dimecres, 31 de maig del 2017

Una nit diferent

De manera inesperada, avui no dormiré a casa, i per tant canviaré els hàbits sortint de la monotonia. Us confesso que com a casa enlloc! És ben cert que les persones som animals de costums i quan se't desquadra alguna cosa sembla que tot trontolli: on soparé? Com serà el llit? On tinc tal cosa? I aquells sofà tan còmode...
Tot això pot venir de nou a la gent més jove, ara que tot penja d'un fil, que la feina, si se'n troba, és interina, que el pis de lloguer no saps fins quan hi seràs, quan te l'apujaran ni quant, la incertesa de si el mes de setembre votarem en referèndum o en Rajoy ens enviarà abans la cavalleria...
Nosaltres, els de la meva generació, encara teníem algunes seguretats, no era com en temps dels nostres pares, que tot estava decidit, però sí que teníem on agafar-nos. Potser per això els canvis ens vénen més de nou. Fa més de 30 anys que vaig entrar a treballar a l'empresa i confio en jubilar-m'hi.
Tot s'ha de dir que cal estar oberts als canvis i, sobretot, evitar que et sobresaltin. Aquest matí, per exemple, he vist un racó de Barcelona que desconeixia, i de ben segur que hi ha coses interessants. A vegades la nostra imaginació és poc creativa i ho simplifiquem massa. Segur que la lectura, el viatjar, el compartir amistats, ajuda a volar una mica més i no crear tants estereotips. Segur que si coneguéssim més món no ens discutiríem tant per bajanades i seríem més dialogants i més oberts a tot allò que desconeixem. Espero passar una bona nit.

dimarts, 30 de maig del 2017

Duran i Lleida hi vol tornar, qui es deixa enredar?

Encara que manifesti descartar la possibilitat de liderar el partit, tots sabem que no cal estar al davant per moure els fils d'un partit polític, sinó que des del darrere sovint encara va més bé. Duran i Lleida no n'ha tingut prou en arruïnar un partit històric que ara en vol crear un de nou, no sé per enredar a qui.
El seu afany de protagonisme no li permet estar amagat a la vida privada, i ha de buscar la manera de tornar a sortir als diaris, encara que sigui per bé.
M'agradarà veure, doncs, quants seguidors tindrà aquest nou partit, si s'acaba constituint, sobretot després de la dispersió dels antics militants d'UDC en nous i minúsculs partits: Demòcrates, Lliures... i els que s'han incorporat a altres partits, com el PDeCAT, i desconec si també a C's o el PP. 
No podem oblidar que, si una cosa té Duran i Lleida és un gran poder de seducció, fins al punt de portar l'històric partit català a fer fallida, això sí, saltant del vaixell abans del naufragi.
El discurs de Duran i Lleida és el mateix, recuperant el to tranquil i d'amiguisme amb el PP, demanant-li, però que escolti els catalans, quedant bé amb la vianda al plat!
Darrerament no havíem sentit a parlar gaire d'eleccions, tret de C's que no diuen altra cosa, però potser sí que els oportunistes estan preparant el seu minut de glòria a l'espera que la càrrega feixuga que suporten els sobiranistes del Parlament pugui amb ells i en rebin les conseqüències en unes hipotètiques eleccions autonòmiques avançades.  

dilluns, 29 de maig del 2017

AVE contra Rodalies

Es parla molt del xoc de trens i jo m'imagino els models de què disposem uns i altres i tot fa pensar que ens hi enfrontarem amb les nostres ferralles de rodalies. M'imagino que les carcasses deuen pesar diferent, però nosaltres juguem en avantatge, perquè els nostres van atapeïts i ells pràcticament buits.
Deixant de banda la ironia, aquests dies parlant amb diferents persones t'adones que hem perdut les ganes de discutir i estem més aviat a l'expectativa de quan ens cridaran a files i si en tindrem realment ganes. No penso que les persones haguem canviat d'opinió, però més aviat estem passius mirant com els nostres representants polítics es reuneixen i van traçant el camí a seguir, no sé si amb els ulls oberts o mig enlleganyats.
També tenim els ulls mirant cap als EUA amb el seu president actuant de showman, mentre la primera ministra d'Alemanya se'n fa creus de com pot un home com Trump arribar a ser el president d'un gran i poderós país.
El nostre, que fa cara de sòmines ha aconseguit que fos Pedro Sánchez qui el telefonés i no pas ell per felicitar la victòria a les primàries. Llavors direu que el seu caràcter no el fa guanyador! Caldrà veure si en el cas del referèndum català li surt de la mateixa manera o bé al final s'haurà de mullar. Fins ara aquest laissez faire li van donant rèdit. A veure qui serà més tossut si Rajoy o Puigdemont.

diumenge, 28 de maig del 2017

Els barruts viuen a costa dels altres

Vivim un temps on qui vol aconseguir alguna cosa ha de cridar. Si no et queixes ningú no et fa cas. Hem creat una societat que només hi viuen bé els barruts, o si més no se'ls permet fer el que volen sense tenir en compte els altres.
Els passejadors de gossos reclamen platja per banyar-los, però no aconseguim eliminar les cagarades i pixades al carrer i a les nostres façanes. Les terrasses ocupen les voreres i si vols passar els hi has de demanar per favor i agrair-los si ho aconsegueixes. Els okupes entren als pisos i els propietaris tenen totes les de perdre i no els recuperen després de molts esforços, diners i temps. I podria continuar.
Ja no parlo de cedir el pas a les persones més grans, ni evitar posar obstacles a la vorera perquè no hagin de baixar. D'això ja se n'ha perdut el costum! Si et queixes ets un rondinaire, i si no ho fas, vius a remolc dels descarats.
El que s'ha convertit en costum, la manca de civisme, el no pensar en els altres, té solucions, o si més no es pot moderar, sempre i quan les nostres autoritats tinguin ganes d'aconseguir una vila més habitable i respectuosa. Això no es porta! La prova en són les primeres veus que gosen alçar-se per recriminar els comportaments incívics.
Senyors del govern els demanem més dedicació per aconseguir una vila més agradable, també més pròspera i amb futur. Més dedicació i idees. Les coses no se solucionen amb paraules boniques i promeses de bones intencions. Les coses s'arreglen posant-hi el coll i dedicant totes les hores del dia per trobar solucions, avançant-se a les queixes i escoltant els que menys remor fan.
La seva tasca no és fàcil, però això no els hi va prometre ningú. Si no s'hi veuen en cor, haver-ho pensat dues vegades. Probablement hauran de deixar-ho a d'altres perquè ho facin millor.

