No li diguis sedició, rebel·lió o malversació, digues venjança

Sempre he dit que no entenia de lleis i del funcionament del sistema judicial espanyol, però recordo que vaig comentar, arran de la modificació de la llei penal i la supressió del delicte de sedició, que al meu entendre tot dependria de la interpretació dels jutges. No deia res de l'altre món, i s'ha pogut constatar que a la primera de canvi ha estat la interpretació que ha volgut fer el Tribunal Suprem de la nova llei, el que ha primat a l'hora de confirmar les penes als polítics jutjats pel Procés independentista català.

Si tothom fos sincer, i penso especialment en els mitjans de comunicació, reconeixerien que abans que res el que guia els jutges espanyols és venjar-se per l'atreviment dels catalans independentistes d'organitzar un referèndum, aconseguir l'èxit i un resultat significatiu. Això no ho han paït mai, i és el que volen castigar, amb el nom que preferiu, digueu-li sedició, rebel·lió o malversació. L'objectiu és castigar i que serveixi d'escarment.

És per això que l'actitud d'ERC ha estat una demostració de debilitat, de voler ser més que els altres, de voler passar la mà per la cara a Junts i ha acabat com s'ha pogut veure. Ja sé que sempre hi ha el recurs de conèixer què en diu Europa i els seus tribunals de Justícia, però veient com van les coses, a part d'anar tard, el cas que en vulguin fer els jutges i polítics espanyols és el que acabarà decidint el futur de tots els nostres polítics.

I amb això no vull dir que el posicionament de Junts sigui millor. Considero que uns i altres s'equivoquen i que el trencament, encara que difícil d'evitar, només és fruit de la pugna entre partits polítics per liderar el país, demostrant més interès partidista que voluntat política de servir el país.

El problema que tenim no és només judicial, sinó també polític. Estem sempre a mans dels espanyols, i hi ha qui es creu que fent bona cara i facilitant les coses, rebrem el premi. La història ens ha demostrat de llarg que això no funciona així. Governi qui governi sempre tindrem les de perdre. Segur que en funció del color polític podrem patir més o menys, però sempre estarem subjectats i amenaçats, pagant el beure, sense rebre res a canvi.

Penso que el fet que els polítics amnistiats estiguin al carrer ens treu un pes de sobre. La presó és molt feixuga i no la desitjo a ningú. Sï que és cert que encara tenim polítics exiliats, que tampoc és una bona cosa, i el seu futur no està gens clar. La inhabilitació la considero injusta, però sense deixar de fer els passos necessaris per intentar que Europa posi les coses clares, el que hem de fer és treballar junts per intentar sortir d'aquest atzucac on hem arribat, i procurar no donar més la raó als nostres enemics, que s'ho passen molt bé veient com ens tirem els plats pel cap.

Puigdemont continua en llibertat

Una vegada més el jutge Llarena ha perdut la batalla. No sé si al final guanyarà la guerra, però de moment sembla ser que les coses no li acaben de sortir prou bé. Reconec que no sé massa què està passant, ni què pretenen els jutges espanyols, i els tribunals corresponents, en la seva baralla amb la justícia europea, però mirat des de fora, per una persona que no hi entén, sembla que fan una mica el ridícul.

Està clar que la motivació principal dels jutges espanyols és la venjança contra uns fets que no haurien volgut que haguessin passat mai, i contra el fet que Puigdemont pugui bellugar-se tranquil·lament per Europa sense aconseguir que no l'extradeixin a Espanya, per castigar-lo severament.

No sé si al final Llarena i companyia aconseguiran que Puigdemont s'assegui davant la justícia espanyola i sigui jutjat per sedició. El procés és molt lent i llarg i diria que els advocats que assessoren el president estan força assabentats de tot plegat. Això desespera la dreta espanyola, i també al PSOE, encara que aquests darrers ho dissimulen. Espanya voldria castigar l'atreviment de Catalunya, en la persona del president, i no té cap mania a l'hora de fer el ridícul i perdre pistonades. Els jutges espanyols tenen a favor els fanàtics que ataquen tot allò que té a veure amb Catalunya, i el president Puigdemont n'és un clar exponent.

Procuraré llegir a fons les notícies relacionades amb la sentència de la jutgessa italiana, i poder entendre per què ha deixat en llibertat Puigdemont, encara que sembla ser que estava cantat que això és el que acabaria passant. També m'agradarà entendre quin és el futur immediat en tot aquest procés, i fins quan Puigdemont tindrà llibertat de moviments per Europa, mig rient-se dels jutges i polítics espanyols, que els tremolen les dents de ràbia.

No és incivisme, sinó frau

Ara resulta que el nostre país és un país d'incívics, i en això s'inclouen tots els corruptes. Va ser el president del govern espanyol que va considerar el comportament del rei emèrit d'incívic, quan del que es tracte és de corrupció i estafa econòmica. Resultarà que defraudar a Hisenda és un acte d'incivisme, o és que no s'atreveix a dir les coses pel seu nom?

