La CUP, també amb la gent gran

Aquesta tarda l'hem passat fent-la petar amb els socis de l'Esplai, que aquests dies han obert les portes per parlar amb les diferents formacions polítiques que ens presentem a les eleccions de diumenge. Ens hi hem trobat molt a gust i han sortit temes molt interessants.

La CUP no actua diferent ara que hi ha eleccions de la resta de l'any, perquè la CUP parla amb la gent, sense embuts, mostrant-nos tal com som, explicant els nostres projectes i idees, però sobretot escoltant els altres i recollint totes les inquietuds, les demandes i reivindicacions. 

El nostre compromís, com ja ho hem explicitat, és que aquestes trobades no es limitin a la campanya electoral, sinó que tinguin una continuïtat, al marge de si les eleccions en són més o menys favorables, si podem formar part del govern municipal, o ens quedem a l'oposició. 

En el seu dia la CUP va proposar la creació del regidor de barri entre totes les formacions polítiques del Consistori, però cap altre partit polític ho va recollir, i per això es varen crear les assemblees de zona de la CUP. Es pot tornar a intentar, o simplement deixar clar que els membres de la CUP seguiran parlant amb la gent i amb totes les entitats de la vila, per recollir totes les opinions i traslladar-les a l'Ajuntament.

Hem parlat d'energia renovable, de participació, de subvencions, de com combatre la bretxa digital, de mobilitat i accessibilitat a les diferents zones d'Arenys, d'habitatge, de les activitats que realitzen les entitats i el poc interès demostrat pels diferents governs municipals. Hem recollit els precs i anotat bé els comentaris crítics, però al mateix temps constructius i de sentit comú. Hi ha coses que no s'estan fent bé, i d'altres que ni tan sols es fan ni es preveuen. 

La nostra vila, que és una de les més envellides de la comarca, necessita un canvi en la manera de treballar amb la gent gran. Ho diem en el programa: no només calen polítiques assistencials per a la gent gran, sinó que hem d'aprofitar el coneixement, l'experiència i la disponibilitat de moltes persones que poden ajudar-nos en la tasca de revitalitzar la nostra vila. La jubilació no és el final de la vida, sinó el començament d'una nova etapa, on tots podem aportar-hi molt. L'Ajuntament ho ha de facilitar i tenir-ho en compte. 

Amb la CUP, la candidatura més jove de totes, la gent gran té futur. És per això que demanem el vot per tal de ser decisius a l'hora de portar a la pràctica el nostre programa per als propers quatre anys.

El pacte al sac i ben lligat

Segons llegeixo al web de Ràdio Arenys, ahir dilluns les tres assemblees d'ERC, la CUP i Arenys en comú varen aprovar el pacte embastat per les respectives direccions, per la qual cosa es confirma que aquest dissabte 15 de juny la nostra vila continuarà tenint Annabel Moreno com a alcaldessa, amb majoria absoluta. Un fet que dóna estabilitat i fa pensar que seran quatre anys de més pau i treball en el nostre Ajuntament.

També he llegit que els dos partits petits que acompanyaran ERC són conscients que són realment petits en nombre de regidors, dos i un, i que això els ha de fer estar alerta del company gran de viatge, perquè el pacte es mantingui i ningú no es passi de la ratlla. És just que l'alcaldia estigui a mans d'ERC, per la gran diferència en vots i regidors obtinguts, però en cap cas s'ha d'anul·lar els objectius que les altres dues forces polítiques s'havia plantejat a l'hora de demanar el vot.

A l'oposició hi haurà el guanyador de les eleccions municipals, Junts per Arenys, i el partit castigat,  el PSC, l'únic amb l'etiqueta del 155 que ha quedat al Consistori. Una etiqueta que l'ha condemnat a passar quatre anys a l'oposició, al marge de com pensen els dos regidors i de la feina desenvolupada els darrers tres anys, quan ERC els necessitava per mantenir l'alcaldia.

