Pendents de les xifres

Acaba el mes de novembre i les persones a qui se'ls hi ha de revisar la hipoteca estan pendents de l'euríbor, i saber si la nova quota mensual baixarà més o menys. Després d'uns anys d'una gran crescuda, s'està observant una davallada, lenta, però constant que deixa respirar una mica més a totes aquelles famílies que tenen una hipoteca d'interès variable, i que ara fa dos anys varen experimentar un ensurt important.

Paral·lelament, els jubilats que tenen la sort de cobrar una pensió contributiva, també s'han fixat en la xifra final de l'IPC anual, que serà l'increment que s'aplicarà a la seva pensió del 2025. I també els llogaters a qui se'ls hagi de revisar la mensualitat, hauran estat atents al valor de l'IPC del mes de novembre.

És evident que les xifres resultants provoquen sensacions diferents segons quina sigui la situació de cadascú. Per a un pensionista, és bo que l'increment proposat es mantingui a l'alça. Per a un llogater, no li haurà agradat gaire veure com el darrer mes l'increment ha estat més alt que en els mesos anteriors. I per als hipotecats, obtindran una rebaixa que no els solucionarà la vida, però si més no mantindrà la tendència dels darrers mesos.

Sovint ens preguntem si aquestes xifres estan ben calculades i s'adapten a la realitat. La impressió que tens és que els sous i pensions creixen molt a poc a poc, i els preus dels productes, també els més bàsics i imprescindibles, cada vegada són més cars.

Necessitem xifres de referència per saber a què atendre'ns, però seria convenient revisar-les per assegurar-nos que són certes, i analitzar els components que les determinen. Hi ha productes i serveis que no es tenen en compte a l'hora de determinar l'increment de preus, i que en algun moment donat experimenten uns increments que capgirarien les xifres obtingudes.

Tenim les xifres, però també les dades del nivell de pobresa al nostre país. Avui no només les persones sense feina tenen problemes per arribar a finals de mes. Tenim persones que treballen i, així i tot, estan per sota del llindar de la pobresa. Moltes d'elles amb problemes per poder gaudir d'un habitatge digne. És per això que els nostres governants han d'esforçar-se per treure'ns d'aquesta situació i vetllar perquè tothom pugui viure amb dignitat i respecte. 

Hipotecats alleujats!

La notícia econòmica del dia és el valor de l'euríbor d'aquest mes d'agost que ha experimentat una baixada sensible. Estem molt acostumats que tot s'encareix molt ràpidament, però a l'hora d'abaratir-se el moviment és més que lent. A partir del 2022 l'euríbor va fer una pujada molt important i sobtada que va provocar molts maldecaps a les famílies que tenen una hipoteca. Algunes persones varen optar per transformar la seva hipoteca de tipus variable a fix, més que tot perquè no estava gens clar quan s'acabaria l'increment. Ara, potser algú se n'ha penedit, ja que les expectatives són que continuï baixant el referent bancari, i es redueixi la quota mensual que s'ha d'afrontar.

Ahir parlava de l'OPA del BBVA al Banc de Sabadell i intentava fer veure que no ens havíem de fixar tant en la catalanitat del segon, sinó de quina manera el govern s'encarregava de vigilar que les famílies no surtin més malparades del compte. El monopoli bancari és un perill que cal evitar i, si l'OPA és una amenaça, farà bé el govern d'impedir-la. 

Regular el món de la banca és una necessitat imperiosa, ja que la dependència de les famílies respecte a la banca i la seva política és cada vegada més gran. No podem quedar indefensos davant de segons quines decisions. Per aquestes mateixes raons criticàvem la política monetària de la Unió Europea quan vàrem entrar en crisi, i el tracte que varen tenir les entitats bancàries, rebent diner públic, que mai no tornaran, malgrat els beneficis.

