Carrers mullats

Acaba de caure un xàfec que ho ha deixat tot moll. Ja ens agrada, sobretot si no fa mal. No ha caigut pedra i ha tingut una curta durada, just per netejar els carrers, que sempre va bé, encara que la brigada municipal hi vagi passant periòdicament. Trobem a faltar una cosa, però.

Normalment, quan queia un xàfec d'estiu, la temperatura se'n ressentia i acostumava a baixar. Ara això sembla que no es porta i la calor es manté. La xafogor que ens deixa espatarrats al sofà, si tenim la sort de fer vacances o gaudim de la jubilació.

En vindran més i això esperem i desitgem. Sap greu, però, que hi ha famílies que els xàfecs no els acaba d'anar bé, quan tenen la teulada descoberta o, molt pitjor, aquelles que no tenen on raure. Alguns "voluntàriament" (deixeu-me que hi posi cometes), d'altres perquè no han trobat on aixoplugar-se.

A casa, que teníem tot l'estiu per posar-nos-hi, també ens ha enganxat d'esquitllada, però no em queixaré. L'aigua, quan no fa mal, sempre és benvinguda. Fins i tot aquells països que en tenen en abundància, aquest estiu l'han patit. El transport marítim pels rius de l'Europa central és molt utilitzat i la baixada del nivell és preocupant.

Ens diuen que el que resta de l'agost i el mes de setembre seran plujosos. Ja anirà bé, però sobretot que vingui compassada, sense estridències ni voler-ho fer tot de cop. A poc a poc i bona lletra.

Ordenances i sentit comú

A casa em renyen perquè em miro les xarxes socials i acostumo a empipar-me, sobretot quan llegeixo insults gratuïts, però també afirmacions que no tenen cap sentit ni argumentació. Hi entro, una mica perquè crec que haig de saber què passa al meu voltant, encara que em provoqui cert malestar. Intento fer-ho poc i mirar-ho molt superficialment, però a vegades fa que publiqui el meu post del dia.

Avui em fixava en una discussió sobre la vestimenta que hem de portar o podem portar quan passegem pels carrers de la nostra vila. Hi havia qui recriminava les persones, homes, que van sense samarreta i llavors intervenien els que afirmaven que l'ordenança de civisme ho prohibeix, i els que afirmaven el contrari.

Hem de tenir molt clar que el desconeixement de les ordenances, com també de les lleis, no ens eximeix del seu compliment, i podem ser sancionats si les incomplim, i això m'ha fet escriure aquest post.

Caldria fer l'exercici de conèixer bé quines són les normes que ens regeixen, tant les locals com les nacionals, per estar segur que actuem correctament. Per altra banda, els governs, siguin locals o nacionals, haurien de fer molta pedagogia i donar-ho a conèixer, de manera tranquil·la i sense atabalar gaire, provocant l'interès de la ciutadania. De fet, la majoria de les ordenances comencen dient quines són les obligacions de l'administració pública que les aprova, i fan especial èmfasi en la difusió d'aquestes.

Cal, també, que a l'hora de redactar una ordenança o reglament, es tingui en compte el sentit comú. Ja sé que avui el sentit comú trontolla una mica, però jo encara crec que és present en la ment de moltes persones. Les de la meva generació segur que sí, però els joves també tenen sentit comú. Dictaminar lleis que vagin en contra del sentit comú, o que facin dubtar, fàcilment s'incompliran i no sabrem ben bé de qui és la culpa.

Per cert, si algú ha seguit la discussió sobre com anar vestit per Arenys de Mar, us haig de dir que l'ordenança de civisme vigent no en diu res, encara que a mi, no m'acaba d'agradar veure la gent passejar en banyador o sense samarreta. 

Avui jazz, demà clàssica

Aquest cap de setmana comencen dos cicles de concerts que han esdevingut tradicionals. Avui, divendres, hi haurà el primer concert del Festival de Jazz, a càrrec d'Albert Bello & Oriol Saña Quartet, i demà podrem escoltar al Nexus Piano Duo, dins del cicle de concerts del Festival de Música de la Gruta, però que en aquesta ocasió tindrà lloc al patí del Xifré.

Però és un cap de setmana farcit d'activitats, amb un altre concert dissabte, a càrrec del Dreamer's Ball Quartet, emmarcat dins dels sopars al carrer, que també n'hi ha quatre, i un altre concert diumenge, també al carrer de la Perera. Una cantada d'havaneres a càrrec de La Vella Lola.

Us recomano que mireu l'agenda del web municipal o les cartelleres repartides per la Riera, perquè em deixo altres activitats tant o més interessants que abasten públic de totes les edats. I això és Arenys de Mar cada estiu, sense que la resta de l'any es quedi gaire enrere. 

És una sort viure en una vila tan dinàmica, amb tantes activitats, amb la col·laboració d'entitats i grups organitzats. Els problemes, que en tenim, queden d'alguna manera una mica decantats per donar pas a moments d'esbarjo, d'alegria, de cultura, de convivència. És important saber-ho valorar i pensar que no tot s'acaba amb les cridòries de les xarxes, ni amb la violència o incivisme, que també en tenim.

