Conèixer el nostre patrimoni

Aquesta tarda he assistit a la presentació del Mapa del Patrimoni Cultural d'Arenys de Mar, un treball realitzat per la Diputació de Barcelona, amb l'objectiu de recollir elements del patrimoni cultural i natural del municipi, valorar-los, protegir-los i fer-ne difusió. Conèixer el nostre patrimoni i estimar-lo és la millor manera de sentir-te arrelat al territori, hi hagis viscut tota la vida o siguis un nouvingut. 

    La ignorància és la principal causa del desastre, de la violència, de l'incivisme. Si ens fixem en els posicionaments populistes d'alguns partits polítics ens adonarem que el seu principal objectiu és combatre la cultura i el coneixement. Si aconsegueixen pobresa cultural i intel·lectual es poden perpetuar en el poder. Tot el que sigui promoure la cultura va en benefici del benestar social.

    L'acte, que ha començat tard com és tradicional a la nostra vila, avui "per problemes tècnics" i sovint per aquella rucada dels cinc minuts de cortesia, que alguns en diem de falta de respecte als assistents, ha estat presentat per la directora del Museu, ha comptat amb representants de la Diputació de Barcelona i del responsable del treball, en Jordi Montlló, que ens ha fet cinc cèntims de com ha anat tot el procés d'elaboració del mapa, i dels aspectes conceptuals.

    Ara es tracta de fer-hi una ullada, comprovar tot allò que tenim a la vila i, tal com ens han insistit, fer-hi les nostres aportacions, perquè el catàleg és viu i es pot anar ampliant a mesura que anem descobrint nous elements dignes de constar-hi, com el tram alçat del rial de sa Clavella, que figura al PEPPA, però no s'ha considerat en aquest catàleg, no sé si per la destrossa que l'antic govern municipal va fer de la banqueta, en pro de salvar uns arbres que varen considerar que s'havien de protegir, en lloc de substituir-los com s'havia fet tota la vida.

    A vegades falta sensibilitat en els polítics de torn, i per això és bo que els tècnics i experts en patrimoni hi puguin dir la seva i ens obsequiïn amb uns treballs com el que aquesta tarda ens han presentat, i que de ben segur en podrem gaudir i donar a conèixer.

Problemes per relacionar-te amb les empreses

Cada vegada és més difícil ser atès per empreses de serveis i també per l'administració pública. L'opció digital ha agafat empenta i d'alguna manera ens hem passat de frenada. És molt còmode poder fer gestions des de casa, assegut davant de l'ordinador, o amb el mòbil que gairebé tots portem a sobre, però no tothom està preparat per fer-ho.

Les empreses acostumen a amagar les adreces de correu electrònic i els telèfons de contacte i es limiten a donar un llistat de preguntes freqüents que no sempre compleixen les teves expectatives. Sempre hi ha aquella pregunta que vols fer i que no trobes com formular-la perquè no està prevista, a vegades perquè no interessa respondre-la. Si aconsegueixes d'alguna empresa línia telefònica et trobes amb contestadors de veu, que d'alguna manera fan la mateixa funció que la pàgina d'Internet, i no en treus l'entrellat.

Les persones que ens considerem mig capaços de resoldre els problemes amb què ens trobem, no ho tenim fàcil, però hi ha qui gairebé li és impossible accedir-hi. Estem parlant de la bretxa digital que no només afecta la gent gran, sinó que també hi ha persones joves a qui els resulta difícil gestionar els tràmits administratius.

Fa un dies llegia la campanya del Síndic de Barcelona, sempre molt actiu, exigint que no s'instauri la cita prèvia com una pràctica habitual i única per accedir als serveis. Perquè aquesta n'és una altra. Hi ha empreses i administracions públiques que no et deixen presentar-te personalment a les oficines sense tenir concertada una visita, i l'única manera per fer-ho és accedint a Internet. Amb això deixem fora a moltes persones que no en tenen la pràctica.

Ja sé que hi ha molts problemes a resoldre, alguns d'ells molt greus, però no podem deixar de banda aquests obstacles, que ens creem nosaltres mateixos, perquè hi ha moltes persones que queden bloquejades, sense possibilitat de fer les gestions que a vegades són imprescindibles per tirar endavant. 

