La Renfe es passa al bus

Mireu si funciona malament el servei de trens a Espanya, amb especial referència a Catalunya, que RENFE ha decidit crear una empresa d'autobusos pròpia per oferir el servei alternatiu a les aturades de trens per diferents incidències. La previsió que millori, doncs, aquest servei ferroviari és esperpèntica, o si no, no caldria fer l'operació.

És cert que, en ser moltes les circumstàncies que cal contractar empreses d'autobusos per donar el servei alternatiu, i que no sempre és fàcil trobar la disponibilitat, però sobretot el cost que això representa, la millor solució és tenir la pròpia empresa d'autobusos i no haver de dependre de ningú més.

Perquè una cosa és la planificació d'obres que et permet preveure les necessitats d'autobusos que tindràs durant un període de temps determinat. El que no és previsible són les incidències puntuals que obliguen a tallar trams de via, ara sí ara també. Quan això es repeteix tan sovint, com està passant darrerament, gairebé que pots planificar les necessitats. Pràcticament, no hi ha dia que no calgui contractar algun o altre autobús.

Aprofito per comentar les declaracions del ministre de transports, l'altre dia a Madrid. Ja no dissimulen i accepten que la cosa de Rodalies està fotuda. I en el cas de la línia que travessa el Maresme, ja tornen a parlar d'alternatives al traçat actual, per les envestides del mar, que cada dia són més freqüents. Ara, però, ja no pensen a traslladar-ho a l'interior, sinó que se li acut elevar trams de via, on passa massa arran de mar.

Seria desitjable que la gent del territori hi tingués alguna cosa a dir. No em puc imaginar una costa del Maresme amb trams com el de Caldes d'Estrac amb la carretera nacional. Una via de tren a l'alçada d'un primer o segon pis. Una bona vista panoràmica del nostre Mediterrani.

A veure què en surt de tot plegat!

El peix del Mediterrani

Aquesta tarda he assistit a la conferència programada a l'Ateneu arenyenc, a càrrec de Manel Teodoro, biòleg. Si us haig de ser franc, em feia una mica de mandra, perquè a casa s’hi està molt bé! Però l’acte em despertava interès. Pel tema, que és molt desconegut per a mi, i el ponent que m'ha ajudat a treure'm la mandra de sobre i aixecar-me del sofà.

A la nostra vila tenim molt bons biòlegs, cadascun d’ells amb la seva especialitat, i tots ells bons divulgadors, de qui sempre aprens. No tenia excusa, doncs, i m’he dirigit fins al nostre Ateneu que, dit sigui de passada, fa molta feina, organitzant moltes activitats, totes elles molt interessants. Aprofito per felicitar-los.

De la xerrada d'en Manel n'he tret alguns apunts que m'han semblat interessants. El títol de la conferència era una pregunta: Ens podem continuar menjant el mar?

Del nostre mar, el Mediterrani, ha dit que era molt poc productiu. No és un mar mort, sinó que hi ha vida, però tota la productivitat se'n va fora a través de l'estret de Gibraltar. Segons s'ha dit, es podria considerar com un desert, fins al punt d'afirmar que l'activitat adequada és el turisme. I la pesca? 

Segons en Manel, al llarg de la història no hi ha hagut gaires canvis en la manera de pescar. En concret parlava de l'arrossegament. Sí que s'hi ha introduït molta tecnologia, que ho fa diferent.

Avui queda poc peix, i per això hi ha les consignes que deixen sense poder pescar molts dies de la setmana. Segons el conferenciant, avui es vol resoldre tot allò que s'ha fet malament des de sempre, i els pescadors actuals en reben les conseqüències.

Pràcticament, ha desaparegut la pesca artesanal, aquella que s'adaptava a la realitat de cada moment, diversificant el sistema de pesca i els tipus de peix a pescar, i han quedat les barques grosses, les d'arrossegament.

