divendres, 30 de novembre del 2012

Qui té por d'ERC?

A qui fa por ERC? A qui té memòria i recorda els anys de tripartit? A qui no pot ni vol imaginar-se una Catalunya independent? A l'empresari que tem per la seva empresa? A Duran i Lleida?
Pere Navarro fa de polític ofès. Com que no pot lluir resultats, busca sortides perquè se'l vegi, perquè no passi desapercebut. Esclar que ara el primer que han de fer és demostrar que els seus són innocents. Ja és greu que una persona hagi de demostrar que és innocent! Allò que dèiem ahir de la presumpció d'innocència, que al nostre país no se sap què és.
Duran i Lleida no és gran, però s'ha fet gran. És un bocamoll i quan obre la boca els convergents es pregunten per què carai varen decidir anar junts? Va estar encertat durant la campanya electoral o bé li va fer el llit al president Mas? I ara, amb els recels sobre el pacte amb ERC, l'ajuda gaire en la governabilitat?
Diguin el que vulguin, però tothom sap que Duran no és sobiranista. Els seus somnis sempre han girat al voltant de la seva presència a Madrid, i sobretot al govern de Madrid. Duran serà el fre del president Mas, i un obstacle per a l'entesa amb ERC i la convocatòria de la consulta sobiranista. A Duran li agrada més el discurs del PSC? Si a algun polític l'embogeix la poltrona, aquest és Duran, i per això li fa tanta nosa ERC, perquè ni ells el volen ni ell se'n fia.

dijous, 29 de novembre del 2012

El Poder Judicial contra el govern del PP

Aquests dies m'ha sorprès l'enfrontament que hi ha entre el Poder Judicial i l'Executiu de Rajoy, i molt concretament contra el ministre de Justícia, aquella persona que ens va enganyar a molts, fent-se passar per la cara amable del Partit Popular.
Tots hem vist com el ministre Gallardón ha estat treballant per modificar lleis aprovades en l'època socialista, amb la intenció de reduir alguns dels drets aconseguits, per exemple la llei sobre l'avortament. Amb el matrimoni dels homosexuals ja li ha sentenciat el Tribunal Constitucional.
Gallardón, amb la seva iniciativa d'introduir taxes per la interposició de demandes en processos judicials, s'ha trobat amb l'oposició de jutges i advocats, que estimen discriminatori, i una manera de posar pals a la roda als drets de les persones amb menys recursos. També, en la decisió de perdonar la condemna a quatre mossos, magistrats d'arreu han protestat pel que consideren un abús de poder i una intromissió en les competències del Poder Judicial.
Desconec què hi ha de cert i si realment el ministre de Justícia s'està extralimitant, però us asseguro que em sorprèn que sigui amb un govern clarament de dretes que el món judicial s'hi posi d'esquena, o millor dit, s'hi enfronti.
O ens han canviat els magistrats o el PP ho està fent molt malament. Què passarà ara que no hi ha eleccions a la vista? 

dimecres, 28 de novembre del 2012

Bustos, Mas i Fernàndez són els més dolents

Critiquem els polítics, però no ens adonem que nosaltres som els primers en buscar qualsevol excusa per fer-la ben grossa i si podem penjar el mort a l'altre, ja som feliços. La sempre anomenada presumpció d'innocència no se la creu ningú. D'entrada tots som culpables fins que no es demostra el contrari, i en el món de la política encara és més exagerat.
Estem obligats a demostrar la nostra innocència, i una societat on es viu amb aquesta desconfiança no pot anar bé. Si el nostre interlocutor, d'entrada, té tots els punts d'estar mentint-nos, d'actuar de manera fraudulent, difícilment serem capaços de fer-hi bona feina.
L'alcalde Bustos, a qui no tinc l'honor de conèixer, té tota la meva confiança, i si em diu que és innocent, jo me'l crec. El mateix penso del president Mas, del president Pujol o del conseller Puig, o del número dos del PSC, el senyor Daniel Fernández. No els conec ni he els he tractat, però ens han dit que són innocents. Si la Justícia demostra la seva culpabilitat, serà llavors quan perdran la meva confiança.
Si no som capaços de practicar la presumpció d'innocència, estarem col·laborant a que la nostra societat sigui un desastre, i visquem malament, a disgust i sense cap mena d'esperança. I el pitjor de tot és que els més perjudicats són els que ignoren la presumpció d'innocència, i els primers de llançar improperis als adversaris polítics.
Oi que la Carmen Chacon, per posar un exemple, vol que Bustos o Daniel Fernàndez se'ls consideri innocents, fins que no hi hagi sentència condemnatòria? Per què no ha practicat la mateixa política respecte al president Mas, durant la darrera setmana de la campanya electoral? Si ella no respecta el principi, no podrà exigir que els altres també ho facin. Aquesta hipocresia és la que fa que perdem el respecte als nostres polítics, les persones que han de dirigir el nostre país.
Tots hem d'aprendre a conviure i a respectar-nos. La rivalitat política ha de ser l'oportunitat per millorar els resultats i no una barrera al diàleg, al creixement com a persones i com a societat. Sí que m'agradaria que la Justícia fos més àgil per aclarir tots els casos pendents de sentència i poder deixar de viure amb aquesta sensació de corrupció a tots els racons. O hi posem remei, o la nostra societat es dirigirà cap al desastre.

dimarts, 27 de novembre del 2012

Junqueras - Herrera, triomfarà el més llest

Coneguts els resultats electorals, els partits polítics s'han posat a treballar i a definir quin ha de ser el seu paper en el nou Parlament. Coneixedors de la necessitat de pactes per poder formar govern, n'hi ha que estudien la possibilitat d'entrar en el joc, i d'altres es fan l'home (o la dona) i neguen qualsevol pacte amb la força majoritària, CIU, que té molt clar que només Mas pot ser el nou president.
Encara no han passat 48 hores des que s'han fet públics els resultats, que Joan Herrera ha demanat que cap força política d'esquerres faciliti la investidura a Mas. No sé si Herrera s'insinua com a candidat, o bé pretén reinstaurar el tripartit, que tan mal record ens ha deixat. De fet, ni sumant els 9 diputats de C's, que no se sap si es consideren de dretes o d'esquerres, i els 3 de les CUP, que acostumen a anar al seu rotllo, no aconseguirien la majoria necessària per desbancar Mas, a no sé que el PP també hi col·laborés. Tot plegat una mica complex.
Junqueras, per la seva part, s'ha mostrat obert a escoltar totes les propostes que li puguin arribar, amb un aire de més responsabilitat, convençut que té molts números perquè li toqui jugar el paper de soci de CIU, des de dins o fora del govern.
Herrera es va creure que podia ser el nou cap de l'oposició, però el PSC s'ha aguantat més del que es preveia. Convé que ho tingui present si no vol convertir-se en un partit sobrer, dins el joc parlamentari dels propers quatre anys. Junqueras i Herrera, amb els seus respectius diputats, poden desenvolupar un paper important en aquesta legislatura, sobretot si tenen clar fins on poden arribar, evitant caure en l'arrogància, ni pretendre creure's més importants del que realment són. Tinc molt clar que triomfarà qui actuï amb més intel·ligència.