Ens queixem de les trucades que rebem d'empreses que ens volen vendre el seu producte. Després el postvenda és un desastre. La facilitat amb què t'han trobat a casa es capgira i llavors ets tu que no trobes la manera d'accedir-hi per resoldre els problemes que sorgeixen. 

L'administració ha de vetllar per la protecció de totes les persones, sobretot per aquelles que ho tenen més complicat, ja sigui per edat, procedència o formació. Aquí hi trobaríem prou motius per defensar posicions polítiques contrastades que ara es presenten a les eleccions generals. Sabem que hi ha qui no vol un Estat fort i protector. El tema està en què les forces progressistes i que teòricament estan per protegir a tothom, no sempre estan prou conscienciades, i els falta el toc de gràcia que les distingeixi dels seus adversaris, que tenen molt clar què volen i per a qui. És per això que som allà on som.

Una passejada pel patrimoni artístic de la nostra vila

A la conferència d'ahir el vespre a l'Ateneu Arenyenc la Montse Viader ens convidava a caminar per la vila amb la vista molt atenta, per observar un conjunt de meravelles que acostumen a passar desapercebudes. Potser ho fa que has de vigilar molt bé on poses els peus, ja sigui per no embrutar-te o no arribar a caure, però el cas és que ens perdem alguns detalls prou bonics, a les façanes de les cases.

No sempre són grans edificacions, tot i que n'hi ha unes quantes, sinó que es tracta de petits detalls, ja sigui a les portes o les llindes, i aixecant una mica més la vista, també a tocar de les teulades. 

Ens coneixem les famoses torres de guaita, que tenim ben comptabilitzades, però hi ha altres edificis que no hi parem atenció. Algunes cases de la Riera mereixen que ens hi aturem i detectem els diferents elements que les caracteritzen i que marquen un estil i una època. En altres casos ens costa més de desxifrar, però en uns i altres casos és d'agrair que els seus propietaris hagin tingut l'encert de protegir-ho i rehabilitar-ho, en algun cas, amb molta cura.

D'alguna manera ens hauríem de responsabilitzar que les nostres cases oferissin la millor imatge als vilatans, per al seu gaudi, i també perquè en el transcurs dels anys fem possible un record de la nostra època amb detalls que potser ara no valorem prou, però que els nostres nets sabran valorar i agrairan.

Una vegada més l'acte organitzat per l'Ateneu Arenyenc, dins del cicle dedicat al Patrimoni, ha estat un encert, i hem pogut gaudir del coneixement d'una professional, la Montse Viader, que ens ha obert els ulls a una riquesa que tenim a l'abast, però que no hi parem prou atenció.

La sala estava plena, tot i la coincidència amb altres actes de la vila amb prou interès com per assistir-hi. Ahir, en el meu post, parlava de les entitats i la importància de la seva feina. L'Ateneu Arenyenc és una d'aquestes entitats que cal tenir en compte i que probablement el nou govern municipal hauria d'intentar mirar amb bons ulls per tal de donar-li tot el suport necessari perquè ens continuï obsequiant, de manera totalment desinteressada, amb aquesta oferta cultural tan interessant.

De manera molt diplomàtica la conferenciant es queixava de la quantitat de fils que desllueixen les nostres façanes. No s'hi pot fer res? No valdria la pena estudiar a fons com eliminar-los per embellir encara més el nostre entorn urbà?

Trobada de puntaires al bell mig de la Riera

Aquest matí ha tingut lloc la tradicional trobada de puntaires a Arenys de Mar. Sota un sol de justícia les puntaires ens han mostrat el seu art. M'hi he arribat d'hora, quan encara hi havia alguns buits, probablement corresponents a entitats que estaven venint, i tampoc érem moltes les persones que les anàvem observant. Tot i així, la calor apretava i només unes poques puntaires s'havien procurat ombrel·les per deslliurar-se del sol, en un dia que ens havien amenaçat amb pluja, però que no ha arribat fins a primera hora de la tarda, amb quatre gotes mal comptades.

He pogut escoltar alguna opinió queixant-se que fins ara cap govern municipal ha previst res per evitar que qualsevol acte que té lloc a la Riera tingui una manera de resguardar-se del sol. S'ha de dir que les puntaires que tenen el costum de participar en les diferents trobades que tenen lloc a tot el país, estan molt acostumades a aquesta situació. No és massa habitual que els pobles tinguin reservats uns espais que les protegeixin del sol, i potser per això n'hi ha que ja tenen preparada l'ombrel·la, i es refien de l'aigua que acostumen a proporcionar-lis els organitzadors de les trobades.

