Més sobre la balisa V16

El dia 4 de desembre escrivia un post parlant de la nova balisa que serà obligatori portar al cotxe a partir del dia 1 de gener del nou any. Comentava aquell dia que la decisió em semblava improvisada i destacava el fet que només serà obligatori al nostre país, per als nostres cotxes, però si sortim a l'estranger haurem de continuar col·locant els triangles.

Llegia un dia d'aquests que probablement també al nostre país haurem de continuar utilitzant els triangles perquè sembla que la balisa no fa prou llum i pot ocasionar accidents. No sé si aquestes declaracions són contrastades per experts, i desconec si els impulsors de l'ús del nou aparell en són conscients i hi estan d'acord.

Em queixo sovint que a Espanya no es legisla bé. Es redacten i aproven lleis que grinyolen i que de seguida s'han de portar a modificar. Decisions com aquesta d'obligar a tots els conductors a comprar una balisa que potser no acaba de fer el servei que es pretén, no és només un bunyol, sinó que a més és un despropòsit que probablement hauria d'acabar amb una indemnització i potser també dimissions.

M'agradaria equivocar-me i que quedés demostrat que l'eina és efectiva i que evitarà accidents i facilitarà la informació sobre vehicles aturats a la vorera. Permeteu-me que em situï al lloc dels dubtosos, reconeixent que no tinc ni prou coneixement al respecte, ni tampoc cap evidència que pugui ser un error a esmenar ben aviat. Simplement són impressions.

Sigui com sigui, durant els darrers mesos, el tema de la balisa ha estat present a moltes tertúlies, a les xarxes socials i diaris. És cert que els humans, i potser en aquest país de manera especial, som molt propensos a criticar allò que els governants decideixen, però no és menys cert que moltes vegades hi ha motius per malfiar-se de decisions preses, probablement massa a la lleugera. I no dic res sobre possibles interessos comercials, errors a l'hora d'homologar i controlar la seva venda, o poca sensibilitat vers els administrats. Tant de bo que m'equivoqui, i que l'eina, que ja tinc al meu cotxe, si mai l'haig de fer servir, que Déu no ho vulgui, em sigui d'utilitat.

Preparant la derrota?

Haig de dir, per començar, que no vaig seguir el debat entre els dos principals candidats a la presidència del govern espanyol, bàsicament perquè no em mereixen cap tipus de confiança, la qual cosa no vol dir que els posi al mateix sac, ni que cregui que guanyant uns o els altres les coses hagin de funcionar igual. Sí que és cert que nosaltres, els catalans, no hi tenim gaire a guanyar, però mentiria si no reconegués que un em fa més por que l'altre.

No el vaig seguir perquè ja fa temps que vaig decidir que no seguiria aquests tipus de debats, i que preferia analitzar què havien fet uns i altres fins aquell moment, i a partir d'aquí treure'n les conclusions. De totes maneres, ja sigui per la premsa diària o bé per les xarxes, acabes assabentant-te de les coses, de com va anar, de què va dir un i altre, on es varen equivocar, qui va sortir més ben parat. Tot això molt subjectiu, a gust dels simpatitzants i oients fidels.

Em preocupa uns comentaris del candidat del PP, no sé si durant el debat o bé en algun dels mítings de campanya, on sembla posar en dubte la professionalitat dels treballadors del servei de Correus. També és cert que no ho vaig sentir en directe, i per tant ho he llegit a través de la premsa, amb tot el que això pot suposar de tergiversacions o interpretacions interessades. Sigui com sigui, però, no és bo posar en dubte allò que no tens cap constància de que pugui estar funcionant malament, només per interès electoral. En què beneficia al PP que la gent dubti de Correus? És una manera de preparar el terreny en cas de perdre les eleccions?

Trump, als EUA, va marcar un estil que s'ha repetit a altres països del món. Posar en dubte els resultats electorals quan aquests no t'acompanyen, és un mal favor a la democràcia. Ja sé que vivim uns temps on tot ha canviat molt, si ho comparem en altres períodes llunyans. Les xarxes socials no ens hi ajuden gaire i, sobretot, han fet perdre la confiança de molts en les notícies que surten a la llum. Estic convençut que abans també ens colaven mentides i no n'érem conscients, però ara tenim la certesa que al darrere de les notícies hi ha gent interessada en fer-te creure allò que els va bé. 

