Necessitem posar seny!

Vivim un temps de molta violència. No només per les guerres que arrosseguem de fa massa, sinó també a les nostres ciutats i pobles i això ho hem d'aturar com sigui. I no és només una violència física. També hi ha violència dialèctica que ha entrat a les nostres institucions i que provoca desconfiança, neguit i por.

S'han succeït una sèrie d'esdeveniments que no he volgut comentar per intentar ser positiu i buscar notícies que ens alegrin la vida, però que es van acumulant i convé tenir-los presents per intentar evitar-los, si som capaços de reflexionar-hi i, sobretot, que no ens afectin ni justifiquin els nostres actes.

Les xarxes socials no hi ajuden, i la difusió d'actes de violència i la reproducció de segons quins comentaris i declaracions, engreixen aquest cúmul de despropòsits que ens fan sentir incòmodes. Hem d'esforçar-nos per dedicar els nostres pensaments a tot allò de bo que hi ha al nostre voltant, que hi és, però que es troba tapat per un seguit de notícies preocupants que alteren la convivència.

Els nostres representants polítics que no ho poden resoldre tot, haurien de tenir molt clar que la seva actuació, les seves declaracions, la seva actitud, pot afectar la convivència i provocar actituds conflictives i violents. Caldria que tinguessin assumida la seva responsabilitat amb l'exemple que donen a la societat. Des del moment que assumeixen una responsabilitat política deixen de ser persones anònimes i passen a ser servidors públics, i això condiciona la seva actuació.

No podem atribuir-los tots els mals de la nostra societat, però sí que els hi hem de fer veure que no poden contribuir al caos, a la violència, encara que només sigui dialèctica, a la confrontació sense arguments ni compostura. Tots tenim una responsabilitat des del moment que sortim al carrer, sigui de manera presencial o a través de les xarxes, i no ens podem escudar en res. Si no hi posem seny es farà molt difícil aquesta convivència necessària per créixer personalment i col·lectivament.

Es trobaven per passar l'estona

Es trobaven per passar l'estona. Eren molt bona canalla. No feien res de dolent. Aquestes són unes declaracions d'una veïna de Manlleu després del luctuós succés d'aquest dilluns el vespre, on un incendi va posar fi a la vida de cinc adolescents.

A hores d'ara encara s'estan investigant les causes d'aquest incendi. Poques flames i molt de fum. Els nois no varen poder sortir del seu lloc de trobada i no els varen poder salvar la vida. Uns fets molt greus que ens posen la pell de gallina. 

Segons les informacions que s'han conegut fins ara, els nois no residien en aquest habitatge, però hi anaven sovint perquè s'havien fet seu un petit refugi de vuit metres quadrats que hi podien accedir perquè la porta d'entrada de l'edifici estava sempre oberta.

Potser no tenien una alternativa, un espai on trobar-se amb amics i fer-la petar. Potser sí, però preferien aquest traster perquè podien anar-hi sempre que volien i fer tot allò que els apetia sense haver de donar explicacions a ningú. 

Els comentaris que he pogut llegir a la xarxa són respectuosos amb els nois i les seves famílies. Manifesten tristesa i condol, i sap greu que no sempre sigui així, i que només en situacions extremes i tan doloroses es posi seny i mesura en allò que es diu.

Des d'aquí tot el meu condol a les famílies i ànims per superar uns fets que mai més se'ls esborrarà de la memòria. I uns moments de reflexió als nostres polítics, però sobretot a tota la ciutadania que no sempre és prou sensible a la diversitat ni es té massa en compte les necessitats de les famílies més vulnerables. Segur que des dels instituts on acudien aquests nois es podrà fer una bona feina, treballant la sensibilitat i estima que sovint tenim oblidades.

Apa Anem-hi, molt bona feina!

Fa pocs dies parlava en un post sobre la necessitat de ser positius i avui he volgut posar-ho en pràctica. He estat mirant els diaris digitals si hi trobava una notícia positiva que fos interessant comentar i no ho he tingut fàcil. Mentiria si digués que no n'hi havia cap, però també haig de tenir en compte que hi ha temes que desconec absolutament i es fa molt difícil comentar-los i opinar. Ja soc prou atrevit en escriure públicament en el blog, per a fer-ho de temes totalment desconeguts per a mi.

És evident que he hagut de descartar qualsevol referència als EUA. Tampoc m'he aturat a analitzar què està passant avui a Rodalies i al transport públic en general. Res a comentar de la pesta africana detectada en senglars a Collserola, o dels efectes de la borrasca 'Marta' a Andalusia.