Ja vaig comentar ahir que el fet de no reclamar un judici per l'actuació fraudulenta del rei emèrit li treia molt de sentit a les paraules d'actuació incívica. Sempre he defensat que una cosa és protegir qui ostenta el poder de les conseqüències de les seves decisions de bona fe, i una altra de diferent és protegir-lo de l'actuació corrupta aprofitant-se de la seva posició de poder. És per això que entenc que és un error el tracte que es fa sobre la inviolabilitat.

Si alguna cosa provoca desafecció i avorriment entre l'electorat és aquesta manera d'obrar dels polítics, que d'alguna manera practiquen un corporativisme clarament defensiu. Un engany en les paraules i els fets. I precisament és Pedro Sánchez un clar exponent de les promeses incomplertes, i del canvi d'opinió segons com bufa el vent. I desgraciadament això li surt bé.

No sé com és possible que els ciutadans siguem tan benèvols amb els enganys i les mentides dels nostres polítics, i no els castiguem suficientment. Ho veiem d'anada i tornada que ens prenen el pèl, i som incapaços d'escarmentar-los. I així ens va!

Alliberant tortugues de les nostres platges

Diuen si és degut al canvi climàtic i la puja de les temperatures, però el cert és que darrerament les tortugues babaues són notícia a casa nostra. Aquesta setmana hem pogut veure com s'alliberaven tortugues de diferents nius de la nostra costa. Premià, Castelldefels, Barcelona, Mataró han estat notícia en aquests dos darrers anys per haver estat escollides per alguna tortuga a nidificar a les seves platges. El CRAM s'ha encarregat d'ajudar a que arribessin a bon port, amb la col·laboració de molts voluntaris d'aquestes poblacions.

Aquesta seria la part positiva del canvi climàtic. Tenir l'oportunitat de veure néixer tortugues a les nostres platges, però hi ha la part negativa que, sense entendre-hi gaire, per no dir gens, potser la més alarmant és el desgel i la pujada del nivell del mar, que pot afectar illes que tenen molt poca altitud.

És una llàstima que mentre tot això passa, els països estiguin més preocupats per altres aspectes menys rellevants i, el pitjor de tot, és que els grans països, que hi podrien fer més per evitar aquest canvi climàtic, s'ho prenen a la lleugera, o bé dient que no és cert, o simplement no adoptant cap mesura per remeiar-ho.

Aquesta sensibilitat, si voleu interessada, brilla per la seva absència, i actuem com si el futur no ens hagués de preocupar. Falta molta educació al respecte, i aquesta s'ha de donar a les escoles, als mitjans de comunicació públics, però també a casa, i aquí és on acostuma a fallar més.

Ja ho he dit en més d'una ocasió, que a la família hem renunciat a l'educació dels nostres fills, i ho hem deixat a mans dels altres, però no és això. Tenim una responsabilitat directa sobre les nostres accions, però també les dels nostres fills. No podem viure tranquils sense tenir en compte la seva educació, i en temes de sensibilitat i civisme, hi tenim molt a dir. Donant exemple i instruint-los. No castiguem els nostres fills en la ignorància.

Prohibir no és la millor solució als problemes

Arran de la notícia apareguda a la premsa sobre la voluntat del govern espanyol de prohibir l'apologia del franquisme, han sorgit una sèrie d'escrits considerant errònia qualsevol mesura que fos de prohibició, amb diferents arguments. Avui, Josep Ramoneda a l'ARA, era molt explícit en el seu article de contraportada i haig de dir que m'ha convençut.

A vegades, quan algú ens fa nosa o no ens agrada voldríem que desaparegués del mapa, i seríem capaços de posar-hi qualsevol trava perquè deixés de molestar. És un error. Hem de saber conviure amb els adversaris, amb els que pensen diferent de nosaltres i en tot cas defensar-nos amb arguments que no puguin rebatre.

Tal com apunta Josep Ramoneda, les prohibicions no són eficaces ni aconsegueixen canviar les idees, sinó més aviat incentiven les provocacions. En el cas del franquisme, les mesures prohibicionistes aconseguiran que esdevinguin les víctimes i això pot fer més mal que no pas bé.

Les prohibicions no són la millor manera de defensar la llibertat d'expressió, sinó tot el contrari. El fet que acceptem unes prohibicions posa en perill la defensa de la democràcia, perquè la determina arbitrària, que és el pitjor que ens podem trobar.

No sé de quina manera el govern espanyol vol castigar l'apologia del franquisme, però si persisteix en el tema, es pot trobar que se li giri en contra. Els inicialment perjudicats poden acabar sent botxins dels que defensem la llibertat d'expressió en tota regla.

Castigar el No o els abstencionistes?

