JxCat donaria suport a un govern d'esquerres

No sé si titllar-ho de sainet o drama, però les negociacions per formar govern s'eternitzen i semblen cada vegada més embolicades. Si fa quatre dies que Aragonès va presentar un ultimàtum, que no va complir, ara llegia que es decanta per formar govern sol, sense JxCat. També es deia que JxCat donaria suport a un govern d'ERC pactant amb la CUP i els Comuns.

Sigui el que sigui el que acabi passant, és molt clar que continuarem en la provisionalitat. Potser tindrem govern, però sempre penjarà d'un fil, ja que el suport de JxCat des de dins o des de fora el necessitaran, i aquests no estan per assegurar res. Encara no han paït haver quedat per sota d'ERC en les darreres eleccions.

Vist això m'he posat a pensar què veia millor, si la provisionalitat del pacte entre els dos rivals, o la inseguretat d'un govern sense JxCat, però necessitant el seu suport a l'hora d'aprovar les mesures que es vagin volent implementar. No és fàcil decidir-se, però entenc que potser seria millor no comptar amb JxCat a l'hora de fer govern i confeccionar aquest govern segons la idea d'ERC, amb la confiança que sigui més estable que a mitges.

No m'ha resultat fàcil decidir el títol de l'escrit, perquè el que pugui haver dit avui Aragonès té la mateixa consistència que un fanal en un dia de vent. Aquesta inconsistència provoca una inseguretat i una falta de confiança que no afavoreix el govern del país, i ja portem massa temps sense que ningú ho lideri amb cara i ulls.

Encara hi ha qui dubta de la sentència condemnatòria

Cada vegada són més les veus que qüestionen l'actuació de l'actual govern de la Generalitat, entre la gent que defensa o ha defensat el procés català. No es tracta només de converses entre amics, sinó que ja es poden llegir en la majoria de mitjans de difusió catalans, amb noms i cognoms de persones que han defensat des del principi la trajectòria inicial del procés.

Ara també pots llegir l'acceptació dels errors comesos per part dels independentistes, i queda palesa la provisionalitat i fins i tot temeritat amb què va actuar el govern català després del referèndum del dia 1 d'octubre de 2017. Des de llavors, s'ha improvisat molt i ens ha faltat uns líders que tinguessin clar quina era la trajectòria a seguir. Ni el president que tenim ara ni el seu govern estan capacitats per resoldre la situació on ens han portat.

Avui llegia que caldrà grans mobilitzacions en el cas que declarin culpables els presos polítics. Fa la impressió que encara creiem que la sentència serà absolutòria, com si encara ens maméssim el dit. Si realment es vol mobilitzar la població en funció de la sentència judicial, no cal que esperin més i que comencin a treballar-hi. Espanya mai perdonarà el gest de Catalunya i ho farà pagar a qui sigui, en aquests moments els que tenen tots els números són els empresonats.

La provisionalitat esdevé una realitat consolidada

Tots tenim assumit, i els joves encara més, que cada vegada resultarà més difícil, per no dir impossible, aconseguir un lloc de treball amb condicions acceptables i de llarga durada. Allò que havíem vist dels nostres pares i potser també en algú de nosaltres, que es començava una feina que durava tota la vida, avui és pràcticament impossible.

Aquesta realitat s'ha de viure en positiu i intentar veure-hi els avantatges i minimitzar els efectes negatius. Cal que tot l'entorn ho tingui assumit i busquem complicitats i evitem contradiccions. Si la feina no és segura no ens podem aventurar a comprar un habitatge, sinó que convé potenciar el lloguer dels habitatges a uns preus decents i assumibles pels joves.

La inseguretat o provisionalitat de la feina haurà d'anar de la mà d'altres components temporals i condicionats. En política ens estem trobant que les grans majories s'han acabat, no sé si definitivament, però sí temporalment. Cada vegada hi ha més estats europeus amb governs que caminen sobre la maroma. Això obliga a canviar la manera d'actuar i ens trobem que Espanya, que sempre arriba tard, no sap com encarar-ho sense provocar un crisi profunda.

Rajoy ja no es nega a parlar amb els partits nacionalistes, i busca aconseguir el consens que fa tants anys li hem reclamat sense aconseguir cap tipus d'èxit.

La conformació d'un nou govern estatal amb l'actual equilibri de forces del Congrés serà complicat, però ens permetrà veure la capacitat dels nostres polítics per consensuar i pactar programes, aprenent a renunciar i a no viure amb la veritat absoluta.

Aquest esforç que hauran de fer els nostres polítics és semblant al que han de fer els nostres joves per fer-se un lloc a la vida, professionalment, i aconseguir una certa estabilitat que els permeti gaudir de la vida sense excessiva pressió.