Comencem de veritat?

Avui s'ha celebrat l'acte d'obertura de l'any judicial, amb la nova presidenta del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), i amb les expectatives de si s'avançarà, després de més de cinc anys de paràlisi, i què passarà amb temes tan importants com l'aplicació de la llei d'amnistia.

La defensa de la tasca dels jutges és lògica i la llibertat d'interpretar les lleis també, però al meu entendre un dels problemes més greus que patim al país és la negativa dels jutges d'aplicar una llei aprovada pel Poder legislatiu. Una cosa és la seva interpretació, però sempre segons la lletra de la llei, i mai deixant-la en un racó perquè no agrada.

L'altre dia escoltava a l'exdiputat Jordi Turull reclamant resposta al recurs presentat al Tribunal Suprem, per la decisió de no aplicar-li la llei d'amnistia pel delicte de malversació, encara que sigui negativa, i així poder-ho traslladar al Tribunal Constitucional. Aturar un procés per impedir que es resolgui és, al meu entendre, prevaricar i, com ja he dit altres vegades, algú ho hauria de denunciar i evitar que es continuï practicant aquest mètode d'aturar-ho tot simplement per conveniència ideològica.

Un jutge no és més que una persona normal i corrent. Té uns drets i uns deures. Se li han de respectar tots els drets i fer-li complir tots els deures. Si això no passa, vol dir que el sistema no funciona. Que la democràcia en aquest país no és plena i que tenim un problema que cal resoldre com més aviat millor.

Veurem si finalment es desencalla tot, però haurem de lluitar molt perquè se'ns reconeguin i respectin els nostres drets, encara que no els agradi.

I avui també hi ha hagut sessió plenària al Parlament català. Per primera vegada el nou president del govern català s'ha presentat per explicar-se i respondre les preguntes de l'oposició. No he seguit el ple i, per tant, fins que no llegeixi les notícies de la premsa, no podré saber com ha anat. Espero i desitjo que, una vegada elegit el president del govern, aquest comenci a treballar seriosament, i que el Parlament, amb el pacte a tres, també surti de la paràlisi a què ens tenen acostumats.

No li diguis sedició, rebel·lió o malversació, digues venjança

Sempre he dit que no entenia de lleis i del funcionament del sistema judicial espanyol, però recordo que vaig comentar, arran de la modificació de la llei penal i la supressió del delicte de sedició, que al meu entendre tot dependria de la interpretació dels jutges. No deia res de l'altre món, i s'ha pogut constatar que a la primera de canvi ha estat la interpretació que ha volgut fer el Tribunal Suprem de la nova llei, el que ha primat a l'hora de confirmar les penes als polítics jutjats pel Procés independentista català.

Si tothom fos sincer, i penso especialment en els mitjans de comunicació, reconeixerien que abans que res el que guia els jutges espanyols és venjar-se per l'atreviment dels catalans independentistes d'organitzar un referèndum, aconseguir l'èxit i un resultat significatiu. Això no ho han paït mai, i és el que volen castigar, amb el nom que preferiu, digueu-li sedició, rebel·lió o malversació. L'objectiu és castigar i que serveixi d'escarment.

És per això que l'actitud d'ERC ha estat una demostració de debilitat, de voler ser més que els altres, de voler passar la mà per la cara a Junts i ha acabat com s'ha pogut veure. Ja sé que sempre hi ha el recurs de conèixer què en diu Europa i els seus tribunals de Justícia, però veient com van les coses, a part d'anar tard, el cas que en vulguin fer els jutges i polítics espanyols és el que acabarà decidint el futur de tots els nostres polítics.

I amb això no vull dir que el posicionament de Junts sigui millor. Considero que uns i altres s'equivoquen i que el trencament, encara que difícil d'evitar, només és fruit de la pugna entre partits polítics per liderar el país, demostrant més interès partidista que voluntat política de servir el país.

El problema que tenim no és només judicial, sinó també polític. Estem sempre a mans dels espanyols, i hi ha qui es creu que fent bona cara i facilitant les coses, rebrem el premi. La història ens ha demostrat de llarg que això no funciona així. Governi qui governi sempre tindrem les de perdre. Segur que en funció del color polític podrem patir més o menys, però sempre estarem subjectats i amenaçats, pagant el beure, sense rebre res a canvi.

Penso que el fet que els polítics amnistiats estiguin al carrer ens treu un pes de sobre. La presó és molt feixuga i no la desitjo a ningú. Sï que és cert que encara tenim polítics exiliats, que tampoc és una bona cosa, i el seu futur no està gens clar. La inhabilitació la considero injusta, però sense deixar de fer els passos necessaris per intentar que Europa posi les coses clares, el que hem de fer és treballar junts per intentar sortir d'aquest atzucac on hem arribat, i procurar no donar més la raó als nostres enemics, que s'ho passen molt bé veient com ens tirem els plats pel cap.