Caldrà veure, d'ara endavant, si la baixada de l'euríbor incrementa la demanda d'hipoteques per a la compra d'habitatge. Convé estar alerta i no confondre les coses. La necessitat d'habitatge social no deixa d'existir perquè sigui més fàcil hipotecar-se. L'administració pública ha de canviar la seva dinàmica i construir més habitatge assequible per a totes les butxaques, sigui de propietat o de lloguer. De moment, però, per a les famílies que es troben empantanegades, el mes d'agost els pot alleugerir la càrrega i encarar millor el nou curs. Esperem que ara la inflació continuï a la baixa i no faci un gir inesperat. Sovint penses que tot està massa ben calculat.

El poder adquisitiu dels treballadors

Les declaracions d'avui del president del Foment, el senyor Josep Sánchez Llibre, sobre la necessitat d'apujar els salaris, perquè els treballadors no perdin poder adquisitiu, tenint en compte el fort augment de l'IPC, sorprenen, no pas perquè no tingui raó, sinó perquè es contradiu amb el que va manifestar pocs mesos enrere.

És evident que la forta inflació perjudica els treballadors, si aquests no veuen incrementat el seu salari, com passa amb pensionistes i treballadors públics. La reducció del poder adquisitiu, provoca alhora una disminució forçada de la despesa i en definitiva també afecta la producció del país.

No cal dir que els moviments econòmics desencadenen uns efectes que poden arribar a convertir-se en una bola que ho arrastra tot. Des de fa molts mesos, per no dir anys, els preus es mantenien força estables, i això ho experimentaven les persones que tenen algun tipus d'hipoteca variable. Ara, amb el fort increment dels darrers mesos del 2021, tot ha canviat i les famílies han de fer un reajustament de la seva economia. També les empreses.

Resistir-se a la pujada dels salaris no és bo per l'economia del país, però també és cert que cal pactar uns increments que no la desestabilitzin. Si només ens fixem en preus i salaris, podem arribar a un punt de no retorn, difícil per al país, que ja té una economia molt feble i poc productiva. S'ha de mirar tots els conceptes i regular també la productivitat. Aquí, Catalunya i Espanya, té una feina a fer important, si es volen mantenir més o menys competitives.

Hem de regular els increments salarials a pactar amb els sindicats, però no podem oblidar-nos del salari mínim, que no pot mantenir-se tan avall. Cada dia llegim escrits sobre la pobresa a casa nostra, i el nombre de famílies que tenen grans dificultats per subsistir. Això és un tema que ens implica a tots, com a membres d'una societat que necessita millorar, per aconseguir ser més justa socialment i econòmica.

Les misèries del PP, ara contra la PAH

Diuen que la millor defensa és un bon atac. No sé si això és el que ha pensat avui la delegada del govern de Madrid, la senyora Cristina Cifuentes, però el cas és que s'ha de ser molt miserable per fer les declaracions que ha fet. En lloc d'amagar-se per la vergonya que hauria de tenir per tot el que el seu partit està fent, cobert de merda fins al coll, es dedica a insultar i calumniar a qui, amb més o menys encert, reclama justícia per a unes víctimes del sistema.

La democràcia del Partit Popular no s'aguanta per enlloc. Obtenir la majoria absoluta no li dóna dret a fer el que li roti. La legitimitat no garanteix la justícia, i en el cas del PP hi ha una gran divergència. La prepotència no és bona per a ningú, i el PP més que ningú hauria d'haver après la lliçó. Encara recordem el prepotent Aznar que, ara fa deu anys, va justificar la guerra contra l'Iraq amb una mentida, i que una altra mentida va fer que el PP perdés les eleccions.

Em sap greu per persones, militants i simpatitzants del PP, que conec i que m'estimo i respecto, però estic segur que entendran la meva indignació per una estratègia que considero mesquina. No hi ha dret que per defensar-se dels atacs argumentats d'unes persones que es troben en una situació molt crítica i sense empara, es recorri a la difamació i l'insult, en l'ànim de desacreditar qui critica la postura del partit en el govern.

Des del primer dia he manifestat que tota persona és responsable dels seus actes i que la culpa no és només dels bancs. El problema és que el govern ha sortit a defensar els bancs, tant en el cas de les hipoteques i desnonaments com en el cas de les preferents, i ha deixat a l'estacada a la ciutadania. Ja només falta que, com a Xipre, ens robin els nostres estalvis, per més ben protegits que ens pugui semblar.