Finalment, m'he quedat amb una notícia en clau local que parla dels podis que ha aconseguit l'entitat Apa Anem-hi a la lliga de cros i del cros escolar. Ahir, dissabte, es varen lliurar els premis i reconeixement als millors corredors a qui vull felicitar des d'aquí, no només per haver guanyat, sinó també per totes les hores, sacrificis i esforç de tot l'any. Les coses no surten soles i és bo reconèixer-ho. 

Cal felicitar tota la tasca esportiva i social de la Penya Apa Anem-hi. I remarco social, perquè té una incidència a la societat arenyenca que tant de bé li fa. Ens queixem molt i surten tots els disbarats, les queixes i crítiques, però costa més de llegir fets positius i engrescadors de la nostra vila. Seria bo que, sense deixar de ser crítics, constructius i amb arguments, a cada comentari l'acompanyéssim d'una referència bona del que s'està fent. Ens adonaríem que se'n fan moltes i passen massa desapercebudes.

Si som capaços de fer-li un gir, segur que viurem millor, sense tants exabruptes, males cares i insults. Són quatre dies i hem de viure'ls amb més tranquil·litat i seny.

Tot té un límit, o no?

Em pregunto si tot té uns límits que no es poden traspassar o potser no (?). La realitat supera la ficció en molts moments i en segons quins casos em resulta repugnant. No il·lustraré el meu post amb la imatge que el president dels EUA ha escampat burlant-se de l'expresident Obama i senyora. Fins i tot parlar-ne em resulta fastigós i he dubtat si treure el tema, però crec que hem de fer un esforç per denunciar que un desgraciat i malalt mental pugui continuar essent president d'un país com els EUA.

No acostumo a insultar i encara menys fer-ho públic, però en el cas de Donald Trump crec que queda prou justificat, i em sap greu. Com és possible que un personatge com aquest tingui un entorn que li doni suport i li permeti totes les bestieses i insults? 

Hauria de dir que no culpo directament al president per tot el que fa, perquè el considero incapaç de raonar i actuar com una persona humana amb cervell. Culpo a totes les persones que són al seu costat i s'aprofiten de la seva bogeria per viure bé. Culpo al partit republicà per permetre que un personatge com aquest lideri el seu partit i es mantingui com a primera autoritat dels EUA. Haurien d'estar avergonyits i fer-lo fora o dimitir.

No sé què més ha de fer perquè la gent que li fa costat es rebel·li i el faci plegar. El tanquin a la residència on hauria d'estar i no pas a la Casa Blanca, amb tot el poder per fer i desfer, maltractant els que li posen traves i aquells que no li agraden. S'ha de poder declarar la seva incapacitat per governar un país i fer-lo dimitir o retirar-lo. Quanta més gent haurà de patir per culpa de la seva bogeria?

Disculpeu-me el to d'aquest post, però em desespera llegir dia si i dia també tot el reguitzell de bogeries que diu i fa, i veure que ningú li para els peus. Si us plau, posem seny, i acabem amb tanta maldat i histèria. No pot ser que això que passa sigui real. Si fóssim al cinema diríem que el film és irreal i inimaginable. Tot plegat és molt trist. 

Nit de bretolades

On són els naps i les cols? Només ser veure bretolades, insults, bromes de mal gust i destrosses de mobiliari urbà. On és la creativitat i la imaginació que s'espera d'una tradició que estem deixant perdre? Qui està content de tota la gresca de la nit de Reis?

Hi ha qui es queixa que no se'l deixa participar, que es limita la llibertat d'expressió, que no se'l té en compte, però fa mal ús de la llibertat de moviments, de gresca i oci. Es pot gaudir destrossant la cosa pública, insultant sense cap sentit els altres?

M'entristeix veure com hi ha persones, siguin joves o no tan joves, que no han entès res de la vida. No tenen ni un mínim sentit de la decència, i el respecte als altres. No tot s'hi val en aquest món. Es pot ser molt crític, antisistema, i lluitar per canviar les coses, però el que no es pot fer és faltar el respecte a les persones i els seus béns. Ni fer malbé el patrimoni urbà, que és de tots i el paguem amb els nostres diners.

On és la tradició de penjar naps i cols amb poesies eròtiques o picants? On és la gràcia d'expressar allò que penses sense necessitat de ferir a ningú? Què es pretén amb aquest vandalisme desenfrenat i poca-solta? 