Gaudiu de la festa, passeu-vos-ho bé. Recordeu que entre tots podem aconseguir una vila alegre, divertida i culturalment dinàmica. Comuniquem-ho als més despitats, i també a aquelles famílies que tenen més dificultats per anar fent bullir l'olla. Entre tots hem d'aconseguir fer un gir a aquesta dinàmica que sembla que ens porta al caos. Sempre en ve a la memòria aquella cançó La vida és bella, de la pel·lícula amb el mateix nom, i penso que té tota la raó, sobretot si la sabem afrontar amb ganes i tenim el suport de la resta de vilatans.

Sensació d’inseguretat

Diuen que el nombre de delictes ha baixat, però no vivim tranquils. Per què? Segurament les xifres que la policia i les autoritats ens donen siguin correctes i s’estiguin cometent menys delictes que abans, però aquesta no és la sensació que tenim. Veiem sovint homes armats amb grans ganivets, passejant pel carrer agredint, ni que sigui de paraula els vianants, o enfrontant-se amb la policia.

Les imatges que ens arriben no es donen seguretat. Temem trobar-nos en situacions violentes, i ens ho han dit per totes bandes que els agressors, aquells que ens poden fer mal, si arriben a ser detinguts, poc després tornen a actuar lliurement. Segur o molt segur que mai no viurem cap situació de violència, però malgrat tot, tenim por.

Com podem revertir aquesta sensació d’inseguretat? Hi ha alguna cosa que els nostres representants polítics puguin fer per millorar-ho? 

No vull caure en l’error de pensar que a altres països això no passa, però la fama que està agafant Barcelona amb els robatoris i intimidacions als seus carrers no té res a veure amb el que s’explica de ciutats franceses o angleses. No em detindré a fer comparacions, però feu l’exercici de sortir a l’estranger i parleu de Barcelona. No només us parlaran del Barça o la Sagrada Família. Les estirades de bosses i carteres i potser coses més greus sortiran a la conversa. 

Em crec la policia quan diu que els delictes han minvat, però no podem amagar que la sensació d’inseguretat persisteix.

La rectoria s'ha esfondrat

Probablement, moltes persones que transitem pels carrers de la nostra vila no ens havíem adonat de la majestuositat de la façana de l'antiga rectoria d'Arenys de Mar. El carrer de l'església és estret i això fa que no hi hagi prou perspectiva per contemplar els habitatges. També passa que anem a la nostra bola, fins i tot amb el mòbil a les mans, i no ens fixem en el patrimoni urbà, que és prou interessant. 

He aprofitat la fotografia que reprodueix la web de Ràdio Arenys per il·lustrar aquest escrit perquè serveixi de memòria atès que, després de l'ensorrament de l'interior de l'edifici, la façana s'haurà d'enderrocar, si no del tot, parcialment. La façana era considerada un bé cultural d'interès local (BCIL), però els esdeveniments d'aquest diumenge no faran possible la seva conservació. Sap molt greu perdre patrimoni, però en aquesta ocasió ens hem d'alegrar que no hi hagi hagut persones ferides. El fet que succeís en diumenge ho ha propiciat i ens n'alegrem. 

Aprofitant l'avinentesa, recomanaria els arenyencs aixecar els ulls i fixar-nos més en tot el que hi ha als diferents carrers i places. Malauradament, estem molt atents a no trepitjar les defecacions que els amos dels gossos no recullen, o a sortejar papers i trastos de tota mena que incívics, que són pocs, però molt persistents, deixen a la via pública.

Seria desitjable que tots consideréssim l'espai públic com un part nostra que hem de respectar i cuidar. Estic convençut que quan acabeu de fer la neteja de la casa, tot ben endreçat i polit, us sentiu orgullosos i satisfets de poder disposar d'aquest espai íntim de descans i tranquil·litat. Això mateix ens hauria de passar respecte a la via pública. És part de la nostra vida i convé cuidar-la, per sentir-nos-hi més còmodes.

La rectoria ha estat molts anys buida i abandonada i ara, que podrà ser útil i col·laborar en satisfer la demanda d'habitatges, molt mancats a Arenys, haurà de passar per aquest tràngol, amb l'esperança que els nous inquilins en puguin gaudir molt de temps.

Esperant el xàfec!

Tot esperant el xàfec que ens han anunciat per aquesta tarda al Maresme, estem observant les manifestacions del dia a càrrec de mestres i professors descontents amb la resposta del govern de la Generalitat. És una llàstima que la manca de diàleg i de predisposició del nostre govern a escoltar les reivindicacions dels representants majoritaris dels professors faci que les nostres carreteres, carrers i places esdevinguin un caos.

Dijous m'haig de desplaçar a una zona amenaçada amb talls a les carreteres. Què faig? M'exposo a quedar aturat durant hores, o busco carreteres secundàries on no es preveuen moviments? És una afectació personal que em serveix per parlar d'aquells comentaris que llegeixes a les xarxes socials, o escoltes pel carrer arran de les manifestacions, ara dels mestres i professors.

