Noranta anys després

Ahir feia noranta anys del cop d'estat militar que va suposar quaranta anys de dictadura al país i que encara no hem aconseguit desfer-nos del tot de la xacra de la repressió, encara que diem que vivim en democràcia. Evidentment, res a veure amb el que algunes persones hem viscut, però amb la temença constant de no fer un mal pas. Molts encara recordem l'ensurt del 23 de febrer de 1981, sis anys després de veure morir el dictador.

No és estrany, doncs, que en veure l'auge de l'extrema dreta protagonitzada per persones que no varen viure la dictadura, si més no els anys de més repressió, no ho acabes d'entendre. Què busquen i què els han explicat de la història d'Espanya.

Vivim uns anys d'incertesa amb un govern espanyol socialista ple de fets obscurs, i una alternativa real d'extrema dreta amb la possibilitat de perdre alguns dels drets adquirits després de la dictadura. No només els drets propis dels catalans, sinó també els drets generals de les persones que lluiten per la llibertat d'expressió, pel reconeixement de la diversitat en tots els sentits i pel respecte elemental a les persones.

Noranta anys després d'un cop d'estat, deixats de la mà de Déu, i actualment integrats a Europa, no ho acabem de veure clar. Hem passat tota la vida reivindicant els drets democràtics i ho haurem de continuar fent, perquè les expectatives no són gens engrescadores. Diuen que els humans ensopeguem més d'un cop en la mateixa pedra i és totalment cert. Ho és en l'àmbit europeu, després de dues guerres mundials i ho és en l'àmbit espanyol, després d'una dictadura repressiva de quaranta anys.

Matar el missatger

La premsa informa de la detenció de l'advocada militar d'Israel, Yifat Tomer-Yerushalmi, per haver filtrat un vídeo de la violació d'un pres palestí. Està vist i comprovat que en un règim repressor no importa què es fa sinó que se sàpiga. Quan una persona s'entossudeix a revelar la veritat, se situa al punt de mira de tots els atacs. L'advocada en qüestió, de fet, no ha estat només una missatgera, sinó que des de sempre s'ha enfrontat davant d'un govern, l'israelià, que ha demostrat sobradament quina era la seva conducta, amb el suport de l'extrema dreta radical.

Durant el genocidi de Gaza s'ha vist com els periodistes eren un objectiu a batre per part de l'exèrcit israelià. Són les persones que testimonien el que està passant des del mateix lloc de la tragèdia, i cal silenciar-los. El que no es veu, no passa. O si més no això és el que ens imaginem. I si no que ho demanin al poble del Sudan.

Malauradament, el prestigi de la premsa ha davallat fins a nivells preocupants. Avui, molta de la informació que ens arriba està manipulada intencionadament, per fer-nos creure allò que volen i que, sovint, és fals. És una llàstima perquè, si més no en altres èpoques, la premsa era una garantia per conèixer els fets reals que a vegades s'han volgut ocultar. Certament, no tots els periodistes estan comprats, i en podem trobar bons exemples, però quan es deteriora l'entorn, tothom és sospitós.

La revelació dels fets esmentats podria acabar bé, col·locant a cadascú al lloc que li correspon, i assumint les responsabilitats degudes. El problema és que els culpables continuen rebent tot el suport del poder instaurat a Israel, amb el suport directe o indirecte dels països occidentals. La víctima de la tortura denunciada no en traurà cap benefici, i la culpable de la filtració tampoc aconseguirà portar els botxins, els de dalt de tot, davant la Justícia.

Europa s'ensorra?

Segueixo molt de lluny la política europea i no pas perquè no m'interessi o no la consideri important per a tots nosaltres. Simplement, estic una mica cansat, per no dir fart, veient com van totes les coses. Malgrat això, no puc dir que hi visqui d'esquena i, encara que sigui d'esquitllada, llegeixo les notícies que arriben de Brussel·les. 

