Rajoy i Sánchez pacten mantenir intervingudes les nostres finances

Quin diàleg podem esperar d'un govern que pacta amb l'oposició mantenir la mà a la caixa catalana? Sembla una mica absurd pretendre dialogar amb qui et manté la intervenció de l'economia. Si no podem exercir les poques competències que ens queden, què podem esperar del govern espanyol? 

Sembla ser que l'acord a què han arribat el PP i el PSOE, en boca dels seus màxims dirigents, és mantenir la intervenció de les finances de la Generalitat, i algú que m'expliqui quina política pots exercir si no disposes de diner, o bé tens marcat en què te'l pots gastar.

Que s'ho faci mirar aquell que critica al govern català de fracturar Espanya. No serà l'actitud de l'Estat la que provoca el trencament? Jo particularment ho tinc molt clar, i qui vulgui que em vingui a convèncer que estic equivocat.

Ja no es tracta d'independència o de procés, ni tan sols del dret a l'autodeterminació, sinó de mesures tan bàsiques com l'assistència sanitària universal, o la llei de la pobresa energètica, per posar només dos exemples. Suposo que en aquests casos, com a mínim els Comuns estaran d'acord en afirmar que l'Estat ens limita la nostra voluntat de governar-nos. Doncs, lluitar contra això és construir la República catalana, i en aquesta tasca ens hi han d'ajudar.

El nou govern també ha d'aprendre dels errors anteriors i canviar la manera de fer. Els independentistes no superen el 50% i això obliga a aplicar una política diferent a la de fins ara. Això no vol dir que no haguem de reconèixer el resultat de l'1-O, el fet d'haver-ho celebrat i el resultat obtingut, ni tampoc deixar de tenir en compte els resultats del 21-D, que donen una majoria parlamentària als partits independentistes. I encara menys ens hem d'oblidar dels polítics empresonats o a l'exili, i també dels jordis, que porten massa mesos sense llibertat. Tot això ho hem de tenir en compte i lluitar per restablir l'ordre, fent-los retornar i avançar en la recuperació dels nostres drets, però ho hem de fer de manera que tots o la màxima gent possible vegi clar quins són els nostres objectius com a país, i que no hi ha res en contra de, sinó a favor d'una societat més justa i lliure, cosa que des de l'Estat espanyol es fa molt difícil.

Més militants populars a la llista dels corruptes

Que Pere Navarro digui que Mas i Rajoy són dos presidents fracassats, també té la seva gràcia. Hi ha persones que no saben tenir la boca tancada quan poden caure en el ridícul més absolut. De fet Pere Navarro no es deu haver adonat del seu fracàs com a primer secretari del PSC i m'imagino que està buscant excuses de mal pagador. Suposo que la culpa no la va tenir ell, sinó els crítics que li varen fer la vida impossible. El pitjor de tot és que un mateix s'enganyi.

Però permeteu-me que parli de les successives dimissions de militants del PP, un fet inaudit que ens pensàvem que no ho veuríem mai. Tampoc ens passem, però, i de ben segur que ho faran molts menys dels que caldria. Estic esperant a veure què passa amb Rodrigo Rato. Si el fan fora del partit, tal com s'especulava avui, m'arribaré a creure que és certa la frase 'qui la fa, la paga'. A Espanya això no ha passat mai.

El més preocupant de tot plegat, després de veure tants polítics sota sospita, no només del PP, sinó de tots els partits polítics, és que la ciutadania pugui recuperar la confiança en la política i en els seus protagonistes. L'alternativa de moviments com Podem provoca certs dubtes, sobretot perquè no s'abusi del populisme, la improvisació i els tòpics. M'he adonat de la facilitat en que moltes persones s'han apuntat al carro i tinc els meus dubtes que siguin les persones més idònies per superar la crisi política que estem patint.

M'agradaria pensar que les decisions es prenen amb serietat i convençuts de què s'està fent malament per no caure en el mateix parany. Tinc por de l'excés d'ego i ganes de protagonisme, que falsegin la veritable raó de ser dels que volen rentar la cara als polítics tradicionals. De moment, anem llistant els que han viscut a compte nostra amb total impunitat, i fem neteja que bona falta fa en el món de la política i les finances.

El posicionament d'ICV sobre el 9N a debat intern

Una tarda d'agost en què ja es comença a notar que el dia s'escurça, si més no aquesta és la impressió. Una tarda mirant el flight tracker del vol US754, de Los Angeles a Philadelphia, en aquests moments a una hora d'arribar a terra, i també fent la caminada habitual fins a Canet de Mar, a un bon pas, per cremar calories i mantenir-nos una mica més en forma.

Les notícies avorreixen: nous atacs a Gaza i més informacions sobre les finances de la família Pujol Ferrusola. Els atacs un vergonya per tota la humanitat, i el frau o delicte de la família Pujol Ferrusola, una vergonya pel nostre país que havia arribat a idolatrar el megapresident.

Ahir o abans d'ahir deplorava la incapacitat de NNUU d'aturar els atacs d'Israel als palestins de Gaza i per tant no cal parlar-ne més. No pas perquè no sigui tràgic i denunciable fins a l'extenuació, sinó perquè ja no hi ha pitjors adjectius per denunciar la situació.

Avui m'he fixat amb la discussió que es viu dins d'ICV sobre la posició a prendre davant la convocatòria del 9N. Hi ha corrents internes que volen que la direcció es posicioni més clarament a favor del dret a decidir i fins i tot a votar sí-sí. La cúpula del partit no ho té tan clar. Per què?

La resposta és la de sempre: els partits polítics volen assegurar vots i això els provoca por a l'hora de prendre decisions. Ja ho sabem: quan prens partit per alguna opció, guanyes adeptes i perds els que pensen diferent. El mal del sistema polític del nostre entorn és precisament aquest: es pensa massa en els vots i poc en la coherència del missatge que es vol defensar. Això fa que els partits siguin poc coherents. ICV no s'escapa d'aquest vici i ara l'està vivint a fons. Per què? doncs perquè ha aparegut Podemos, i la CUP també li fa ombra. El discurs de Podemos i la CUP hauria de ser el discurs d'ICV, però els anys i l'experiència de govern els ha portat a convertir-se en un partit cansat i amb poca iniciativa, malgrat el nom.

Crec que era ahir que parlava del paper de Podemos i el seu futur. Penso que ICV és força la víctima del naixement de Podemos, i com a ciutadans no podem esperar que Podemos desaparegui de seguida, sinó que agafi força i s'hi apuntin altres forces, entre elles ICV. Es parla molt d'esquerres, però tot queda en paraules. Els fets demostren que l'esquerra al nostre país fa molts anys que no existeix com a tal, i això no és bo.