El dret a manifestar-se és inqüestionable. Les manifestacions són mesures de pressió per obligar el govern de torn a dialogar per intentar resoldre els conflictes. Imaginar-te que una manifestació no té conseqüències per als vianants o conductors de vehicles és una absurditat. Molestar-te pels seus efectes és comprensiu, però pretendre que es manifestin en un parc o un racó que no molestin a ningú, no té cap sentit. 

Quina ha de ser la nostra actitud? Ser comprensius amb el conflicte, procurant no sortir-ne malparat, canviant potser d'hàbits aquell dia, i creure en la bona voluntat de totes les parts. Les reivindicacions dels col·lectius mobilitzats tenen una base i uns arguments que cal analitzar. Ningú no surt al carrer, perdent una part del salari per passar l'estona i molestar els altres. Hem de creure que les persones mobilitzades tenen la seva raó per queixar-se i això sol hauria de ser motiu suficient perquè el govern de torn s'assegués a parlar.

El calendari de vagues programades fins a final de curs és prou intens i des d'aquí demanaria al govern que convoqui una reunió amb els sindicats majoritaris del sector per intentar arribar a un acord i fer més fàcil la vida de tots plegats. Ja trona!, arriba el temporal!

Bufa el vent

Aquest Diumenge de Rams l’hem aprofitat per fer una passejada tranquil·la, badant i contemplant com el vent, que es presentava a batzegades, anava canviant la llum i el paisatge. Un vent que darrerament ens preocupa més del compte i ja no sabem si som nosaltres que vivim obsessionats, o bé és cert que el canvi climàtic és una realitat que es manifesta amb múltiples facetes.

Hem notat també el canvi horari, amb una posta de sol molt més tardana, tenint en compte l’horari oficial, ja que ell ha continuat el seu camí, sense preocupar-se de si els europeus ens posem d’acord a decidir a quina hora volem viure.

Una mica ridícul sí que ho és, però avui no teníem ganes de polèmica, sinó de gaudir d’aquesta primavera que ens ha arribat amb els pantans plens i tot una mica més verd. Us heu fixat en els rierols, els darrers anys eixuts i, en canvi, enguany ben eixerits?

Els carrers que hem trepitjat avui estaven nets i endreçats, i això sempre és d’agrair, ja sigui als residents i visitants que ho respecten, o els serveis que estan a punt de deixar-los com una patena. Com és que hi ha qui no ho sap valorar i no té cap consideració a l’hora d’embrutar-los?

Hem acabat la jornada com el mateix dia, asserenats i calmats, sense rauxes ni esveraments. Demà és dilluns, però no és un dilluns qualsevol. Hi ha força gent que té vacances i no caldrà anar a la feina a fitxar. Potser s’aprofitarà per fer una nova passejada, esperant que no sigui tan ventilada!

Armes blanques i sensació d'inseguretat

Massa sovint llegim sobre apunyalaments a la via pública. Al nostre país, sortosament hi ha pocs trets en comparació amb altres, però l'arma blanca és molt present, i això vol dir que hi ha persones que es passegen pel carrer amb ganivets a la butxaca. Algunes vegades entenem que es tracta de baralles entre bandes antagòniques, però en altres ocasions són fruit de l'espontaneïtat. No sé què és pitjor.

El pitjor de tot plegat és la sensació d'inseguretat que es respira, que exagera la realitat, però que és comprensible. No saps mai què et pot passar, sobretot si et mous amb transport públic o freqüentes espais de lleure molt massificats, amb excés de begudes i substàncies diverses.

I això ho veiem a ciutats grans, però també ens hi trobem a casa, a poblacions relativament petites on semblaria que no hi ha de passar mai res. 

Davant dels fets hi ha qui demana més càmeres a la via pública o més policies passejant. Sabem que ambdues coses no resolen el problema de les agressions, però sí que ajuden a millorar la sensació de seguretat que no hauríem d'haver perdut mai.

La nostra vila té un problema, que s'arrossega des de fa molts anys, de relació entre la policia local i els vilatans. S'ha reclamat moltes vegades poder veure els nostres policies passejar pels carrers i places. Ser propers a la ciutadania, vetllant per la seva seguretat, però també interessant-se per tot allò que els pugui passar. També als establiments, on caldria fer una ullada i parlar amb els seus propietaris i dependents.

L'excusa sempre és la manca de personal, però al meu entendre hi ha una raó més important i és que no s'està per la feina. No es veu bé la policia de barri, la policia de proximitat, i només ens trobem els policies quan ens han de sancionar, o ni tan sols en aquests casos.

Demanaria al govern municipal un canvi en la manera de gestionar la seguretat viària. Fer sortir la policia al carrer per estar al costat de la gent i fer-nos entendre que podem comptar amb ells a tota hora. De moment estem molt lluny d'aquest objectiu.

Reciclar i reduir embolcalls en origen

Divendres comentava que passejar per Arenys a partir de les set del vespre, aquest dia de la setmana, era descoratjador. De fet, no és l'únic dia que et fa vergonya veure com està el poble de brut i ple de deixalles, però sí que és el pitjor dia de la setmana, perquè la gent confon la resta amb tot s'hi val. 

