I encara la llei d'amnistia

Avui s'ha conegut l'informe de l'advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la llei d'amnistia a favor dels implicats en el Procés català, en què avala la llei i no considera que afecti els interessos financers de la Unió Europea.

Com en totes les coses, no tothom ho veu de la mateixa manera i mentre el govern socialista i tots els polítics afectats per la no aplicació d'una llei que es va aprovar i que els jutges es resisteixen a acceptar-la, es feliciten per aquesta resolució, el PP interpreta que el dictamen apunta que la llei d'amnistia és contrària a la legislació europea al restringir a dos mesos el termini màxim perquè el Tribunal de Comptes analitzi la sol·licitud d'amnistia d'un encausat. Sincerament, crec que es tracta de buscar cinc potes al gat i no voler baixar del burro.

El següent pas és veure què sentencia el TJUE, ja que l'informe de l'advocat no és resolutiu. Si, com acostuma a ser habitual, el Tribunal es posa del costat de l'advocat general, caldrà veure com actua el Tribunal Constitucional per forçar al Tribunal Suprem l'aplicació de la llei d'amnistia.

Sense entendre quasi res de temes judicials, fent un repàs a com ha anat tot, és molt fàcil afirmar, sense possibilitat d'error, que els jutges estan actuant políticament i no pas jurídicament. I aquí rau tot el problema de l'Estat espanyol. Quan no governa la dreta, totes les institucions de l'Estat es tanquen en banda posant bastons a les rodes perquè no es pugui avançar democràticament. La conclusió més evident és que la transició democràtica espanyola és un frau que ens hem empassat tots, amb més o menys consciència.

Pausa democràtica

Aquest cap de setmana el món polític europeu girava al voltant de les eleccions de tres països on l'extrema dreta podia fer molt mal. La tendència a créixer no ha desaparegut, però és cert que els resultats no són els que s'esperaven i d'alguna manera totes les persones que creiem en la democràcia i el respecte als drets bàsics de convivència hem respirat alleujats.

Romania probablement ha estat la que ens ha sorprès més, després d'una tendència que feia pensar que l'extrema dreta arrasaria. La decisió del seu tribunal constitucional de fer repetir les eleccions, després de la victòria del seu líder ultradretà semblava que feia presagiar una gran victòria del seu partit polític, però no ha estat així. La Unió Europea respira tranquil·la, i també Ucraïna, atès que el líder de la força extremista és antieuropeu i contrari a l'ajuda al país atacat per Rússia.

A Portugal, on els socialistes van perdent pistonada, els conservadors han aconseguit quedar en primera posició a l'espera que els hi encarreguin la constitució del govern. Un govern que no tindrà el suport majoritari del seu Parlament, i caldrà veure com s'ho fan per tirar endavant i evitar noves eleccions. Em porten moltes de seguides!

I a Polònia sembla que també els pitjors temps de l'extrema dreta han donat pas a una situació més tranquil·la i que, si més no de moment, no hi ha un perill imminent de fer oposició dins del grup dels vint-i-set. Hongria continuarà essent l'ovella negra d'aquesta Unió Europea que necessita definir clarament què vol ser en un futur, sobretot ara que els EUA, amb el president Trump, l'han deixat a l'estacada i tirat per terra totes les consideracions de col·laboració que des de la final de la Segona Guerra Mundial havien tingut.

No crec que la tendència a l'alça s'hagi aturat. Potser es tracta d'una pausa que hauríem d'aprofitar per reflexionar què hem de fer per recuperar la normalitat democràtica que molts pensàvem que era irrebatible.

Votem els jutges?

Com que veig que els jutges fan i desfan en funció de la seva ideologia, potser ha arribat l'hora que els ciutadans puguem votar qui volem de jutge al Tribunal Constitucional, o al Suprem, o al Superior de Justícia de cada comunitat. Seria el més lògic, no?

Ja vaig comentar en alguna altra ocasió que em sorprenia que els jutges, quan es jubilen, comencen a parlar i dir coses que no han estat capaços d'assumir mentre estaven en exercici. Es manifesten molt més progressistes i contraris al funcionament normal dels diferents tribunals on hi han format part. Per què serà?

Avui llegia que una colla d'exmagistrats, i altres persones, han presentat una querella contra el rei emèrit, per delictes fiscals. Una cosa que sempre ens han dit que no se'n podia parlar perquè a Espanya el rei pot delinquir, no sé si fins i tot matar qui li faci nosa, sense que li pugui passar res, perquè és inviolable. Una concepció de la inviolabilitat que no entenc i que no crec que sigui correcta, però com que ho diuen els jutges... i als partits grans, els de sempre, PSOE i PP, ja els hi està bé...

M'imagino que la iniciativa, que ben segur ha estat meditada i deu tenir un fons jurídic correcte, no comportarà res més que soroll. Us imagineu que condemnessin el rei emèrit i hagués d'anar a la presó? Creieu que els Emirats Àrabs, que l'acullen, accedirien a l'extradició?

