Relleu de protagonistes

Arran de l'aparició i desaparició immediata del president Puigdemont el dia de la investidura de Salvador Illa, ja vaig comentar en aquest blog que no ho veia clar ni ho trobava encertat. De totes maneres, cadascú té les seves raons i ja s'encarregaran de defensar-ho o criticar-ho. Tot i això, sí que voldria fer notar que l'arribada i sortida del president tindrà conseqüències. De fet, ja les està tenint. Els entesos en lleis ja han avançat que la jugada li pot comportar descrèdit entre els tribunals que fins ara l'han defensat, o si més no han evitat que els jutges espanyols l'engarjolessin. 

Avui llegia que Vox portarà als tribunals el president Rull com a còmplice de la fugida del president Puigdemont, per no haver permès, en primera instància, la inspecció del Parlament per comprovar que no s'hi amagava el president Puigdemont, i probablement hi haurà més persones a qui se citarà i, qui sap si també se'ls enviarà a judici. Tot això em recorda el discurs, de fa molts mesos, de Salvador Illa demanant girar full. Potser sí que convindria girar full, però ho hauria de fer tothom i no només els d'una banda, com semblava que l'actual president de la Generalitat apuntava.

En aquests moments ja no sé qui està encara encausat, a qui l'han indultat totalment, i qui està pendent de judici. La veritat és que no ens ho han posat fàcil, i potser per això moltes persones demanen un canvi de líders perquè tinguem tots clar amb qui podem comptar per dirigir el país, sobretot del bàndol independentista. Alguns ja han fet un pas al costat, o han dit que el farien, però d'altres continuen al davant, i ja no saps si fan més nosa que servei. 

Puigdemont, per una banda, i Junqueras, per l'altra, sembla que no volen llançar la tovallola i insisteixen en el seu protagonisme. Aquí és quan et preguntes si són prou conscients del fet que un país no pot dependre d'unes persones, i que aquestes li poden fer força mal. La idea que a la vida hi som de passada, i que no ens podem aferrar a res, sembla que no tothom ho té clar. Desitgem que no ens perjudiquin més i puguin entendre que tenen relleu, que ho pot fer tan bé o millor que ells.

L'ANC en hores baixes

Sembla de sentit comú que si tu vols liderar un projecte, ja sigui polític, cultural o social, el primer que has de procurar és complir amb totes les normes i reglaments que després hauràs d'exigir als altres. Si ets el primer que incompleixes allò que està escrit, no tens credibilitat per presentar-te a les eleccions per dirigir l'entitat, sigui de l'àmbit que sigui.

    Malauradament tenim molts casos de persones que no estan nets de culpa i tenen la barra de pretendre posar ordre, dirigir un moviment i, fins i tot, moralitzar els altres. En política això resulta més habitual del que caldria, i és per això que de tant en tant veiem com aquell o aquella altra persona han estat acusats de corrupció, d'engany, d'estafa...

    Ahir parlava d'un candidat al Parlament Europeu, amb possibilitats d'entrar-hi, amb moltes denúncies a sobre per insults i acusacions falses, però que té la sort que la seva ideologia ultradretana el salva en un país on els jutges hi són molt propers. Però no només passa amb els partits polítics. També entitats cíviques i socials pateixen aquest mal. 

    Llegia avui que el candidat a presidir l'ANC, en Lluís Llach, va infringir una norma, com és la d'estar al corrent de pagament, per tenir dret a presentar-se per al càrrec, i que potser, per la seva cara, qui li havia de prohibir no ha va fer, i encara està en la lluita per aconseguir-ho. És evident que no estic en contra de la persona, ni menystinc tot el que pugui fer per al país, però també és cert que la credibilitat i confiança són mínimes, i em temo que no tindrà, en cas de sortir escollit, força moral per exigir res a ningú.

    L'ANC no passa pel seu millor moment. No sé si no ha estat prou ben dirigida, o bé la seva funció ha deixat de ser necessària i caldria desaparèixer o transformar-se d'acord amb la realitat actual, la resposta de la ciutadania, i les possibilitats d'avançar en el seu gran objectiu. Cadascú és responsable dels seus actes, i són els socis de l'entitat que s'han d'encarregar d'analitzar-ho i actuar segons creguin més convenient. El fet, però que els seus gestos tinguin, o hagin tingut, una incidència important per al país, fa que moltes persones, que no pertanyem a l'entitat, puguem opinar al respecte.

    És hora de reflexionar què hem fet i estem fent. Si som realment necessaris, com a col·lectiu en moviment, o és millor deixar que altres agafin el relleu, potser amb més empenta i encerts. Són massa sotragades les que hem rebut darrerament. No hem de patir només les mancances i vicis dels partits polítics, sinó que, a més, institucions cíviques i socials no queden curtes.

M Rajoy demostrant quin personatge és

Les imatges de M. Rajoy fent exercicis a la via pública desafiant el confinament total demostren la categoria d'aquest personatge. No és l'únic que s'haurà saltat el confinament, però es tracta d'una persona que va dirigir el país i que com a mínim hauria de donar exemple als que no tenen la seva formació, ni recursos ni poder com ell.

