Al marge de la disbauxa

La visita d’havent dinat era una mica sortir del món dominant per entrar en un parèntesi, però ens equivocaríem si ens penséssim que la gent que hi hem trobat viuen al marge de la civilització. Avui és molt difícil quedar exclòs, encara que puguis fer una vida molt diferent de la majoria, amb les pròpies diferències. Hi ha poblacions que estan al marge, però no era el cas d’avui.

Hem visitat el poble nuvi, a les portes d’Aswan. No ens hem acostat a cap punt turístic, preparat per rebre molts visitants i vendre’ls souvenirs. El nostre guia ens ha portat a un poble autèntic perquè volíem conèixer la seva realitat i no la que els turistes els hem imposat o afavorit. 

És cert que no érem els primers visitants, sinó que de ben segur que abans que nosaltres molts altres hi han anat, però en compte gotes. Hem conegut una família que ens ha convidat al te i a conèixer com era la seva casa, els seus animals de companyia, uns cocodrils, i entendre que hi ha molta gent que no viu amb la pressió que nosaltres hem de suportar. Tampoc amb les comoditats que nosaltres tenim, però el telèfon mòbil existia.

Amb això vull dir que no ens hem d’imaginar un món a part, encara que sí força diferent del nostre. Amb necessitats bàsiques cobertes, però sense les facilitats que nosaltres tenim. Seríem capaços de traslladar-nos-hi?

La cultura, el patrimoni, el territori… són elements molt importants i que ens animen a viatjar per gaudir-ne, però entrar a les cases de les persones que hi viuen té un plus que no es paga en diners, i al final en guardes un record tant o més interessant.

Cent un anys enrere

Avui és un dia especial a la família. Avui és Santa Llúcia, el dia que es lliura el premi Sant Jordi de les lletres catalanes, però a casa avui celebràvem l'aniversari de la mare. Ella va néixer el dia 13 de desembre de 1918, és a dir, ara fa cent un anys. Malgrat ens va deixar fa disset anys, durant tot el dia l'he tingut molt present. La mare és una persona que mai oblides, per anys que passin.

Han estat moltes les anècdotes i experiències viscudes que m'han vingut a la memòria. La mare que va viure la guerra, amb molta pressió a la família, sense pares i per tant sense el caliu familiar que la majoria de nosaltres hem pogut gaudir. Una infància dura i una adolescència traumàtica amb l'esclat de la guerra civil. Això s'impregna a la pell i no et deixa indiferent. 

A casa només vàrem conèixer episodis concrets de la revolució, però l'objectiu era passar pàgina i, malgrat viure sota la dictadura, procurar ser feliç i gaudir de la vida. Potser per això costava d'entendre el nostre rebuig al sistema polític impulsat, i les ganes de desempallegar-nos de les cadenes que ens imposava el dictador.

Però el record de la mare va més enllà i s'endinsa en les anècdotes del dia a dia, dels petits plaers de la vida, de les aficions i traça. I analitzant la pròpia vida, que et porta a prendre decisions, sovint difícils, renunciant a coses que no sempre hi estàs disposat, valores molt més l'esforç dels teus pares en uns anys sense tantes comoditats com ara, però també amb menys ambicions desproporcionades. 

Avui la mare ha estat la protagonista del meu dia. Un dia que he intentat viure plenament i en record d'aquells anys que vàrem compartir i que un set de gener va posar fi.

Menys de 4 euros per aparcar a la Riera

A la pàgina web de Ràdio Arenys he llegit la notícia de la tarifa 24 hores a l'aparcament del Xifré. Crec que és una bona notícia que no sé com serà viscuda, perquè Arenys té un problema greu d'aparcament, però un altre d'encara més greu que és conceptual. M'explico. 

Totes les accions i decisions que prenem tenen unes conseqüències, algunes favorables i d'altres que no ho són. Quan prenem aquestes decisions hem de tenir-ho en compte, per evitar que després estiguem parlant de drets erronis. Què vull dir? Si decidim tenir un cotxe, perquè ens agrada o perquè el necessitem, hem de saber que hi ha una sèrie de comoditats que ens faran més fàcil la vida, però aquesta propietat comporta unes servituds o uns costos que no ens han de venir de nou. Necessitem assegurar el vehicle, comprar benzina, pagar l'impost de circulació, fer-ne el manteniment... i buscar un aparcament, ja sigui fix o rotatiu. Voler negar aquestes necessitats seria d'estúpids.

Què és el primer que qüestionem? Pagar per aparcar! Quan l'espai és sobrer és lògic que trobis la manera d'aparcar sense que et costi diners, però quan hi ha escassetat de places d'aparcament, l'única manera possible és aconseguir la rotació o construir equipaments idonis. És tan extraordinari?

Som molts els que tenim clar que quan ens desplacem a Barcelona hem de buscar un pàrquing, pagant. No se'ns acut donar voltes fins a trobar una plaça lliure i gratuïta, a no ser que sigui en dies i hores tempestives. Per què, doncs, ens ve tan de nou que a Arenys s'hagi de pagar?

Fa ja força anys que a Arenys es va començar a pagar entrada per assistir a concerts. Quan ho vàrem instituir, va costar molt que els arenyencs entenguessin que havien de pagar l'entrada per escoltar un concert a la parròquia. Ara, la majoria de les persones que assisteixen als concerts troben la cosa més normal el fet de pagar entrada. Passarà el mateix, amb els anys, a l'hora d'aparcar a Arenys? Tindrem assumit que no hi ha lloc gratuït per a tothom, i menys al centre de la vila?

L'ajuntament ha de fer fàcil i el més econòmic possible, poder aparcar al centre d'Arenys, perquè, entre altres coses, és un benefici per al comerç vilatà. Nosaltres hem d'entendre que anar fins a la Riera en cotxe, té un cost que no podem obviar ni queixar-nos.

El senyor ministre empaita els alcaldes

Un dia més ens trobem amb la pantomima de les investigacions a ajuntaments catalans, promocionades, segons sembla, pel ministre més inepte i corrupte de la història democràtica espanyola. Tot sigui dit de passada, que si troben casos de corrupció serà bo que ens ho diguin i culpin els que els han beneït o se n'han beneficiat. Mai defensaré els corruptes, i per això la meva insistència en criticar l'actuació del ministre des del primer dia.

El que crida més l'atenció és la manera de fer la investigació i el suport mediàtic que tenen. Ara tots els diaris i els seus col·laboradors s'hi apunten per veure qui la diu més grossa. La Vanguardia fa temps que no n'és cap excepció.

És una llàstima que els mecanismes de control dels ajuntaments i de l'administració pública en general no siguin capaços de detectar la mala gestió i la corrupció sense necessitat d'intervenir-hi la policia judicial. Esclar que llavors el nostre estimat ministre, en funcions, no tindria motius per entretenir-se i qui en sortiria perdent seria en Marcelo.

Curiositats de la vida fan que un dels exalcaldes detinguts sigui el marit de qui havia estat comissionada de la Transparència de la Generalitat. Ja té nassos la cosa! Senyor ministre, si són culpables farà molt bé de posar-los on els pertoca, però vostè hauria de donar exemple i dimitir, i no esperar que el facin fora dissimuladament, esclar que amb una bona pensió, com el dimitit ministre Soria.

A Espanya els corruptes i els dictadors moren al llit de casa amb totes les comoditats. En veureu pocs que passin per la presó. Esclar que si tot i així els voten, per què s'han d'encaparrar a confessar-se culpables!