Tot plegat és una mica una pel·lícula de ciència-ficció, però amb un resultat previst i que no és el que ens agradaria, si més no als que pensem que la Justícia s'ha d'aplicar de la mateixa manera a tothom, i que el seu exercici és totalment objectiu i gens ideològic. Tot al revés del que acostuma a passar, si més no al nostre país.

És trist que estiguem observant judicis ràpids (que triguen anys) condemnatoris per uns miserables euros, i hàgim de suportar i alimentar un presumpte delinqüent sense que li passi res. La vida no és justa, i els que practiquen la justícia ho saben. A veure si arriba el dia que els podrem escollir!

Comencem de veritat?

Avui s'ha celebrat l'acte d'obertura de l'any judicial, amb la nova presidenta del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), i amb les expectatives de si s'avançarà, després de més de cinc anys de paràlisi, i què passarà amb temes tan importants com l'aplicació de la llei d'amnistia.

La defensa de la tasca dels jutges és lògica i la llibertat d'interpretar les lleis també, però al meu entendre un dels problemes més greus que patim al país és la negativa dels jutges d'aplicar una llei aprovada pel Poder legislatiu. Una cosa és la seva interpretació, però sempre segons la lletra de la llei, i mai deixant-la en un racó perquè no agrada.

L'altre dia escoltava a l'exdiputat Jordi Turull reclamant resposta al recurs presentat al Tribunal Suprem, per la decisió de no aplicar-li la llei d'amnistia pel delicte de malversació, encara que sigui negativa, i així poder-ho traslladar al Tribunal Constitucional. Aturar un procés per impedir que es resolgui és, al meu entendre, prevaricar i, com ja he dit altres vegades, algú ho hauria de denunciar i evitar que es continuï practicant aquest mètode d'aturar-ho tot simplement per conveniència ideològica.

Un jutge no és més que una persona normal i corrent. Té uns drets i uns deures. Se li han de respectar tots els drets i fer-li complir tots els deures. Si això no passa, vol dir que el sistema no funciona. Que la democràcia en aquest país no és plena i que tenim un problema que cal resoldre com més aviat millor.

Veurem si finalment es desencalla tot, però haurem de lluitar molt perquè se'ns reconeguin i respectin els nostres drets, encara que no els agradi.

I avui també hi ha hagut sessió plenària al Parlament català. Per primera vegada el nou president del govern català s'ha presentat per explicar-se i respondre les preguntes de l'oposició. No he seguit el ple i, per tant, fins que no llegeixi les notícies de la premsa, no podré saber com ha anat. Espero i desitjo que, una vegada elegit el president del govern, aquest comenci a treballar seriosament, i que el Parlament, amb el pacte a tres, també surti de la paràlisi a què ens tenen acostumats.

Arribem cansats!

Comencem un nou curs i ho fem cansats, com si les vacances no ens haguessin provat. Probablement ens han anat bé, però ens trobem que a l'hora de reiniciar l'activitat ens cauen a sobre els mateixos problemes de sempre amb les mateixes actituds i traves per poder-los solucionar.

De fet, hauríem d'iniciar el curs, animats, com aquella criatura que té una joguina nova. Nosaltres tenim un nou govern que, a més, ens ha promès moltes coses. Això ens podria il·lusionar, encara que no ens acabi de fer patxoca, però observem que no aconseguim expectatives noves. La baralla constant entre el PP i el PSOE, simplement per aconseguir el poder, ho fa malbé tot. 

El Tribunal Constitucional no aconsegueix elegir president. El PP no es pot treure de sobre la influència de VOX, a qui necessita per governar i li està prenent discursos per intentar augmentar la clientela. El president socialista té molts fronts oberts, a part de la qüestió personal de la seva dona, i intentarà sortint-se'n tot convocant, abans d'hora, un congrés del partit. Es tracta que el ratifiquin com a líder indiscutible i fer callar les veus contràries, que no són poques.

I a casa nostra? Els dos principals partits independentistes tenen previst uns congressos que han de servir per definir el seu futur, però... i el futur de Catalunya? La impressió que tenim és que només es tracta de posar noms, més que no pas programa. I entretant haurem d'estar amatents al compliment del pacte que ha fet Illa president de la Generalitat. Tinc por que ERC, atabalats amb el seu congrés i la lluita interna pel lideratge, s'oblidi de tot allò que els socialistes catalans li han promès i que els ha servit d'excusa per obrir-los la porta de la Generalitat.

La consellera d'Educació diu que hem de recuperar el prestigi i confiança de l'ensenyament a Catalunya. No ho tindrà fàcil. I Rodalies continua funcionant malament, a l'espera de si és cert que s'inicien els tràmits pel traspàs, tranquil, de les competències a la Generalitat.

