Reconeixement a en Joan Majó

Avui hem conegut qui s'ha escollit com arenyenc de l'any 2025. Es tracta d'en Joan Majó, cuiner i pescador, amb qui dona gust passar-hi estones, perquè per sobre de tot és una bona persona, sempre disposada a fer el bé, a ajudar qui ho necessiti i fer-te sentir confortable al seu costat. Això, que a vegades no valorem prou, és molt important per a la convivència, i és l'enveja d'aquells que no tenen la sort de compartir veïnatge amb persones com en Joan.

Quant als personatges de l'any, sigui allà on sigui, sempre he tingut una mica de recels. Entenc la intenció dels promotors i és bo que hi hagi persones i entitats que es dediquin a valorar fets positius que en sortim tots beneficiats, però també és cert que el món avança no tant per fets puntuals com per dinàmiques permanents. Particularment, valoro molt positivament la trajectòria de les persones per sobre d'actuacions d'un moment determinat.

Sé que el jurat encarregat de buscar els candidats a l'esmentat títol busquen fets ocorreguts durant l'any i els seus protagonistes o impulsors, i no els hi llevo el mèrit, però a mi m'agradaria més poder escollir entre les persones que tenen una manera de fer que et fan fàcil la vida. Persones amb qui et sents còmode compartint temps i espai. Aquells que saps que en tot moment hi podràs confiar perquè no t'enganyaran mai. Persones que si els hi mires el seu historial veus que està farcit de fets positius i dignes de reconeixement.

Estic convençut que al marge del que ha pogut protagonitzar en Joan Majó l'any 2025, és una persona d'un tarannà i una trajectòria que el fa mereixedor d'aquest premi. Estic, doncs, molt content de la seva elecció, sense menystenir el treball i les actuacions dutes a terme pels altres candidats. Tots ells eren a la llista per mèrits propis. Quan es convoca un premi hi ha guanyadors i perdedors. En aquest cas, però, totes les persones seleccionades són guanyadores pel reconeixement que han obtingut, tant per part dels organitzadors del premi com de tots els arenyencs que els hem votat.

El mateix entusiasme de sempre

L'acord entre ERC i PSOE per cedir la presidència de la Generalitat al candidat socialista Salvador Illa ens desperta el mateix entusiasme que ens va generar conèixer la seva victòria electoral. Illa no desperta passions, probablement perquè li coneixem el passat i perquè és una persona força apàtica i eixuta. Sobre el final de les negociacions també s'ha de dir que era el que s'esperava, després de com varen anar les eleccions i la situació crítica, però al mateix temps única d'ERC a l'hora de decidir. I no ens oblidem dels Comuns, que són la crossa inútil, però necessària per als socialistes.

Ja ho he comentat darrerament i, per tant, no em repetiré. Ara les bases d'ERC hauran de decidir si donen suport als seus dirigents i no tinc cap dubte que així serà. No s'entendria gaire que la Marta Rovira i els seus no haguessin previst un suport massiu, que no unànime, a una decisió que no els deixarà tranquils, i que ben segur tindrà conseqüències de cara el futur.

Perquè estem massa acostumats als incompliments del PSOE, i el PSC no és res més que un titella en mans dels socialistes espanyols. Incompliments pel seu tarannà i manca d'escrúpols, però també perquè no totes les decisions estan lliures d'obstacles, i sortiran entrebancs, com ja ha estat habitual en els acords amb ells. El català, per exemple, encara no és llengua oficial a Brussel·les, ni la llei d'amnistia és aplicable, per l'oposició dels jutges, que faran l'impossible perquè no sigui efectiva.

I aquests incompliments, que els patirem tots, seran la llosa sobre ERC que haurà d'anar donant cops de bastó i excuses davant dels seus i, en certa manera, davant de tots els catalans. La seva decisió no és una decisió estrictament de partit, sinó que ho és de país, perquè ens condiciona.