La reforma del Codi Penal entra en vigor

Avui han començat a veure's moviments dins del món judicial, amb l'entrada en vigor de la reforma del Codi Penal, a través de la qual desapareix el delicte de sedició i apareix la llei dels desordres públics agreujats, que vaig comentar un dia que resultava perillosa per la interpretació que cada jutge en pugui fer.

Són moltes les especulacions que es fan al respecte, i cadascú hi diu una mica la seva. La interpretació que en pugui fer el jutge Llarena, a l'hora de reclamar l'extradició del president Puigdemont i la resta de polítics exiliats, condiciona l'actitud dels partits polítics catalans, i també l'opinió que sobre ells té la població catalana. 

De tot plegat, però, el més trist és el paper que els jutges representen, més polític que jurídic. Des que el PP va delegar les seves competències als jutges, aquests s'ho han pres molt seriosament, i no hi haurà manera de fer-los baixar del burro. Ells no es limitaran a fer la seva feina, i actuaran políticament d'acord amb la seva ideologia.

Europa ja no és un model de moltes coses, però encara hi veiem un cert respecte amb la diferenciació de competències entre els poders judicial i legislatiu, que Espanya ha perdut des de fa uns quants anys. Refiar-nos, però del que ens puguin dir i manifestar, ja no ens convenç i hem obtingut prou patacades com per pensar que la solució vindrà d'allà. 

Els propers dies seran claus per veure com evoluciona tot plegat. Tot fa pensar que ara el president Puigdemont ho té més complicat per mantenir-se a l'exili, sense l'amenaça de l'extradició. Si bé és cert que Europa té una darrera paraula pendent, a la llarga podria ser que se li acabés la corda i finalment l'extradició fos una realitat.

El jutge Llarena ja ha manifestat que se'l pot acusar de malversació, però no amb la pena rebaixada arran de la modificació de la llei, sinó amb les màximes conseqüències, entenent que la seva acció produïa un gran perjudici a l'administració pública, al marge de si se l'havia embutxacat o no.

Políticament també tindrà les seves conseqüències. La picabaralla entre Junts i ERC s'agreuja, quan els primers acusen a ERC d'haver propiciat l'absolució del seu líder en detriment del possible empresonament, per molts anys, de qui fou el president de la Generalitat en el moment del referèndum d'autodeterminació.

Perseguir l'enriquiment il·legal dels càrrecs públics

Tot el que sigui posar obstacles i dificultats perquè els càrrecs públics no s'enriqueixin il·legalment és bo. Hem de partir de la confiança que les persones que decideixen presentar-se per ocupar un càrrec públic ho fan amb l'ànim de servir la comunitat, aportant els seus coneixements i el seu temps per millorar la vida de tots. Hem de creure que són poques les persones que intenten aprofitar-se del poder polític per enriquir-se i que només una minoria fan el pas amb la intenció de practicar la corrupció en benefici propi i dels seus amics i parents.

És cert que el poder corromp, o si més no tempta els més dèbils, els menys responsables dels seus actes, i pot venir el cas que malgrat les bones intencions es caigui en el perill d'aprofitar-se de l'avinentesa i oblidar-se del veritable sentit de la seva decisió. És per això que convé que hi hagi una manera fàcil i directa de detectar aquells que no obren a consciència i s'enriqueixen sense cap circumstància legal i respectable.

Ahir parlava en aquest blog de la malversació i la corrupció. Entenc que la modificació de la llei penal per lluitar contra l'enriquiment il·legal no justificat va en la línia d'ajudar a que cada vegada hi hagi menys corruptes a la política, i ho tinguin més difícil per delinquir.

Quan una persona assumeix un càrrec públic, ja sigui en un ajuntament o parlament, es veu obligat a declarar tots els seus bens. Al final del seu mandat o del període legislatiu, torna a presentar les dades econòmiques i patrimonials, i es pot veure com han evolucionat. Si realment tothom ho fa correctament, es pot descobrir possibles irregularitats. Però, com tot, feta la llei feta la trampa. Segur que els més espavilats saben com mentir i enganyar sobre el seu patrimoni a l'inici o al final del mandat. Caldrà, doncs, analitzar de quina manera preveuen poder detectar enriquiments injustificats perquè la llei serveixi realment per l'objectiu que es persegueix.

D'alguna manera hem de millorar la confiança de la ciutadania vers els càrrecs públics. Aquests són necessaris per fer avançar, i ho han de poder fer de manera transparent, perquè tothom estigui en tot moment informat de què s'està fent i com. Només amb esperit de servei, honestedat, i molta dedicació, es pot aplaudir la decisió que prenen les persones a l'hora de presentar-se en unes eleccions, o d'acceptar un càrrec de confiança per desenvolupar aquelles tasques per a les quals se senten preparades.

