Com compaginar els drets?

Aquests dies ha sorgit la discussió sobre els drets d'uns a fer vaga enfront dels drets d'uns altres a desplaçar-se per les vies interurbanes. Aquest conflicte, que algú vol liquidar molt fàcilment, no és senzill de tractar i encara menys de resoldre. Crec que tots tenim clar que el dret a la vaga s'ha de defensar, però no tots ho veiem de la mateixa manera quan el dret dels altres ens perjudica.

Segur que haureu llegit comentaris a les xarxes socials, o pel carrer mateix, en què algunes persones afectades pels talls de carretera han començat a escridassar o malparlar dels mestres i professors. La reacció més freqüent és demanar-los que es manifestin allà on no perjudiquin la resta de ciutadans.

Si ara organitzés una enquesta sobre què penseu al respecte, segur que hi hauria divisió d'opinions, i estic convençut que es podrien defensar prou bé, encara que, en ser contradictòries, alguna decisió caldria prendre.

El primer conflicte en una vaga acostuma a ser els piquets informatius que més que informar el que pretenen és evitar que els treballadors díscols entrin a la feina. Ens podem preguntar que si algú vol exercir el seu dret a la vaga, per què no hi pot haver algú altre que vulgui exercir el seu dret a treballar? És clar que si els vaguistes, a qui se'ls descompta el sou, aconsegueixen millores, els no vaguistes també en sortiran beneficiats. Ah!

Després hi ha els afectats dels talls a les carreteres. Si jo, que no tinc res a veure amb l'ensenyament, em trobo aturat per una manifestació que em fa perdre el vol, o arribar tard a la meva feina, quina culpa en tinc? Qui m'ho compensarà? 

Segur que ens podríem plantejar més preguntes, i arribaríem a la conclusió que la resposta no és gens clara. Jo no m'atreveixo a donar la raó a uns o altres. Repeteixo que el dret a la vaga és irrenunciable. En tot cas podríem estudiar la manera de no afectar a tanta gent, sense perdre poder de pressió per aconseguir els objectius perseguits.

Caiguda del castell de cartes

Si no ho recordo malament (ho hauria de buscar), en alguna altra ocasió he parlat de la caiguda del castell de cartes. Probablement em referia a tot el Procés que ens ha portat on som en aquests moments. Paral·lelament, ho podríem aplicar al que està passant amb el Consell per la República, o fins i tot a la mateixa ANC. Què els passa?

És cert que quan el vent bufa de cara tot és més fàcil i engrescador, però quan van mal dades la cosa es complica i comença tot a tremolar, fins al punt, com sembla que passa ara, que les estructures fan fallida i van per terra.

Aquests dies hi haurà eleccions al Consell per la República en una situació gens favorable perquè es puguin sentir contents. Les acusacions a Toni Comín, uns dels candidats amb més possibilitats per erigir-se en president, no proporcionen la confiança en la institució com caldria, sobretot perquè ja, des de l'inici, ha tingut molts detractors i persones que no han acabat d'entendre ni els objectius ni la necessitat de la seva creació.

Avui llegia que a l'ANC s'han tirat els plats pel cap. De fet, des del moment que l'actual president, en Lluís Llach, es va presentar a la votació portava a sobre el dubte de la legitimitat per poder-s'hi presentar, atès que incomplia un dels requisits més típics de tota organització, com és la d'estar al corrent del pagament de la quota de soci. A més, s'ha dit sempre que en un galliner no hi poden haver dos o més galls. 

És trist que, amb tots els problemes que tenim, la prioritat sigui l'alimentació de l'ego dels protagonistes. Entenc que cadascú ha de defensar les seves idees, però això no pot comportar baralles i discussions que no porten enlloc, més enllà de perpetuar-se en els càrrecs, deixant en segon terme els objectius a assolir.

Tot i que no tinc cap lligam amb aquestes dues entitats, em sap greu que s'estiguin barallant, perquè en el fons hi ha persones a qui s'ha de reconèixer la dedicació i empenta per defensar els interessos dels catalans. Potser no es fa de la millor manera, però des de casa, asseguts al sofà, segur que no aconseguirem res.

El dret a fer-se ric

Com més hi penso més m'adono que tot allò que a la meva joventut considerava com els grans ideals a assolir, uns objectius plens d'obstacles atès el sistema política dominant al nostre país, avui han passat de moda. La societat no pensa el mateix ni prioritza els mateixos anhels, i això t'ajuda a acceptar que la vida en aquest món no sigui eterna. No ho podríem assimilar, ens feriríem.

Nosaltres crèiem que els diners no feia la felicitat, defensàvem el lema fes l'amor i no la guerra. M'ho ha recordat l'article d'Ignasi Aragay, avui al diari ARA. Un article que us aconsello llegir. I, com molt bé diu l'articulista, el nou paradigma és el dret a fer-se ric, i a exercir, sense escrúpols, el poder que això atorga. I ho podem veure no només en els exemples que esmenta, sinó també en casos més propers a nosaltres.

Jo també penso que en bona part en té la culpa l'esquerra moralista que no ha estat a l'altura i s'ha quedat en les paraules, sense anar a fons a transformar la societat, i ha permès que el pensament de l'extrema dreta, que predica una falsa llibertat, perquè només pensa en uns pocs, prengui les regnes del poder als diferents estats del món.

Aquest dilluns hi haurà el canvi de la presidència dels EUA, amb el retorn del senyor Trump, a qui agrada espantar la gent. Veurem si totes les amenaces es van complint. Tampoc és que la presidència de Biden hagi estat exemplar ni modèlica. Que ningú ho simplifiqui en una comparativa de bons i dolents. Quan l'extrema dreta es fa el poder no té tota la culpa. Si els actuals governs no són capaços de generar confiança ni resoldre els principals problemes de les persones, no poden aspirar a perpetuar-s'hi, i és fàcil que el discurs populista i enganyós, els substitueixi.