No sé, ni vull saber qui ha estat, ni quines intencions tenien quan varen decidir sortir al carrer a fer-ho malbé tot, i penjar escrits denigrants i absurds, sense cap mena de gràcia, però les entitats referides, tant si han estat les causants com no, queden molt malparades. És aquest l'esperit de la gent del Casal Norai?, i del CAU? Vull pensar que no, i que ha estat gent aliena que ha fet mal ús del seu nom, de la seva entitat i de la bona tasca que fan i poden continuar fent a la nostra vila.

No pretenc que reflexionin sobre tot el que han fet, perquè tampoc no em llegiran, ni tenen per què fer-ho. És la meva manera d'expressar la meva repulsa a l'incivisme i a l'error de confondre les coses, les tradicions i la gresca. Ens ho podem passar molt bé, sense necessitat de fer mal a ningú, ni destrossar tot allò que trobem pel davant. Si la nit de naps i cols s'ha de convertir en això, val més oblidar-nos de la tradició i posar seny. 

Trump, quatre anys de provocacions

He llegit diferents articles i opinions sobre els fets de 6 de gener als EUA, amb l'ocupació del Capitoli per part dels fanàtics engrescats per Trump, però combrego amb aquells opinadors que miren enrere i no es queden en els darrers dies, sinó que fan referència als quatre anys del mandat presidencial de Trump, des del primer dia de la presa de possessió.

Tampoc podem dir que s'hagi acabat tot, doncs d'una persona com Trump se'n pot esperar de tot fins al darrer moment, i encara no som el dia de la presa de possessió del nou president. Han estat quatre anys de presidència que ens han avergonyit a mig món. L'ús de les xarxes socials per animar els supremacistes, el seu atac als immigrants i els oprimits, les seves polítiques i discursos populistes, però el pitjor de tot és el fet d'encarar-ho tot per al benefici propi.

Avui sentia com parlaven de l'entesa amb el vicepresident fins a darrera hora, però s'ha de dir que s'ha tractat de pura conveniència i quan el vicepresident ha actuat com havia de fer, ha estat quan Trump l'ha desprestigiat. Perquè Trump va a la seva, només li interessa la seva supervivència i es val dels altres per aconseguir-ho, però té la capacitat d'enredar a tothom, o a gairebé tothom.

Els fets d'aquests dies han estat greus, però no ho ha estat menys el dia a dia de la seva presidència, i d'això se n'ha de responsabilitzar a la majoria de republicans que ho han beneït i permès. Són responsables d'haver aprofitat la follia de Trump per viure tranquils i riure-li les gracietes. Ara alguns, no tots, se n'han adonat, però ara ja és tard. No serà fàcil convèncer els fanàtics seguidors, que en són molts!, que han de fer marxa enrere i intentar recuperar el seny, el sentit del civisme i el raciocini.

Els efectes del coronavirus

El fet que hi hagi empreses internacionals que cancel·lin la seva estada a Barcelona durant el Mobile World Congress per l'epidèmia del coronavirus fa pensar en els efectes de la globalització. En cap cas hauríem pensat que una malaltia que es detecta a la Xina pogués arribar a preocupar-nos. T'adones que la globalització porta que ens moguem d'un cantó a l'altre amb molta facilitat i que la possibilitat del contagi existeixi.

Són alarmistes les precaucions de LG o Ericsson? D'entrada la primera reacció que tens és que són molt exagerats i que no ha de passar res, però tampoc tens la certesa del cent per cent. És per aquest motiu que pots entendre la decisió presa i no criticar-la perquè no li pots garantir seguretat absoluta.

La concentració de gent pot ajudar a desenvolupar l'epidèmia a tanta distància de la Xina, però hem de creure que les autoritats sanitàries han pres precaucions suficients com perquè això no passi.

La incògnita actual és conèixer si hi haurà més empreses que abans de l'inici del congrés es donaran de baixa. D'entrada podem pensar que l'afluència de visitants no serà la mateixa que en anys anteriors, i la causa serà la por al contagi del coronavirus. Caldrà seny a l'hora de parlar del tema i no despertar més angúnies de les necessàries. Al mateix temps, però hem de confiar que es pugui garantir una estada segura i saludable de tots els visitants.