És una llàstima que el PSC entomi el futur del nostre país en el pitjor moment de la seva història, quant a fidelitat al país i defensa dels nostres drets singulars. No és el seu millor moment, ni els seus protagonistes són els més idonis per tirar Catalunya endavant. Caldrà estar molt atents per fiscalitzar la seva feina i exigir una defensa dels nostres drets, llengua i cultura. Com ja us comentava l'altre dia, l'exemple de Collboni com a alcalde de Barcelona és l'expressió més clara de què ens espera amb Illa de president.

Reconeixement a Xavier Trias

M’ha agradat llegir la crònica del comiat de Xavier Trias com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona. M’ha agradat pel reconeixement als valors d’una persona al marge de la seva ideologia. Malauradament, en política, els valors personals, els sentiments i bons desitjos d’un polític, queden en un segon pla perquè els interessos del partit, la ideologia i la necessitat de mantenir el poder són prioritaris.

L’exalcalde i ja exregidor Xavier Trias ha demostrat una categoria personal per sobre de la gran majoria de regidors i alcaldes que hem conegut. A mi m’hauria agradat estar a l’altura i que del període en què vaig tenir responsabilitats de govern es conservés una idea semblant, on l’esperit de servei i les ganes de treballar per la vila estigués per sobre de qualsevol ideologia. Crec que les persones que no formem part de cap partit polític, sinó que hi som com a independents, ho tenim més fàcil, i per això la meva defensa de les llistes obertes, en les convocatòries electorals, i la meva desconfiança en el funcionament dels partits, la manera com els seus militants escalen posicions i esdevenen professionals de la política.

Tant de bo que aquest reconeixement als valors, tarannà i treball a polítics del nostre país no es limités al moment de la renúncia, del comiat. En l’exemple de Xavier Trias hi hauríem de poder afegir polítics que actualment juguen un paper important per als nostres municipis i país, i que no els poguéssim comptar amb els dits d’una mà, sinó que es tractés de la majoria.

Per tot això, segurament haureu entès el meu neguit per la situació actual del govern de la Generalitat, i la que molt probablement serà els mesos vinents. Hem de treballar per aconseguir uns representants polítics que, al marge de la seva ideologia, siguin persones amb uns alts valors democràtics, amb qui es pugui confiar i amb un gran esperit de servei altruista. Les persones actuem a la família, a la feina, als espais i entitats de lleure, però la cosa més important que tenim és la nostra formació, els nostres anhels, els nostres valors més preuats, i tot això ho hem de posar en pràctica on tinguem acte de presència, i encara més, si hem assumit responsabilitats i ens hem compromès davant dels altres.

Escoltant el Ple

Intentaré demostrar que també soc capaç de fer dues coses a l'hora: escriure el meu post i escoltar la sessió del Ple, mirant de no fer malament les dues coses. 

D'entrada haig de comentar el to de la sessió plenària que no té res a veure amb l'anterior mandat municipal. Era molt trist escoltar les sessions anteriors amb un nivell de crispació que molestava i que no portava enlloc, més enllà de veure com cada grup municipal intentava marcar espai i, si podia, menystenir i desconsiderar els altres. Ara tot fa pensar que anirà diferent, probablement pel tarannà de l'alcalde. Potser caurem a l'altre extrem de l'anècdota, els somriures i el bonisme. Malgrat tot, prefereixo una cosa a l'altra.

És important que la gestió del govern municipal, sobretot ara que disposen de majoria absoluta, sigui com a mínim transparent i receptiva. L'opacitat va ser la tònica dominant a l'anterior mandat, i això no és bo per Arenys.

La manca d'experiència en gestió pública es nota en la intervenció dels regidors, sobretot els que tenen responsabilitats de govern, però no n'hem de fer una crítica destructiva, sinó més aviat generar-los confiança i confiar que l'aniran assolint i que això no serà en detriment de l'eficàcia a l'hora de resoldre els molts problemes que té la nostra vila, ni perdre oportunitats per avançar en serveis i millores.