Haig de dir que, potser per desconeixement, estic força desanimat amb els dirigents actuals. Començant per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i continuant amb el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, estem veient una baixada dels pantalons davant la pressió del president dels EUA, que tots consideren mig boig, però que ningú no s'atreveix a contradir-lo. Té massa poder, i nosaltres som massa febles.

És una llàstima que durant tants anys de construcció de la Unió Europea, no hàgim sigut capaços d'enfortir els lligams entre nosaltres i definit una política exterior forta, tant des del punt de vista econòmic, com social i militar, per què no? Ara, que van mal dades, tot són plors i cruixits de dents!

M'imagino que la mediocritat dels polítics actuals no és una cosa només nostra, sinó que afecta arreu. La prova és si mirem qui ens està governant i liderant les institucions internacionals. No és estrany, doncs, que el populisme, de la mà de l'extrema dreta, vagi pujant graons. Fins on arribaran?

Sap greu que per solucionar les coses hàgim d'esperar a espatllar-les del tot. No som prou intel·ligents per veure-les venir, sense acabar arrossegant-nos com ara estem fent? M'agradaria ser més optimista, però avui, si més no des del punt de vista econòmic i social, no ho soc gens. Tant de bo recapitulem aviat i ens adonem que així no podem anar enlloc. 

Asil polític per a l'opositor veneçolà

Els líders dels partits polítics no acaben d’entendre que la ciutadania està molt cansada d’ells. És lògic que cada partit polític intenti desgastar l’adversari per fer-se un lloc, per aconseguir el poder i poder implantar el seu programa polític, que hem d’entendre s’emmarca sota una ideologia concreta. El que no s’hi val és criticar l’altre faci el que faci, que probablement seria el mateix que ells farien, si poguessin.

Avui ha estat notícia la fugida de l’opositor veneçolà, que demanarà asil polític a Espanya. El govern socialista l’ha traslladat en un avió militar i, en aquests moments que escric el post, està volant cap a la base militar de Torrejón de Ardoz.

El partit popular, que hauria fet el mateix, s’ha afanyat a buscar un motiu per criticar el govern. No podia protestar contra el trasllat i ha buscat l’excusa que el govern espanyol no ha reconegut la victòria de l’opositor. Ho havia de fer?

Entenc que es posi en dubte els resultats electorals veneçolans i que es reclami les paperetes de l’escrutini per confirmar o no la victòria de l’actual mandatari. I això ho ha fet el govern socialista. Però penso que si no es pot demostrar la trampa del govern actual veneçolà, tampoc es deu poder demostrar la seva derrota, oi? Si no hi ha llum, com es pot decidir que la victòria va ser de l’oposició?

Probablement, el govern de Maduro va fer trampa, però es pot proclamar alegrament la victòria de l’oposició? Té, el PP proves que demostrin la trampa del govern de Maduro? Si no té proves, com pot exigir que el govern espanyol proclami la victòria de l’oponent?

Sense posicionar-me de cap manera, crec que la decisió del govern espanyol és prou definitòria. Exigir en aquests moments un pas més és, simplement, embolicar la troca. Criticar per desgastar l’adversari, i això és el que ens cansa, i per això l’abstenció o l’auge de partits populistes a l’extrem dret.

Ens pot agradar més o menys el govern socialista de Pedro Sánchez. Als catalans ens ha portat a l’hort més d’una vegada, i hi tornarà, si pot. Ha enredat als partits independentistes en totes les negociacions fetes. Ha incomplert pactes i terminis. Això ningú no ho pot negar, però és evident que en aquests moments no hi ha, a Espanya, una alternativa de govern que tingui un mínim de garanties de procés i gestió democràtica. De moment ens hem de refiar que l’actual govern no disposa de majoria absoluta i necessita pactar, no gran cosa més. Tampoc cal ser innocents, que déu-n'hi-do el que n'hem estat!

