Rebombori als jutjats de pau

He llegit la notícia sobre la supressió de la competència de celebrar casaments dels jutjats de pau, i que ara es vol esmenar, però no se sap ben bé com ni quan ho faran.

El jutjat de pau és una institució molt arrelada al nostre país, i potser no tant a la resta de l'Estat espanyol. Probablement, aquest ha estat el motiu perquè en un primer moment, a l'hora de redactar la llei d'eficiència judicial, es restessin competències al jutge de pau, fins al punt de gairebé buidar-lo de contingut. Després de moltes pressions perquè es reconsiderés la decisió, es va rectificar, oblidant-se d'incloure la potestat de celebrar casaments, un fet molt habitual, per no dir majoritari dels jutjats de pau. 

Passa sovint que es prenen decisions des de la distància. Des d'un despatx molt allunyat de la realitat i d'aquesta manera es cometen errors. A l'hora de redactar o modificar una llei, però, caldria ser molt més curosos perquè la sensació que tens és que s'improvisa. No vull pensar que hi ha hagut mala fe, sinó desconeixement de què passa al carrer.

Segons la notícia de l'ARA, sembla que els grups del PSC, Junts i ERC varen intentar presentar una esmena, però que no va arribar a temps, la qual cosa també té delicte. Mira que badar! El PP tampoc va tenir gaire interès quan es va presentar la llei al Senat, on té majoria, i quan va tornar al Congrés, es va ratificar, sense incloure les esmenes.

Tot plegat, doncs, un guirigall! Crec que hauríem d'exigir als nostres polítics més eficiència, més dedicació i arremangar-se per fer bé les coses. Confiem que ben aviat els jutges de pau recuperin la potestat de celebrar casaments i alliberin a alcaldes i regidors de l'augment de feina que ben segur experimentaran aquests dies.

Responsabilitat política

Tal com he estat comentant aquests darrers dies, arran del descobriment de l'actuació corrupta d'un assessor de qui fou ministre socialista, José Luis Ábalos, és bo que s'investigui fins al final, perquè és molt trist i indignant que es continuïn produint casos de corrupció i encara més si després no hi ha conseqüències per als responsables, siguin directes o indirectes, de l'actuació fraudulenta. Ara bé. Convindria que tots plegats fóssim honestos i mirar la biga al nostre ull. No sigui cas que siguem molt estrictes amb els altres i molt poc amb nosaltres mateixos.

    És insòlit tot el rebombori del PP sobre el cas Koldo. Que s'estiguin esquinçant les vestidures quan tenen una motxilla plena de casos de corrupció que la justícia, sempre de la seva part, ha estat incapaç de sentenciar definitivament, malgrat tota la informació que se n'ha obtingut. És insòlit, però també indignant i mesquí, que estigui passant tot això. Repeteixo que és bo i necessari que s'investigui a fons el cas, però sisplau, una mica d'honestedat. El PP té un currículum de corrupcions que fa feredat!

    No sé si el diputat i exministre Ábalos acabarà dimitint, però entenc que és el millor que podria fer per a la democràcia i en concret per al seu partit polític. El PSOE no està en situació de rebre gaires patacades, i la seva energia demanant-li la dimissió és gairebé una necessitat de supervivència. Amagar o dissimular una responsabilitat política, no els pot ajudar gens.

    Quan estàs gestionant els recursos dels altres assumeixes una responsabilitat molt gran, i que a vegades no en són conscients. No només tens l'obligació d'actuar d'acord amb la llei, sinó que has de procurar actuar de manera eficient, amb resultats favorables per a les persones que han dipositat la seva confiança en tu, i també per aquelles que no t'han votat. Si t'envoltes d'un equip de treball, has de donar la cara per tu i per la gent que està amb tu. Has de confiar en ells i te n'has de responsabilitzar. No sé si l'exministre es va enriquir personalment o va beneficiar conscientment a tercers, amb aquesta actuació il·legal del seu assessor, però en tot cas n'és responsable polític i com a tal n'ha de respondre.