Malversació i corrupció, dos conceptes diferents

En uns moments en què tothom malfia de tots els altres és més important que mai tenir clares les regles del joc. Si bé és cert que la interpretació de les lleis té molt que desitjar, en part sobretot per la tendència de la majoria dels nostres jutges a ancorar-se a la dreta, i en el cas català, a una revenja per l'atreviment dels independentistes, resulta evident que les lleis han d'estar molt ben escrites i evitar malentesos o, si més no, dificultar les interpretacions malintencionades.

Després de tot el que està passant amb la possible derogació del delicte de sedició, tenim el cas de la malversació que també es voldria modificar a instàncies d'ERC, però que no tothom veu clar. La malversació i la corrupció van molt de costat. No són la mateixa cosa, però a la pràctica pot portar conflictes interpretatius.

La persona corrupta procura enriquir-se i poc l'importa si hi ha malversació de fons públics o no. El seu principal objectiu és guanyar diners el més aviat possible, i això, actuant legalment, és complicat. La malversació de cabdals públics pot ser deguda a una mala praxis, ja sigui involuntària, per un desconeixement de la gestió pública, per perseguir uns objectius que no s'ajusten a dret, o tranquil·lament per enriquir-se personalment o afavorir parents i coneguts.

Si realment es tracta de diferenciar la malversació de la corrupció crec que qualsevol intent per millorar la legislació actual serà benvinguda. Regular la malversació és interessant perquè els càrrecs electes han de ser molt curosos a l'hora d'utilitzar els recursos que són de tots. No es pot permetre que hi hagi un mal ús del diner públic i s'ha de poder discernir si estem parlant d'una mala gestió o d'un aprofitament personal d'aquests diners.  És per això que en cap cas podem permetre l'absolució dels corruptes, que són els causants de la desafecció política de la majoria de ciutadans, amb la desconfiança que provoquen, i en canvi hem d'ajudar a regular una bona pràctica política per rendibilitzar els recursos, amb eficiència i eficàcia. 

Desconec a quin nivell està la discussió sobre la nova regulació que es vol fer de la malversació, però entenc que ha d'anar encaminada a trobar una resposta el més justa possible a una casuística que vagi més enllà del càstig per discrepàncies ideològiques o interessos polítics. La pregunta immediata que ens podem fer és: és malversació destinar recursos públics per convocar un referèndum sobre l'autodeterminació?

Malversació de diner públic o corrupció?

Aquests dies es parla molt de malversació per part de càrrecs públics, sobretot davant la petició que es revisi la llei i diferenciï els diferents tipus de malversació. En un espai reduït com aquest es fa molt difícil explicar abastament tota la casuística de la malversació, però sí que voldria apuntar alguna idea al respecte, perquè crec que és important tenir en compte què estem dient quan parlem de malversació de diner públic i, sobretot, què hem de pensar dels seus responsables polítics.

Tot i que al final podem arribar a la mateixa conclusió de que es tracta de malversació de fons públics, és important diferenciar els casos en què s'ha de parlar directament, i també amb claredat, de corrupció. Al meu entendre no és el mateix qui es comporta de manera corrupta per enriquir-se personalment o afavorir de manera expressa els beneficis d'amics o parents, d'aquell que no actua correctament i provoca una malversació del diner públic.

Al final les conseqüències són les mateixes, i els perjudicats també, però no crec que sigui just posar en el mateix cistell uns i altres. Malauradament hi ha corruptes a la política, i en tenim uns exemples molt evidents, però també hi ha molt mala praxi en la gestió del diner públic. Tant un cas com l'altre s'han de resoldre de la millor manera possible, exigint responsabilitats, però tenint en compte la intencionalitat.

Els càrrecs polítics se'ls ha de suposar honrats i amb ganes de servir la ciutadania. A partir d'aquí caldria excloure aquells que només busquen en la política l'enriquiment personal i familiar, i procurar formar els altres perquè la seva gestió econòmica sigui la més correcta i beneficiosa per a la comunitat a qui serveixen. 

És per això que, sense entendre-hi gaire en qüestió de lleis, considero que la Justícia hauria de distingir clarament els dos casos i resoldre la situació concreta segons el grau de responsabilitat de cadascú.

Titllar tothom de corrupte és un error. N'hi ha, potser més dels que voldríem, però crec que és més freqüent la mala gestió que provoca un malbaratament dels recursos públics i que caldria solucionar. No sé si políticament interessarà entrar en aquest debat, però considero que seria el més correcte. Malgrat tot, ja sabem que en política sempre hi juguen els interessos de partit, sobretot quan hi ha eleccions a prop.

Meritxell Serret ha tornat

La notícia d'avui és el retorn de l'exconsellera Meritxell Serret, que es trobava a l'exili a Brussel·les, i que avui s'ha presentat davant el Tribunal Suprem. L'exconsellera, a diferència dels altres líders independentistes, no tenia cap euroordre en contra i està acusada de malversació i desobediència, i tot fa pensar que només serà condemnada per desobediència. Després de la presentació al Tribunal Suprem, ha sortit lliure amb l'obligació d'estar localitzable i haurà d'acudir davant del jutge Llarena a primers d'abril.