De moment el nou govern municipal no para d'oferir la possibilitat a altres grups municipals d'entrar a formar part del govern, o assumir responsabilitats de govern, amb la confiança de disposar de majoria absoluta i no fer trontollar els objectius que com a grup municipal guanyador es va marcar. Caldrà veure si es manté l’oferta durant tot el mandat, i també com s’interpreta des dels grups municipals de l’oposició. D’entrada, però, el més important seria que totes les aportacions que es fan des de l’oposició, al marge de si s’entra o no a formar part del govern, es tinguessin en compte, i de moment sembla que en el cas dels romanents això no ha passat. Si més no d’això se n’han queixat tots els grups municipals. L’alcalde encara té temps a canviar la dinàmica i ser coherent amb el seu discurs.

No sé si he estat capaç de resoldre satisfactòriament el meu objectiu de fer dues coses ben fetes a l’hora. Com a mínim ho he intentat.  

Com a darrera opció

Arrimadas està batallant per trobar una alternativa a la desfeta que es veu venir a sobre. Davant la convocatòria d'eleccions catalanes no voldria que li passés el mateix que a les darreres generals i passar a ser un partit residual, també a Catalunya. El tarannà de C's no ha variat, continuen mal educats i sense aportar valor afegit i per tant no fa preveure una millora en els seus resultats. Probablement fan allò que només saben fer.

És per això que es vol refugiar sota el discurs dels unionistes en contra l'independentisme i presentar-se junts amb el PP, un altre partit que a Catalunya està per sota de les seves possibilitats. Dissimular la davallada barrejada amb els altres. De fet és la seva darrera opció si es vol dedicar a la política amb el seu tarannà.

Entretant, els partits independentistes no sé en què estaran pensant. Sigui quin sigui el resultat hauran de posar-se d'acord si volen tenir algun paper a jugar. Un acord que ara no ha estat possible. Quina garantia hi ha que després sí que ho aconsegueixin? Només per necessitat?

El panorama català no està gaire clar. Passarem cinc mesos pendents d'unes eleccions que poca cosa en podem esperar, més enllà de conèixer qui queda per davant, que sembla que és la cosa que més interessa a ERC i JxCat. Els catalans, però n'estem una mica farts i de moment hem castigat el que es creia millor. Pot ser que això torni a passar, encara que la situació de JxCat sigui tan caòtica.

La ultradreta més enllà de VOX

Els senyors i senyores de C's, i d'una manera molt especial el senyor Albert Rivera, tenen molt après el paper del camaleó. Són oportunistes quan cal confondre la gent i en aquests moments han adoptat totes les regles d'un bon partit d'ultradreta, aprofitant que està de moda, a Espanya, però també a Europa.

Sabem que C's va néixer a Catalunya amb l'únic objectiu de fer mal al país, fer mal a la cultura, la llengua, la tradició, el dret, els costums catalans, i va sorgir de la mà d'uns intel·lectuals fanàtics i fins llavors dissimuladors d'una filosofia antidemocràtica, totalment autoritaris i repressius. Mostres del seu tarannà les hem pogut anar veient al llarg d'aquests anys. La més recent són les declaracions del senyor Arcadi Espada en un programa televisiu. Repulsiu!

Amb el temps C's ha anat conquerint poder, tant a Catalunya com a Espanya, sobretot gràcies a la davallada dels grans partits espanyols, el PP i el PSOE. Una postura populista, demagògica i enganyant la ciutadania amb falses promeses el va portar a quotes imprevistes.

Amb la sortida de VOX que té un discurs molt més populista i radical que el discurs fins ara ofert per C's, arriba la por a perdre posicions i la necessitat d'extremar les declaracions i els objectius. És per això que C's entra de ple a l'espai de l'extrema dreta per competir amb VOX i també amb el PP de Casado, que havent mamat de José M. Aznar, no es queda enrere.