Tot és legítim, però a vegades una mica cruel. També és cert que cadascú recull allò que sembra, però en política hi compta també la sort i la moda. Ara està de moda ERC, i cal que ho aprofiti, perquè no serà sempre així, o això cal preveure.

Castigar el No o els abstencionistes?

Entenc que la gent de partit, aquells que gairebé des que neixen políticament entren a formar part d'un partit polític i s'empassen centenars d'assemblees i comissions i organitzen les primàries i pengen cartells i fan el porta a porta... per a totes aquestes persones la disciplina de partit ha de ser una cosa inviolable, al mateix temps que s'encarreguen d'anar pujant dins del partit, fent-se molt amics dels líders per esperar a ocupar un lloc de prestigi. Molts d'aquests no els cal estudiar ni buscar feina perquè ja la troben dins del partit.

Jo penso d'una manera totalment diferent, i m'agradaria poder votar les persones i no les llistes. Unes llistes que hi acostumen a haver infiltrats que no em mereixen cap tipus de confiança i on la majoria són desconeguts per a mi.

Com que m'agradaria poder demanar responsabilitat a la persona que escullo per representar-me a l'Ajuntament, al Parlament... veuria molt bé que, fos del partit polític que fos, opinés diferent d'altres companys de partit, si ell no ho troba bé. En aquest cas no hi hauria càstig per indisciplina. L'únic càstig que obtindria el meu representant seria dels seus votants si no actuava com hauria promès i deixés d'escoltar-nos, no ens volgués rebre...

Aquest és el meu model de democràcia i no està a les meves mans canviar-ho, perquè no m'ho demanaran. Si m'ho demanessin els ho diria. Per tant, no em suposa cap escàndol que uns diputats hagin votat de manera diferent al dictat dels líders provisionals, perquè ho han fet amb arguments i convicció. És més, jo castigaria els que es varen abstenir, perquè han votat en contra de totes les seves promeses i han enganyat els electors, els que els varen votar. Aquests sí que es mereixerien el càstig.

Pedro Sánchez qüestionat des de dins

La política està plena de personalismes. Tot i que estem parlant de partits polítics, i per tant de col·lectius, grups, assemblees... en  el fons el que acaba succeint és una lluita entre candidats a liderar una massa dòcil que els fa la vida fàcil per aconseguir sortint-ne beneficiats.

El PSOE no se n'escapa i aquests dies s'ha fet més palès que mai. De fet no és la primera vegada perquè ja ho vàrem viure en la lluita entre Alfredo Pérez Rubalcaba i Carmen Chacón. No es tractava d'una pugna entre dos candidats, sinó més aviat d'una lluita a mort per aconseguir el tron i desterrar el vençut. Ara és el cas de Pedro Sánchez i Susana Díaz.

Qui hagi seguit més de prop l'ascens de Susana Díaz i Pedro Sánchez que no pas jo, entendrà més fàcilment què passa, però jo hi veig la continuació de la lluita entre candidats a liderar el PSOE des de l'època esmentada de Rubalcaba i Chacón, que malgrat haver-se decidit en votacions, ningú s'ha donat per entès.

Aquesta lluita interna no beneficia la ciutadania i encara menys el partit i les seves aspiracions a governar. La gent apostem pels guanyadors i quan el que ens presenten són personatges debilitats i insegurs, girem el cap a una altra direcció. La pugna entre Sánchez i Díaz, alimentada per l'expresident Zapatero, dóna ales a Podemos i al mateix Partit Popular. Aquestes baralles per aconseguir la cadira els poden condemnar a una derrota encara més clara de la que ja tothom preveu.

I el PSC de rebot rep per dues bandes. El fet d'haver apostat per l'actual dirigent, pot provocar-los problemes amb una Susana Díaz que té molt clar que no vol cap canvi que beneficiï Catalunya. En segon lloc, les declaracions de Pedro Sánchez sobre federalisme i Catalunya, tampoc li fan cap bé a Iceta i al PSC, que acumula disgustos de cara les properes eleccions del mes de maig i el setembre.