Continuant amb la desconnexió

Desconnectat i gaudint del paisatge i la natura sempre que podem. Malauradament no tothom ho pot fer i per això ens hem de sentir uns privilegiats. Ahir parlava d’estimar la natura i indirectament hauríem de parlar d’estimar el país.

El Procés ho ha embolicat una mica tot, fins al punt que hi ha massa gent que confon defensar la llengua, la història, i el mateix país, amb ser un independentista, un radical. Potser no ho hem sabut explicar bé, o nosaltres mateixos hem provocat la confusió, però valdria la pena fer veure que no estem parlant del mateix.

Fa uns anys teníem molt clar que els orígens calia defensar-los, perquè formaven part de nosaltres. Era l’essència i la identitat com a persona. Això no entrava en contradicció amb el respecte a l’entorn, encara que et fos estrany o que no t’interpel·lés directament. Avui, però hi ha gent que no ho té tan clar, fins al punt de creure que una cosa contradiu l’altra.

A vegades penso que la manca de civisme, la poca cura per respectar l’entorn immediat, són la resposta a la negativa a sentir-ho teu, a estimar-ho. No sé si vaig errat, però en tot cas trobo a faltar més respecte per tot el que ens envolta, i a les altres persones, pensin com pensin.

M’imagino que si hem tingut la sort que de petits ens hagin ensenyat a estimar les plantes, els animals, les altres persones, llavors tot ens resulta més fàcil, i quan tens l’ocasió de sortir al bosc, a la muntanya, la teva actitud és de respecte i estimació, perquè t’ho sents com a molt teu.

Laura Borràs satisfà els militants de JxCat

La victòria de Laura Borràs a les primàries de JxCat no sé com catalogar-la. Estava cantat que aquesta seria l'opció de la majoria dels militants amb dret a vot, però no està tan clar que sigui la millor opció per la majoria de l'electorat. Una cosa és agradar a tres mil persones, els que l'han votat, i una altra aconseguir el vot d'un milió de persones a les eleccions al Parlament.

El posicionament de Laura Borràs és molt clar. Tot el seu discurs gira al voltant de la independència, però no ens explica com hi vol arribar, i els catalans estem escarmentats. A part de la trencadissa al partit, i l'aparició d'una colla de partits força semblants i competitius, fa massa temps que ens trobem encallats, i no sembla que la independència sigui el camí més fàcil en aquests moments.

Presentar-se una vegada més amb l'únic objectiu de ser independents, no sembla la millor manera d'augurar bons resultats, sobretot si es pretén una gran majoria. És cert que l'alternativa a Borràs estava abocada al fracàs, però el seu discurs, no tan radical, podia engrescar més votants el dia 14 de febrer.

Penso que aquestes primàries no comportaven cap novetat, i que a Puigdemont, qui continua liderant el partit, era el resultat que volia. Però la força del president a l'exili crec que ha anat a la baixa. Potser m'equivoco, però el cansament de la majoria d'electors, a mesura que passa el temps, l'ha començat a deixar una mica de banda. Un cansament que ha estat provocat també per la mala gestió del president Torra i dels que l'han acompanyat i que ara el substitueixen.

Encara falten dies per a les eleccions i poden passar moltes coses, entre elles que tinguem problemes per celebrar-les per culpa del COVID-19. De totes maneres si no hi ha canvis en el discurs, em fa l'efecte que JxCat ho té molt complicat per revalidar la victòria i encara més difícil aconseguir un govern fort després de les eleccions.

Quaranta-cinc anys després

Han passat quaranta-cinc anys i em pregunto com pot ser que hi hagi tants nostàlgics, i encara més, com pot ser que n'hi hagi tants que varen néixer després de la mort del dictador. Què els fa recordar-lo i enyorar-lo? Tan bé ho han sabut fer els nostàlgics, els seus hereus?

És cert que qui surt al carrer acostuma ser una persona jove i que la gent gran es queda a casa, sobretot quan es tracta de manifestacions que fan preveure violència, però estranya que qui surt amb banderes franquistes, preconstitucionals, siguin joves que no han coincidit mai amb el dictador, i no tots són joves benestants. A què es deu?