Quant a la resposta a la pregunta inicial, podrem continuar menjant peix fresc, però a un preu més alt. A Arenys queden un parell o tres de peixateries, i la majoria de peix que es compra és a través dels supermercats: peix congelat i envasat, que és la gran tendència arreu. De fet, coneixement poques espècies de peix, i els majoristes ens porten només aquell peix que els resulta rendible.

En defensa dels nostres pescadors

Avui dubtava entre parlar de la dràstica reducció de la pesca, que proposa la Unió Europea, o de l'informe de l'ACA sobre la proposta de l'equip de govern municipal de cedir la plaça Lloveras per construir-hi el nou Centre d'Assistència Primària (CAP). Ambdós temes són prou importants per fer-ne menció, encara que del primer haig de reconèixer que vaig una mica peix.

Em resulta estrany i preocupant que la Unió Europea pugui fixar en un màxim de vint-i-set dies a l'any la possibilitat dels pescadors de sortir a pescar amb el sistema d'arrossegament, que diuen que és el majoritari, i que afecta moltes famílies. També als consumidors, que podem veure reduït el nombre de peixos i una alça important dels preus.

La primera pregunta que em faig és qui pot pretendre que una empresa, encara que sigui familiar, pugui subsistir treballant vint-i-set dies l'any? Tenen pensat, aquests dirigents europeus, subvencionar pels dies que es quedin a casa, o no és cosa d'ells?

Ja he dit que no hi entenc i desconec si hi ha altres maneres de pescar que respectin millor la biodiversitat del Mediterrani, però en tot cas una decisió com aquesta, d'una reducció tan dràstica, no es pot prendre alegrament i s'ha de valorar totes les conseqüències.

He llegit que les administracions, catalana i espanyola, estan del costat dels pescadors i que intentaran frenar aquesta decisió tan nociva per als nostres pescadors. M'agradaria entendre-hi més i poder opinar més vehement, però en tot cas, em solidaritzo amb els pescadors i em preocupa també que no es faci prou per protegir la biodiversitat del nostre mar. A veure si ho fem compatible.

Quant al tema de la plaça Lloveras segur que trobaré un altre moment per comentar-ho, però en tot cas crec que ha prevalgut el sentit comú, i em continua estranyant que, per un moment, el nostre equip de govern hagués pogut pensar que era una bona opció. 

Només existeix allò que veiem?

Ahir comentava que la guerra entre Gaza i Israel tapava la notícia dels greus estralls a l'Afganistan pels sismes que ha patit aquest cap de setmana i que han tingut rèpliques. Però aquesta no és l'única notícia que queda aparcada i que, com acostuma a passar, fa l'efecte que ja no hi passi res, com és el cas de Ucraïna i la guerra declarada per Rússia. 

Allò que no es veu no existeix, i sota aquest principi, que condiciona la nostra vida, però és totalment fals, veiem com els successos van desfilant per davant nostre i esdevenen efímers. Només una aparent calma ens retroba amb guerres i conflictes semi-oblidats.

I la pregunta que em faig és, a qui beneficia més, Rússia o Ucraïna, l'esclat de la guerra entre Gaza i Israel? Després de rebre diàriament notícies de la guerra a Ucraïna, ens trobem que ara les hem d'anar a buscar mig amagades. Però la guerra continua, i el patiment de la població ucraïnesa persisteix.

Podem aprofundir més en aquest examen i ens sortiran altres conflictes que ens pot semblar que ja no existeixen pel simple fet que no els veiem ni llegim a la premsa. Només cal que fem una repassada pels diferents països africans i ens adonarem que la guerra és present a molts més llocs que a Israel o Ucraïna. I podem fer memòria del genocidi dels rohingyes. Quant fa que no ens en parlen? I aquí hi havia una premiada amb el Nobel de la pau.

Entenc que el nostre cap no ho pot tenir tot a primer terme i que també prioritza la informació d'acord amb el temps en què aquesta s'origina, però és una llàstima que oblidem tan fàcilment. Sobretot que oblidem les desgràcies i el patiment de la gent. 

