Què més cal demostrar?

No tinc res en contra de Dani Alves. No tinc prou coneixement de tot el que va passar el desgraciat dia pel qual se l'ha jutjat i no tinc tampoc prou coneixements jurídics per valorar la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que l'ha absolt, però haig de dir que la seva decisió crea inseguretat jurídica i no crec que ajudi a reduir la xacra que afecta la nostra societat.

Vull pensar que els magistrats del TSJC són conscients del que han sentenciat i que tenen prou arguments jurídics per avalar-ho. Dubto que tinguin arguments morals i socials, però probablement aquests no compten a l'hora de proclamar les sentències, tot i que al nostre país estem molt acostumats a veure coses que no s'expliquen. Decisions de tribunals de justícia que semblen imparcials i molt esbiaixats.

Ens queixem que es posen massa traves perquè les dones que pateixen violència de gènere ho denunciïn. Hem vist comportaments de jutges que no ens han agradat i han ratllat el delicte o si més no han provocat rebuig unànime de la societat. Ara ens trobem amb una sentència que grinyola i deixa, al meu entendre, molt desprotegides les dones davant de violadors i mascles que no saben comportar-se a la vida.

No sé si la víctima presentarà recurs i hi haurà d'intervenir el Tribunal Suprem. Tampoc tinc la certesa que en cas que sigui així, aquest tribunal decideixi canviar la sentència d'uns col·legues. La desconfiança amb els jutges del nostre país és absoluta. Aquesta desconfiança provoca, com he dit al començament, inseguretat jurídica, i això és el pitjor amb què ens podem trobar.

Crec que és hora que els nostres polítics es manifestin en contra d'uns magistrats ancorats a l'extrema dreta, nostàlgics del franquisme i involucionistes. Hi ha prou motius morals i socials per pensar que la violència masclista no pot sortir-se'n tant alegrament, encara que puguin dir que no hi ha prou indicis que ho avalin, tot i reconèixer els fets. O si més no això és el que he entès d'una sentència que crec errònia i perillosa per a la bona convivència.

Expresidents tòxics

Probablement, l'actual crisi política espanyola fa que expresidents del govern estiguin resultant tòxics per a la salut democràtica del nostre país. Les declaracions continuades de polítics que han fet història, com són Aznar i Felipe González, criticant tot el que fa el govern actual, creient-se que ells tenen la raó suprema i que qui pensa diferent s'equivoca i és un perill públic, estan fent molt mal a la nostra societat, i ajuden amb força el creixement del populisme de l'extrema dreta. 

    Només faltava que sortís Felipe González defensant la política de la primera ministra italiana. No trigarà gaire a beneir tot el que fa Milei a l'Argentina, i amb ell la presidenta de la Comunitat de Madrid. La impressió que tens és que l'odi els crema per dins, i no han estat capaços d'acceptar que el seu temps ha passat, però sobretot, que potser hi ha gent que pensa diferent i que té les seves raons. Aquesta crítica destructiva, aquest odi cap a tot allò que no poden controlar, els fa insuportables i corrosius.

    Tot això no és nou d'ara, però sí que considero que s'ha intensificat i agreujat. Com deia al començament, el fet que ens trobem en un moment de crisi política i social, força a tot arreu, les seves veus provoquen més dolor i rebuig. I poso els dos personatges al mateix sac, però hauria de matisar grans diferències. Aznar està resultant força coherent amb els seus principis, la qual cosa no el justifica, però sí que es fa entendre. Felipe González, per contra, ha canviat el seu discurs per convertir-se en un vividor que no dona exemple a ningú, i molt menys als que ideològicament se situen a l'esquerra. És un frau històric que haurem d'aguantar fins al darrer dia.

    És una llàstima que, veient com es va deteriorant tot, no siguin capaços de passar pàgina del seu malhumor i no es dediquin a trobar solucions que sumin en lloc de dividir. Els governants actuals no ho tenen fàcil. L'herència de la corrupció i el mal govern els porta pel camí de l'amargura, encara que ho vulguin fer bé. És per això que només falta que aquesta colla de nostàlgics venjatius, es dediquin tot el dia a vomitar l'odi i la ràbia del fracassat políticament. La nostra societat està malalta, i ells hi contribueixen en gran manera.