Ens trobem en un món on la Justícia ja no és imparcial i la premsa és descaradament interessada. A tot això hi afegim els improperis que es poden veure diàriament a les xarxes socials, i ja no saps què pensar ni opinar. Ara hem de votar. I ens ho estan posant molt fàcil a l'hora de decidir. El que no està gens clar és que acabin guanyant els partits polítics i les persones que poden resoldre els problemes del país. Més aviat tenim la impressió que anem a votar uns nous dirigents que posaran per sobre de tot els seus interessos, i no els de la població a qui representaran, en unes institucions que ja fa molt temps que empudeguen.

Quatre anys de l'atemptat de les Rambles

Avui es compleixen quatre anys dels atemptats de Barcelona i Cambrils, que ens va deixar a tots amb angoixa i preocupació. Nosaltres ho vàrem viure força lluny. Aquell mateix matí havíem agafat l'avió per passar les nostres vacances a un país que ens va enamorar: Noruega. Va ser a l'hotel del primer dia que ens en vàrem assabentar. No era creïble.

Han passat quatre anys, però encara hi ha moltes incògnites. El pitjor de tot és el dubte sobre si es podia haver evitat, amb més cooperació entre les policies espanyoles i les catalanes. Aquella desconfiança mútua ens ha deixat algunes respostes pendents.

Entenc la por dels veïns de la Rambla, quan ahir al migdia varen sentir unes explosions al veïnat. M'imagino que en aquests casos sempre penses en el pitjor, sobretot quan encara ho tens tan a la memòria. 

Les persones que en el moment de l'atemptat a les Rambles s'hi passejaven, es preguntaran tota la vida per què havia de ser aquell dia i precisament en aquella hora, quan es trobaven al punt fatídic. Les víctimes dels atemptats i familiars no han rebut la resposta que esperaven. El reconeixement de víctimes d'atemptats els arriba en comptagotes i, si no estic mal fixat, amb no tot el suport que caldria esperar d'un fet com aquest.

El 2017 va ser un any complicat i la policia catalana va viure dues històries molt seguides, que la va fer protagonista, i amb una negació del reconeixement que s'hauria d'haver esperat de la policia espanyola i de les pròpies institucions estatals.

Aquest quart aniversari el compartim amb unes notícies que ens arriben de l'Afganistan, amb preocupació i sense poder assegurar la vida ni els drets de molts dels seus habitants, víctimes d'uns fanàtics que s'han alimentat de la corrupció i l'engany que ens han amagat les forces dels EUA i el govern que s'havia de preocupar del futur dels seus habitants. Tant de bo que el mes d'agost acabi amb millors notícies per poder comentar i no ens quedi aquest regust de boca tan difícil d'empassar.

L'epidèmia continua

El rebrot important en els contagis del coronavirus entre la població jove ha fet que tothom s'esvalotés i comencem a dubtar de si les mesures preses han estat encertades o no. La veritat és que estàvem acostumats a la lenta desaparició dels efectes de la pandèmia i això que ha passat entre el jovent ens ha vingut de nou.

El dubte que ha sorgit ara és de si cal fer passes enrere o bé accelerar la vacunació dels més joves. El cert és que si volen fer vida normal o molt propera, cal tenir en compte que encara no s'ha extingit l'epidèmia i si no tota la població està vacunada, voldrà dir que hi ha una part de la gent que continua en perill de contagiar-se. Si hi afegim que aquests són els joves, els que tenen més vida social, no és estrany que l'evolució dels contagis hagi anat a l'alça.

Desconec si hi ha manera o no d'accelerar el ritme de vacunació, però seria important intentar-ho, ja que fer marxa enrere ara és molt difícil. Portem massa temps arrossegant l'epidèmia i totes les seves conseqüències, i ara prendre decisions al respecte no és el mateix que mesos enrere.

C's i com fer-se estimar

El principal problema de C's és trobar el lloc més adient per no desaparèixer. Les trifulgues entre l'actual direcció i els que enyoren Rivera són precisament per decidir a quina posició estaran millor perquè en les properes eleccions no tinguin un altre disgust. En el cas de Catalunya continuen sent la força més important del Parlament, però són conscients que això se'ls hi acabarà, però es tracta de no fer una davallada com en el Congrés de Diputats.

La seva posició al costat del PP i Vox no els ha estat molt favorable, i és per això que Arrimadas ha intentat acostar-se al PSOE i d'aquesta manera marcar diferències respecte qui els podria acabar engolint. Aquesta aproximació, però no és fàcil i té com a adversari incòmode ERC, amb qui el PSOE, o una part del partit vol pactar. Això també comporta problemes dins del PSOE, però en aquest cas Podemos hi juga el seu paper.

Haurem d'anar mirant què passa amb C's, i el més probable és que continuïn oscil·lant entre un bàndol i l'altre, sense acabar de definir-se, perquè no tenen clar d'on en trauran més rèdit. S'haurà de veure si les bases es posicionen i condicionen l'estratègia de la direcció. Sense unes eleccions, és complicat aventurar-se a dir què és millor, però el dubte constant tampoc no és bo.