dissabte, 27 de maig del 2017

Cap de setmana amb Camus i la creu de Canet

Ahir divendres vàrem assistir a l’estrena de l’obra “El malentès”, d’Albert Camus, a càrrec de Fènix Teatre sota la direcció d’en Jordi Pons. Com que hi haurà més representacions durant el cap de setmana, i probablement més enllà, us recomano que l’aneu a veure.
Diuen que el text d’una obra ho aguanta tot, però segons com i quan es diu pot semblar que estàs criticant els actors i la seva interpretació o la mateixa direcció, i no és això. Simplement penso que una obra ben escrita té moltes possibilitats d’agradar a l’auditori, després la direcció i interpretació que se’n faci acabaran d’arrodonir-ho.
L’obra d’ahir el vespre no té res a veure amb la darrera producció que ens va preparar Fènix Teatre. En aquella ocasió, l’obra “Un barret de palla d’Itàlia”, d’Eugène Labiche no s’aguantava i per més que s’hi esforcessin els actors, en vàrem sortir molt decebuts. Ahir vam recuperar el Jordi Pons de sempre, gràcies al text de Camus, el seu bon art i una bona interpretació dels dos personatges clau de l’obra: la Martha i la seva mare. Felicitats Jordi!
I aquest matí ens hem ajuntat al grup que, passant arran del castell de Santa Florentina, pujava a la creu de Canet. Ha estat una bona estirada de cames, per acabar presenciant una bona imatge del Maresme. L’AMPA de La Presentació ha organitzat la matinal que afavoreix el compartir el lleure entre escolars i els seus pares, un dissabte de finals de maig.

Algú exclamava “som uns privilegiats”, i he pensat que tenia molta raó. Ens trobem en una bella comarca del país on és possible viure-hi confortablement. Només caldria que totes les famílies tinguessin la mateixa sort, els mateixos drets i les mateixes oportunitats. Si construïm una república catalana ha de poder ser amb aquests objectius principals, si no és així, no val la pena tants esforços.

divendres, 26 de maig del 2017

El govern municipal arenyenc i la participació ciutadana

A la sessió plenària d'ahir el vespre en el nostre Ajuntament va quedar palès que tothom s'omple la boca de participació, perquè sempre queda bé, però en el fons ben pocs s'ho creuen i alguns fins i tot fan mans i mànigues per evitar-la.
El punt de la consulta sobre la ubicació de la biblioteca va reproduir escenes patètiques i indignes d'uns electes municipals. Potser no se n'adonen, però als vilatans no se'ns enreda tan fàcilment. La manera d'actuar els delata i no cal que dissimulin i es mostrin tan participatius. Tenim l'exemple dels consells municipals de participació per ensenyar-nos quina voluntat participativa hi ha realment. Senyors i senyores representants municipals siguin sincers i honestos i deixin d'enganyar-nos.
La moció presentada per Junts per Arenys demanava la consulta sobre la nova ubicació de la biblioteca, tal com s'havia aprovat anteriorment. Les excuses dels portaveus dels partits polítics que estan al govern varen ser penoses. La moció no plantejava si es comprava el convent de les Clarisses o no, sinó que demanava que es convoqués una consulta als vilatans sobre el lloc on ubicar la biblioteca.
Personalment sempre he pensat que no totes les decisions polítiques han de prendre's a través de processos participatius, o si més no cal analitzar-los molt bé, per decidir la millor manera de plantejar-los perquè el treball sigui efectiu. En aquest cas no veia gaire clara la consulta, com tampoc vaig veure bé la consulta que es va fer fa uns anys sobre l'ús del Xifré, i el resultat ho va evidenciar. Dit això, si el Ple municipal va acordar convocar la consulta, s'ha d'argumentar molt bé els motius per ara no convocar-la, i aquests no varen existir.
La Llei 10/2014 de 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i d'altres formes de participació ciutadana especifica que una manera d'aprovar la seva convocatòria és en sessió plenària, per majoria simple, proposada per almenys dues cinquenes parts dels regidors del Ple, la qual cosa ahir es va complir.

dijous, 25 de maig del 2017

Uns polítics sense criteri ni iniciatives i moooolt participatius!