Quatre mesos de víctimes innocents

De la guerra de Rússia contra Ucraïna s'ha vist que l'exèrcit rus no està tan ben preparat com caldria esperar, la qual cosa no vol dir que no faci mal i no en pugui fer molt més. A banda de les armes nuclears, amb un resultat incert al nostre món, globalment parlant, s'ha observat que ni els militars russos ni el seu armament utilitzat acaben de demostrar la potència militar que representa el país. Ucraïna, amb un suport relatiu dels països de l'OTAN, ha aconseguit frenar el que semblava que havia de ser cosa de pocs dies o setmanes. Això no treu que el dolor que Rússia ha infringit a Ucraïna no sigui execrable i terrible, i que la reconstrucció del país serà feixuga, amb moltes morts innocents.

Rússia fa mal perquè no deixa d'atacar fronts civils, i ho fa amb tota la intencionalitat. Quan els països occidentals es reuneixen per denunciar Rússia i prendre més mesures en contra seva, és quan realitza operacions militars de desgast i provocació. Té la paella pel mànec i malgrat tots els esforços per castigar-la econòmicament, Rússia aconsegueix oprimir i mantenir reprimida Ucraïna, que fa un gran esforç per no llançar la tovallola.

Són molts els comentaris respecte el futur de la guerra. Ningú pot assegurar quina serà la seva durada ni tampoc el resultat. Hi ha qui voldria que s'acabés tot seguit, encara que sigui assumint la derrota per part d'Ucraïna i perdent una part del territori. Hi ha, però, qui creu que Ucraïna no pot rendir-se i que els països de l'OTAN l'han d'ajudar per aconseguir la derrota de l'invasor.

Aquesta tarda m'he assabentat de l'atac a un centre comercial de Krementxuk, on es creu que hi havia un miler de civils. És evident que es tracta d'un atac premeditat per desanimar els ucraïnesos, però també els europeus que creuen que s'ha de posar fi a la guerra, amb les conseqüències que siguin. Rússia no ha pogut demostrar la seva superioritat militar, si més no per enllestir la feina en pocs mesos, però sí que té suficient força com per mantenir a ratlla Ucraïna el temps que faci falta. El dolor de les víctimes i familiars ucraïnesos és motiu de reflexió i no podem tancar els ulls a la realitat.

Estic convençut que la història donarà una lliçó al cruel president rus, la llàstima és que serà a costa de moltes víctimes innocents. Les guerres no són mai justes, i encara que els seus instigadors i culpables aconsegueixin els objectius, són massa les persones d'un i altre bàndol que esdevenen víctimes innocents, fruit de la barbàrie dels seus líders. Quan s'ataca directament a la població civil queda clar que no hi ha estratègia militar, sinó una repugnant crueltat dels causants de la guerra.

Senat republicà o demòcrata?

Estem a l'espera dels resultats de la segona volta de les eleccions a Geòrgia, on s'ha de veure si els demòcrates aconsegueixen frenar els republicans i permetre dos anys de vida tranquil·la al president electe Joe Biden. Els dos senadors guanyadors poden decantar la majoria republicana del Senat. Si els demòcrates es fan amb els dos llocs, aconseguiran l'empat i qui decidirà serà la vicepresidenta electa, la qual cosa permetria al nou govern dels EUA tenir majoria a les dues càmeres de representants i que no li frenessin els acords presos.

Ahir llegia que republicans que havien votat Biden, per no estar d'acord amb Trump, podrien ara votar republicans, per compensar la balança i evitar tot el control per part del govern. La idea tenia un sentit, ja que sempre fa por les majories absolutes. La necessitat de consensuar decisions sempre ha estat positiva. En resulta un govern més lent, però evita segons quines trifulgues, que a Espanya, amb el PP, ho hem pogut constatar.

Aquest temps d'espera, mentre dura el recompte de vots, tenint en compte la diferència horària, l'hem passat celebrant la Pasqua militar, amb un altre discurs del rei espanyol. L'interès d'aquest es veu que es trobava en saber si parlaria dels militars que li varen enviar una carta demanant que intercedís per canviar el govern. Sembla ser que el rei no n'ha dit ni mu. Algú s'ho pensava?

