Com se sentirà l'Ahmed?

L'articulista de l'ARA, Ferran Sáez Mateu, filòsof, ens recorda avui la infàmia comesa per Espanya contra el poble sahrauí, i la recent decisió de l'ONU, avalant el pla d'autonomia del Marroc i negant-los el dret a l'autodeterminació.

Vivim uns moments en què tots són dubtes i hem perdut confiança amb les institucions, també les Nacions Unides. I això és greu! A Espanya l'administració de la justícia està en mans de jutges, alguns dels quals són corruptes, però sobretot guiats per la seva ideologia. Europa, amb qui hem confiat des de sempre i que d'alguna manera ens alliberava de la repressió franquista, també ens ha decebut, posant-se al costat dels seus socis, els estats. I ara l'ONU, incapaç de ser efectiva davant del genocidi de Gaza, també ens ha regalat una galleda d'aigua freda amb la seva decisió sobre el Sàhara.

Durant molts anys el posicionament de l'ONU era clar, encara que no fos capaç de fer-lo complir. Ara, amb la pressió dels actuals dirigents mundials, ha canviat de criteri i s'ha posat d'esquena del poble sahrauí, antiga colònia espanyola, abandonada pel franquisme i pels dirigents de la transició. Vergonya que hem de patir tots plegats, veient com pensen i actuen els nostres dirigents, i això que tenim el govern més progressista de la història!

A casa, un estiu, quan els nostres fills encara eren menuts, vàrem acollir l'Ahmed. Era una decisió que no tothom entenia. Potser posaves la mel als llavis a uns infants que després tornaven a la crua realitat. La intenció era, però, alegrar-los l'estada estiuenca, compensant tot el seu sofriment i neguits, i l'abandonament del món occidental.

L'Ahmed s'haurà fet gran i si tenia l'esperança d'aconseguir la llibertat per al seu poble, s'haurà vist frustrat. La pressió i els interessos dels estats dominants han deixat a l'estacada els refugiats a Algèria, negant-los el dret a l'autodeterminació, que a diferència del cas català, estava totalment garantit (això creia) per la legislació vigent. 

Un nou revés a la confiança amb les nostres institucions. Una nova xacra que afecta moltes persones i que de manera injusta es tolera i permet.

Iran intervé en el conflicte

El que està passant aquests dies, amb els atacs d'Israel a Beirut i la resposta de l'Iran, és preocupant. Però no oblidem que no podem només centrar-ho en aquests atacs, quan portem gairebé un any de la massacre a Gaza, ni tampoc que no va ser el 7 d'octubre de 2023 quan va començar tot, sinó que hem d'anar molt més enrere.

La complexitat del cas fa que, a vegades, oblidem d'on venim i les causes de la situació present. Valorem el que vivim, però ens queda molt emboirada tota la història que, en definitiva, és la que ens ha conduït a la realitat actual.

Fa ràbia pensar que avui hem d'estar més preocupats que mai per les repercussions que poden originar-se si en confirma una guerra generalitzada. Fa ràbia, perquè només en un any hem comptabilitzat milers de morts, com a venjança d'uns fets execrables, però que no justifiquen tot el que ha fet l'exèrcit israelià.

La intervenció de l'Iran en el conflicte, d'una manera activa, fa posar els pèls de punta, però no és l'inici de res, sinó la continuació d'una injustícia flagrant, que ha ocasionat la mort de milers de víctimes innocents. I tot per què?

És cert que els nostres problemes amb el finançament català, la manca d'inversions, bàsicament per l'incompliment de les promeses dels successius governs espanyols, la prevaricació dels jutges, que passen olímpicament dels acords i lleis aprovades pel Poder legislatiu, no els podem deixar de banda i els hem de tractar i intentar resoldre, però davant de tot el que està passant a l'altra punta del mar Mediterrani, no podem oblidar-nos que allà hi ha morts diàries, sense que cap raó justa ho pugui explicar.

Israel declara persona non grata al secretari general de les Nacions Unides, perquè no ha condemnat l'atac de l'Iran. La presidenta de la Comissió Europea sí que condemna l'atac i és més ben vista pel govern d'Israel, però tot això és paperassa, diplomàcia i protocols que no porten enlloc. Que no resolen els greus problemes ni salven vides. Hem perdut la sensibilitat. Se'ns ha endurit el cor. No tenim resposta a la maldat.

El perill d'esdevenir insensibles al dolor dels altres

Tot el que anem sabent de casos de corrupció ja no ens sorprèn i ho assumim com la cosa més natural d'avui dia. Polítics que s'han embutxacat diners; el rei emèrit que burla tots els filtres per traspassar l'herència sense pagar els corresponents impostos, per no parlar d'on ni de com l'ha obtingut. Tot això ja és el pa de cada dia. L'aplicació de la llei al nostre país permet que els poderosos surtin victoriosos sempre, i que rebin sempre els mateixos. Per al pobre, la llei sempre s'aplica amb total severitat.