Vaig sortir un moment i em vaig adonar que no havia escrit res estrany. Els carrers estaven plens de bosses i molt plàstic, i això que hi ha dos dies a la setmana que es recullen les ampolles de plàstic, que n'hi ha moltes. Em va venir a la memòria quan anàvem a comprar l'aigua amb garrafes de vidre. No hi havia el plàstic que hi ha ara.

En el meu viatge a Jordània, aquest mes de juliol, vaig poder observar el greu problema del plàstic arreu del món. Potser no n'hi havia tant com a Egipte o el Marroc, que allà n'hi vaig veure molt, però poc se'n faltava. 

Aquests dies es poden llegir alguns comentaris sobre la necessitat de reduir en origen tot allò que ens sobra i emplena camions de brossa, com són els plàstics, però no només. El menjar preparat, que cada vegada és més habitual veure'l a les botigues de la nostra vila, provoca molt volum d'embolcalls que no es poden reciclar. I no es fa res.

Recordo que a Noruega hi havia persones que empaitaven les llaunes de les begudes per poder-les acaparar i obtenir unes corones a l'hora de retornar-les a les botigues. Era un incentiu que facilitava que no es veiessin tantes llaunes pel carrer. 

Hi ha sistemes per millorar la netedat dels nostres carrers, encara que el més contundent seria que la gent, tota la gent, fos curosa i no embrutés. Tragués les deixalles que toquen cada dia, i es comportés d'una manera civilitzada. Això és demanar massa? Em fa l'efecte que aquí rau el greu problema, però malgrat això, voldria encoratjar les nostres autoritats a buscar sistemes de recuperació del material, que ens ajudin a mantenir més neta la nostra vila.

Passejar per Arenys un divendres al capvespre

Avui som divendres i és el dia de la setmana que em fa més mandra sortir a passejar pels carrers d'Arenys de Mar, després de les set de la tarda. Per què? Perquè m'adono de la inconsciència de molta gent. La mala educació i l'incivisme d'uns quants, una bona colla, que no tenen cap sentit de la decència, del civisme i de saber comportar-se en societat. És una llàstima, però tenim el que tenim i la solució no és gens fàcil.

Arenys de Mar disposa del servei de recollida selectiva amb el sistema del porta a porta, a una bona part de la població. Després de l'estiu això s'estendrà a tota la vila. Els divendres toca recollir la resta, el rebuig. Tot allò que no s'ha pogut reciclar durant la setmana. Però moltes persones no tenen gens d'interès a fer bé la selecció de les seves deixalles i ho treuen tot.

Els divendres, que hauria de ser el dia amb menys deixalles, perquè no tenim cartons, ni plàstic, ni orgànica, resulta que és, amb escreix, el dia amb més bosses al carrer. Hi ha només la resta? No! Aquest dia moltes persones ho treuen tot. Treuen els plàstics, els cartons i tot allò que els fa nosa, fins i tot allò que s'hauria de portar a la deixalleria. No hi ha voluntat de fer bé les coses i els carrers es converteixen en una deixalleria fastigosa.

No és culpa del servei de recollida, ni del govern de torn que fa aplicar el sistema. Les normes són ben clares i estic convençut que són poques les persones que no ho fan bé per desconeixement. Es fa per desídia, perquè són uns porcs insolidaris que no es mereixen conviure en societat. Què s'hi pot fer?

Malauradament, al nostre país les coses només funcionen si hi ha el perill de la sanció i d'haver-se de rascar la butxaca. Només sancionant els que no segueixen les normes es pot millorar la situació. No és fàcil, però no hi veig alternativa. El govern municipal s'ho ha de plantejar seriosament i no tenir manies a l'hora de sancionar els incívics i insolidaris. Sap molt greu, però no se m'acut una altra manera de reduir la merda que s'escampa als carrers. I que ningú no em digui que això es resoldria amb els contenidors. Està vist i comprovat que els contenidors s'utilitzen per col·locar les deixalles al voltant. Ni són capaços d'obrir-los i dipositar-ho a dins. No és qüestió de sistema, sinó de deixadesa i mala educació.

Males sensacions

Sempre havia pensat i fins i tot comentat que quan surts de viatge tens una sensació d’inseguretat que fa que estiguis pendent de tots els teus moviments, molt més que quan ets per Catalunya. Que vigilis a qui tens al voltant i agafis amb fermesa les teves pertinences.

Us haig de dir que en el meu darrer viatge a Jordània res d’això m’ha passat. M’he sentit segur en tot moment, tant a l'hora de visitar monuments i paratges turístics, que és cert que hi havia policia, com caminant per les ciutats. Ha estat, en arribar al meu país, que tot ha canviat.

La sensació que a l’aeroport de la meva capital havies de vigilar que no m’estiressin la cartera, o que algú no se m’endugués una maleta, han estat les primeres sensacions d’inseguretat i por. Què passa al nostre país? En què s’ha convertit?