La dreta espanyola es decanta pels ultres

Llegint la premsa he vist, en titulars a la primera pàgina de l'ARA, que sembla ser que empresaris catalans que havien optat per C's, com a garants de la pau i el seny, se n'estan decantant pel radicalisme dels seus líders. Fins i tot s'afirma que internament hi ha una certa picabaralla per les conseqüències que això pot portar.

Haig de dir que no m'estranya. Els empresaris busquen pau i tranquil·litat, i és lògic que temessin pels seus negocis amb la irrupció de l'independentisme a gran escala. S'havien d'aferrar en algun lloc i el discurs de C's els tranquil·litzava, un partit polític capaç de pactar amb tothom. El que estem veient i sentint aquests dies per la boca de Rivera o l'Arrimadas no té cap explicació lògica més enllà d'observar que tot era un decorat de pedra-cartró. Només buscaven l'èxit i per a ells passava per atacar l'independentisme, però se'ls ha anat de les mans, i la seva obsessió per competir amb el PP i Vox, els està fent perdre tota la credibilitat que per a algunes persones encara tenien.

Avui, a mitja nit, comença la campanya per a les eleccions generals del 28 d'abril. En la precampanya s'ha pogut observar que es tracta d'una pugna esperpèntica sense límits en les propostes d'esclafar Catalunya. Sempre s'ha vist que a Espanya el fet de criticar Catalunya els donava vots, però ara ja necessiten prometre sang i fetge. 

La notícia diu que els empresaris desencisats amb C's tornen a veure amb bons ulls el PSOE de Pedro Sánchez. El president socialista ho ha d'aprofitar, i és per això que combat l'independentisme amb elegància, amb duresa, però de manera assenyada, sense dir disbarats ni amenaces. Davant de la situació política a Espanya, ara és el moment del seny i l'esperança. Només el PSOE sembla ser l'únic partit que pot aportar estabilitat. Els tres partits de la dreta espanyola han perdut els papers i es resignen a quedar-se amb els més fanàtics, els més ultres. Caldrà veure si aquests són majoria.

Comín hi vol entrar i Pascal sortir-ne?

No hi ha dia que no aparegui una informació o altra sobre les picabaralles entre ERC i JxCat. Avui sortia la notícia que en Toni Comín probablement vagi de número 2 a la llista de JxCat a les eleccions europees, darrere de Carles Puigdemont. La situació dels dos partits és una mica surrealista. Uns voldrien confeccionar una llista unitària (JxCat), tal com des de la societat civil es reivindica, i en canvi els altres (ERC) no ho veuen bé. Males llengües diuen que volen demostrar que tenen més suport que no pas Puigdemont. Serà la segona vegada que ho intenten, a l'espera d'aconseguir-ho.

El PDECat està tocat, ja ho hem dit moltes vegades, però cada vegada està més clar. Només faltava que la Marta Pascal desafiés Puigdemont i l'amenacés amb una escissió. No seria pas la primera i en certa manera li varen posar en safata quan l'han tret de les llistes per al Congrés de Madrid. Venjança? Rancor?

Marta Pascal ha parlat clar, a diferència de molts polítics que dissimulen per no quedar retratats. El seu posicionament, t'agradi o no, és més coherent del que pot semblar. La seva actitud ha estat sempre molt pensada i diríem que hi regna més el seny que la rauxa. Possiblement si la seva actitud hagués prevalgut ara no estaríem tan malament. I no em digueu que s'ha avançat molt, perquè no és cert.

L'impàs del moment que estem vivint és fruit del caos on ens va portar la rauxa dels polítics que varen interpretar el neguit i els clams de la ciutadania manifestant-se pels carrers i ciutats. La parada actual és més que una parada tècnica. Dóna la impressió que ningú no sap cap on anar i qui aixeca la veu, crítica amb el president a l'exili, rep moltes bufetades, però entretant el president en funcions és incapaç de liderar el seu govern.

Què passa a l'ANC?

En aquest darrer any només hem sentit a parlar de moviments que neixen, segons els seus impulsors, per aconseguir la unitat, quan el que està passant és tot el contrari: cada vegada estem més desunits i, el que és més greu, sense un full de ruta clar ni uns dirigents que generin confiança.

Aquest cap de setmana es funda la Crida. Què és i per a què servirà? Potser ho han explicat prou i sóc jo que no ho acabo d'entendre. Potser calia aquest moviment, però em fa tot l'efecte que anem creant estructures i ni s'avança ni es té idea de cap on es vol anar. 

