Què passa amb la licitació de contractes públics?

Arran de la renúncia de l'empresa que va guanyar la licitació per a la gestió del trenet a la nostra vila, he volgut reflexionar sobre el que està passant en els concursos per a la contractació de serveis del nostre ajuntament. En la majoria dels casos es presenta una sola empresa, i també s'ha donat el cas d'haver-la de declarar deserta.

El fet de no poder escollir entre diferents ofertes és un problema per a la nostra administració. Ens queixem dels monopolis dels serveis on no hi ha competència (em ve al cap ara la concentració bancària) i ara ens trobem que a l'hora de contractar un servei públic, no tenim l'opció d'escollir la millor proposta.

La renúncia d'aquesta empresa, que ha preferit incomplir el contracte signat i quedar-se amb un altre més avantatjós econòmicament, no seria tan greu, si en la licitació s'hi haguessin presentat més empreses. Ara, no tenim recanvi, i a les portes del mes de juny es fa impossible disposar del trenet per aquest estiu.

Si repassem les darreres licitacions veurem que hi ha altres casos tant o més greus, sobretot tenint en compte l'abast del servei i la repercussió que podria tenir una renúncia, quan es tracta de serveis essencials. Parlo de la recollida selectiva de la brossa, que només va rebre una oferta i que s'ha de posar en marxa el dia 1 de juny. Ens ha passat amb l'escola bressol, amb l'escola de música, i tot un reguitzell de contractes. Per no parlar d'aquelles subcontractacions, sobretot en obres, que acaben deixant la feina a mitges.

On és el problema? Estem elaborant uns plecs tècnics i administratius de manera errònia, que no interessen a pràcticament ningú? Falten empreses disposades a treballar per a l'administració pública, amb tot el que representa? Com es pot resoldre aquesta manca d'interès de les empreses per concursar a l'administració?

Crec que seria bo analitzar els motius d'aquest desinterès. No es tracta de culpar a ningú, sinó d'intentar millorar les ofertes perquè resultin atractives a més empreses, i que aquestes, si hi són, surtin de sota les pedres per aconseguir donar el servei. El preu és un incentiu, però no ha de ser l'únic.

Per què són importants aquestes eleccions?

Si tots els sondejos deixen clar que demà el PSOE mantindrà més o menys les mateixes posicions; que PSOE i Podemos no sumaran majoria absoluta i necessitarien ERC; que la dreta tampoc no sumarà... Per què anar a votar? O, a qui votar perquè tot això no passi?

A nivell espanyol hi hauria dues possibilitats. Per una banda sacrificar Podemos i decantar-nos tots a votar PSOE per aconseguir la majoria absoluta. O bé, sacrificar VOX i C's i votar massivament PP perquè aquests obtinguin la majoria absoluta. Tenen prou carisma Sánchez o Casado per aconseguir-ho?

Des de Catalunya la cosa es pot mirar de manera diferent. Hi ha en joc l'equilibri entre posicions constitucionalistes i independentistes. Votar PSC és reviure un partit en hores força baixes i aconseguir donar empenta el PSOE de Sánchez, o bé votar un dels partits independentistes per poder demostrar que l'independentisme és majoritari a Catalunya. L'opció dreta catalana crec que és molt minoritària, sobretot tenint en compte el moment que travessa C's.

Si realment volem optar per l'independentisme tenim 3 opcions que sumen per aconseguir superar el 50%. Tres opcions que no han aconseguit unir-se i que tenen objectius, en primera instància diferents. ERC sembla optar per aparcar les presses i intentar eixamplar la base de la defensa al referèndum, incloent-hi els Comuns. JxCat, dins dels embolics en què viu, sembla voler defensar l'autodeterminació al preu que sigui. La CUP vol entrar al Congrés que fer-se notar, per fer posar nerviosos els altres grups municipals que només pensen en il·legalitzar els partits independentistes i enviar-nos la policia.

Davant d'aquest panorama podem escollir, la independència la tenim molt lluny, però el protagonisme pot ser més rellevant segons la nostra tria. Jo tinc clar a qui vull votar, encara que sigui per tocar els nassos.

Els comicis de les candidatures transversals

A punt de tancar-se el termini per presentar les candidatures que volen participar a les eleccions del proper 21 de desembre, hem pogut observar que les candidatures amb opcions d'entrar a formar part del nou Parlament català s'estan confeccionant amb una gran dosi de transversalitat, totes elles excepte PP i C's que actuen sempre de manera molt compacta i sense opció a discrepar de la direcció dels seus partits.