Durant molts anys l'extrema dreta havia estat més o menys controlada dins del PP, però finalment s'ha fet gran i ha explotat. Alumnes avantatjats d'Aznar lideren posicions idèntiques que poden determinar el futur d'Espanya. Ens acostem perillosament al retrocés de 40 anys de somnis democràtics sense l'empara d'una Europa prou conscient i democràticament saludable.

Permissivitat davant d'atacs feixistes

Un estat que toleri actituds, actes i exaltacions feixistes no és un estat saludablement democràtic, sinó un estat superat per la iniciativa d'uns grups, d'unes persones que no creuen en la democràcia, que defensen la dictadura, l'opressió del poder d'uns quants sobre la majoria de la població. Això és greu, i això és el que passa a Espanya des de fa temps.

Pedro Sánchez i el seu partit han heretat un país corromput i amb aires autoritaris imposats pel PP, i no ho té fàcil per canviar-ho, però ho ha d'intentar i tots nosaltres hem d'apreciar aquesta voluntat amb fets palpables que ens permetin confiar en ells. Estem, però veient algunes actituds i iniciatives que no ens convencen, que no ens deixen tranquils.

Les accions que porta a terme el ministre d'exteriors no són cap signe de canvi en la manera de governar el país respecte al PP. No apreciem canvis com era desitjable, però que per altra banda no ens sorprèn, coneixent el tarannà de Borrell.

El canvi d'actitud del president del govern respecte a l'acolliment de les persones migrades, avui a bord del vaixell Aquarius, tampoc s'entén gaire, tot i ser conscients de les dificultats de tractar un tema com aquest. La inacció davant d'actituds feixistes amb agressions al carrer, i avui pintades al consolat belga a Barcelona, signades per grups perfectament identificables és una altra mostra de passivitat i permissivitat d'actes que no es poden permetre en una societat demòcrata.

Són moltes les coses que han de canviar i poca la confiança que hi hem dipositat. Hi ha massa inseguretat, canvis d'opinió i incertesa en les decisions del nou equip de govern, i molt ens temem que poques coses canviaran. Tant de bo m'equivoqui.

Pablo Casado provoca desconfiança

Que un personatge com el senyor Casado pugui arribar a ser el president del principal partit polític espanyol és preocupant, i si pensem que pot fer un pas més i arribar a ser president del govern, la cosa ja és alarmista. En un sistema democràtic normalitzat s'espera que els representants polítics tinguin uns comportaments ètics, sinó exemplars sí com a mínim amb una certa garantia d'honestedat i transparència.

És cert que al llarg de la història i en diferents estats europeus, reconeguts com a democràtics, s'ha descobert fraus que automàticament han provocat la renúncia del càrrec. A Espanya, però sembla ser que les coses van per a un altre cantó. Tenim molts exemples, la majoria dels quals els trobem en el Partit Popular, el partit polític que acaba d'escollir Casado com a president.

Veure el seu tarannà, on no ha tingut cap problema en enganyar la societat amb la titulació, aprofitant els amiguismes dins del partit, et porta a desconfiar d'ell en tot el que pugui fer a partir d'ara. M'imagino un fidel seguidor i fins i tot militant del PP, si és honest i treballa per comportar-se com a tal, no pot estar content que el seu partit polític estigui presidit pel senyor Casado.

En política la confiança és clau, i dissortadament cada vegada hi ha més desconfiança amb els càrrecs polítics i, una cosa que hem pogut observar darrerament, en la manera en què molts d'ells han arribat al cim. Mentre tot això passi haurem de desconfiar del nostre sistema polític.

Una corrupció que entre tots hem anat alimentant

La història política del ministre de Defensa en funcions és realment dramàtica i molt lluny del que es pot esperar d'un Estat que es presenta com a democràtic. El que hem conegut aquests darrers dies és molt gros i la nostra apatia només s'explica per la saturació de corrupció que s'ha donat a conèixer, bàsicament a l'entorn del PP.