Després de fer un seguiment de l'acció de govern municipal arribo a la conclusió que no tenim els polítics que Arenys necessita. Passen els mesos i arribem a la meitat d'aquest mandat i tot està per fer. Només avancem a mata-degolla per solucionar els problemes que van sorgint, perquè no hi ha hagut previsió, o bé ens temes anecdòtics. Tenim un Pla d'Actuació del Mandat, on és visible l'endarreriment d'acord amb els terminis previstos per a l'execució de les moltes actuacions relacionades.
Per què dic que no hi ha iniciatives ni criteri? Doncs perquè podem fer un llistat ben llarg d'actuacions importants pendents, algunes d'elles que ni tan sols es proposen dur-les a terme: Pla de mobilitat; Pla Estratègic; Pla d'Equipaments... En parlen, sí, però no fan el pas.  
I ara els escolto (al govern) defensant que són molt favorables a la participació, però en el cas de les Clarisses no! De què tenen por? Que la vila voti en contra de la seva voluntat? Això és democràcia o no ho és?
Molta demagògia, i els vilatans hem d'empassar-nos moltes coses, però no som il·lusos, i després mesurarem molt bé el nostre vot. Molt decepcionat per les intervencions dels nostres polítics en el Ple Municipal.

dimecres, 24 de maig del 2017

Ni dignitat ni cortesia, Rajoy és gris i prescindible

No sé si estareu d'acord amb mi, però sempre he pensat que amb una persona que es comporta amb mala educació és molt difícil d'entendre-s'hi. Em refereixo a persones que han tingut la sort d'estudiar, han tingut una família a qui no els ha faltat mai res, si més no el més essencial, però que en canvi es comporten de manera indigna. 
El president espanyol és, al meu entendre, una persona en qui no hi pots confiar, perquè el seu tracte no és bo, ni agradable, si més no políticament. No provoca respecte ni admiració, sinó tot el contrari. És un polític gris i esquerp amb qui no et vénen ganes de treballar, ni tan sols discutir.
No dic tot això per la seva visió de l'Estat, ni la manera de jutjar i d'actuar en contra dels interessos dels catalans, que ni el mateix Aznar ens havia obviat tant, sinó que dic que Rajoy es comporta com un mal educat i que no es mereix el càrrec polític que les urnes li han donat, per detalls com el de no felicitar Pedro Sánchez per la victòria aconseguida en el PSOE. Ja sabem que no li ha agradat, i que preferia la fidel i obedient Susana Díaz, però per cortesia calia felicitar, des del primer moment, el seu adversari polític. És una anècdota, si vosaltres voleu, però de ben segur que en trobareu més.
Espanya no es mereix un president com Rajoy, i si ens el mereixem serà perquè hem caigut molt avall. Se'm fa difícil veure'l com a una persona honrada, justa i neta. Hi ha unes normes de comportament que tota persona que exerceix algun tipus de responsabilitat, sigui social, cultural o política, ha de seguir. Rajoy és feréstec, utilitza la ironia per menysprear qui no pensa com ell, no fa ni deixa fer, i aconsegueix mantenir el país a l'ombra del progrés, de la justícia social i la democràcia. Me l'imagino com aquell company de classe que te les fotia pel darrere, sense donar mai la cara.
Rajoy està tranquil perquè qui li ha de fer ombra encara ha d'aparèixer, però és cert que preferia mil vegades el PSOE de Susana Díaz i totes les patums dels anys 80, i no l'incòmode d'en Pedro Sánchez a qui Díaz i els seus l'han fet bo.

dimarts, 23 de maig del 2017

A mercè dels terroristes

Una de les preguntes que en els darrers temps molts ens repetim és si ens hem d'acostumar a conviure amb la por i la mort de víctimes del terrorisme. Durant molt anys hem observat a través de la premsa i la televisió els efectes del terrorisme a diferents parts del món, lluny normalment d'Occident. Ara, però el terror el tenim aquí i ningú s'acaba de sentir segur en el moment que surt de casa o participa en actes multitudinaris.
L'atac terrorista d'ahir a Manchester ha colpit potser encara més, per la joventut de moltes de les víctimes. Ja sé que al cap i a la fi són morts, però veure-hi entre elles criatures de set o vuit anys fa mal, molt mal.
No ens entretindrem a analitzar quin és l'origen de l'existència d'Estat Islàmic ni els seus crims, perquè semblaria que els exculpem o fins i tot justifiquem. Res justifica el terrorisme, sigui d'un cantó o l'altre, però sí que convé tenir present que a vegades els nostres actes imprudents i temeraris poden comportar mals pitjors. 
Avui ha mort un home de 81 anys, a Madrid, després que rebés un cop de puny a la cara per part d’un conductor a qui li recriminava no respectar el pas zebra. No em direu que no és molt trist que els humans haguem arribat a aquests extrems.

El meu condol als familiars de les víctimes i ferits de l’atac terrorista de Manchester, i el prec als governants a buscar la pau per sobre dels interessos personals.

dilluns, 22 de maig del 2017

La lliçó de la militància socialista

Per sorpresa ahir Pedro Sánchez va escombrar la cúpula del PSOE. Certament, contra molts pronòstics no va ser Susana Díaz, la protegida de les grans patums socialistes, amb Felipe González al capdavant, qui es va fer amb la secretaria del partit, sinó que el guanyador va ser l'expulsat exsecretari, amb el suport de més del 50% dels militants.
Vist com ha anat tot plegat no se m'acut res més que insistir en la lliçó que els militants socialistes han donat als líders del passat, aquells que no han sabut retirar-se a temps, i des de l'ombra han volgut continuar movent els fils al marge de la voluntat dels militants i simpatitzants socialistes.
La resposta de la majoria dels militants socialistes ha demostrat que no varen acceptar el cop d'estat dels membres de la gestora socialista que va acabar donant suport a Rajoy a la presidència del govern espanyol, amb l'abstenció del PSOE al Congrés de Diputats. Pedro Sánchez, als ulls de molts socialistes, és qui pot recuperar el govern espanyol, amb una política diferent a la que ens ofereix el PP. Susana Díaz no és aigua clara per a la majoria de socialistes, i per això no ha guanyat. Només els socialistes andalusos li han donat suport, i això, per a defensora a ultrança de la unitat d'Espanya, és un avís important.
Pedro Sánchez té per endavant una feina important i difícil. El PSOE està en hores baixes i no només ajuntant esforços podrà sortir de l'atzucac on es troba. Caldrà enginy i no fer més passos en fals. Caldrà valorar quin paper pot i ha de jugar en el marc parlamentari i polític espanyol. No ho té gens fàcil, però al meu entendre, només amb un partit socialista fort podrem aconseguir que el partit de la corrupció, el conservadorisme i la nostàlgia franquista, desaparegui del govern d'Espanya.

