Esperant els resultats dels EUA

Tots som conscients de la importància de les eleccions presidencials d'avui als EUA. No és un país qualsevol, sinó que el que pugui passar allà té repercussions arreu, també a casa nostra. Ben segur que al llarg dels anys hem tingut les nostres preferències. Ens agraden més els republicans que no pas els demòcrates, o la inversa, però en els darrers temps ha agafat més protagonisme la persona que no pas el partit polític. No és el mateix pensar que hi pugui haver un president republicà, que témer que el nou president torni a ser el senyor Trump. I em sembla que aquí rau el problema principal d'aquestes eleccions.

En poques hores coneixerem els resultats. Si aquests són favorables a Trump, quedarà enllestit en poc temps, però si els vots es decanten per Kamala Harris, hi haurà l'enrenou d'ara fa quatre anys, quan Trump va moure cel i terra per evitar ser declarat perdedor. Ja ens ha avançat que si el donaven com a perdedor, voldria dir que hi ha hagut trampa. És molt cansat, i molt perillós.

Hi ha coses que no s'entenen. Com pot ser que assumint la presidència d'un estat s'alliberin d'anar a la presó. Tenim l'exemple d'Israel, on sembla que el primer ministre, si ho deixés de ser, tindria tants judicis a enfrontar-s'hi, que el més segur és que anés a parar a la presó. Als EUA, Trump també té judicis pendents que només la presidència els hi pot estalviar. Per no parlar del nostre rei emèrit, que continua fent-ne de les seves, protegit per la seva condició de rei, encara que li hagin plogut denúncies per totes bandes.

I això és el que desespera a molta gent i fa perdre la confiança en els polítics i en la mateixa política, en sistemes democràtics, que ens venen que tots som iguals davant de la Justícia, i que tenim les eines i mecanismes per protegir-nos de la corrupció i el despotisme. 

Us confesso que no estic mirant les notícies, i només espero conèixer els resultats finals. Llavors intentaré agafar-m'ho el millor possible, que de temes que ens deprimeixen ja en tenim prou. Uns més que altres. Veient com va tot, no em puc queixar.

Espanya perd la partida

Avui he llegit les cròniques del partit que va jugar la selecció espanyola contra la kosovar, on el punt d'interès no està en el desenvolupament del joc ni en el resultat, sinó en el tracte que es va retre al representant de Kosovo. 

No cal dir que m'afegeixo a la gent que ho titlla de ridícul. Així és com ha d'actuar un país per no acceptar la realitat. Quina estupidesa més gran! Està més clar que l'aigua que el no reconeixement del país és en prevenció a possibles reaccions pel cas de Catalunya. Aquesta manera d'obrar demostra no tan sols la ridiculesa de qui la practica, sinó també la debilitat dels arguments per defensar-la.

No vaig mirar el partit de futbol, ja que el lloc que ocupa la selecció espanyola en el meu racó de preferències és massa avall. He llegit que varen guanyar, i que aquest era el resultat més lògic, vist el nivell d'ambdues seleccions, però si ens fixem en l'actitud del govern i en conseqüència dels mitjans de comunicació espanyols, qui va perdre la partida va ser Espanya i els seus polítics i mitjans de comunicació.

Està molt clar que mani qui mani a Espanya, ja sigui la dreta o l'esquerra, el comportament sempre és el mateix, i no és digne de formar part de la comunitat europea. Semblem un país subdesenvolupat, sense possibilitat d'emmirallar-nos amb els altres països europeus. L'eslògan famós del franquisme "Spain is different" es manté amb més força que mai. Pena!

La incidència de la gran abstenció

Les especulacions sobre quina influència tindrà en els partits polítics l'augment de l'abstenció està centrant alguns debats. Es parteix de la base que no hi haurà transvasament de vots entre blocs sobiranistes i unionistes, sinó que en tot cas l'increment d'un o altre bloc vindrà donat pel grau d'abstenció.

L'opinió és que l'augment del PSC i l'entrada de Vox aniran en detriment de C's i el PP, i no pas del bàndol sobiranista, i és per això que les especulacions se centren en l'abstenció. Sempre s'havia dit que la baixa participació a les eleccions autonòmiques permetia uns bons resultats als partits catalanistes. A les eleccions del 2017 hi va haver una alta participació i qui va guanyar va ser C's, encara que els partits independentistes varen conservar la majoria absoluta.

La situació de la pandèmia fa témer una gran abstenció, i això s'ha vist amb les dades de participació a les 13h, encara que s'ha de tenir en compte el vot per correu, que s'ha incrementat de manera important, i el repartiment horari de les votacions, amb una recomanació que a les primeres hores hi anessin les persones de risc. Fins que no es tanquin els col·legis electorals no podrem saber si la baixada de la participació és tan pronunciada com a primeres hores.

Qui deixarà d'anar a votar? Només les persones que tenen por de contagiar-se? Hi haurà votants d'altres eleccions farts dels polítics que es quedaran a casa? Si és així, de quines preferències polítiques seran aquests abstencionistes?