Fa molta ràbia escoltar el discurs del PP insistint que l'únic delicte és l'enregistrament i posterior difusió de la conversa telefònica entre el ministre i el ja exdirector de l'Oficina Antifrau. Se me'n fot  si l'enregistrament és il·legal i no serveix com a prova judicial. El que té transcendència és el contingut de la conversa i això sol hauria de ser motiu suficient com per cessar el ministre. La inacció en aquest sentit demostra el poc tarannà democràtic del president espanyol en funcions i del partit que presideix. I no té res a veure amb el resultat electoral.

Realment el ministre Jorge Fernández és l'espectre del franquisme del segle XXI i Espanya sembla que tingui nostàlgia de l'època franquista, i tot això és culpa de tots. No vulguem culpar els electors, ni els polítics d'un color, sinó que ens hem de posar tots en el mateix sac, per diferents circumstàncies i comportaments, però hem fallat des de fa molts anys.

Podem dibuixar i colorejar el mapa d'Espanya i fer els comentaris que vulguem, però el problema és més profund que uns resultats electorals. El problema és la pèrdua de valors, el que ens diferencia de moltes democràcies europees. Som com som, però podem canviar. Fa massa temps que vàrem llançar la tovallola i ens hem servit de la picaresca per dissimular les nostres misèries.

Col·locar amics o professionals

Els partits polítics han rebut des de sempre moltes crítiques per la manera com col·loquen els seus amics fidels en llocs remunerats de l'administració pública. Hi ha uns partits que s'han eternitzat en el govern i quan han caigut del tro han estat moltes les persones que han quedat sense feina, i és llavors quan es comencen a veure les lluites internes per acaparar els pocs càrrecs que els queden.

El PSC que va ostentar el govern a les diputacions i a la majoria dels grans ajuntaments catalans i que fins i tot hi va sumar la Generalitat, va començar a perdre força i molts dels seus militants s'han anat quedant fora. El mateix podríem dir de CIU, que va governar la Generalitat durant més de vint anys seguits i va acumular molts càrrecs públics que un dia va perdre.

El 20 de juny de 2007 en aquest mateix blog parlava dels càrrecs de confiança i de la necessitat de diferenciar l'amiguisme de la tria de bons professionals. A vegades la línia és molt fina i produeix dubtes, però normalment un s'adona quan un càrrec de confiança ha estat escollit per amistat i fidelitat al partit, i no pas per la seva capacitat professional per exercir aquest càrrec.

A vegades, però el problema pot no venir per la capacitat de la persona escollida, sinó pel seu tarannà, el seu passat. Això és el que pot haver passat amb Xavier Marcé i el fallit nomenament de comissionat de Cultura de Barcelona. Difícilment se li pot discutir la professionalitat, però sí la seva manera de fer i pensar, i és molt lògic que Colau i els seus no el considerin la millor persona, a diferència del PSC.

En un pacte ha de quedar clar què fa cadascú i fins on arriba la llibertat de moviments. Si Collboni té el vistiplau per encarregar-se de la regidoria de Cultura de l'ajuntament de Barcelona no té massa sentit que no hi pugui col·locar la persona amb qui confia. Si Barcelona en Comú ha decidit pactar amb el PSC, han de ser coherents fins al final. Si no els agrada Marcé, no haver pactat.

El concepte de democràcia de Rajoy

La decisió del primer ministre britànic de convocar un referèndum el mes de juny perquè la ciutadania decideixi si vol continuar a la Unió Europea és un mostra ben clara del diferent concepte que es té de democràcia a la Gran Bretanya i a Espanya.