La tornada de l'exconsellera ha sorprès a tothom, ja que ho portava molt amagat. M'imagino que la situació en què es trobava, a diferència dels altres exiliats, ha fet creure convenient la tornada al país, ja que una condemna per desobediència no l'ha de portar a la presó, sinó simplement ser inhabilitada per desenvolupar càrrecs públics durant un temps.

L'altre dia, escoltant una tertúlia televisiva, sentia com comentaven que molt probablement el futur dels exiliats serà el de no poder tornar mai més al país, a no ser que decideixin afrontar el judici, amb el resultat que tots coneixem a través dels actuals presos polítics. És dur.

Els passos per a l'indult o l'amnistia estan encallats, i els nous canvis polítics d'aquests dies fan pensar que encara s'allargaran més en el temps. La possibitat que ERC perdi protagonisme en benefici de C's, o les possibles eleccions generals a la tardor d'aquest mateix any, buscant una pujada de vots socialistes en detriment de Podemos, poden comportar una aturada a les expectatives que s'havien creat.

Malbaratant els diners dels altres

El que ha fet Ayuso a Madrid no és prevaricació i malversació de fons públics? Es pot invertir d'aquesta manera sense un projecte al darrere que ho pugui justificar? Què vol dir instal·lar un hospital, amb el cost que això suposa, sense tenir un estudi fet sobre la necessitat i la utilitat del mateix?

El drama de tot plegat és que el tema no es tractarà de manera imparcial, sinó que es vendrà com una lluita entre dues forces polítiques i no s'entrarà a fons al fet en si. Aquest és el problema del nostre país, on els polítics actuen de manera irresponsable i no se'ls exigeix res a canvi. 

Avui ensenyaven les imatges de la inauguració del nou hospital de la comunitat de Madrid, sense metges ni malalts, només amb els representants del partit polític del govern, el PP. És un fet que es pot posar al costat de la construcció de molts aeroports i línies d'AVE.

No es pot invertir en infraestructures quan no hi ha cap estudi que n'asseguri la viabilitat i el cost del seu manteniment. Encara que sobrin els diners per invertir, no es pot llençar uns diners que no es podran rendibilitzar. Això fa mal, i posa en dubte tot el treball dels polítics. 

No pot ser que les baralles entre partits acabin amb aquests cops de força, per demostrar qui la té més llarga, jugant amb els diners dels altres i esperar que t'ho agraeixin. Fets com aquest són molt tristos i decebedors, i demostren que el nivell polític del nostre país és molt baix.

Bèlgica denega l'extradició de Lluís Puig

Avui hem conegut la decisió del jutjat de primera instància de Brussel·les sobre l'extradició de qui fou conseller de cultura, en Lluís Puig. Aquesta nova negativa a l'extradició sol·licitada per l'Estat espanyol, és una patacada més en el seu currículum, encara que la poden recórrer.

Veurem què en diuen les persones que hi entenen, però penso que la raó que donen, que no es fixa en tant en el motiu perquè se'l vol extradir, sinó per la forma que s'ha sol·licitat, és una clatellada a l'aparell de l'Estat. Que t'hagin de dir que no correspon al Tribunal Suprem presentar la sol·licitud d'extradició, és gros. Ja no sabem ni com s'han de fer les coses.

I jo em pregunto si tampoc és el Tribunal Suprem qui l'ha de jutjar. Si no és persona aforada, entenc que no li pertoca al Suprem. M'ho expliqueu?

El desprestigi del Poder Judicial espanyol és cada vegada més gran, però tenen la pell molt adobada i el que els interessa és jutjar els independentistes, i no pararan fins que ho puguin aconseguir, encara que sigui fent el ridícul dia sí i dia també.

Si no he llegit malament la notícia, a l'exconseller Puig només el volen jutjar per malversació, i per tant res a veure amb rebel·lió o sedició. No sé si en el seu cas hi ha pena de presó, o si només hi pot haver inhabilitació. Ho dic per allò de deslliurar-se de la reclusió.

La Fiscalia espanyola ja ha avançat que recorrerà la decisió judicial i per tant a veure si continua el sainet i quina és la decisió final de tot plegat. Sigui quina sigui, però, el cas és que s'han de mantenir a l'exili, i això no és fàcil. Entretant aquí, els nostres governants sembla que estiguin adormits a veure-les venir. No se'ls està fent cap favor.

Fèlix Millet ingressa a Brians-2

Avui s'acabava el termini perquè Fèlix Millet ingressés a la presó de Brians-2 per complir la condemna pel cas Palau. El Tribunal Suprem, a finals d'abril, havia confirmat la sentència que el condemnava a més de nou anys de presó, per malversació de fons públic, tràfic d'influències, apropiació indeguda, falsificació en document mercantil, falsedat comptable i emblanquiment de capitals. Gairebé res!