Entenc que la gent de partit, aquells que gairebé des que neixen políticament entren a formar part d'un partit polític i s'empassen centenars d'assemblees i comissions i organitzen les primàries i pengen cartells i fan el porta a porta... per a totes aquestes persones la disciplina de partit ha de ser una cosa inviolable, al mateix temps que s'encarreguen d'anar pujant dins del partit, fent-se molt amics dels líders per esperar a ocupar un lloc de prestigi. Molts d'aquests no els cal estudiar ni buscar feina perquè ja la troben dins del partit.

Jo penso d'una manera totalment diferent, i m'agradaria poder votar les persones i no les llistes. Unes llistes que hi acostumen a haver infiltrats que no em mereixen cap tipus de confiança i on la majoria són desconeguts per a mi.

Com que m'agradaria poder demanar responsabilitat a la persona que escullo per representar-me a l'Ajuntament, al Parlament... veuria molt bé que, fos del partit polític que fos, opinés diferent d'altres companys de partit, si ell no ho troba bé. En aquest cas no hi hauria càstig per indisciplina. L'únic càstig que obtindria el meu representant seria dels seus votants si no actuava com hauria promès i deixés d'escoltar-nos, no ens volgués rebre...

Aquest és el meu model de democràcia i no està a les meves mans canviar-ho, perquè no m'ho demanaran. Si m'ho demanessin els ho diria. Per tant, no em suposa cap escàndol que uns diputats hagin votat de manera diferent al dictat dels líders provisionals, perquè ho han fet amb arguments i convicció. És més, jo castigaria els que es varen abstenir, perquè han votat en contra de totes les seves promeses i han enganyat els electors, els que els varen votar. Aquests sí que es mereixerien el càstig.

Escraches al PP i el PSC sense senyeres

Els que analitzen la campanya electoral d'aquests dies ens parlen d'escraches als actes del PP i troben a faltar senyeres en els actes del PSC. La lectura que s'hi vulgui fer és totalment gratuïta i tothom hi pot dir la seva. És just que el PP es trobi amb la plataforma de la PAH? és lògic que en els mítings del PSC no hi hagi cap senyera?

Algú podrà dir que no té sentit que hi hagi senyeres quan del que s'està parlant és d'Europa, però entenc que a Europa hi van per defensar també els nostres interessos, o no? Qui treu la notícia no parla d'estelades, sinó de la bandera catalana, i per tant, tindria tot el sentit del món que hi haguessin senyeres i banderes espanyoles, perquè entenem que es presenten a Europa per defensar els interessos de l'Estat i les autonomies, o no?

Quant als escraches, no sé si cal parlar de justícia, però el que és cert és que el PP no ha fet res per defensar la dació en pagament, i això ha fet molt mal a moltes famílies, i és el que els tiren en cara en aquestes manifestacions. Si el PP visita els carrers i places per arreplegar vots, com fan tot els partits, tampoc és estrany que la gent que viu als carrers i places, els recordin què no han fet per a ells.

I això el senyor Navarro diria que és crispació? oi que en els seus discursos parlen de què passarà si guanya el PP, com qui veu el dimoni? doncs els ciutadans també ho fan, però no amb discursos, sinó amb els seus crits i pancartes. Si no hi ha violència, hi tenen tot el dret. Encara que no agradi al PP i especialment al ministre Jorge Fernández Díaz, que ho volia castigar, aprofitant que tenen majoria absoluta.

Si ho posem tot en el mateix sac, ens podem fer rics amb reivindicacions, però no ens oblidem que els partits que no tenen experiència de govern, vénen immaculats, amb el perill que tot allò que diguin i defensin pot ser pur populisme enganyós. Governar no és fàcil, perquè vol dir decidir, i es decideix deixant de banda accions que a molts no agrada.

El Papa bateja una filla d'una parella casada pel civil

M'imagino que més d'un cardenal es devia posar les mans al cap i lamentar no haver-s'ho pensat dues vegades abans de votar el cardenal Bergoglio. Batejar una filla del mal, d'una parella sense casar-se per l'Església. 

No només monsenyor Rouco Varela s'escandalitza, sinó que de ben segur que n'hi ha uns quants més que no s'ho acaben de creure, i fins i tot hi haurà molts agnòstics que han quedat descol·locats i que poden aprendre molt del Papa Francesc. Els polítics, per exemple, podrien seguir el seu exemple i no dogmatitzar tot el dia. 

Algú li pot demanar al ministre Gallardón què en pensa del Papa? L'Església, ja ho deia l'altre dia, no defensarà mai l'avortament, però amb el tarannà de l'actual Papa, de ben segur que les decisions i actitud del ministre no serien les mateixes.

Tot és qüestió de no estar tot el dia prohibint i castigant els que no segueixen la doctrina de l'Església, sinó argumentar i defensar les pròpies creences sense imposar-les. No hi estem acostumats.

La colla de Gallardón decideixen per nosaltres. Com que tenen majoria absoluta, podem fer tot allò que volen, i els seus amics jutges no hi posen cap trava. 

La culpa del desmanec d'aquest post la té en Pepe Rubianes. Escriure el post i escoltar-lo a la tele, no és gens fàcil. Bona nit.