Més braços enlaire que mai!

Aquests dies, arran de les protestes contra l’amnistia, amb concentració de persones davant de la seu dels socialistes a Madrid, però també a altres punts d’Espanya, Barcelona inclosa, he pensat que em molestaria que al meu bàndol hi haguessin els nostàlgics del franquisme amb tots els símbols acreditatius. De fet, parlem de nostàlgics, però la majoria d’ells no varen viure el franquisme. Ni el varen patir ni se’n varen beneficiar, perquè simplement no havien nascut, i no crec que tots ells siguin fills de famílies franquistes.

He dit que em molestaria a no ser que jo també combregués amb aquesta ideologia, que no és el cas. Això em fa pensar que a la majoria de votants i simpatitzants del PP ja els està bé, però segurament que no a tothom, i com a mínim n’hi ha alguns que l’etiqueta que els hi col·loquem, simplement els molesta per les conseqüències que hi pugui haver, electoralment, en un futur, més que no pas per defensar un model de societat autoritària i irrespectuosa amb el dret d’expressió.

Les imatges, que he contemplat en comptagotes, són prou explícites i, si bé entenc l’enuig d’una part de la població espanyola, votants de la dreta i també socialistes, deixen en evidència una manera d’entendre la política, la democràcia i la convivència, que preocupa. Sobretot perquè ens genera molts dubtes de cara el futur.

La dreta del PP no ha paït que havent guanyat les eleccions no pugui governar. No entén, o ho fa veure, que només és capaç de sumar l’extrema dreta, i que això vol dir alguna cosa. Ja sé que l’aritmètica dels resultats és la que és i que en aquests moments la dreta no pot prescindir de l’extrema dreta, però potser no és una casualitat, sinó que el seu discurs, tan esbiaixat a l’extrem, només els podia conduir a on som ara.

El PP s’esforça a animar els seus a manifestar-se contra el pacte dels socialistes amb els independentistes simplement perquè voldrien investir el seu líder com a president del govern espanyol, i per això els cal soroll, però voldrien que la gent no s’esvalotés tant com fins ara, però tenen els seguidors que tenen, i també uns dirigents que han provocat la irritació, com és el cas de la presidenta de la Comunitat de Madrid. Normalment les coses no surten perquè sí. Sempre hi ha unes actuacions prèvies que condicionen l’actuació de les masses. La història en va plena.

Per cert, deixeu-me que apunti una curiositat: als jutges no els agrada l’amnistia tal com sembla que plantegen PSOE i Junts, ja que dona a entendre que no es pot confiar en la seva feina. A algú li ve de nou? ¿No creuen que és precisament la desconfiança total amb la manera de practicar la justícia a Espanya l’origen de tots els mals? Reconec que el lawfare és delicat i fins i tot perillós, però els fets potser donen la raó als que en desconfien. No ho veieu igual?

Només li queda mobilitzar l'exèrcit

Al Partit Popular ja només li queda mobilitzar l'exèrcit. La seva obsessió per la unitat d'Espanya i la tragèdia de l'amnistia que vol signar el PSOE per aconseguir la investidura no sé on ens pot portar. Han sortit al carrer; han intoxicat el Poder judicial; han intervingut el Senat, on hi tenen majoria; continuen dominant els mitjans de comunicació, i ara ja no els queda res més que l'exèrcit. Ho veu així el senyor Aznar?

La transició espanyola, que no ha deixat de ser un frau, perquè ha mantingut al poder als mateixos de sempre, els hereus del franquisme, ha tingut moments de suspens, com va ser el fallit cop d'estat de l'any 1981. Ara, alguns nostàlgics trobarien suficients motius com per alterar l'ordre constitucional i fer fora, de manera violenta, el govern de l'Estat. 

No fa gaires dies es publicava una entrevista al senyor Tejero, que va entrar violentament al Congrés de Diputats. Ell hi tornaria. El senyor Aznar no para d'aixecar la veu i provocar per alterar la vida dels espanyols, enfrontant-los als catalans, però en certa manera als seus adversaris polítics, els socialistes, que per a ells han esdevingut enemics de la pàtria.