Aquesta setmana Gaza és notícia de portada, però recordem que el nostre món està ple de guerres i conflictes i que els nostres dirigents van saltant d'un lloc a l'altre, dissimulant com poden i amagant allò que no els interessa, però que nosaltres tampoc hi fem gaire res per reivindicar la pau, la justícia i el dret a viure amb dignitat de tota la humanitat. I si voleu parlem d'immigració i el paper que juguen els països europeus davant la mort al Mediterrani, i podria anar seguint. 

Ho deia l'altre dia, deixant clar que res justifica la mort de víctimes innocents, i cal insistir que tampoc és just mirar cap a una altra banda quan hi ha persones que tenen tantes dificultats per viure dignament.

Setmana tràgica al nord d'Àfrica

Aquesta setmana ha resultat tràgica al nord del continent africà amb el terratrèmol del Marroc i el cicló que ha afectat una part de Líbia. Si la desgràcia grega amb extensos incendis i unes pluges que varen inundar el país eren motiu de preocupació a Europa, després han arribat els dos episodis esmentats que han agreujat la situació i ens han compungit.

Hem llegit força sobre els efectes del terratrèmol al Marroc, però encara poc sobre les inundacions de Líbia. Vull pensar que es deu al fet de ser massa recent com per tenir-ne informació suficient, però d'entrada tot fa pensar que el nombre de víctimes serà molt superior, atès que hi ha moltes persones desaparegudes.

El nostre país es banya amb les mateixes aigües que els dos estats afectats, però sembla que tenim molta més sort. Ja ens hi trobem amb el cúmul de morts mentre intenten travessar el Mediterrani, amb governs que s'esforcen a posar-hi tots els impediments possibles, causant moltes més víctimes.

La bellesa del nostre mar porta la motxilla de la mort i la desesperació de persones que fugen de la guerra o la misèria en busca de feina i pau. És per això que hi ha persones que tenen certs recels de banyar-s'hi recordant que les mateixes aigües esdevenen mortals per a molta gent.

La reacció a les dues tragèdies ha estat positiva i immediata, tot i que en el cas del Marroc hi ha hagut crítiques per manca d'ajuda i del rebuig del rei del país a acceptar-la d'alguns països com de la mateixa França. Però com deia l'altre dia parlant del Marroc, seria bo que no calguessin desgràcies per esdevenir solidaris. 

Ho tenim massa a prop com per desentendre'ns-en i és lògic que ho tinguem present, ja sigui a través dels mitjans de comunicació, els nostres espais de lectura i narració, a les converses amb amics i familiars. Ho hauríem d'aprofitar per ser més conscients dels privilegis de que gaudim, i no queixar-nos tant, a vegades de coses ben simples i insignificants, sobretot quan ho compares amb fets on la vida està en joc.

El corredor del Mediterrani una quimera?

El corredor del Mediterrani és una necessitat que fa massa anys que espera ser una realitat. Els diferents governs centrals han actuat amb una mentalitat centralista que s'ha constatat al llarg de tota la història. Han preferit més invertir en l'esquema radial, a partir de Madrid, que no pas tenir en compte una zona amb molta activitat econòmica, però al marge de la capital.

La pressió que s'ha fet des de Catalunya s'ha menystingut deliberadament, i el relleu que ha agafat València sembla que ha despertat més interès. No és només beneficiar Catalunya, sinó tota la zona del Mediterrani, i en conseqüència l'Estat en el seu conjunt.

Com acostuma a passar, tot són promeses que no s'acaben complint, i any rere any s'ha de reivindicar aquesta necessitat que no pot esperar més. Avui s'ha reunit el col·lectiu Vull Corredor, amb una representació de 1.300 empresaris i l'assistència de la ministra de Transport, la catalana Raquel Sánchez. 

Hi ha un calendari previst que es tem que no s'acabarà complint. El problema és que ja anem tard, perquè no ha interessat al govern de Madrid, tant en èpoques del PP com del PSOE. El centralisme està molt arrelat en aquests dos partits, com es pot comprovar en molts aspectes.