    Aquests dies a les xarxes, on és molt fàcil acusar la gent sense proves, només per gaudi personal, han sortit altres noms de polítics a qui s'acusa d'actuacions corruptes, també durant el període de la pandèmia. Caldria assegurar-nos que no hi ha evidència en aquestes acusacions, i que només es tracta de desprestigiar els polítics, que és un exercici molt usual i fàcil de fer. En tot cas, que la maquinària es posi en marxa per descartar altres casos de corrupció. No sigui que carreguem tots els morts a l'exministre i n'hi hagi d'altres que se n'escapin alegrement.

Una aproximació a Josep Pla

Aquest dissabte del mig del pont ens hem deixat caure a Llafranc, i ha estat per casualitat, doncs aquesta no era la nostra intenció. El motiu del viatge era visitar la Fundació Josep Pla, de Palafrugell i després anar a dinar. A Llafranc ens hi hem trobat després d’engegar a rodar el GPS del cotxe que no ens deixava marxar de Palafrugell.

Haig de dir que no recordo haver estat a Llafranc en temporada d’estiu. La darrera vegada que recordo haver-hi anat, també es trobava pràcticament buit, amb la majoria de persianes avall. Un silenci que avui era més remarcat que mai, pel dia grisós, mig ventós i força fred.

No cal el brogit de la gent perquè un poble d’un racó de l’Empordà t’agradi, però és cert que en aquesta època sents certa melancolia. Et sembla que no et trobes en el seu estat natural i fàcilment t’entristeix. Les roques i el mar t’agraden veure-les silents, però no les cases, els restaurants o les gelateries. Malgrat tot, la passejada mig abrigats i un bon dinar a pocs metres de la sorra, ens ha deixat com nous.

He pensat amb en Josep Pla, la seva experiència de vida, prou moguda i viatjada. He pensat que havia de treure’m de sobre molts prejudicis i intentar llegir-lo per entendre’l millor. Crec que la meva generació, en general, no va estimar Pla. En l’època de més rebombori i identificació en la societat va coincidir amb la sortida del franquisme, i Pla no ens semblava la millor escapatòria.

Sovint som massa simplistes a l’hora de valorar les persones i les seves accions. Ens deixem portar massa per estereotips. La vida és molt més que tot això. Avui m’he proposat entendre Pla. A veure si me’n sortiré!

La hipocresia dels mitjans de comunicació

Que unes declaracions de la diputada de la CUP provoquin tant de rebombori ja indica que el món no rutlla fi. A part de les manipulacions interessades, no és normal que les seves paraules siguin titulars de les primeres pàgines dels diaris. Arribar a creure o fer creure que les converses d'una diputada, sigui del color que sigui, poden tenir tanta influència en les persones com perquè algú s'esquinci el vestit, demostra ignorància o mala fe.

Fa una pila d'anys que la ignorància del nostre poble feia que es veneressin els quatre que tenien estudis. El capellà i el metge del poble eren escoltats i se'ls creia en tot allò que sentenciaven. Pretendre que en el segle XXI la societat respongui de la mateixa manera és una estupidesa i els mitjans de comunicació actuen com a propagadors de la ignorància d'uns quants i la mala llet dels fomentadors d'un estat adormit de la nostra societat.

És una llàstima que les millores en el coneixement tècnic estiguin renyides amb la serietat i intel·ligència dels seus protagonistes.

Cal exigir responsabilitats als gestors municipals

No n'hi ha prou en demanar perdó quan es tracta del malversació de recursos públics. En el cas d'Arenys i la pel·lícula Laia no sé com catalogar-ho, però penso que caldria que s'expliqués bé, per què va poder passar? Qui en són responsables? i Quin és el perjudici per a les arques municipals.

En cap moment m'he posicionat en contra de la pel·lícula. Es tracta d'esbrinar quina responsabilitat hi ha en el fet que l'Ajuntament atorgués una subvenció sense tenir-ho previst pressupostàriament. Les subvencions via conveni, com deu ser el cas, s'han de preveure amb temps i en forma. Encara que tots estiguéssim d'acord que l'Ajuntament havia de subvencionar el projecte en 60.000 euros, el que no es pot fer és actuar sense respectar la normativa.

Avui llegeixo que la Diputació no farà efectiva la subvenció, per la qual cosa l'Ajuntament haurà de treure'ls de la caixa. Hi ha hagut molt rebombori arran de la moció de censura que ha deixat l'anterior equip de govern a l'oposició. En tot cas, actuacions com la que comento, que sembla ser que no és l'única, són prou preocupants com per fer fora els responsables d'aquestes actuacions.