Quan veus entrar a la presó a una persona de gairebé noranta anys et fa llàstima. És com si et sabés greu, però llavors penses que ha tingut una vida molt fàcil i divertida tot estafant els altres, i això d'alguna manera es paga. No pot ser, perquè un s'ha fet gran, que no passi res. I retornar els diners estafats?

No acabo mai d'entendre què passa amb els diners que es roben. Mai no els fan tornar. Aquest home, que ha fet i desfet tant com ha volgut, a costa dels altres, s'estarà uns mesos, potser, i el deixaran sortir perquè és gran. I aquí s'haurà acabat tot! Doncs jo no l'empresonaria, però li embargaria els béns.

No cal fer-lo patir dins d'una presó, a qui hauran de tractar d'una manera especial, perquè no podrà seguir el ritme dels altres, però sí que li faria tornar tots els diners robats, encara que fos per donar-los a beneficència. No pot ser que els rics que defrauden quedin tan tranquils, i els pobres contribuents, tinguin problemes per arribar a finals de mes. 

Memòries no autoritzades de Josep Borrell

El ministre socialista més proper al PP, el senyor Borrell, continua com sempre menystenint els catalans i llurs institucions. Des de sempre, tot i haver nascut a Catalunya, ha odiat qualsevol actuació i expressió que d'alguna manera subratllés el caràcter, el costum o la llengua catalana, i ha procedit a fer-nos la punyeta de la millor manera que ha sabut.

Quan Pedro Sánchez el va nomenar ministre ja vaig comentar que era la pitjor notícia que ens podia proporcionar. La seva actitud vers Catalunya no ha canviat mai, i qui vulgui confeccionar les seves memòries com a personatge públic, comprovarà que sempre ha destacat per desacreditar-nos. Si és més espanyol és perquè quedi clar que la seva catalanitat és purament accidental.

Des del seu darrer nomenament, com a ministre d'exteriors, s'ha dedicat a malparlar de Catalunya, les seves institucions i els seus polítics. S'ha esforçat per donar una imatge falsa i grollera de com som i què pretenem. Si a Espanya existís Justícia de veritat, se l'hauria d'acusar de malversació de fons públic, per haver-lo dedicat a criticar Catalunya.

Borrell fa tancar les delegacions exteriors de la Generalitat; obliga que dimiteixin cònsols honoraris a Catalunya; s'enfronta als països que denuncien què està passant a Catalunya per culpa de l'Estat espanyol, i retira l'estatus diplomàtic del delegat del govern flamenc.

El senyor Josep Borrell és l'Alfonso Guerra català. Aquella persona que va gaudir comentant que ens havien triturat l'Estatut. No són conscients que són ells qui provoquen situacions com les que estem vivint a Catalunya, perquè han volgut enfrontar-nos als espanyols, contribuint a marcar diferències de tracte. No saben estimar, sinó sotmetre. L'ànsia de poder del senyor Borrell ha quedat demostrada des del primer dia, malgrat els fracassos obtinguts i les acusacions de beneficiar-se personalment dels seus càrrecs. Ara també hem sabut que és el ministre amb el patrimoni personal més elevat. Les seves memòries poden resultar interessants, però hauran de ser les memòries no autoritzades, perquè les que ell pugui escriure no descriuran el polític que nosaltres hem conegut. 

Montoro sacrificat per Rajoy?

Ahir parlava de la suposada prevaricació del jutge Llarena, si es confirmava que coneixia els números del ministeri d'Hisenda, però li interessaven més els de la Guàrdia Civil perquè li permetien acusar de malversació els membres del govern català. Veurem en què acaba tot això, ja que en un estat policial com en el que estem vivint, on es juga a la policia i als jutges en lloc de fer política, pot sorgir qualsevol sorpresa.

C's que menys netejar-nos de corrupció fa tot el possible per deixar malament al PP i aconseguir avançar-lo en les primeres eleccions que es presentin, ha trobat en la picabaralla entre Montoro i Llarena l'ocasió per aprofundir en la ferida. Que no sigui, però que per salvar el partit i aconseguir l'extradició de Puigdemont Rajoy sacrifiqui Montoro i el faci rectificar. Això seria una deshonra per al ministre, però Rajoy es capaç d'això i de molt més.

És una llàstima la incapacitat que tenim molts per fer veure els votants de C's i el PP la manipulació que utilitzen. Per més que ho anem predicant, els votants no sembla que se n'assabentin. Ja sé que no tenen gaires alternatives, potser hauríem de recuperar la novel·la "Assaig sobre la lucidesa", de l'escriptor portuguès José Saramago i demanar la població que en les properes eleccions tothom voti en blanc i a veure si d'aquesta manera canviem el sistema i de passada els polítics.