Arenys té la Riera com a punt neuràlgic de moltes activitats, i moltes més que s'hi podrien celebrar, però no està prou preparada per aguantar l’embat del sol. El tema no és nou i, de manera recurrent, es parla de la instal·lació d'estructures que permetin protegir del sol les persones que s'hi concentren. 

Recordo que hi havia una proposta per celebrar una consulta ciutadana sobre com urbanitzar la part coberta de la Riera, que ha quedat en un punt mort, i també enguany, en el procés de pressupostos participatius, va aparèixer una proposta, que no va obtenir els vots ciutadans suficients per poder tirar endavant. Crec que valdria la pena recuperar la idea i treballar-hi seriosament.

El cobriment de la Riera no només tenia la funció de canalitzar l'aigua fins a la seva desembocadura, sinó que tenia l'afegitó de recuperar uns metres quadrats útils, que en aquests moments podríem dir que només serveixen per als vehicles, ja sigui per circular-hi o per estacionar-hi. 

Caldria que en el proper mandat, l'equip que obtingui l'encàrrec de governar la vila, assumís el repte de buscar la millor solució per optimitzar l'espai, i d'aquesta manera ajudar a que actes com la trobada d'avui comptin amb unes condicions d'acollida més agradables per als nostres visitants i per aquelles persones que ens agrada apropar-nos-hi i gaudir de la festa, la tradició i l’art.

Patrimoni urbà d'Arenys de Mar

Un dia més la xerrada programada per l'Ateneu arenyenc ha estat un èxit. El conferenciant, el doctor arquitecte Antoni Paricio, ens va obsequiar amb una brillant exposició sobre el patrimoni urbà, fent especial referència a la nostra vila, posant alguns exemples que tots coneixem, però fent-nos-hi notar uns detalls que moltes persones no havíem arribat a apreciar.

De la seva exposició se'n podrien comentar moltes coses. Va fer un ràpid repàs de l'evolució de la construcció a la nostra vila, esmentant aquells trets diferencials d'una època a l'altra, i la manera com s'havia anat transformant. Una evolució que no sempre ens satisfà i que acostumem a donar la culpa a l'especulació. El conferenciant, però, ho va centrar, al meu entendre molt encertadament, en la sensibilitat.

De ben segur que la manca de sensibilitat ha provocat que la nostra vila no hagi respectat un patrimoni que altres poblacions ho han fet més bé, encara que segurament no som pas l'excepció, sinó que això ha passat a la majoria de pobles i ciutats del nostre país.

Em va cridar l'atenció el detall del camí de la Pietat, que ens condueix fins a dalt del cementiri, on va dir  que amb un millor tractament dels xiprers i la substitució de l'asfaltat, aconseguiríem el relleu que es mereix, millorant l'aspecte d'una part interessant de la nostra vila. 

Va parlar també de l'edifici del Mercat municipal, analitzant la seva estructura i justificant els diferents elements que probablement ens passen desapercebuts, més enllà de la façana, que el defineix, i que desitjo no quedi gaire afectada amb la rehabilitació que s'està realitzant de l'edifici del costat de banda de mar.

Arenys de Mar no destaca per tenir grans edificacions, encara que gratant una mica en podem trobar, alguna d'elles amagada, com pot ser l'edifici Sert, del qual en fem poca ostentació. Escoltant el conferenciant i fixant-me en l'Arenys d'avui, pensava que és una llàstima que en el procés de rehabilitació de les cases no s'hi estigui més a sobre, i es procuri respectar aquells trets significatius que determinen una època. Les cases de cos, per exemple, han anat desapareixent, i seria bo que les poques que encara queden tinguessin un tractament i una protecció especial. No sé què n'opinen els membres del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic d'Arenys de Mar (PEPPA).

La sala d'actes de l'Ateneu arenyenc es va omplir i va gaudir de les explicacions, que varen resultar molt amenes. Abans de començar la conferència em va comentar que ho il·lustraria amb imatges i intentaria que no resultés feixuc. De ben segur que ho va aconseguir. 