dilluns, 26 de novembre del 2012

ERC un company de viatge difícil

Intentar fer una valoració dels resultats electorals sense deixar-te portar per les teves preferències ni voluntats és molt difícil. És per això que a cada crítica o opinió hi ha una segona lectura que et fa veure la intencionalitat del narrador. Això, però, no ha de privar d'opinar i argumentar-ho. Després cadascú en fa la seva lectura i en treu les pròpies conclusions.
Penso que molts coincidirem que els resultats d'ahir varen ser sorprenents. Pocs podien imaginar que CIU tindria una davallada tan gran. Segur que hi havia qui ho desitjava i va quedar-ne molt content. El recorregut del PSC era previsible, encara que alguns creien que podia ser més accentuat.
Tampoc va sorprendre massa l'augment d'ERC. El president Mas els hi havia posat molt bé, i ho van saber aprofitar. La desaparició de SI tampoc va estranyar. La ciutadania és més intel·ligent que molts protagonistes, i els senyors López Tena i Uriel Bertran no es mereixien continuar al Parlament. Preferim uns assemblearis com les CUP, que van per lliure i que costarà que ajudin a consensuar gaire res, tal com el Parlament necessita, que no pas uns cridaners irrespectuosos que es creien els millors del món.
ICV no va aprofitar la davallada del PSC i es va quedar amb un increment moderat. Caldrà que a  Joan Herrera no li pugin els fums al cap. Les seves primeres declaracions han volgut semblar allò que no és. Només són tretze en un total de 135.
C's s'ha aprofitat millor que el PP del vot unionista, ha pogut triplicar el nombre d'escons. Tot i el seu mèrit, que no li podem negar, cal tenir present que amb xifres baixes és més fàcil multiplicar, però són sis els escons que té de més i ERC n'ha guanyat 11.
Veurem com es pot treballar amb la nova composició del Parlament. Com s'escull el nou president i com s'aproven els pressupostos. Els pactes seran claus per al desenvolupament d'aquesta legislatura, que alguns no li donen més de dos anys de vida. ERC pot ser un bon soci de CIU pel tema sobiranista, però un company de viatge difícil per al dia a dia. El PSC supera ERC en capacitat de govern i consolidació, però en aquests moments encara no sabem què volen ser de grans. Serà Navarro el dirigent que els traurà del clot o vindrà Carmen Chacón a salvar-los? Ens esperen uns mesos molt interessants. Per cert, nota alta per la participació.


diumenge, 25 de novembre del 2012

Esperant resultats amb les orelles al cor d'Àfrica

Esperant els resultats de les eleccions d'avui, m'agradaria mencionar el drama que s'està patint al cor d'Àfrica, amb més de 300.000 persones desplaçades al Congo Kinshasa. No es tracta de cap sortida de to, de desviar la notícia de casa nostra, sinó de fer obrir els ulls i recordar que mentre nosaltres estem escrivint el futur, intentant sortir d'aquesta pressió que ens ofega, hi ha multitud de persones al cor de l'Àfrica que fugen de la mort segura, sense conèixer què els espera.
No perquè hi hagi persones que viuen pitjor que nosaltres, hem de deixar de lluitar pels nostres drets, els nostres somnis, els nostres objectius, però sí que és important que ho coneguem, que ho tinguem en compte i, si és possible, hi fem alguna cosa per suavitzar la situació, encara que només sigui exigir a les institucions governamentals mundials, un esforç per resoldre els problemes del món i evitar que crueltats com la que estic comentant, es repeteixin de manera continuada, sempre contra les persones mès dèbils, les més pobres i amb menys recursos.
La gran participació electoral (només perquè ho comparem amb convocatòries anteriors en què la participació no havia estat massa satisfactòria), aquest augment de la participació és positiu i caldrà analitzar les causes. És la por a la independència? Són les ganes d'esdevenir independents? Podrem observar quin partit o partits han acaparat bosses abstencionistes d'altres convocatòries. Serà el PSC o el PP, de persones que votaven a les generals, però que no havien manifestat cap interès per a les autonòmiques? Seran joves que no els interessa la política, i que ara sí volen la independència? Tot això ho sabrem aviat. Jo em disposo a seguir-ho.

dissabte, 24 de novembre del 2012

No hi ha una veritable democràcia sense transparència

El que hem d'exigir als nostres polítics, també al futur president, és transparència. Un sistema polític sense transparència no és un veritable sistema democràtic. La ciutadania té el dret de conèixer el fons de la gestió pública, els elements que hi intervenen i la manera com ho fan. Parlem molt de la participació en els afers públics, però no podem obviar que és la transparència el principal valor. En el fons, la ciutadania més que decidir, el que vol és ser escoltat i veure com els nostres polítics administren els nostres recursos.
En tot procés participatiu ens adonem que el més difícil d'entendre i d'exigir és el diàleg. Que els participants s'adonin de la importància de la informació prèvia a qualsevol presa de decisió. Que coneguin els pros i contres de cada circumstància i els límits. Si després, el procés no és transparent, tot plegat es desvirtua.
La realitat és que desconeixem què fa l'administració. Ens ensenyen els pressupostos inicials, però desconeixem els pressupostos liquidats. Ens diuen en què es gastaran els nostres diners, però al final no sabem en què ho han fet.
Em ve a la memòria la picabaralla sobre les modificacions de crèdit a l'Ajuntament d'Arenys de Mar. No em semblava bé des del carrer, ni tampoc formant part del govern municipal. No vull dir que no hi puguin haver modificacions de crèdit, però no la quantitat amb què ens té acostumats el nostre ajuntament. En el fons es pot interpretar com una mala previsió pressupostària. Tot això fa que el pressupost final no tingui res a veure amb l'inicial, i fa perdre molts punts al valor de les audiències públiques.
Demà decidirem la composició del nou Parlament català, l'encarregat de nomenar el futur president català, que a ningú sorprendrà que vaticini que es tractarà de l'actual president en funcions. Però això ho veurem demà, més o menys a la mateixa hora en què estic escrivint aquest post. 