Reiteradament, en els meus escrits, he manifestat el meu convenciment de la necessitat de comptar amb governs forts, que puguin incidir en la societat per tal de regular allò que la lliure inèrcia no aconsegueix. Se n'ha de fer un bon ús, però, i sobretot no ens podem quedar en el discurs dialèctic. Calen obres i decisions al respecte. I aquí rau bona part de l'explicació de la transformació del món actual i el canvi de principis. 

Impresentables al món de la política

Com a tot arreu, al món de la política del nostre país també hi ha persones que hauríem de qualificar d'impresentables. Persones que només aspiren a aconseguir poder personal trepitjant a qui sigui, també als més propers, a qui hauries d'anar de bracet per defensar els teus objectius i servir millor la ciutadania.

Hi ha massa gent que viu de la política sense merèixer-ho. A la política només hi haurien d'anar a parar aquelles persones que tenen un esperit de servei, que defensant els seus principis i ideologia, estan disposats a dedicar bona part del seu temps als altres. La realitat, però és força diferent. Hi ha molt bona gent implicada en política i que considera una prioritat participar i col·laborar perquè les coses funcionin millor, però també n'hi ha que són uns aprofitats.

N'hi ha d'intel·ligents, però també de rucs i incapaços de guanyar-se la vida honestament i que aprofiten el trampolí dels partits polítics per aconseguir diners, poder i nom. Els companys de viatge ho pateixen, i només hi surten perdent aquells que discrepen en les maneres. Aquelles persones que estan convençudes de la necessitat de fer camí junts.

Avui llegia l'acusació de dues militants de Junts pel xantatge que els va fer un alt dirigent del partit. No sé què hi ha de cert, qui té raó ni com acabarà la investigació, però en tot cas cal treballar a fons perquè si els fets són reals, no es puguin anar produint en el món de la política.

Tenim massa casos de corrupció, d'assetjament, d'abús de confiança, i s'hi ha de posar remei. No sé si evitant que les persones s'eternitzin al món polític ho resoldríem. Probablement hi hauria menys casos denunciables, però es fa difícil pensar que tot pugui funcionar com una seda.

És per això que els responsables de les formacions polítiques, sobretot aquelles que tenen capacitat de governar, vetllin pel bon comportament de la seva militància i dels càrrecs que tenen poder de decisió dins del partit i a les institucions públiques. Cal transparència i, si convé, fer caure caps.

Qui hi posa ordre?

Passen els mesos i no veiem cap millora en el funcionament de la casa de la vila. En campanya electoral es fan moltes promeses, però quan és l'hora de la veritat, tot és fum i no s'avança. Teníem l'esperança que amb un canvi de timó s'ordenés el desmanec que existia, però es fa palès que el desordre continua i no hi ha perspectives de canvi.

Les coses no s'improvisen. S'ha de planificar i organitzar, tant si es tracta d'una empresa privada com d'una administració pública. Algú s'ha de posar al capdavant i tenir prou autoritat perquè el personal actuï segons les seves atribucions i responsabilitats. S'han de marcar uns objectius a assolir, però també un calendari de compliment de les tasques, sense el qual es fa molt difícil que la feina surti.

Cal tenir clar l'organigrama, tant pel que fa a la distribució de funcions, com de la dependència orgànica, i tot això requereix una coordinació i direcció. Les coses no surten per generació espontània, ni per casualitats. És la planificació i l'organització que reclamo el que pot fer possible l'èxit de l'empresa.

Sense oblidar-nos del dret i l'obligació dels membres de l'oposició de fiscalitzar la feina del govern. Tan sols fixant-nos en la gestió del govern, que s'ha de pressuposar que té la voluntat d'obtenir bons resultats, buscant l'eficiència i eficàcia i l'optimització de recursos, observem desoris i incongruències. 

No pot ser que hi hagi departaments tan importants com Hisenda que s'ofeguin en la feina i paralitzin més del compte el funcionament administratiu. Qui posa ordre en l'estructura orgànica? Qui decideix l'organigrama de l'ajuntament, valora les necessitats de cada departament i optimitza el treball perquè res no quedi aturat? Com és possible que la sessió plenària de cada mes, presenti uns expedients a aprovar, i es desconegui el seu contingut fins hores abans de l'inici del Ple, havent-hi programada una setmana abans, una Comissió Informativa, que el Reglament Orgànic Municipal, indica que cal presentar-hi tota la documentació que anirà al Ple?  Per què l'excepcionalitat de la urgència ha esdevingut un costum, o potser una necessitat?

Si políticament no hi ha capacitat per posar ordre en la gestió administrativa, és evident que cal una gerència tècnica que assumeixi aquesta funció. No pot ser que tot s'eternitzi, i es deixi a l'aventura de la sort i les circumstàncies. No n'hi ha prou amb bona voluntat, sinó que cal professionalitat, ordre i concert. 

Un parèntesi que podem aprofitar

Ara, que tot fa pensar que tindrem una certa calma política al nostre país, amb congressos convocats pels partits polítics per tal de replantejar el seu futur, els seus objectius i estratègies, potser ens convindria dedicar-nos a llegir i escoltar persones que ens poden ensenyar molt amb les seves paraules i els seus pensaments. Normalment, no ens expliquen res que no puguem entendre i valorar, sinó simplement que ens ho posen bé, i ens ho recorden, ja que, malauradament, acostumem a oblidar-nos-en.

Ho dic després de llegir l'article de Ferran Requejo al diari ARA, "Pensar millor la política". I en trobarem més, deixant una mica de banda tota la palla, sovint malintencionada, que pots trobar-te a les xarxes socials. Fent un parèntesi, voldria recordar unes paraules d'un polític que ha recuperat responsabilitats de govern, que ha trobat una gran diferència respecte al passat, i molta culpa és causada per la facilitat d'insultar i criticar sense arguments, que tenen les xarxes socials avui dia. Vull pensar que en podríem fer un bon ús, però sembla que no és una pràctica habitual.