I acabo amb uns comentaris que varen aparèixer de resquitllada, en el torn de diàleg amb els assistents, i que considero importants per l'afectació que tenen. La construcció al nostre país és massa artesanal, i per això té un cost econòmic important. A diferència d'altres països europeus, la indústria de la construcció al nostre país no ha evolucionat suficientment.

Si a la conferència del mes passat demanàvem salvar el patrimoni natural del nostre municipi, avui hem d'afegir el toc d'atenció en defensa del patrimoni urbà. Desenvolupem la nostra sensibilitat, i serà un bon obsequi per a les generacions que ens seguiran.

Cal defensar el patrimoni natural d'Arenys de Mar

Aquest divendres vaig assistir, a l'Ateneu, a la conferència sobre Patrimoni Natural d'Arenys de Mar, a càrrec dels biòlegs Pere Alzina i Enric Badosa. Una vegada més vaig gaudir d'una xerrada organitzada per l'Ateneu, i des d'aquí la meva felicitació a tota la Junta, i en especial a la responsable de Cultura, la Joana Asensio.

Durant l'acte vàrem poder conèixer un gran ventall de plantes i fauna existent a la població, i que ens és força desconeguda. Va ser una manera de valorar la riquesa que tenim i que no hi prestem prou atenció, però també un crit d'alerta perquè no acabem de destruir més el territori del que ja hem fet fins ara.

La darrera resposta de l'Enric, a una pregunta del públic assistent, va ser molt clarificadora de la situació en què ens trobem. Segons l'Enric, podem ser optimistes si ens fixem en l'entorn marí, on hi nota una millora i recuperació de l'hàbitat, però hem d'estar molt preocupats per tot el que s'està fent al territori. La destrucció dels paratges per noves urbanitzacions posa en risc la supervivència de moltes espècies, i d'alguna manera també el nostre benestar i salut.

Jo crec que totes les persones assistents vàrem poder copsar el missatge directe dels dos conferenciants, però m'atreviria a dir que algú podria entonar el mea culpa per algunes decisions preses en el passat que han anat en contra de la protecció del territori, i a favor de l'especulació que ens pressiona i asfixia.

Sempre he pensat que la defensa del territori ha tingut una posició contrària a la inèrcia de la nostra civilització, massa generosa vers l'especulació i els interessos del capital. M'agradaria saber com puc contribuir per millorar la realitat i, si no és possible revertir-la, sí com a mínim evitar que aquesta destrucció vagi en augment.

Hi ha moviments al carrer que no sempre tenim en compte, o que fins i tot ens fan nosa. Encara hi ha gent que ens alerta del perill d'anar a pitjor, però els titllem de joves sense gaires escrúpols ni responsabilitats, i d'aquesta manera auto-justifiquem una posició massa còmode de girar l'esquena i no voler veure el perill.

Reitero la meva felicitació a l'Ateneu pel seu compromís d'acostar la cultura i el coneixement als seus socis i a tots els vilatans, i als ponents de la xerrada per la seva exitosa tasca de recerca i divulgació del patrimoni natural.

El projecte verd d'ampliació de l'aeroport

Avui ha sorgit la notícia on es confirmava que el projecte d'ampliació de l'aeroport de Barcelona afecta directament l'espai natural protegit de La Ricarda. Des del moment que els governs espanyol i català varen pactar treballar aquesta ampliació, varen ser moltes les veus crítiques que temien un perjudici de l'espai natural. Els portaveus dels respectius governs ens asseguraven que seria una ampliació per a un aeroport verd i que compliria els requeriments de la Unió Europea.

Llegint la notícia d'avui és quan t'adones que el govern t'enganya. És una manera de tractar-te de babau i crear més desafecció política cap a uns governants que sembla riure's de la ciutadania. S'ha parlat molt del projecte sense conèixer el contingut, i sempre s'ha dit que seria respectuós amb el medi ambient. És per això que no resulta creïble la notícia apareguda avui a les xarxes socials.

Quins interessos hi ha amagats? Per què es menteix tan vilment? Europa aprovarà un projecte que no sigui respectuós amb la protecció de l'espai natural? A qui hem de fer cas?