divendres, 23 de novembre del 2012

El futur de Catalunya està en joc aquest diumenge

Avui és el darrer dia de campanya electoral, abans de la jornada de reflexió. Penso que aquesta vegada hauríem de dedicar més dies a reflexionar, per tal com ha transcorregut la campanya, però també per analitzar com hem d'actuar a partir del dia 26, siguin quins siguin els resultats.
Al marge de la repercussió de les pàgines del diari El Mundo i l'ús partidista que se n'ha fet, durant la campanya, val la pena valorar quins efectes ha produït sobre els diferents partits polítics, la decisió del president català de convocar eleccions anticipades, dos anys abans d'esgotar el mandat, i contrastar-ho amb els resultats del dia 25.
Penso que un dels partits que n'ha sortit més beneficiat, i ho podrem comprovar diumenge al vespre, és ERC. El partit estava immers en una dinàmica descendent i amb poques possibilitats de recuperar-se a curt termini. El fet que el president convoqui unes eleccions amb un fort component sobiranista, ha estat la clau per recuperar l'alè, amb moltes garanties d'obtenir bons resultats.
Un segon partit que, al meu entendre, s'ha de veure beneficiat per l'anticipació de les eleccions és ICV. En aquest cas l'esperada crescuda li vindrà donada, principalment, per l'estat de xoc en què es troba el PSC, i que no han tingut temps per reaccionar. També el seu discurs una mica ambigu en temes sobiranistes i l'empenta a l'hora d'atacar CIU i el president, per les retallades i la pèrdua de drets socials i econòmics.
I encara un tercer partit beneficiat, C's que, en situació normal, podia perillar la seva continuïtat al Parlament, ara, amb el discurs sobiranista de CIU, haurà engrescat molts votants a optar pel vot unionista, afavorit al mateix temps, per no portar cap motxilla a l'esquena, cosa que no poden dir els partits que en algun moment o altre han governat.
El gran perjudicat haurà estat el PSC a qui han enganxat amb el pas canviat, sense cap líder amb cara i ulls, però el que és pitjor, sense cap discurs convincent, no només de cara a fora, sinó ni tan sols internament.
I les incògnites són el PP i CIU. Els populars han fet una campanya horrorosa i només podran comptar amb els seus incondicionals i tots aquells que no s'hagin deixat seduir per C's. Per altra banda CIU té una fita complicada d'assolir que és la majoria absoluta. Si no l'obté serà una mica un fracàs, del president i del partit, però potser no ho serà tant a nivell de país, doncs ja se sap que les majories absolutes tenen els seus inconvenients, i amb una ERC forta podrien fer un bon tàndem per aconseguir tirar endavant la convocatòria del referèndum.
Diumenge a la nit els nostres ulls estaran molt pendents de tres persones: Junqueras, Herrera i Mas, i dels resultats que els seus partits aconsegueixin. I una xifra important: 90 escons sobiranistes! Que no ens falli Unió Democràtica!

dijous, 22 de novembre del 2012

L'Espanya franquista del PP

Han trigat gairebé quaranta anys a manifestar-ho explícitament, però finalment han donat la cara i han confessat. L'essència del Partit Popular és franquista i per tant dictatorial. L'han disfressat tant com han pogut, però ara, que ja no necessiten amagar-ho més, ho han explicat amb pèls i senyals.
És el PP d'Esperanza Aguirre, de Mayor Oreja, d'Aznar, de Cristóbal Montoro... i tants d'altres, que han pogut amb la resistència d'uns polítics de dreta, demòcrates que han intentat transitar cap a un model de democràcia representativa, però que finalment s'han trobat en minoria i estan a punt de claudicar.
Aquesta dreta nostàlgica que celebrarà els 120 anys del naixement del dictador Franco, al Palau de Congressos de Madrid. Una dreta que té el suport majoritari de pràcticament tota Espanya, a qui li fa nosa Catalunya i el País Basc, però sobretot Catalunya, a qui no deixa lliure per desenvolupar la seva cultura, la seva economia.
Com és que no puguin entendre que una bona part de catalans desitgin separar-se d'aquesta Espanya nostàlgica i totalitària. És per això que em dol que el PSC no obri bé els ulls i s'adoni que es troba en el bàndol equivocat. El PSC ni per tradició ni per mèrits pot ser considerada part d'aquesta Espanya que tan ens avergonyeix, amb uns polítics mediocres i que desprenen un odi letal contra les aspiracions catalanes i que només es dediquen a arraconar-nos i deixar d'invertir, amb l'esperança de veure'ns agenollar demanant ajuda. Ho sento, però amb aquesta gent jo no vull conviure-hi!

dimecres, 21 de novembre del 2012

Polítics sense dignitat

En política també s'ha de preservar la dignitat i en canvi estem farts de veure polítics que l'han perdut. Podríem elaborar llargues llistes, però aquests dies els que tenim més presents són els que participen en la campanya difamatòria contra Catalunya. Ministres com Cristóbal Montoro o Fernández Díaz, han perdut credibilitat, però sobretot la dignitat.
Amb el famós esborrany presentat pel diari El Mundo, el paper que ha jugat el ministre de l'Interior és ridícul i patètic. Ho vaig dir ja fa molts mesos que el càrrec li venia gros. Tots tenim els nostres límits, que hem de conèixer i treballar per eixamplar-los, però no els podem ignorar, perquè llavors és quan fem el ridícul. El ministre Fernández Díaz l'està fent i provoca vergonya aliena.
El cas del ministre Montoro és diferent. En aquest cas l'hauríem de considerar un mal educat, amb ironia burlesca i prepotent, però que estic segur que li arribarà el dia que s'haurà d'empassar la bilis. El seu odi vers qui pensa diferent és tal, que li és impossible comportar-se com a persona respectable. M'imagino que és una debilitat, però confesso que no el puc veure i encara menys escoltar, sense que em vingui una basca. Em supera i haig de fer un esforç per calmar-me.
La campanya electoral que estem vivint ens deixarà un record amargant. Tota la merda que el PP i bona part del PSOE ens estan escampant, per incapacitat dialèctica i negociadora, deixa un tuf que no se'n va fàcilment. Caldrà començar a pensar en el dia 26 de novembre. Estem en una cursa que no podem abandonar. Hem de demostrar la nostra capacitat de resistència i defensar els nostres principis, els nostres drets i objectius.
La possibilitat d'exercir el dret a decidir ha de ser el principal objectiu d'aquests dies. Qui no ho defensi, no es mereix ser votat. Deixeu-me que incorpori el PSC a la llista perquè, malgrat la seva indecisió, crec en la seva defensa del dret a decidir. Només partits polítics amb tics antidemocràtics poden buscar excuses per negar-nos el dret a l'autodeterminació.


dimarts, 20 de novembre del 2012

El govern espanyol dóna la majoria absoluta a Mas

A ningú no hauria de sorprendre que el conjunt d'actuacions i joc brut del govern espanyol i els seus col·laboradors afavoreix la majoria absoluta de CIU. Sempre s'ha vist que la víctima genera compassió i suport, i en el cas d'una campanya electoral és la millor manera d'augmentar els votants. Si fins ara CIU es quedava a prop de la majoria absoluta, amb aquesta ajuda dels nacionalistes espanyols, pot molt ben ser que l'aconsegueixi.
No sé en què acabarà tot plegat, però hi veig més avantatges per a Mas que no pas per als seus oponents, sobretot els de la franja espanyolista. El fet que un diari com El Mundo, que la majoria té ben apresa la seva tendència i el seu fanatisme nacionalista espanyol, no els dóna cap mena de credibilitat. El paper que hi juguen els ministres Montoro i Fernández Díaz, acaben de brodar allò que comentava ahir de la monarquia bananera, en aquest cas no pas per decisions rares, sinó per inconsistència i incapacitat de lligar amb coherència i autoritat quatre paraules seguides.
Ens queden quatre dies de campanya, però molts més d'atacs sistemàtics per part dels espanyols casposos. La gran sort és que les seves campanyes siguin tan barroeres. Patiríem molt més si l'enemic fos més intel·ligent i la seva estratègia més elaborada. Desconfiem dels que no diuen gaire res, no fos cas que n'estiguessin preparant una d'important. No patiu pels que borden a tothora, sinó pels que se us poden saltar a sobre sense que us n'adoneu. Seny, paciència i picardia és el que necessitem per aconseguir els nostres objectius. No badem!

