Notícies del dia

Acostumat a buscar la notícia del dia per comentar-la al meu blog, avui m’ho han posat difícil perquè em costa decidir amb què em quedo. N’esmentaré tres per deixar-ne constància i després ja veuré amb quina d’elles faig més incidència.

Tot i que no ens ha sorprès gens, avui hem sabut que Nacho Martín Blanco entra al PP, i s’estrena anant de primer per Barcelona a les eleccions generals del mes de juliol. Estava cantat que la sortida de Ciudadanos tindria una ràpida solució que li permetés continuar vivint de la política i participar de les tertúlies televisives.

Itàlia ens ha comunicat la mort de qui fou primer ministre, el senyor Silvio Berlusconi. Parlar d’ell ens ocuparia moltes pàgines i segur que ja trobaré l’ocasió de fer-ho. La notícia de la seva mort tampoc ha estat una sorpresa, doncs la seva salut no feia preveure gaires més anys de vida.

La tercera notícia potser és la que m’ha generat més sorpresa i al mateix m’ha caigut millor. El president Aragonès ha destituït el conseller d’Educació González-Cambray. Ja era hora! Hi ha polítics que s’ho guanyen a pols, encara que en política mai se sap. Sabem que ERC ha rebut un avís que necessita millorar i m’imagino que els seus dirigents han de mirar de decantar aquells càrrecs més conflictius, i el conseller n’era un de molt evident. No he arribat entendre com es pot ser tan poc empàtic. Només s’explica per una prepotència innata o potser adquirida, que els fa sentir amos de tot, posseïdors de la veritat absoluta, i que per això no els cal escoltar a ningú, ni analitzar si allò que fan és el millor per a tothom. 

Celebro, doncs, la destitució del conseller i desitjo que la persona que el substituirà en el càrrec, l’Anna Simó, s’adoni de la situació amb què es trobarà la conselleria i canviï la manera de fer. Entenc que altres càrrecs de la mateixa conselleria també hauran de sortir, per tal de fer una neteja a fons d’una manera d’actuar i procedir que no hauria d’haver-se practicat mai. 

No em tremolarà el pols...

Aquesta semblaria que és la frase que tindria a la ment el president de la Generalitat, el dirigent d'ERC, a l'hora de fer front a la desconfiança manifesta del seu soci de govern JxCat, i en concret per mantenir la destitució del seu vicepresident. No crec que sigui aquest el final del litigi entre els dos partits polítics, però sí que és un pas important en la desfeta de la coalició de govern.

Crec sincerament que Catalunya no es mereix aquest govern i potser convindria convocar eleccions, amb l'esperança que no s'hi presentessin les mateixes persones, sinó que hi hagués un relleu de candidats. Els actuals estan cremats i generen massa desconfiança cap als ciutadans.

Tot i mantenir la meva actitud de respecte al president del meu país, sigui qui sigui, i m'agradi més o menys, haig de reconèixer que actualment faig un gran sacrifici. Jo també li he perdut totalment la confiança, i no pas pel fet d'haver destituït el seu vicepresident, que hi té tot el dret, sinó per com ha portat les coses fins arribar a la situació actual. Amb ell són molts els polítics del govern i dels partits polítics que li donen suport, que m'han decebut, i que m'agradaria que fessin un pas al costat.

No sé si, com va dir el cap de l'oposició, Salvador Illa, parafrasejant el president Tarradellas, el que està fent Pere Aragonès i els seus és el ridícul, sinó més aviat un avergonyir-nos de la situació en què han portat les nostres institucions. Hem caigut molt avall, i serà difícil recuperar el prestigi que havíem tingut. Per la Generalitat han passat presidents de tot tipus, amb errors i encerts, però crec que en aquests moments hem arribat al nivell més baix de prestigi, tan necessari per aconseguir un mínim de respecte per part de tothom. Un respecte dels administrats, però també dels estats veïns.

Desconec com acabarà aquest malaguanyat episodi, però voldria que fos ràpid per poder girar pàgina i intentar trobar una sortida que ens salvi. No, no és ridícul, sinó descrèdit, desconfiança i rebuig a uns polítics que han malmès les nostres institucions, que tant d'esforç s'hi ha esmerçat per mantenir-les vives.

No és ell sol, d'acord, però sí que és un dels principals causants de tanta desgràcia. Voldria pensar que el partit que li dona suport no és el culpable de tot, però la història ens ha demostrat que des de la recuperació de la democràcia, poca cosa ha fet de positiu, més enllà d'anar fent bullir l'olla, veure passar molts dirigents sense gaire carisma ni empenta, ni deixar el pòsit necessari per aconseguir una Catalunya triomfant. Quin desastre!