No em digueu que no sigui tot això molt feixuc. Les vacances ens hauran anat bé per descansar, però de sobte ho tenim tot al damunt, i sense gaires alegries ni tranquil·litat. No és estrany que avui, que moltes persones han començat la feina, es trobin cansades i atabalades. Agafem-nos-ho amb calma!

Encara som a l'agost

Tot i que encara estem en plenes vacances d'agost, si més no per aquelles persones que en poden gaudir, l'agenda política ja s'està omplint de cara el setembre i molt especialment el que fa al Poder Judicial. El PP té preparat un reguitzell d'actuacions per entorpir encara més tot el funcionament judicial. Pel que fa a la llei d'amnistia, aprovada pel Poder legislatiu, però encallada per voluntat dels jutges, també s'està mirant com es pot tirar enrere. Una manera, atès que actualment el Tribunal Constitucional té majoria progressista, és presentant recursos contra jutges d'aquesta tendència per intentar que la balança canviï de cantó.

Com podem veure, doncs, la confiança en la Justícia, en aquest país, és nul·la. No ens ho posen gens fàcil i forçosament ens decantem per pensar que tot està corromput i que no hi ha manera de poder avançar. La dreta, estigui o no al govern, sempre té la paella pel mànec i encara no ho hem après.

Si una cosa ens han ensenyat és desconfiar dels jutges. Ja sabem que l'objectivitat és molt complicada, però enteníem que com a mínim hi havia honestedat. És el mateix que passa o passava amb la premsa. Sempre hem titllat els diaris ideològicament, però ens crèiem que, com a mínim, no ens enganyaven. Ens intentaven convèncer, però honestament. De cop hem obert els ulls i la innocència, com passa amb els infants que creuen en els reis mags, t'adones que tot és un muntatge. A vegades, en el cas dels reis de l'Orient, per il·lusionar-te, però en d'altres, com en la política i la justícia, per decebre't.

Aprofitaré aquests quinze dies per trobar notícies interessants per comentar i, a poder ser, positives. No tot ha d'estar perdut, encara que cada vegada ens ho posen més difícil per descobrir-ho.

Cosa de partits polítics

El PSC va deixar de ser un partit catalanista des de fa temps i no hi ha dia que no puguem observar accions que ho avalen. Tinc amics que han estat sempre simpatitzants i votants del PSC, i alguns d'ells no s'han adonat que avui el PSC no té res a veure amb els seus orígens. És una llàstima. 

    He llegit la notícia de la sentència del Tribunal Constitucional tombant el vot telemàtic a petició del PSC. Aquesta mesura fa difícil que els partits catalanistes puguin assegurar una mesa del Parlament favorable als seus interessos, ja que els polítics exiliats no podran votar. Aquest fet demostra una vegada més que l'interès de partit prima per sobre de tot, i cadascú ho defensarà a la seva manera.

    El fet podria ser més o menys irrellevant per a la majoria del país, si no fos el dubte que desperta el PSC a l'hora de defensar els interessos dels catalans. El PSC s'ha convertit com un PP qualsevol, en què primer posen la voluntat i interès del partit espanyol al que pertanyen, abans dels interessos dels ciutadans de Catalunya. 

    Té sentit que el PSC defensi el seu interès en poder dominar-ho tot, després d'haver guanyat les darreres eleccions, i haver-ho fet marcant distàncies. Potser no agrada tant la manera com es fan les coses i els recursos que s'utilitzen per assegurar-se el poder. Probablement els partits independentistes haurien d'assumir d'una vegada que els resultats electorals no els varen ser favorables, i que haurien de centrar tots els seus esforços per recuperar la imatge perduda i treballar perquè en la propera ocasió les coses els siguin més favorables. 

    La llàstima de tot plegat és que amb el PSC dominant la majoria d'institucions del nostre país, pot provocar una reculada important dels drets i especificitats pròpies del país. A Barcelona, el seu alcalde, gràcies al concurs del PP, ha donat ja prou mostres de la seva manera de pensar i obrar, poc amable amb les reivindicacions dels catalans. Ara ens trobarem un panorama semblant a l'altra banda de la plaça de Sant Jaume. Tant de bo tot plegat servís de lliçó per evitar caure en els mateixos errors!

Només li queda mobilitzar l'exèrcit

Al Partit Popular ja només li queda mobilitzar l'exèrcit. La seva obsessió per la unitat d'Espanya i la tragèdia de l'amnistia que vol signar el PSOE per aconseguir la investidura no sé on ens pot portar. Han sortit al carrer; han intoxicat el Poder judicial; han intervingut el Senat, on hi tenen majoria; continuen dominant els mitjans de comunicació, i ara ja no els queda res més que l'exèrcit. Ho veu així el senyor Aznar?

La transició espanyola, que no ha deixat de ser un frau, perquè ha mantingut al poder als mateixos de sempre, els hereus del franquisme, ha tingut moments de suspens, com va ser el fallit cop d'estat de l'any 1981. Ara, alguns nostàlgics trobarien suficients motius com per alterar l'ordre constitucional i fer fora, de manera violenta, el govern de l'Estat. 