dilluns, 19 de novembre del 2012

Vivim en una monarquia bananera

Ja em perdonareu, però voldria que algú m'expliqués una sèrie de mesures que ha pres o vol prendre el govern espanyol, perquè no les acabo d'entendre. "Els estrangers que comprin pisos de 160.000 euros, se'ls donarà la residència". A partir d'avui no es poden fer pagaments a professionals per un import superior als 2.500 euros. Els estrangers podran pagar fins a 15.000 euros "per no perjudicar el turisme".
Jo em pregunto: les decisions del govern es prenen de bon matí o quan ja es porten unes quantes copes? El govern del PP es dedicarà aquests quatre anys a fer proves de laboratori? Aprofitarà la seva majoria absoluta per utilitzar-nos de conillets d'índies?
Potser el govern de la república catalana serà pitjor que el de la monarquia espanyola, però s'ha de ser molt incompetent per dirigir un país com ho estan fent. Amb el canvi no hem millorat gens! Els exemples que he donat, són per fomentar el turisme o la immigració? Avui llegia no sé on que calia construir més pisos. Però no n'hi ha molts de buits? També ho impulsa el govern de Madrid?
No és que els tingui mania, tot i que no em sento representat, però no em direu que no és una història surrealista tot plegat! Si no ens deixen pagar als professionals més de 2.500 euros, per què els estrangers poden pagar-ne 15.000? 3.000 euros nostres són evasió fiscal i 15.000 euros dels estrangers no ho són? I no us ho perdeu, si algú ho explica, s'estalvia la multa i l'altre a pagar!
Algú pensarà que estic donant voltes a una bajanada, però li hauré de recordar que si finalment s'aprova ho llegirem al Boletín Oficial del Estado. Poca broma! Jo no m'hi quedo!


diumenge, 18 de novembre del 2012

Amb IVA o sense?

A partir de demà queda prohibit pagar en efectiu imports superiors als 2.500 euros. Es refereix a transaccions en què, com a mínim, intervingui un professional. Si ens ve a casa el lampista de tota la vida, o el pintor, no es podrà demanar si volem pagar l'IVA o no. De fet, aquesta pregunta no ens l'haurien d'haver fet mai, perquè l'impost s'havia d'aplicar sempre. Ara, però s'afegeix el fet que les transaccions superiors als 2.500 no es podran fer en efectiu, sinó que caldrà la intervenció bancària, ja sigui amb targeta o xec. La penalització serà del 25%
Al nostre país la picaresca ha fet que qui compleix amb les seves obligacions fiscals sigui considerat un babau, i per això no és estrany que un diputat del Congrés espanyol, amb pis a Madrid, pugui estar cobrant desplaçaments, que un diputat europeu dormi a l'oficina i cobri la minuta de l'hotel, o que un diputat del nostre Parlament estigui empadronat en la segona residència, per cobrar més dietes.
Els que més exemple haurien de donar, sovint són els que pitjor ho fan i després s'atreveixen a acusar els altres de frau i corrupció. Si els nostres polítics tenen tan poca credibilitat és per la seva tendència a buscar els seus guanys, encara que sigui amb tota la picaresca i frau, però no podem oblidar què fem nosaltres, i reflexionar si no estem també enredant l'administració per estalviar-nos uns diners. Qui més en té més en pot defraudar, però això no treu que nosaltres siguem també uns estafadors, encara que sigui de xavalla.
No sé si la mesura donarà els seus fruits. Si més no la voluntat és dificultar el frau. Em ve a la memòria la decisió del govern del PP per recuperar el diner ocult. Si no ho tinc mal entès les previsions han quedat en no res i els ingressos previstos se'ls hauran de pintar a l'oli. Ara, com que tenen tots els ulls pendents de les eleccions catalanes, ningú en parla. Veurem què passa a partir del dia 26 de novembre. De temes per anar seguint en tindrem prou. Caldrà, però centrar-nos en sortir de la crisi i a veure si es plantegen mesures eficients i realistes, i evitar la creació d'expectatives que llavors porten desil·lusió i dolor.

dissabte, 17 de novembre del 2012

Una política de pedaços tapa forats

Deixo per a un altre dia el parlar de les acusacions del diari El Mundo, i de la manera com Chacón i Sánchez-Camacho, però sobretot Chacón, s'hi agafen a falta de bons arguments. Ja vindran altres ocasions per comentar-ho, perquè en tindrem més exemples.
Parlaria del desconcert en què vivim, amb demandes i promeses que no porten enlloc. Tot feia pensar que els darrers suïcidis pels desnonaments feien prendre mesures serioses a l'executiu espanyol, sobretot per la predisposició de la banca, del partit de l'oposició i les estirades d'orella del món judicial.
Després de totes les converses i de les expectatives creades, sembla ser que ens quedem en una solució que beneficia a molt poca gent, i que el dolor pels desnonaments continuarà viu a la nostra societat. Com totes les mesures del govern del PP, després de provocar il·lusions, acaben en plors i desenganys.
Aquesta és la recepta a què ens té acostumats el Partit Popular, i és una clara lliçó per aquells que creien que votant-los resolíem els mals del govern Zapatero. Rajoy pot haver enredat a molts, canviant  el programa electoral, però hi ha tendències i principis que no es poden amagar i ara no hi ha excuses. No s'hi val a badar!
Per activa i per passiva el PP sempre ens ha fet saber que la majoria absoluta obtinguda li legitima totes les seves decisions, i només ens queda el recurs d'esperar quatre anys per donar el nostre vot a l'oposició. Qui es pensi que els nostres polítics estan disposats a escoltar-nos, està equivocat. Quan veuen que poden fer el que volen, no els fa falta estar pendent de res. Fets alarmants com els darrers suïcidis els esvalota el galliner, però tenen prou recursos per elaborar un decret de res, que només maquilla la situació i a esperar noves circumstàncies.