Atès que la majoria ens deixem portar per les imatges i sovint per la pena i la compassió, desconeixent la realitat dels aparentment màrtirs, és bo que de tot es doni a conèixer el fons, perquè no ens deixem entabanar una altra vegada. Els encantadors de serpents són perillosos.

Proliferació de periodistes grocs

Avui en parlava l'Empar Moliner a la seva columna del diari ARA, l'absolució. "No fas periodisme groc per vocació, el fas perquè no en saps més". Tot això ho comentava arran de l'allau de periodistes desplaçats al lloc de l'accident d'avió d'aquest dimarts passat, i dels programes de televisió al voltant de la notícia, intentant entrevistar familiars de les víctimes.

El tema del periodisme groc sempre m'ha interessat, pel simple fet que el detesto i, malauradament, en tenim força al nostre voltant. Sempre m'ho mirava, però, tenint en compte els diaris i classificant-los com a tals, però llegint a la Moliner m'he adonat que cal pensar en els periodistes més que no pas en les empreses i diaris.

I és cert que en la mateixa Vanguardia, un diari que no definiria com a groc, hi trobes periodistes o col·laboradors que fàcilment classifiques com a grocs, i probablement, tal com diu l'Empar Moliner, no és que sigui vocacional, sinó que no en saben més.

En alguna altra ocasió ja he comentat la meva estranyesa en què un diari de prestigi no sigui capaç de fer un filtratge més correcte i eliminar aquells col·laboradors que no es mereixen escriure-hi. Llavors és quan m'entra el dubte de si és un error del diari, que no se n'adona i li 'colen' qualsevol tipus de notícia, o bé és que al diari ja li va bé.

Normalment la notícia més propera és la més susceptible de ser tractada per un periodista groc, i no estranya doncs que en el cas d'un accident que ens toca tan de prop, el perill sigui més alt. En el cas de la premsa escrita estaríem parlant de les seccions locals o comarcals, perquè és on el sensacionalisme deixa més petja i causa més rebombori. Quan això passa, i dóna diners, el perill és no moure's de l'estil i acabar prostituint la premsa diària. Una bona part de culpa és nostra per no denunciar-ho i fins i tot per caure-hi de quatre potes. Caldria ser més reivindicatius i rebutjar el mal periodisme.

La separació de poders és un tema de debat constant

Darrerament tothom parla del mateix. Ens lamentem que a Espanya fa temps que la separació de poders és una il·lusió. Allò que algú ens havia venut com a clau del sistema democràtic ja fa anys que va desaparèixer, però potser mai cap govern havia estat tant descarat a l'hora de difuminar aquesta separació com el PP d'aquesta legislatura.

La pressió del Partit Popular a la Fiscalia General és una vergonya per a l'Estat espanyol. La rebel·lió dels fiscals catalans ha estat una sorpresa i ha deixat en evidència la mala praxis del partit que governa i els seus socis catalans. No estem valorant l'oportunitat de la querella, sinó la manera que el poder polític ha utilitzat per pressionar el poder judicial, negant-li l'autonomia a l'hora de prendre la decisió.

Algú deia aquests dies que la política espanyola passa pel seu pitjor moment des de l'inici de la transició. El cert és que portem molts anys de rebombori, la crisi econòmica ens ha empobrit, però la crisi política ens està deixant encara pitjor. La corrupció és present des de fa massa temps i hi ha implicades massa persones i la desconfiança s'ha apoderat de nosaltres. Quin futur ens espera? qui ens traurà d'aquest clot?

Si el poder judicial està contaminat i a mercè de l'executiu, on hem de recórrer per clamar justícia? si el PP ha judicialitzat la política valent-se del seus amics els magistrats, negant el diàleg i imposant la seva veritat, què podem fer que no sigui rebel·lar-nos?

Fa uns anys dubtàvem de la separació dels poders a Espanya, ara en tenim la total evidència. Només podem fer mèrits perquè a Europa i al món s'adonin de qui està governant a Espanya i de quina manera ho fa. No és estrany que apareguin moviments com Podemos, perquè per un lloc o altre hem d'explotar, amb el perill que, seguint la llei del pèndol, ens aboquem a l'altra costat, sense cap tipus de fre.