Fa un parell de dies que es varen conèixer desavinences dins de l'ANC, on es criticava la direcció perquè no feia res, que es trobava aturada. Avui és la direcció qui critica el govern català titllant-lo d'autonomista i de no complir les promeses.

La posició on es troba l'ANC no és la mateixa en què es troba el govern. És important saber posar-se a la pell de l'altre abans de criticar, però això no treu que el govern no sigui culpable, potser més el propi president, d'anar creant expectatives sense base suficient, i decebre aquells que han pogut imaginar que tot era bufar i fer ampolles. És l'actitud del president i molts dels seus discursos el que, al meu entendre, fa mal al sobiranisme. Et ve a dir que la República és un fet, però després t'adones que no s'avança en res.

Tenim un problema de lideratge, de credibilitat i d'humilitat. El frec a frec entre ERC i PDECat, o com s'anomenin, no és bo i hi ha massa orgull propi i ganes de protagonisme. En aquests moments, estar al capdavant no és fàcil, però sí que se'ls pot exigir coherència, seny i estratègia, i de tot això el govern català n'és deficitari.

Què passa a Can PDECat?

Aquests darrers dies hem vist molta bellugadissa dins del partit català que, des de la desaparició del nom tradicional de Convergència Democràtica, amb l'excusa del cas Pujol i tot el que en penja, no ha parat de donar voltes i voltes i ja no sé si són PDECat o JxCat o què són. Ara, per acabar-ho d'adobar, dins del mateix PDECat hi ha baralles i opinions diferents. En què acabarà tot plegat?

Molt em temo que no ens trobem en el millor moment per estar pensant en el procés, malgrat no podem oblidar que tenim presos i exiliats que no es mereixen ser ignorats, però pretendre avançar en el procés, amb el panorama que hi ha entre els partits independentistes i dins mateix dels partits, en aquest cas el PDECat, és cosa de bojos i no pot dur a cap resultat positiu.

I si ens poséssim a governar el país, aprofitant tot allò que tenim, i ens ho pensem una mica més això de la independència. L'objectiu és massa important com per agafar-nos-ho frívolament. Si quan semblava que tots anaven més o menys a la una no va funcionar, què podem esperar-ne ara que sembla una olla de grills?

Fem servir el cap i agafem-nos al seny, fins que no tinguem les coses prou clares i n'estiguem tots ben convençuts no ens abracem a la rauxa. Gosaria demanar al president Torra que deixi que el president Puigdemont vagi lligant caps des de Brussel·les, i ell es dediqui a governar el país, que fa massa mesos que estem aturats, i la vida ha de continuar, sobretot per a aquelles persones que tenen dificultats, el dia a dia, per sobreviure amb un mínim de dignitat. Siguem seriosos!

Menys violència al carrer i més rigor als partits polítics

Aquests dies estem demanant a tothom que estimi el país, que per més ràbia que senti, per més preocupació que tingui per tot el que està passant, no caiem en la trampa de comportar-nos violentament. La violència no porta enlloc. És per això que no podem cansar-nos de repetir-ho a tort i a dret, fins que tothom ens faci cas.

De la mateixa manera que demanem un comportament de no violència, molts també reclamem als nostres polítics que tinguin seny, que no facin més passos en fals, però que decideixin d'una vegada per totes quin és el futur que volem per al nostre país.

No sé si a hores d'ara ha canviat molt, però les darreres notícies que m'arribaven parlaven de tornar a proposar Puigdemont com a president. Permeteu-me que us digui el que penso. Per més símbol que sigui el nostre 130è president de la Generalitat, ara és el moment de caminar endavant i intentar evitar més retrocessos. No ens podem oblidar del nostres presos polítics, però hem d'avançar, formant govern, amb el ventall més ampli possible.

Sabem que amb el PP i C's no hi podem comptar, perquè són part important del problema, i que amb el PSC és pràcticament impossible, ja que cada vegada que mouen una passa més enllà del 155 els renyen des del PSOE i han de fer marxa enrere.

La situació és la que és i només ens queda el recurs de comptar amb els comuns. Es tracta d'un partit o d'una agrupació de partits molt divers. Hi trobem gent de tot. Des dels més sobiranistes als que ho són menys, però ara el més urgent és formar govern amb les persones que estimen Catalunya, i els comuns ho han demostrat. Deixem per a més endavant la recuperació de les lliçons suspeses i aprofitem allò que encara tenim en positiu. Seny!