I no els fa vergonya. Penso que caldria una estirada d'orelles des d'Europa, a veure si en fan més cas. Si més no ja que ens subvencionen, tenen tot el dret d'exigir que es vetlli per allò que pot ser beneficiós per incrementar el PIB. No és estrany que hi hagi malfiança amb la destinació dels diners europeus que ens han de venir, que també es volen centralitzar i no donar marge de maniobra a les comunitats perquè els gestionin d'acord amb les respectives necessitats.

Tot plegat un mal endèmic de difícil solució, perquè no hi ha una alternativa de govern al centre que sigui possible, i que tingui una mentalitat diferent, comprenent que allò que beneficia a uns quants, encara que no sigui directament Madrid, beneficia a tothom.

L'Open Arms incomoda el govern

Es demostra que un govern té nivell quan és capaç de resoldre les adversitats, saber trobar solucions als problemes que es plantegen. És per això que nosaltres votem els nostres governs, perquè portin a terme els seus programes, però davant dels obstacles, dels imprevistos, de les situacions de crisi, les sàpiguen resoldre de la manera més urgent i eficient possible.

Dit això podem afirmar que Espanya fa molts anys que compta amb un govern incapacitat per estar al capdavant de l'Estat. Hi trobem molts exemples que a tots ens vénen a la memòria, més enllà dels que tenim més presents actualment, com són els joves d'Altsasu, el procés català amb presos polítics i exiliats, o el rescat d'immigrants al Mediterrani.

És una gran vergonya el que està passant al mar Mediterrani. N'he parlat fa poc perquè és un tema massa greu com per tenir-lo oblidat, i cada dia hi ha noves notícies, de nous fets que no troben una resposta lògica, valenta i moralment justa per part del govern de Madrid. No és només aquest govern, però això no els eximeix de la seva responsabilitat.

L'Open Arms fa nosa al govern. El seu treball de salvar vides humanes els molesta perquè els fa trontollar la consciència. Els deixa sense arguments quan no accedeixen a rebre les persones rescatades o bé pressionar Malta i Itàlia perquè ho facin. No podem confiar en un govern com l'actual, si obra d'aquesta manera davant dels fets del Mediterrani. El problema, però, és que no tenim una alternativa millor. Aquesta és la dissort dels espanyols i de les persones que intenten arribar a terra ferma.

Una Europa immoral

Continua i amb més força la vergonyosa actitud de l'Europa civilitzada. Cada vegada ens hem d'avergonyir més de què està passant a Europa, però si una cosa supera els límits de la immoralitat és el paper que juguen els estats europeus davant de l'arribada d'immigrants des del sud, salvats d'una mort segura gràcies a l'actitud i esforç del voluntariat, de persones com la gent d'Open Arms.

Què ens està passant? Quin exemple estan donant els dirigents polítics italians, i quina és l'actitud de la resta de països europeus? Quina Europa estem construint?

No podem estar de vacances ignorant el que està passant al Mediterrani. Els obstacles que els estats estan posant per poder desembarcar persones que han estat salvades del mar. Quina actitud pot ser pitjor que permetre la mort de persones al mig del mar, amb la desesperació per poder arribar a un món que els permeti viure dignament?

No ho puc entendre, però si m'aturo a pensar-hi m'adono d'actituds de dirigents de C's que estan en la línia. De l'odi a l'adversari. D'esclafar qui no pensa com tu. Amb aquestes maneres es pot entendre que hi hagi governants que prefereixin veure morir éssers humans, abans de donar-los una oportunitat per refer la seva vida. Indignant!

Tots pendents de l'Aquarius

Avui diumenge està prevista l'arribada de l'Aquarius a València. Finalment hauran estat tres les embarcacions que han transportat els emigrants rescatats al Mediterrani i que Malta i Itàlia es negaven a desembarcar a les seves costes. El canvi en el govern espanyol ha permès que aquestes persones poguessin arribar a València i acabar el seu primer malson.

I dic primer, perquè les seves peripècies no hauran acabat una vegada posin peus en terra ferma. Cap d'ells pot estar segur de què li passarà en els propers dies. Seran acollits a Espanya? Els tancaran en un CIE? Els deportaran als seus països d'origen?