diumenge, 21 de maig del 2017

Un temps sense relleus ni efemèrides a recordar

Em desespera pensar que hi ha personatges a la vida que passen sense aportar res que en el futur puguem recordar i celebrar. Personatges que tenen el poder i que són grisos, mediocres i poc respectuosos amb les persones.
Avui podem commemorar moltes i diverses efemèrides que en un moment de la nostra vida ens han omplert i aportat coneixement, saviesa, alegria... Cinquanta anys del moviment coral infantil, vint-i-cinc de les Olimpíades de Barcelona, cent setanta-cinc de la Casa Escolàpies a Arenys de Mar... Què podrem celebrar d'aquí a 25, 50, 100... anys? La grisor del PP i el seu president? L'inici de la fi de l'alternança política del PSOE?
Somio viure en un país on la sobirania rau en el poble i que quan aquest es manifesta els polítics de torn l'escolten i l'obeeixen. Un somni impossible amb els protagonistes que tenim ara, i molt difícil d'aconseguir pel poder que tenen, no només polític, sinó també legislatiu i mediàtic.
Avui he anat a Vic a donar el meu condol als familiars i amics de la Pilar Cabot, una persona que ahir ens va deixar i que podria ser una mostra de la persona que concentra tot el seu poder en la veu, les paraules, la coherència en la manera de ser i viure, sense necessitat de figurar, dissimular ni sobreactuar. Persones com la Pilar són les que donen sentit a la nostra vida. I nosaltres què fem? Com hi col·laborem? Donar sentit a la vida, estimar i ser honest en tu mateix i als altres és un bon consell per viure plenament, malgrat els entrebancs que la vida et presenta.
No ens podem obsessionar, però hem de ser valents, actius i conseqüents. Probablement aquests són els temps més difícils que la nostra generació li ha tocat viure. Una generació que vàrem viure els darrers anys del franquisme, però que vivíem il·lusionats pensant en el futur. Ara el futur ens espanta, perquè la tendència dels nostres governants és d'anar enrere. Pesa massa la nostàlgia del passat gris de la dictadura. Tenen massa força els espectacles estúpids de les cadenes de televisió. Enaltim massa la ignorància, el menyspreu i la misèria. Alguna cosa estem fent malament i ens hauríem d'aturar per repensar si això és el que volem aconseguir, o bé encara som a temps a reconduir-ho. Pensem-hi!

dissabte, 20 de maig del 2017

Recordant l'amiga Pilar Cabot

Estimada Pilar, amb molt de respecte et dedico el meu escrit d'avui, conscient que no estaré a l'alçada teva, tu que sempre has jugat amb les paraules, d'una manera tan sensible, bella i entenedora al mateix temps. Sempre vaig admirar el teu amor pels llibres, per la poesia, per la cultura. 
Avui és un dia molt trist, perquè t'hem perdut, fins i tots aquells que feia tants anys que no coincidíem. Et confesso que darrerament intentava trobar el dia per venir-te a visitar, i mai em perdonaré no haver-m'hi esforçat més. Ara ja no hi sóc a temps, i em dol.
Encara que llunyans són molts els records que guardo dels moment que vàrem compartir, tant de veïnatge a la llibreria El Clam, com a la Coral Canigó, assajant, fent concerts i viatjant. Tinc molt present la nostra estada a Heiligenblut, que fa poques setmanes comentava en el meu blog. 
Crec que vàrem viure moments interessants, i era un plaer ser amic teu. La teva llibreria va ser un revulsiu cultural a Vic. Els amics que et venien a veure i a fer tertúlia literària. Tot just obria els ulls a la vida, a la cultura i et tenia com a referent.  
Han passat molts anys, però sempre t'he recordat. La vida ha fet que m'allunyés de la meva ciutat natal i per tant de molts amics que hi vaig fer, però és ben cert que dels bons amics no te n'oblides mai, i sempre t'he tingut present.
No vàrem recuperar mai un episodi de la nostra vida que potser tu vares oblidar, però que jo sempre he retingut a la memòria, fins al punt d'imaginar què hauria passat si la història hagués estat una altra.
La teva dedicació a la poesia és el millor regal que has fet al país i encara que tu saps molt bé que jo no en sóc un bon seguidor, i d'això n'havíem parlat, entens que les meves paraules són sinceres i en aquests moments plenes de dolor.
Adéu Pilar, gràcies per tot el que ens has donat, la teva alegria, el teu coratge i la teva amabilitat i saviesa. Molts petons!!!

divendres, 19 de maig del 2017

Albert Boadella en contra de la llibertat d'expressió

Podem continuar parlant de corrupció, o bé del procés sobiranista, dels atacs a Catalunya i al fet català per part de grups minúsculs, revengistes, però sobretot nostàlgics del franquisme. En podrem continuar parlant en els propers dies, perquè això no s'acaba i té encara un llarg recorregut. Permeteu-me que, no pas per primera vegada, esmenti Albert Boadella. Qui l'ha vist i qui el veu!
Tothom té un passat i tots sabem que la vida ens porta per camins que no sempre hem previst, per la qual cosa podem arribar a transformar-nos completament, i això és totalment legítim. El que no pot ser és jugar amb els sentiments de la gent, sota la protecció del poder i del diner, actuant de la manera que havies criticat anys enrere, i carregant totes les culpes als altres.
A Albert Boadella se li ha de recriminar la seva hipocresia malaltissa, la seva ràbia incontenible, probablement per haver abraçat tot allò que tant havia criticat. Un pot renegar del seu passat, però no pot culpar dels seus errors als altres. Boadella va ser un crític de la política del seu país, Catalunya, a qui valoràvem l'enginy, la frescor, la seva actitud implacable contra tot allò que feia tuf de corrupció, al poder absolut, a la manca de democràcia, defensant a tothora la llibertat d'expressió.
Aquest era el director teatral que ens va mobilitzar en contra del franquisme, i quan la seva obra va deixar d'interessar, mai ha estat capaç d'autoculpar-se, sinó que va responsabilitzar-ne tot els país i va marxar a abraçar el poder nostàlgic del sistema que havia combatut, i encara és allà.
Avui ha sortit a Madrid per manifestar-se en contra de la llibertat d'expressió d'uns polítics escollits pel poble que defensen el dret a votar. Vergonya aliena.