No fa gaires dies es publicava una entrevista al senyor Tejero, que va entrar violentament al Congrés de Diputats. Ell hi tornaria. El senyor Aznar no para d'aixecar la veu i provocar per alterar la vida dels espanyols, enfrontant-los als catalans, però en certa manera als seus adversaris polítics, els socialistes, que per a ells han esdevingut enemics de la pàtria.

Hem de confiar que, malgrat la situació europea no sigui la millor, aturarà qualsevol intent de rebel·lia militar. No ens trobem a l'hemisferi sud, molt propens a aquests moviments. De totes maneres, la nostra salut democràtica està malferida, i necessitarem molta sort i temps per recuperar-nos.

En aquests moments no m'atreveixo a vaticinar què passarà a finals de mes. Hi haurà pacte d'investidura o no n'hi haurà? El PSOE complirà les seves promeses o passarà el mateix de sempre? Els catalans en sortirem escaldats, com sempre, o aconseguirem alguna cosa positiva? Diuen que tot dependrà del Tribunal Constitucional, que ara té un color més progressista, però jo no em refio del progressisme dels jutges espanyols. N'hem vist de tots colors, i al final rebem els de sempre.

No vull ser pessimista, però les coses no pinten bé. Sembla que les forces polítiques espanyoles treballin perquè els catalans no trobem cap més solució que declarar la nostra independència. L'odi cap a nosaltres és massa gran.

Voluntat política

Això és el que fa falta a l’hora de resoldre temes que són estrictament polítics: voluntat política. Per desgràcia no hi ha voluntat política, sinó interessos polítics, interessos partidistes, tots ells manipulats per uns mitjans de comunicació ideològicament al costat de l’extrema dreta i el feixisme. 

Avui llegia un escrit sobre les declaracions de l’exmagistrat del Tribunal Constitucional, el senyor Juan Antonio Xiol, on diu que l’Amnistia és totalment constitucional i que només cal voluntat política. El problema és que ens han demonitzat tant als catalans que no hi ha cap partit d’àmbit  estatal que s’hi atreveixi, i aquí hi trobem a faltar el PSC per fer alguna cosa més que claudicar en tot allò que podria beneficiar els interessos dels catalans.

No sé com acabaran les negociacions per fer possible un nou govern de Pedro Sánchez, però no ho podem simplificar ni donar totes les culpes als que tenen a les seves mans evitar unes eleccions. L’experiència d’aquesta legislatura passada, tot i haver necessitat els vots favorables d’ERC, ens demostra que les paraules, en aquest cas les promeses, se les endú el vent.

Haurà estat el menysteniment a les reivindicacions catalanes, per part del govern socialista, i no la decisió que pugui prendre Junts, la causa d’una possible repetició de les eleccions generals. Ens agradaria un govern progressista i valent a Madrid, que ens tingués en compte no només a l’hora de rebre els vots necessaris per a la seva proclamació. I això es pot produir si hi ha voluntat política. No cal res més.

Contents de la nova majoria al Tribunal Constitucional?

L'elecció de Conde-Pumpido com a president del Tribunal Constitucional i el fet que els jutges 'progressistes' hi tinguin majoria no és garantia de res, i al mateix temps escenifica que siguin uns o els altres, tots volen controlar els tribunals judicials i els importa ben poc la independència dels poders que són la base d'un estat de dret.

El canvi de cromos només satisfà als socialistes, però no a les persones que voldríem uns jutges independents, al marge de quin partit polític els ha escollit o proposat. Reconec que el fons de la qüestió no és fàcil i que no es pot pecar d'innocència. Si no hi som nosaltres hi seran els altres, i així, amb aquesta manera de pensar, anem alternant les majories sense resoldre el tema principal i sense aconseguir una plena confiança en la Justícia.

Si bé és cert que la pressió i repressió que el PP ha mantingut a través dels seus amics jutges, ha estat asfixiant, i que calia acabar d'una vegada amb aquesta descarada dependència ideològica dels seus amics magistrats, no és una bona notícia que el PSOE actuï de la mateixa manera, perquè en el fons la nostra confiança en la Justícia queda molt malparada.

Amb tot això hi ha les sentències pendents que tenen a veure amb el Procés català, i que alguns confien que canviïn per a bé. Particularment no ho tinc gens clar, i tampoc m'il·lusiona pensar que interessos partidistes puguin influir a l'hora de dictar sentència. M'agradaria pensar que els jutges, al marge de la seva ideologia, quan han de dictar sentència ho fan atenent-se a la Constitució i a les lleis vigents, i no es deixen portar per sentiments de venjança ni rancúnia, ni pel que poden publicar els mitjans de comunicació, o els partits més extremistes.