Pots entendre que partits polítics com el PP, i ja no diguem Vox, enyorin temps passats, quan tothom havia de passar per l'adreçador. Els dirigents actuals no han viscut la dictadura, però n'han sentit a parlar, i bategen els altres com a comunistes i causants de la guerra civil, i veuen amb Franco la persona que els va alliberar. 

Probablement la culpa de tot és que el dictador va morir al llit i amb tots els honors, i que la normalitat democràtica ha estat supeditada a la voluntat dels hereus, de la dreta més dura, la més radical d'Europa. A diferència d'Alemanya, aquí va guanyar el dictador i ho va col·locar tot al seu favor. Vàrem entrar a Europa i vàrem passar la transició disculpant el mal de la dictadura, i demanant permís per canviar les coses, a la mínima expressió, just per sortir del pas.

A l'aniversari de la mort del dictador no hi ha copa de cava que hi valgui, perquè no hi ha res a celebrar. La transició democràtica no va ser cap trencament amb res del que estava imposat, sinó un acolorir l'Estat perquè des de fora ens deixessin jugar a la democràcia, una democràcia feble amb molts defectes, corrupció i poc penediment. I així ens va. Fins i tot els socialistes de la transició, s'escandalitzen davant fets tan normals com el pacte amb un partit polític democràtic, o el respecte a la llengua d'un país sobirà.

Boris Johnson, opció guanyadora al Regne Unit?

Avui Boris Johnson guanyarà les eleccions al Regne Unit, i molt probablement ho farà per majoria absoluta. Un president populista, com està de moda a massa llocs. L'alternativa a la candidatura de Johnson, el senyor Jeremy Corbyn, es considera massa radical i no té suficient suport a les illes. Quedarà per veure el paper que juga el partit escocès en aquesta ocasió. Si recupera els vots perduts en les darreres eleccions.

Amb la victòria de Boris Johnson es farà efectiva la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, prevista per a finals de gener 2020. Una sortida que es veuria frenada si fos el líder laborista qui guanyés les eleccions, perquè es convocaria un segon referèndum amb un resultat incert a hores d'ara.

No sé si us passa a vosaltres, però mirant el senyor Johnson no t'acabes de creure que pugui ser president d'un país com el Regne Unit. El veig molt poc seriós, i em fa dubtar de la seva capacitat per governar, de poder ser responsable del càrrec que ocupa i que aviat ho farà, amb majoria absoluta, si ens creiem totes les enquestes.

És clar que si al Regne Unit poden estar governats per Boris Johnson, no ens ha d'estranyar els polítics espanyols que hem tingut al capdavant dels successius governs espanyols.

VOX ha deixat de ser un miratge

Pas a pas l'extrema dreta va fent-se un lloc dins del panorama polític europeu. Ahir va ser a Andalusia on, no només va entrar al Parlament, sinó que ho va fer amb força i descol·locant els partits tradicionals. Els dos grans partits espanyols varen perdre vots i escons, i va ser C's qui s'encarregà de capturar-ne uns quants. Els resultats electorals d'ahir a Andalusia són un presagi del que pot acabar passant el mes de maig vinent, a la resta d'autonomies i, per què no, en unes hipotètiques eleccions generals avançades a 2019. 

Fa mal veure com el populisme més descarat és capaç d'enlluernar tantes persones i aconseguir fer-se un lloc dins l'arc parlamentari. S'ha dit moltes vegades que Europa és coneixedora que els governs de l'extrema dreta no acostumem a ser obra de cops d'estat, sinó del resultat electoral, de la voluntat popular manifestada a les urnes. Això va passar amb Hitler ara fa cent anys i està succeint ara a molts estats europeus. 

Espanya no està vacunada contra aquesta malaltia. Hem comentat moltes vegades que l'extrema dreta es trobava dins del PP i darrerament marcava paquet a C's. La tendència d'aquests dos partits a radicalitzar-se ha animat Vox a presentar una proposta totalment descarada i n'ha obtingut rèdits.