Dit això, i per tal que s'entengui bé el començament de l'escrit sobre la suposada calma política que se'ns presenta, m'agradaria recordar que el nou govern té molta feina a fer i també la possibilitat de fer foc nou, atès que representa un canvi total respecte a l'antic govern, encara que hi reconeixem cares que no són ben bé noves.

M'he apuntat l'afirmació del president sobre el perfil tècnic del nou govern, perquè ningú pensi que només venen a fer política de partit o ideològica. Tinc alguns dubtes amb els perfils dels consellers i conselleres escollits per tirar endavant el govern del país, però hem de confiar que si no disposen de prou coneixements, sí que seran capaços d'envoltar-se de persones que els puguin assessorar bé. 

Ahir, per exemple, vaig poder escoltar unes declaracions de la nova consellera de salut, que algú malintencionat ha recuperat per a les xarxes socials, on donava una solució definitiva a un problema que arrosseguem des de fa temps: falten pediatres, i per això els centres d'atenció primària (CAP) tenen problemes per incorporar-los en plantilla. Segons la nova consellera, els nens i nenes no estan tan malalts, i per tant no cal tenir un pediatre al CAP. S'ha acabat el problema! Ho veieu com és de fàcil?

Els partits independentistes a capítol

Després del fracàs dels partits independentistes en les darreres eleccions al Parlament i amb la constitució d'un nou govern unionista, amb alguna pinzellada autonomista, ha arribat l'hora de recapitular i mirar de saber què volen ser de grans. És per això que els tres partits tenen previst celebrar el respectiu congrés per definir com han de continuar. Ho va anunciar ERC fa setmanes, amb Junqueras esperant que el proclamin com el gran defensor i avalador d'un partit renovat (?), i ara ho comunica Junts, com no podia ser d'una altra manera. La CUP, que els varen enganxar amb els pixats al ventre, suposo que reprendrà el camí iniciat i estroncat. 

L'objectiu dels tres partits no és fàcil de definir. Fins fa pocs mesos parlàvem de sumar majoria al Parlament, però després de les baralles entre ells, la suma té molt poca importància. De tots és sabut que no té cap sentit sumar peres i pomes. Davant d'això, els tres partits han de valorar quina ha de ser la seva estratègia per tornar a ser alguna cosa més o menys decisiva, però el més important és descobrir quins són els seus objectius. Hem enterrat el Procés? Es pot tornar a parlar del dret a l'autodeterminació? Ens quedem amb la millora del finançament i aconseguir el principi d'ordinalitat, per posar un exemple?

Junts, que no podia sumar amb ningú més, però no tenia prou força per erigir-se en partit de govern, recordant les millors èpoques de CIU, va optar per aferrar-se a la idea de la independència. Amb això aconseguia els aliats per sumar majoria al Parlament. Ara no hi pot comptar. Les ferides en la relació amb ERC són massa profundes i recents i, en tot cas, han de passar moltes persones i temps per aconseguir recuperar certa sintonia. 

Davant de la situació actual, amb la recuperació del tripartit, gràcies a la renúncia d'ERC a la independència del país, caldrà treballar molt bé les bases per aconseguir un canvi d'objectius i estratègia per d'aquí a quatre anys. Entretant hauran d'anar refent ponts de diàleg, rectificar dels errors comesos, i aconseguir noves cares, que no portin la motxilla dels dirigents actuals. I la pregunta que ens fem és si els líders actuals tindran el valor, l'honestedat, generositat i intel·ligència de fer un pas al costat i amb aquest gest, si voleu amb una part important de sacrifici, prioritzar els interessos del país als propis. Si tots ells s'encaparren, com ho fa Junqueras, en no baixar del burro, tenim debat i paràlisi per temps. Estarem a l'aguait.

Front popular contra l'extrema dreta

França ha creat un nou Front Popular per frenar l'extrema dreta i evitar que aconsegueixi la presidència del país. No es tracta del típic cordó sanitari posterior a les eleccions, sinó d'unir-se abans formant una coalició que arreplegui més vots. 

    Amb els cordons sanitaris postelectorals, que funcionen en alguns llocs, els partits polítics no s'han de preocupar gaire de la coherència entre el que diuen i el que fan, tampoc de com aconsegueixen els seus objectius, ni dels seus principis, si perillen. Cadascú ha arribat on ha pogut i desenvolupa el seu programa, si més no això és el que haurien de fer. L'únic que es plantegen és evitar que les propostes de l'extrema dreta es puguin realitzar, o que ningú pacti amb ells blanquejant la ideologia. L'acord previ, per contra, només té un objectiu: acaparar el més gran nombre de vots possibles i deixar en segon terme l'extrema dreta. 

    La qüestió està, però, en què passa després de les eleccions. Si el Front Popular guanya les eleccions, quina garantia tenen els francesos que es constitueixi un govern sòlid, amb suficient suport per tirar endavant no sé quin programa, no sé amb quins objectius, no sé d'acord amb quins principis i ideologia? És una bona solució organitzar un front contra un partit polític, per més perillós que pugui ser el fet que aconseguís la presidència del país? 

    Com que això passa a casa d'un altre, sembla que no ens hàgim de preocupar, però seria bo pensar en tot el que ha passat a les Illes Balears i el País Valencià, per posar dos exemples on l'extrema dreta governa amb el PP. Això ja ho tenim més a prop. I ves que no pugui acabar passant ben aviat pel que fa a Espanya. Llavors potser ja serà massa tard.

    L'extrema dreta no l'hem de combatre ni amb cordons sanitaris ni amb fronts populars. L'extrema dreta l'hem de deixar en evidència tot practicant una política d'encerts, afrontant els problemes que realment preocupen a la gent, i donant solucions. Si els electors creuen que se'ls està prenent el pèl, i que amb els partits polítics tradicionals no hi ha res a fer, és quan decideixin canviar el vot i se'n van a qui els sembla que els ho resoldrà tot. Després ja tindran el desengany, però el mal ja estarà fet.