dijous, 18 de maig del 2017

Per acabar-ho d'adobar ens demanen paciència!

Enric Millo, el delegat del govern espanyol a Catalunya, ha entrat a formar part de la llista de polítics impresentables, molts d'ells a les files del PP català. Les seves paraules i actitud davant dels problemes de col·lapse de l'aeroport de Barcelona no només són una demostració de cinisme, sinó que al mateix temps deixen veure l'atac constant a Catalunya. Volen ofegar la gallina dels ous d'or?
Aquest rancor cap a Catalunya es podria entendre per part del govern espanyol i els seus seguidors, però que això vingui per part de catalans, és increïble. No sé si tenen la ment bloquejada i actuen com a titelles, o bé com es pot ser tan cec anant en contra del país que t'ha vist néixer.
Ens bloquegen els ports marítims, posen totes les traves al corredor del Mediterrani i col·lapsen l'aeroport de Barcelona per frenar qualsevol intent de progrés econòmic. I ens demanen paciència! Que s'ha tornat boig? Com es pot ser tan cínic i malalt? No era el senyor que parlava de diàleg? Com és que no va convocar la part catalana? Com és que no es va presentar a la convocatòria de la Generalitat? Tàctica o gamberrisme?
Reconec que em vaig equivocar arran del seu nomenament. Em pensava que l'etapa gris de l'anterior delegada del govern hauria finit i que en començaria una altra de millor, però va ser un error. No es pot confiar en la gent del PP. Mai faran res per millorar Catalunya, ni l'economia, ni la cultura, ni el benestar social, mai!
I ens demana paciència? A mi se m'ha acabat i crec que tenim prou motius com per pensar d'aquesta manera. El PP català és la negació del nostre país, i em sap greu per molts regidors i regidores d'aquest partit que treballen de la mà de la ciutadania per treure'ns del cul de sac on vàrem acabar arribant, però els seus companys del govern i de la institucions supramunicipals els fan un flac favor.

dimecres, 17 de maig del 2017

Qualitat democràtica sota mínims

En els pocs moments que les notícies sobre el procés sobiranista ens deixen una mica tranquils ens adonem que la qualitat democràtica al nostre país ha baixat estrepitosament. Poc ens imaginàvem, sortint del franquisme que al cap de quaranta anys hauríem de manifestar-nos a favor de la llibertat d'expressió, i autocensurar-nos per no ser perseguits i empresonats per dir allò que pensem i defensar-ho.
Durant molt temps hem comentat que el PP, en el govern, és el garant dels principis franquistes mal dissimulats per una lleu capa de pintura democràtica. Cada vegada ha estat més evident i darrerament veient què fa el govern del PP quan tota l'oposició política li treu els colors vermells de la cara, resulta esperpèntic i trist.
El pitjor de tot, però és que no confiem en l'alternativa. El PSOE no és avui cap garantia de canvi ni de millora de la qualitat democràtica, i la prova ens la va donar la seva abstenció al Congrés de Diputats, que entronava Rajoy a la Moncloa. El PSOE fa molts anys que el tenim travessant el desert, sense rumb ni programa. No és una alternativa capaç de trencar amb els nostàlgics i fer canviar la sort dels perdedors de la guerra civil. 
En honor a la veritat s'ha de dir que la sort dels socialistes espanyols segueix els mateixos camins de la resta de països europeus, la pega nostra, però és que aquí la dreta satisfà els anhels de l'extrema dreta, cosa que no succeeix en els altres estats.

dimarts, 16 de maig del 2017

La Fiscalia al servei del ppoble

El procés sobiranista, si una cosa té és que ha aconseguit agilitar la feina dels jutjats. Allò que ens tenia acostumats la Justícia, i el Tribunal Constitucional en particular, on s'eternitzaven les sentències, ara es resolen en un pim pam. Qui es queixa que els jutges treballen poc? En tot cas no seran tots, perquè els fiscals pressionen molt i no els deixen tranquils.
L'entrada i sortida de polítics i alts càrrecs catalans de les dependències judicials és un no parar. Les convocatòries per donar-los suport cada vegada en són més, i probablement ens arribaran a cansar, o no?
Avui llegia que la consellera de governació, Meritxell Borràs, i el seu secretari general, Francesc Esteve, han rebut una querella de la Fiscalia Superior de Catalunya, a instàncies del Fiscal General de l'Estat, el senyor José Manuel Maza, que fa pocs dies era qüestionat per suposades feines brutes. Entre amics, però es fan favors, i això no ha de semblar tan estrany. Jo t'ajudo en això i a canvi tu em dónes un cop de mà en allò. Sempre s'ha fet així, i el PP encara més.
Una altra cosa que ha aconseguit el procés sobiranista, i les corresponents querelles, ha estat el suport unànime d'una bona colla d'espanyols enganyats pels mitjans de premsa més casposos de tots els temps a l'Espanya canyí. Probablement nosaltres no ho hem sabut explicar, però bona part de la culpa de tot plegat ha estat provocada per les forces polítiques i mediàtiques hereves del franquisme i que mai han hagut de donar comptes de res. 
La Solidaritat que s'exigeix a Catalunya no és la mateixa que s'exigeix a altres comunitats autònomes, però, fins i tot deixant les comparacions, el problema no està en la solidaritat exigida, sinó que se'ns demana ser cornuts i pagar el beure. El més greu de tot és que això no ho volen ni veure els partits sucursalistes dels partits polítics espanyols. L'enemic el tenim a dins.

