Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tirania. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tirania. Mostrar tots els missatges

dissabte, 15 de setembre del 2018

Buscant complicitats a l'exterior

Ahir ja ho deia que les picabaralles sobre els màsters, tesis i doctorands acaben tapant moltes notícies i fets més rellevants. No vull pas dir que no sigui important descobrir les mentides i enganys dels nostres polítics, ja que queden en evidència i arribes a la conclusió que no et pots refiar de cap d'ells. Mentir, encara que sigui en coses poc significants proporciona arguments per pensar que en coses més transcendents també t'enredaran.
Ahir vaig comentar els tripijocs per nomenar Llarena instructor dels imputats pel procés català, i avui podria mencionar l'escrit de l'Albert Om a la contraportada de l'ARA, parlant del ministre d'Exteriors, el senyor Borrell. L'entrevista a la BBC va passar força desapercebuda i el fet que reconegués que Catalunya és una nació, encara que després ens hagi afegit "cultural", no és una cosa menor, sobretot per l'impacte internacional de la notícia.
Està vist que si Catalunya vol sortir-se amb la seva ha de buscar complicitats a l'exterior. Des d'Espanya mai trobarà col·laboradors per erigir-se com a nació independent, ni tan sols perquè se li reconegui molts dels drets que estan en suspensió. És a Europa on es podrà conrear el terreny fèrtil per aconseguir la independència. Una independència que s'ha d'entendre simplement com el final de la tirania a què està sotmesa per l'Estat espanyol. Els països cada vegada són més interdependents, i això té els seus inconvenients, però també avantatges. El que no es pot permetre és que un país ofegui un altre, i aquí rau bona part dels motius pels quals els defensors de la independència han anat creixent els darrers temps.

dilluns, 21 de maig del 2018

Arran de la lectura de "Per combatre aquesta època", de Rob Riemen

Populisme, una manera de no nomenar pel seu nom feixisme

(Judith Shklar [Homes i Ciutadans]) El terme populisme és un terme molt relliscós, fins i tot si s'aplica a ideologies i moviments polítics. ¿Es refereix a alguna cosa més especifica que a una barreja confusa d'actituds hostils? És simplement una manera poc precisa per referir-se a totes les persones que no són clarament ni d'esquerres ni dretes? ¿La paraula no inclou senzillament tots aquells que han estat ignorats per una historiografia incapaç d'admetre altres possibilitats que conservador, liberal i socialista, i que va oscil·lant entre els pilars de <<dreta>> i <<esquerra>> com si fossin lleis de la naturalesa? ¿El populisme és només una rebel·lió que no té visat per entrar a les capitals del pensament conservador?
(Federico Fellini) El feixisme sempre sorgeix d'un esperit provincià, d'una manca de coneixement dels problemes reals i de la negativa de la gent -per mandra, prejudici, cobdícia o arrogància- a donar un significat més profund a la seva vida. Pitjor encara, presumeixen de la seva ignorància i persegueixen l'èxit per a ells mateixos o el seu grup, mitjançant fanfarronades, afirmacions sense substància i una falsa exhibició de bones qualitats, en comptes de proveir-se d'autèntiques capacitats, experiències o reflexions culturals reals. No podem combatre el feixisme si no reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos i que ens hauria d'avergonyir. Per tenir aquesta part de nosaltres sota control necessitem alguna cosa més que activisme a favor d'un partit antifeixista, perquè en tot nosaltres hi ha amagat un feixisme latent. Ja va tenir veu, autoritat i confiança una vegada, i pot tornar a aconseguir-ho [...]
(Alexis de Tocqueville, visitant els EUA, 1831) Busco en va una paraula que expressi aquest fenomen, perquè els vells conceptes de despotisme i tirania no són adequats. Per tant, intentaré descriure-ho: veig una multitud immensa de persones, totes semblants i iguals, que giren incansablement sobre elles mateixes per tal d'obtenir els petits i vulgars plaers amb els quals s'omplen l'ànima. Cada una d'elles, vista aïlladament, és com aliena al destí de totes les altres. [...] Per damunt d'elles s'eleva un poder immens i tutelar que assumeix completament la responsabilitat d'assegurar-los els plaer i de vetllar per la seva sort. [...] A aquest poder li agrada que els seus súbdits es diverteixin, sempre que només pensin a divertir-se. Sempre he cregut que aquest tipus de servitud -ordenada, suau, pacífica- que acabo d'esbossar, podria combinar-se millor del que es pensa amb algunes de les formes exteriors de llibertat, i que no li seria del tot impossible establir-se a la mateixa ombra de la sobirania popular.
(Arnold Toynbee [Un estudi de la història]) [...] les civilitzacions cauran, no perquè sigui inevitable, sinó perquè les elits que governen no tenen respostes adequades a les circumstàncies canviants, o perquè només estan centrades en els seus propis interessos.


dissabte, 28 de maig del 2016

La pau i l'ordre de la dictadura

Estic segur que a molts us ha cridat l'atenció les paraules d'Albert Rivera arran de la seva visita a Veneçuela. Segons ha afirmat Rivera, a Veneçuela hi ha una cosa pitjor a la dictadura que és la tirania arbitrària, i que això és el que vol aconseguir Podemos a Espanya.
Jo no sortiré a defensar el règim de Maduro, perquè si m'heu llegit sabreu que l'he criticat des del primer dia, però sí que les paraules de Rivera em preocupen, i no només per això que ha dit, sinó pel seu currículum i sintonia de les seves afirmacions constants.
No m'agradaria que Espanya es convertís en la Veneçuela europea, però no em passa pel cap que això pugui passar encara que Podemos aconseguís la majoria absoluta. Es tracta doncs d'unes declaracions alarmistes per atraure el vot d'espanyols porucs o poc il·lustrats.
Sobre el comportament de les persones en una dictadura, i molts l'hem hagut d'experimentar, el que et condiciona és la por i la impossibilitat d'opinar de manera diferent de qui governa. Les majories absolutes a vegades han actuat en aquesta línia, amb diferències importants, però fa por pensar que un candidat democràtic a governar Espanya sigui tan permissiu amb el model dictatorial.
Tampoc ens ha d'estranyar tant si recordem les seves declaracions sobre la immersió lingüística o el concert econòmic del País Basc. El seu model d'Estat és de centralització i per tant d'eliminar competències a les administracions territorials. Quan més centralitzat està el poder, menys capacitat de moviments tenen els ciutadans. No diré que Rivera enyori la dictadura, però de ben segur que hi ha un cert gust a manar sense deixar opinar gaire. Això, en un moment que la dictadura difícilment podria establir-se, és un sistema polític molt negatiu per a les aspiracions de la ciutadania.