Hem de confiar que, malgrat la situació europea no sigui la millor, aturarà qualsevol intent de rebel·lia militar. No ens trobem a l'hemisferi sud, molt propens a aquests moviments. De totes maneres, la nostra salut democràtica està malferida, i necessitarem molta sort i temps per recuperar-nos.

En aquests moments no m'atreveixo a vaticinar què passarà a finals de mes. Hi haurà pacte d'investidura o no n'hi haurà? El PSOE complirà les seves promeses o passarà el mateix de sempre? Els catalans en sortirem escaldats, com sempre, o aconseguirem alguna cosa positiva? Diuen que tot dependrà del Tribunal Constitucional, que ara té un color més progressista, però jo no em refio del progressisme dels jutges espanyols. N'hem vist de tots colors, i al final rebem els de sempre.

No vull ser pessimista, però les coses no pinten bé. Sembla que les forces polítiques espanyoles treballin perquè els catalans no trobem cap més solució que declarar la nostra independència. L'odi cap a nosaltres és massa gran.

Feijóo, fidel a Aznar

Feijóo, a la desesperada, ha agafat la idea de l'expresident José M. Aznar i convocarà una manifestació contra el govern, a Madrid, el diumenge 24 de setembre. Tothom té dret a manifestar-se, i així ho ha entès el candidat Feijóo, que a dos dies del debat d'investidura, voldrà demostrar la seva capacitat de convocatòria, en pro de la nació espanyola i contra un govern amic dels independentistes. Ves que no li vagi bé!

Com que falta més d'una setmana, tindrem temps de comentar-ho, tant els preparatius com després la resposta de la gent. Estic segur que ompliran els carrers, perquè el lema és molt atractiu. Anar en contra del govern, però sobretot en contra dels catalans, és el més preuat a l'Espanya profunda i predemocràtica. I en són molts.

M'agradarà fixar-me amb quantes banderes i altres símbols feixistes s'ompliran els carrers de la capital del país. Sabem que aquesta és la ideologia de fons, i també que tenen les portes obertes, a diferència d'altres països on el nazisme i la seva exaltació està prohibida.

Si el PP i amics fossin seriosos, intentarien que aquestes banderes no sortissin al carrer, per allò de la imatge. Però sabem com són i com pensen, i aquestes banderes i símbols predemocràtics formen part del seu ADN. No ho poden evitar, ni ho volen.

I de la mà del PP hi trobem nostàlgics socialistes. Perquè el problema de la nostàlgia predemocràtica a Espanya no és patrimoni exclusiu de la dreta i extrema dreta, sinó que hi ha un bon gruix de socialistes espanyols que hi combreguen completament. Les declaracions de l'expresident Felipe González i altres exministres, só prou evidents i demostren bé quin és el seu tarannà. 

Ens ha tocat viure en un país farcit de fatxes que han prioritzat aquesta simpatia a qualsevol altra manera de pensar i ideologia. L'alternança política de la dreta i l'esquerra a Espanya ha estat una pantomima. En el fons sempre han governat els mateixos, amb diferents noms. La transició democràtica ha estat un fracàs, i només la pressió externa del món occidental ha aconseguit maquillar-la. Els catalans, però, ho hem patit i ho continuarem patint, perquè l'enemic també el tenim a dins.

Els presos polítics han abandonat la presó

Avui els nostres presos polítics han sortit en llibertat després de l'indult aprovat pel Consell de Ministres espanyol, però això no vol dir que se'ls hi hagi acabat els problemes. La pressió hi continuarà essent, i la revenja de l'Estat anirà trobant camins per fer-los la vida impossible.

Puc entendre que el president del govern espanyol no acabi d'entendre les paraules dels presos polítics acabat de sortir de la presó, perquè el problema és que no ens acaba d'entendre. No veu que la voluntat d'una part important de catalans és poder decidir el nostre futur, i això passa per la convocatòria d'un referèndum legal i autoritzat. Que no es pensi que tot això ha estat obra d'un rampell d'uns quants. Que no ens tracti com a desagraïts, després de la seva acció. El poble català vol amnistia i dialogar políticament el futur del nostre poble.