divendres, 16 de novembre del 2012

Un miserable discurs d'una fra... Chacón

Em dol profundament el mal que afecta el PSC. El nostre país no es normalitzarà si no disposem d'una esquerra socialista potent, amb les idees clares i liderant la nostra societat. Una situació que no és l'actual, ni tindrem a curt termini. Amb personatges com Chacón pot ser que ni a llarg termini.
Discursos com els d'avui de Navarro i Chacón em repugnen, vinguin del partit polític que sigui. És un estil que malauradament molts polítics, de tots colors, utilitzen. La presumpció d'innocència és un principi molt nomenat, però que no es practica. L'acusació a Mas, en plena campanya electoral, només perquè ho diu un diari sense credibilitat, es pot tornar en bomba contra qui ho utilitza. Si el PSC es pensa que amb discursos com els d'avui podran evitar el desastre previst per al seu partit, està molt equivocat.
Del PP m'ho puc imaginar, el diari acusador està en la mateixa línia, però del PSC em sorprèn i m'indigna. Un diari que sempre han tingut en contra, de manera visceral, ara, que erròniament pensen que els afavoreix, ara en fan cas.
En cap cas em posiciono sobre els delictes de què s'acusa Mas i altres dirigents convergents. La Justícia s'encarregarà de proclamar-ho. Utilitzar-ho en aquests moments, però, demostra el nivell i capacitats de qui se'n vol aprofitar.
Ara ja no hi ha res a fer, però desitjo que a partir del dia 26 de novembre el PSC iniciï un període de reflexió, busqui les persones que realment poden liderar el partit, i que trobaran a dins mateix, i decideixin què volen ser de grans. Si baden, potser sí que es poden trobar que C's ocupi el seu lloc i es converteixin en un partit residual.

dijous, 15 de novembre del 2012

Vaga a la força i llibertat de manifestació

Al final de l'apunt d'ahir en feia referència, concretament de les dades de participació en la vaga general. Com sempre, les dades són totalment divergents i ens creiem allò que volem. Una altra cosa és la participació a la manifestació, que es va poder veure que era important.
Estic molt d'acord amb en Iu Forn, a l'article d'avui a l'ARA. No em sembla democràtica la manera que tenen els sindicats d'informar de la vaga. Els piquets "informatius" només serveixen per amenaçar els treballadors que no estan disposats a seguir la vaga, i d'això n'hi ha mostres ben evidents.
Per què durant la jornada de vaga veiem tantes portes d'establiments amb la persiana mig abaixada? Serà una moda dels comerciants? És una manera de celebrar la vaga? No serà que es tracta de comerciants que no volen fer vaga i tenen por dels piquets "informatius"? La crema de neumàtics tallant la circulació de les carreteres, és una manera democràtica d'informar sobre la vaga?
Penso que no ho estem fent bé. Podem cridar tant com vulguem, argumentar tot allò que considerem necessari, animar els treballadors a parar la producció i protestar contra la retallada de drets, però no tenim cap dret de forçar els treballadors a fer vaga, atacant la seva llibertat d'acció, ens agradi més o menys. Si no so. Capaços de comportar-nos de manera democràtica i amb respecte als altres, no tenim cap dret a exigir res de ningú, encara que tinguem tota la raó del món.
Ahir es va forçar moltes persones a fer vaga, però a la tarda tothom es va poder expressar lliurement. Hi ha mil motius per què un treballador no ha fet vaga, i ningú li pot qüestionar ni imposar. La manifestació pacífica pels carrers de la ciutat són una mostra del descontentament general. Allà hi sobren els violents, que només perjudiquen els que hi assisteixen convençuts que el govern els ha de veure protestant per unes mesures polítiques injustes que degraden la societat i la condueixen a la depressió total.
Que ningú s'equivoqui. El poble espanyol va confiar en una dreta perillosa i li va donar la majoria absoluta. Estan governant perquè la ciutadania així ho va voler, i per mès que hagin canviat el programa de govern, ningú s'ha de manifestar sorprès. No és la primera vegada que són a dalt, i la memòria cal utilitzar-la.


dimecres, 14 de novembre del 2012

De polítics antipàtics n'hi ha a totes bandes

Sempre em pregunto per què els ministres del PP són tan antipàtics? Normalment em resigno a pensar que és un problema meu, perquè no em cauen bé, però els comparo amb els ministres del PSOE i encara que no em caiguin bé, no els trobo tan antipàtics.
A mi em cau antipàtica la persona prepotent, aquella que va per la vida perdonant els altres, subestimant-los. Per això, ministres com Cristóbal Montoro o José Ignacio Wert, em treuen de polleguera.
Amb els ministres socialistes no em passava, encara que n'hi haguessin que em costessin d'entendre i acceptar, però antipàtics no. N'hi ha més, perquè també em resulta antipàtica la senyora Aguirre, el senyor Aznar, i anteriorment també hi havia hagut el ministre Acebes. Tots ells membres del PP.
I això què vol dir? Res, són apreciacions. També em resulta antipàtic el notari López Tena. Per què? Doncs perquè va demostrar ser un mal educat insultant la presidenta del Parlament. Perquè s'ha dedicat a insultar tothom que no pensa com ell. Perquè s'ha cregut que ens havia de donar lliçons a tots. És lícit que vulgui guanyar unes eleccions. És bo que defensi els seus plantejaments. És interessant que aporti valor en les seves intervencions, però ha d'aprendre a respectar els altres, encara que no tinguin raó. És per això que no el puc votar, com no podria votar el PP.
Per cert, aquest vespre escoltarem els percentatges de seguiment de la vaga general. Per als sindicats ratllarà el 90%, per al govern no arribarà al 30%. L'entorn que jo he comprovat, la participació ha estat del 25%

dimarts, 13 de novembre del 2012

Demà els sindicats relleven els partits polítics

Parlar de les declaracions dels polítics espanyols i també d'algun de català, resulta avorrit. Avui s'ha de parlar de la vaga general de demà. Quina incidència tindrà? serveix d'alguna cosa fer vaga? Molts s'ho preguntaven aquest matí davant la necessitat de prendre la decisió. Renunciem als 100 euros per mostrar el nostre rebuig a la nova llei laboral i les retallades de sou i serveis? preferim conservar aquests 100 euros, encara que no estiguem d'acord ni amb la política de Rajoy ni amb la de Mas?
Com sempre, segur que demà m'enfadaré amb els piquets informatius. No sé per què en diuen "informatius". Són violents, no deixen escollir, no són democràtics. Consideren que qui no està d'acord amb la vaga i opta per anar a treballar és... un inconscient? insolidari? marginat?
Fa pocs mesos n'hi va haver una altra de vaga. Va servir per alguna cosa? no es va canviar res, però... el govern popular i el de ciu han moderat la marxa? s'ho han pensat dues vegades abans d'aplicar noves mesures restrictives?
La vaga de demà serà, com a mínim, un parèntesi en la campanya electoral catalana. Els polítics canviaran el seu xip i esperaran a dijous a fer les seves valoracions, i m'hi jugo el que vulgueu que tots aprofitaran l'èxit o fracàs de la vaga, per justificar el seu programa electoral. No us ho creieu?
Els protagonistes de demà seran els sindicalistes, que per cert aniria bé que es reciclessin. Els sindicats no han avançat, i utilitzen els mateixos esquemes de sempre. Al final es converteix en una altra manera de fer política. Em podeu dir el percentatge d'afiliats que tenen? L'altre dia es parlava de la possibilitat que els sindicats majoritaris s'unissin. Tot plegat canviaria en res?

