Ens fan triar, i és una llàstima!

Els divendres a la nostra vila es concentren molts actes que sovint tens problemes a l'hora d'elegir-ne un. I és una llàstima perquè no podem dir que a Arenys hi ha gent per a tot, ja que si ens fixem en les persones que acostumen a assistir als actes culturals t'adones que hi ha un gruix de gent que te'ls trobes gairebé sempre, als quals se n'afegeixen d'altres en funció del tipus d'espectacle o conferència. Això fa, doncs, que si a la mateixa hora hi ha més d'un acte, el repartiment dels assistents va en detriment de les respectives convocatòries, i et pots trobar amb la sala mig buida, i sap greu.

Aquest darrer divendres de maig, per exemple, a les 19 hores, pots anar a l'Ateneu a la taula rodona de defensors de la ciutadania, amb la participació de la nostra defensora, la Teresa Verdura, però també a la Biblioteca, amb una taula-debat on es parlarà de la història de l'independentisme, amb l'ombra de Fèlix Cucurull. A la mateixa hora, a la sala de plens de l'ajuntament, ens presenten l'Atles d'Ocells Nidificants del Maresme. A tot això cal afegir-hi que l'Aula d'Extensió Universitària, que mou a molts arenyencs, tenen programada una sortida a l'Auditori de Barcelona.

No em direu que no es tracta de tres xerrades prou interessants i que voldríem ser-hi a primera fila. Doncs, no podrà ser. Haurem d'escollir-ne una i descartar-ne les altres dues, i els socis i seguidors de l'Aula, se les perdran totes tres. Tot plegat és una llàstima, oi? Com ho podríem resoldre?

Tot i que durant la setmana hi ha força activitat cultural, segur que trobaríem uns dies per repartir l'oferta d'actes que es concentren els divendres. Entenc, però, que el divendres és un bon dia. Probablement, el millor de tots, tenint en compte que la majoria de la gent fa festa el cap de setmana. Però no tothom!

Si aquests actes que he esmentat els programessin en dijous o dimecres, hi aniríem? Aquesta és una bona pregunta i la resposta podria orientar els programadors a l'hora de decidir què es fa. Disposar d'una agenda que tothom pot consultar per poder-se programar la setmana és important. Això ja ho tenim. Ara ens faltaria engrescar la gent a assistir als actes entre setmana, i d'aquesta manera no ens els perdríem.

Aquest divendres, a les 19 hores, però, no us quedeu a casa! Qualsevol dels actes que escolliu per assistir-hi, segur que us plaurà i en sortireu contents. No badem!

El poder de la crítica

Feia temps que no llegia una crítica musical de Jaume Radigales, en part perquè darrerament no assisteixo a gaires concerts, però tampoc n'he sabut trobar. Pot ben ser que, si no ho busques, et passi per alt. El cas és que llegint els seus comentaris he recordat aquells temps que l'acostumava a llegir o sentir i veig que no ha perdut la seva manera punyent de dir les coses, quan considera que els músics no han estat a l'altura que s'esperava d'ells.

En un món on tothom critica, normalment sense gaires arguments, es fa estrany llegir una crítica, en aquest cas musical, plena de detalls, opinables, sobre tot allò que no ha funcionat, fins al punt de recomanar què s'ha de programar i de quina manera s'ha de fer.

Em pregunto sovint si els músics es llegeixen les crítiques. Si se les llegeixen també els assistents al concert. I quin cas en fan, tant uns com els altres. Puc entendre que si has actuat, convençut que ho has fet bé, no et pot venir massa de gust llegir una crítica contrària, on es relacionen tots els errors. Probablement, si no n'has quedat del tot satisfet, pots estar-hi d'acord, i en tot cas sentir-te molest perquè t'ho han descobert.

El cas del públic és tota una altra cosa. Et pots trobar assistint en un concert on els músics desafinin com uns condemnats, i estar voltat de persones que aplaudeixen bojament. També n'hi pot haver d'altres que arrufen al nas, quan tu ho trobes tot tan correcte! Tot plegat és molt subjectiu, però si es cometen errors, això no ho pot negar ningú, llevat que no se n'assabentin.