dilluns, 15 de maig del 2017

Unes primàries poc nítides

Quan un partit polític organitza unes primàries i els candidats en campanya es dediquen a llançar merda als altres, alguna cosa no va bé. Malament si l'ànsia de poder és per desbancar les altres opcions, perquè les primàries no funcionen o no haurien de funcionar com unes eleccions en què els candidats són rivals. L'endemà de les votacions els votants d'un o altre candidat hauran de caminar junts per enfrontar-se amb els rivals de veritat. Creieu que després d'una campanya agressiva això es podrà fer normalment?
Una cosa és defensar un programa davant de l'altre candidat, i una altra és dir-ne pestes perquè la gent no el voti. El PSC va celebrar unes primàries i, al meu entendre, es va jugar amb fair play. Els contrincants tenien els seus adeptes, i com en el cas del PSOE l'aparell del partit tenia un clar candidat, però no hi vaig veure guerra bruta. No es pot dir el mateix entre Susana Díaz i Pedro Sánchez.
És important fixar-nos que el gran repte de la política espanyola és la reforma de la Constitució i la divisió territorial d'Espanya. Si les reivindicacions catalanes varen provocar un impàs en la constitució del darrer govern, només aconseguit per la baixada de pantalons del PSOE, ara, en les primàries socialistes, també hi treuen el nas, encara que algú vulgui amagar-ho.
Malgrat tot el que puguem pensar, surti qui surti com a nou líder del PSOE, els problemes de Catalunya no ens els resoldrà, perquè l'experiència ens té guardats molts exemples de compromisos incomplerts. Cap govern espanyol no ens permetrà no l'autogovern, sinó ni tan sols créixer econòmicament i cultural. Surti qui surti, el PSC continuarà predicant el federalisme, no pas per convicció, sinó com a excusa per esperar temps millors sense desaparèixer.



diumenge, 14 de maig del 2017

Actes passats de moda, tronats

Ha plogut molt des del temps que a casa ens quedàvem davant l'únic canal de televisió observant el concurs d'Eurovisió. Ho recordo en imatges del passat més llunyà, en blanc i negre, perquè fa molts anys que no hi he tornat. Aquest Festival era anunciat amb bombos i platerets durant setmanes i les cançons finalistes ocupaven tots els espais musicals. Les recordo als altaveus al carrer el dia del Mercat del Ram, a Vic.
Ara ve just assabentar-te'n el dia abans i el dia després, quan et donen els resultats. Espanya va triomfar dos anys seguits i mai més ha aconseguit guanyar el premi. Ahir, el representant català va quedar en la darrera posició, després d'una actuació desastrosa, segons es pot veure en les xarxes socials. Avui se sap tot, encara que no ho hagis seguit en directe.
El Festival d'Eurovisió em serveix de reflexió per a l'organització d'actes al llarg dels anys. No tot serveix per sempre, i amb el temps s'han d'anar adaptant a les circumstàncies. No és el mateix ara que seixanta anys enrere, quan va néixer el Festival. Ni les circumstàncies que el varen fer néixer ni les relacions entre els estats participants. Aquells anys la informació arribava en comptagotes, i al cap d'uns dies d'haver succeït. Avui te n'assabentes a l'instant.
Sempre dic que organitzar un esdeveniment costa molt menys que mantenir-lo al llard dels anys, i és precisament perquè tot canvia i es fa necessari que l'acte en qüestió també s'adapti al moment que viu i, sobretot, que no es perdi la il·lusió ni l'interès. Avui el Festival d'Eurovisió no té el relleu que tenia cinquanta anys enrere, quan Espanya ja hi participava, i això és el que caldria analitzar, com cal examinar totes aquelles activitats que arrosseguem des de fa molt temps i que no tenen els resultats esperats ni desitjats.

dissabte, 13 de maig del 2017

El guió de Trump supera la ficció

Si a alguna persona se li acudís produir una pel·lícula sobre Trump i calqués la realitat de la Casa Blanca, molts pensaríem que és poc real i fins i tot mal documentada. Diuen que la realitat supera la ficció, i en el cas del president dels EUA hi ha una evidència autèntica. Ningú amb els cinc sentits es podria imaginar un guió com el que segueix el president Trump.
Les decisions que es van succeint ens deixen sorpresos i amb la incògnita de si podrà continuar en la mateixa línia durant molt de temps. La decisió de cessar el director de l'FBI i amenaçar-lo si parlava amb la premsa és un fet insòlit en un país de tradició democràtica, si més no d'una manera tan evident. A Espanya es fan nomenaments molt dubtosos, però ja sabem quina qualitat democràtica tenim.
A diferència del nostre país, on les notícies s'eternitzen i evolucionen molt a poc a poc, el món viu fets transcendents que ens treuen la son de les orelles. Avui estem expectants per conèixer què passarà a França en les eleccions legislatives després de la victòria del president Macron, o bé de quantes lleis revocarà Trump de l'era Obama. Malauradament el que no canvia és la dissort en el Mediterrani de les persones que volen arribar a Europa. És una vergonya per a tots nosaltres.