De moment la batalla més evident i actual és la que mantenen amb ERC, que els fa ombra i que procuraran combatre amb totes les forces. Es volen fer agradables al PSOE, però no poden trepitjar línies vermelles. El fet que el PSOE hagi permès que el català continuï sent la llengua vehicular en la nova llei d'Educació, és una plantofada important, ja que no podem oblidar que la raó de ser de C's des de l'inici, era precisament combatre la llengua catalana, per arraconar-la. 

Per què l'ANC no pot promoure unes empreses determinades?

M'agradaria que algú m'aclarís un dubte que tinc arran de l'ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que obliga l'ANC a tancar la seva web que promou unes empreses determinades, empreses vinculades amb l'independentisme. És que no ho entenc, per més que hi doni voltes.

Una entitat privada, no pública, no pot anunciar uns productes i empreses concretes i animar la gent a contractar i comprar-hi? Jo no puc fer propaganda d'una empresa privada per animar els meus amics i seguidors a contractar-la? Per què no puc? No hi ha llibertat de comerç?

Podria entendre que em privessin de mal parlar d'unes empreses i forçar els meus seguidors i amics a no comprar-hi, si no tingués arguments per fer-ho més enllà de les meves simpaties, però quan es fa en positiu, per què no ho puc fer?

Jo sempre mal penso, i entenc que l'argument per fer tancar la web és perquè està relacionat amb l'independentisme, i esclar, ja som al cap del carrer. En aquest país no es jutja imparcialment, sinó que hi ha tota la subjectivitat possible.

Si estic equivocat, sisplau que algú m'ho expliqui, però si tinc raó, no seria bo que tots comencéssim a anunciar les empreses censurades a l'ANC, en els nostres webs i a les xarxes socials? Doncs, jo començo: el meu contracte de gas del meu habitatge és amb l'empresa CATGAS i n'estic molt content. Us animo a que canvieu el contracte de gas si el teniu amb una altra companyia.

Un cap de setmana diferent

La pàgina de Ràdio Arenys informa que demà diumenge els arenyencs podrem votar a l'Ajuntament, al Calisay i a la sala d'exposicions de la Biblioteca, els llocs habituals de votació de les darreres eleccions. El cap de setmana no serà un cap de setmana normal, ni tampoc un simple cap de setmana electoral. Demà diumenge no sabem a qui ens trobarem dins i fora de les seus electorals.

Aquesta incògnita és una més de totes les que ens acompanyen des de fa dies. Què passarà amb el procés? Fins on arribarem i com? Tenim molt sentides les amenaces del govern espanyol, els seus fiscals i tribunals judicials, i també les paraules de tranquil·litat, però decidides, del nostre president i els seus consellers. Sumant ambdues parts ens quedem en el dubte.

Arriba un punt que ja deixa d'importar-te si el que estàs fent és una il·legalitat segons uns o un dret democràtic segons els altres. Cadascú ho ha de poder interpretar segons la seva consciència i no segons el que pugui dir una llei o una altra. Ja sé que afirmant això em decanto per un costat. Serà que tinc molt clar que desitjo, per damunt de tot, poder decidir sobre el meu futur, a dins o fora d'Espanya.

Les demostracions d'amor rebudes d'altres terres d'Espanya poden condicionar a voler sortir d'un lloc que ens tenen per allò que ens tenen i ens deixen fer allò que ells volen que fem, sense importar-los si a nosaltres ens està bé o no. Al final de tot, però, t'adones que cadascú actua i diu per allò que sap i coneix, i hem de tenir en compte quins governs tenen i, sobretot, quina premsa poden llegir. Això no els justifica, però els fa perdonar.

Què passa amb els Comuns?

Per què és tan difícil mantenir-se al marge, quan es vol guanyar vots? La indefinició és una temptació en què cauen molts polítics i també partits sencers, per evitar crítiques i opinions en contra, però al final s'adonen, a vegades massa tard, que la pitjor elecció és quedar-se en el dubte, en no ensenyar la veritat.

Sempre he defensat anar amb la veritat per davant, acceptant que no agradarà a tothom, però que els fidels sabran que hi podran confiar. Els Comuns, com passava els darrers anys d'ICV sola, han optat per no acabar de definir-se, pensant que d'aquesta manera no tindrien detractors fàcils i podrien aspirar a obtenir vots d'una i altra part. Això, però és un error que al final s'acaba pagant.