El missatge de Vox és molt clar i molts militants i simpatitzants del PP i C's hi combreguen. Aquestes persones que no han estat capaces de fer el pas, ara que veuen l'èxit de Vox, molt probablement es decidiran a canviar de bàndol.

L'esquerra també és culpable de la seva derrota i s'hauran d'esforçar molt a aturar aquest tsunami de radicalisme i populisme de dretes, si no volen acabar convertint-se en un partit residual, sense  possibilitat de fer sentir la seva veu, deixant la classe obrera a mercè de la dreta més radical.

O Susana o l'extrema dreta

La presidenta del govern andalús, la senyora Susana Díaz, diu que o ella o el trio de la dreta, i penso que té tota la raó. El panorama sembla força evident i només una sorprenent reacció de Podemos podria canviar-ho. Un pacte del PSOE amb C's, com ha estat aquests darrers anys, no és creïble sobretot ara que C's ja s'ha desvergonyit i es veu com a germà bessó de Vox.

El pitjor de tot, per als catalans i altres ciutadans de la resta d'Espanya, és que el panorama que es presenta a Andalusia és molt semblant, per no dir idèntic, al panorama espanyol. Unes eleccions generals, que probablement celebrarem l'any vinent, ens presentarien una mica el mateix dilema. Podemos no ha aconseguit reflotar-se i s'enfonsa per acabar sent un partit força residual i difícilment necessari per decantar el govern entre els dos blocs restants.

Un dia es va dir que el bipartidisme havia mort i que entraven nous partits a la pista. Ara veiem que no ha estat ben bé així, potser el canvi, de moment, és en la composició de la dreta, que ha virat molt més a l'extrema dreta i que es composa de tres forces que tard o d'hora confluiran en una dreta més radical i més nostàlgica de la dictadura que, malgrat els quaranta anys, encara és latent.

Un estat espanyol sense sentit del ridícul ni vergonya

El govern de M. Rajoy amb la complicitat de jutges i magistrats dels tribunals de justícia espanyols han situat l'Estat espanyol i conseqüentment tot el poble espanyol en la ridiculesa més extrema, però el que és pitjor, en una posició antidemocràtica d'indefensió dels drets fonamentals de les persones. I encara és més greu si tenim en compte que han comptat amb la col·laboració explícita de les forces polítiques de C's i PSOE.

El poble espanyol no es mereix aquest govern, però tampoc l'alternativa política dels actuals socialistes i l'extrema dreta de C's. Com vaig sentir a dir fa uns dies a l'exministra Montserrat Tura, la història de la caiguda de la dreta representada per UCD, substituïda per una dreta encara més dura com va ser AP, ara es pot repetir amb la caiguda del PP, i la seva substitució per un partit dretà encara més radical com seria C's i, perquè no, amb la col·laboració de VOX.

Els mals auguris no preveuen una millora de la democràcia a Espanya i això seria el que ens impulsaria a voler sortir del regne. Catalunya, amb tots els seus defectes i virtuts, no pot aguantar més una situació política i social tan negativa i injusta, i la insistència en voler sortir, ha fet guanyar punts a una dreta radical, la de C's, que mai hauria d'haver obtingut la representativitat que ha arribat a tenir a Catalunya, gràcies sobretot a la caiguda en picat del socialisme català, sotmès a les voluntats del PSOE i a la incapacitat i mediocritat dels actuals dirigents del PSC.

Figures com Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma, haurien pogut reflotar el PSC si no haguessin patit la pressió interna de polítics del nivell d'Iceta i els seus col·laboradors més propers, Illa, Granados...

La lluita pacífica dels catalans, convençuts que el model de país que se'ns imposa des de l'Estat espanyol no ens convenç ni el volem, continuarà fins a aconseguir un país més just i democràtic per als seus habitants i el futur dels nostres fills.

El bufó del regne ja no parla de llibertat d'expressió

El bufó del rei, que ara s'ha autoproclamat president de Tabàrnia, tindria un paper a jugar si es tractés d'una persona honesta, coherent i amb dos dits de front. Vàrem ser moltes les persones que ens manifestàrem exigint llibertat d'expressió, quan el franquisme va actuar contra els Joglars. M'imagino que no ho deu recordar. Sense haver de fer l'esforç de pensar en els polítics catalans presos a Madrid, es podria concentrar en el rapper condemnat a més de tres anys per la lletra de les seves cançons.