Adeu, Ciudadanos

Aquests dies he prioritzat altres temes i aquest m'ha quedat al calaix. Si una cosa positiva podem trobar d'aquestes eleccions europees, i d'aquesta manera aixecar una mica els ànims, és la desaparició de Ciudadanos a la darrera institució on encara es movien, sempre en negatiu i amb la mateixa obsessió: atac frontal a Catalunya.

    Molts comentaristes ho diuen, i els dono la raó, que el mal ja està fet i la seva manera d'actuar i parlar ha quedat entre els polítics i, a més, molts militants han abandonat el vaixell, com les rates quan s'enfonsa al mar, i han anat a parar a altres partits polítics que els han acollit amb els braços oberts. El partit ha fracassat, però els seus dirigents s'han buscat la vida per continuar vivint del rotllo.

    Seria desitjable que els partits polítics que continuen presents a les institucions canviessin la manera de fer. Sense renunciar a la seva ideologia ni principis, poden defensar-se educadament, sense insultar. Ciudadanos no era un projecte polític constructiu, sinó només un grup de persones amb ganes d'atacar la llengua catalana i els drets i singularitats dels catalans. Una colla de fanàtics espanyolistes, que vivint a Catalunya se sentien forans i gens integrats al territori que els havia acollit o vist néixer. Quan no tens res a construir, i només et dediques a destruir, tard o d'hora arriba el final. Lentament, massa lentament pel meu gust, el partit polític ha anat desapareixent i només en guardem un trist i nefast record.

    Diuen que tornaran, i tot és possible, ja que, si una formació com la de l'influencer Alvise aconsegueix tres diputats al Parlament Europeu, ens podem esperar qualsevol cosa. De totes maneres, com ja he dit més amunt, els líders de Ciudadanos ja s'han buscat la vida i en algun lloc o altre es ficaran per continuar amb les seves dèries. Avui, partits polítics com Vox o PP no amaguen les vergonyes.

    Algú podrà dir que podem trobar altres partits polítics molt pitjors que Ciudadanos. Tot és opinable, però jo valoro la transparència i claredat dels missatges. Quan parla Vox, per exemple, tothom entén què vol i pretén. Quan parlava Ciudadanos, t'amagaven els seus objectius i els disfressaven amb una aparença de partit polític liberal i democràtic. Al meu entendre, els pitjors són els que t'enganyen a l'hora de definir-se què són i què pretenen. Després la majoria de partits no acaben de complir les promeses, però això ja és un altre tema.

Titulars de campanya

Ara és l'hora de trobar els titulars més escaients per iniciar la campanya electoral del 12 de maig. Cadascun dels partits polítics haurà de trobar les paraules més engrescadores per a una ciutadania massa cansada de promeses i frustracions. Salvador Illa, que està molt animat pensant que revalidarà el triomf i només li falta aconseguir prou suport per no haver de quedar-se una vegada més a l'oposició, ha tret el Procés com a lema a tenir en compte. Ell és qui farà oblidar-nos del Procés.

    Recordo que a l'anterior campanya va insistir molt en el sentit de passar pàgina. El problema del seu discurs és que només tenia una direcció. Els independentistes havien de renunciar a tot per bé de tothom. Els altres, els constitucionalistes, els espanyolistes, ho havien estat fent tot bé i no els calia rectificar res. Simplement havien de continuar fent el mateix de sempre. A què es referia quan deia que havíem de passar pàgina? Tenia en compte els tribunals de justícia que no pararien de burxar per anar engarjolant independentistes amb qualsevol excusa? Jo puc entendre que es vulgui passar pàgina d'una cosa, d'uns fets, d'un període més o menys desgraciat, si tothom hi participa. Que només siguin uns que hagin de passar pàgina implica renunciar als seus objectius i acceptar que estaven equivocats.

    Ara Illa diu que només ell pot aconseguir deixar enrere el Procés. I jo li pregunto què podem esperar de Catalunya si aconsegueix la presidència de la Generalitat? Continuarem sent víctimes de l'espoli espanyol? Seguirem veient que les inversions promeses no s'executen? Que aportem molt més del que rebem, i una vegada repartits els diners reculem estrepitosament respecte a altres autonomies menys contributives? Quina Catalunya vol el dirigent del PSC? De moment ens ha ensenyat que tenia molt d'interès en la construcció d'un macro casino. És aquesta la Catalunya que podem esperar d'ell? 

    L'única cosa que el pot salvar per aconseguir la presidència és la trista realitat de no tenir una alternativa clara. Si ERC assegura que no hi vol pactar i que només compta poder-ho fer amb Junts. Què canviarà respecte a la situació actual? Es portaran millor i s'arribaran a entendre? Creuen, Junts i ERC, que obtindran prou suport com per esdevenir partits de govern, amb majoria suficient per portar a terme els seus objectius? Quin lema presentaran per animar-nos a votar-los? Quin serà el seu titular de campanya?

    Avui, una bona amiga em deia que potser el fet de ser fora el dia de les eleccions li serviria d'excusa per no anar a votar. Sempre ho ha fet, però ara... Quina serà la resposta dels catalans? Podem confiar en algú?

Mala praxi dels partits polítics

Llegint la notícia de la proclamació d'Ursula von der Leyen com a candidata del Partit Popular Europeu (PPE) a les eleccions del mes de juny t'adones com actuen els partits polítics per no perdre poder. Es tracta de copiar polítiques d'adversaris polítics per no perdre vots en favor d'aquests. Això és molt típic de la dreta més o menys moderada que, per evitar que els seus votants se'n vagin a posicions més a l'extrem, els hi copien els seus plantejaments a l'espera de convèncer els seus electors i mantenir-los fidels.

    En lloc de defensar el propi posicionament, amb tots els arguments possibles i convenciment, prefereixen canviar el seu discurs i objectius per tal de mantenir-se a dalt. Això, mirat fredament és un engany i una demostració de la manca de rigor i honestedat que caldria combatre. Però és una pràctica massa habitual. 