La història ens ho ensenyat i tots aquells partits que han treballat a l'ombra i amagant la cara, al final han fracassat, alguns d'ells desapareguts, com UDC, encara que no els seus líders i principals culpables.

Aquests dies a les xarxes socials hi ha un debat obert sobre l'actitud dels Comuns que espero els farà replantejar aquesta ambigua posició. N'hi ha que ho barregen tot, com Coscubiela, i la seva aberració a la dreta -no hi tinc res en contra- no li permet veure que ara es demana una altra cosa i li han de donar suport o negar-li, però no sortir per peteneres.

Tinc l'esperança que el seny i categoria política de Xavier Domènech acabarà imposant una actitud clara respecte el referèndum, i definirà davant dels seus electors i simpatitzants quina és la seva posició davant de l'1 d'octubre. Que no esperi a veure tota la jugada, que llavors serà massa tard!

Dos-cents independentistes per a En Comú Podem

Encara que la majoria són o han estat militants i simpatitzants d'ICV o de Podemos, crida l'atenció i fa enfadar a alguns el fet que unes persones es titllin d'independentistes i no demanin el vot per CDC o ERC, sinó per Podemos. I això com s'entén?

Convé tenir clar que cada institució té les seves característiques i àmbit de govern. No és el mateix parlar del Parlament català que de l'ajuntament tal o del Congrés de Diputats o Senat. I si això és així, no totes les eleccions es poden posar de costat ni analitzar-les de la mateixa manera. 

No és gens difícil de veure-ho i un petit exemple seria el fet que les CUP no es presenten en les eleccions estatals, i una prova molt evident és que ni CDC ni ERC tenen el mateix paper i protagonisme al Parlament català o al Congrés de Diputats.

La gran majoria de persones acostumen a votar un mateix partit sigui quina sigui la convocatòria electoral, però cada vegada hi ha més gent que ho té en compte i reparteix el vot segons les circumstàncies. Jo ho he fet sempre.

Els que s'escandalitzen pel titular i suport d'independentistes a En Comú Podem, haurien de valorar què podrà fer CDC o ERC a Madrid, i què seran capaços de fer tots els grups que conformen Podemos. Si realment són sincers i actuen d'acord amb el que prometen, és més fàcil aconseguir-ho a través de Podemos que no pas amb CDC i ERC sols. Una altra cosa, important, és tenir la certesa que En Comú Podem mantindrà el pols i serà correspost per Podemos. Aquest dubte pot frenar vots independentistes i engrandir el feix de crítiques.

Què li diran els barons a Pedro Sánchez?

La incoherència, la descoordinació, el dubte o el tirar-se els plats al cap no són bons companys de viatge per als que pretenen triomfar, i quan miro els partits polítics, l'interior que s'entreveu, no sempre voluntàriament, penso que estan poc preparats per guanyar unes eleccions i el que acaba passant és que el primer es beneficia de la pèrdua dels altres.

Agafo per exemple el PSOE, avui que llegeixo que Pedro Sánchez parla d'un tracte bilateral amb Catalunya, en contra de l'opinió dels barons, sobretot de la presidenta d'Andalusia. Per què fa aquestes declaracions si sap molt bé que els seus no li permetran mai? Creu que d'aquesta manera ens enganyarà? S'imagina que els catalans votaran el PSC pel canvi de política que diu que exercirà?

El problema de les campanyes electorals és que tracten la ciutadania d'ignorant, manipulable i sense criteri. El més greu de tot és que ens ho creguem i defensem. Sempre he defensat que el votant no s'equivoca, sinó que en tot cas és l'elegible qui erra.

Els professionals ens diuen sempre que hem de ser positius en els formalismes. No podem destacar la part negativa, sinó la positiva i per tant sovint hem de canviar el format de la sentència perquè no hi aparegui un No a l'inici. En política aquesta màxima no es compleix i molts partits polítics fan campanya atacant el contrari en lloc d'explicar els mèrits i beneficis de la seva proposta política. Creieu que això és un encert?

Qui guanyarà les properes eleccions generals? Qui es mereixeria guanyar-les? Qui aconseguirà la presidència del govern? Estic convençut que les tres respostes no són iguals. On hi ha l'error?

En Comú Podem és l'opció d'esquerres

Si es confirma la coalició entre Podemos i IU a Espanya, tot fa pensar que superarien en nombre de diputats al PSOE i per tant esdevindrien la primera força de l'esquerra espanyola en el seu intent de desbancar el PP del govern. A Catalunya, sembla ser que ERC guanyaria unes eleccions al Parlament català i CDC tindria problemes per mantenir-se en el segon lloc, amb la pressió de C's que, tot i la pèrdua d'escons, li lluitaria la posició.

