Teorema del mico a TV3

Avui és la darrera emissió de la sèrie de falsos documentals Teorema del mico que TV3 ha emès aquest mes de juliol i que de ben segur ha sorprès a molta gent. Em consta que algú s’ha disgustat perquè més d’un s’ha cregut que el documental era seriós i que allò que ens explicaven era verídic. Al final ens creurem que som bona gent i ens ho empassem tot, per estrany que pugui semblar.

S’ha de dir que he fet una excepció al que ve sent habitual a casa i he mirat els programes. Reconec que m’he desapuntat de la colla de seguidors de programes televisius, i en concret de TV3, que era pràcticament l’únic canal que seguia. I l’he seguit sobretot perquè era el debut del meu nebot en la direcció d’una sèrie televisiva. 

Admiro l’enginy i la capacitat de reclutar persones conegudes en el mitjà televisiu i l’actuació d’altres que han esdevingut uns intèrprets amb un paper que en alguns moments donava la sensació que era real. No he caigut en la trampa perquè estava avisat d’entrada, però he seguit la trama per veure com es desenvolupava en cadascun dels capítols. Havia vist el primer capítol, centrat en la meva ciutat natal, perquè la cosa no és tan senzilla com bufar i fer ampolles. Feia molt de temps que els responsables del projecte hi anaven al darrere, i al final ho varen aconseguir.

Reconec que no he seguit de prop la crítica, i per tant no sé quina és l’opinió general. La televisió ens ha acostumat a veure documentals que ens han servit per descobrir coses que probablement no hauríem arribat a conèixer mai. En aquest cas ens estaven enredant subtilment, amb un conjunt d’entrevistes i opinions que ens volien fer creure una realitat que no és. Aquí és on algú no hi haurà estat d’acord. Hem estat crítics amb la manipulació dels mitjans de comunicació, però no ens podem confondre. Aquí l’engany era temporal i força innocent. Al final es desvetllava el secret i la, diguem-ne, innocentada. Tant de bo que les notícies i falses entrevistes que ens acostumen a presentar els mitjans de comunicació fossin d’aquest estil i que al final ens desvetllessin que tot plegat havia estat una ensarronada, però la realitat no és aquesta.

M’agradaria que la crítica a la sèrie fos favorable i que animés els seus creadors a continuar treballant en nous projectes. L’efecte trencador de la sèrie és interessant i probablement estem mancats d’aquests trencaments a la nostra vida. Jo prometo seguir-los, encara que hagi de fer una excepció en el meu actual hàbit de tenir la televisió en standby la majoria d’hores del dia.

El Tribunal Suprem rebutja l'indult

Com era de suposar, el Tribunal Suprem ha rebutjat l'indult als presos polítics per manca de penediment. No podia ser d'una altra manera i és bo observar la reacció dels diferents partits polítics per conèixer millor quina és la realitat d'Espanya i què se'n pot esperar.

La resposta del Tribunal Suprem deixa en mans del president del govern la decisió sobre l'indult i les reaccions de l'oposició no s'han fet esperar, amenaçant de presentar un recurs al Suprem si Pedro Sánchez tirava endavant amb l'indult.

Arrimadas, a qui se l'ha acusat d'acostar-se a Sánchez i d'aquí tots els mals del partit polític, ja ha deixat clar que se'n separa i que no hi negociarà res més a partir d'ara. Com C's, el PP i Vox, ja han manifestat que presentaran recurs al Tribunal Suprem per evitar una decisió que posa en perill la unitat d'Espanya.

Pedro Sánchez ha vingut avançant la possibilitat de l'indult pensant en la necessitat de posar fi a la venjança i trobar la millor manera de dialogar per aconseguir l'encaix de Catalunya a Espanya. No sabem, però si és seriós o, com ens té acostumats, és una estratègia per després dir que ha fet tot el possible per buscar la solució, però que no l'han deixat.