Estem parlant de persones i no pas d'objectes, i això vol dir que hauríem de ser més curosos. No podem estar jugant amb éssers vius com si es tractés d'objectes. Cal tenir molta cura, sensibilitat i respecte per a unes persones que han estat patint fins al punt de jugar-se la vida per sortir dels seus països. No es tracta de frivolitzar ni jugar a veure qui queda més bé davant dels ulls del món.

Vull pensar que el govern espanyol és conscient de tot plegat i no utilitzarà els pobres emigrants per posar-se cap medalla, en la seva cursa per escalar posicions i obtenir més mèrits davant d'unes possibles eleccions generals.

Aplaudeixo la decisió del govern de Pedro Sánchez, però li demano seriositat i consciència que estem parlant de persones. El seu principal objectiu ha de ser trobar una solució per a aquestes persones i no un rèdit personal.

Què ens està passant a Europa?

Mirant Europa, des de casa nostra, tens la impressió que alguna cosa falla i no saps ben bé perquè. Deixant de banda la reacció o inacció davant del procés i el mal tracte que rebem d'Espanya, mires què s'està fent amb els milers de persones que intenten travessar el Mediterrani, i no ho acabes d'entendre. Què pretenem? Quin valor donem a la vida d'aquestes persones? Què esperem que passi?

Se'm fa estrany pensar que puguem ser tan perversos com per permetre que persones que passen gana o pateixen la guerra es trobin en la situació que es troben a l'altra riba del mar. Segons sembla, els libis, encarregats d'aturar-los, els maltracten, torturen, sinó els maten. Podem dormir tranquils?

No pretenc pensar que la immigració no sigui un problema complex que requereixi estudiar bé les solucions, però la vida d'una persona és més important que res més. Sí, la vida d'una persona que ve de l'Àfrica perquè vol viure en pau, és el més important i el que hem de protegir.

L'exemple que estan donant els estats europeus davant del problema de la immigració, i de la mort de moltes persones que pretenen travessar el Mediterrani, et fa sentir molt poc solidari i arribar a plantejar-te si de veritat ens interessa formar part d'aquesta organització d'estats, la Unió Europea, o estaríem millor anant pel nostre compte i respectar la vida dels altres, com a principal objectiu.

Per acabar-ho d'adobar ens demanen paciència!

Enric Millo, el delegat del govern espanyol a Catalunya, ha entrat a formar part de la llista de polítics impresentables, molts d'ells a les files del PP català. Les seves paraules i actitud davant dels problemes de col·lapse de l'aeroport de Barcelona no només són una demostració de cinisme, sinó que al mateix temps deixen veure l'atac constant a Catalunya. Volen ofegar la gallina dels ous d'or?

Aquest rancor cap a Catalunya es podria entendre per part del govern espanyol i els seus seguidors, però que això vingui per part de catalans, és increïble. No sé si tenen la ment bloquejada i actuen com a titelles, o bé com es pot ser tan cec anant en contra del país que t'ha vist néixer.

Ens bloquegen els ports marítims, posen totes les traves al corredor del Mediterrani i col·lapsen l'aeroport de Barcelona per frenar qualsevol intent de progrés econòmic. I ens demanen paciència! Que s'ha tornat boig? Com es pot ser tan cínic i malalt? No era el senyor que parlava de diàleg? Com és que no va convocar la part catalana? Com és que no es va presentar a la convocatòria de la Generalitat? Tàctica o gamberrisme?

Reconec que em vaig equivocar arran del seu nomenament. Em pensava que l'etapa gris de l'anterior delegada del govern hauria finit i que en començaria una altra de millor, però va ser un error. No es pot confiar en la gent del PP. Mai faran res per millorar Catalunya, ni l'economia, ni la cultura, ni el benestar social, mai!

I ens demana paciència? A mi se m'ha acabat i crec que tenim prou motius com per pensar d'aquesta manera. El PP català és la negació del nostre país, i em sap greu per molts regidors i regidores d'aquest partit que treballen de la mà de la ciutadania per treure'ns del cul de sac on vàrem acabar arribant, però els seus companys del govern i de la institucions supramunicipals els fan un flac favor.