Si a Boadella li funcionés bé el cap s'adonaria que aquest noi que han condemnat per 'injuriar' el rei, ha estat víctima com ell, ara ja fa uns quants anys. Seria, doncs, l'ocasió per sortir a defensar-lo, però no ho farà.

Boadella fa molts anys que va fer un gir cap a la comoditat, va abraçar el poder de mans de la dreta més radical i casposa d'Espanya, per viure bé, sense problemes, encara que la seva consciència vulgues moure's i rondinar una mica. Ell no té consciència i se li en fot tot i tothom. Ell només pensa en la seva persona i renuncia als seus ideals si aquests li poden comportar algun problema.

Boadella no es va vendre al dimoni, sinó al PP d'Aznar i Rajoy, i acabarà els seus dies, Déu faci que trigui molt, rient-se de mig món, fent el paper que millor li escau, el paper de bufó del regne.

Sorpresa pel nomenament del nou director de TV3

Cal ser molt curós en la presa de decisions i no sempre es fan bé les coses. El nomenament de Vicent Sanchís com a nou director de TV3 ha provocat crítiques, no només dels partits unionistes, sinó també d'independentistes. Un nomenament amb urgència d'una persona que no deixa ningú indiferent.

La figura de Sanchís és polèmica vagi on vagi i el fet de ser nomenat per dirigir una entitat pública de relleu, com és la televisió catalana, no passa desapercebut i provoca reaccions de sorpresa i també d'indignació. Que Sanchís dirigeixi TV3, en un moment convuls i de seguiment escrupolós per part de qui la critica de parcial i plataforma d'independentistes, no era, al meu entendre, la millor opció.

A les tertúlies on s'ha fet popular és un provocador que acostuma a animar-les, però no té res a veure amb dirigir una televisió pública que ha d'abastar tota la ciutadania, que és plural i diversa.

Tot i les diferències, he recordat el nomenament de l'actual director de La Vanguardia, Màrius Carol, que acostumàvem a veure a les tertúlies de TV3, amb un paper que no té res a veure amb el càrrec que ostenta. En el cas de Sanchís no es tracta d'una empresa privada, sinó pública, i d'alguna manera el canvi d'actitud que se li espera hauria de ser més radical.

La notícia ha sorgit en el mateix moment que es coneixia la sentència del cas 9N, i l'inici del judici del cas Pretòria. Això li ha tret relleu, però estic segur que no quedarà en un pou mort, sinó que en continuarem sentint a parlar. Serà capaç de dirigir la televisió que el nostre país necessita? Desitjo que el futur de TV3 sigui pròsper. Avui la televisió pública i privada a l'Estat espanyol té moltes mancances i no serveix pel que molts desitjaríem. No podem permetre que l'única televisió que es fa a casa nostra passi a engruixir el grup de la televisió brossa. 

Procés constituent s'ho pensa

El problema del Procés Constituent és que se'ls covarà l'arròs. La Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres fa temps que ho intenten, però jo penso que no saben ben bé on són. Crec que les circumstàncies els han superat i ja no saben a quin cantó s'han de situar.

Els aniria molt bé llegir l'article que escrivia ahir en Vicent Partal "contra la revolució". De fet no va dirigit a ells, sinó a ICV, però els és totalment aplicable, sobretot quan es refereix a l'obsessió vers el president Mas.

Forcades va sobreestimar la seva capacitat de lideratge, a cap preu, i tard s'adona que ha estat un error, que sovint l'excés de supèrbia es paga car. Podria ser que al final acabés atacant allò que en un principi defensava. No sé si la CUP els acceptaria de socis de campanya, però en tot cas seria una bona opció si de veritat estan per la independència de Catalunya i d'un canvi social radical. Afegint-se al grup de Podemos i ICV traeixen els seus principis programàtics, o així em sembla a mi.