Avui també hem llegit la resposta del Consell General de Poder Judicial a l'aprovació de l'informe del Consell d'Europa sobre el tracte als independentistes catalans. No podia ser altra cosa que mantenir l'orgull espanyol de ser diferents. No ens entenen! No entenen que l'Estat espanyol encara viu del franquisme i que no ha acabat de fer el tomb democràtic que s'esperava.

Avui tenim les presons sense els nou empresonats injustament, però continuem tenint persones a l'exili, i alts càrrecs polítics condemnats o a punt de ser sentenciats per la seva participació en el procés català. És precisament per això que no podem acceptar la situació ni admetre que es pot passar pàgina. Cal l'amnistia i oblidar el desencert de l'Estat en castigar la iniciativa política de convocar el referèndum. 

Tal com ja deia ahir, el camí a la llibertat serà llarg, i caldrà moltes més resolucions que acostin el posicionament d'uns i altres, deixant que sigui el diàleg el que imperi, i no les sentències d'uns jutges parcials i nostàlgics d'un règim predemocràtic.

Anem a Europa a la recerca de la Justícia

L'esperança de molts independentistes és la resposta dels tribunals de justícia europeus, ara que ja s'hi pot acudir. La llàstima de tot plegat és el temps que trigaran a dictar sentència, però com a mínim es desitja que aquesta sigui favorable i contradigui les sentències que els tribunals espanyols han dictat.

És evident que la posició de dos dels magistrats del Tribunal Constitucional és un suport important a aquesta esperança, i que com a mínim hi ha hagut algú que ha solemnitzat que les sentències als presos polítics jutjats són desorbitades i que en el cas dels dos jordis, posen en perill la llibertat d'expressió i de manifestació.

No hi ha dubte que el litigi està en el currículum dels jutges que conformen els tribunals espanyols, la seva herència del franquisme, com ho demostra l'informe contrari a il·legalitzar entitats i fundacions que defensen el franquisme.

Hem de confiar que a la llarga Europa ens defensi d'aquests nostàlgics autoritaris i repressors, per convertir Espanya en un país més democràtic sense el llegat del dictador. No hi ha dubte que l'empresa és difícil, perquè tenen massa suport, i ens trobem en una època en què l'extrema dreta es troba valenta i la crisi social i econòmica l'ajuda en el seu discurs populista i mentider.

Quaranta-cinc anys després

Han passat quaranta-cinc anys i em pregunto com pot ser que hi hagi tants nostàlgics, i encara més, com pot ser que n'hi hagi tants que varen néixer després de la mort del dictador. Què els fa recordar-lo i enyorar-lo? Tan bé ho han sabut fer els nostàlgics, els seus hereus?

És cert que qui surt al carrer acostuma ser una persona jove i que la gent gran es queda a casa, sobretot quan es tracta de manifestacions que fan preveure violència, però estranya que qui surt amb banderes franquistes, preconstitucionals, siguin joves que no han coincidit mai amb el dictador, i no tots són joves benestants. A què es deu?

Pots entendre que partits polítics com el PP, i ja no diguem Vox, enyorin temps passats, quan tothom havia de passar per l'adreçador. Els dirigents actuals no han viscut la dictadura, però n'han sentit a parlar, i bategen els altres com a comunistes i causants de la guerra civil, i veuen amb Franco la persona que els va alliberar. 

Probablement la culpa de tot és que el dictador va morir al llit i amb tots els honors, i que la normalitat democràtica ha estat supeditada a la voluntat dels hereus, de la dreta més dura, la més radical d'Europa. A diferència d'Alemanya, aquí va guanyar el dictador i ho va col·locar tot al seu favor. Vàrem entrar a Europa i vàrem passar la transició disculpant el mal de la dictadura, i demanant permís per canviar les coses, a la mínima expressió, just per sortir del pas.