Com que no es governa i ens avorriríem, es dediquen a fer enquestes i nosaltres a elaborar hipòtesis. D'aquesta manera estem distrets i podem compensar tants mesos d'immobilisme i incapacitat de pactar cap programa de govern. I si els resultats del 26J tampoc afavoreixen el pacte? Haurem entrat en un bucle infinit? Us imagineu un Rajoy en funcions per tots els segles del segles?

L'estudi dels resultats en unes hipotètiques eleccions autonòmiques també atorga a les CUP una davallada en vots i escons. De ben segur que el seu posicionament al Parlament català, que va provocar la caiguda d'Artur Mas, no ha agradat a una part dels seus electors i aquests se'n va a ERC, que creix, i a Catalunya sí que es pot, que també ho fa.

Les actuacions dels nostres representants condicionen el vot, sobretot quan afavoreixen el dubte o canvien d'opinió. El paper de C's, pactant amb el PSOE, no els ha afavorit perquè molts dels seus votants són d'una dreta dura i per tant no ho poden entendre. Vots que haurien vingut del PP, poden tranquil·lament tornar-hi per tal d'assegurar la força de la dreta.

Diuen que els resultats no seran tan diferents, excepte si Podemos i IU es presenten junts. És per això que, per evitar que PP i C's sumin, o bé que s'acabi produint la gran coalició de PP i PSOE, l'opció d'esquerres més clara és la de Podemos i IU que són els únics que garanteixen que en cap cas pactaran amb el PP.

L'amic dels reis

El delicte no és el que diu el rei o la reina, sinó el fet que algú ho doni a conèixer. Probablement això ha de ser així, però el que ningú no em podrà negar és que la imatge que han donat els reis no els afavoreix gens. Si algú hi confiava, ara té arguments per posar-ho en dubte.

Als responsables se'ls ha d'exigir responsabilitat. A banda del que jo pugui pensar dels reis, al marge de les meves preferències republicanes o monàrquiques, la qualitat monàrquica dels reis espanyols deixa molt que desitjar. Si a qualsevol persona se li ha d'exigir que sigui responsable dels seus actes, amb més raó s'ha d'exigir a un rei o a un governant polític.

La legalitat vigent no és necessàriament democràtica

La insistència del PP i també el PSOE que en base a la Constitució i la legalitat no es pot celebrar la consulta, arriba a cansar. Hauríem de recordar-li a la vicepresidenta Sáenz de Santamaría que tots tenim molt clar que utilitzen la legalitat vigent per no deixar-nos votar, però nosaltres el que demanem és que, si creuen en la democràcia, per sobre de qualsevol llei, que canviïn aquesta legalitat perquè puguem votar. Això ho demanen els 106 representants dels catalans, encara que n'hi hagi uns quants que tenen més pressa que uns pocs.

El problema no és la legalitat o no de la consulta, el problema és que el govern espanyol i el PSOE no respecten el dret a decidir dels catalans. Defensen una democràcia en fals. El Tribunal Constitucional, format per 12 persones, com ja va fer amb l'Estatut, sentenciarà en contra de la gran majoria de catalans, i això no és democràcia, això és utilitzar la majoria que nomena les 12 persones, perquè es carreguin la voluntat del poble.

No m'ha agradat mai la desobediència, i no hi tenim cap dret a exigir-la a qui en pot rebre greus conseqüències. Les manifestacions de la número dos d'ERC són clarificadores i treuen qualsevol dubte sorgit arran de les declaracions d'Oriol Junqueras. La societat civil, que en tot moment dóna suport als representants polítics, hi té un paper important a jugar. De moment el Parlament ha actuat amb correcció i ha aprovat una llei de consultes que, segons sembla, jurídicament és constitucional, encara que els detractors de la democràcia li trobin tots els mals. Una altra cosa és la seva utilització per demanar què volem ser els catalans. Aquesta pregunta ens l'hauria de fer el govern espanyol i permetre'ns que els hi responguem en una consulta "legal", que tant els agrada.

No és premsa groga, sinó fals periodisme

No descobreixo la sopa d'all, però sí que em paro a reflexionar-hi una mica. Em preocupa la manca d'honestedat en la premsa del país. Però no és només això, sinó que, a més, no se n'amaguen. La història de la premsa és molt complexa, amb etapes més o menys confuses, però sempre amb el dubte latent. L'actualitat és molt penosa i confio que sigui una etapa efímera.

Pretendre l'objectivitat dels periodistes és una utopia, o fins i tot una estupidesa. El periodista és una persona amb sentiments, gustos i preferències. Intentar canviar-ho no serviria de res. Els canals de notícies estan subjectes a interessos de tot tipus, no voler-ho acceptar és negar-te a l'evidència, però això no fa impossible rebre bona informació.