El rei només va ser contundent el dia 3 d'octubre de 2017, i per això hi ha tants catalans que varen fer creu i ratlla amb el rei i la monarquia. Fins i tot monàrquics de tota la vida. El perfil de l'actual rei és el que és, molt de la línia conservadora i en cap cas gens disposat en quedar en evidència amb qui li podria fer mal. Pedro Sánchez diu que vol millorar la monarquia. Què vol fer? Més transparència, diuen. Per veure què? Jo crec que ja ho hem vist tot, i no ens han d'ensenyar res més. Total... amb la inviolabilitat ja està tot dit.

En democràcia, el poble té dret a votar-ho tot

Eva Granados s'ha equivocat i de ben segur no volia dir el que ha dit. En democràcia no es pot pensar que hi ha coses massa importants que la gent no pot votar. Pensar o dir això és menystenir la democràcia. Precisament la democràcia es diferencia d'una dictadura en que és el poble qui és sobirà i no el dictador, sigui rei o sigui militar.

La pobra Eva Granados no em cau bé, no sé si és perquè la trobo una mica cínica, però en aquesta ocasió vull pensar que no ho volia dir. No pot ser que el seu subconscient l'hagi traït. De totes maneres, als partits polítics se'ls ha d'acusar en més d'una ocasió, que es pensen que són els que saben fer les coses. Hi ha molts polítics que no es consideren representants del poble, sinó dirigents del poble que ha de fer allò que ells volen.

Si hi hagués formació de polítics, amb cara i ulls, potser sí que podríem pensar que estan en un altre esglaó, però no és així. La Diputació de Barcelona, per exemple, és un cas flagrant d'assessors sense coneixement, simplement es tracta de tenir el carnet del partit polític de torn per poder estar en nòmina. Que quedi clar que no és tothom, però... Déu n'hi do!

Jo puc entendre que a l'Eva Granados, com a militant del PSC, no vulgui que s'organitzi un referèndum d'autodeterminació, però arribar a dir que hi ha coses massa importants com perquè la gent no ho pugui votar, és més greu del que alguna persona benèvola la voldrà excusar.

El gran problema de l'encaix de Catalunya a Espanya és precisament aquest, on preval la Constitució, encara que alguns hi votessin en contra, que no pas la veu del poble que representa que és sobirà.

Uns polítics irresponsables i covards

Ho deia l'altre dia parlant de les declaracions de Rajoy, Santamaria i Zoido com a testimonis en el judici del Tribunal Suprem. Uns testimonis que no es varen fer responsables de l'actuació policial del dia 1 d'octubre de 2017, que segons varen manifestar ningú d'ells no va donar cap consigna de l'actuació policial, carregant el mort als comandaments policials. Així de fàcil.

No és estrany que entre la policia hi hagi malestar. Potser alguns d'ells s'ho varen passar bé venint a Catalunya a atonyinar-nos, però estic segur que a la majoria no els feia gaire gràcia. No penso que hagi de ser agradable anar clavant cops de porra a persones indefenses, la majoria d'elles persones grans.

Els policies estan molestos per les declaracions de Zoido que es renta les mans de la decisió de començar a clavar cops de porra als concentrats als col·legis electorals, i també li qüestionen que hagués decidit col·locar com a coordinador de tota la policia a un militar.

Tots plegats continuen culpant els Mossos de no haver complert en la seva part, tancant els col·legis electorals. Ningú es considera culpable i els policies entenen que varen fer la feina que els varen ordenar fer.

La conclusió a què arribes és que els polítics del PP han estat uns irresponsables. En les seves declaracions al Tribunal Suprem, sobretot Rajoy i Zoido, han mal dissimulat un no recordar uns fets que no són tan antics i que varen ser prou significatius per al desenvolupament polític i social del país. A més Zoido es va comportar de manera molt covarda, la qual cosa t'explica que l'actuació de molts mals polítics només la sosté el poder que exerceixen, però a títol personal són unes persones molt mediocres i de poc fiar.