No es busca fer justícia, sinó condemnar al preu que sigui

Si Ernesto Ekaizer té raó podríem afirmar que el jutge Llarena ha prevaricat. Si el jutge sabia que no es va gastar ni cinc pel referèndum de l'1-O, i va utilitzar l'informe de la Guàrdia Civil on sí que s'acusava de malversació de fons públic per part del govern de la Generalitat, és ben clar que el jutge ha prevaricat. Utilitzava la font que li permetia acusar-los de malversació i anar sumant anys de condemna.

Resultarà que gràcies a l'orgull del ministre d'Hisenda, de proclamar a tots els vents que havien aconseguit controlar la despesa de la Generalitat, l'estratègia del jutge Llarena se n'haurà anat a l'aigua. Encara, doncs, haurem d'agrair a Montoro la seva actitud.

Estem, doncs, en mig d'un procés on no es busca fer justícia, sinó engarjolar els polítics independentistes. Ho veiem en l'actitud del jutge Llarena, en la pressió que fan des de VOX i també des de C's. És molt evident que no els interessa la justícia, perquè quan la sentència no els agrada, no l'accepten democràticament. Això és la prova del cotó, de que no s'està fent justícia, sinó intentant eliminar els polítics que no són del seu gust i d'aquesta manera dominar la societat catalana. No saben, però, que els catalans som soferts i pacients, i al mateix temps insistents, sobretot ara que hem vist clarament quin peu calcen i ja no s'amaguen ni les vergonyes.

El PP, un aparador de corruptes i mentiders

Resulta evident que els grans mèrits dels càrrecs del PP són la mentida i la corrupció. Tenim prou exemples per poder afirmar que la corrupció i la mentida estan suficientment adaptades a la manera de ser de la majoria de polítics del PP. Una altra cosa és si aquests acaben a la presó. Això són figues d'un altre paner. Ser del PP t'ofereix moltes garanties de no acabar a la presó, encara que et condemnin, gairebé el mateix que si ets gendre o cunyat del rei.

Per altra banda, el ministeri d'Interior té un bon historial de ministres. Fugint, amb molt poca vergonya i sí amb molta barra, l'exministre Fernández Díaz, a qui desitjo una prompta recuperació, apareix el mentider del regne, el senyor Zoido, que junt amb el ministre d'Exteriors, el senyor Dastis, fan una parella de ridículs i mentiders, que deixen el pavelló d'Espanya molt enlaire.

Ja em perdonareu que torni a parlar del ministre, però és que tot el que ha acabat de manifestar el ministre Zoido és tan fals, però expressat amb tanta convicció, que si no hi haguessin proves gràfiques fins i tot ens ho arribaríem a creure. És ridícul, però pervers, i fins i tot el podríem acusar de prevaricació i malversació de fons públics. Esclar que... amb el poder judicial al seu favor, no hi ha res a fer. Espanya continuarà en mans d'un partit corrupte, perquè no hi ha alternativa viable, sinó és afegint-s'hi C's, que pel poc que han remenat ja se'ls comença a veure el llautó.

Trista és la vida d'aquest país, en mans d'uns aprofitats que només pensen en ells, i no en les persones que s'han compromès a servir, ni tan sols els seus votants. De la mateixa manera que la gent senzilla que ha fet president dels EUA, al senyor Trump, i ara veuen que només procura per als rics, aquí a Espanya passa el mateix, i rucs els continuen votant. Han de veure molt malament el PSOE per no desitjar un canvi!

Corrupció o Malversació de cabals públics a Toledo i Zamora

Llegia avui que la Diputació de Zamora va organitzar una gala per lliurar uns premis a l'emprenedoria. Es tractava de lliurar un total de 3.500 euros als tres millors, i l'acte el conduïa el conegut Bestín Osborne, que va cobrar per la seva feina un total de 14.520 euros.

L'altre dia també vaig poder llegir que la Diputació de Toledo posava en subhasta un barco que havia fet construir, i li havia costat 400.000 euros, perquè navegués en un pantà no navegable. El barco no s'ha utilitzat.

En el primer cas la despesa està feta, i en el segon potser podran recuperar els diners invertits, però m'agradaria fer notar que és fastigós veure com uns senyors electes malgasten els diners que no són seus.

Parlem de corrupció quan pensem en aquells polítics que s'embutxaquen diners públics, i viuen a costa de qui els ha votat, però casos com aquests que us comento de les dues diputacions, segur que n'hi ha a cabassos. 

No sé si, considerant que les dues notícies siguin certes, es poden considerar casos de corrupció, però malversació sí que ho serien i d'això n'haurien de passar comptes, començant per aportar diners propis a la caixa que han desmantellat.

Per cert, m'agradaria saber si part d'aquests diners els ha arribat de Catalunya o altres comunitats que som solidaris.

Cal exigir responsabilitats als gestors municipals

No n'hi ha prou en demanar perdó quan es tracta del malversació de recursos públics. En el cas d'Arenys i la pel·lícula Laia no sé com catalogar-ho, però penso que caldria que s'expliqués bé, per què va poder passar? Qui en són responsables? i Quin és el perjudici per a les arques municipals.