Dels professionals del periodisme cal esperar-ne sinceritat, coherència i, com deia al començament, honestedat. No ens poden enganyar de manera conscient, deformant la realitat en benefici de no sé quins interessos. Podem discutir el to, les valoracions afegides que disfressen la realitat, però en cap cas és concebible la mentida, l'engany.

Tots som conscients de com ens presenten les notícies La Vanguardia, l'ARA, el Punt Avui, El Periodico... en farem més o menys cas, i sabrem llegir entre línies, però mai pensarem que ens estant mentint a consciència. Pensarem que exageren o que ens amaguen alguns detalls, però no ens passarà pel cap que puguin, de manera premeditada, desinformar-nos.

Malauradament Espanya té unes editorials periodístiques que deformen la realitat: El Mundo, La Razón, ABC... Menteixen descaradament i aconsegueixen confondre els més innocents. Trobo a faltar mesures per combatre el fals periodisme. Potser perquè ja va bé a qui podria combatre-ho?

Un alt càrrec d'ICV imputat per delicte ecològic

La corrupció del PP, els atacs espanyols al dret a decidir i les reformes legislatives de Wert, Gallardón i Jorge Fernández Díaz dissimulen o treuen protagonisme a la notícia sobre la mala gestió de l'ACA quan estava en mans d'ICV. Tot té la seva incidència i res no és justificable, encara que no tingui l'efecte mediàtic d'altres irregularitats.

Ja és trist que uns polítics i alts càrrecs d'un partit que es vanagloria de la seva etiqueta verda, caiguessin en l'error d'actuar en contra del medi ambient i siguin imputats per delicte ecològic. Vull pensar que no hi havia una intencionalitat evident, però sí que han de reconèixer que la seva gestió va ser desastrosa econòmicament i, segons sembla, també ecològica. Varen ser uns anys en què l'ACA i l'Agència de l'Habitatge, en aquells moments ADIGSA, estaven en mans del mateix partit i que tots en guardem tan mal record.

Tot això hauria de servir per admetre el mea culpa i no sé tan explícits a l'hora d'exigir responsabilitats als altres, quan a casa s'amaga la porqueria sota l'estora. Caldrà seguir si els fets pels quals s'imputa l'exdirector de l'ACA, el senyor Manuel Hernández, són deguts simplement per una ineficient gestió o bé hi ha alguna cosa més per la qual es pugui posar en dubte la seva honestedat.

Els polítics no estan passant pel seu millor moment i n'estem trobant massa que no han fet bé les coses. Podem perdonar els errors si hi ha voluntat d'esmena i es reconeix l'error, però no podem acceptar la corrupció descarada, i en aquests moments no tinc cap seguretat que el president del govern espanyol i alts càrrecs del seu partit no hagin estat corruptes voluntàriament, en el seu afany d'arribar al poder i fer i desfer el país sense tenir en compte la ciutadania. Aquí hi ha el gran problema d'Espanya, i voldria pensar que a casa nostra es poden fer millor les coses. Tinc, però els meus dubtes.

Per cert, la nova justícia universal del super ministre Gallardón ja ha deixat setze narcotraficants al carrer, i ara vindran les ablacions que tampoc no podran ser perseguides, jutjades ni sancionades. Aquesta és una demostració de les conseqüències del 'bon' govern del Partit Popular a Espanya.

Sotmetre les persones amb l'excusa de les lleis és una forma d'autoritarisme

Afirmar que Espanya no és un estat democràtic seria injust i fals, encara que a vegades puguem apreciar alguns comportaments que ho puguin posar en dubte. Parlaríem d'actituds i vicis que embruten el sistema democràtic, un dels quals seria la manca d'independència entre els tres poders.

Avui llegia la notícia de les eleccions legislatives a Corea del Nord, on va votar-hi el 99,97% dels electors amb tots els vots favorables a l'actual líder. Al seu districte va votar tothom, i encara que només hi havia un candidat, els electors podien marcar el sí o bé el no. Tothom va marcar el sí.

L'article de La Vanguardia és interessant i dibuixa el mapa del món assenyalant el grau de democràcia dels diferents països. Europa és on els estats democràtics tenen més pes i Euràsia, Orient Mitjà i Nord d'Àfrica on en tenen menys. Corea del Nord estaria al nivell de Cuba i Síria a l'hora de convocar eleccions 'perfectes', segons comenta Xavier Mas de Xaxàs.