Cameron té majoria absoluta com Rajoy, però el seu comportament és totalment diferent. No es tracta de mirar si ens agrada més un polític o l'altre, sinó de saber apreciar el seu tarannà democràtic. Cameron actua amb la tranquil·litat que suposa disposar de majoria absoluta, però malgrat això convoca un referèndum que pot perdre, com també va permetre el referèndum escocès que va acabar guanyant.

No és estrany doncs que molts catalans desitgin sortir d'Espanya, encara que no sapiguem què ens pot passar a fora, però consideren que a dins ja no hi ha al·licients per continuar-hi.

Les negociacions actuals per aconseguir formar govern a Espanya es basen en la por. El fet de no comptar amb majoria absoluta i no poder fer allò que els plagui encara que sigui el contrari del que han promès durant la campanya electoral, els debilita.

A mi em sabria greu que la Gran Bretanya decidís sortir de la Unió Europea, però defensaria on fos la possibilitat dels britànics de poder-ho decidir. A casa nostra podem estar d'acord o no de sortir d'Espanya, però el que realment és democràtic és defensar la possibilitat que els catalans ho puguem decidir.

El pressupost d'inversions del govern Rajoy, una altra porta tancada al diàleg

El president del govern espanyol Mariano Rajoy no es cansa de dir que està disposat al diàleg, però no hi ha dia que no aprofundeixi en el tancament de portes al diàleg, fent visible la seva voluntat d'asfixiar el govern català, a base de reduir el finançament, recentralitzar competències i posar pals a les rodes en qüestió de llengua i cultura.

Tot i que em repeteixo una vegada més, voldria que el PP català m'expliqués com justifica l'actuació del govern espanyol. Només ho entenc si parteixo de la base que el PP català no té cap interès en la realitat catalana, i li fa nosa tot allò que la pot diferenciar de l'espanyola. Quan es parla de diversitat cultural i de realitat plurinacional és pura mentida. El PP català, com també C's i una bona part del PSC, el que defensen és la uniformitat.

Al País valencià, on governa amb majoria absoluta el PP, i també a les illes balears, ha quedat demostrat el tarannà del partit regional. És simplement això, un partit regional amb dependència absoluta de Madrid.

La política recentralitzadora del govern espanyol té com a objectiu convertir les autonomies en simples administracions de gestió descentralitzada, amb dependència total al centre, sense capacitat de gestió particularitzada, sense recursos suficients i sense empara legal.

Aquest és el panorama de futur del PP que no té gaire més bona imatge en l'alternativa del PSOE, encara que s'ompli la boca de reforma constitucional cap a la via federal. En el fons el que defensa Pedro Sánchez és reconvertir el cafè per a tothom de les autonomies en cafè per a tothom dels estats federals, amb les competències més insignificants, per no buidar de contingut cap delegació central.

Amb aquest panorama no és estrany que molts catalans vulguin marxar. No hi ha alternativa i d'això també se'n lamenten la patronal catalana Foment del Treball i la Pimec.

El Papa bateja una filla d'una parella casada pel civil

M'imagino que més d'un cardenal es devia posar les mans al cap i lamentar no haver-s'ho pensat dues vegades abans de votar el cardenal Bergoglio. Batejar una filla del mal, d'una parella sense casar-se per l'Església. 

No només monsenyor Rouco Varela s'escandalitza, sinó que de ben segur que n'hi ha uns quants més que no s'ho acaben de creure, i fins i tot hi haurà molts agnòstics que han quedat descol·locats i que poden aprendre molt del Papa Francesc. Els polítics, per exemple, podrien seguir el seu exemple i no dogmatitzar tot el dia. 

Algú li pot demanar al ministre Gallardón què en pensa del Papa? L'Església, ja ho deia l'altre dia, no defensarà mai l'avortament, però amb el tarannà de l'actual Papa, de ben segur que les decisions i actitud del ministre no serien les mateixes.

Tot és qüestió de no estar tot el dia prohibint i castigant els que no segueixen la doctrina de l'Església, sinó argumentar i defensar les pròpies creences sense imposar-les. No hi estem acostumats.

