Qualsevol excusa és bona per insultar-nos

Alguna cosa haurem fet malament que anem on anem ens sentim insultats. Probablement, el fet de demanar la independència ha provocat aquesta ira que en un principi estava més o menys dissimulada, però que ara tothom s'atreveix a expressar-la. Ja no és només a l'àmbit polític on ens insulten, sinó que t'ho pots trobar arreu, fins i tot als camps de futbol. 

    La informació que arriba a la societat espanyola és esbiaixada i enganyosa. Si es digués la veritat, tindríem algunes persones que ens defensarien, o si més no ens entendrien i no ens xiularien. La palma se l'emporta el sistema de finançament, que nosaltres considerem que és injust i des de fora de Catalunya pensen que ens paguen els capricis innecessaris. 

    Els partits catalans exigeixen un canvi del sistema financer. Alguns es queden amb l'ordinalitat, que té delicte el que està passant, i d'altres van més enllà amb la voluntat de tenir la clau de la caixa. És evident que amb l'ambient que es respira, qualsevol canvi que es pugui produir es considerarà un regal immerescut que haurem de sumar al conjunt d'excuses per odiar-nos més. El tema del finançament no és només, doncs, un escull econòmic i polític, sinó que s'utilitza per deixar-nos com a insolidaris i afavorits. 

    Una majoria de catalans es varen manifestar partidaris d'independitzar-se d'Espanya, molts s'hi varen afegir precisament pel greuge que representa el sistema financer actual. Ara sembla que tots plegats ens hem refredat una mica, i que la repressió exercida des d'Espanya, no només per part del PP, sinó també amb el suport del PSOE, ha aconseguit passar pàgina, que no solucionar el problema, i deixar-ho per a més endavant. 

    I precisament el sistema de finançament s'agafa per comprometre el nomenament del nou president de la Generalitat. ERC, que té a les seves mans resoldre el dilema, s'hi aferra fort, però la història ens ha ensenyat que el que avui és blanc, demà pot ser gris, per acabar convertint-se en negre. Si mirem les exigències d'ERC al llarg dels darrers anys veurem que han oscil·lat de dalt a baix, mogudes més per l'interès de fer-se sentir que per raons de pes i capacitat de maniobra. Què vull dir amb això? Doncs, que avui sembla que la clau de la caixa és la condició sine qua non, però demà... Demà què sap que s'exigirà o a què es renunciarà. Però els insults no ens els estalviarà ningú.

L'atac d'ira de Borrell

Com ja ens té acostumats el senyor Borrell, després de fer el ridícul a Rússia i que uns quants diputats li demanessin la dimissió per com havia gestionat la visita, ara s'ha enfadat i vol venjança. Amenaça Rússia amb dures represàlies i sancions. Que tremolin!

El seu orgull no pot suportar que ningú es burli d'ell i el deixi en ridícul. És massa bo com per caure en descrèdit davant de tothom. Ell ho ha fet bé i són els altres els dolents. Aquest és el preu que es paga per permetre que personatges com el senyor Borrell arribin a ocupar càrrecs d'alta responsabilitat a nivell europeu.

A nosaltres ens va deixar tranquils quan va marxar a Brussel·les, i ja ens està bé que el tinguin entretingut. No volem pas que ens el retornin. A més s'ha hagut d'empassar la bufetada dels presos polítics catalans, que tant mal li ha fet sempre i que tant d'odi li ha desencadenat.

Anava molt decidit a alliçonar els russos pel que havien fet a l'opositor que havien intentat matar enverinant-lo, i que ara tenen a la garjola, però no s'imaginava que li sortirien justament amb els presos polítics que, es cregui el que vulgui, li posa el dubte al cos.

De totes maneres, que no pateixi. Els representants de la Unió Europea el salvaran. No els interessa provocar cap crisi interna i el defensaran. Només haurà estat una mala estona que li hauran fet passar, però suficient com perquè s'enrabiï i vulgui ara descarregar tota la mala llet contra els malvats russos. Estarem amatents al serial!