Però avui no només ens rellisquen els casos de corrupció. Avui som insensibles a la crueltat de la guerra. A la mort de milers de víctimes innocents que han tingut la desgràcia de viure en un país on la justícia no se la veu per enlloc. Un país ocupat, amb l'excusa del terrorisme, o simplement perquè el veí es creu amo i senyor de tot el seu voltant. 

Aquesta manca de sensibilitat, que no ens fa sortir al carrer a dir prou!, és una desgràcia que hem d'anar paint. Tenim la sort de no viure en el conflicte, encara que el tinguem molt a prop. Ens queixem i lamentem, però res més. Entretant hi ha qui es reuneix en institucions internacionals que avui no serveixen de res. No ens fa prou vergonya observar com l'ONU no aconsegueix parar la injustícia al món?

No som ni tan sols capaços de fer un llistat dels llocs que en aquests moments estan en guerra, perquè no ho sabem. Només ens assabentem dels conflictes quan la premsa se'n fa ressò, i només durant el temps que surt a les pàgines dels diaris. Després ja no ho recordem. Avui parlem de Gaza, Ucraïna i el Líban, on les massacres són continuades, però hi ha molts més llocs del món on la guerra és el pa de cada dia, on les persones han d'abandonar les seves cases amb la por al cos de no saber si demà seguiran vius. Tot això passa, però la nostra pell s'ha endurit i ja no ho patim. Ens limitem a comentar els fets quan ens surten a la pantalla, però després desapareix de les nostres vides, però ells continuen morint.

Tenim pocs recursos. No hi podem fer grans coses, però tenim l'obligació de denunciar els fets, i estirar les orelles a tots aquells polítics que es reuneixen amb tanta pompa sense aconseguir frenar la barbàrie, ni detenir els causants de tants mals. Nosaltres seguirem denunciant els corruptes de casa nostra, però no podem oblidar-nos d'aquells que amb prou feines poden viure. Ja no parlem de viure en pau o dignament, sinó, viure, sense témer la mort a la cantonada de casa.

És prou garantia la democràcia?

Es va fer famosa la frase en què es definia la democràcia com el sistema polític menys dolent. No em feu dir qui la va dir, però en tot cas tots l'hem sentit expressar en un moment o altre. Els habitants dels règims autoritaris, com va ser el nostre durant els anys del franquisme, somien en un sistema democràtic que respecti els seus drets i els faci lliures. Que puguin expressar la seva opinió sense el perill de ser empresonats, torturats o fins i tot condemnats a morir. 

    Assolir la democràcia és una fita en un món divers i amb moltes pressions i interessos per part dels de sempre. L'exercici de la democràcia esdevé un fre a situacions perverses i totalment injustes, però no és una garantia total ni definitiva.

    Tenim prou mostres que ens fan veure que viure en un sistema democràtic no et garanteix el cent per cent que els teus drets es respectin, que la justícia operi correctament, que tots siguem iguals davant d'ella, independentment de les creences religioses, opinions, raça, recursos econòmics, sexe i cultura. Hi ha una sèrie de disfuncions que no s'han acabat de resoldre i que provoquen aquests desajustos que et fan perdre la fe en el sistema democràtic. Disfuncions que perduren en el temps i que no s'acaben de resoldre. Sempre hi ha algú al darrere que té més poder i molt interès perquè no sigui tot tan transparent ni just.

    Com que no em puc allargar en aquest espai diari d'opinió, deixeu-me que us comenti dos exemples de funcionament d'institucions democràtiques que considero errònies i que, d'alguna manera, vulneren l'esperit democràtic de la seva constitució i vigència.

    Per una banda no veig bé que tots els acords de la Unió Europea s'hagin d'aprovar per unanimitat. La prova és que en més d'una ocasió es deixen d'aprovar acords gairebé unànims, només perquè hi ha un estat que ho veta. Normalment per interès propi i no pas en defensa de l'interès general.

    El segon exemple el trobem a les Nacions Unides. El dret de veto d'alguns dels seus estats membres, només d'alguns, pot impedir acords de suport majoritari, simplement perquè a un d'aquests estats no l'interessa. No cal ni que ho justifiqui. N'hi ha prou en votar-hi en contra. El darrer exemple el tenim en la votació del Consell de Seguretat de l'ONU, sobre la incorporació de Palestina com a membre de ple dret. Tot i que hi havia suficients estats que hi votaven a favor, el vot en contra dels EUA no ho ha fet possible. Aquesta pràctica democràtica és, al meu entendre, una perversió del veritable sentit de la democràcia. Tenim molt a aprendre i a millorar.