La xenofòbia de l'alcaldable de Badalona

Certament, avui a l'hora d'escollir tema de conversa en el blog m'ha resultat complicat. No he sabut trobar-hi cap notícia positiva per comentar i en canvi n'he trobat moltes de desagradables, encara que molt 'suades'. M'he decantat per parlar d'unes declaracions d'un polític impresentable, a part de xenòfob, com és l'Albiol, futur candidat a l'alcaldia de Badalona pel PP.

Davant de l'agressió d'uns quinze joves a una noia i el seu promès, a Santa Coloma de Gramenet, deixar anar la seva ràbia i xenofòbia culpant la Generalitat per la permissivitat davant la immigració, en aquest cas especifica del Marroc. La reacció d'Empar Moliner ha estat molt encertada, recordant-li la 'manada' que va agredir sexualment una noia a Pamplona. En aquell grup de repugnants personatges hi havia un militar i un guàrdia civil, tots espanyols.

És fastigós comprovar el mal ús de la llibertat d'expressió de polítics del PP i C's, majoritàriament, per carregar-se tot allò que no és espanyol de pura raça. Aquest patriotisme fanàtic d'aquests polítics és el que provoca la violència al carrer i no els independentistes. Es valen d'aquests per furgar i decantar la societat cap a pensaments d'extrema dreta.

Vivim un temps difícil i entretant sembla que el govern de la Generalitat continua en standby. Moltes comissions, molts consells i moltes declaracions, però res efectiu. Potser seria bo unes noves eleccions i a veure si entre gent nova.

La Fundació Francisco Franco i la Sexta

N'hem parlat moltes vegades, però tot i així resulta insultant que en un país que es considera democràtic hi pugui existir una entitat, com la Fundació Francisco Franco, amb les prerrogatives i subvencions per part de les institucions de l'Estat i, per tant, subvencionada per tots els espanyols.

Una cosa és la llibertat d'expressió, tot i que no sé què passaria a Alemanya amb l'exaltació de la figura de Hitler, però una altra és que es subvencionin les seves activitats amb diner públic. Desconec quin serà el final de l'exhumació de les despulles del dictador. No tinc clar que el govern del PSOE aconsegueixi complir la seva promesa, però m'agradaria que així fos. En tot cas és injust acusar els socialistes de remoure el passat, perquè l'única cosa que estarien fent és resoldre temes pendents que no havien d'haver durat tants anys.

És una vergonya que Casado critiqui la llei de la memòria històrica. Es pot entendre perquè sabem quin és el passat dels fundadors del seu partit i la manera de pensar de molts dels seus militants, però a la vida s'ha de ser honest i acceptar les coses com són. No és de justícia mantenir el silenci sobre uns fets que varen suposar la mort i la tortura de centenars de milers espanyols. Els que varen perdre, els que defensaven la república espanyola, els contraris a l'alçament militar.

Pedro Sánchez obre la capsa de Pandora

Tot ha estat obrir la capsa de Pandora i han aparegut totes les serpents, algunes mig enterrades des de feia temps, però d'altres mig adormides o bé força actives per la gràcia dels grans partits espanyols, que no només les permeten, sinó que a més les subvencionen.

Pedro Sánchez va comunicar que exhumaria el cos del dictador Franco i tots els seus simpatitzants i nostàlgics de la dictadura han sortit als carrers i places a desafiar tal atreviment del president espanyol. No sé si ha estat innocència o desconeixement, però Pedro Sánchez ha despertat tota la ràbia continguda de l'extrema dreta espanyola, amb el PP i C's inclosos.

Espanya no ha fet la transició! A Espanya s'han mantingut els privilegis dels franquistes i el poder econòmic de sempre, mal dissimulat per no fer parlar més del compte i intentar passar desapercebuts, però de tant en tant sorgeixen rebrots que ens recorden el passat i maleïm el dia que ens vàrem creure això de la transició democràtica.