    A Espanya, el PP té molta feina per desenganxar-se de Vox. De fet, són els principals enemics, malgrat tinguin pactes de govern en una bona colla d'ajuntaments i comunitats autònomes. Ells voldrien trobar-se amb la situació de Galícia, on Vox està desaparegut i el PP té la majoria absoluta. Però això no és fàcil d'aconseguir, i al País Valencià o les Illes Balears, per posar dos exemples propers, han hagut de pactar i claudicar en moltes coses. També és cert que no tenen gaires manies ni perjudicis, i poden vendre's fàcilment per un plat de llenties.

    La notícia que em referia al començament de l'escrit diu que la presidenta i futura candidata pel PPE, haurà de claudicar i fins i tot anar en contra de plantejaments que fins ara havia defensat, només per aconseguir el suport dels seus, i evitar que molts electors es passin a l'enemic. Trist, molt trist! Aquesta no és la manera de combatre l'extrema dreta. No s'han d'adaptar als seus principis i consignes, sinó defensar els propis com a garants dels drets civils i les llibertats.

Les pretensions de Milei

Ahir us parlava de l'habituació, arran d'un article publicat al diari ARA, i avui em pregunto si el recent elegit president argentí aconseguirà l'habituació de la seva gent a la nova política econòmica i social que pretén impulsar, amb un trencament absolut, rotund i immediat del que venia funcionant fins ara. Un funcionament molt problemàtic que, potser per això, va permetre que els antics dirigents fracassessin i sortís victoriós en les darreres eleccions.

    Sembla evident que Milei pretén aplicar el seu programa electoral, convençut que la gent l'ha fet guanyador per tot el que prometia, més que no pas moguts pel desencís amb els anteriors dirigents. I és per això que, malgrat no tenir majoria absoluta al Congrés vol aconseguir tirar-lo endavant, passi el que passi.

    Des de la distància i segons les informacions que ens arriben, i que cada vegada has de posar més en dubte per desconfiança amb els mitjans de comunicació, tot sembla indicar que la pretensió del nou president és reduir el poder de l'Estat, en benefici de les classes dominants i mes afavorides per la llei del lliure mercat. Allò que des de l'esquerra es defensa, per compensar els desequilibris que es produeixen, és un anomalia a combatre i anul·lar.

    Segurament que alguns dels objectius a assolir són positius. Si realment vol combatre la corrupció, o els favoritismes endèmics, estaria bé. El perill el trobem a l'hora de confiar sincerament en les seves paraules, i que no ens estigui enganyant. L'aparença és poc creïble, però també és cert que els dirigents argentins de la història recent tampoc mereixien gran confiança, i al final són els mateixos de sempre els que acaben pagant els plats trencats.

    Em preguntava al començament si els argentins s'habituarien a la nova situació, més que tot perquè, per definició d'aquest terme, s'explica com la tendència a reaccionar cada vegada menys davant de coses que no varien o ho fan a poc a poc. Uns canvis lents que no produeixen traumes immediats i aconsegueixen que a la llarga la gent ho acabi acceptant tot, encara que hi perdin drets i llibertats. Com que els canvis de Milei són tan grans i els pretén forçar de manera immediata, m'entra el dubte de si la societat argentina no es farà forta i combatrà amb totes les forces aquestes pretensions restrictives de drets. El temps ens ho dirà.

Sant tornem-hi!

Avui toca recuperar el ritme d'activitat de l'any després d'un parèntesi festiu, que no vol dir sense treballar, si més no per a uns quants. D'alguna manera, però, es faci festa o es treballi, les festes nadalenques actuen com una pausa en molts aspectes de la nostra vida, tant de la feina com del lleure, amb un component més familiar, si bé no per a tothom, sí per a la majoria de les famílies del nostre país. Dissortadament n'hi ha que ni tan sols ara ho poden viure amb il·lusió. I en això també hi hauríem de pensar.

    Tot i la pressió del moment, fins i tot en temes polítics també s'ha amortit una mica, però estic segur que amb pocs dies recuperarem la dinàmica anterior, la qual cosa no sé si és desitjable o caldria calmar-se i caminar més assenyadament i sense tantes presses. Quan es corre massa es cometen errors, i al nostre país ja en portem una colla de molt seguits.

    Els nois han tornat a l'escola, mentre el govern de la Generalitat ha creat una comissió especial per analitzar què està fallant al nostre sistema educatiu i què podem fer per millorar-ho. Poc abans de les vacances de Nadal hi va haver un gran batibull pels resultats PISA. Semblava com si el món s'acabés, com si fos una novetat i no una cosa que arrosseguem de temps. No sé què ens passa, però sempre estem tapant forats, intentant resoldre tot allò que ens peta als dits, sense capacitat per planificar i veure-les venir.

    Un dia, en aquest blog, parlava de la necessitat de planificar. De saber planificar i fer-ho transparent, perquè tothom ho vegi i hi pugui dir la seva. En parlava en clau local, però ho podem fer extensiu a nivell de país. No sé com és possible que no tinguem uns dirigents que s'ho prenguin seriosament i, abans que tot se'n vagi en orris, hi hagi capacitat d'encarrilar bé les coses. Et pot agradar més o menys, però el que no és de rebut és que no es prevegi el que pot arribar a passar. I això ho podem aplicar a mil llocs.

    I es posarà en marxa l'obra pública que també ha quedat mig aturada. No sempre per qüestió de vacances, a vegades és per un problema greu en les licitacions. No sempre el millor preu és la bona opció, i en l'obra pública això queda clarament demostrat. A la nostra vila hi ha obres pendents des de fa unes quantes dècades i no crec que l'any que hem encetat canviï gaires les coses.

    Avui, doncs, ens hi hem de tornat a posar, i alguns amb nous objectius, promeses que no sempre s'acaben complint. Agafem-nos-ho bé, i si les coses ens venen de cara, aprofitem-ho i no siguem desagraïts.