De moment sembla ser que aparquen la seva decisió. Haig de ser franc i dir que en aquests moments no sé qui està al darrere del Procés Constituent, quina relació tenen amb l'ANC, ni de quin volum de persones estem parlant. Podria ser que es tractés de la xocolata del lloro i estiguéssim aquí parlant i parlant per a no-res. 

Em comprometo a estudiar-ho i d'aquesta manera entendre si el que pugui dir avui la Teresa Forcades o l'Arcadi fa moure alguna cosa i cap on ho fa. Entretant penso que la CUP ha fet un pas important per acabar sent el gran referent de l'esquerra transformadora catalana.

Les enquestes que ens entretenen

Avui La Vanguardia ha publicat un sondeig de Feedback sobre resultats en les eleccions al Parlament on destaquen amb grans titulars el fet que la suma de CIU i ERC no obtindria la majoria absoluta, qüestionant la possibilitat de caminar cap a la independència.

A partir d'aquestes dades tothom hi fa la seva lectura. És un exercici molt típic, que hi estem molt acostumats. No sé si els partits polítics, a porta tancada, s'ho miren en detall i en treuen conclusions. Si fos així, una de les formacions que hauria de replantejar la seva estratègia seria ICV que l'enquesta li dóna una pèrdua de més de la meitat dels seus escons, passant de 13 a 6. Un resultat que ningú s'estranya, ni tan sols els seus militants, després de tanta indefinició del seu líder Joan Herrera que, com dèiem no fa gaires dies, ja buscava la manera d'ajuntar-se amb Podemos.

El PP i el PSC tampoc no queden gens bé, però poc hi poden fer, doncs ja s'ha vist d'anada i de tornada que no tenen cap intenció de canviar el seu discurs i cedeixen tot el protagonisme a C's i Podemos. Ells són els que han donat ales als nous partits i han deixat perdre el protagonisme. 

És trist veure com el PSC ha caigut tan avall. La seva incapacitat per liderar un corrent, una posició de progrés social davant de la dreta que governa, l'ha portat a ser gairebé un partit testimonial. No estem parlant de la lluita per al segon lloc, sinó per al cinquè, sobrepassat, sí, per dos partits polítics que no han governat mai i que els és molt fàcil prometre i fer discursos vistosos, populistes que en solem dir, però sobrepassat i sense que res faci pensar que puguin aturar la davallada. 

La CUP és una de les forces que pugen i que caldrà seguir de prop, doncs el seu posicionament radical no és la millor plataforma per atraure masses, i per això el mèrit que significaria l'increment que li augura el sondeig d'aquest diumenge. Continuarem especulant.

José Montilla reclama solucions polítiques per a Catalunya i Espanya

Els opinadors i la ciutadania en general som, en moltes ocasions, poc imparcials a l'hora de jutjar i criticar comportaments polítics. Ens deixem portar massa per les nostres simpaties i ens costa reconèixer-ho. Darrerament en el nostre país es fa difícil no caure en l'error de dividir-nos en dos bàndols sense valorar els matisos que algunes persones intenten aportar. Bons i dolents és un joc de canalla, però que adaptem els adults. És el sí o el no, sense acceptar alternatives.

He llegit el 'comunicat' del president José Montilla, criticant la resposta de Rajoy a la manifestació del 9N, rebutjant les querelles i la seva incapacitat per donar una resposta política al desencaix de Catalunya a Espanya. No és la primera vegada que Montilla es queixa de la desafecció dels catalans per una mala política espanyola. No ha tingut mai cap resposta i probablement és per això que ens trobem on som.

Al final de l'escrit el president Montilla, malgrat reconèixer diferències de criteri, es posa a disposició del seu president davant d'una eventual querella que li pugui presentar la Fiscalia. Montilla, que reconeix l'èxit del 9N, no pot entendre la posició del president espanyol més enllà d'una concessió al sector més radical de la dreta espanyola.