dilluns, 12 de novembre del 2012

Desnonaments aturats i pisos socials

Aquesta setmana estem entretinguts. En plena campanya electoral, una vaga general en 48 hores i la paralització dels desnonaments, ocupen les pàgines dels diaris i les redaccions de tots els mitjans de comunicació. D'alguna manera es diversifiquen les notícies encara que hi puguem trobar un comú denominador. El malestar per la situació econòmica i social que estem patint.
Veurem de què són capaços els dos principals partits espanyols a l'hora d'aturar l'execució dels desnonaments i què fan amb les famílies que ja han passat pel tràngol. Tampoc seria just que la mesura no tingués efectes retroactius, malgrat les dificultats que això pugui suposar. Hi ha moltes famílies que viuen una situació extrema, i si ara es diu que ningú no pot quedar sense casa, aquest ningú també fa referència a les famílies desnonades.
En paral·lel ha sortit la notícia de la construcció de nous habitatges socials a Arenys de Mar. En aquest cas pisos municipals, de lloguer amb dret a compra. Em preocupa la seva gestió, que no voldria que fos tan desastrosa com la realitzada per la Generalitat amb els pisos dels frares. Sempre he pensat que hi ha coses que l'administració pública pot fer molt bé i d'altres que no li escauen tant. En el cas dels habitatges potser tenim la mala experiència de la gestió dels consellers d'ICV durant el govern català del tripartit.
La sensibilitat no és el principal valor que demostren tenir els nostres governants. Les retallades socials han sacsejat la societat i han servit per alguns de trampolí a una societat menys justa, amb un estat més pobre i menys interventor, i per altres com a eina demagògica per atacar la dreta, quan en temps en què tenien el poder tampoc varen fer res per als més febles. Qui digui que vam deixar un govern d'esquerres per agafar-ne un de dretes, s'equivoca. L'esquerra a Espanya i també a Catalunya, fa molt temps que no la veiem per enlloc.

diumenge, 11 de novembre del 2012

La feina del PSC per fer callar el PSOE

La gran feina que té el PSC aquests dies és la de fer callar el PSOE davant l'allau de ximpleries que escampa darrerament. Això no li passa al PP de la senyora Camacho perquè ella se'n fa un tip. Navarro pateix quan escolta l'expresident aragonès, però Camacho està molt satisfeta amb les bestieses de Rajoy. És una llàstima que els nostres polítics demostrin aquest baix nivell i es manifestin d'una manera tan ridícula.
Avui he reposat una mica de tanta ximpleria junta i m'he dedicat als polinomis, les potències i els quocients. A jugar amb en Papagueno i intentar socialitzar en Fígaro, que no ens en sortim. Vida de família i esperar que passin els quinze dies de campanya per anar a votar i donar suport a les posicions clares i coherents. Els altres ja cauran pel seu propi peu.
La setmana que comencem serà atapeïda i políticament avorrida. Sembla una contradicció, però a mi m'avorreixen les campanyes electorals perquè ja tinc presa la decisió, i si no la tinc, no em fan decantar cap enlloc.
L'altre dia a la tertúlia dels amics valoràvem la conveniència de votar un o altre polític. De fet la majoria coincidia en pensar que no hi havia gaires alternatives, però n'hi ha. Tothom té clar qui guanyarà. El dilema està en assolir o no la majoria absoluta, i en això hi ha la discussió: és positiu que Mas tingui majoria absoluta, o és millor que necessiti els vots d'ERC (els altres, per ara són sobrers)?
Senyora Camatxo jo ja li he catalanitzat el cognom. També a la senyora Xacó, que té tants dubtes identitaris. Jo li recomano la doble nacionalitat per al seu fill. Segur que hi sortirà guanyant.

dissabte, 10 de novembre del 2012

Molts polítics creuen que som tontos

Aquesta democràcia s'ha convertit en l'exercici del menyspreu de la classe política cap a la ciutadania a qui diuen representar i defensar. Ens tracten d'imbècils a qui poden enganyar. Potser si mirem el programa televisiu APM podem arribar a concloure que potser sí que som tontos, però jo vull pensar que el programa no és el reflex de la societat, sinó una mostra irrellevant. Vull pensar-ho.
No només en campanya electoral, però en aquestes circumstàncies tot s'accentua. Els discursos que fan la majoria de partits són un atac a la intel·ligència. La senyora Camacho és qui supera tothom. La catalanització dels cognoms és l'estupidesa més grossa que podíem haver escoltat en campanya electoral. Una estupidesa que només explica el nivell de qui la proclama. La senyora Camacho és un perill públic i s'hauria de jutjar per injúries i per espantar la població.
El senyor Rajoy no queda curt, i el senyor Navarro fa el que pot, i no s'adona que cada vegada que obre la boca disminueixen els vots socialistes. Diu Navarro que el senyor Rajoy ha estat una fàbrica d'independentistes, i crec que té raó. La llàstima és que el senyor Navarro no s'adona que ell també ha enviat molts votants socialistes a prendre altres opcions, fins i tot convergents.
No tots els partits han fet els deures, i el que no pot ser és que culpin els altres perquè els han sabut fer. Les enquestes diuen que ICV es manté, quan per discurs social i també catalanista es podia endur tos els vots dels socialistes decebuts. No m'explico que el PSC pugui perdre deu o dotze escons i que ICV no en guanyi ni un. Potser és un error de les enquestes, però val la pena que es posin les piles. Potser ja és massa tard.
Els electors premien els discursos clars, però argumentats i amb una base seriosa i contrastable. Serà que molts partits no ho garanteixen, que estiguem parlant d'una majoria absoluta? L'esquerra catalana que fins ara liderava el PSC no tindrà successor? Estarem construint un nou estat de dretes quan la història ens ha definit com una nació d'esquerra? Què estem fent malament?

divendres, 9 de novembre del 2012

Manifestos i adhesions interessades

En un moment en que la Cultura està amenaçada per les fortes retallades i una apujada de l'Iva, sembla que els professionals troben temps per manifestar-se públicament, adherint-se a proclames partidistes. Fins i tot hi ha qui dóna suport a més d'un partit alhora.
Espanya va presentar uns manifestos dels intel·lectuals, contraris a les aspiracions sobiranistes de Catalunya, i els polítics espanyols estan molt preocupats pel que ens pugui passar als catalans. Volen fer creure'ns que ens estimen molt i no ens volen mal, però tenim molt clar que el seu objectiu és que la situació, que els és favorable, continuï en el temps.
Avui tenim debat i tertúlia al grup, i segur que parlarem de les properes eleccions, i del dret a decidir, i a mi m'agradarà parlar de la consciència de poble i el respecte social. Ho lligaria amb el tema d'ahir, quan manifestava la meva sorpresa i desil·lusió pel comportament d'un grup de qui esperava més educació, més nivell i menys egoisme i xenofòbia.
Perquè jo vull viure en un estat on els meus polítics es comportin amb dignitat, amb lleialtat i respecte a tothom. Hi ha alguna candidatura, com la de SI, on hi militen persones molt respectables, però amb uns líders que no es mereixen el nostre reconeixement, ni representar ningú al Parlament de Catalunya.