divendres, 12 de maig del 2017

Rajoy no té cap interès en retirar les restes del dictador

No sé si és molt important el fet que les despulles del dictador Franco reposin al Valle de los Caidos o no, en tot cas la simbologia és clara i les persones que opinen en un sentit o l'altre tenen molt clar què significa per a elles que hi continuï descansant o es desenterri i donin les restes a la família.
Una cosa sí que és ben clara i és reconèixer qui ha mantingut viva la història del dictador i l'ha defensat en tot moment. Han estat els descendents dels feixistes i la seva política infiltrats en el sistema democràtic dins del Partit Popular. Negar aquesta evidència és una rucada.
La discussió i posterior votació al Congrés de Diputats sobre el futur de les despulles de Franco no deixa de ser una pantomima amb la intenció de rentar-se la cara uns polítics que quan han tingut majoria absoluta no han fet res per resoldre-ho. Aquest ha estat el gran error del partit socialista espanyol, una alternativa en fals del Partit Popular. 
Durant tots aquests anys de transició hem estat governats per una dreta nostàlgica del franquisme i d'una esquerra indecisa i gens determinant, que no ha sabut aprofitar les seves majories per practicar una veritable política progressista i d'esquerres. No és estrany, doncs, que el PSOE es trobi en la situació actual, víctima de la seva pròpia indefinició.
Per què s'ha plantejat la retirada de les restes del dictador d'aquesta manera, sabent que el PP no s'hi veu obligat ni en té cap tipus d'interès ni intencions de fer-ne cas? És una prova més de la incertesa i desorientació del PSOE que necessitarà molts anys per tornar a ser un partit amb capacitat de governar Espanya. Tenim, doncs, molts anys per endavant de PP, el partit que aglutina l'extrema dreta espanyola.

dijous, 11 de maig del 2017

Com desenganxar-nos d'aquesta tendència a espatllar-ho tot?

A part de la ràbia i impotència que et produeixen segons quines notícies, llegir el diari esdevé un exercici d'avorriment i fatiga al mateix temps. Estem tan plens de notícies sobre corrupció que ja no tenim ni esma per exaltar-nos, sinó que ens avorreix solemnement, sense aquella dosi de rebel·lia en adonar-nos que no hi ha manera de solucionar-ho perquè tot està massa manipulat i amb molts interessos en joc.
Llegim sobre el procés sobiranista, la corrupció del partit del govern, de la història de la família Pujol enfangada fins al coll, també de la tàctica de protegir-se entre ells que exerceixen la Fiscalia i el Poder Executiu que els ha escollit, i al final t'adones que ens trobem en un bucle molt difícil de sortir-ne, i que, per acabar-ho d'adobar, l'alternativa és anar a parar a la vulgaritat de notícies com pot ser el candidat espanyol a l'Eurovisió o, el que és pitjor, a notícies que haurien ocupat les primeres pàgines del setmanari El Caso, i que et mostren el tipus de societat que entre tots hem anat construint.
Resulta complicat trobar notícies positives que ens aixequin una mica els ànims. Et cal anar a buscar fets excepcionals de persones anònimes que treballen dia rere dia per satisfer les necessitats bàsiques d'una bona part de la població.
Hem d'aconseguir entre tots sortir d'aquesta tendència a convertir la nostra societat en un món individualista on cadascú va a la seva, ignorant els altres, i aconseguir un món solidari, tenint en compte tot allò que tenim al voltant, totes les persones amb qui ens creuem i que ni tan sols en coneixem el nom. No cal fer grans excentricitats ni mogudes, sinó simplement actuant de la mà dels més propers, amb sentit crític, però il·lusionats per invertir aquest moviment que ens porta a l'autodestrucció com a societat.  

dimecres, 10 de maig del 2017

Entre lladres no es perd res!

A casa havia sentit a dir moltes vegades aquesta frase i encara que en el refranyer s'interpreta que, acostumats a robar, tot ho aprofiten, el sentit que li donàvem era més de conxorxa i protecció entre ells davant dels altres. És aquesta la interpretació que dono a les declaracions de Rajoy, Maza i Moix. Qui es pot imaginar que algú d'ells criticarà els altres! Si hi ha tants corruptes a Espanya, és perquè uns es valen dels altres per treure'n benefici personal. Si només es tractés de quatre, ja faria temps que haurien estat enxampats.
Si algun d'aquests corruptes cau, els altres el seguirien al darrere, i és per això que salten tots a la defensa i, sinó, fixeu-vos amb el PP com protegeix els fiscals, i ho fa criticant els altres partits, perquè no té arguments per defensar-se. Està clar que el PP és el partit polític espanyol amb més casos de corrupció, i és el partit que governa, i que fàcilment podria obtenir la majoria absoluta.
El problema d'Espanya és que els polítics, en general, es troben desacreditats i ningú aposta per ells. Això a la llarga beneficia qui està governant, perquè l'oposició no té prou suport per provocar el canvi. La gent està cansada i no té ganes de jugar més. Aquest desengany, i desafecció per la política, només provocarà que tinguem PP per molts anys. Un PP, com molt bé deia Josep Ramoneda a l'ARA, que aglutina tota la dreta, també l'extrema dreta espanyola. 