Haig de confessar que m'agrada que la majoria al Tribunal Constitucional hagi canviat, perquè considero que era massa tòxica, i confio que per malament que ho facin els nous jutges i la nova majoria, no sigui pitjor de com fins ara. Hi ha, però, moltes lliçons pendents i caldria que de mica en mica milloréssim aquest estat de dret que hem observat com trontollava. Ni els partits polítics actuals ni la societat en general està massa en condicions de donar lliçons de res, i és per això que ens hem de mantenir en alerta i opinar sobre tot allò que passa, amb tots els arguments possibles. Veurem com s'inicia aquesta nova etapa, i si podrem felicitar-nos dels canvis produïts.

Espanya tuf a podrit

Tot fa pensar, doncs, que Espanya cada vegada es troba més lluny de la legalitat democràtica. Els jutges d'extrema dreta, amb tota la barra del món, i jo hi afegiria la immoralitat, han donat un cop d'estat al sistema democràtic d'aquest país, a instàncies de la dreta més extrema. Els defensors del plantejament de com més malament, millor, avui tenen una alegria a afegir. Pitjor no podem anar.

Algú podria pensar que en casos extrems com aquest, el rei hi podria intervenir, però tots coneixem com és i com acostuma a actuar, o si més no ha fet fins ara. El silenci del rei, si es produeix, demostrarà la inutilitat de la monarquia a Espanya i el fet d'estar mantenint una institució, la reial, obsoleta i cara.

Em sento traït i reprimit a mans d'una extrema dreta present a totes les institucions espanyoles, i que malgrat no tenir en aquests moments el suport popular, aconsegueix tot allò que vol, utilitzant qualsevol trama, encara que sigui anticonstitucional. Penso, i si vaig errat que se'm rectifiqui, que els primers enemics de la Constitució són els mateixos jutges del Tribunal Constitucional que han fet guanyar el seu posicionament, amb la participació dels jutges que eren obra i part, sense la més mínima decència.

Avui pots llegir molts comentaris de persones que recriminen al PSC la seva actuació paralitzadora del Parlament català. Probablement tenen raó, però penso que hauríem d'estar més atents a la realitat d'avui, perquè és un graó molt important en el camí al caos i al trencament de la democràcia del nostre país. Amb això no vull dir que no haguem de fer constar què va passar el 2017 a casa nostra. Això no ho oblidarem mai, i per això el posicionament que molts vàrem prendre respecte a una força política que en algun temps havia defensat el federalisme com a solució per resoldre els problemes d'encaix de Catalunya a l'estat espanyol. Després de tot, arribes a la conclusió que les declaracions són només fruit de la conveniència del moment, i que passat el temps es canvia tranquil·lament sense cap mica de vergonya.

Caldrà anar seguint els esdeveniments. M'agradaria pensar que Europa s'escandalitzarà amb tot el que ha passat, però llavors recordo què acostuma a succeir, i que el compromís no va més enllà d'unes ganyotes i un mirar cap a l'infinit. Això ens ho hem de resoldre nosaltres, i això només ho poden fer les forces polítiques que actuïn amb convenciment democràtic. Està demostrat que la dreta espanyola no el té, i ara només cal que el poble sobirà en sigui conscient i actuï amb conseqüència.

Anul·lat el dret a l'avortament als EUA

Arran de la decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units d'anul·lar el dret a l'avortament i deixar-ho en mans dels diferents estats americans fa que em qüestioni la idoneïtat de tribunals com aquest, que en funció de la ideologia dels seus membres puguin anul·lar drets que molt probablement serien votats a favor per una gran majoria dels seus habitants. El tema no és gratuït i es pot aplicar en molts països batejats com a demòcrates, i per a molts conceptes que no sempre són tan clars.

Ho he dit alguna vegada explicant el cas espanyol, amb una Constitució que porta molts anys sense revisar-se, i un Tribunal Constitucional ancorat a l'extrema dreta, que fa impossible cap gir si no és voluntat dels seus membres. Una dotzena de jutges decideixen què és constitucional o no, encara que una majoria de ciutadans opini el contrari.

És una reflexió que em faig sovint i que arribo a considerar una servitud del model de democràcia que tenim al món occidental. És al meu entendre un obstacle perquè es compleixi fidelment el principi de sobirania resident en el poble. I és discutible perquè partim d'un model que legitima unes persones a decidir el futur d'un país. Unes persones que ostenten un càrrec i una responsabilitat, que no emana directament del poble.

Espanya és un clar exemple de la manipulació a l'hora de mantenir uns càrrecs que esdevenen decisius, malgrat haver caducat fa anys. La lluita política entre els dos grans partits polítics espanyols fa inviable unes substitucions que, al llarg dels anys, podrien anar canviant el tarannà i la manera de pensar dels membres dels tribunals de justícia. 

No es tracta de fer saltar els mobles a la primera de canvi, però sí que és necessari que les lleis i la seva aplicació s'adeqüin als canvis que la societat experimenta al llarg del temps, i s'acostin a la voluntat dels seus habitants. Pensar que una Constitució és inamovible i que és sagrada, és un greu error. És bo escriure les pautes de conducta i els seus arguments, però això no treu que al llarg de la història no es puguin anar adaptant a les circumstàncies, sense que això signifiqui estripar les cartes a la primera de canvi.