Cau el secretari general del PP

En el recorregut d'aquests darrers dies al voltant de la crisi del PP, avui s'ha arribat a la dimissió de qui s'ha emportat totes les culpes, la mà dreta de Casado, el secretari general del partit, Teodoro García Egea. Feia dies que Casado rebia molta pressió perquè el fes dimitir, i m'imagino que tirava llargues perquè la conseqüència més lògica és que després d'ell hi vagi el propi Casado.

En moments com aquests, en què un home es resisteix davant la pressió de la majoria del seu partit polític és quan t'adones que encara funcionen els personalismes. És cert que cada persona imposa la seva manera de fer i pensar, però no té sentit que tot es mogui al voltant d'una sola persona, sobretot quan la resta de dirigents s'hi posen d'esquena.

Entenc que ha de ser molt dolorós per a una persona com Casado, que somiava en ser el proper cap del govern espanyol, que ara hagi de dimitir i quedar-se amb les ganes. Que vegi com la seva adversària interna li passa la mà per la cara i se'n surt amb la seva. En un món com la política, en què un es menja els altres per anar escalant posicions, cal adonar-se que es fa difícil acceptar el fracàs. Si bé és cert que tota persona que entra en política hauria de ser capaç d'imaginar finals tràgics com aquest, suposo que un s'ho treu del cap com un mal pensament i només pensa en la victòria.

Tot polític que té ganes de liderar un partit, s'envolta d'amics fidels que el protegeixen de les enveges i crea un espècie d'escut per evitar quedar-se amb el cul a l'aire. És per això que guardava el roc a la faixa del seu secretari general, l'última defensa a la seva pròpia destitució. Els fets han anat massa enllà, i encara que continua allargant-se l'agonia, tot fa preveure que la història no durarà gaires dies més, i el desenllaç més probable és la dimissió del president Casado.

L'altra incògnita és saber qui el substituirà. Molts parlen del president gallec, però ell va despistant. No vol fracassar abans d'hora, sobretot veient la força que té Ayuso, animada per uns militants i simpatitzants que la voldrien a la Moncloa. Ayuso diu que només aspira a liderar Madrid, però tots sabem com de llaminera és la política i el poder que genera. Qui s'ha d'acontentar amb una comunitat autònoma si té la possibilitat d'assolir el govern del país?

El major Trapero, destituït

La destitució del major Trapero com a màxima autoritat dins dels Mossos d'Esquadra és la notícia que ha sorprès a la majoria de gent, si més no als que no estem assabentats del que passa internament al cos de policia catalana. 

La trajectòria de Trapero ha tingut molt de ressò pels moments que s'ha viscut des de l'estiu del 2017, amb l'atac terrorista de les Rambles de Barcelona, i el referèndum de l'1 d'octubre, amb les repercussions que va tenir posteriorment.

Si bé amb l'aplicació de l'article 155 de la Constitució Espanyola va ser destituït, acusat de protegir el govern independentista, amb l'absolució posterior va ser restituït, malgrat no tots els independentistes ho veien clar, sobretot per les seves declaracions sobre els preparatius per detenir el president Puigdemont.

Ara se'ns diu que el major Trapero no té la confiança del conseller d'Interior, Ignasi Elena, i per això la seva destitució. M'imagino que hi haurà moltes reaccions i que l'oposició ho aprofitarà per atacar el govern. Els més interessats en la destitució probablement són els de la CUP, i això ho posaran sobre la taula els partits polítics oposats a l'actual govern independentista.

La notícia és, doncs, molt recent per fer-ne una valoració objectiva, sense deixar-nos portar per les nostres dèries i posicionaments. El món de la policia és molt complex, i l'ús que a vegades es fa d'ells és molt interessat. La intervenció en manifestacions o els casos de desnonaments, provoquen molt rebuig, i allò que estàvem acostumats a veure al seus inicis: aplaudiments a la policia catalana, ha derivat en una crítica força constant a la seva actuació.

Desconec què pretén el govern actual, i el conseller d'Interior en concret, però els canvis que es puguin produir, difícilment seran tan grans com perquè les seves actuacions tornin a ser aplaudides. Les missions de la policia estan molt ben definides i no sempre són del gust de la població. Veurem com avança tot aquest entrellat.

L'Audiència Nacional és qui mana

La decisió de l'Audiència Nacional de condemnar la destitució del cap de la Guàrdia Civil a Madrid, el senyor Pérez de los Cobos, demostra una vegada més qui mana i que per més que anem votant a les eleccions que ens convoquen, tot plegat no serveix per res. El Poder judicial ho domina tot i a ells no els podem escollir.