Esperant sumar majoria al Parlament català

C's, pressionats pel PP i també el PSC, està fent números per veure si poden aconseguir la presidència del Parlament. Tot passa per obtenir el suport dels comuns i que els independentistes tinguin baixes amb els diputats exiliats i els empresonats.

Tot fa pensar que aquesta presidència es quedarà en mans dels independentistes perquè se'm faria estrany que els comuns donessin suport a Inés Arrimadas. Ja han perdut molta credibilitat i molta més cauria si fos el cas. No és tant pel fet independentista, sinó pel component d'extrema dreta que traspua del partit taronja.

Quant als independentistes seria bo que tinguessin seny i anessin a lo pràctic. Ja sé que els simbolismes són importants, també en política, però ningú en aquest món és imprescindible i per tant s'ha de prioritzar la feina de la majoria. Si hi ha diputats que ho poden tenir difícil o impossible poder participar als plens del Parlament, caldria pensar en els seus substituts per ocupar els seus llocs, i d'aquesta manera tirar endavant amb el programa defensat, i buscar la manera de compensar el sacrifici dels exiliats i empresonats, que hi són per culpa de molts de nosaltres.

Estem a l'espera de què passa amb Junqueras, després de les declaracions d'avui, i també del que pugui passar dijous vinent amb els altres presos. La decisió que prenguin els magistrats podrà ajudar a decidir l'opció a prendre, però no podem estar més temps amb els dubtes sobre el nostre futur. La ciutadania ha respost més del que es podia imaginar, però no poden abusar-ne gaire més temps.

Què passa amb els Comuns?

Per què és tan difícil mantenir-se al marge, quan es vol guanyar vots? La indefinició és una temptació en què cauen molts polítics i també partits sencers, per evitar crítiques i opinions en contra, però al final s'adonen, a vegades massa tard, que la pitjor elecció és quedar-se en el dubte, en no ensenyar la veritat.

Sempre he defensat anar amb la veritat per davant, acceptant que no agradarà a tothom, però que els fidels sabran que hi podran confiar. Els Comuns, com passava els darrers anys d'ICV sola, han optat per no acabar de definir-se, pensant que d'aquesta manera no tindrien detractors fàcils i podrien aspirar a obtenir vots d'una i altra part. Això, però és un error que al final s'acaba pagant.

La història ens ho ensenyat i tots aquells partits que han treballat a l'ombra i amagant la cara, al final han fracassat, alguns d'ells desapareguts, com UDC, encara que no els seus líders i principals culpables.

Aquests dies a les xarxes socials hi ha un debat obert sobre l'actitud dels Comuns que espero els farà replantejar aquesta ambigua posició. N'hi ha que ho barregen tot, com Coscubiela, i la seva aberració a la dreta -no hi tinc res en contra- no li permet veure que ara es demana una altra cosa i li han de donar suport o negar-li, però no sortir per peteneres.

Tinc l'esperança que el seny i categoria política de Xavier Domènech acabarà imposant una actitud clara respecte el referèndum, i definirà davant dels seus electors i simpatitzants quina és la seva posició davant de l'1 d'octubre. Que no esperi a veure tota la jugada, que llavors serà massa tard!

Dos presidents amb massa poder entre mans

Fa temps que directament o d'esquitllada ens fixem en què fa el nen mimat més poderós del món, en Kim Jong-un, un personatge que te l'agafaries rient si no fos que té entre mans unes eines massa poderoses com per fer-hi broma, i no t'acabes de fiar que tingui el seny suficient per no acabar fent un disbarat.

En aquests moments, també, a l'altra banda, els EUA, hi tenim un president que tampoc no és gaire de fiar, i entre els dos són capaços d'engegar-ho tot a rodar. Em sembla que seria massa gros que es declarés una guerra, però avui passen tantes coses impensables que ja res no ens ve de nou.

La passejada militar que ha tingut lloc a Corea del Nord no és altra cosa que aprofitar l'avinentesa per mostrar qui la té més grossa. És una pràctica molt comú i que a governs com el nostre també els ha agradat sempre. La diferència és que les nostres forces militars només serveixen per atemorir-nos des del Matagalls o els voltants de Llançà, mentre que les forces de Kim Jong-un poden arribar molt més lluny i amb conseqüències molts pitjors, per la seva preparació i armament, però sobretot perquè qui té l'última paraula ens ha volgut fer creure que és capaç de tot.