La decisió del Tribunal Suprem americà sobre l'avortament és una decisió de gran transcendència, al marge de l'opinió que pugui tenir qualsevol persona, i en concret qualsevol nord-americana, directament afectada per la resolució. No sabem les conseqüències de la decisió presa, però sí que endevinem quins interessos hi ha al darrere. No és estrany que moltes persones considerem que el model de societat del món occidental estigui vivint uns temps difícils i que es qüestioni el seu funcionament, amb conseqüències que poden arribar a ser molt desagradables. 

No saben ni emetre el seu vot

Ahir parlava de la Reforma Laboral que es votava al Congrés de Diputats, però encara no se sabia quin seria el resultat final, atès que hi havia dos vots dubtosos, els d'Unió del Poble Navarrès, que la direcció del partit els obligava a votar-hi a favor, però els diputats no ho tenien prou clar. Després de la votació han sorgit molts comentaris, perquè el cert és que tot plegat és vergonyós.

Finalment els dos diputats navarresos hi varen votar en contra, però la reforma va tirar endavant per l'error que va cometre un diputat del PP, que va votar telemàticament i es va equivocar. Ho podríem titllar de ridícul, però jo penso que és més greu. Tenia sis hores per votar, des de casa, i es va equivocar, encara que després el partit polític ha denunciat que va ser un error informàtic.

El cas és que, segons he llegit, el diputat va sortir corrent de Càceres fins a Madrid, per intentar votar presencialment i anul·lar el vot erroni telemàtic. Va arribar tard i les portes del Congrés estaven tancades, perquè ja havia començat la votació, i així ho marca la normativa interna de funcionament.

Els ciutadans s'indignen, perquè el PP, en lloc de culpar el diputat pel seu error, i fer-lo fora, donen la culpa als altres i fins i tot a la informàtica, abans d'assumir l'error. És possible que un senyor diputat sigui tan calamitat com per no votar correctament una votació tan important per al seu partit?

No és estrany que cada vegada hi hagi més desconfiança i desmotivació de la ciutadania vers els polítics i la política. Estem mantenint una colla d'inútils que no saben fer la seva feina, fins i tot la més simple, com és la de votar. Avui a Planta Baixa de TV3 han ensenyat com funciona el programa de votacions i dona una segona oportunitat abans d'enviar el vot emès, per comprovar que ho estàs fent bé.

Si va agafar el cotxe i va marxar de Càceres fins a Madrid, no va ser perquè el programa informàtic estava malament, sinó perquè posteriorment es va adonar del seu error. La jugada li va sortir malament, i ara el PP diu que es queixarà al Tribunal Constitucional. Suposo que es refien que una vegada més, els doni la raó. El ridícul, però, ja està fet.

El ridícul de la mesa del Parlament català dona per a un altre article.

Recusacions que no porten a enlloc

Els recents nomenats per formar part del Tribunal Constitucional, Concepción Espejel i Enrique Arnaldo,  han estat recusats per part de líders independentistes, en considerar que són totalment parcials com per no poder formar part del Tribunal. A part de la seva ideologia clarament en consonància amb el PP, el senyor Arnaldo té un passat molt obscur en temes de corrupció.

A ningú li ve de nou aquesta situació, sobretot tenint en compte com han actuat jutges i magistrats durant el Procés, però també en altres ocasions amb l’esquerra de fons. Ni Llarena ni Marchena són aigua clara, i les darreres manifestacions, en què menystenen el que puguin dir els tribunals de justícia europeus, deixen en evidència quin tipus de jutges tenim a Espanya.

La llàstima d’aquesta recusació és que no servirà per res, ja que qui haurà de decidir si la prenen en consideració, té molt clar que no.

Ni jutges, en els seus tribunals, ni polítics a les diferents institucions faran res per posar entre les cordes al rei emèrit. En aquest cas sí que tots es posen d’acord, també amb els socialistes, que són poc valents a l’hora de dir les coses pel seu nom.

Ens despertem tard

Em pregunto, per què els ex són més racionals que no pas els que estan en actiu? Ho veiem en jutges que han format part del Tribunal Constitucional, i també ho veiem en polítics que han deixat la política. En concret, avui llegia l'entrevista a dos polítics bascos que varen patir la violència d'ETA, i que ara ja no estan en política. Eduardo Medina i Borja Sémper, del PSOE i PP respectivament. Han escrit un llibre i els han entrevistat.

Hi pots estar més o menys d'acord, però tenen una lògica que expliquen i que seria bo que tinguessin present els que ara governen o estan a l'oposició. Hi ha una pregunta important, i és què en pensen de l'acostament dels presos a Euskadi. Ambdós hi són favorables. No té sentit, ara que ETA ha deixat les armes, mantenir els presos lluny del País Basc.