Començant pel PSC, que ha incorporat exmilitants d'UDC (si els fundadors del partit aixequessin el cap!), i també membres significats de la plataforma SCC, que consideren que els professors a Catalunya adoctrinen i inciten l'odi contra Espanya; ERC també incorpora polítics que varen sortir d'UDC o del PSC; els Comuns, que han deixat clar que els seus vots no donaran suport a la independència, també han acceptat independentistes a la llista, la CUP, amb la pròpia diversitat que la caracteritza, també presenta diferents corrents ruptoristes, i la candidatura del President Puigdemont, que ha treballat fins a darrera hora per presentar una llistà unitària.

Aquesta transversalitat té un objectiu clar, ja sigui a favor o en contra, que és la independència. No sabem si el PSC, en funció dels resultats, s'aliarà amb C's i PP per oposar-se a qualsevol majoria independentista, ni tampoc si les tres candidatures independentistes, en cas de conservar la majoria absoluta, actuaran unides per tornar-ho a intentar. La pregunta que em faig és: I al marge de la independència o la unitat d'Espanya, hi ha alguna cosa a treballar?

Si ens creiem que hi ha vida més enllà de la discussió sobre la independència, aquesta transversalitat ajudarà a avançar en l'elaboració de lleis que permetin arrencar novament el país? Ens trobarem amb un jeroglífic amb pronòstics difícils? Tindran llibertat de vot els membres d'un grup parlamentari?

Si en tot moment es tracta d'elaborar la llista dels millors, s'ha tingut en compte a l'hora de confeccionar aquestes candidatures transversals? No creieu que hi ha el risc que s'hagin deixat dur més per les aparences que no pas per la capacitat de treball dels seus personatges? S'haurà d'anar seguint.

Iceta i Parlon, dues maneres d'entendre el PSC

El procés de primàries del PSC ens presenta la incògnita de si hi haurà votació o bé les dues opcions que opten a la secretaria general arriben a un pacte de col·laboració. Iceta ja ho ha demanat, però de moment la Núria Parlon ho ha desestimat. 

Iceta és partidari de no canviar gaire res i avisa Parlon que els canvis dràstics sempre han comportat problemes d'estabilitat interna. Iceta té el suport de les patums del partit, dels dirigents que no els interessa els canvis, es mantenen amb el discurs federal tot i saber que Espanya no està preparada perquè aquesta sigui una opció factible. Sempre és millor defensar una alternativa que no pas combatre una proposta.

Parlon vol una renovació profunda del partit perquè el PSC torni a ser el referent de l'esquerra catalana i surti d'aquesta letargia que fa tant temps que dura. Això espanta els dirigents històrics i farà difícil la victòria de la jove alcaldessa de Santa Coloma.

La situació política a Catalunya no resulta innòcua en la rellevància del PSC en el conjunt de partits catalans, sinó que li ha fet molt mal. L'ambigüitat en què s'ha mogut, per intentar acontentar tothom, a dins i fora de Catalunya, l'ha portat a la seva mínima expressió en l'àmbit polític català. Iceta creu que la seva feina va per bon camí i que encara no ha conclòs. Per la seva banda Núria Parlon entén que cal una sacsejada per recuperar tot allò que s'ha perdut en els darrers anys i aconseguir que el PSC ostenti el protagonisme que mai havia d'haver perdut.

El lloc ideal per a la Biblioteca d'Arenys de Mar

He estat una mica absent del que estava passant a Catalunya i també a Arenys per la mort del pare, encara que no he deixat de saber el posicionament final de les CUP que ha entristit a molta gent, però que caldria analitzar bé. Probablement Junts pel sí ha fallat en confiar excessivament en una gent que des del primer dia va avisar a qui no donaria suport, encara que entretant hi havia alguns elements que feien pensar que podien canviar d'opinió. Crec que el millor per a tothom és que el març hi hagi noves eleccions i que decidim el nostre vot a partir de l'experiència d'aquests tres mesos i de la nova realitat espanyola.

A Arenys de Mar he vist que el govern municipal ha decidit convocar un parell de consultes perquè els vilatans decidim què volem fer amb el rial del Bareu i on ens agradaria que es traslladés la Biblioteca. 

Sempre és important que ens demanin l'opinió, però seria interessant que es fes bé. Qui em coneix sap que sóc un defensor de la participació, però no a qualsevol preu. Molts recordareu el fiasco del procés participatiu sobre l'edifici del Xifré. No es pot tornar a repetir!

Un procés participatiu té diferents parts que s'han de treballar molt bé, i la primera és el lliurament de documentació i plena informació del que es porta a decidir. Les persones hem de conèixer els pros i contres de cadascuna de les opcions i votar en consciència. 