El fet que els delinqüents, si arriben a ser detinguts, surtin de comissaria després de ser fitxats, una vegada i una altra, sense que els passi res, és molt habitual. D’aquí la reincidència, amb centenars de casos com si es tractés de col·leccionistes.

No es tracta de posar més policies al carrer, sinó d’actuar amb contundència amb aquells que no es comporten correctament. No sé si és qüestió de bonisme o deixadesa, però el cas és que patim males sensacions, i això no és bo ni per a la nostra salut ni per a una bona convivència.

Hem d'aconseguir que caminar pels nostres carrers no generi por ni desconfiança. Que quan tanquem la porta de casa no passem l'angúnia de pensar si algú ens hi entrarà. De no haver de portar amagades la cartera i la documentació, o tenir por que no t'estirin el collaret o et robin el rellotge. Això no ens ha passat durant la nostra estada a Jordània. Per què no pot ser igual a casa nostra?

Un CAP sense aparcament

Sempre he pensat que la normativa arenyenca, i no sé si d'altres llocs, que obliga que a l'hora de construir un habitatge li assignis una plaça d'aparcament és bona perquè en algun lloc a altre hem de situar els nostres cotxes. En poblacions com la nostra, amb carrers molt estrets, i on hi ha una manca de places d'aparcament a la via pública, amb l'excepció de la Riera, que ja veieu el goig que fa, és encara més interessant i necessària.

I això ho dic avui que he llegit la resposta de Salut, dient que al nou centre d'atenció primària (CAP) no li cal disposar de places d'aparcament perquè, diuen, es tracta d'un centre de proximitat, comparant-ho amb una biblioteca o una escola. Segurament tenen la seva part de raó, però entenc que seria una bona idea que, aprofitant la construcció d'un nou edifici, es gratés a sota per fer-hi unes quantes places d'aparcament.

És evident que no podem comparar un CAP amb un centre hospitalari, però que els preguntin als usuaris del nostre actual centre, sobretot si tenen familiars amb problemes de mobilitat, com s'ho han de fer, o com ens ho hem de fer, per acompanyar-los i poder aparcar el cotxe durant una estona. La realitat demostra que, si bé no és una necessitat de tothom, sí que hi ha una part dels usuaris que els aniria molt bé poder aparcar al soterrani.

La normativa de les places d'aparcament associades als habitatges també hauria d'existir per a les empreses i centres públics, i intentar reduir els cotxes que aparquen a la superfície, sigui per estètica o per l'enrenou que provoquen en la mobilitat.

Des d'aquí, doncs, sense pretendre ser més papista que el papa, pensant que el rebuig és bàsicament per qüestió econòmica, reivindico la necessitat de construir unes places d'aparcament associades al nou CAP. Que no sigui dit, que no ho hem avisat d'entrada. Llavors, quan tot estigui acabat i ens adonem dels problemes d'accessibilitat i aparcament, podrem recordar que, quan hi érem a temps, ja ho vàrem avisar.

De qui és la culpa?

Aquests dies estic llegint molts comentaris a les xarxes socials parlant de la brutícia i desperfectes que pots trobar als carrers i places de la nostra vila. Els participants en el debat discrepen sobre la responsabilitat i les mesures a prendre perquè no es deteriori més la imatge d'Arenys. Ens estem acostumant a trobar-ho brut. Ja no ens ve de nou i arribem al punt de no immutar-nos. Està bé que se'n parli, perquè vol dir que encara hi ha sensibilitat. S'han de trobar solucions, perquè no es quedi tot en comentaris i crítiques, i la vila es renti la cara.

Si detectem bretolades, bosses mal tretes o andròmines escampades pel carrer, no hi ha dubte que els responsables són les persones que fan malbé el mobiliari urbà o no treuen la brossa com caldria. Una altra cosa és el paper que ha de jugar l'ajuntament per intentar trobar una solució i evitar que aquest desmanec es vagi ampliant i cada vegada siguin més les persones que incompleixen la normativa. De tots és sabut que si et trobes un lloc endreçat i net és més fàcil contribuir en la netedat. Si ho veus brut, tot i que no hi hauries de col·laborar, entenc que per algunes persones els sigui més fàcil ficar-hi cullerada.

Quan s'elaboren unes lleis, ordenances o reglaments, s'inclou l'apartat de les sancions, que pot fer molta mandra de posar en pràctica, però acostuma a ser la manera que la gent s'hi pensi dues vegades abans d'infringir la norma. Al nostre municipi, tradicionalment no s'acostuma a sancionar gaire i es dona la paradoxa que de denúncies se'n fan, però a l'hora de sancionar, es queden en un calaix.

No es tracta d'animar el govern municipal a sancionar a tort i dret, però si no s'aconsegueix posar una mica d'ordre, potser caldrà ser més exigent i coaccionar a base de multes els brètols, incívics i irrespectuosos amb l'espai públic i les seves normes.