dijous, 8 de novembre del 2012

A deu minuts de l'inici de la campanya electoral

A mitja nit comença la campanya electoral, com si fins ara no haguéssim vist cap propaganda, lema o promesa. Tot això fa que s'eternitzi i arribi a cansar els més pacients i interessats en política. Aquesta vegada, però, s'agreuja per la singularitat de la convocatòria, per la intencionalitat del president en funcions, i per l'allau d'alarmes i amenaces contra l'atreviment dels catalans en voler independitzar-se.
Aquest vespre llegia les enquestes recollides pel CEO, en què CIU assolia la majoria absoluta i el PSC quedava sota mínims. Se'm fa difícil pensar que el resultat electoral segueixi aquestes valors, tot i que entenc el paper i reconeixement del president, i per tant de CIU, i el mal moment del PSC. S'ha de dir que les dades del CIS, eren més moderades.
En concentracions t'adones de la reacció de les persones i de la importància de la formació cívica. Ja sé que ara concentrem l'esforç en definir i aconseguir el millor futur per al nostre país, però no podem oblidar la nostra capacitat de conviure i fer camí plegats, de formar-nos com a membres d'una col·lectivitat, de respectar els altres i no deixar-nos portar per actituds fàcils. Conviure no és senzill i encara n'hem d'aprendre. És per això que hem de caminar sense gaires pretensions, amb humilitat i respecte, dialogant i escoltant els altres, i sobretot no faltant-los.
Cada dia una experiència, sobretot quan convius.

dimecres, 7 de novembre del 2012

Víctima d'un mal professional que juga a detectius

El PP i el PSOE volen canviar la legislació per evitar tants desnonaments. Sempre s'ha vist que cal que molta gent hi pateixi perquè es resolguin els problemes. Arribem sempre tard i no hi ha manera de canviar. Són moltes les famílies que s'ho han estat passant malament amb els desnonaments, fins al punt de llevar-se la vida. Hi ha hagut mogudes ciutadanes que en alguns casos han evitat el desnonament, però sobretot han ajudat a conscienciar la societat de que teníem un problema que calia resoldre.
Llegint aquestes notícies t'adones del grau d'impotència en què moltes persones es troben, sense tenir on agafar-se. És una sensació que, amb més o menys força, tots hem arribat a experimentar. A mi m'ha passat i en aquests moments diríem que..
Legislem molt, reglamentem molt la nostra vida, i se'ns escapa de les mans. Les conseqüències són que paguen justos per pecadors, i encara pitjor: els descarats se'n surten i els nobles reben les bufetades.
Per un moment repasseu tots els reglaments i lleis que ens condicionen l'existència, i analitzeu fins a quin punt ens defensen o ens marquen i en certa manera oprimeixen. El pitjor de tot és reconèixer que vivim sotmesos a la interpretació de les lleis. Aquest subjectivisme no em serveix. Més aviat em preocupa i és la causa de desoris. Va ser encertada la interpretació del Tribunal Constitucional de l'Estatut d'Autonomia? No creieu que és la base de tot el rebombori en què vivim aquests dies?
Fa uns mesos que vaig escriure que un dia ho explicaria. Encara no toca, perquè el tema continua, però... Hi ha ajuntaments que juguen a detectius i les víctimes són els pobres ciutadans a qui se'ls imputa actuacions il·legals sense raó. Sortirà.

dimarts, 6 de novembre del 2012

El matrimoni homosexual és avalat pel Tribunal Constitucional

La notícia del dia, que no hauria de ser notícia, és la sentència del Tribunal Constitucional sobre els matrimonis homosexuals. Fa cinc anys que el Partit Popular va presentar un recurs a la legalització del matrimoni homosexual i avui s´ha conegut la sentència, que dóna la raó al govern Zapatero.
Si analitzem tot el recorregut ens adonarem de les dificultats que existeixen per avançar de manera progressiva la nostra societat. Aprovar lleis trencadores no és fàcil. S'han de vèncer molts obstacles, moltes resistències de posicions conservadores. En el fons, els pilars de les societats tenen un component tradicional poc flexible, que costa molt de moure. Això fa que les posicions més innovadores i que trenquen amb el passat, siguin tan difícils d'implementar i tinguin tanta oposició.
El nostre país, sobretot Espanya, té un component religiós que encara pesa molt sobre la societat i que confon el seu àmbit d'actuació. La manera de convèncer és tan persistent que es converteix amb un domini obsessiu i malaltís. No demana ni predica, sinó que exigeix. 
Ja espero les declaracions de monsenyor Rouco Varela. El seu tarannà no és d'una persona demòcrata, sinó que es basa en els principis dictatorials, on es creuen posseïdors de la raó, i en lloc de treballar per fer veure els que no pensen com ells, que estan equivocats, pressionen per fer-los la vida impossible, per limitar els seus drets i la llibertat d'expressió.

dilluns, 5 de novembre del 2012

Catalunya, un país de rucs?

A casa diríem, se'n fot o és tonto? "El PSC és qui ha sabut llegir més i millor la societat catalana". És una declaració literal del senyor Pere Navarro, entrevistat per Mònica Terribas. Algú ens està enganyant o aquest home viu en un altre món? Si ens ha llegit tan bé, com és que totes les enquestes li donen un percentatge de vots al voltant del 13% i perdent 10 escons?
Ho sento, cada dia em proposo parlar d'altres temes, però la temptació és massa forta. Pere Navarro, cada vegada que obre la boca, em fa obrir el bloc i posar-me a escriure. De veritat que el PSC no té ningú més capaç, més espavilat?
Ahir vaig connectar-me a internet per seguir l'entrevista d'Ara TV, però passava massa vergonya i ho vaig aturar. Segur que llegint-ho serà diferent. M'estalviaré les ganyotes i els segons de dubte abans de respondre les preguntes. No només han perdut el nord, sinó que també han quedat orfes. Aquest noi no serveix.
Si l'opció del PSC és la més intel·ligent, serà que el nostre país és un país de rucs, si més no això ho indicarien les enquestes que els diferents diaris han contractat. Només un 13% dels que aniran a votar es podran considerar intel·ligents. Així ens va.
És important que durant aquests dies siguem capaços de retenir les imatges i les promeses dels diferents polítics, perquè d'aquí un temps puguem recordar on eren i on han arribat aquests salvadors de la pàtria. Per cert, no seria bo que abans de començar la campanya electoral, la gent de SI renunciés a presentar-se i aconsellés els quatre seguidors a que votessin una opció independentista amb opcions de sortir? Ho dic per aprofitar els vots i que no vagin a la brossa. No anem tan sobrats.