Haurem de valorar també quina és la reacció dels partits independentistes, que s'han manifestat des del primer dia a favor de l'amnistia, com a solució primera a tot el procés, però que no veurien malament l'indult com a primer pas.

Tot això el dia que s'ha conegut més detalls del pacte entre ERC i JxCat, que ens han vingut a dir que es va fer d'amagat del president Puigdemont, el qual està molt enfadat i pensant com hi reacciona. Avui prenien possessió dels càrrecs els nous consellers i conselleres, però el mar no està tranquil. Ho seguirem!

I si l'inhabiliten què?

He parlat amb independentistes que tenen el cor dividit. Per una banda no poden acceptar la inhabilitació del president de la Generalitat, però per l'altra... Aquest president és tan pesat que... si ens el canvien potser hi sortirem guanyant. 

Bromes a part, des del primer dia vaig creure que no era seriós tot el joc del llaç amunt i avall. Ja sé que les formes, els símbols són importants i que no es pot estar tot el dia abaixant el cap, però també crec que hi ha coses més importants que fa temps que estan aturades, i el perill està en què ens quedem només amb els detalls i no anem a fons en la defensa dels nostres principis.

No tinc ni idea de com acabarà aquest judici dels llaços, però entenc que no serà insignificant, l'inhabilitin o no, perquè hi ha més gent que ha passat pel mateix tràngol, i més en vindran al darrere segons quina sigui la decisió del jutge.

La inhabilitació del president de la Generalitat també tindria els seus efectes amb la pugna entre JxCat i ERC. Qui prendria el seu relleu? El vicepresident? Desconec què passa en aquests casos, si el relleu és immediat o bé s'ha de presentar al Parlament perquè sigui votat. Suposo que ja ens ho explicaran. Sigui com sigui, però, les baralles entre els dos partits poden ressorgir.

Volen un no a la investidura de Pedro Sánchez

Un grup d'independents de JxCat es vol fer fort demanant un no a la investidura de Pedro Sánchez i fer marxa enrere en el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Cada dia, doncs, surten veus discordants amb la direcció del partit, mentre estudien com s'interrelacionen JxCat i PDeCat. Ara són gent independent els que tensen la corda i ja no sé qui mana a dins.

Penso que els pactes són per complir-los i no es pot anar canviant com de camisa a la primera. Potser no s'havia de fer el pacte, però varen tenir prou temps per pensar-s'ho i no veuria seriós que ara tiressin enrere. Tot i que, veient com va la política al nostre país, i observant quins polítics tenim en exercici, tot és possible i no et pots fiar de res ni ningú.

Perquè... si el pacte va venir donat com a revenja dels pactes d'ERC amb el PSC en alguns municipis, quedaria evident que la política està passant per uns moments molt baixos i perillosos. Els ciutadans votem els nostres representants en les institucions, perquè treballin per al nostre país, la nostra ciutat, i no perquè mercadegin amb els escons. Com que no podem escollir les persones, sinó els partits, ens hem d'empassar molts gripaus. Si el sistema electoral català s'hagués modificat i poguéssim tenir llistes obertes, potser aconseguiríem col·locar els millors a dins, i ens estalviaríem tants maldecaps. Esclar que llavors els partits ja s'encarregarien de filtrar les persones que podrien anar a cada llista. Ho tenim magre, i ara necessitem un cop de puny a la taula.

Ara a l'hora d'investir o no el president, que s'ho pensin una mica més.

La pela és la pela!

Espanya ho té molt clar: el que importa és el diner que s'obté de la venda d'armes i els llocs de treball que conserven. Els principis se'ls passen pel forro, i així tot funciona igual. És una llàstima que sempre estiguem igual i anem d'un extrem a l'altre. En cap cas es considera transformar la indústria, i si les armes fabricades i venudes a l'Aràbia Saudita causen morts, és llei de vida, i a més, segons diu la ministra, les armes espanyoles són molt especials i no causen víctimes colaterals.