El posicionament del PP i C's, menystenint els resultats de la jornada del 9N simplement perquè no els convé, els fa caure en el ridícul, però al mateix temps els deslegitima com a polítics demòcrates. La ràbia de Rivera, Rosa Díaz o Sánchez-Camacho, pel que va passar diumenge, no els permet acceptar els fets i ho disfressen amb interpretacions enganyoses que només aconsegueixen enredar-se ells sols, i que al mateix temps els fa perdre la confiança de la ciutadania. Valorar els èxits de l'adversari és una forma d'empatia cap a la ciutadania i, a la llarga, una manera d'aconseguir seguidors i suport electoral. Els polítics s'obliden que els votants són més intel·ligents del que creuen o voldrien. Al final la vida col·loca a cadascú on li escau.

Russos i creuers a la baixa

Avui podies llegir dues notícies referides al turisme que no són massa positives. Per una banda ens deien que el mes de juliol ha experimentat una disminució del 20% en el nombre de creueristes a Barcelona respecte a l'any passat, i l'altra el descens important de turistes russos al país. Les previsions que s'havien fet, per l'experiència dels darrers anys, s'han vist estroncades. Sembla ser que la devaluació de la moneda russa en seria una primera causa, i també la propaganda estatal per anar de vacances a altres estats o a la mateixa Rússia.

He recordat un escrit de Xavier Roig en què, com acostuma a ser en ell, es queixava molt que baséssim les nostres expectatives de creixement econòmic en el turisme. Tot i que ell en té mes coneixement, jo seria menys radical i diria que no és bo pensar que el turisme és la nostra salvació, però sí que és important tenir-lo en compte i innovar.

El redactor de la notícia sobre la disminució del nombre de turistes russos d'enguany, afegia que aquests eren els que més consumien, per la qual cosa el descens és més impactant. Els turistes majoritaris de poblacions com Lloret i Calella, aporten pocs diners, si bé la suma d'ells és important, però els maldecaps que ocasionen no ens fan gaire bona propaganda.

Hem treballat poc el turisme de qualitat, pensant que amb els turistes de les poblacions abans esmentades ja en teníem prou, i ara que semblava que trobàvem el filó amb els creuers, ara ens diuen que aquests també es desinflen.

Em ve a la memòria el famós estudi econòmic d'Arenys de Mar, que havia de servir de base per promocionar la vila i fer-la créixer econòmicament, però que ens hem quedat com sempre amb una mà al davant i l'altra al darrere. Els diferents equips de govern que han passat per l'ajuntament han estat incapaços de rellançar la vila i continuem vivint del record i anant a treballar a fora de la població perquè a casa poca feina hi ha.

Pere Navarro guanya la batalla també a Barcelona

No sé qui s'estranya de les cues de pakistanesos per votar en les primàries del PSC a Barcelona. ¿Qui no ha vist voluntaris anant a buscar avis a les residències per portar-los a votar lliurant-els-hi el sobre amb la papereta a dins? si el que compta és l'escrutini, per què ens hem de fixar amb qui vota què? Una vegada que poden votar, per què no els hi han de facilitar?

M'agradaria que l'anècdota servís perquè els que defensen que l'única participació ciutadana és la votació de cada quatre anys, s'adonessin que no és exactament així i que fins i tot en això pot entrar el dubte, el recel.

L'article d'avui d'en Toni Soler a l'Ara, sortia en defensa dels militants, perquè no quedessin arraconats i només es comptés amb ells per ensobrar. Estic d'acord que hem de comptar amb els partits polítics per avançar en democràcia, però penso que hi ha molta feina a fer per democratitzar els mateixos partits polítics. 

Les primàries del PSC, que tenien l'objectiu d'escollir el seu candidat a l'alcaldia de Barcelona, estan ben pensades. És bo que no només puguin votar els militants, encara que és curiós que hi votin moltes més persones externes al partit. Una explicació seria que els partits tampoc tenen tants militants, i l'altra que hi havia persones interessades en condicionar el resultat, aprofitant la situació interna del PSC.

Sigui com sigui, el resultat està en la línia de la majoria del PSC actual i, a diferència d'altres vegades, el PSC barceloní no es desmarca del global. La postura radical i antagònica amb la direcció del partit que ha mostrat Jordi Martí no s'ha vist compensada amb una resposta ciutadana a favor seu. Segurament els votants pakistanesos, a qui se'ls ha lliurat la papereta i l'euro, no anaven en la seva direcció. Com en tots els llocs, sempre n'hi ha de més espavilats.