A l'aniversari de la mort del dictador no hi ha copa de cava que hi valgui, perquè no hi ha res a celebrar. La transició democràtica no va ser cap trencament amb res del que estava imposat, sinó un acolorir l'Estat perquè des de fora ens deixessin jugar a la democràcia, una democràcia feble amb molts defectes, corrupció i poc penediment. I així ens va. Fins i tot els socialistes de la transició, s'escandalitzen davant fets tan normals com el pacte amb un partit polític democràtic, o el respecte a la llengua d'un país sobirà.

El judici a Trapero

Encara que no desperta l'interès de l'anterior judici, el del Tribunal Suprem contra els nostres polítics, sí que es va fent ressò de tot el que va succeint i, no ens ha d'estranyar, continua essent una excusa per encausar el major dels Mossos d'Esquadra. Es tracta que la fiscalia busqui tot el que pugui trobar i inventar-se per acusar Trapero de rebel i sediciós.

Ja ho he dit en alguna altra ocasió, que a Espanya la justícia ha esdevingut fastigosa, i que no hi podem confiar mai més. Quan es jutja no es busca les raons per unes determinades accions, sinó com posar la llufa, i la més grossa possible, a qui no ens agrada. Les declaracions de Pérez de los Cobos, encara que ho negués, varen demostrar l'evidència que li tenia odi i moltes ganes d'enfonsar-lo. Això no és justícia, això és immoralitat.

En una situació normal, al major Trapero no se li apreciaria cap delicte. En tot cas es podia estar en desacord amb la manera d'ordenar el Mossos la seva actuació, però en cap cas culpar-lo del delicte de rebel·lió o de sedició. Però sabem que no ens trobem en una situació normal. La situació que vivim és de pura revenja perquè de manera pacífica el poble català es va manifestar el dia 1 d'octubre, i totes les vegades que ha calgut. Aquesta derrota del garrot policial espanyol el fan pagar de la manera que saben i poden, amb uns judicis totalment parcials, per uns tribunals plens de nostàlgics del franquisme.

El record d'Auschwitz no evita caure en els mateixos errors

Dels 75 anys d'Auschwitz que commemorem aquests dies hi ha una cosa que em preocupa i dol al mateix temps, i és la inconsciència en què vivim i el fet que puguin existir partits que bategem com a democràtics, com és el cas de Vox. Semblaria que l'experiència europea serviria per evitar un auge de l'extrema dreta i ens adonem que no és així. Europa, els estats europeus, tenen uns partits polítics que juguen amb la democràcia i que són autoritaris i nostàlgics del nazisme, i a Espanya, del franquisme.

¿Com és possible que les persones siguem tan imbècils i ens deixem enganyar per aquests populismes que només porten al desastre i al patiment de les classes més humils? Fa ràbia llegir referències dels camps d'extermini nazis i adonar-nos que tenim asseguts als escons del Congrés de Diputats uns fanàtics que encaixen perfectament en el model feixista del segle passat.

Sense dubte que tots plegats en tenim una mica la culpa, i mirant-nos el melic, podem observar que la corrupció i la inacció política dels principals partits espanyols han ajudat a fer créixer aquesta nostàlgia de l'autoritarisme, com si ens fes por la nostra implicació en la governabilitat, com si necessitéssim unes persones que ens ordenessin i dictessin el nostre futur, la nostra manera de ser. 

Hi ha encara massa gent que trigarà anys en adonar-se que els resultats electorals de les darreres eleccions generals varen ser dramàtics i ens varen fer recular molts anys el nostre model democràtic de societat. Mentre hi hagi partits polítics com Vox, i la influència que provoquen a PP i C's, l'Estat espanyol es trobarà molt lluny del model de democràcia representativa que caldria esperar, i el respecte als nostres drets més elementals serà deficitari.

El nostre vot ha de deixar fora de joc a VOX PP i C's

Subscric l'article de Toni Soler a l'ARA, de dalt a baix. Els catalans que estimem la nostra cultura, la nostra història, la nostra llengua i volem avançar d'una manera civilitzada com a país lliure, just i solidari, hem de fer front units contra els tres partits de dreta, els tres partits polítics radicalitzats a una extrema dreta perillosa per a la salut política i social d'Espanya, i de rebot de Catalunya.