Defenso el procés, però reconec que em fa por. I em fa por perquè al meu entendre abans de decidir on posem la nova biblioteca hauríem de tenir clar de quins equipaments disposem, quines possibilitats té cadascun d'ells, quina és l'organització i distribució adient i per tant on seria el lloc més adequat. En poques paraules estic dient que necessitem un Pla d'Equipaments ben elaborat i consensuat.

Si traiem la Biblioteca del seu lloc actual què hi col·locarem a l'espai buit? Volem solucionar els problemes d'accessibilitat de l'actual ajuntament? Què volem que acabi essent el Calisay? Si hi instal·lem la Biblioteca on aniran els avis? I l'Espai Jove se'n veurà afectat? Què passa amb els bucs d'assaig? I la Raureta?

Hi ha aquestes i moltes altres preguntes en què cal trobar la resposta i per tant no es tracta només de decidir on ens fa més gràcia que vagi la Biblioteca, sinó quina és la millor distribució de serveis públics de la vila tenint en compte la realitat dels equipaments actuals.

El tema permetrà parlar-ne més vegades i crec que és important que tinguem tots la màxima informació. No podem ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra!

Les tres opcions de Catalunya a les generals

En aquestes eleccions espanyoles als catalans se'ns presenten tres opcions diferenciades amb uns quants candidats per escollir. Uns ens prometen la independència, els segons ens volen convèncer que junts anirem millor, i els tercers volen sotmetre'ns. Podem escollir el que més ens agradi, encara que no tinguem cap garantia que es compleixi. La tercera opció és la més fàcil que al final acabi passant.

Democràcia i Llibertat i ERC lluiten per recollir els vots independentistes. Ens asseguren que amb ells el procés continua i que cal demostrar a Espanya que encara no hem llançat la tovallola. Podemos, amb les diferents formes en què es presenta, ens vol seduir. Ens volen junts i ens prometen que serem nosaltres els que lliurement decidirem quedar-nos. Finalment, el PP i C's es barallen per convèncer-nos que són l'opció més clara per fer-nos desistir de qualsevol idea sobiranista, per la qual cosa es dirigeixen als unionistes assegurant-los que els independentistes no hi tenen res a fer, i se'n guardaran prou bé de moure un dit. 

Em deixo un parell de partits, ja ho sé, però és que el seu discurs no sé com catalogar-lo. Podria parlar d'una quarta opció, però és que... no porta enlloc. Per una banda tenim a Unió que en certa manera és l'opció de Duran i Lleida per mantenir-se amb sou al Congrés de Diputats, que predica en el desert. Allò que creu que seria ideal no agrada a ningú.

I el PSC, que no sé ben bé què volen fer. El més clar que han dit ha estat la promesa de traslladar a Barcelona el Senat. Un regal que no agrada a ningú. Continuen en l'ambigüitat i si els hagués de col·locar en algun lloc, em decantaria pel grup del PP i C's, però no ho expliciten clarament, encara que ho puguis entreveure.

Ahir, a la trobada mensual, en parlàvem i coincidíem en dir que estàvem poc engrescats per aquestes eleccions, que teníem més clar a qui no votaríem que no pas a qui li donaríem suport. Que ens movia més el desig de posar-li difícil a segons quins partits, que no pas catapultar-ne a un d'ells. Perquè en definitiva no tenim cap certesa que es produeixi cap canvi significatiu.

I En Comú Podem què hi pinta?

Mentre a la major part d'Espanya es repartiran el pastís entre el PP i C's, podria molt ben ser que Catalunya tornés a manifestar-se diferent amb una victòria de l'agrupació liderada per Xavier Domènech, En Comú Podem. Sembla evident que el PP quedarà per sota de la resta dels grans partits, i podria molt ben ser que C's no tingués la pujada que en principi se li donava.

Per què pot guanyar En Comú Podem? Com s'haurà d'interpretar si és així?

Malgrat que la situació actual sigui molt específica i diferent de sempre, Catalunya acostuma a respondre en clau d'esquerres quan es tracta d'eleccions generals. En aquests moments el PSC continua sense estar massa a to, el binomi Iceta-Chacón no acaba de convèncer. La forta pujada de la CUP en les darreres eleccions autonòmiques s'ha de veure com es tradueix aquesta vegada en què no es presenten. On aniran a parar els seus vots?

Tot i comptar que hi pot haver molta més abstenció que el 27 de setembre, de ben segur que hi haurà votants de la CUP que no es quedaran a casa, i l'opció de Xavier Domènech no és gens descabellada. Difícilment poden votar el PSC, que s'ha manifestat clarament unionista, i costa de creure que ara votin ERC o DL.