Confiem que el seny, que potser no té el president coreà, sigui present en les decisions de les autoritats mundials que ens lideren, no sigui el cas que tinguem els dies comptats i no ens deixin ni tan sols conèixer si hi haurà referèndum o no.

Marxa enrere del Tribunal Constitucional

Segons es comenta oficiosament, el Tribunal Constitucional no acceptaria tots els poders que li dóna la llei del PP, aprovada els darrers temps de la majoria absoluta, per la qual podria sancionar qui no fes cas de les resolucions del propi Tribunal.

Desconec si és per principis de la majoria de membres del Tribunal Constitucional, o perquè realment consideren que la llei del PP és anticonstitucional, o fins i tot perquè no els agrada la possibilitat d'haver d'inhabilitar la presidenta del Parlament català. El cas és que podria ser que acceptessin parcialment el recurs del govern basc i per correspondència el del govern català.

Resultarà que el Tribunal Constitucional, que ha estat el gran aliat del govern del PP, ara els deixa amb el cul a l'aire, la millor manera de dir-los que assumeixin que es tracta d'un problema polític que s'ha de resoldre exercint tots els mecanismes polítics. Això, però, voldria dir que Rajoy hauria de prendre massa responsabilitats, i ja ha dit que no té autoritat... es referia en el cas Barberá, però li podríem aplicar de manera transversal i general, sobretot no té autoritat moral.

Els defensors de quant pitjor millor no els acabarà d'agradar, ja que inhabilitar la presidenta del Parlament català seria encendre un foc de repercussions incertes. Voldria pensar que aquesta decisió, si acaba succeint, representi un punt d'inflexió per trobar nous camins d'entesa o, si més no, de diàleg i més seny. Veurem què acaba passant.

Un pacte contra Catalunya

Avui ens han fet saber que PP i C's han pactat definitivament el suport a la investidura de Mariano Rajoy com a president del govern espanyol. De tot allò que havia dit Rivera i els seus amics de frenar la corrupció i de no permetre que persones corruptes tinguin càrrecs polítics, no se n'ha parlat més. Finalment el tema estrella ha estat atacar la immersió lingüística per decret llei.

Aquestes són les maneres de fer de la gent retrògrada que van de progres. Una dreta ultraconservadora i irrespectuosa amb la llibertat dels altres. Una posició que només pot salvar el PSOE si actua amb seny i es fa valdre. El perill és que estigui tan tocat que sigui incapaç de denunciar allò que sempre havia defensat: la immersió lingüística.

El títol d'aquest post no és cap error, perquè el pacte no va contra els catalanistes, sinó contra tots els catalans, perquè ens fa més febles, més ignorants, amb l'excusa que potencien l'anglès. Vergonya haurien de tenir aquells polítics només coneixen el castellà i necessiten traductors arreu on van. La gran solució és convertir les comunitats amb llengua pròpia en trilingüe, quan s'ha demostrat que la immersió lingüística en català ha estat un èxit per a les dues llengües oficials, i que si hi ha una llengua que necessita ser protegida és precisament el català.

Però el pacte és irracional i només aboca odi i ganes d'ensorrar tot allò que la transició va fer de positiu, per quedar-nos només en aquells vicis i privilegis que no hem estat capaços d'anul·lar. Avui és un dia trist per a la democràcia en aquest nostre país, que està ara més que mai en mans del PSOE.

Les maniobres de C's per amagar els seus interessos

Amb el perill de cansar la gent, avui em fixava en les declaracions del senyor Miguel Gutiérrez, que és el secretari general del grup parlamentari de C's, on remarcava que el seu partit no canviarà l'abstenció a la investidura de Rajoy per un Sí.

Ja sé que en política els gestos són importants i que no és el mateix abstenir-se que votar-hi a favor, encara que, com deia ahir, l'abstenció a vegades és un Sí, precisament el que demana C's al PSOE.

Una cosa és demanar i l'altra exigir. Ho dic perquè els partits polítics es creuen en el dret a exigir què ha de votar l'altre. L'excusa de la governança i d'haver d'anar a unes terceres eleccions no serveix. Si els partits polítics, amb el PP al davant, fossin capaços de negociar, cedir i pactar, no ens trobaríem en la situació actual. Que ningú no s'enganyi. Les paraules de Rajoy són pura falsedat en boca de qui és incapaç de treballar amb qualsevol persona que no pensi com ell, que no es deixi manipular per ell.