Espanya doncs és un país democràtic, però amb una certa debilitat de l'estat de dret, amb interferències al poder judicial, i una manca de transparència i acostament a la ciutadania. Amb una retallada de drets de les persones gràcies a la majoria absoluta d'un partit conservador que, d'alguna manera, somia temps passats amb menys llibertats i més sotmetiment de la població.

El principal enemic del dictador és la formació i implicació ciutadana en la vida pública, i és per això que les grans dictadures anul·len els ciutadans, distraient-los perquè no pensin i no se'ls acudeixi rebatre allò que qui els governa ha establert. I una idea molt interessant que exposa l'articulista esmentat: "Una característica de l'autoritari modern és que justifica la seva política en nom de la llei, l'ordre i la prosperitat". No us fa pensar en res?

La negativa a la consulta és simplement perquè ho diu la Constitució. És això mateix! ens neguen un dret perquè ho diu la llei. I no es pot canviar aquesta llei? anul·lar les persones amb l'excusa de les lleis és un forma d'autoritarisme que no té res a veure amb un sistema democràtic. És precisament d'això que ens estem queixant.

Les primàries del PSC encara porten cua

Tot i que el reconeixement del PSC de les males praxis en les primàries de Barcelona és lloable, ens queda el dubte de què hauria passat si no hagués estat tan evident i escampat per les xarxes socials. Ara és fàcil carregar-nos el PSC per l'actitud tan barroera i gens dissimulada, amb l'excusa d'incitar el vot, però la majoria, per no dir tots, dels partits polítics no haurien de tenir massa tranquil·la la consciència. Costa molt poc d'acusar els altres, amagant les pròpies misèries.

Avui s'especulava que no hi haurà segona volta per no veure més reduïda encara la participació, sobretot tenint en compte que les dues opcions són del mateix bàndol. L'opció final m'imagino que serà col·locar d'alcaldable Collboni, donant un bon lloc a la llista a la senyora Andrés. Personalment trobo que, en cas de pacte, hauria de ser Carmen Andrés, a qui no tinc el gust de conèixer, qui encapçalés la candidatura a l'alcaldia de Barcelona pel PSC.

Andrés, la menys mediàtica, ha engrescat els barcelonins amb qui ha treballat durant uns anys des del govern municipal. Collboni és el "noi maco" de Pere Navarro i té l'ajuda dels mitjans de comunicació. Probablement tingui més capacitat de lideratge Collboni que no pas Andrés, però és per allò del treball de cada dia amb mil dificultats a combatre per avançar molt a poc a poc en l'assoliment dels objectius de l'administració local, la gran deixada de la mà de Déu.

No té res a veure l'entorn en què treballa un diputat del Parlament o el Congrés, respecte al que es troba el polític de l'administració local. El regidor o regidora surt als diaris només per les notícies negatives, i mai se li valora suficientment la seva tasca i els petits èxits. Només per això ja es mereixeria la regidora poder encapçalar la llista del seu partit.

Però en els partits polítics passa el mateixa que en la societat en general. La imatge és molt important, perquè el que es pretén és impressionar i això només s'aconsegueix a base de rostres guanyadors, simpàtics i mediàtics. En aquest aspecte segur que Collboni li dóna mil voltes, i al final el que persegueix el PSC és aconseguir recuperar l'alcaldia que, entretant, l'alcalde Trias gestiona molt còmodament malgrat les circumstàncies. 

Qui està realment lluitant contra el món?

Rajoy avisa Mas que no es pot lluitar contra el món, però de quin món està parlant i, realment, qui està lluitant-hi en contra? Demanar el dret a decidir no hauria de ser cap lluita, sinó simplement una petició, amb una única resposta: endavant.

L'excusa que el govern espanyol i els contraris a la consulta hi han posat és la de confondre consulta amb independència. Ni els esforços del PSC per explicar que volen la consulta, però no la independència, no han servit per fer-los baixa del burro. Potser el PSC no ha estat prou clar, o bé el PP és més tossut que qualsevol dels burros que haguem conegut.

Demanar poder exercir el dret a decidir no és lluitar contra el món. Precisament és negar aquest dret el que explica i determina que s'està anant en contra del món, si més no del món democràtic en què la sobirania emana del poble i no dels 12 jutges d'un Tribunal Constitucional, per més bons que siguin.

No sé si el president Mas tindrà prou forces per aguantar fins al final, ni si ERC li farà costat davant de qualsevol situació en què es pugui trobar, però el que és cert és que el govern espanyol continuarà desgastant el govern català. 