Arribo a la conclusió que la crítica musical, com podria ser també la literària o teatral, podria tenir una importància relativa, encara que en algun moment pot condemnar a un fracàs estrepitós, si el crític és massa punyent i la gent s'ho llegeix abans d'assistir a una nova representació. Si no han comprat les entrades, potser decidiran no anar-hi. Per tant, s'ha de ser molt curós quan es fa una crítica. No vull dir que no es pugui dir que la cosa no ha funcionat, però en tot cas s'ha de ser honest i sincer amb tot allò que s'escriu. Fer mal per fer mal no és bona cosa. 

Música desafinada al Liceu

Aquests dies el Liceu de Barcelona ha estat notícia per uns concerts organitzats per un promotor privat, amb un resultat desastrós. Algunes persones, assistents als concerts, han escrit a les xarxes socials el seu enuig per la mala qualitat musical, i avui se'n feia ressò el diari ARA i també TV3. La direcció del Liceu s'excusa dient que no són concerts que ells organitzin, sinó que els hi lloguen l'espai unes empreses externes. A mi no em serveix d'excusa.

L'etiqueta de qualitat és important per una institució com el Liceu, però ho és també per qualsevol teatre o auditori que vulgui aconseguir un públic fidel. Hi ha obres de teatre o musicals molt coneguts que per ells sols ja atrauen el públic. N'hi ha molts altres que no, i aquí és on, a parer meu, hi juga l'encert de la direcció del teatre o auditori de fidelitzar la gent. Aconseguir que els amants del teatre o de la música assisteixin als espectacles sense conèixer les obres, amb la certesa que, organitzats per aquella institució, segur que valdrà la pena.

Recordo que aquest era el meu lema durant una època que em vaig encarregar d'organitzar temporades de teatre. No sempre podies fer venir grans obres o reconeguts actors i actrius, però buscaves obres interessants, que poguessin agradar al teu públic, i ho programaves, aconseguint la confiança del públic assistent.

He llegit que el mateix promotor d'aquests concerts al Liceu, té previst organitzar pròximament concerts a diferents indrets de la península, i també a l'Auditori de Barcelona. No sé si l'escarment del Liceu servirà per fer desdir a moltes persones d'assistir als concerts. D'entrada, qui estigui una mica atent a les notícies, desconfiarà d'un promotor que ha estat capaç d'organitzar uns concerts tan maldestres. 

Segons diu la notícia, els músics no havien pogut assajar abans les peces musicals, faltaven instruments i es tocava igualment, fins al punt que alguns dels intèrprets varen desistir de tocar, per vergonya. 

Des d'aquí el meu consell a la direcció del Liceu i altres teatres i auditoris que vulguin fer diners llogant el seu auditori: no caiguin en l'error que tothom ho pot fer, i encara menys decebre els seus clients potencials. Pel bé de la cultura, i la música en aquest cas, siguem cauts i assegurem-nos de qui ve a tocar.

Què entenem per participació?

Parlem molt de participació, però què entenem per participació? Ho sentiràs a dir quan et parlen dels assistents a un acte: tants participants. També es parla de participació quan es refereixen al fet d’opinar sobre unes actuacions o decisions. Ja no es tracta només de ser present en un acte, sinó que et demanen l’opinió.

Descartant el primer cas i centrant-nos en el segon, poden passar moltes coses. Poden fer cas de l’opinió de la majoria de participants o bé quedar-se amb la pura anècdota i que tot segueixi com tenien previst. Això últim és força habitual en política. Hi ha polítics que no creuen en la participació i si plantegen alguna convocatòria és una simple pantomima.

Per poder opinar s’ha de tenir suficient coneixement del tema que es tracta. Qui et demana l’opinió t’ha d’informar bé. No tots sabem de tot, i per això cal que ens expliquin bé les opcions i les conseqüències. En el nostre sistema polític, a més, hem de tenir present que qui decideix són els electes, encara que els que creiem en la participació voldríem que l’opinió majoritària, si s’ha seguit un bon procés, sigui assumida per qui té el poder de decisió.

La participació no pot ser només un detall que fa bonic. Si realment creiem en la participació hem d’aplicar-la en temes transcendents, que tinguin una repercussió i que no només sigui testimonial, sinó que provoqui uns canvis importants a l’àmbit que estiguem treballant. Animo, doncs, a què es practiqui una participació seriosa i amb voluntat real d’obrir les portes a la ciutadania a fer propostes, amb la confiança que aquestes es tindran en compte, o si més no s’argumentarà perquè no es consideren.