Amb aquest panorama jo em decanto a pensar que En Comú Podem pot ser una bona alternativa a la CUP, si aconsegueixen que se'ls perdoni el seu posicionament en les autonòmiques. Hi ha qui, incapaç de donar el seu vot a Mas o Junqueras, veu en Xavier Domènech el recurs menys dolent.

I com ho haurem d'interpretar? Seguint el mateix raonament, no hi podem veure tant un mèrit de l'agrupació com l'oportunitat de sorgir després de descartar altres opcions, ateses les opcions que la contesa electoral ens brinda.

Quatre opcions per a la primera alcaldessa d'Arenys de Mar

Si ens limitem a l'estadística pura, Arenys de Mart té un 40% de possibilitats d'escollir la primera alcaldessa de la vila. ERC, PP, ICV i C's presenten una dona com a cap de llista. Dues opcions de dretes i dues d'esquerres, encara que a casa nostra ja estem acostumats que dretes i esquerres pactin governs de consens.

Per especificitats de pactes Arenys de Mar s'emporta la palma. En aquest mandat que s'acaba, no tan sols hi ha hagut un govern de consens de partits de dretes i esquerres, sinó també de partits sobiranistes i unionistes. El Bloc i l'actual alcalde s'han manifestat independentistes i el PSC i el PP hi han votat en contra. Els quatre han governat junts durant una part del mandat, des de l'entrada del PSC fins a la sortida del Bloc per encarar unes noves eleccions.

Avui en Pau Roig, en el seu apartat de Facebook, ens donava unes quantes xifres de la història de les eleccions municipals a la nostra vila i ens avisava que "Arenys de Mar camina amb pes ferm i decidit cap a un ajuntament ingovernable". Parla d'aixecar un monument a les rotondes a aquells caps de llista que aconsegueixin més de tres regidors. Un repte que dies enrere particularment creia impossible d'aconseguir.

Sobre la ingovernabilitat hi podem fer alguns matisos, sobretot tenint en compte els pactes que s'han realitzat al llarg d'aquests anys de democràcia. El PSC ha pactat amb CIU, aquest mandat, i també amb el PP. En alguna ocasió (1987/1991) varen prioritzar el pacte amb el PP deixant ICV a l'oposició. Veient això podem dir que a Arenys qualsevol pacte és possible.

Però sigui quin sigui el pacte, una altra cosa és la governabilitat, i en això tornem a la reflexió d'en Pau. Si per governabilitat entenem el que ha succeït aquests darrers quatre anys, qualsevol entesa entre les diferents opcions polítiques pot servir, però si volem un govern de progrés que de veritat reactivi l'economia de la vila i ens espolsi de sobre aquest inconformisme d'anar fent bullir l'olla i deixar que els nostres veïns creixin més que nosaltres, ho tenim pelut i caldrà que afinem molt bé l'opció de govern que escollim. No ens deixem portar ni per sentimentalismes ni amiguismes. Mirem qui es presenta i quina és la seva capacitat de revolucionar aquest ajuntament que tenim tan adormit.

Els equilibris d'ICV no eviten renunciar al Sí-sí

Avui he llegit a la premsa comentaris sobre ICV, evidentment molt més ben escrits que els meus, però sí que he pensat que no estic pas desencaminat a l'hora de valorar la seva actitud. Em sap greu haver de pensar que els dubtes els poden massa i que cauen en la trampa de voler acontentar tothom, quan això és impossible.

No fa pas tant que dèiem el mateix del PSC. La seva crisi interna i externa, però la interna en concret, feia impossible poder mantenir tothom unit, perquè les posicions eren massa distants. Amb ICV passa també que a dins hi ha una bona colla de sobiranistes que es resisteixen a cedir espai, però són minoria i, avui, sembla que han perdut davant els que no abracen el sobiranisme.

Tot això ens porta a dubtar a l'hora de donar-los suport. Encara que sigui a les municipals, i entenent que els amics d'Arenys de Mar segur que formen part dels sobiranistes. A ICV els està passant el mateix que al PSC, que ja fa temps que les sigles els fan més mal que bé.

No em vull contradir a l'hora de sospesar què pesa més si les persones o les sigles del partit. Vull continuar pensant que en unes municipals, en viles com la nostra, les persones han de pesar més, però sempre penses que en el global les xifres que es donen són per partits polítics, i si una cosa interessa ara és que els partits sobiranistes sumin més, i això els descarta a l'hora d'escollir opcions.