T'adones que els polítics en actiu viuen obsessionats i només veuen allò seu. Són incapaços de pensar que potser hi ha coses que els altres tenen raó, i que ho haurien de valorar. Quan escoltes Pablo Casado, per exemple, amb aquell orgull i menyspreu cap a l'adversari, et fan venir ganes de vomitar. O la prepotència de Pedro Sánchez, que es creu que tot ho fa bé.

Falta molta humilitat, perquè es confon amb feblesa. Hem constituït un món que els dubtes o les concessions no són ben vistes, i això treu molta confiança i respecte cap a els que governen o pretenen fer-ho. És per això que quan escoltem d'algú que té paraules d'elogi cap a un altre ens sorprèn molt. No ens acabem de creure que sigui possible.

I al final resulta que cal esperar quan es jubilen, perquè reconeguin els mèrits dels altres o els propis enganys. Llavors ja és tard, perquè han estat substituïts per uns altres que tampoc acceptaran els dubtes, tampoc escoltaran els altres i molt menys acceptaran que puguin tenir raó en alguna cosa.

L'increment de preus

Paral·lelament a l'aprovació, per part del govern, dels pressupostos per a l'any 2022, vivim una espècie de psicosi per l'augment dels preus dels productes, ja sigui per l'encariment del transport o de les primeres matèries, i al que s'hi afegeixen els problemes que hi ha d'estoc de vidre i cartró. Aquest increment dels preus es considera que anirà a més en les properes setmanes, i els comerciants animen als consumidors a comprar abans de festes, quan es calcula que els preus estaran molt per sobre dels actuals.

Els efectes que té l'encariment de primeres matèries i transport són ampliades pels comentaris que corren per les xarxes, que fan d'altaveu i, en certa manera, contribueixen al mateix encariment. Fins ara els grans magatzems han aturat la crescuda, tot rebaixant el seu marge de benefici, però això té un límit, i si es posen tots d'acord, l'apujada és assegurada.

Els ulls estan posats en els efectes que això pot tenir sobre el preu del diner, que alhora comportaria un increment de les hipoteques, un cop dur per a les persones que tenen contractada una hipoteca amb interès variable. Fa molt temps que el preu del diner es manté a mínims, però tot fa preveure que aquesta situació està punt de canviar i que el preu també s'enfilarà, amb el perill de que caiguem en un procés inflacionista que no tingui aturador a mitjà termini.

Cal que els governs ho tinguin en compte i trobin la manera d'evitar al màxim l'augment de persones en situació de precarietat, sobretot pel que fa a les necessitats bàsiques de subsistència. La pandèmia ha contribuït a fer més gran el nombre de famílies amb problemes per arribar a finals de mes, i si el procés inflacionista arriba, seran més les famílies necessitades d'ajut. La sentència del Tribunal Constitucional sobre la rebaixa de l'IRPF a les rendes més baixes, tampoc hi ajuda.

L'impost de les plusvàlues, inconstitucional

La decisió del Tribunal Constitucional de considerar inconstitucional l'impost de les plusvàlues és una patacada important per als ajuntaments, que són l'ase dels cops. Si una cosa queda clara des de fa molt temps és que el finançament dels ajuntaments no és suficient, i ara se li afegeix aquesta sentència.

Els ajuntaments es financen amb els impostos i taxes dels ciutadans, i amb els diners que arriben de les institucions supramunicipals. Hi ha molts ajuntaments que tenen poca recaptació dels seus ciutadans, i amb les escasses aportacions externes han de fer molts esforços per poder gestionar alguna inversió i serveis que són útils, encara que no siguin essencials.

Podríem entrar a discutir la legalitat de l'impost de plusvàlues, ja que en alguns casos no es pot justificar l'augment de valor de la propietat que s'hereta o es ven, però el que no és discutible és que els ajuntaments necessiten més finançament per poder gestionar correctament els serveis que se li exigeixen o que es deriven del normal funcionament d'una població.

És cert que hi ha serveis que es presten des dels ajuntaments que no serien considerats necessaris ni de la seva competència, però és molt difícil col·locar el llistó de què és necessari i què és un luxe. La llei és molt clara en determinar quins són els serveis que un ajuntament, en funció del seu nombre d'habitants, ha d'oferir, però tothom estira més el braç que la màniga per oferir altres serveis, potser mirant de reüll altres poblacions que els tenen en funcionament.

El control de la gestió municipal és molt difícil, sense una pressió important des del govern central, i això ha passat en més d'una ocasió, sobretot en temps de vaques magres. No es pot generalitzar, però, les imposicions de l'Estat, i aquí és on rau el problema. Ara, amb la possibilitat que desaparegui una font d'ingressos molt important, com és l'impost de plusvàlues, els problemes s'agreugen per als ajuntaments. 

Repartiment de jutges

Observant com s'estan repartint els candidats al Tribunal Constitucional entre el PP i el PSOE, et mereix molt poca confiança sobre la independència dels poders Judicial i Legislatiu. Una politització de la justícia que desanima els demòcrates del país.