Rosa Díez critica els que pensen com, quinze anys enrere, pensava ella

Rosa Díez, l'any 1999: "Si la majoria dels bascos volgués la independència, la democràcia s'hi adaptaria". La líder d'UPyD, aleshores al PSOE, defensava el dret a decidir i reclamava l'acostament de presos d'ETA.

Aquests són els titulars de la notícia que m'ha cridat l'atenció. La notícia de l'ARA que reprodueix una entrevista de La Vanguardia, cita textualment: "Si algun cop la majoria dels bascos volgués la independència, la democràcia s'hi adaptaria, perquè la democràcia és la capacitat d'adaptar-se al que desitgin els ciutadans lliurement, a l'urna".

Això passava quan Rosa Díez militava al PSOE. Tots caminem i evolucionem. Canviar en la manera de pensar no és cap mal, ni es pot titllar d'incoherència, perquè tot el nostre voltant també canvia i no necessàriament hem d'estar tota la vida d'acord amb els mateixos pensaments.

Canviar d'opinió és lícit i en tenim molts exemples. Una altra cosa és esdevenir radical en postures totalment antagòniques amb les que una persona defensava. No sé capaç d'acceptar l'altre que pensa diferent de tu és un signe d'incapacitat democràtica i per tant de poder representar ningú en un Parlament.

Puc entendre que en aquests moments la dirigent de UPyD cregui que la democràcia no s'ha d'adaptar a la voluntat d'un poble, en aquest cas el català, però no puc entendre que s'obsessioni contra Catalunya i els catalans, amenaçant, com ha fet, de suspendre l'autonomia. Aquesta manca de diàleg i de no acceptar que hi ha qui pot pensar diferent, sobretot quan pensa el mateix que tu defensaves fa quinze anys, no té cap sentit ni es pot entendre.

En la mateixa entrevista defensava mesures de reinserció per als membres d'ETA empresonats, i ara rebutja qualsevol mesura de gràcia per als presos. Certament el canvi ideològic de Rosa Díez és impressionant, però li respectem alhora que li demanem que respecti els que pensem diferent d'ella, sobretot quan una gran majoria del poble català i dels seus representants polítics ho defensa de manera pacífica i democràticament. Volem votar. Només això. On és la blasfèmia que esquinça les vestidures?

Esperant el comentari de Pilar Rahola

Mentre molts estan calculant el sou dels membres de la reialesa, jo estic a l'expectativa per si Pilar Rahola escriu alguna cosa sobre els ortodoxes jueus. El fet no és d'ara, però ha estat notícia arran de l'escopinada a una nena de 8 anys perquè, a criteri de l'escopidor, anava mal vestida. Ha sortit a la llum pública el tracte que la societat jueva més radical, brinda a la dona.

Radicalisme i religió van massa lligats. Pensem en els radicals musulmans, els jueus i també els catòlics. És una coincidència o bé té la seva raó de ser. Què es refugia a què? la religiositat mal entesa porta al radicalisme? o són les persones mentalment radicals que s'aixopluguen en la religiositat?

Pilar Rahola és, amb Joan B Culla, una representant distingida del sionisme català, que m'agradaria que opinés sobre aquests comportaments, al meu entendre, indefensables, d'un sector de la població jueva que no és precisament marginal, sinó que tenen, malgrat no ser molts, un gran poder econòmic i polític.

Ho dic perquè ja està bé de criminalitzar unes cultures i posar dalt del pedestal unes altres, sense adonar-se que les persones se'ns ha de valorar pel que fem i no pel que diem i encara menys pels tòpics o generalitzacions, que sempre són traïdores.

Estic convençut que Pilar Rahola criticarà aquest tracte vexatori a la dona, i seria la primera a posar-se al capdavant de les manifestacions contra aquests ortodoxes repugnants, però m'agradaria llegir el seu article i creure'm que també relativitza i no posa tothom al mateix sac.