dimarts, 9 de maig del 2017

L'anècdota de la Mare Superiora

No sé si és cert o forma part de les caricatures més divertides que ens ofereixen les xarxes socials, però la carta de qui va ser primera dama de Catalunya, demanant el traspàs de dos milions entre diferents comptes bancaris, no em direu que no fa gràcia. Sigui o no verídica, és molt escaient per tot l'historial de Ferrusola, per la manera de ser, l'ambient viscut i les diferents reaccions al llarg de la seva vida 'política'.
Quan ho vaig llegir, m'ho vaig creure, perquè sentia la seva veu llegint la carta. L'hi veia. Si no ha estat ella, qui li hagi imputat l'ha de conèixer molt o estar molt encertat en l'ocurrència. Algú s'ha escandalitzat? Jo l'única cosa que m'escandalitza i em costa de creure és la cara dura d'aquell que et sermoneja i pel darrere et fot els quarts i se'n fot de tu.
Una vegada em varen entrar a robar en un petit local on no hi havia res de valor, però em va emprenyar molt, i sobretot em va fer mal, no pas pel que se'n varen endur, ni per haver destrossat el pany de la porta, sinó perquè vaig sentir que algú havia entrat a casa meva, havia violat la meva intimitat. A vegades no són tant les conseqüències com el fet en sí mateix.
Tampoc penso que ens haguem de molestar per si l'actitud de Pujol i família ha perjudicat la imatge de Catalunya o el procés sobiranista. Crec sincerament que el pitjor que ha fet aquesta família, i sobretot Jordi Pujol i senyora, ha estat jugar amb la nostra innocència i confiança. Faltar a la confiança que han dipositat en tu, és el pitjor que passar entre les relacions humanes, i això en política passa sovint. És una llàstima.

dilluns, 8 de maig del 2017

Un 17,8% de participació al Multireferèndum d'Arenys de Munt

El multireferèndum convocat ahir diumenge a Arenys de Munt no va assolir el mínim fixat del 19% per considerar-lo vinculant, segons decret previ a la celebració de la consulta. Al marge de les decisions que pugui prendre ara l'equip de govern local, ens porta a reflexionar sobre la participació ciutadana.
Ens podem preguntar si realment interessa a la ciutadania participar en la decisió de temes del poble on viuen, o bé ja en té prou en votar cada quatre anys a qui li concedeixen el dret a presidir el Ple municipal. Hem estat parlant durant molts anys de democràcia representativa i democràcia participativa, entenent que aquesta era molt més interessant i volguda pels administrats, però els resultats canten i posen en dubte l'interès dels vilatans per participar en la gestió de la seva vila o població.
Molts pensareu que una participació del 17,8% de la població històrica dels referèndums sobiranistes és poca, però si busquem un grapat de consultes ciutadanes a diferents poblacions, grans i petites, ens adonarem que la mitjana es troba molt per sota. Què vol dir això? Podem anar convocant consultes amb la resposta participativa tan baixa? Hem d'oblidar-nos de les consultes i que sigui el Ple municipal o govern, segons les seves competències, qui decideixi el nostre futur?
M'agradarà veure les conclusions de l'anàlisi que pugui fer el govern municipal d'Arenys de Munt, per comprovar quin grau de satisfacció té, quins creu que són els motius de la xifra de participants, què ha pogut fallar en no superar la xifra que estimaven com a mínima (19%)... Tindran ganes de continuar treballant la participació dels arenyencs?
De ben segur que alguna cosa no estem fent bé. No es tracta tant de buscar culpable, sinó de trobar la solució per tal que tots ens impliquem i interessem en els afers públics que ens pertoquen com a membres d'una societat més o menys organitzada. Qui tingui la solució que ens la faciliti.

diumenge, 7 de maig del 2017

Pendents de França

Avui els francesos van a la segona volta de les eleccions presidencials amb menys interès que en la primera, perquè el guanyador ja és conegut. Si ara fa quinze dies va sorprendre Macron proclamant-se guanyador i passant a la segona volta, avui ningú no espera cap altre resultat que la victòria de Macron per fer fora Marine Le Pen. Els dubtes, en tot cas, són les xifres finals: quants vots obtindrà Macron per la por a l'extrema dreta.
França haurà rebutjat una vegada més l'extrema dreta, però es quedarà amb un president que no convenç la majoria de francesos. Els ulls, forçosament estaran mirant les eleccions legislatives que s'han de celebrar d'aquí a poc, per endevinar què passarà a França els propers anys. L'esperança de Brussel·les es troba en el suport que Macron dóna a la Unió Europea, i la permanència de França. De totes maneres alguns canvis hi haurà d'haver perquè l'estabilitat de la Unió Europea no continuï penjant d'un fil i a expenses de qui guanya les eleccions de cadascun dels seus estats membres.

dissabte, 6 de maig del 2017

Un govern democràtic em pot prohibir fabricar el meu producte?

Tal com avançava en el meu post d'ahir, aquest matí he anat fins a Tavertet i he dinat en un dels restaurants que el programa Divendres de TV3 entrevistava durant la seva estada a la població. He dinat a Can Baumes, i com sempre n'he sortit molt satisfet. He parlat amb l'Estrella, la filla de l'exalcalde Jordi Sanglas, que s'encarrega de l'aparcament públic, a més de les altres mil funcions que té encomanades.
No sé si, com deia ahir, el programa de TV3 haurà provocat un augment de visites de forasters, però com a mínim una parella de Quart, a pocs quilòmetres de Girona, s'hi han deixat caure i hem coincidit a l'hora de dinar.
Després hem pujat fins a Cantonigròs i hem compartit uns moments amb les nostres veïnes. Elles no paren mai, sempre han d'estar fent una cosa o altra. I arribant a Arenys ha estat tornar a recuperar les notícies del dia: segona volta de les eleccions franceses, i les urnes del referèndum.
Un govern democràtic pot privar que una empresa fabriqui i vengui un producte? No ho entenc! Si tinc tots els permisos per fabricar, poden denunciar-me en funció de qui és el meu client? No estem parlant de la fabricació d'armament que després el govern espanyol se'n va a vendre a l'Aràbia Saudita, no! Estem parlant d'urnes que podran utilitzar en qualsevol convocatòria electoral, qualsevol consulta, també en un referèndum.
Crec que tots plegats ens hem tornat una mica bojos. Em fa pena llegir comentaris absurds defensant l'actitud del govern espanyol, pel simple fet que estan en contra del referèndum. No podem ser una mica més coherents? Podem analitzar aquesta absurditat al marge de la nostra opinió respecte al referèndum?