diumenge, 4 de novembre del 2012

El drama de Madrid i les llicències municipals

Cada vegada que es produeix un drama com el de la festa d'aquest Halloween a Madrid, tots són planys i promeses de millorar les condicions que han produït les víctimes mortals, que en aquest cas han estat quatre noies joves.
En això, també el nostre país reacciona tard i és incapaç de preveure les conseqüències. L'eficàcia d'una gestió també es basa en saber preveure errades i corregir-les abans de què es produeixin les desgràcies. Pavellons que no compleixen les mínimes condicions de seguretat, es deixen a organitzacions que busquen l'èxit econòmic per sobre de les condicions en què es troben els assistents.
Per què succeeixen aquestes desgràcies? Sense ignorar la casuística cal tenir en compte el desmanec de l'administració pública. Les condicions que s'exigeixen al món privat no es plantegen a la pròpia administració, i si es fessin inspeccions no rebrien l'autorització per continuar organitzant actes públics. Sembla ser que això és el que ha passat a Madrid, i no ens ve gens de nou.
És cert que molts equipaments són antics i el cost de les inversions per posar-los en normativa és, en moments com l'actual, difícil d'assumir. La pressió de la societat civil per aconseguir els equipaments per organitza-hi diferents activitats, fa que no s'extremin les mesures de seguretat i és així com es posa tot a mans de la sort o la desgràcia.
Molts pares confiem en els nostres fills, però no en com es poden trobar les instal·lacions on se celebren les festes i per això neguem el permís a participar-hi. Això, però no ho pots fer tota la vida. Seria exigible a l'administració que continués vetllant pel seguiment de la normativa de seguretat dels locals privats, però també que no es descuidés els equipaments públics i que no li sabés greu dir no quan no es pot garantir la seguretat. La cessió d'espais, sovint va lligat amb un equivocat populisme.


dissabte, 3 de novembre del 2012

Els bancs d'aliments, un recurs contra la pobresa

He llegit que Arenys vol crear un banc d'aliments local. No tinc informació de com es durà a terme, però estic convençut que havent-hi en Manel Pou al darrere estarà ben plantejat i només caldrà esperar una bona resposta de la població.
Avui, a Mataró, ha tingut lloc la culminació d'una recollida d'aliments que s'ha desenvolupat durant aquests darrers quinze dies. L'objectiu i suplir la manca d'aliments per l'augment de famílies amb problemes de subsistència.
Uns nivells de pobresa i atur que ens preocupen encara que se'n parli poc per l'excés d'informació sobre les eleccions catalanes i el dret a decidir. No els trec importància, però ens fan oblidar tots els problemes que una bona part de famílies pateixen, i és just que de tant en tant ens aturem a reflexionar-hi i pensar què hi podem fer.
La iniciativa de les recollides d'aliments estan garantides per una bona gestió d'entitats com Creu Roja i Càritas, que poc a poc han anat millorant la distribució dels aliments, lluitant contra la picaresca d'alguns que rebien més aliments del compte.
És important la coordinació amb els Serveis Socials municipals, que a Arenys de Mar i Mataró, que en tinc coneixement, existeix. La col·laboració del voluntariat amb els tècnics municipals és vital per a una bona gestió de l'ajuda a les famílies. Tot i així no seria bo que ens acostuméssim a aquesta situació. Hem de lluitar perquè sigui una anomalia i que ben aviat el nivell de pobresa comenci a baixar.
El voluntarisme és clau, però l'administració ha de treballar perquè la seva política assistencial sigui la que la nostra societat necessita, i per això hem de d'exigir prou retallades en temes tan bàsics com l'assistencial.

divendres, 2 de novembre del 2012

President Montilla, no vindré al Calisay

Ja sé que no hi comptàveu i ni tan sols sabeu de la meva existència, però sí que vull manifestar-vos que aquest 8 de novembre no penso assistir a l'acte que presidireu al centre cultural del Calisay, a Arenys de Mar, tot i que hi haurà presents molts bons amics meus, amb qui he compartit un projecte de vila, afrontant moltes dificultats, però treballant a fons durant tot un mandat.
Algú potser creurà que han estat les vostres darreres i desafortunades paraules les que em faran quedar-me a casa. No, no és d'ara, sinó des de fa un temps que he perdut tota la confiança que havia dipositat en vós, quan éreu president de la Generalitat.
La vostra decisió, totalment legítima, de presentar-vos com a senador, em va doldre. Jo sempre he pensat que la presidència del govern del meu país era el màxim honor a què podia aspirar un polític català, i he entès la vostra decisió com un menysteniment de la figura de president.
Em vaig adonar que no pensàvem el mateix, i ara ha quedat ben palès amb el posicionament del vostre partit en relació a les aspiracions del nostre poble. Qui us ha substituït al capdavant no ho ha pas fet millor que vós, i així li va, perdent bous i esquelles. Les ànsies de poder d'un sector territorial del PSC, arraconant un sector tradicional i catalanista del partit, va portar a la desfeta que, molt probablement, trigarà a recuperar-se.
Tal com podeu veure, el tema ve de lluny, no és d'ara, però jo sempre he defensat el meu president, fos Tarradellas, Pujol, Maragall, Montilla o Mas, al marge de les meves preferències polítiques, un fet que no em passa amb els presidents espanyols, que sempre he vist molt llunyans.
Us desitjo una bona estada a Arenys de Mar, i que feu contents a qui encara us admiren i donen suport, perquè són persones molt fermes que han patit la dissort de trobar-se amb uns dirigents mediocres que prefereixen assegurar-se un lloc al partit que no pas cedir-lo a persones més preparades. Bona nit senador Montilla.

dijous, 1 de novembre del 2012

La taxa turística no és excusa

A ningú no li agrada pagar impostos. Tothom voldria tenir serveis sense pagar-los. Això no funciona d'aquesta manera, si més no en l'entorn on vivim. Es tracta doncs, de col·locar-ne els mínims possibles i saber escollir quins són els més beneficiosos, o dit d'una altra manera, els que ens perjudiquen menys.
Ja ho he comentat en alguna altra ocasió, parlant dels peatges, que Alemanya cobra peatges a les autopistes que graven d'una manera especial als estrangers, els que hi són de passada creuant el país cap a d'altres latituds. És una manera de cobrar uns diners d'unes persones que no paguen impostos, però que es serveixen del bon estat de les autopistes. Si no ho paguen els usuaris, ho paguen els contribuents alemanys, encara que no disposin de vehicle.
En el cas de la taxa turística és una situació semblant, i una manera d'ingressar uns diners que serveixen per eixugar una part de la despesa de l'administració pública per mantenir les ciutats en millors condicions.
Tothom que pensi el que vulgui, però que no em diguin que la taxa farà disminuir els ingressos per turisme dels hotels i hostals. Les persones que fan turisme no deixen de fer-ho per l'euro de més que han de pagar, en tot cas es quedaran a casa si els preus que fixen els hotelers són excessius. O algú em dirà que els estrangers que visiten Barcelona deixen d'asseure's a Les Rambles, pels preus astronòmics de les cerveses que allà es serveixen?
Darrerament no he viatjat massa, però aquest estiu vaig fer un parell de nits a Cotlliure, a la Catalunya francesa, i bé que vaig pagar 80 cèntims d'euro per nit i persona. Ho vaig saber abans d'anar-hi i us asseguro que no em va passar pel cap canviar el programa per la taxa turística.
Hem de ser seriosos i no deixar-nos portar per anàlisis simplistes i interessades. Si volem bons serveis, l'Administració ha de tenir ingressos i aquests vénen de la població. Una altra cosa és que siguem defensors d'un sistema amb poca intervenció pública i que cadascú s'espavili. Jo no ho veig així.