El guió de Trump supera la ficció

Si a alguna persona se li acudís produir una pel·lícula sobre Trump i calqués la realitat de la Casa Blanca, molts pensaríem que és poc real i fins i tot mal documentada. Diuen que la realitat supera la ficció, i en el cas del president dels EUA hi ha una evidència autèntica. Ningú amb els cinc sentits es podria imaginar un guió com el que segueix el president Trump.

Les decisions que es van succeint ens deixen sorpresos i amb la incògnita de si podrà continuar en la mateixa línia durant molt de temps. La decisió de cessar el director de l'FBI i amenaçar-lo si parlava amb la premsa és un fet insòlit en un país de tradició democràtica, si més no d'una manera tan evident. A Espanya es fan nomenaments molt dubtosos, però ja sabem quina qualitat democràtica tenim.

A diferència del nostre país, on les notícies s'eternitzen i evolucionen molt a poc a poc, el món viu fets transcendents que ens treuen la son de les orelles. Avui estem expectants per conèixer què passarà a França en les eleccions legislatives després de la victòria del president Macron, o bé de quantes lleis revocarà Trump de l'era Obama. Malauradament el que no canvia és la dissort en el Mediterrani de les persones que volen arribar a Europa. És una vergonya per a tots nosaltres.

Les promeses de Rajoy, un insult a la intel·ligència

Rajoy ve a Barcelona a fer promeses d'inversió i demanar ajuda als grans empresaris escollits, i a primera fila el senyor Florentino Pérez, que hi té molts interessos personals, però sentit de país, res de res, interès col·lectiu, cap ni un. És que tot això no interessa als qui tenen els calers i només deixen anar engrunes a la majoria que, estoicament, escoltem una vegada i una altra aquelles promeses que no s'acaben complint.

Em diuen que a hores d'ara ens deuen 10.000 milions i ens en prometen 4.000 fins al 2020. Suposo que, si arriben, ho faran al final del període. Disculpeu-me, però no me'ls crec. Un govern insensible als problemes de Rodalies, a les morts de la carretera nacional pel seu pas per les terres gironines; un govern que posa entrebancs al corredor mediterrani, només pel fet que Madrid és al centre i Catalunya en sortiria beneficiada; un govern que per afany de poder centralista permet que el port de Barcelona no pugui créixer com seria possible, o l'aeroport...

Les promeses de Rajoy tenen aire de xantatge, de voler-nos enredar conscient que no ens ho creiem, i amb la intenció de ferir-nos i menysprear-nos una vegada i una altra. Rajoy sap que si promet més, si promet tot allò que ens deu, la resta de l'Estat se li posarà en contra, i és per això que ve a Catalunya a tirar-nos per la cara la burla d'unes promeses que tot Espanya sap que no es portaran a terme, i que per això no ho criticaran.

Rajoy ve a dir-nos que ens arreglarà els problemes d'infraestructura, però no accepte a escoltar-nos quan li diem que ja ens ho sabem fer nosaltres, sigui amb un estat federal o amb la independència. Que ens ho deixi fer i de ben segur que ho solucionarem millor i molt abans. És per tot això que les seves paraules no són consol de ningú, sinó un insult a la intel·ligència.

El PP no serà alternativa de govern malgrat la crisi del PDECat

En el relleu d'Alicia Sánchez-Camacho per Xavier García Albiol, el PP català es conjura per ser alternativa de govern a Catalunya. Com s'ha vist el partit popular ha estat sempre un partit residual que amb l'aparició dels nous partits polítics es va veure relegat a les últimes posicions. A diferència de la resta d'Espanya, a Catalunya el C's va fer forat i de ben segur que li va treure una bona colla de vots, encara que no només a ells, sinó que al PSC també ho varen patir.

És cert que el PDECat no acaba d'assentar-se i queda molt lluny del temps en què CIU va dominar durant anys el panorama polític català. La nova situació li és incòmode i té adversaris a dins del seu aliat, ERC, però també més a la dreta, amb formacions que s'haurà de veure si acaben quallant.