T'adones que la Justícia està en mans d'unes persones que juguen poc amb la imparcialitat que hi hauria d'haver, sinó que estan totalment subjectes al seu pensament ideològic i polític. Els dos partits polítics donen per entès que les persones escollides per formar part del Tribunal Constitucional, actuaran d'una manera determinada, al marge de quin sigui el tema a jutjar o decidir.

Pel que fa a casa nostra, està molt clar que sigui qui sigui el qui entri a formar part del Tribunal Constitucional, ho tenim molt magre perquè ens vagin a favor, doncs fins i tot els magistrats més progressistes van en contra. I és en aquest punt que et planteges què esperes de la democràcia? 

Les persones que defensem que el poble és sobirà, ens trobem amb l'entrebanc de les lleis i la seva interpretació, i la impossibilitat de canviar-les, perquè qui ho podria fer ha estat nomenat a dit en la defensa d'una ideologia concreta. Ho hem vist en decisions on el legislatiu ha donat per bones i el judicial les ha fet rectificar. 

La dreta, quan està a l'oposició, es val del poder judicial, que li acostuma a ser favorable, per desfer allò que aprova la majoria del Congrés de Diputats, que hi és representat el poble que els ha escollit. Aquesta contradicció no és nova d'ara, però darrerament els polítics s'han acostumat a fer-ho passar tot per la Justícia, donant-los més relleu del que seria convenient.

Europa, garantia democràtica

Europa és una garantia per a la democràcia, o si més no això és el que proclamen molts polonesos després de la decisió del Tribunal Constitucional de no acceptar algunes regles de la jurisdicció europea. Els catalans ho podem entendre, perquè també ha estat una garantia a l'hora d'acusar unes persones de sedició.

Però no és només ara que en som conscients. Els que vàrem viure la dictadura franquista recordem molt bé les ganes d'entrar a la Unió Europea, tan bon punt el dictador va morir. No volíem continuar al marge de la democràcia.

M'imagino, doncs, que molts polonesos temen un retrocés en els seus drets democràtics. També ells tenen un passat molt fosc i tortuós. Segur que no volen patir més del que ja ho fan, amb un president autoritari, i un sistema democràtic dubtós. Sortir de la Unió Europea seria un fet molt dolorós. És per això que aquests dies ens arriben imatges de manifestacions contràries a la idea de sortir-ne.

De ben segur que de la Unió Europea n'esperem més del que rebem. Els estats es protegeixen entre ells, i la idea d'una independència d'una part d'ells, no agrada i van tots a la una. Malgrat tot, el marc europeu ens garanteix el respecte a uns drets que a Espanya, amb un govern de la dreta, estarien en perill.

La dreta europea es troba molt lluny de la dreta espanyola, ancorada a un extrem amb el suport de l'extrema dreta, i també lluny de la dreta polonesa o l'hongaresa. És per això que ens fixem molt com evoluciona a països com França o Alemanya, per preveure quin pot ser el futur al nostre país. 

Polònia es rebel·la

La Unió Europea no acaba de rutllar en molts aspectes, però el principal problema és que els països que en formen part s'arribin a creure els avantatges d'anar units i de fer una política comú. Cedir competències no acaba d'agradar a ningú, però només així es pot aconseguir resultats positius de la unió.

Dic això, arran de la informació que ens arriba de Polònia, un membre de la UE molt discordant i que ara planteja el dubte sobre les competències judicials. Segons ha declarat el Tribunal Constitucional polonès, ells estan per sobre de les lleis europees, i d'aquesta manera s'aparten de la voluntat general, d'un marc judicial comú.

A ningú no se li escapa que la posició de Polònia no difereix tant del que pot arribar ser Espanya en mans del PP i Vox. S'ha pogut comprovar amb el cas del Procés, i les ordres judicials d'extradició del jutge Llarena, que els tribunals espanyols s'han posicionat de manera contrària als europeus. Això fa pensar que no seria tan estrany que Espanya, amb Casado de president, pogués arribar a fer les mateixes proclames que Polònia.

Amb la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, i amb la jubilació d'Angela Merkel, amb un futur incert de lideratge a Alemanya, la Unió Europea no passa pels seus millors moments. Si no s'aconsegueix enfortir la Unió, el paper que pugui arribar a fer serà molt més galdós que no pas fins ara.

I els catalans què hi tenim a dir? Doncs la meva preocupació és que el nostre futur és una mica magre. Portem molts anys confiant en què Europa ens ajudaria a entrar a la democràcia i transformar el govern autoritari de Madrid. Si Europa no és forta, poca cosa podrem esperar d'ella, i tal com pinten les coses, de Madrid no podem esperar res millor, sinó pitjor. El discurs de la dreta espanyola és un atac constant a Catalunya. No volen solucionar el problema, sinó ignorar-lo i reprimir-nos.