En cap moment m'he posicionat en contra de la pel·lícula. Es tracta d'esbrinar quina responsabilitat hi ha en el fet que l'Ajuntament atorgués una subvenció sense tenir-ho previst pressupostàriament. Les subvencions via conveni, com deu ser el cas, s'han de preveure amb temps i en forma. Encara que tots estiguéssim d'acord que l'Ajuntament havia de subvencionar el projecte en 60.000 euros, el que no es pot fer és actuar sense respectar la normativa.

Avui llegeixo que la Diputació no farà efectiva la subvenció, per la qual cosa l'Ajuntament haurà de treure'ls de la caixa. Hi ha hagut molt rebombori arran de la moció de censura que ha deixat l'anterior equip de govern a l'oposició. En tot cas, actuacions com la que comento, que sembla ser que no és l'única, són prou preocupants com per fer fora els responsables d'aquestes actuacions.

Atès que la majoria ens deixem portar per les imatges i sovint per la pena i la compassió, desconeixent la realitat dels aparentment màrtirs, és bo que de tot es doni a conèixer el fons, perquè no ens deixem entabanar una altra vegada. Els encantadors de serpents són perillosos.

No només hi ha corruptes a la política

Sembla que ja ha quedat clar que no tots els polítics són corruptes, sinó que aquests són la minoria, encara que se'n parla molt, i perjudiquen la imatge dels polítics en general, i també del sistema democràtic.

Ara es tractaria d'entendre que també podem trobar corruptes en altres àmbits, fins al punt que podríem entendre per què hi ha polítics corruptes. Fixem-nos amb tot el que ha passat al món bancari. La CAM, per exemple. Un jutge acaba d'imposar una fiança de gairebé vint-i-sis milions a cinc exdirigents de l'entitat a qui també se'ls ha retirat el passaport. Tot això perquè responguin amb els seus diners si se'ls considera culpables, i perquè no s'escapin. Se'ls acusa de frau i d'haver-se preparat suculentes jubilacions.

N'hi ha més, però anem cap a un altre col·lectiu. Avui sortia la notícia que s'ha detectat unes 800.000 targetes de persones beneficiàries de la Seguretat Social, però que no estaven donades d'alta. D'aquestes, 200.000 eren pensionistes i per tant no pagaven els medicaments. També s'ha detectat 150.000 targetes de persones mortes, però que estaven actives, i algunes d'aquestes s'havien fet servir per obtenir receptes i medicaments gratis. No és corrupció això?

I segur que us vénen al cap més exemples. No fa gaires dies que va passar el cas del jutge Dívar, que el varen fer dimitir, però l'home, no retornarà els diners que va malversar, i s'anirà amb una 'indemnització' (té nassos la cosa!), de 208.000 euros, i després la jubilació corresponent.

També us vindrà a la memòria els professionals autònoms que us facturen sense l'IVA, i els que accepten pagar sense l'impost, i...

Que no només són els polítics, que per altra banda haurien de ser els que donessin exemple, i no cobressin dietes fent veure que són de no sé quin poble... Perquè una cosa són els sous, que ara els coneixerem tots, i l'altra els complements de tota mena.

La corrupció és a tot arreu i hem de trobar la manera de combatre-la. Perquè parlen de corrupció amb calers, però no us sembla que no aconseguir redactar una nova llei electoral, per interessos partidistes, no és també un altre tipus de corrupció? O bé col·locar els amics fidels al costat, descartant aquells que et qüestionen les coses, no és també un tipus de corrupció. Tal com llegiríem a l'Evangeli, qui estigui net de culpa, que tiri primer la pedra. Això, però, no ens pot fer defallir en la lluita contra la corrupció i qui la practiquen.

Avui ningú vol sortir a la foto

El rei ha plantat Dívar i no es podran fer la fotografia junts com aquest volia, abans de dimitir. Una dimissió que no sé ben bé per què hi ha accedit (encara no ho ha dit formalment), ja que té la consciència ben tranquil·la. Ho fa (ho farà) per no perjudicar la institució, i podrà continuar anant a missa i combregar.

Avui l'economista Xavier Sala i Martín s'imaginava, a La Vanguardia, un país on passaven coses ben estranyes. El rei, el seu gendre, el cap del govern, el president del Tribunal Suprem... feien el ridícul, o feien el seu agost. Una situació que tots tenim ben present i que necessitem recordar-la per adonar-nos de la classe de país on vivim. Ho deia Xavier Roig l'altre dia a l'ARA, quan recomanava als homes de negre que vinguessin preparats perquè més avall dels Pirineus està ple de xoriços.

Els assessors del rei l'han aconsellat que demà se'n vagi a l'Aràbia Saudita, a l'enterrament del príncep hereu, i deixi Carlos Dívar amb un pam de nas. De totes maneres, al rei no li faltava la fotografia de demà per quedar en evidència. Ell tot sol ja ha quedat retratat.