Desconec els passos que cal fer per evitar que un projecte barroer tiri per terra les aspiracions d'un país per ser sostenible, sobretot quan s'ha posat en dubte la necessitat d'aquesta ampliació. Entenc que és bo que la ciutadania exigeixi transparència i rebutgi l'engany dels polítics de torn. Ningú defensarà anar enrere, però s'ha de veure molt clara la necessitat i com es compensen els perjudicis, en aquest cas mediambientals.

M'agradarà escoltar l'opinió del PSC, que és avalador del projecte, i com justifica aquest perjudici, si és que realment la notícia d'avui és certa i no ens enganya l'alcalde del Prat de Llobregat.

A l'espera de l'assalt final

Aquests dies estem parlant de l'Afganistan perquè els fets que succeeixen marcaran el futur de molts anys amb un alt risc d'involució i la desaparició de drets fonamentals, sobretot per a les dones. Els fanàtics talibans que s'estan fent al poder, després de la sortida de les tropes nord-americanes, envien un missatge molt clar de repressió que per poc que t'estimis la llibertat de les persones, et dol i et fa patir.

Avui hem conegut la notícia que els fanàtics han arribat a les portes de la capital, i que l'exèrcit afganès, que teòricament va formar i reforçar els EUA, és incapaç de defensar el govern actual i només pacta sortir corrent i salvar els mobles. Els poderosos tenen assegurada la seva protecció, però la població civil té totes les de perdre. Les dones hauran de sortir de la Universitat i el treball, i tornar a casa.

Què ha passat? Què s'ha fet malament? Quines conseqüències hi haurà per al futur del president Biden? Sabia que passaria això si decidia marxar de l'Afganistan, i ens va enganyar, o bé era tan innocent que no s'ho va imaginar?

La història es repeteix, com acostuma a passar, sense aprendre'n ni trobar la manera de corregir els errors. És molt fàcil veure-ho des de lluny, sense rebre'n les conseqüències directament, veient per televisió les imatges del desastre i la repressió. La incultura i maldat humana personificades en els talibans. 

Ja em perdonareu la meva insistència sobre els fets actuals, però és molt trist i m'afecta. És una manera de deixar anar la ràbia que m'envaeix en veure la incapacitat humana per organitzar-nos de manera civilitzada i en pau. Sense respectar els altres, normalment els menys afavorits, en benefici propi. 

Entenc molt bé que la vida continua i que hem de procurar trobar la part positiva de les coses, però no podem obviar uns fets tan inhumans que afecten una part de la població mundial, víctimes dels errors d'Occident.

Toc de queda, sí o no?

Aquests dies es parla de la possibilitat que es dicti el toc de queda davant l'augment dels contagis del coronavirus. Es valora la conveniència o no de prendre aquesta mesura i les seves conseqüències. Entenc que no és una decisió fàcil i que s'ha de tenir en compte tot. 

Crec que s'han pres mesures al meu entendre més dràstiques i que aquesta no és tan descabellada com pugui semblar. El tancament tot el dia de bars i restaurants crec que es podia matisar. Penso que durant el dia l'ambient que hi ha i les mesures que es prenen són prou segures com per permetre que aquests establiments estiguin oberts. Potser tard enllà és quan canvien els hàbits i pot resultar més difícil el control de distancies i protecció.

Si es decreta el toc de queda a partir d'una certa hora, hauria de ser possible mantenir obert bars i restaurants, amb totes les mesures de seguretat i aforament, sabent que a partir d'aquella hora han de tancar, perquè no es pot circular pel carrer.

Estarem a l'aguait per veure què s'acaba decidint, però és important que no es decideixi res a la lleugera, per les conseqüències que pot tenir, tot i la necessitat d'anar fer el seguiment de l'evolució de la pandèmia, i no baixar la guàrdia.

Algunes incongruències en la protecció del coronavirus

En aquests moments és qüestió d'imaginació a l'hora d'organitzar actes que altra hora teníem molt ben apresos. Ara veus com s'està pensant en la manera de preparar unes colònies d'estiu tenint en compte les mesures de seguretat. La més complexa sempre és l'anomenada distància social. Ho pots aconseguir amb nens i nenes jugant al descampat?