El responsable de l'estudi que es presentarà a les 8h del vespre ha avançat que hi hauria grans sorpreses. No sabem de quin caire seran, i espero que no es refereixin a Vox, que ens podria donar un gran disgust si els seus votants fossin més dels previsibles. Una entrada de Vox al Parlament és una mala notícia, encara que sigui pel transvasament de vots de C's, on alguns dels seus diputats podien ser ben bé afiliats al partit d'extrema dreta. La bona notícia seria que la suma de C's i Vox quedés molt per sota dels resultats dels primers a les darreres eleccions.

A Arenys de Mar ERC té per triar

L'alcaldessa en funcions, Annabel Moreno, va manifestar les seves preferències per pactar amb la CUP i Arenys de comú. Tal com comentava ahir en el meu blog, les possibilitats que Estanis Fors recuperi l'alcaldia són escasses, sempre i quan l'oposició, liderada per ERC, arribi a un acord. Arenys en comú, hereus d'ICV, i el PSC ja han estat governant durant els darrers tres anys, amb ERC, per la qual cosa un pacte entre ells tres no vindria de nou a ningú. En tot cas hi ha el tema de la imatge.

En aquest darrer mandat, alguns ajuntaments varen trencar el seu pacte amb el PSC, acusant-los d'haver donat suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, però a Arenys de Mar no va passar res. Per què? La resposta amable i per quedar bé seria que es prioritzava la tasca de govern local i que la seva relació amb els membres del PSC era bona. La resposta maliciosa ens diria que trencant amb el PSC perdien la majoria que mantenia Annabel Moreno a l'alcaldia.

Ara no hi ha excusa, ja que ERC necessita tres vots i aquests els pot rebre del PSC, CUP i Arenys en comú, podent prescindir d'un d'ells. Del PSC? De la CUP? De qui li posi més fàcil?

No es tracta de posar pals a la roda, però si la CUP accepta formar part del govern, o simplement donar els seus vots perquè l'alcaldessa mantingui l'alcaldia, ho ha de fer a canvi de defensar alguns dels seus principis, de les seves prioritats, ja sigui de millora de l'organització interna de l'Ajuntament, de conservació i protecció del territori, de practicar una participació efectiva en la gestió de l'administració local... 

Els electors hem de tenir clar el funcionament dels pactes post electorals, pel sistema que tenim implantat al nostre país. No s'hi val a reclamar allò que no es pot reclamar, però no podem acceptar cabrioles estranyes, pactes poc transperents, o renúncies a principis que poden haver decantat el vot. La CUP ha manifestat que estava preparada per entrar al govern, però no ho pot fer a qualsevol preu si no vol enterrar el seu futur. Només amb una actitud coherent, valenta i transparent, el futur de la CUP pot arribar a fructificar a la nostra població. La CUP ha perdut el vot decisiu, i per això ha de gestionar-ho bé.

Per què votar la CUP?

En aquesta precampanya electoral són molts els detalls que hem anat observant que ens poden fer decantar fàcilment el vot, potser no a un partit polític concret, però si a una tendència específica que ens pot semblar necessari per evitar una catàstrofe. Cadascú de nosaltres tenim les nostres preferències, i si no som militants o simpatitzants d'un únic partit, tindrem l'oportunitat, una vegada més, d'escollir entre aquells que ens sembla més capaços de treure'ns de l'atzucac.

Per a la dreta recentralitzadora, que enyora restar competències a la Generalitat, és molt evident que té dues opcions clares: el PP i C's. Aquests darrers amb un esperit de venjança que no se l'acaben. Per aquelles persones que encara no s'han despertat de l'ensurt en veure el seu partit tan avall, i que continuen somiant en un federalisme utòpic, tenen un PSC que intenta sortir de les cendres amb un Iceta que ha jugat totes les cartes per créixer, sacrificant-ho tot. Un partit que també pot engrescar tots aquells contraris a qualsevol idea independentista, encara que en aquest cas tenen a prop Catalunya en Comú que intenta repetir l'èxit de les darreres eleccions estatals.

Les altres opcions porten el segell independentista, encara que no de la mateixa manera. La llista del president intenta salvar la legitimitat del govern cessat i ERC vol aprofitar la primera ocasió que té de resultar el guanyador de les eleccions i no haver de continuar fent el paper de segon. Ambdues candidatures han resultat molt afectades per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució i la decisió judicial d'empresonar-los de manera preventiva. Un fet que els experts només s'expliquen per ànims venjatius i humiliants.

Ens queda la CUP, els més radicals independentistes, que al mateix temps s'han lliurat de qualsevol càstig judicial, si més no per ara. El seu posicionament és transparent i a diferència de la llista del president i ERC, que no acaben de donar entendre quin camí seguiran en el cas de sumar majoria absoluta, la CUP ha deixat clar que el procés ha de continuar.