Últimament, s'han elaborat i modificat ordenances amb elements que caldrà veure si es fan complir. De moment, els carrers van plens de patinets amb joves i no tan joves circulant sense casc, o per llocs prohibits. Els gossos continuen pixant a les façanes de les cases. Ara ens diuen que les platges seran zones lliures de fum. Els banyistes no hi podran anar a fumar, i la pregunta que em faig és quin grau de compliment hi haurà? També, quin control se'n farà? Les normes es fan per complir-les, i si no s'és capaç de controlar, potser és millor no elaborar-les. Tot això no ens eximeix de ser cívics i respectuosos. És massa fàcil donar la culpa als altres!

Arenys de flors

O de plàstics i cartons? 

Davant l'anunci de la nova convocatòria de l'Arenys de flors em pregunto si una vegada més omplirem la vila de plàstics i cartons, o bé arribarem a observar flors autèntiques? 

Entenc les dificultats d'adornar la vila amb flor natural i que s'opti al més fàcil i segur menys ecològic com són els plàstics i la paperassa. És una llàstima com s'ha transformat una tradició, i penso que no passa només a casa nostra sinó que a altres ciutats on celebren aquesta festa, també han caigut en l'error.

Aplaudeixo qualsevol iniciativa que intenti endreçar i fer lluir les nostres façanes, carrers i places. Crec que es tracta d'una bona cosa, sobretot quan estem farts que durant l'any els nostres carrers estiguin plens de bosses, brossa, cagarades i pixades. I això no és culpa de si es neteja més o menys, sinó de com ho embrutem.

Sap greu, però, que un cap de setmana en què les flors i plantes podrien ser protagonistes ho estiguem convertint en un aparador d'imatges de flors, la majoria en paper o plàstic. No creieu que caldria replantejar la festa? 

Estic convençut que, encara que fos al preu de veure reduïda la participació dels vilatans, si ens cenyíssim a la flor natural i les plantes, l'efecte resultant seria molt més interessant i no contribuiríem a malmetre més el nostre planeta. 

Ja m'imagino la façana de la nostra biblioteca farcida de paperassa en forma de flors, com si tingués la verola. Cal bon gust, però sobretot, fer honor al títol de la festa i emplenar la vila de flors de veritat.

L'estètica també és important

En alguna ocasió he parlat de la lletjor de les nostres façanes per culpa del cablejat de les companyies elèctriques i de telefonia, que cada vegada ens empastifen més la cara, amb més i més cables que, quan deixen de ser operatius, mai es retiren. Hi ha una contradicció flagrant amb els drets dels propietaris dels edificis que no poden fer res per evitar que els cusin la façana, sense cap mirament i, fins i tot, s'hagin de fer càrrec del cost de retirar temporalment fanals públics, quan han de rehabilitar l'edifici.

Tenint en compte que qualsevol decisió comporta un cost que, o bé assumeix el vilatà directament, o se'n fa càrrec l'ajuntament, que també paguem tots, i que en cap cas és a càrrec de les companyies ocupants, cal planificar bé com es pot endreçar els nostres carrers amb el mínim cost possible.

Avui llegia la notícia del Capgròs en què s'informava que l'Ajuntament de Mataró vol posar remei a tal desmanec i que per això es posarà en contacte amb les companyies i estudiaran la manera de soterrar les línies, per evitar que passin per les façanes de les cases. Tant de bo el nostre ajuntament en prengués nota i es posés també a estudiar què pot fer per millorar l'estètica dels nostres carrers i places.

Entenc que la primera cosa que caldria és preveure el soterrament del cablejat, començant per aquells carrers que s'aixequen per urbanitzar-los. És una manera d'aprofitar l'avinentesa i minorar-ne el cost. Paral·lelament, caldrà analitzar com es compensa al vilatà la despesa que li pot suposar modificar l'entrada de corrent o línia telefònica des de sota. Alguns, quan hem fet obra, amb tota la innocència del món, ja han previst la doble entrada per si en algun moment el nostre ajuntament decidís fer el pas. Per això, seria bo que, en l'obra nova, s'exigís la doble entrada en previsió d'un canvi en el futur.

Segurament que hi haurà algú que pensarà que no cal tant d'enrenou només per l'estètica. Jo no penso el mateix. Tinc simpatia amb els pobles que han vetllat per embellir els seus carrers i places, i eliminar el cablejat de les façanes és un primer pas important. 

Des d'aquí, doncs, la meva sol·licitud perquè l'equip de govern de la meva vila ho tingui en compte i ens sorprengui amb alguna notícia que ens alegri el dia. 

Una escapada al Baix Empordà

Hem fet cap a Begur. Hi hem tornat després d'una primera vegada que ens va agradar el ben cuidat que el tenien. És molt agradable poder-te passejar tranquil·lament per una població neta i endreçada. M'hi he fixat bé, perquè recordava uns carrers sense cablejats elèctrics ni telefònics. He vist que no és a tots els carrers, probablement ho van soterrant a mesura que els urbanitzen. 

Si hagués de definir Begur diria que és una població agradable, sense grans pretensions, però amb unes edificacions interessants, molt ben restaurades i mantingudes. I d'alguna manera és això el que esperes. No pretens trobar-ho tot perfecte, ni que totes les cases siguin un museu, però si aconsegueixen que les edificacions estiguin endreçades, els carrers nets i lliures d'obstacles, els cotxes aparcats al voltant de la població, convertint el centre per als vianants, i tenen la sort de comptar amb edificis històrics, el resultat és un deu.