El cas en si em preocupa poc, perquè tant m'és que mani un o altre a la institució de la Guàrdia Civil, però és el fet, un més, que demostra qui són els que tallen el bacallà. Està bé que no només passi amb les decisions que prenen els governs catalans, sinó que també ho pateixin els governs de l'Estat. La llàstima és que això només passa quan governa l'esquerra. La dreta a Espanya continua immune, i pot fer el que li roti. Els anys de transició no han servit per a res.

I està bé que el cas li hagi passat al ministre Marlaska, perquè va molt de suficient pel món. És bo que a persones com ell tinguin aquestes patacades, a veure si s'adonen que a la vida s'ha d'anar amb més modèstia i que també els pot passar allò que a ells els agrada que passi als altres.

Sigui com sigui, tot plegat és un desastre, i no és estrany que la gent normal estigui tan cremada i desencisada de la política i dels que hi ha al capdavant. Avui no et pots refiar de res ni de ningú. I allò que et semblaria que queda decidit, perquè ho diu la majoria que governa, fruit dels pactes post electorals, t'adones que ho pot canviar un jutge o un tribunal, format per persones que no cal que siguin demòcrates, perquè no n'han tingut mai necessitat.

Els falsos informes del Procés

La falsedat en els informes de la Guàrdia Civil que segons sembla han fet perdre la confiança del seu cap a Madrid, el senyor Diego Pérez de les Cobos, i la destitució per part del ministre Marlaska, ha fet sorgir tot un seguit d'escrits a les xarxes socials denunciant que precisament varen ser uns informes falsos els que varen portar els presos polítics a ser empresonats o esdevenir exiliats. Són moltes les persones que diuen que contra Catalunya tot està permès, però que no passa el mateix quan qui rep és el govern espanyol.

No sé si es poden relacionar els dos casos, però no voldria pensar que l'afer del coronel s'acabarà amb una simple destitució. Jo penso que si es confirma la falsedat dels informes aquí hi hauria d'haver una denúncia per falsedat i arribar fins a les últimes conseqüències. No pot ser que la cosa acabi d'una manera tan lleugera si hi ha causa certa en l'acusació.

Pretendre que es revisi el judici dels nostres polítics independentistes seria ja una quimera. La gran majoria del país està molt contenta amb la sentència i si no ho està és perquè encara la troben massa benèvola.

Viurem tota la vida observant la injustícia a favor d'uns quants, sempre els mateixos, sense aconseguir aplicar la justícia als actes de corrupció i prevaricació. Com s'ha dit d'anada i tornada, l'Estat espanyol fa segles que viu de manera corrupta, amb uns polítics i una xarxa pública que no ha estat mai transparent. La dreta sempre ha aconseguit sortir-se amb la seva i permetre que unes quantes famílies hagin dominat el país, sense que cap govern hi hagi volgut o pogut fer res per canviar-ho. Un diria que és llei de vida i que només podem aspirar a reduir la pressió, però no eliminar-la.

Impeachment a Donald Trump?

Ahir amb una colla d'amics comentava que tenia la impressió que el nou president americà no duraria els quatre anys de mandat. De totes maneres no en feu gaire cas perquè els meus pronòstics no acostumen a complir-se.

Si em demaneu en què ho argumento us hauré de parlar de coses que són evidents, però no necessàriament concloents. L'actitud que Trump ha mantingut durant tota la campanya electoral i també després de guanyar les eleccions no podem dir que sigui gaire pacificadora, sinó més aviat crispa i ho fa en diferents espais i circumstàncies.

No es tracta de les paraules dites contra els seus adversaris demòcrates, amb l'encara president del país o la candidata superada, sinó també amb la CIA, Mèxic, Xina... L'ús del twitter gairebé com a únic mitjà de comunicació i contacte amb els ciutadans americans tampoc entren dins la normalitat a què estàvem acostumats.

La crispació no és mai bona, encara que pugui semblar letal. La crispació crea més crispació, i la por a perdre poder i privilegis pot provocar reaccions impensables fins ara. Bé, la història presidencial americana ha viscut situacions crítiques que no voldríem veure repetir-se.

Avui he llegit la crònica a La Vanguardia sobre la possibilitat d'un impeachment, com a forma de procés de destitució per part del Congrés Nord-Americà format per la Càmera de Representants i el Senat, avui amb majoria republicana.

Donalt Trump xerra molt, diu moltes coses i no són pas inofensives, per la qual cosa tots sabem que aquesta lleugeresa comporta a vegades problemes seriosos. És una manera molt diferent a la que ens té acostumats Mariano Rajoy.

El passat de Trump no és molt afalagador i els moviments que sembla ser que va fer durant la campanya electoral tampoc li resultarien favorables si es donessin a conèixer. Deia al començament que els meus pronòstics no tenen gaire credibilitat, però si ho diu més gent...