El PP podria ser una alternativa de govern si no portés la llosa del seu amo i senyor, el PP espanyol, i el reguitzell de pals a les rodes a qualsevol iniciativa catalana, i no em refereixo al procés, sinó des del corredor del mediterrani, els accessos al port de Barcelona i el sistema financer en general.

C's a Catalunya fins ara no ha hagut de portar cap motxilla que li fes ombra i provoqués algun tipus de rebuig. Li pesa l'experiència dels seus a nivell espanyol, i això els pot restar vots i no sortir tan airosos com en les anteriors eleccions autonòmiques.

Sigui com sigui, haurien de canviar molt les coses perquè el PP català pogués competir com a opció de govern, i com a molt haurà de batallar per veure si queda per sobre de C's o es manté en els darrers llocs. Entretant el partit en el govern haurà de fer-s'hi molt per no quedar relegat a posicions que li puguin comprometre la seva supervivència, no sigui que li passi una mica com a qui va ser el soci fins no fa gaire, i que ahir comunicava la seva dissolució.

Empresaris catalans i valencians pressionen Rajoy

Per què el govern espanyol no desencalla el corredor mediterrani? Algú podria pensar que no tenen clar que sigui tan important per a Espanya, però els més malpensats diem que no els interessa afavorir catalans i valencians, perquè només pensen en Castella.

Del govern de Madrid sempre he pensat aquella tria que fa un quan sap que l'altre n'obtindrà el doble. Opta perquè li treguin un ull i deixar cec l'adversari. En el cas del govern de Madrid prefereix frenar el creixement econòmic d'Espanya per evitar que els pobles de la mediterrània en surtin beneficiats.

I no penso que tingui res a veure amb les aspiracions independentistes de Catalunya, perquè també es perjudica València i Múrcia. Espanya no ha avançat i encara creu amb l'eix radial, reforçant una sola capital en detriment de possibles equilibris territorials.

El més greu de tot plegat és que no només no es fa res a favor del corredor del mediterrani, sinó que sembla ser que es gasten diners europeus per a l'eix central, a Madrid, entre Chamartin i Atocha.

La trobada d'avui a Tarragona d'empresaris catalans i valencians reivindicant l'acceleració dels treballs del corredor, per no continuar asfixiant on més es produeix i, encara que no ho vulguin reconèixer, salven el global d'un país que encara té reminiscències del passat.

S'haurà de veure si amb aquesta trobada empresarial el govern de Rajoy mou peça, encara que tots coneixem el president i és massa orgullós com per fer alguna cosa pressionat. Aquest orgull tan marcat és el que ha perdut Espanya al llarg de la història.

De què està disposat a parlar Rajoy?

Des de la presa de possessió del nou president dels Estats Units, i fins i tot abans, no hi ha dia que no tinguem tema per opinar. He de fer un esforç per canviar de subjecte malgrat hi ha notícies que són prou interessants i curioses, sense necessitat d'entrar a valorar-ne la bondat ni les conseqüències que poden comportar cadascuna de les decisions del senyor Donald Trump.

Però a casa nostra tampoc no quedem curts, i dic casa nostra fent-ho extensiu a l'Estat que ens estima tant. Si no és per comentaris despectius contra els catalans, o pífies del president espanyol, o decisions judicials contra el nostre govern o el Parlament català, sempre succeeix algun o altre fet que és prou significant per parlar-ne.

A mesura que es refreda l'impacte de l'estada del nostre president a Brussel·les, van sorgint nous temes que el substitueixen amb l'acompanyament de les crítiques més o menys despectives cap a comentaris o decisions de càrrecs electes catalans, això sí, del bàndol sobiranista, perquè els unionistes tenen la butlla pagada.

Avui Rajoy ha dit que descartava qualsevol plantejament d'establir un pacte fiscal per a Catalunya perquè això provocaria "problemes descomunals" a l'Estat. Què ha volgut dir amb això? Tampoc està disposat a parlar d'una modificació de l'Estatut de Catalunya. Doncs on és la voluntat de diàleg? De què vol parlar amb Catalunya? D'inversions!