Un altre cas són els concerts a l'aire lliure, mai asseguts i més aviat massificats. Com pots organitzar el Mercat de Música Viva de Vic, respectant les actuals mesures de seguretat per no contagiar-nos del coronavirus? Hi ha, però qui s'ho està estudiant i guanyarà el més enginyós i qui ho trobi primer.

Tots plegats haurem après noves maneres de comportar-nos en situacions que fins ara fèiem de manera natural. Avui, amb cita prèvia, he experimentat què és no encaixar la mà a una persona que t'ha atès per primera vegada. Només la paraula ho pot substituir. Hi ha accions, doncs, que fàcilment es poden substituir, però n'hi ha d'altres que no, o si més no són complicades i costoses.

Aquests dies es parla de començar el curs escolar amb la meitat d'alumnes per aula. Això vol dir més aules i més professors, o bé deixar alumnes a casa. Anul·lar els jocs a l'hora del patí i diferenciar les hores d'entrada a l'escola. Tots han de passar per una mateixa porta.

El que no puc entendre és reiniciar esports com la competició de la lliga de futbol. Com es pot defensar un córner sense trencar la distància social? O defensar un atac? És impossible, oi? Doncs, per què s'està dient que a mitjans de juny es podrà començar la competició? Els futbolistes no hauran de complir les mesures de seguretat? Calculen que per aquells dies ja no ho haurà de fer ningú? Si és així, per què estan preocupats per l'inici de les escoles el setembre?

Colau cancel·la el concert als terrats

Finalment l'alcaldessa de Barcelona ha cancel·lat el concert des dels terrats de Barcelona que s'havia de celebrar el proper dissabte. Hi ha hagut molta crítica per l'excessiu cost que representava l'organització del concert, però crec que més que res ha estat un malentès de tots plegats, o una manca de transparència per part de l'Ajuntament de Barcelona.

Sembla ser que als grups i cantants participants se'ls pagava mil cinc-cents euros, i el cost total representaven dos-cents mil euros per a l'ajuntament. Han sortit uns quants grups que han considerat que el cost era excessiu i que més valia dedicar els diners a altres coses més útils i necessàries ara que encara estem en mig de l'epidèmia. Crec que encobert hi havia la sensació que algú s'estava embutxacant més diners dels que caldria.

Sigui com sigui hi ha una cosa que convé tenir present: la cultura no és gratuïta i també és necessària. Suposo que s'ha organitzat malament i que l'administració pública, en aquest cas local, no ha estat a l'alçada de les circumstàncies, però no podem oblidar que també necessitem que la cultura no quedi marginada, perquè ens ajuda a viure. Quan s'organitza un concert o una representació teatral o de dansa, hi ha tot un treball al darrere que s'ha de tenir en compte. Les coses no es creen de cop, ni tenen lloc sense una infraestructura mínima. 

Potser el concert no era la millor idea, ni el cost necessari el més adient, i és millor dedicar aquests diners a disposar d'equipament de protecció contra el coronavirus, però no caiguem en l'error de col·locar la cultura a la cua de les prioritats.

Farmàcies col·lapsades

Les incidències amb els dispensadors de mascaretes i medicaments de les farmàcies aquest matí són una demostració més de com som tots plegats. Es va decidir que avui es començarien a repartir les mascaretes i es va demanar alhora que no hi anéssim tots a buscar-les, sinó només aquelles persones que realment les necessitessin. Que n'hi hauria per a tothom i no calia córrer. Que s'havia d'evitar fer cues. Que no sortíssim del confinament només per anar a buscar la mascareta...

Què ha passat aquest matí? Doncs, que tothom ha sortit de casa cap a les farmàcies a buscar la seva mascareta i el programa per enregistrar el seu lliurament ha petat, de manera que ja no es podien dispensar més mascaretes ni tampoc medicaments amb recepta. Això és el que hem aconseguit.

Aquí hi ha dos elements a tenir en compte. En primer lloc l'egoisme i poc cas que fem a les recomanacions i tirem pel dret, de manera que es foti l'altre, i també que els nostres sistemes informàtics no estan preparats per a grans volums. Massa gent col·lapsen el sistema.

És una altra cosa a tenir en compte a la llista dels disbarats d'aquests dies. No només comprem malament els productes de protecció contra l'epidèmia, sinó que a més no estem preparats per lliurar-ne grans quantitats, tot i que podíem suposar que la gent no faria cas a les recomanacions. País!