La importància de planificar

Sempre he valorat la planificació com a element imprescindible per desenvolupar qualsevol projecte dels diferents àmbits de la nostra activitat, en un món de recursos limitats, i on cal prioritzar i sovint deixar fora accions que ens agradaria poder emprendre. Malauradament, acostumem a actuar de manera improvisada, aquí caic, aquí m'aixeco, potser perquè és més fàcil, ja que requereix menys esforços i anàlisis, però després en paguem les conseqüències.

    Començant per nosaltres mateixos, la nostra família, i seguint amb els grups d'amics, les entitats, i no cal dir, les empreses i les institucions públiques, necessitem planificar el futur per ser eficients i obtenir resultats. Els imprevistos sempre són una amenaça, però si a sobre no tenim l'encert de planificar què volem fer, quins són els nostres objectius i com pensem aconseguir-los, el dia a dia ens pot desestabilitzar i no arribar enlloc.

    He procurat entendre el funcionament del nostre govern municipal, que ja va deixar clar que no tenia cap intenció d'elaborar un Pla d'Actuació Municipal (PAM), perquè en tenia prou amb el seu programa electoral i la majoria absoluta que li va atorgar la població. És cert que llegint les 23 propostes del seu programa electoral pots tenir una idea de cap a on aniran els trets. Tot això si la sort els acompanya, disposen dels recursos econòmics i personals necessaris, i no els surt cap entrebanc. També és cert que comptar amb un PAM no és garantia de res, si no s'ha plantejat bé i, sobretot, si no es defineixen uns indicadors que et permetin fer un bon seguiment i conèixer en cada moment la situació en què es troben les diferents accions que configuren els projectes a realitzar.

    Perquè planificar no vol dir només enumerar què vols fer, sinó també com ho vols fer, quines accions hi ha previstes, la seva temporalització i, en el cas de l'administració local, saber-ho emmarcar en la dinàmica pròpia, amb tots els entrebancs que acostuma a tenir, començant per no tenir cobertes les places de secretaria i intervenció. El fet de no tenir-ho escrit es fa difícil fer-ne el seguiment i endevinar si es mantenen els objectius fixats i quin calendari hi ha previst.

    Tot just fa mig any de la presa de possessió del nou govern i, per tant, hem de ser cauts a l'hora d'exigir-los grans resultats, però a vegades tens la impressió que s'està anant una mica a empentes i rodolons. S'anuncien projectes sense concretar continguts. Penso, per exemple, en l'hotel d'entitats. Té el govern clar quin model d'hotel d'entitats vol per a la nostra vila? Té clar que un hotel d'entitats no és un simple edifici amb despatxos i espais per a les entitats de la vila? O bé, quan es parla de la reforma integral del mercat municipal, es refereixen a rentar-li la cara, o es vol anar més enllà i revitalitzar el mercat com a centre comercial proper, implicant-hi compradors i venedors?

    La confiança es guanya dia a dia, i és important mantenir informada la població fins a l'últim detall, i a poder ser deixar-la participar en les decisions, sobretot quan els projectes no són efímers, sinó que tenen una projecció a llarg termini, amb una aportació important de diners, que surten majoritàriament de les butxaques dels contribuents. 

Perdent bous i esquelles

La premsa es feia ressò avui del canvi de portaveu socialista al Senat, en detriment de la militant del PSC, Eva Granados, i en concret el diari ARA ho titulava com un altre càrrec perdut a l'Estat. Els socialistes catalans continuen dient que no és qüestió de càrrecs i que la seva representativitat i pes dins del partit es manté intacte. Desconec si realment hi ha una voluntat manifesta de reduir el nombre de representants del PSC dins de les altes estructures de l'Estat, per part del PSOE, però en tot cas haig de dir que Catalunya, amb el canvi d'Eva Granados no hi perd res, sobretot tenint el compte el poc que ens ha defensat la senadora des de tots els llocs que ha ocupat.

No podem confondre el lloc de residència o procedència amb defensar els interessos del país. Tenim prou exemples de càrrecs electes catalans que han fet ben poc per a nosaltres, sobretot a les llistes de la dreta, on més aviat han posat pals a les rodes a l'hora de defensar Catalunya, però també en el cas dels socialistes en què hem constatat que el fet de tenir ministres catalans no ens ha beneficiat pas en res. És per això que, en tot cas, hem d'estar parlant de pes del partit català dins del conjunt del partit socialista, i no pas del territori, que sempre és l'última cosa que es té en compte.

També m'ha cridat l'atenció la defensa a la unió dels partits catalans, que ha fet la portaveu d'ERC Raquel Sans, com a base per aconseguir més fàcilment els objectius pretesos. No sé si a algú li ve de nou, després de tants mesos, per no dir anys, reclamant als nostres polítics que no es tirin els plats pel cap, ni busquin el seu protagonisme, sinó que treballin per al bé del país, per als interessos de tots els catalans. A vegades no saps si et prenen el pèl o és que no saben què dir ni què fer per tal de sortir als diaris.

Najat El Hachmi, contundent

L'escriptora Najat El Hachmi té les idees molt clares i les defensa arreu amb contundència. Una manera de pensar que discrepa del discurs que una bona part de l'esquerra catalana ha assumit en relació a l'Islam i  la manera de tractar les dones i la seva vestimenta. Fa temps que la segueixo en la distància i rarament opino sobre el tema perquè reconec la meva ignorància. Tot el que sé és a través dels escrits i discursos que puc llegir, i es fa difícil trobar prou arguments per defensar una posició o una altra, sense el perill d'equivocar-me. Puc tenir la meva opinió, però soc incapaç d'aconsellar ningú al respecte. Ella, ho ha viscut personalment, i com a mínim se li ha de tenir en compte l'opinió. 

Quan fas públic els teus pensaments i idees, esdevens vulnerable. Ella, per la manera de ser i d'escriure, s'ha creat enemics, però en el cas de la dona a l'Islam penso que hi té molt a dir, i nosaltres molt a aprendre. Evidentment que és la seva opinió, i altres dones del mateix món i procedència pensaran totalment diferent.