Jordi Sevilla comentava ahir que caldria recuperar l'esperit de consens del principi de la transició, per afrontar junts els greus problemes que ens asfixien, i deixar-nos de lluites de partits. N'hi ha que fa molt temps que diem que els partits polítics són un problema per al nostre sistema democràtic, que es basa precisament en ells. 

Avui ho ha dit el virtual guanyador de les eleccions gregues. Demana un govern d'unitat amb les quatre principals forces polítiques, però l'esquerra radical ja ha dit que no hi vol jugar. Em recorda el missatge que pregonava l'actual alcalde de Mataró, i que ha quedat en un no res.

Suposo que ho tenim difícil, però no podem perdre les esperances. Els partits polítics espanyols es mouen massa per interessos personals. No es tracta d'escollir els millors, sinó els que ens ho posin més fàcil. Normalment els mediocres, els que no tenen cap altra opció, i s'hi agafen amb les ungles i les dents. No tenen prejudicis ni vergonya. És tot aparença, tot mentida. Per això la crisi dels partits, per això la crisi de la política. Cal canviar la manera de fer política i fins que no aconseguim, no aixecarem el cap.

Algú fa els deures, però tard

Avui hem vist com l'expresident Zapatero reconeixia que en alguna cosa es va equivocar. Potser jo ho he volgut entendre així. A l'entrevista que l'ARA feia avui a qui havia estat ministre d'Administració Públiques, el socialista Jordi Sevilla, també reconeixia que no ho varen fer prou bé. S'excusava en què era molt difícil en plena eufòria, retallar i donar males notícies. Aquesta idea també la vaig sentir a dir parlant d'aturar els AVE. Esclar, com que no s'atreveixen, van fent gros el forat.

També el president del Consell General del Poder Judicial, el senyor Dívar, avança que dijous dimitirà, ja que li sap greu haver perjudicat la institució. El que li sap greu és que s'hagi descobert i no s'hagi pogut jubilar després d'estafar els espanyols malversant diner públic.

O sigui que tothom es va excusant, però ho fan perquè no tenen cap més remei. Se'ls ha descobert. Ens han arruïnat. I el problema més gros és que els que continuen decidint, no estan fent els deures, i esperaran a fer més desgràcies, per després reconèixer que no ho han fet prou bé. I és que l'orgull hispà és molt orgull!

L'FMI ha demanat que s'apugi l'IVA i es redueixin els sous públics. Rajoy, però diu que no ho farà. Que ja ho té controlat i que són altres coses que Europa ha de fer. No n'ha tingut prou en fer el ridícul el cap de setmana passat que avui hi torna. A mi ja em va bé que no abaixi els sous, però m'agradaria veure-li una certa coherència en tot el que fa. 

Jordi Sevilla diu que la democràcia està segrestada pels mercats, i que caldria una altra manera de fer política. Esclar que ho diu quan els que manen són els altres. M'imagino que el PP ja veu bé el que fa. Probablement l'excepció és l'alcalde de Manacor. La llàstima és que no se n'adonaran fins que estiguin a l'oposició, però llavors ja serà massa tard. Potser ni tan sols ho podran explicar.

El pressupost estatal, una malversació de fons públics

Pot un govern aprovar un pressupost d'inversions que representi llençar diners de manera absurda? si ho fa, se'l pot denunciar en algun estament judicial?

Com pot ser que després de viure uns anys de malversació de fons públics, a base de construir aeroports sense vols i línies d'AVE sense passatgers, el nou govern continuï en la mateixa línia. Si està comprovat que ni amb el nombre de passatgers potencials entre Barcelona i Madrid, la línia no és rendible, a què ve continuar construint en un racó de la península? perquè el president és gallec?

Si Europa els ha dit que el futur és el corredor del Mediterrani, i és aquí on es pot dinamitzar l'economia del país, per què aquestes ganes de llençar els diners? només per fer la guitza als catalans? Potser, si fos gallec, no pensaria el mateix. És difícil ser objectiu, però crec que en aquest cas la raó està força de la nostra banda i el govern, que ha de buscar el millor per al país, ha d'actuar amb intel·ligència i sense subjectivitats, i encara menys amb premeditació.

Penso que d'alguna manera s'hauria de vetar segons quines decisions, per més legitimitat democràtica que existeixi. No es tracta de posar en dubte la majoria absoluta parlamentària del Partit Popular, ni la seva capacitat de governar d'acord amb els seus objectius i programes, sinó d'exigir que els diners de tots no s'utilitzin malament, sobretot ara que en tenim pocs. És per això que demanaria a qui li correspongui que denunciï aquest pressupost d'inversions, perquè Brussel·les se n'adoni i toqui el crostó al president Rajoy, i li faci veure que no és temps d'experiments i encara menys de negar l'evidència.