El dret a defensar-nos

A què dona dret el dret a defensar-nos? Tot s'hi val? El que està fent l'exèrcit israelià és defensar-se? No ho entenc!

Ho vaig escriure el primer dia de l'atac de Hamàs a Israel. Res no justifica els crims perpetrats per Hamàs en territori d'Israel. Dit això, la revenja contra la població civil indefensa, on està escrit que formi part del dret a defensar-se? 

El conflicte entre Palestina i Israel no és simple. Qualsevol opinió al respecte necessita molta reflexió, també contrastar la informació que ens arriba, i sentit comú. Els crims, siguin d'un costat o l'altre no tenen cap justificació ni es poden aplaudir, com alguns fan. Massacrar la població civil és un acte criminal que no pot defensar ningú, i això que critica el senyor Putin, s'ho hauria d'aplicar en el cas d'Ucraïna.

Vivim un temps on les imatges poden ser falses, manipulades intencionadament, però és molt difícil no creure que l'exèrcit d'Israel està destruint la Franja de Gaza, matant tota la seva població, amb l'excusa de derrotar el grup terrorista Hamàs. No és això!

He llegit que el Parlament tenia la intenció d'aprovar una declaració institucional a favor del dret a defensar-se d'Israel. Potser ja ho ha fet (?). Hi estaria d'acord, però no a qualsevol preu. Una cosa és defensar-se i l'altra cosir a trets totes les persones d'un país. No són danys col·laterals, sinó actes criminals intencionats. Quan bombardegen la població de Gaza són conscients que estan matant víctimes innocents. Tan se val que siguin nens, joves, dones o persones grans. Estan segant vides humanes que han tingut la dissort de néixer en un país amb un conflicte permanent i que ara s'ha agreujat per l'atac del passat 7 d'octubre.

Que algú m'expliqui en què consisteix defensar-se perquè pugui entendre les barbaritats que està fent Israel amb la població palestina. No tinc necessitat de posicionar-me en cap bàndol, simplement critico i rebutjo els assassinats que s'estan cometent, amb l'excusa d'una defensa, que seria legítima, si no es tractés d'una matança sense límits.

Occident ha ensenyat les vergonyes. Ni l'ONU, ni la UE, ni els diferents països europeus i nord-americans han demostrat estar a l'alçada de les circumstàncies. És una vergonya que tots hem d'assumir. Estem destruint la poca credibilitat del món occidental.

Algú confia encara en l'ONU?

L'escrit de Nadia Ghulam que reprodueix el diari ARA, "A l'ONU se li escapa el món de les mans", ajuda a fer una reflexió sobre el món, en general, i d'aquesta institució que hauria de ser la garant de la pau i la justícia social al món. Un compromís de tots els països membres que cada vegada està més en dubte. Confiem en l'ONU?

Les guerres, que no s'aturen, són una demostració clara de la nostra incapacitat de compartir la vida en aquest planeta. Unes guerres que s'eternitzen en uns territoris molt castigats, i que van rebrotant arreu del món en detriment dels més febles i indefensos. 

En parlava l'altre dia quan considerava cínic el president Putin parlant de Palestina mentre el seu exèrcit continua matant civils a Ucraïna. I aquests països que tenen la capacitat de vetar qualsevol resolució, mai permetran la signatura d'acords que defensin els més castigats per l'odi i la venjança.

Resulta frustrant veure com disposem d'institucions que treballen per la pau i la millora del món, en tots els aspectes, i que hi ha l'absència de les principals potències, o bé aquestes poden evitar qualsevol sanció per incompliment dels acords acceptats per la majoria dels països del món. Aquesta frustració és la que posa en dubte l'eficàcia d'institucions com l'ONU. Què està fent per aturar la mortaldat a la Franja de Gaza? Què ha aconseguit en la guerra declarada per Rússia a Ucraïna? Què està fent per aturar la repressió contra les dones a l'Afganistan?

Hi ha evidència de la violació dels drets humans a molts països i l'ONU és incapaç de fer res per evitar-ho. Per què serveix una institució com aquesta si té les mans lligades i no pot resoldre tots els problemes que se succeeixen al món? Què podem esperar del treball, les discussions, les converses i les proclames que es fan a l'ONU?

Quan una institució creiem que no funciona només cal que fem l'anàlisi de què passaria si aquesta no existís. Si arribem a la conclusió que tot seguiria igual, sense resoldre els conflictes que ens dominen, hem de concloure que és molt millor tancar la paradeta i no viure d'il·lusions falses. Voldria pensar que l'ONU és necessària i que ens porta solucions, però cada vegada se'm fa més difícil confiar-hi. Algú em pot convèncer del contrari?