Per què no he votat la CUP?

La resposta de totes les persones que ara fa dos anys varen votar la CUP i en aquesta ocasió han escollit altres opcions hauria de ser escoltada pels seus dirigents, no només de la CUP, sinó també d'aquelles formacions que han perdut suport tot i l'augment de la participació.

La CUP ha estat clau per aconseguir una majoria independentista al Parlament, però la sensació de molts és que només ha estat una clau numèrica, però ha posat molt difícil les coses, i les conseqüències de tot plegat només les han rebut, per ara, les altres dues forces independentistes. Han passat per defensors preferents de la independència, però s'han resguardat de la ira i càstigs dels jutges espanyols.

La reflexió dels dirigents de la CUP ha d'anar més enllà de les conseqüències d'aquesta legislatura fracassada, i valorar si la seva manera de fer té lloc dins de les institucions, o bé s'ha de limitar a fer la feina des del carrer, al marge de les regles de joc. És molt fàcil ser purista des de l'altra banda de la barrera, sense haver d'enfangar-se ni haver de donar la cara com han fet molts polítics d'ERC i el PDECat.

Aquesta reflexió també ha de servir per a altres institucions, com les municipals. La ciutadania valora la feina, les actituds, més enllà de les paraules i lliçons dogmàtiques. És assumint responsabilitats que es demostra el fons de les idees, és amb l'actuació de cada dia que podem conservar la confiança dels electors. Si darrera les paraules no hi ha res efectiu, la gent deixa de confiar-hi i els resultats electorals ho demostren clarament. 

La feina dels tres diputats de la CUP de l'anterior legislatura va fer créixer la formació fins a 10. El treball i discursos d'aquests 10 diputats i diputades, ha fet que ara n'hi hagi només 4. És important que abans de començar aquesta nova legislatura la CUP reflexioni a fons quin paper vol jugar si és que desitja continuar comptant amb el suport dels catalans i catalanes.

La senyora Rosa Díez se supera cada dia

Us confesso que si una persona del món de la política em provoca nàusees és la senyora Rosa Díez. No és només que no combregui amb els seus ideals ni principis, sinó que la seva actitud i les seves declaracions les trobo abominables.

Tothom té el dret de canviar d'idees i passar-se d'un partit a un altre. Amb el temps tot experimenta canvis i aquests ens poden afectar i veure de diferent manera allò que abans havíem pensat i defensat. El que no penso que sigui coherent és criticar aquells que pensen tal com tu pensaves i actuaves abans. Si has fet el canvi, com a mínim has de tenir la capacitat i honestedat d'acceptar els altres que no l'hauran fet.

Avui la senyora Díez deia que si no fos perquè el nacionalisme basc els matava, el nacionalisme català seria pitjor. No sé si quan fa aquestes declaracions és realment conscient del que està dient. Si es tracta només d'una tàctica per guanyar adeptes, o bé s'ho creu realment. En aquest darrer cas s'hauria de plànyer.

Aquest cap de setmana no ha estat massa encertat el nou secretari general del PSOE amb les seves acusacions a Mas, i en aquest cas no estic d'acord amb Iceta, perquè sé que ell no pensa igual, però no ha fet res per fer-li entendre.

El cas, però de Rosa Díez és pitjor fins i tot que la senyora Sánchez-Camacho. Les seves paraules són fruit de la ira. Són unes declaracions d'impotència perquè sap que no ens pot enviar l'exèrcit, encara que per dins ho desitjaria. No suporta tot el que està passant a Catalunya, simplement perquè no accepta la possibilitat que una nació com la nostra pugui decidir si vol ser independent o no.

Però la senyora Díez no ens té el dit ficat a l'ull a partir dels darrers dos anys, sinó que li ve de lluny. Mai ha suportat el fet català i si fos per ella, aviat ens hauria suspès l'autonomia. La senyora Díez té molt poc de democràtica i massa bilis al cos. Amb personatges com aquests és normal que molts catalans desitgin ser independents.