La seva visita em provoca una enveja sana. Quan m'agradaria que la meva vila hi tingués una certa retirada. Què ho fa que quan em passejo per Arenys ho trobo tan brut i desendreçat. Ni els carrers són nets i polits, ni les façanes llueixen especialment, i això que tenim racons prou bonics, que amb pocs esforços els podríem embellir. 

És molt fàcil carregar les culpes als altres, i no ens adonem que tot comença per un mateix. Netejar la teva façana, escombrar el tram del carrer, treure la brossa que toca i quan toca, i no tirar ni papers ni burilles a terra. Tot això és tan fàcil de fer i no tots en som capaços!

Retirar el cablejat de les façanes ja no és tan senzill. Sempre he pensat que en el moment d'urbanitzar un carrer, i a Arenys n'hem fet uns quants, és quan s'ha de soterrar les línies telefòniques i de corrent elèctric. Però no es fa. Són rars els exemples de soterrament a la nostra vila. Els podem comptar amb els dits d'una mà, i sempre en trams de carrer, potser davant d'edificacions municipals. Ens falta sensibilitat? Per què no ens hi atrevim?

Us convido a passejar pels nostres carrers observant tots els detalls que en sigueu capaços. Valoreu-ho, i després traieu-ne alguna conclusió. No us deprimiu. Hi ha camp per córrer i l'esperança és l'últim que s'ha de perdre.

Arran de les paneroles que ens acompanyen

Quan vaig arribar a Arenys de Mar, una de les coses que em va sorprendre més va ser que l'aigua de les canals de les cases desembocava sobre les voreres. No entenia que no estigués soterrat, sinó que havies de sortejar l'aigua per les estretes voreres que tenim a la vila.

Amb els anys s'han anat urbanitzant carrers, sobretot aquells que donen prioritat a les persones, amb un sol nivell, canalitzant l'aigua dels teulats i col·locant embornals perquè l'aigua de la pluja s'hi filtri i no deixi els carrers plens de bassals. Les coses de mica en mica es van solucionant.

La normativa municipal, a l'hora de construir els habitatges, deixa molt clar que els constructors han de separar l'aigua pluvial del clavegueram, i d'aquesta manera surten des de les cases dues canonades, una per connectar amb el clavegueram de la vila i l'altra amb el conducte d'aigües pluvials. 

Malauradament, no sempre el govern de torn i els seus tècnics encarregats d'inspeccionar les obres actuen de la millor manera. Ja ho vaig comentar en una altra ocasió, però insisteixo. Amb motiu de les obres de remodelació del tram de carrer de casa, es va soterrar una canonada que, curiosament, hi varen connectar tant l'aigua pluvial com el clavegueram, i a més varen obrir uns embornals que, evidentment, estan connectats amb el clavegueram.

Tot i la insistència dels veïns perquè es fes bé l'obra, l'equip de govern del moment no va cedir i així va quedar l'obra. Els veïns obligats a tenir dues sortides diferents des de l'interior de les cases, per anar a parar al mateix conducte. Un disbarat que hauria de fer caure la cara de vergonya als polítics i tècnics del moment. Però per a ells això ja és història.

Ara, llegint que tenim una invasió de paneroles a la vila, puc afirmar que no em sorprèn de cap manera. No diré que la culpa recaigui exclusivament a haver deixat a l'aire lliure el clavegueram, a través dels embornals, però de segur que hi ajuda molt. En fets com aquests t'adones de la importància de tenir bons gestors municipals, i a Arenys això és un tema pendent. 

Un nou fracàs en la redacció dels plecs

El govern municipal ens ha informat que un nou concurs ha quedat desert. Una vegada més tot l'esforç per redactar uns plecs tècnics per tirar endavant un servei necessari per a la vila ha estat en va. S'haurà de repetir amb tot el que això representa, de feina, diners i temps. Què ens està passant? Tan maldestres som?

    Gestionar un ajuntament no és fàcil. Hi ha molts elements a tenir en compte i a això s'hi sumen els imprevistos que no són pocs. Els recursos de l'administració local estan descompensats. S'ha de donar resposta a moltes demandes, algunes de competència totalment pròpia, d'altres sobrevingudes. Algunes, per tradició, i moltes pel desig dels vilatans de poder disposar de serveis que municipis més grans en poden gaudir.

    La improvisació és mala companya de viatge, i sovint és el que es nota en la manera de dirigir una ciutat, un país. La planificació es fa necessària, i no tothom ho té clar. És més fàcil acontentar la majoria amb promeses simpàtiques i serveis pomposos, però hi ha un seguit de tasques i responsabilitats que no acostumen a destacar, però quan no es fan o no es fan prou bé, en pateixes les conseqüències.