M'ha agradat molt l'article d'en Toni Soler, avui a l'ARA, diferenciant l'anar a la una tots els partits catalans, del fet de presentar-se en una sola candidatura a les europees del mes de maig. Precisament a la tertúlia d'aquest divendres passat ho vaig comentar. El ventall polític s'ha de mantenir, i no seria lògic que esquerra i dreta formessin una única candidatura, quan és evident que es pensa diferent. Una altra cosa és que en el tema del dret a decidir, es faci camí junts i es defensi el mateix plantejament. És per aquest mateix motiu que posaríem en dubte la solució de les eleccions plebiscitàries, que alguns polítics ja han rebutjat.

Avui Mas ha dit que, digui el que digui Rajoy, el president català convocarà la consulta. Avui, 9 de març, som a vuit mesos del dia anunciat per celebrar la consulta. Continua el compte enrere.

Les rebaixes del PSC

No sé si parlar de rebaixes o bé de subhasta perquè de fet estaríem parlant de dos postors. El PSC cansat dels crítics sobiranistes opta per subhastar-los i hi ha dos possibles compradors: ERC i ICV. Tots dos amb moltes ganes de sumar, uns per arribar aconseguir ser la primera força del país i els segons per deixar de ser un partit residual i evitar que C's els avanci.

Està força clar que l'opció sobiranista del PSC, la que posseïa l'essència del socialisme català, ha estat derrotada per una direcció totalment submisa al PSOE, que amb l'excusa del federalisme ha claudicat per acontentar el vot espanyolista que manté el partit a Catalunya.

Els que hi hem estat a prop i no ens agrada el to que està agafant, tenim molts dubtes sobre els resultats de les operacions que es puguin realitzar, potser perquè les alternatives no les veiem suficientment clares.

Sempre he defensat la necessitat d'un PSC fort al nostre país i he lamentat decisions poc afortunades dels darrers temps, amb una direcció fràgil, amb una vista posada més a Madrid que en la nostra nació, renunciant a principis que sempre havien defensat. No m'estranya el desencant de moltes famílies socialistes catalanes i la seva desorientació.

L'actual direcció del PSC aconseguirà ampliar les diferències electorals entre l'àrea metropolitana i la resta del país, on el seu paper serà merament testimonial. Tot i així caldrà veure si, fins i tot en el territori que sempre ha estat fort, no rep una patacada en benefici de C's i del propi PP, perquè quan els discursos s'assemblen tant, et pots trobar amb moltes sorpreses.

Seguirem els resultats de les primàries socialistes per a les eleccions municipals de 2015 i com es va definint la composició del partit, per anar especulant sobre els resultats que caldrà esperar, per a un mandat on probablement veurem augmentar el nombre de grups municipals dels diferents consistoris.

L'ètica dels polítics en qüestió

Els dubtes d'alguns diputats socialistes davant la votació de demà al Parlament català, posa a debat l'ètica dels polítics. De ben segur que la reflexió personal ens hauria de fer preguntar si el nostre comportament habitual és ètic o no, però en el cas dels càrrecs públics la qüestió agafa més força.

No sempre l'ús de la paraula ètica, o bé la interpretació i concepte que se'n té no és coincident. D'altres vegades és errònia, o una excusa per aconseguir allò que desitgem. Què vull dir? Avui Pere Navarro definia la renúncia a l'acta de diputat de l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, com un acte ètic. Amb aquest gest demostrava que no estava d'acord amb la decisió de la cúpula dirigent del seu partit polític, però acceptava la majoria, i abans de votar en contra dels seus ideals, ha abandonat el càrrec.

Els diaris informen que Xavier Sabaté votarà negativament, tot i que fins avui tenia els seus dubtes i defensava una posició única d'abstenció. A mi em sobtava, pel concepte que tinc d'ell, i és per això que no em sorprèn la seva decisió. Quant a Elena, Geli i Ventura, sembla ser que optaran pel sí, la qual cosa, si es compleix l'amenaça de Pere Navarro, serien expulsats del partit.

Com ja he dit en altres ocasions, penso que el PSC s'equivoca. Demanar a Madrid l'autorització per celebrar la consulta, no és el mateix que votar la independència. Aquest argument és una excusa. Jo només hi veig dos motius possibles: evitar formar part del grup de defensors de la consulta, perquè tothom sap que Madrid no ho concedirà, i creuen que és una ridiculesa, o bé la temença que si hi ha consulta, el resultat pugui ser favorable a la independència, i el PSC no la vol.

El PP ja ha dit que no permetrà la consulta, però també ha dit que no està a favor d'una reforma de la Constitució. Llavors, si demanar la consulta és una ridiculesa, també ho és demanar la reforma de la Constitució. Qui fa més el ridícul? Qui és que ha canviat el que va prometre? al meu entendre és el PSC, i a mi em sap greu.