La incògnita és si algun dels dos partits polítics en negociació està disposat a cedir. Parlem de diàleg i negociacions, però hem de constatar que en aquest país no se sap negociar perquè ningú mai cedeix. Tots tenen apreses les línies vermelles que no volen traspassar i no es mouen d'aquí. Aquesta és la tristesa del nostre pobre país, amb unes deficiències democràtiques importants.
A Pablo Iglesias, doncs, li passa el mateix que als representants independentistes. L'interlocutor no accepta cap premissa i impedeix un bon diàleg. Pretendre negociar amb el convenciment i creença que l'altre només pot acceptar les meves imposicions és un error. Això no és negociar.
Si les coses continuen com ara, el dia 10 de novembre tornarem a votar en eleccions generals, amb l'esperança que els resultats facilitin la constitució del govern. D'entrada, a la meva manera de veure-ho, només hi ha dues possibilitats reals. Per una banda que les forces de la dreta, a semblança d'Andalusia, sumin la majoria absoluta que els permeti governar. L'altra possibilitat és que el PSOE faci una crescuda important del nombre de vots i no necessiti ningú més per donar la presidència del govern a Pedro Sánchez.
Sembla ser que les enquestes auguren una crescuda important del PSOE, que li permetria formar govern, però el risc que el votant d'esquerres estigui cansat de tanta comèdia i no es presenti a les seus electorals, existeix. Si la dreta sumés, seria una lliçó d'excés d'orgull dels dirigents d'esquerra, sobretot per a Pedro Sánchez.