Ni Podemos, amb tots els seus discursos, és capaç de canviar la història de l'Espanya casposa, ultra dretana i obedient als poders polítics i econòmics, es disfressin de dreta o esquerra. Aquesta és l'Espanya que observem mirant tota la manipulació de la cúpula judicial, les institucions d'Estat i els partits polítics corruptes, la majoria d'ells, incapaços d'oferir un sistema polític just i democràtic.

Veurem si Pedro Sánchez se'n sortirà i no haurà de fer marxa enrere, per a més escarni a la seva direcció política del país. Amb Catalunya s'atreveixen, però no amb totes les forces ultradretanes espanyoles, infiltrades al món judicial, polític i militar.

Dos presidents amb massa poder entre mans

Fa temps que directament o d'esquitllada ens fixem en què fa el nen mimat més poderós del món, en Kim Jong-un, un personatge que te l'agafaries rient si no fos que té entre mans unes eines massa poderoses com per fer-hi broma, i no t'acabes de fiar que tingui el seny suficient per no acabar fent un disbarat.

En aquests moments, també, a l'altra banda, els EUA, hi tenim un president que tampoc no és gaire de fiar, i entre els dos són capaços d'engegar-ho tot a rodar. Em sembla que seria massa gros que es declarés una guerra, però avui passen tantes coses impensables que ja res no ens ve de nou.

La passejada militar que ha tingut lloc a Corea del Nord no és altra cosa que aprofitar l'avinentesa per mostrar qui la té més grossa. És una pràctica molt comú i que a governs com el nostre també els ha agradat sempre. La diferència és que les nostres forces militars només serveixen per atemorir-nos des del Matagalls o els voltants de Llançà, mentre que les forces de Kim Jong-un poden arribar molt més lluny i amb conseqüències molts pitjors, per la seva preparació i armament, però sobretot perquè qui té l'última paraula ens ha volgut fer creure que és capaç de tot.

Confiem que el seny, que potser no té el president coreà, sigui present en les decisions de les autoritats mundials que ens lideren, no sigui el cas que tinguem els dies comptats i no ens deixin ni tan sols conèixer si hi haurà referèndum o no.

El guió ens porta a parlar del Pressupost

Ahir podia estar parlant de la hipocresia i les incongruències d'una esquerra plorant i lloant la figura de Fidel Castro, encara que cadascú pensa el que vol i s'expressa com vol, sempre i quan els poders polítics i militars li ho permetin. Això a vegades hi ha qui no ho té massa clar. Avui hem de plorar la mort de setanta-cinc persones que sobrevolaven Colòmbia, entre elles un equip de futbol brasiler i els seus acompanyants.

La mort tràgica és sempre impactant i et fa trontollar pensant en com et pot canviar la vida en uns segons, o com la pots perdre. I és pensant en això que transcendeix quan trobes encara més absurd i inútil el joc polític que s'està vivint al nostre país, ara arran de l'aprovació, per part del govern català, del seu pressupost.

Parlo de joc polític perquè les regles estan establertes i el paper que cada partit polític ha de representar ja està escrit. Llegeixes les declaracions dels partits unionistes o de Catalunya sí que es pot, i no et vénen de nou, són les que toquen, sigui quin sigui el pressupost que se'ls presenti. Ja ho tenen escrit de fa temps, des de sempre.

Tampoc sorprèn el paper de la CUP, ells també fan el paper que se'ls ha reservat perquè interpretin. Són el corcó del govern de Junts pel Sí, i amb ells hauran viatjar sense treva. Són els que donen la nota de color i evitin que el resultat sigui del tot previsible. Amb la CUP no saps mai si acabaran en un bàndol o l'altre, i aporten una mica d'emoció, talment un partit de futbol que es guanya per la mínima i el contrari està abocat a la nostra porteria.

De la mort dels futbolistes i els seus acompanyants els nostres diaris no en parlaran gaire més, i només ho trauran per recordar els aniversaris, però dels nostres polítics i el pressupost en sentirem a parlar durant molt dies. Paciència!