La immersió lingüística

Les discussions i crítiques que rep la immersió lingüística no tenen res a veure amb les raons que s'exposen, de protecció del castellà en front d'un model que el discrimina, sinó de l'objectiu de aparcar el català i deixar com a llengua el castellà.

S'entén, oi? Els detractors del model d'immersió lingüística el que volen és que la llengua a Catalunya sigui el castellà i que en tot cas el català sigui d'ús restringit a les famílies. És mentida que els crítics busquin l'equilibri de les dues llengües perquè són conscients que el castellà no té cap perill i en canvi el català, si no es protegeix, té les de perdre.

És per això que és tan odiós escoltar les paraules dels detractors, malgrat tinguis clar qui les expressa, però el que em preocupa i em sap més greu és que l'actual cúpula del PSC també caigui en l'error de posar en dubte el bon funcionament de la immersió lingüística i que si algun problema té és que el català encara es troba en inferioritat de condicions.

Em fa ràbia el paper que juga el senyor Iceta, que tots sabem que diu allò que li interessa dir en el moment que toca, per quedar bé i fer contents els dirigents del PSOE. No és només amb el cas de llengua catalana, sinó en tots els temes, sobretot aquells que procuren millorar la situació de Catalunya. És lògic que els socialistes que continuen sentint-se catalans, puguin estar en contra de l'actual dirigent, però la llàstima és que la seva veu no arriba gaire enllà.

On és l'Església catalana avui?

Podem llegir a l'ARA l'escrit d'Isabel Turull, germana del conseller Jordi Turull, i a l'anàlisi d'Antoni Bassas, sobre l'actitud dels bisbes catalans. On sou?

És cert que l'Església catalana va jugar un paper important durant la dictadura franquista a Catalunya. A vegades s'ha jutjat malament, per culpa d'una Església espanyola molt diferent i responsable de la protecció i veneració al dictador.

Han estat uns quants els bisbes i abats dignes de recordar per la seva valentia contra el franquisme, i la manera com varen aixoplugar moviments catalanistes, culturals i del lleure que no haurien pogut resistir al marge de l'Església.

Com bastant tot, també el perfil de l'Església catalana, i els seus bisbes, ha variat molt. No tenen res a veure els bisbes actuals amb els que recorda la meva generació. El seu silenci davant de la situació actual a Catalunya és sinònim de renúncia al catalanisme que els seus predecessors varen professar, però també silenci davant del maltractament a unes persones, injustament empresonats, sense judici previ, per pura venjança dels jutges i polítics prevaricadors.

No se'ls demana que vagin a favor de la independència, com haurien fet alguns dels seus predecessors, sinó que siguin valents per defensar la justícia i enfrontar-se amb el poder que els subvenciona, però que actua injustament.

El perfil baix dels nostres bisbes fa que no ens estranyi que, davant de l'empresonament dels nostres polítics i la recent iniciada vaga de fam, no hi trobem la seva veu. Els representants de l'Església catalana actual no es volen embolicar en res, juguen a lo segur i la seva actitud té molt poc a veure amb l'esperit de l'Evangeli.

Els cristians catalans tenim una doble feina, creure en l'Evangeli malgrat l'actual jerarquia eclesiàstica, i en el nostre poble, malgrat els actuals dirigents polítics.

Una lliçó d'ètica a l'administració pública

L'altre dia vaig tenir l'oportunitat d'assistir a una conferència sobre ètica a l'administració pública, que va resultar molt interessant. Com sempre dic, quan assisteixes a una conferència sobre qualsevol tema, no cal que t'expliquin grans novetats, ni tens necessitat de fer grans descobriments, que sempre està bé, sinó que n'hi ha prou que t'ho expliquin bé, argumentat, amb exemples evidents i conclusions clares. Sovint tenim les idees barrejades i ens porta a confusions o, si més no, a no tenir prou clares les solucions a situacions que no voldries repetir.

Com podeu imaginar va quedar molt clar el nivell d'ètica a l'administració pública del nostre país, si ho comparem amb països del nord d'Europa, però no només. Podíem veure que en temes de corrupció som la vergonya de la majoria de països, i una dada important: el nivell d'ètica de la nostra societat. És a dir, el grau de comprensió i d'acceptació d'actituds poc ètiques dels nostres representants polítics, que en altres països seria intolerable. El cas de les dimissions també és una evidència de què passa a Espanya i què passa a la resta del món occidental i de més enllà.