Tot això ens porta a reflexionar sobre el perill de simplificar massa les coses. Jo puc entendre que partits polítics com ERC tinguin interès d'incloure a les seves llistes a dones musulmanes amb vel. El partit i elles hi tenen tot el dret. Llavors, però, no cal pontificar sobre el tema, oblidant que hi haurà altres persones que pensaran de manera diferent, com és el cas de l'escriptora Najat El Hachmi.

La vida és prou complicada i a vegades difícil de païr, com per anar plantejant discursos sense arguments suficients, i moltes vegades amb total desconeixement. Crec que els partits polítics catalans, que incorporen a les seves llistes persones immigrants, de cultura i procedència diferent a la nostra, contribueixen a millorar la nostra societat, que és plural en tots els sentits. Això no treu, però, que s'haurien d'oblidar de jugar amb els símbols, per davant del fons que és el que interessa. Es tracta de treballar per a la nostra comunitat, intentant resoldre tots els problemes que tenim plantejats, partint de la base que som diversos, amb diferents gustos i preferències, però que al final tots busquem o hauríem de buscar l'anar bé de tots, al marge de les nostres creences, cultura, raça, origen, llengua i sensibilitats. Si ens dediquem massa en la superficialitat de les imatges tenim el perill de perdre'ns en els objectius que realment tenim plantejats. Si dediquem massa esforços en fixar-nos si porten vel o no en porten, probablement deixarem de treballar per assegurar que la seva integració sigui total i justa.

Els vilatans han parlat. Ara és l'hora d'actuar de veritat!

L'endemà de les eleccions toca valorar els resultats i planificar el treball a realitzar durant els quatre anys del mandat. El dia de les eleccions acaba la campanya i comença de veritat la feina per portar a terme aquells objectius que ens havíem traçat. Sens dubte que no aconseguir el govern i quedar-se a l'oposició no ho fa fàcil, però això no vol dir que s'hagi de renunciar al programa il·lusionador que tots junts hem elaborat per millorar la nostra vila.

Junts per Arenys ha obtingut la majoria absoluta, un fet insòlit a la nostra vila, que li permetrà governar sense haver de pensar en pactes amb altres formacions polítiques. Alguns ho veuran bé i d'altres creuran que no ho és. L'experiència dels dos darrers mandats no han estat bons per a la formació que ha vist que tot i guanyar les eleccions es quedava a l'oposició, pel pacte dels altres partits polítics. Ara això ja no traurà el son del futur alcalde de la vila.

Des de la CUP s'ha treballat fort per aconseguir ser decisius en la formació del nou govern, i no ha estat possible. Hem denunciat la manera d'exercir el govern per part d'ERC i els vilatans ens han donat la raó. El càstig ha estat exemplar i de ben segur que servirà per fer-los reflexionar. És una situació que no només els afecta en clau local, sinó que ha estat força general a tot el país. Fa temps que denuncio una praxis equivocada del govern de la Generalitat, amb uns conselleres prepotents que es creuen amos i senyors del país, uns dirigents que reparteixen sermons, deixant d'escoltar la gent. Estic convençut que si avui hi haguessin eleccions al Parlament català, el resultat per a ERC seria igualment demolidor. Potser l'exemple d'ahir els pot ajudar a canviar. 

La CUP, que ha mantingut la mateixa representativitat al Consistori, continuarà treballant per millorar la vida a Arenys de Mar, ajudant al nou govern en tot allò que sigui necessari per sortir de l'atzucac que ens ha deixat ERC, i denunciant allò que no es faci correctament, també la inactivitat davant de realitats que necessiten una resposta. 

Des del primer dia hem afirmat que l'Ajuntament necessita reorganitzar-se davant d'una gestió nefasta de l'actual equip de govern. Cal escoltar tots els vilatans i donar-los resposta a les seves sol·licituds. Cal tenir en compte les entitats, més enllà de les festes i la xerinola. S'ha de treballar de manera decidida per reduir el perill de l'exclusió social que cada vegada afecta a més persones, i tot un seguit de temes pendents que aniré desgranant els propers dies.

Des del meu blog continuaré denunciant tot allò que consideri que no es fa prou bé, però sempre amb un to constructiu. És absurd criticar per criticar, només per desprestigiar qui té la responsabilitat de la gestió pública. La crítica ha de servir per millorar i no oblidar aquelles accions que són beneficioses per als vilatans, sobretot aquells que tenen una vida més precària.

Cal esperar i desitjar encert als nous responsables polítics, i molt de treball. El seu compromís ha de ser total, perquè els vilatans els hi han donat la confiança i n'hauran de retre comptes. Estarem a l'aguait i vetllarem perquè no tot quedi en una exposició de voluntats sense treball efectiu. No defallirem!

Per un seguiment del PAM més transparent

No és la primera vegada que en el meu blog parlo del Pla d'Actuació Municipal, conegut com a PAM, que cada vegada hi ha més ajuntaments que el treballen, alguns una mica per força, i d'altres l'han perfeccionat molt, demostrant el seu interès per la transparència de la seva gestió. Només cal navegar una mica per Internet, i t'adones qui realment es creu això de la transparència i el retre comptes a la ciutadania, i qui hi passa de puntetes, per quedar bé, però millor no rascar-hi gaire per no quedar decebut.

El nostre Ajuntament ja fa anys que confecciona el PAM, amb algun mandat que no se l'han cregut gens, i d'altres que han complert amb l'expedient. El problema en tot cas apareix quan hi pares atenció, i vols conèixer en detall totes les actuacions que, d'alguna manera, justifiquen el percentatge de compliment que apareix al final.