No hi podem fer broma perquè és massa seriós. És una vergonya ser on som i no tenir ni un mínim de dignitat. És igual que mani un o l'altre, tots es posen fàcilment d'acord. Fins i tot els alemanys ens han donar exemple de civilització.

Espanya som massa xulos. Sempre ens hem cregut que som els millors i que les nostres decisions són les encertades. Els problemes que es generen sempre són culpa dels altres. Si venem armes a Aràbia Saudita i aquests maten, no és culpa nostra, sinó d'ells per usar-les.

No hi ha dia que no trobem una excusa diferent per justificar les nostres ganes de marxar ben lluny, de no tenir-hi res a veure, però paral·lelament no veiem gens clar el que els nostres estan muntant. Sembla que juguin a costa nostra. Ara ens muntaran un nou consell, però la República quan?

Ara volen reformar la Constitució, per canviar què?

Demanar la reforma de la Constitució en aquests moments és molt fàcil, queda molt bé, però cal ser seriosos i analitzar qui ho demana i per què. Demanar-ho ara és una manera de criticar aquest eixelebrats que es mobilitzen per la independència saltant-se totes les lleis i l’ordre establert, però jo em pregunto quants d’aquests estarien demanant la reforma sense aquest moviment en pro del referèndum?

Segur que una bona colla de socialistes ens demostrarien que des de fa molt temps que ho defensen, però, què han fet per aconseguir aquesta reforma? No és cert que ara es troben més valents? ¿Que potser fins i tot la moguda independentista ha fet obrir els ulls dels seus socis de la resta d’Espanya?

També hi ha qui surt dient que el referèndum no té prou garanties, però, com es pot convocar en la situació política actual? Si no tenen alternativa, que no xerrin! Sí, el referèndum ha d’estar pactat. Amb qui? ¿El govern de l’Estat i el mateix PSOE han obert cap tipus d’escletxa perquè el referèndum es pogués consensuar?

Perquè és seriós i transcendent no em poso a riure, sinó que arribo a la conclusió que hi ha moltes persones que es comporten d’una manera prepotent que resulta patètica i fins i tot menyspreable. Diguem la veritat, aquí només hi ha persones que volen independitzar-se d’Espanya, i demanen el referèndum, i persones que no volen independitzar-se ni deixar-nos-ho fer, i per això no volen posar-ho en perill permetent el referèndum. Tota la resta és una farsa que no porta en lloc.

De quaranta en quaranta anys no sabem si ens toca

Hem de creure que el govern català no es mou per improvisacions, sinó que ho té tot calculat. Seria molt poc seriós que abans de mobilitzar la ciutadania no hagués calculat la reacció del govern de Madrid i els seus amics fiscals, sobretot quan han passat més de tres-cents anys.

Hi ha, però qui no ho té tan clar i a mesura que s'acosta la data del referèndum entren més sospites de si tot estava calculat, o bé hi ha alguna escletxa no prevista que avortarà la seva celebració. Què faran els mossos? Són dels nostres (es pregunten uns quants)? compliran amb l'ordre constitucional i faran cas del fiscal? Quina sort que té en Rajoy de comptar amb aquest fiscal que li fa la feina bruta!

I l'Iceta què dirà diumenge el vespre? Segur que ja té els dos discursos a punt, esperant els esdeveniments per llegir-ne l'un o l'altre en funció de com vagi tot. Costa això de nadar i guardar la roba sense que no t'ho tirin en cara, oi?

En aquests moments és complicat analitzar a fons el paper d'un i altre, i no serà fins que passin uns quants mesos que no podrem treure'n conclusions i valorar qui tenia raó. M'agradaria pensar que tothom ha obrat amb consciència defensant legítimament les seves il·lusions i principis. Al final qui queda retratat és qui ha enganyat. La llàstima, però és que sovint els retrats es queden amb el poder, i has de viure quaranta anys per poder somiar en un canvi.