També un altre expresident del govern espanyol va fer cas omís del confinament i se'n va anar a la segona residència, amb la seva dona, que va ser alcaldessa de Madrid. Aznar i Botella també haurien de donar exemple d'obediència, però en aquest cas, Aznar ja no és la primera vegada que se salta les normes.

Tot plegat demostra en quin país vivim i amb quines persones compartim la vida en societat. No és estrany que la imatge d'Espanya sigui tan fosca als ulls dels països occidentals. No ens ha de venir de nou que no es fiïn de nosaltres i ens tinguin per gent amb qui no es pot confiar.

Tot aquell orgull que ens predica la ultradreta i els militars, de sentir-nos espanyols, no és sinó una manera de dissimular i ignorar cridant més fort, el baix concepte que ens tenen els nostres veïns europeus. No cauré en la trampa de dir que nosaltres els catalans som millors. Jo només puc respondre de mi mateix i esforçar-me per donar exemple, encara que la meva influència és ben escassa, però mai m'he sentit orgullós de ser espanyol, perquè això vol dir acceptar moltes actituds que em provoquen fàstic i vergonya aliena.

Manar o dirigir el govern municipal

He trobat interessant l'article d'Anna Petrus a l'ARA, "La fragilitat del poder", on diferencia manar de dirigir. El matís és important i et fa pensar que sovint utilitzem accepcions amb significats no prou precisos per allò a què ens volem referir. Els dos verbs es poden utilitzar com a sinònims, però és molt important la diferència que ens fa notar l'articulista.

Si visitem l'IEC, la primera definició de manar és el sinònim "imposar". Més endavant ja fa sortir el verb dirigir, com a matís i per no encasellar-ho amb aquesta definició tan taxativa de fer complir unes ordres. Per altra banda, si busquem el verb dirigir, ens trobem amb sinònims com "conduir", "comandar", fins arribar a trobar el verb manar.

És cert, doncs, que ambdues accepcions són vàlides, però cal fixar-se en el context de l'escrit per esbrinar quina li escau millor. Parlant de poder polític queda ben clar que ambdós verbs comporten un significat diferent, si més no en les eines que s'utilitzen per aplicar l'esmentat poder.

Les queixes que sovint he manifestat en contra de l'alcaldessa de la meva vila quedarien ben reflectides en aquesta anàlisi. Sempre he pensat que la meva alcaldessa no ha estat dirigint el govern municipal d'Arenys de Mar, sinó que ha estat manant, ja que ha oblidat massa sovint el diàleg, el saber escoltar els altres, la humilitat i el raonament, per imposar la seva voluntat sense donar opció a la crítica que ha confós en insult i ganes de posar pals a les rodes.

Us recomano l'article perquè, a més, parla d'una experiència d'uns alumnes de l'articulista, que de ben segur és interessant de conèixer.

Buscant per les xarxes he trobat una frase interessantíssima: Aprendre a dirigir significa deixar de manar.

Un acte més del camí cap al Referèndum

Els que no tenim coneixements suficientment profunds en dret ens trobem aquests dies una mica perduts, però interessats en entendre com juristes de diferent manera de pensar argumenten els pros i contres de les decisions que podrà prendre el Parlament català, amb majoria sobiranista.

D'alguna manera ens estan oferint unes classes gratuïtes de dret i per tant els ho hem d'agrair. El que no pot ser són algunes declaracions que repetitivament acusen els polítics catalans de feixistes o nazis, una manera molt simple i estúpida de criticar aquells que no pensen com tu. Jo prefereixo els arguments jurídics que puguin desfer els arguments del govern català.

Entenc que hi pugui haver juristes seriosos que estiguin defensant posicionaments oposats, perquè es tracta d'interpretacions. Probablement, doncs, cadascú té la seva part de raó i quan això passa cal una mediació, que en aquests moments se'm fa difícil veure qui l'ha de presidir o dirigir.

De moment ens estem entretenint amb diferents escenificacions amb assistència de fidels seguidors amb la intenció de fer pinya, però amb el perill de mirar-nos massa el melic i creure que tot allò que veiem és la pura realitat.

Reconec les dificultats de l'actual govern i dels parlamentaris sobiranistes d'avançar amb aquest anhel de la independència. És molt fàcil criticar-los quan no som capaços de presentar una alternativa. Amb tot el meu respecte cap a les formacions polítiques que ho intenten, no podem concebre cap tipus de possibilitat que les forces polítiques espanyoles de torn ens puguin permetre res més del que fins ara hem obtingut, amb prou mostres d'atacs sistemàtics a la nostra cultura, a la nostra manera de ser, al fet diferencial dels catalans, ni millors ni pitjors que els altres.

Amb un Tribunal Constitucional amb una lectura més restrictiva que mai dels drets diferencials dels pobles d'Espanya, no ens defensarà a l'hora de convocar un referèndum, ni comptarem mai amb una majoria al Congrés de Diputats i el Senat que permeti una modificació de la Constitució espanyola per fer possible un model polític federalista.