Del diàleg entre Mas i Junqueras en podem treure molta informació

Diada de reis tranquil·la amb dos esdeveniments tradicionals: la Pasqua militar, presidida, però per un rei nou, i el sorteig del "Nen" que ha repartit alguna quantitat de diners a Catalunya, tot i que el primer premi ha anat a Madrid.

Els militars estimen Catalunya i ens volen obrir un museu militar perquè en puguem gaudir. No seria el primer museu militar que visitaria, però us haig de dir que no és l'estil de museus que m'agrada visitar. De totes maneres no hi tinc cap inconvenient. El que no sé, però és si les ganes d'obrir aquest museu són perquè de veritat compten amb nosaltres, o bé és una manera de contrarestar l'efecte del sobiranisme. Potser creuen que obrin el museu frenaran la nostra dèria de sortir d'Espanya.

Ahir es varen reunir el president Mas i en Junqueras i sembla ser que continuen en desacord. Algú està molt neguitós per aquest temps que considera perdut i donen la culpa al president. Jo, a la meva manera de veure-ho, si hi ha culpable considero que són els dos, perquè cap d'ells accepta la proposta de l'altre. De totes maneres són opinions que circulen i que en algun cas inquieten.

Jo penso que la pausa o parèntesi d'aquests dies no és negativa, i ho penso perquè crec que tots els moviments realitzats fins ara han anat acompanyats d'un excés d'optimisme, per part del sobiranistes, i ara potser servirà per posar els peus a terra.

Una cosa és el dret a decidir i l'altra el resultat del referèndum. El dret l'hem de defensar passi el que passi i segur que ens hi ajudarà més gent que la dels partits sobiranistes. Els resultats d'un referèndum sobre la independència són molt dubtosos. No està gens clar que el Sí, Sí tingués majoria en aquests moments. No sóc dels qui creuen que falta diàleg amb Madrid abans de prendre la decisió de convocar el referèndum o les eleccions plebiscitàries, sinó que penso que no s'ha treballat suficientment a casa nostra. Que ICV no hi estigui a favor és senyal que l'objectiu no està prou madur.

Ja m'està bé que Mas i Junqueras continuïn negociant, i així d'aquesta manera veurem realment què volen i quin paper pretenen jugar en el futur del nostre país. Potser al final ens adonarem que totes les mogudes ciutadanes han estat un engany en mans dels nostres polítics. Temps al temps.

Un dia remogut i violent

Avui ha estat un dia força mogut. Hem tingut onze detencions de persones acusades de terrorisme. Arran d'aquestes detencions s'ha produït unes protestes al barri de Gràcia que han acabat amb enfrontaments amb la policia. Per altra banda s'ha revifat l'afer Pujol amb la imputació, per part del jutge, de l'expresident, la seva dona i tres dels seus fills.

Al Senat s'ha viscut una picabaralla entre la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, i la senadora d'ERC, Ester Capella, que ha recriminat a la vicepresidenta el poc sentit que tenia mantenir el Senat que, contràriament al que diu la Constitució, desenvolupa molt poc la seva funció de representativitat territorial.

Més lluny de casa nostra s'ha produït una tragèdia, al Pakistan, amb l'atac dels talibans a una escola militar, amb el resultat de més de 140 morts, la majoria estudiants, com a venjança per les morts de l'exercit pakistanès.

A Síria també s'ha registrat 180 morts en l'assalt d'una filial d'Al-Qaida a unes bases militars. I tot això l'endemà del rescat accidentat d'un grup d'hostatges en una cafeteria de Sidney, per part d'un iranià fanàtic que va resultar mort junt amb dos dels hostatges, i de la matança de cinc persones en un edifici de Philadelphia.

Com es pot comprovar el món està cada vegada més esvalotat i paranoic, i si no procurem posar-hi remei, el futur és molt incert. Tot això no ho arreglarà la independència, per la qual cosa cal que hi dediquem bona part del nostre temps per intentar posar seny i trobar solucions. Nosaltres no aconseguirem evitar les morts de Síria o Palestina, però podem afavorir l'ambient del nostre entorn i fer més fàcil la convivència.