ICV no es vol despenjar del procés que ha endegat Podemos, però es pot trobar molt fàcilment que Barcelona sigui l'excepció d'un anar junts a les eleccions, potser per la figura de l'Ada Colau. Si fos així, ICV fracassaria en l'àmbit sobiranista, perquè s'ha desmarcat definitivament del Sí-sí, i també de l'esquerra trencadora, perquè Podemos prescindiria d'ells. No voldria trobar-me en la seva pell en uns moments claus per al seu futur existencial.

Reflexionant sobre el meu vot de demà

Tal com està establert, avui he reflexionat sobre les eleccions de demà diumenge, i d'aquesta manera decidir a quina opció havia de donar suport. Diguin el que diguin no totes les eleccions són iguals i és per això que el vot no sempre es dirigeix al mateix partit polític.

Diuen que en les eleccions municipals el que compta són les persones i no pas els partits. Discrepo una mica en el sentit que en gran mesura sí que es vota les sigles, però és més fàcil que les persones que estan a les llistes tinguin un pes important a l'hora de prendre la decisió, més que en altres eleccions. 

La reflexió d'avui m'ha portat a decidir el meu vot en funció de la persona que liderava la llista electoral, o el català o catalana amb possibilitats de convertir-se en eurodiputat o eurodiputada. 

He pensat que votar PP volia dir donar el meu suport al senyor Cañete i afavorir que el senyor Santiago Fisas entrés al Parlament europeu. Votant el PSOE donava suport al jove Javi López i podia facilitar que Esther Niubó també anés a Brussel·les, i tota la gent del PSOE.

Si votés C's donaria ales al senyor Javier Nart, que té les seves simpaties amb Catalunya, i si ho feia a UPyD ajudaria a que la inestimable Teresa Giménez Barbat tingués alguna opció a entrar al Parlament europeu. Votant ICV-EUiA reforçaria que Ernest Urtasun defensés els interessos catalans des de Brussel·les.

Hi ha també dues opcions en què el cap de llista és català. La llista de CIU, que incorpora el PNB com a segon, o la d'ERC, amb el filòsof de Calella, el senyor Josep Maria Terricabras, al capdavant.

A part hi ha 34 llistes més, però us confesso que no me les he mirat i per tant les he descartat. Amb 7 opcions per escollir m'ha semblat suficient, sobretot perquè a l'hora d'analitzar les expectatives de qui ens podria defensar millor els interessos dels catalans, n'he trobat alguna que he descartat aviat.

Finalment m'he quedat amb dues opcions, de partits polítics ben diferents, i he mirat bé les dues llistes i els polítics catalans amb opcions d'entrar al Parlament, però sobretot la confiança que em donaven per defensar-nos a Europa, i això ha estat definitiu. No sé si m'equivocaré, però ja tinc clar a qui votar.

En defensa del vot diferenciat per a cada convocatòria d'eleccions

Continuo defensant que les properes eleccions són per escollir els nostres representants al Parlament europeu, i no es poden llegir en clau local, més enllà de l'interès perquè ens defensin com a catalans i no per fer projeccions en futures eleccions. La defensa dels interessos de Catalunya podria reduir el nombre d'opcions a escollir, ateses les nul·les possibilitats que en moltes candidatures, hi pugui sortir escollit un representant català. És allò de la circumscripció única que PSOE i PP han avalat des del primer dia.

ERC, CIU, ICV serien els partits amb més possibilitats, al marge del PP i el PSOE on tenen calculat que hi entrarà un català a cada formació política. Votant a CIU podem assegurar-ne dos, però després ve allò del grup parlamentari a qui donen suport. En el cas de CIU sabem que un dels dos representants, el d'UDC, donarà suport al Partit Popular Europeu (EPP), que presideix el senyor Jean-Claude Juncker, que també aplaudeix el senyor Rajoy.

El senyor Jean-Claude Juncker ha deixat molt clar que no està a favor del dret a decidir dels catalans. I remarco el dret a decidir, no pas la independència. Això vol dir que votar CIU és donar un vot en contra al dret a decidir, que es contradiu amb el que ens ha expressat i continua fent el senyor Duran.

Segur que aquest detall, que no agradarà als militants i simpatitzants convergents, és una raó de pes perquè una bona part de catalans no els doni suport i es decantin millor per l'opció d'ERC o d'ICV, que voldran o no la independència, però segur que estan a favor del dret a decidir.

Amb això vull dir que fer una lectura dels resultats de les eleccions europees i projectar-ho en unes eleccions estatals o autonòmiques, és un error, perquè moltes persones, que no tenim prefixat el nostre vot i som molt lliures de votar a qui ens ve més de gust, molt probablement canviem de vot segons sigui perquè ens representin a Europa, Espanya o al Parlament català.