La colla de Gallardón decideixen per nosaltres. Com que tenen majoria absoluta, podem fer tot allò que volen, i els seus amics jutges no hi posen cap trava. 

La culpa del desmanec d'aquest post la té en Pepe Rubianes. Escriure el post i escoltar-lo a la tele, no és gens fàcil. Bona nit.

El Papa Francesc crea expectació més enllà de la comunitat catòlica

Des del nomenament del cardenal Jorge Mario Bergoglio com a nou Papa són moltes les pàgines dels diaris que parlen sobre fets, paraules i lliçons de qui tot fa pensar que provocarà molts canvis en la manera de pensar i actuar de l'Església institucional. Probablement se'n parla més en àmbits agnòstics, que no pas en la mateixa comunitat de fidels, potser perquè molts capellans i bisbes actuals tenen poc a veure amb la generació del Concili Vaticà II, i es troben molt lluny de la paraula de Jesús que, tot fa pensar, Francesc recupera.

Els comentaris de Francesc sobre els divorciats o els gais, i la defensa de la laïcitat de l'estat, comporten una reflexió important i, al meu entendre, un mea culpa de l'adoctrinament de bisbes i arquebisbes integristes, tipus Rouco Varela.

Arenys de Mar, amb el relleu al capdavant de la parròquia, previst per a la primera quinzena de setembre, hi ha certa expectativa. La substitució d'en Martí i en Pepe per mossèn Joan no es va acabar d'acceptar i l'experiència d'aquests anys ha demostrat que el diferent tarannà de mossèn Joan no ha encaixat, després de més de trenta anys d'un estil molt particular del tàndem Martí-Pepe.

El nou rector, un jove de 38 anys, es trobarà amb una comunitat envellida, un xic desorientada, amb uns pocs joves que han trobat l'acolliment a la comunitat de caputxins, i amb molta feina a fer. Caldrà esperar que el seu discurs sigui el que l'Església d'avui reclama i necessita, i no es construeixin barreres entre l'actualitat social i el discurs que es proclama des de la trona.

Cop baix de l'Eurocambra al PP

El Parlament Europeu ha concedit a la PAH el Premi Ciutadà Europeu 2013, un premi que es concedeix anualment a persones o entitats que lluiten pels valors europeus. La reacció dels eurodiputats del PP ha estat considerar aquesta concessió un escàndol, per tractar-se, segons el PP, d'una "organització violent i amb un tarannà molt poc democràtic".

Suposo que el PP no hi està acostumat. Té un fiscal molt actiu que discuteix als jutges tot allò que no és de l'agrat del PP, però el seu àmbit de treball no travessa fronteres i allà no hi ha res a fer, o si més no ho tenen més difícil.

Tot plegat, com es pot deduir, engreixa el sac dels desastres. Diuen que una desgràcia no ve mai sola, i nosaltres les estem rebent una darrere l'altra. Uns polítics que viuen d'esquena a la població, però que mouen els fils de qui hauria de jutjar amb honestedat, imparcialitat i d'acord amb la llei.

No deixa de ser curiós que les alegries vinguin d'Europa, com quan el nostre país estava sota la dictadura del general colpista. Amb això podríem pensar que no hem canviat tant, que ens falta molt per consolidar un model de país realment demòcrata.

Un dia vaig escriure en aquest bloc, que no m'agradava la violència i que no aplaudia certes actituds de la PAH. Entenc els pocs recursos de què disposa la plataforma, però m'agradaria pensar que es poden trobar sistemes menys dramàtics i irritants, que de ben segur ajudarien a augmentar el nombre de simpatitzants. Perquè la ciutadania està cansada de baralles i exabruptes, i li agradaria que tot es pogués solucionar sense massa soroll. Potser és una utopia pensar-ho, però hi podríem posar-hi una mica més de la nostra part.