C's, per altra banda, continua fent la puta i la ramoneta com si fossin la veu de la saviesa i el seny. C's va voler pactar amb el PSOE i ara amb el PP, per donar la imatge que és un partit de centre que només busca la governabilitat. El problema és que al darrere hi ha uns interessos que en aquests moments passen per poder investir Rajoy, però que no sembli que ells ho volen, i recentralitzar encara més les competències que és l'únic gran objectiu des de que el partit es va crear a Catalunya.

El gat i la rata amb el Constitucional

Gràcies a l'actitud del govern estatal, en funcions, Catalunya està jugant al gat i la rata amb el Tribunal Constitucional, que lentament, però amb pas ferm, va deixant sense efecte les lleis del nostre Parlament, al marge de si hi ha hagut unanimitat en la seva aprovació, i evidentment sense tenir en consideració el contingut i beneficis de les lleis suspeses per a la societat civil. Tot això a instàncies d'aquest vergonyós govern del PP.

M'agradaria poder veure per un forat quina seria la situació si el govern estigués en mans del PSOE o C's. Voldria pensar que les coses canviarien, però prefereixo ser realista i creure que no aniríem gaire més bé, en el segon cas, a pitjor.

El cinisme del PP donarà ales als que creuen que la victòria sorgeix després de petites derrotes. Que quant més ens pressionin més bé ens en sortirem, perquè ens unirà i ens farà més forts. Jo no penso que haguem d'arribar als límits, sinó que es tracta d'eliminar follies i tornar al seny, al diàleg i a la recuperació de la normalitat política.

Probablement Aznar tindria raó que primer ens trencaríem nosaltres que l'Espanya única, si ens deixessin actuar lliurement, però amb el seu ajut pot ser que es produeixi l'efecte contrari i ens trobem bé anant units.

Si els nostres governants, els nostres alcaldes, del color que siguin, aconsegueixen treballar plegats, tindran la seva població al costat per afrontar el que faci falta. No podem permetre que des de l'Estat ens enfrontin entre nosaltres, sinó que hem de donar-los una lliçó d'unitat a l'hora d'exigir els drets més elementals de tota societat, la protecció dels menys afavorits, en un món dominat pel capital i la seva influència.

No sé si cal la desobediència, però sí l'astúcia, i aquesta només vindrà de la mà de la unitat.

Si el poble vol els governs corruptes s'ensorren

Actuant pacíficament però amb contundència, el poble unit no troba murs que se li resisteixin. És el seny, l'actuació serena i els arguments pensats i clars el que aconsegueix franquejar totes les traves i dificultats. És per això que la ciutadania catalana ha demostrat a tort i a dret que res mesquí pot resistir l'esforç per assolir una veritable democràcia, on els drets fonamentals de les persones són respectats. No és el terror el que destrueix les muralles, sinó la raó de les paraules. 

Avui llegia que s'ha practicat una vintena de detencions per enaltir el terrorisme per Interent, i jo em pregunto: què en treuen de manifestar aquestes ofenses contra les víctimes del terrorisme? en canvi, què passa quan defenses les víctimes de la prepotència, quan defenses els teus drets com a individu lliure?

Ningú s'adona del ridícul del discurs del PP o C's, presentant tot tipus de recursos per evitar que el poble català expressi lliurament quin futur vol per al seu país? Sàpiguen que, passi el que passi i acabi com acabi, la història els condemnarà per la seva miopia i actitud antidemocràtica.

Avui he vist d'esquitllada les reflexions de la vicepresidenta espanyola, lamentant-se de l'actitud del president català, i de bon primer m'ha fet gràcia, però de seguida s'ha convertit en vergonya i llàstima. Quina pena tenir uns polítics com els actuals en el govern d'Espanya. Aquesta obsessió per la Constitució i per acusar-nos d'il·legals, sense adonar-se que la història ens ensenya que els canvis són sempre trencadors, la qual cosa ha permès que no ens trobem en l'Edat mitjana, com ens acusen de voler retrocedir, ni en l'època franquista on molts d'ells i elles voldrien retornar.

Si alguna persona o col·lectiu farà el ridícul aquest diumenge, aquests seran els que continuïn entestats en prohibir que puguem participar en aquesta festa de la democràcia. Per cert, no només Jordi Savall ha renunciat al Premio Nacional, sinó que també la fotògrafa Colita ho ha fet. No han estat els primers. També ho va fer l'any 1993 Albert Boadella, per exemple, encara que en aquests moments l'acceptaria, perquè amb l'actual govern del PP són com 'cul i merda'.