No podem abaixar tant el llistó

Darrerament ha creat polèmica les decisions que hi ha hagut sobre els suspensos, ja sigui en l'ensenyament o en unes proves d'accés a la Policia Nacional. Pel que sembla, la manera d'evitar que la gent suspengui és eliminant el concepte, o l'examen, i d'aquesta manera tothom feliç i enganyat.

La vida és prou dura com per ensenyar els joves, i als no tan joves, que cal esforç en tot per anar superant les proves que se't van presentant. Si la tàctica és facilitar-ho tot, sense exigir cap tipus d'esforç, el futur de la nostra societat serà un desastre.

No penso que la nostra generació ni les anteriors estiguessin tan traumatitzades per la por a rebre un suspens durant els estudis. Després vàrem poder comprovar que no sempre resultava fàcil trobar una bona feina, un fet que ara potser és fins i tot més complicat. 

Aquesta manera d'educar els nois i noies, evitant el que es considera un trauma si els presentes un suspens, no crec que sigui la millor manera d'encarrilar-los per a la vida. El cas de la Policia Nacional, amb un sindicat que defensava la mesura, per no considerar que fer faltes d'ortografia tenia cap incidència en la vida professional de la policia, es podria aplicar a l'ensenyament obligatori. Llavors veuríem què exigiríem als nostres alumnes, ja que està clar que no tot el que s'ensenya té una incidència directa sobre la feina que acabaran fent, si és que tenen la sort de trobar-ne.

Aquesta manera de pensar, tan limitada, no porta enlloc més que a la mediocritat que predomina al nostre entorn. Llavors ens queixem que no avancem, però si anem abaixant el llistó del nostre coneixement, el que es pugui esperar de nosaltres és molt poc. 

Definitivament, no em sembla bé amagar la realitat del no assoliment dels coneixements mínims que s'ha d'exigir a una persona, sigui jove o gran, sinó que en tot cas s'ha de canviar la manera d'ensenyar i motivar la gent perquè tingui interès en aprendre. Tots tenim molt clar que quan una cosa interessa, la persona aconsegueix els coneixements necessaris per utilitzar-la. No siguem tan condescendents a l'hora de valorar la progressió en l'estudi, si volem realment un món millor.

Mattarella continuarà a la presidència italiana

En el moment de fer aquest escrit tot fa indicar que Sergio Mattarella continuarà com a president de la República Italiana. Tot i que no volia repetir com a president, no hi ha hagut manera que els partits polítics italians es posessin d'acord per escollir el seu substitut. La possibilitat que el primer ministre Mario Draghi optés a la presidència, posava en perill la situació política italiana que, com tots sabem, té sempre molts problemes en la continuïtat del seu govern. 

Itàlia, que políticament acostuma a ser molt inestable, es manté forta econòmicament. Hi ha països europeus que tenen sempre dificultats per aconseguir governs estables, però això no els impedeix avançar econòmicament. Catalunya n'hauria d'aprendre. A casa nostra portem molts anys amb dificultats per tenir un govern fort, però aquí sí que en rebem les conseqüències. 

No podem comparar la situació catalana amb la italiana o la belga, perquè en el nostre cas hi ha una dependència directa i contundent d'Espanya. No som un estat, ni tenim prou autonomia per governar-nos amb un mínim de garanties per avançar econòmicament. Amb més gran raó, caldria tenir-ho present i no anar jugant amb picabaralles entre els partits polítics que ens governen.

L'excusa del procés independentisme no pot supeditar-ho tot. Hi ha prou arguments per defensar que ho posem com a excusa i així sembla que no hi ha tanta responsabilitat per part dels governants catalans. Fa dies que ho estic dient, potser arran de la decisió d'una persona de la societat civil, en Jordi Cuixart, de fer un pas al costat, en la presidència d'Òmnium Cultural, que demano que polítics catalans, que han tingut un protagonisme gens insignificant, facin també aquest pas al costat. Penso molt amb en Jordi Sánchez, que considero que ha perdut els papers, però no és ell l'única persona. Al seu costat hi ha alguna política que també ho hauria de veure i, tot i la seva relativa joventut, donar pas a persones que portin noves idees i no tinguin aquest trauma de la rancúnia vers als seus teòricament aliats, però en certa manera adversaris.

La retirada de Berlusconi de les seves aspiracions per esdevenir el nou president de la República Italiana, crec que ha estat una sort per al país, i probablement la continuïtat de Sergio Mattarella també ho sigui, si més no fins que Itàlia no pugui escollir democràticament, a través d'eleccions, el nou primer ministre.

La Vanguardia prescindeix de Xavier Antich

Aquests dies hem pogut llegir que La Vanguardia ha comunicat al seu col·laborador Xavier Antich que no li publicaria cap més escrit. L'articulista ha denunciat aquest fet com un càstig per un dels seus darrers escrits en què criticava el ministre de Defensa, en funcions. La Vanguardia, però, ha respost dient que molts altres col·laboradors han criticat el ministre i continuen escrivint. 

Estem tan acostumats al blindatge del senyor Jorge Fernández Díaz que ja res ens sorprèn. En un estat democràtic en tota regla el senyor Fernàndez Díaz faria temps que hauria dimitit, o per voluntat pròpia o del president del govern espanyol. A Espanya, però, això de dimitir no se sap ben bé què és. Se'n parla molt i es reclama encara més, però no s'arriba a produir. La sensació que tens és ben clara, moltes persones que es dediquen a la política no ho fan tant com a acte de servei, sinó per interessos personals, ja siguin econòmics o de prestigi. Dimitir llavors és un trauma que ningú no vol passar.

És molt lògic que La Vanguardia vetlli pel bon nom del ministre, encara que fins al dia d'avui no ens hagi demostrat estar-ne capacitat i hagin aflorat les seves tendències autoritàries, per no dir-ho més clarament. A La Vanguardia no li cal que ningú li vagi a demanar que prescindeixi de tal o qual col·laborador, perquè la sintonia amb el ministre és bona. L'actual director de La Vanguardia és la "voz de su amo", que amb el seu nomenament va suposar un punt d'inflexió i convertir una tendència més central i oberta en un pur miratge.

M'imagino que Xavier Antich serà un més de la cadena de substitucions de col·laboradors, sempre a marxa lenta, perquè no es noti tant, deixant un pòsit per justificar-se davant de la gent més crítica amb el posicionament del diari.