Estic d'acord que cal posar en lloc diferent el PSC de la resta de partits que varen donar suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. No podem confondre'ls, els hem de respectar la seva decisió, encara que en discrepem totalment. El paper adjudicat a CIU, de la puta i la ramoneta el va assumir el PSC i encara l'utilitza. A vegades surt bé, però a la llarga es paga, i sinó que li ho demanin al PDECat o Junts per Catalunya.

Com bé diu en Toni Soler, no tots els socialistes catalans són com Borrell, i encara n'hi ha que recorden el passat del partit català quan era el referent de l'esquerra. No penso que estiguin fent honor a la història del socialisme català i que la seva debilitat manifesta respecte al PSOE els ha fet perdre poder, però també simpaties i credibilitat. No tenim una alternativa d'esquerres que remogui consciències a Espanya i això ens dificulta les nostres possibilitats d'avançar des d'aquesta perspectiva.

Avui hem de votar majoritàriament pels partits que ens poden alliberar del perill d'una dreta espanyola autoritària i amb brots feixistes, massa nostàlgics del franquisme. Hem donar la nostra confiança a uns partits que en certa manera també ens ha decebut els darrers dies, però que només ells ens poden portar a la victòria final. Hem de confiar amb ERC, Junts per Catalunya i Front Republicà.

El PSC pot recuperar els vots en mans de C's

Caldrà veure què ens depara les properes eleccions, començant per les generals, però abans de conèixer resultats i les darreres estadístiques haig de dir que el fet que el PSC pugui recuperar els vots de l'Àrea Metropolitana que varen anar a parar a C's seria una normalitat política desitjable. El pas de C's per la política catalana i espanyola, a la llarga, haurà estat una anomalia política com aquell que passa el xarampió.

Ja a hores d'ara tenim prou elements de judici per aventurar-nos a afirmar que C's no haurà portat res de bo a la política del nostre país. Ni els seus objectius, ni la seva mala educació a l'hora d'exposar-los o de practicar la política parlamentària han estat modèlics, sinó tot el contrari. Han ensenyat la pitjor imatge del comportament humà en les relacions polítiques i socials a casa nostra.

No tindrem la sort encara que C's desaparegui de casa nostra. Les circumstàncies encara els són favorables, però hem de confiar que a la llarga, partits tradicionals, amb història democràtica com el PSC, puguin recuperar el seu estatus i la força política per demostrar que la política no ha mort, no ha sucumbit en mans de personatges menyspreables amagats dissimuladament en el joc democràtic del nostre país.

Catalunya s'hi juga molt en aquestes eleccions, on el perill que guanyi la dreta extrema i autoritària, de la mà de tres partits, podria representar-li un retrocés democràtic important, però Espanya també se la juga, i no tinc tan clar que els espanyols ho temin suficientment com per negar el seu vot als que volen fer-la retrocedir fins al franquisme, els nostàlgics disfressats de demòcrates del PP, C's i Vox.

Pedro Sánchez obre la capsa de Pandora

Tot ha estat obrir la capsa de Pandora i han aparegut totes les serpents, algunes mig enterrades des de feia temps, però d'altres mig adormides o bé força actives per la gràcia dels grans partits espanyols, que no només les permeten, sinó que a més les subvencionen.

Pedro Sánchez va comunicar que exhumaria el cos del dictador Franco i tots els seus simpatitzants i nostàlgics de la dictadura han sortit als carrers i places a desafiar tal atreviment del president espanyol. No sé si ha estat innocència o desconeixement, però Pedro Sánchez ha despertat tota la ràbia continguda de l'extrema dreta espanyola, amb el PP i C's inclosos.

Espanya no ha fet la transició! A Espanya s'han mantingut els privilegis dels franquistes i el poder econòmic de sempre, mal dissimulat per no fer parlar més del compte i intentar passar desapercebuts, però de tant en tant sorgeixen rebrots que ens recorden el passat i maleïm el dia que ens vàrem creure això de la transició democràtica.