En aquest mandat el PAM d'Arenys de Mar figura al web municipal i tens la possibilitat de veure tot allò que s'ha fet i el que s'ha deixat de fer. Les xifres hi són, però hi manquen les accions. N'hi ha algunes, sobretot en els apartats que s'hi ha treballat, però en la majoria dels eixos i objectius només hi ha el grau d'assoliment, el percentatge, que no saps d'on surt, ni quin criteri han escollit per decidir que és un 20% i no un 15%

Intentant entendre la base de les valoracions et trobes amb alguns objectius que se't fa difícil saber si el grau de compliment és el real, o s'ha posat una xifra per no deixar-ho a 0. Hi ha, però alguns objectius que sí que tens més referències de què s'ha fet, i t'adones que la informació que hi figura no correspon a la realitat.

Aquesta manera de construir el PAM i fer-ne el seguiment, sense detallar cadascuna de les actuacions realitzades per a cadascun dels objectius fixats, no mereix la confiança suficient per treure conclusions de la feina feta per l'equip de govern. En el fons, una planificació poc transparent del PAM és molt pitjor que no tenir-lo, ja que sospites que la majoria de les coses que es diu que s'han fet, són pura invenció.

Des de la CUP, una de les coses que canviarem serà precisament la confecció del PAM, potser amb menys promeses enlluernadores, però reals, i, sobretot, explicant detalladament què es fa en cada moment, quines són les diferents accions que es desenvolupen, perquè al final del mandat tota la informació sigui veraç. No podem estar enganyant a la gent, només per mantenir la cadira. Al final, tot se sap!

Ens presentem per governar

Preparant la meva intervenció d'aquesta tarda-vespre, en la presentació de la candidatura de la CUP per a les eleccions municipals del proper mes de maig, es fa més evident que mai que una intervenció de cinc minuts és molt més complicada que no pas de mitja hora. La clau està en resumir i sintetitzar les principals idees, sense poder-les desenvolupar gaire. Dir just el més important, a partir del qual pots entendre tot el seu contingut.

Tinc molt clar els conceptes dels motius per haver acceptar la proposta de formar part de la llista, i també el llistat d'actuacions que ara fa setze anys vaig iniciar i de les quals en guardo un bon record. No tot va sortir tal com volíem, però sí que vàrem trencar una inèrcia d'apatia i vàrem introduir uns quants elements que han perdurat, no pas sense obstacles, i amb uns primers moments que semblava que tot se n'anava enlaire.

També queden clars els nous objectius, tant els que pugui aportar de manera personal, si es dona el cas que en tinc l'ocasió, com aquells que hauríem de construir tots plegats, de manera col·lectiva i al marge de les ideologies o consignes de partit.

La llibertat de moviments és molt important, i això és el que sempre he demanat i posat com a condició, sense oblidar el compromís i lleialtat als principis bàsics de qui et fa la proposta i et convida a formar part del projecte.

Segur que després de quinze anys les coses han canviat. No només les persones, sinó també la manera de fer, les normes i les prioritats, però hi ha uns temes que no desapareixen mai, i en canvi es troben a faltar, com és el respecte a les persones, el saber estar a l'altura de les circumstàncies i, sobretot, el retre comptes del treball i responsabilitats assumides.

Si una cosa es troba a faltar a la vila és l'empatia i confiança entre els polítics i la ciutadania, i això és una cosa que, des de qualsevol posició i responsabilitat, hem de treballar-hi tots, per aconseguir caminar plegats i millorar com a vila i com a societat. Hem d'obrir les portes i tenir una atenció especial a les famílies més vulnerables, les que requereixen més protecció i empara. És un treball col·lectiu, participatiu i positivista, per afrontar els grans reptes d'avui i sempre.

Continuar treballant en defensa del català

Estic convençut que aquesta batalla serà permanent. Per més esforços que hi dediquem, per més suport institucional que tinguem, que tot sigui dit de passada no podem engegar coets, mai aconseguirem descansar i poder dir que ho tenim guanyat.

Quan vaig néixer, en plena dictadura, el català estava prohibit, però vaig tenir la sort de moure'm en un entorn molt reivindicatiu i contestatari, que tenia molt clar que no podíem abaixar els braços. Tot i que els llibres de text eren en castellà, les classes les vaig rebre en català, i ningú ho qüestionava.

A fora el carrer havies de controlar-te, però ni la forta repressió del franquisme va aconseguir anul·lar una llengua que continua en perill. Han passat més de quaranta anys i encara llegim dia rere dia notícies sobre atacs a la nostra llengua. Sortosament tenim persones que vetllen per defensar els nostres drets lingüístics, però tot plegat comporta un desgast que podríem estalviar-nos i dedicar les nostres forces a altres assumptes prou importants i necessaris.

Avui m'he trobat novament en una situació que es repeteix massa sovint. Tot i que probablement cada vegada hi hagi més empreses que et deixen escollir l'idioma que vols utilitzar a les trucades, no sé com s'ho fan, però al final acabes parlant en castellà. Ja bé que selecciones l'opció del català, però al final et surt una persona parlant en castellà, i com a molt es disculpa dient que els operadors catalans estan tots ocupats, i que si vols mantenir-te ferm amb la teva llengua, ho intentis més tard.

La pregunta que et fas és si realment l'opció 'català' és operativa, si hi ha tanta demanda per parlar en català, o bé si hi ha menys operadors que hi parlen i per això et resulta tan difícil aconseguir-ne un.

Comencem un nou any i com és costum ens proposem molts objectius i desitgem moltes coses que fins ara no hem aconseguit. En relació a la nostra llengua m'agradaria no haver de lluitar tant ni haver-me de justificar perquè parlo català. Sí que voldria encomanar a tothom el meu costum de no canviar de llengua, encara que el meu interlocutor em respongui en castellà, sempre i quan estigui clar que m'entén. Hi ha vegades que no tens altre remei que fer el canvi, però seria convenient que no ho féssim tan alegrament com acostuma a passar. M'agradaria pensar que els meus nets ja no hauran de dedicar tants esforços i temps a defensar la seva llengua, però em temo que ja farà prou que el català el tinguin prou normalitzat, com perquè no estigui a punt de desaparèixer.