    Llueix més tenir una biblioteca, que jo sempre defensaré, que no pas una xarxa de clavegueram renovada i en bon funcionament. Per a una vila marinera és important l'accés a les platges, però aquestes s'han de mantenir i deixar a punt cada dia. També els rials, els carrers, el mobiliari urbà, l'accessibilitat, la mobilitat. Quan alguna cosa d'aquestes trontolla, tots ho veiem, però abans calia preveure'n les conseqüències d'una mala gestió.

    Els nostres serveis tècnics han tornat a preparar unes bases que no han interessat a cap empresa i ja em portem tres de seguides, però moltes més a la història recent. Ni el porta a porta, ni la neteja i manteniment de les platges, ni tan sols les cabines higièniques per a les festes populars. Tan difícil és fer-ho bé?

    Cal que el nostre govern resolgui aquest problema que s'està repetint constantment, si no volem que s'encalli tota la gestió pública a la vila. No ens ho podem permetre. Cal trobar-hi solucions. Hem de formar la gent, reorganitzar l'administració i fer millor les coses. El futur de la nostra vila està en joc.

Patrimoni

Quan parlem de Patrimoni a tots ens venen unes imatges al cap, que no són les mateixes per a tothom. Hi ha qui pensarà en grans monuments històrics, de cultures mil·lenàries, algunes de les quals han arribat fins als nostres dies. N’hi haurà d’altres que pensaran en edificacions menys transcendents, però que també han marcat una època, uns estils, que ens agrada recordar i protegir. Altres pensaran en la natura que ens està costant tant de protegir i que les grans urbanitzacions s’han encarregat de destruir. També hi haurà qui s’apuntarà a les tradicions culturals que hem heretat dels nostres avantpassats. 

    Tot això forma part del concepte de patrimoni, que té diferents branques i que en el seu conjunt conforma la nostra història, l’evolució de les civilitzacions que han poblat aquest món, i només per això ens veiem obligats a conservar i protegir per no deixar-ne sense als nostres descendents.

    Ahir parlava de passejar per la ciutat i ho hauria de lligar amb l’escrit d’avui, sobre el patrimoni, perquè passejant tranquil·lament pels carrers i places de les ciutats pots observar molts elements patrimonials, la majoria dels quals estan poc protegits. Avui també m’he passejat i he gaudit del patrimoni urbà d’unes poblacions que han sabut conservar, protegir i donar a conèixer les seves cases, els seus carrers i les seves places.

    Desconec si durant els anys d’ensenyament es parla suficientment de patrimoni als escolars. Si no fos així caldria corregir-ho i ensenyar-los a estimar el patrimoni arquitectònic, cultural i natural del nostre món. A reconèixer el valor de la seva conservació. Mentre contemplava les cases dels carrers per on m’he passejat em preguntava com se sentien les persones que les habitaven. Eren conscients de la importància de conservar-les bé, per al gaudi dels visitants, però també el seu propi? No se sentiran orgullosos de veure les cares d’admiració dels passavolants?

    Valorar el patrimoni i treballar per protegir-lo és una mostra de sensibilitat que avui trobem a faltar i que amb ella segur que viuríem més plenament una època que entre tots estem malbaratant.

Passejar per la ciutat

Acostumem a trepitjar els nostres carrers una mica adelerats, quan anem a la feina, o a l’escola, o a comprar. Amb prou feines ens fixem amb tot allò que ens trobem, fins al punt, si més no a mi em passa, que no m’adono de les novetats: canvis al carrer o a les botigues. Realment això no és un passeig per la ciutat, i per tant no satisfà el plaer que representa una passejada tranquil·la per la ciutat o, en el meu cas, per la vila.

    T’adones que gairebé sempre ho deixes per quan surts de vacances i et dediques a badar. No em direu que no és un plaer descobrir racons que sovint et passen desapercebuts, oi?

    Feu una prova. Si teniu temps, decidiu sortir de casa en pla passeig i mireu a banda i banda, a dalt i a baix. Segur que descobrireu elements nous, que no són nous, però que no hi havíeu parat atenció abans.

    Si aprofitéssim aquestes passejades de ben segur que seríem més crítics amb com respectem i mantenim endreçats els nostres carrers. Ens molestaria veure aquestes esfilagarsades penjant per les façanes de les cases, el encreuaments del cablejat elèctric i de telefonia, les pixarades dels gossos a façanes i fanals, que per més que es ruixin en queda la mostra desagradable. I més coses.

    També veuríem aquella finestra o balcó tan ben endreçat, amb una planta ben florida que li dona color. Aquella façana tan ben pintada o aquell edifici acabat de restaurar. Sí, no tot són desastres, també hi ha coses positives per observar i elogiar.

    Per un dia, imagineu-vos que esteu de visita a la vostra vila, amb ganes de gaudir del paisatge urbà, amb elements patrimonials i també naturals. Apunteu tot allò que us ha agradat i també allò que us ha molestat i que caldria millorar. I després ho posem en comú. Estic segur que hi ha uns quants elements coincidents. Aquests són els que caldria tenir en compte. Els positius, per protegir i aplaudir, i els negatius per intentar que s’arreglin. Amb la col·laboració de tots, segur que milloraríem la ciutat.