El vot a la CUP ha de ser d'aquells persones convençudes en la imperiosa necessitat de desfer-nos d'aquest estat que ens oprimeix i que ho demostra dia rere dia. Un Estat que només ens pot dur a la destrucció total de la nostra cultura, llengua i manera de ser. ERC i Junts per Catalunya han de dir-nos ben clar si creuen que la supervivència passa per aconseguir la independència, i davant del dubte, la CUP els pot donar la mà.

Se'n va Moix, però en vindrà un altre

Qui ho diu que a Espanya no hi ha dimissions? Avui en tenim un exemple, amb la dimissió del Fiscal Anticorrupció, el senyor Moix, però no ens enganyem! Ha dimitit perquè tots nosaltres callem, però no havia fet res de malament, i el Fiscal General no el pensava dimitir!

Teníem un fiscal anticorrupció amic i aliat del partit més corrupte de la història de l'Espanya democràtica. Insòlit! Estava tot preparat i ben lligat, però sempre hi ha aquell periodista que veu més enllà del necessari i aconsegueix crear problemes al govern. Són periodistes que s'escapen del control del govern i dels grans mitjans de comunicació, tots ells conxorxats.

I ara vindrà el relleu. Es barregen diferents noms, però no tingueu por que nomenin ningú que pugui fer témer conseqüències negatives als corruptes del PP. Serà simplement un canvi de cromos, per anar avançant. Sacrifiquen personatges, però els beneficiats són sempre els mateixos.

N'hem vist unes quantes, però encara en vindran de més grans. Han estat molts anys d'acumulació de poder, beneficis i preferències. No hem tingut uns polítics entregats al servei del poble, sinó al poder personal i el diner, i la taca s'ha anat escampant per abastar el poder judicial. La justícia és administrada en funció dels que ostenten el poder, sigui econòmic o polític. La dimissió d'avui és una anècdota que no soluciona en res la corrupció que ho domina tot. Moix no dimiteix pel què ha fet, sinó pel que té.

L'amic dels reis

El delicte no és el que diu el rei o la reina, sinó el fet que algú ho doni a conèixer. Probablement això ha de ser així, però el que ningú no em podrà negar és que la imatge que han donat els reis no els afavoreix gens. Si algú hi confiava, ara té arguments per posar-ho en dubte.

Als responsables se'ls ha d'exigir responsabilitat. A banda del que jo pugui pensar dels reis, al marge de les meves preferències republicanes o monàrquiques, la qualitat monàrquica dels reis espanyols deixa molt que desitjar. Si a qualsevol persona se li ha d'exigir que sigui responsable dels seus actes, amb més raó s'ha d'exigir a un rei o a un governant polític.

Lectures ridícules dels resultats electorals

Tothom fa la lectura que vol dels resultats electorals. Hi tenen tot el dret, encara que a vegades ratllin el ridícul. És complicat, però, analitzar-ho fredament i, sobretot, amb objectivitat, ja que tots tenim les nostres preferències i simpaties.

Normalment diuen que tots han guanyat i ningú perd, però en aquesta ocasió hi ha resultats massa contundents com per no acceptar la derrota. En aquesta ocasió els perdedors només han parlat del guanyador, afirmant que ha perdut. Que cadascú opini el que vulgui, però no acceptar la victòria de Junts pel Sí, encara que no els hagis votat, és de ceguesa o simplement pretendre despistar per no reconèixer la pèrdua pròpia.

Al meu entendre hi ha dos partits guanyadors, que són els dos primers, tot i la gran diferència d'escons i percentatges obtinguts. Junts pel Sí, que s'ha presentat com a independentista, ha aconseguit més o menys els mateixos escons, i això sincerament s'ha de valorar. C's han obtingut un gran resultat que hauran de treballar per continuar creixent. Ningú hauria de negar aquests bons resultats, i per això penso que C's s'equivoca quan treu mèrits a la gent de Junts pel Sí.

Desastrosos han estat els resultats del PP, i ells saben que ho són i que el seu futur a Espanya és molt fosc, amb un C's que se'ls poden menjar. La reacció, però, ha estat afirmar que Mas ha fracassat i d'aquesta manera intentar dissimular els problemes que se'ls presenten.

El PSC està content, si més no de cara a fora. Creien que tindrien uns resultats molt pitjors, i perdre només 4 escons els sembla una victòria. Penso que s'ho han de fer mirar i analitzar a fons què ha passat a l'àrea metropolitana de Barcelona, que era gairebé l'únic lloc on havien aguantat en les darreres eleccions municipals. Que s'ho agafin seriosament. Les reaccions i valoracions d'Unió i Catalunya sí que es pot, són molt correctes. Uns han desaparegut del Parlament i als altres no els ha funcionat l'operació Podemos.

Personalment penso que el resultat de Junts pel Sí no ha estat bo. Vull creure que els seus dirigents en són conscients i que esperaven molt més del seu projecte. Això no els treu el mèrit d'haver guanyat, però calia esperar millor sort. També serà bo que ho analitzin a fons, si pretenen avançar en el full de ruta. Coincideixo amb la CUP en què els resultats aconsellen, de moment, aparcar la DUI.