Estratègia o repressió contra el referèndum

Avui hem pogut escoltar moltes queixes d'alcaldes i regidors socialistes catalans per sentir-se insultats i pressionats. Sens dubte aquestes accions no són positives, ni agradables, i no beneficien a ningú, en tot cas als insultats que passen a figurar com a màrtirs, encara que aquesta no sigui la realitat.

El PSC, i els seus líders actuals, si fossin honestos convindrien que el català i Catalunya està oprimida per un conjunt de lleis i conxorxes juridicopolítiques que cap pacte és capaç de resoldre. Que quan el PSC parla de l'alternativa federal només ho pot fer amb el lliri a la mà, o bé enganyant la seva gent. Aquesta alternativa no és possible a Espanya, perquè només se la creu el PSC, i encara no tots. Jo també l'he defensada i la defensaria si no veiés que és impossible. Cal ser seriós i honrat.

El posicionament sobre el referèndum està emmalaltit i no es pot ser objectiu a l'hora de parlar-ne. El que sap greu, però, és que els arguments per negar la seva celebració sempre siguin els mateixos: la llei no ho permet!, com si les lleis fossin inflexibles i no es poguessin canviar. I no em val dir que s'intenti fer des del Congrés de Diputats, perquè això és una burla més de les que acostumem a patir.

Difícilment es podrà celebrar un referèndum amb garanties, però que ningú s'equivoqui, que el més que probable fracàs del referèndum no els donarà cap tipus de legitimitat perquè simplement s'han col·locat al bàndol fàcil, al bàndol de la repressió, amenaces i coaccions, al bàndol dels que ens priven fins i tot expressar-nos.

Aquests dies recordo Noruega, país que he tingut la sort de visitar enguany, i m'imagino l'alegria que de ben segur hi regnava l'any 1905 quan es varen independitzar de Suècia.

Una imatge esperpèntica de Catalunya

El PSC ha denunciat CIU i ERC, i concretament el president Mas i Junqueras d'estar donant una imatge esperpèntica de Catalunya. De fet ja fa molt temps que els nostres polítics donen una mala imatge del país, o potser és la imatge real i que sovint ens avergonyeix. Quan es tracta del president ja és més seriós i potser sí que hauríeu de reflexionar sobre les paraules del PSC, o millor dit, sobre les converses i picabaralles d'ambdós polítics.

Fa uns dies que, parlant de la situació d'impàs d'aquests dies li buscava la part positiva i comentava que podia ser la manera de reflexionar sobre com hem arribat fins aquí. Mirat d'una altra manera, també és cert que la imatge que estem donant a fora no és molt exemplar i fins i tot ratlla el ridícul. 

I mentre Junqueras i Mas discuteixen la manera de presentar-se a les eleccions, la CUP proposa una candidatura unitària d'esquerres i ICV l'aplaudeix, no fos cas que quedi a l'estacada ara que hi ha tants fronts oberts a l'esquerra.

Tot i que el PSC no és el partit polític més idoni per parlar d'actituds esperpèntiques, sí que li podem donar la raó que la cosa s'està allargant massa i que potser sí que caldria anar més de dret al gra. El tema important, però, és analitzar si aquesta discussió està en la línia de les crítiques que sovint fem als nostres polítics d'estar més pensant en la seva quota de poder que no pas en el bé i el futur del poble que diuen estimar i defensar. 

Crec que el president Mas ha liderat un procés ple de dificultats, i ho ha fet amb determinació i èxit reconegut per la societat civil. Això ens hauria portat al 9N, però després... probablement és massa aviat per valorar-ho i ens cal assolir una altra etapa per mirar enrere i opinar, de totes maneres, en calent, resulta una mica dubtós i no gosem dir si el llistó es manté al mateix nivell o bé l'han abaixat. Ho sabrem, no sé si molt aviat.