Ni Podemos, amb tots els seus discursos, és capaç de canviar la història de l'Espanya casposa, ultra dretana i obedient als poders polítics i econòmics, es disfressin de dreta o esquerra. Aquesta és l'Espanya que observem mirant tota la manipulació de la cúpula judicial, les institucions d'Estat i els partits polítics corruptes, la majoria d'ells, incapaços d'oferir un sistema polític just i democràtic.

Veurem si Pedro Sánchez se'n sortirà i no haurà de fer marxa enrere, per a més escarni a la seva direcció política del país. Amb Catalunya s'atreveixen, però no amb totes les forces ultradretanes espanyoles, infiltrades al món judicial, polític i militar.

La Retrotopia, per Zygmunt Bauman

A l'epíleg de la darrera obra del filòsof i sociòleg Zygmunt Bauman, Retrotopia, que subtitula "Mirem cap al futur, per variar", demana diàleg com a única solució als molts problemes actuals. És una llàstima que haguem banalitzat el concepte diàleg que en pronunciar-lo no li donem la transcendència, el valor que té per ell mateix. Tothom s'atreveix a parlar de diàleg, quan el que volen dir és monòleg, imposició de les idees, anul·lació de l'altre.

Ens ho acabem creient, perquè en el fons som uns ingenus. Ens ho vàrem creure quan ens en parlava la vicepresidenta espanyola després del darrer nomenament de Rajoy, i també quan ens ho prometia l'actual delegat del govern a Catalunya, acabat de ser designat.

Diu Bauman: "Ens hem de preparar per viure un període molt llarg més ple de preguntes que de respostes, amb més problemes que solucions, com també per actuar a l'ombra d'un equilibri molt delicat entre la possibilitat de guanyar i la de perdre", i acaba el llibre dient: "Més que en cap altra època, nosaltres -els habitants humans de la Terra- ens trobem en una situació en què cal decidir: o ens donem les mans o cavem la nostra fossa comuna."

Desanimats, quan no veiem un futur esperançador, caiem en la temptació de creure i idealitzar un passat que tampoc no estava tant bé. És per això que Bauman ens anima a pensar en el futur i a tenir en compte que hem de sumar, que no hi podem anar sols. A mesura que ens fem grans ens tornem més nostàlgics, però la societat no ho pot ser, sinó que ha d'encarar el repte del futur amb idees i voluntat ferma de superar tots els obstacles. Pensareu que el moment i lloc on vivim ens ho han posat difícil, jo també ho penso, però no per això hem de deixar de lluitar.

Qualitat democràtica sota mínims

En els pocs moments que les notícies sobre el procés sobiranista ens deixen una mica tranquils ens adonem que la qualitat democràtica al nostre país ha baixat estrepitosament. Poc ens imaginàvem, sortint del franquisme que al cap de quaranta anys hauríem de manifestar-nos a favor de la llibertat d'expressió, i autocensurar-nos per no ser perseguits i empresonats per dir allò que pensem i defensar-ho.

Durant molt temps hem comentat que el PP, en el govern, és el garant dels principis franquistes mal dissimulats per una lleu capa de pintura democràtica. Cada vegada ha estat més evident i darrerament veient què fa el govern del PP quan tota l'oposició política li treu els colors vermells de la cara, resulta esperpèntic i trist.

El pitjor de tot, però és que no confiem en l'alternativa. El PSOE no és avui cap garantia de canvi ni de millora de la qualitat democràtica, i la prova ens la va donar la seva abstenció al Congrés de Diputats, que entronava Rajoy a la Moncloa. El PSOE fa molts anys que el tenim travessant el desert, sense rumb ni programa. No és una alternativa capaç de trencar amb els nostàlgics i fer canviar la sort dels perdedors de la guerra civil. 

En honor a la veritat s'ha de dir que la sort dels socialistes espanyols segueix els mateixos camins de la resta de països europeus, la pega nostra, però és que aquí la dreta satisfà els anhels de l'extrema dreta, cosa que no succeeix en els altres estats.

Reflexionem, però... tan difícil és veure qui no ens mereixem?