D'inversions sí que en vol parlar, però el problema és que els catalans estem escarmentats. Fa massa anys que ens prometen inversions miserables i ni aquestes s'acaben realitzant. Què ens pot prometre que ens puguem sentir còmodes dins d'Espanya? El corredor del Mediterrani? L'accés al port? De què i com ens vol convèncer?

Continuo pensant que els catalans que defensen Rajoy ho deuen tenir molt clar o bé en treuen suficient rèdit, però a mi se'm fa molt difícil trobar-hi sentit i un mínim de confiança en què tot pot millorar. Els defensors del referèndum pactat encara piulen? Ho creuen de veritat o bé ens estant enganyant? Tinc molts amics federalistes, però... tan ingenus són? Probablement pensen en el futur de Catalunya, quan ni ells ni jo existirem, el futur dels seus néts o besnéts. I malgrat tot els considero optimistes.

Afloren les contradiccions en la campanya electoral

D'aquesta campanya electoral destaco les contradictòries declaracions de polítics d'un mateix partit, en funció del públic de torn. Abans es dissimulava un xic, per allò de la imatge, però darrerament sembla com si donés punts i es proclama amb absoluta normalitat i sense passar vergonya.

El més coherent sempre ha estat el PP que ha predicat sempre el mateix missatge, contrari als interessos de Catalunya, tant si es tractava de polítics madrilenys, extremenys o catalans. Ja he comentat més d'una vegada que l'actitud dels populars bascos respecte al País Basc no ha tingut mai res a veure amb l'actitud dels populars catalans respecte a Catalunya.

El PSOE seria el posicionament contrari. No diu el mateix el PSC que els socialistes andalusos, sobretot des que els presideix la Susana Díaz. El problema és que el PSC no hi pinta res i accepta totes les humiliacions dels companys estatals.

En el cas de C's, que són tant o més centralistes que Rajoy, no tenen contradiccions entre ells, però sí que el seu missatge és diferent quan parlen a Catalunya de quan ho fan a la resta de l'Estat. Encara no tenen grans conflictes interns, o si més no els mantenen força amagats.

Finalment, dels quatre grans partits espanyols hi ha Podemos que, al meu entendre, ha variat des de l'inici, amb un Pablo Iglesias molt centralista, però que les circumstàncies l'han modulat una mica, sense que puguem donar-li cap premi a la descentralització. En tot cas ho dissimula, més que tot perquè necessita els vots de la perifèria. El corredor del Mediterrani, però, el deixa en evidència.

La intervenció del papa Francesc no ha evitat la guerra

Mentre a casa nostra només es parla del procés sobiranista i de manera especial de la cita entre Rajoy i Mas, que no acabem de saber qui diu la veritat, a l'Orient mitjà continuen els bombardejos i la mort de víctimes innocents. No es tracta de qui té raó, sinó d'evitar l'assassinat de persones que han tingut la desgràcia de viure en un país en conflicte des de fa molts anys.

La incapacitat per aturar la guerra fa que dia rere dia anem sumant morts, i de la boca dels dirigents i responsables dels atacs només en surt odi i ànims de revenja. El papa Francesc va intentar reunir les dues parts per evitar que continuessin lluitant sense diàleg ni resultats. La iniciativa de Francesc estava condemnada al fracàs, un més dels molts que s'han anat succeint al llarg dels anys. 

No és normal que qualsevol fet, per esgarrifós que pugui ser, sigui motiu o excusa per recuperar els atacs i multiplicar exponencialment el nombre de morts. Si bé la mort i la injustícia es troba a diferents indrets del nostre món, hi ha territoris que ho pateixen de manera intensa. 

A les aigües d'aquest mar nostre, on molts hi aneu a banyar-vos i que molts més contemplem diàriament, la mort i el patiment hi és molt present. Síria, Egipte, Líbia, Israel... països banyats pel Mediterrani i castigats per les armes.