Un matís important va ser fer-nos notar que la corrupció estava més lligada al camp polític que no pas el tècnic. En tot cas els funcionaris podien pecar de no denunciar allò que poden haver vist, probablement per manca de seguretat i de protecció una vegada feta la denúncia.

Hi va haver un capítol en què se'm varen fer present moltes situacions que probablement a més d'un els podia fer passar un xic de vergonya. No sempre les coses es fan inconscientment, encara que un intenti fer veure que no se n'adona. El món de l'administració pública té molt a millorar, i no està tan clar que es pugui fer de la millor manera possible.

Tan senzill com respectar el dret a decidir

Porto una bona estona reflexionant i intentant trobar un adjectiu que m'escaigui. Què carai sóc? Un català abduït? Potser millor, un català emprenyat? O seria més encertat dir-ne un català enganyat? O encara millor, un català oprimit, explotat, pressionat...?

El fiscal general, que està de moda, ens ha advertit que el referèndum és il·legal i que som molts els catalans que estem abduïts, creient que hi ha un dret internacional que ens empara, i que això no és cert. Ens avisa que si anem a votar cometrem un delicte, i m'imagino que, a diferència del 9N, en aquesta ocasió ens poden encausar.

Si una cosa tinc clara és que em considero un català atabalat, que n'estic fins als... i que encara espero que algú, des de la resta d'Espanya m'expliqui bé els avantatges de quedar-me silent com a bon espanyol; que em garanteixi la protecció de la meva llengua i cultura, i la dels meus fills; que solucioni el greuge comparatiu del finançament i la manca d'inversions de l'Estat; que respecti les institucions catalanes i deixin de recórrer totes les lleis que s'hi aproven...

Només l'orgull caspós d'un espanyol del temps del Quixot pot explicar l'actitud de Rajoy i el PP, amb el suport del PSOE, que si hagués actuat amb intel·ligència des del primer dia, no ens trobaríem en la situació actual. Perquè els catalans tenim molt de respecte a la nostra llengua, dret i cultura, però la pressió econòmica ha jugat un paper clau per fer decantar la balança dels partidaris a la independència. Però, a més, som molts que exigim el dret a decidir, encara que sigui per continuar dins l'Espanya, però una Espanya del segle XXI i respectuosa amb tothom, també amb els catalans.

A qui li interessa la crispació?

A qui fa més mal la crispació? a qui té les de perdre. Sempre s'ha vist així i ara no és diferent. Qui ha de demostrar que el canvi és positiu, és qui més l'interessa que hi hagi calma i ningú no es posi nerviós. La crispació s'utilitza sempre per justificar el mal que fan aquells que volen canviar el sistema establert.

En la situació actual les agressions i insults a Navarro i Fernández Díaz vénen com l'anell al dit per a tots aquells defensors de la integritat espanyola, i són un perill per als interessos dels sobiranistes.

Ningú no pot dir que la dona que va agredir Pere Navarro no fos una sobiranista emprenyada. El que sap greu és que persones de la categoria de Pere Navarro ho utilitzin per al seu interès. En el cas del ministre insultat ja ni ho comento perquè s'ha desqualificat des del primer dia.

Malauradament, l'insult als polítics no és cap novetat. Totes les persones que es dediquen a la política ho han d'assumir, encara que no agradi ni tingui cap justificació. En la meva breu experiència en la política també ho vaig patir. Rebre insults pel simple fet de dedicar part del meu temps al meu poble, amb els meus encerts i errors.

No cal fer memòria dels insults que han vingut de l'altre costat. A qui han titllat de nazi? A qui han acusat sense proves? A

totes bandes hi ha fets i persones reprovables i cal ser més intel·ligent i caut. Jugar en foc és perillós perquè et pots cremar.

No podem demanar que els polítics catalans es posin d'acord, però sí que siguin respectuosos, que juguin net i defensin els seus principis de manera honesta i exemplar. I tots junts hem de denunciar els insults i encara més les agressions. No podem donar per fet que la persona que es dedica a la política necessiti una protecció especial. Que tots aprenguem dels nostres errors.