Avui toca reflexionar i per això no hi ha propaganda electoral... potser valdria la pena modificar la llei, oi? Amb les xarxes socials se'n surten prou bé de demanar el vot sense demanar-lo explícitament. Però els catalans no podem dir-hi res perquè amb els anys que fa que en tenim competència, no hem estat ni tan sols capaços d'aprovar una llei electoral. Així ens van les coses.

Demà, doncs, votarem, i molts tindrem el disgust de veure que malgrat que sigui el partit més corrupte de la història de la democràcia a Espanya, aquest partit tornarà a guanyar, i Déu faci que no tingui possibilitats de governar. No em fio gens dels altres partits. (no dic nom de partits per no fer propaganda el dia de la reflexió).

Aquest partit corrupte, que ha tingut ministres corruptes i ineptes, que només han aconseguit el càrrec per amiguisme i no pas per capacitats, és com una taca que no marxa ni amb lleixiu. És una taca que alimenten els jutges, els banquers, els directors dels grans mitjans de comunicació, el gran capital i els nostàlgics.

Aquest partit corrupte que està presidit per un personatge gris i també corrupte, que ha cobrat diner negre i dietes que no li corresponien, tornarà a guanyar en una Espanya que encara viu quaranta anys enrere. I guanyarà perquè el seu històric adversari no ha aixecat el cap des que el seu líder va haver de marxar amb les mans embrutades.

L'Estat Espanyol és un estat radial d'autopistes, AVE i clavegueres. Amb aquest Estat no es pot estar tranquil i només saps segur que sempre tindràs les de perdre, sobretot si parles català, com quan Franco ens ho tenia prohibit.

Quaranta anys de la mort del dictador

Demà divendres farà exactament quaranta anys de la mort del dictador espanyol. Una mort esperada per moltes persones que varen patir la dictadura, plena d'assassinats i judicis sumaríssims. Una mort que aplanaria el camí a la transició democràtica, que ens faria sortir del cul-de-sac en què ens havia situat la llarga agonia del dictador.

Demà és el dia en què els nostàlgics de l'antic règim, la majoria d'ells nascuts després de la mort de Franco, surten al carrer per recordar la figura del dictador. Però el pitjor de tot, no és l'existència d'aquestes persones predemocràtiques, sinó el fet que polítics franquistes han gaudit dels privilegis del sistema democràtic, sense haver pagat per la seva responsabilitat històrica.

Hem venerat una transició que ha estat injusta per a les víctimes del franquisme, amb una successió de governs d'esquerra i dreta, sense que en cap moment s'hagi plantejat seriosament demanar disculpes per les morts injustes, ans al contrari, perquè han estat els botxins els que han gaudit del perdó sense penediment.

Quaranta anys també d'ignomínia, de la vergonyosa Marxa Verda. Quaranta anys vergonyosos, no només per Espanya, sinó també per la mateixa Nacions Unides, incapaces de donar una sortida justa als ciutadans sahrauís. 

Avui és la festa dels nostàlgics

Penso que amb bon criteri ni C's ni el PSC no han volgut participar a la manifestació de la plaça Catalunya de Barcelona, perquè avui no es celebrava la unitat d'Espanya, sinó que era, com cada any, una festa dels nostàlgics, aquells que voldrien que Franco continués manant a Espanya.

Si les manifestacions successives de l'Onze de setembre han tingut els seus més i menys entre el dret a decidir i la independència, com a lemes, la manifestació del 12 d'octubre, a Barcelona, sempre ha glorificat el passat feixista de l'Espanya del dictador, a càrrec d'un grapat de nostàlgics que la transició ha estat incapaç d'educar en democràcia. És la quota de predemocràtics que tenim, sense comptar els que s'amaguen dins del PP i també a C's.

Albiol, però ha estat fidel als seus principis i ha acudit a la plaça de Catalunya per fer-se notar i recordar tothom que, encara que vagin perdent suport electoral, continuen pensant en els seus antecessors feixistes que varen fer costat al dictador, i que Rajoy ha sabut mantenir en càrrecs tan importants com al front del ministeri d'Interior.