El Quartet Gerhard al Principal

Ahir diumenge vàrem assistir al concert, programat pel Teatre Principal, a càrrec del Quartet Gerhard. El programa constava de dues peces, a la primera part el Quartet en sol menor, Op. 10, de Claude Debussy, i a la segona part el Quartet número 14, en re menor, La mort i la donzella. La propina va ser el lied El rei dels elfs, del mateix Franz Schubert, amb arranjament per a quartet de corda.

    No sempre tenim l'oportunitat d'escoltar, al costat de casa, un concert a càrrec de bons professionals i unes peces gens fàcils per al públic menys avesat a la música de cambra, sobretot el quartet de Debussy, i això s'ha d'agrair als responsables de la programació del nostre teatre municipal. De ben segur que no és fàcil confeccionar una programació amb cara i ulls, prou extensa per ocupar tota la temporada, i que no esdevinguin bolets difícils de pair, tenint en compte el pressupost que s'hi destina.

    La sala feia goig de veure i la impressió que en vaig treure és que el públic assistent s'ho va passar bé, aplaudint pels descosits. Ambdues peces constaven de quatre moviments, la qual cosa no es va acabar d'entendre per una part dels assistents. Potser amb un programa de mà i una mica de pedagogia per part dels organitzadors o els mateixos intèrprets ajudaria a respectar els silencis, que són molt importants en el desenvolupament d'una peça musical.

    Avui tenim l'oportunitat d'escoltar bona música amb els aparells de casa, però assistir de públic, com ahir mateix, té un component afegit que val la pena cuidar i potenciar. No és el mateix sentir en directe i veure els músics com interpreten el seu programa, que escoltar-lo en un enregistrament, sol a casa. Segur que t'estalvies interferències, aplaudiments a fora d'hora, estossecs i xiuxiueigs, però el directe té molta força i compartir-ho amb amics i estranys el fa més real i viu.

    Dels músics no em surten més que lloances. Els coneixia i sabia que en sortiria satisfet. Bona sonoritat a la sala, potser més per a nosaltres, el públic, que per als propis intèrprets. No totes les sales de concert, sobretot les que ofereixen diferents tipus d'espectacles, són agraïdes per als intèrprets, encara que la projecció arribi bé als espectadors. 

    A l'administració local, i el seu govern, els demanaria que siguin generosos en la seva aportació econòmica, perquè la cultura l'hem de potenciar i divulgar. Potser amb més recursos es podria fer aquesta tasca de divulgació i arribar a nous públics que, al meu entendre, és la feina que tenim pendent. Ànims!

Les processons de Setmana Santa una mostra de fe o espectacle

En els darrers anys s'observa una disminució dels assistents a les celebracions dominicals de les nostres parròquies inversament proporcional a l'increment de participants i organitzadors de processons. Treure conclusions precipitadament, però, pot comportar un greu error d'apreciacions, sobretot quan estem parlant de fe, una virtut tan complicada de mesurar.

En qüestió de fe se'n poden dir moltes coses i fer-ne multituds d'afirmacions. És cert que tots coneixem persones de missa diària que els manca amor i respecte als altres, la qual cosa no fa que siguin millors aquells que no creuen en Déu ni professen cap religió. Valorar els altres pel que fan o deixen de fer és summament perillós i molt fàcil de caure en la simplicitat.

Ahir Arenys de Mar confirmava que la processó del Divendres Sant de l'any passat no va ser només una ocurrència passatgera, sinó que té la voluntat de perpetuar-se. La resposta de la gent, segons diuen, va ser prou significativa com per pensar que s'ha de continuar celebrant en pro dels creients i no creients simpatitzants. 

Recordo els meus anys d'infantesa, a Vic, quan anàvem a veure desfilar els "papus" a la processó dels Dolors, per endevinar quin d'ells era el nostre pare. Aquesta junt amb la processó del Corpus i la desfilada de les autoritats municipals i el Sant patró de la Ciutat, el dia de la Festa Major, eren les úniques processons que vaig arreplegar, després... 

Sóc molt considerat i respectuós amb la voluntat dels altres i si a uns els agraden les processons, doncs que s'organitzin i que hi puguin participar o simplement presenciar. I si gràcies a aquestes celebracions millora el nostre comportament i estima cap als nostres veïns, siguin d'aquí o bé arribats de fora, tot això que hi haurem guanyat.