Algú que m'ho expliqui

Sempre que parlo de tribunals de justícia i sentències judicials comento que hi ha moltes coses que no entenc i que necessito que algú me les expliqui. Puc estar més o menys d'acord amb les decisions dels diferents jutges, però sempre em falta informació suficient i si pot ser objectiva millor. Una altra cosa és que critiqui la lentitud dels judicis. No pot ser que es triguin tants anys a sentenciar, sigui per absoldre o per condemnar.

També he posat en dubte l'objectivitat d'alguns jutges i d'algun tribunal de justícia a l'hora de dictar sentència i fins i tot a l'hora d'alentir un procediment que no els agrada. Crec que sense necessitat d'entendre de lleis, hi ha coses que queden molt clares i evidents. El cas de la no aplicació de la llei d'amnistia crec que és el més clar de tots en aquests moments.

Després de la sentència del TJUE em fa l'efecte que el Tribunal Suprem té plantejada una estratègia per evitar acceptar la derrota i aplicar l'amnistia. L'estratègia consistiria a anar amnistiant a poc a poc les causes menys impactants. Aquelles que afecten polítics i alts càrrecs de segona fila, deixant al calaix, de moment, els principals protagonistes que tothom coneix i n'espera el veredicte.

M'imagino que a la llarga tothom serà amnistiat, però l'orgull dels jutges que han fet mans i mànigues per mantenir imputats i a l'exili a uns quants, no els permet acceptar de cop la derrota. Ells no ho voldrien, i ha quedat palès des del començament, però cada vegada tenen menys excuses. D'arguments fa temps que no en tenen. Són només excuses i estratègies confuses que els mortals no coneixem ni entenem.

És una llàstima tot plegat perquè al final qui hi surt perdent és tot el sistema judicial i la mateixa democràcia. La desconfiança és total. Ja no creiem en l'objectivitat de la Justícia al nostre país, i això és molt negatiu en molts sentits, i un d'ells la convivència en un món divers i plural.

No era un criminal perillós?

No només les paraules se les endú el vent, sinó també tota la paperassa, acords i decisions signades. I ens hi hem d'anar acostumant, si no ens volem desesperar i trencar la baralla.

Això ho dic arran de la trobada del president Trump i el president interí Ahmed al-Sharaa, un exlíder d'Al-Qaida, que ja no deu ser tan dolent. 

Em sembla molt bé que la gent es trobi, parli i intenti millorar les relacions, però em sorprèn, encara, els canvis d'actitud en funció dels interessos de cada moment. Realment hem perdut la memòria, o millor dit, no tenim gens d'interès de recordar allò que passava anys, mesos o dies enrere. I això fa que la gent no entengui res i desconfiï de tot i tothom.

És evident que posar l'exemple del president dels EUA és una ironia. Si alguna persona canvia d'opinió i discurs en poques hores és ell. Un bocamoll, perillós pel poder que té i, per tant, pel mal que pot provocar.

Avui què toca dir? El que té menys importància és el que vàrem dir demà, i no ens preocupa pensar què direm demà. Quan ens llevem ja veurem què direm i què farem. Si ningú ens pot frenar, per què ens hem de molestar en ser coherents o, fins i tot, a donar explicacions dels canvis?

Tots tenim aquesta tendència de centrar-nos en l'avui sense recordar d'on venim i on volem o podrem arribar. Fa quatre dies que patíem una sequera extrema i ara, que hem tingut una bona tongada de pluges, ja ho hem oblidat tot. La sequera és part de la història passada. També la pandèmia de fa quatre anys ens havia de canviar la manera de viure. Una vegada superada, en què hem canviat?

L'apagada de finals d'abril ens va enganxar amb els pixats al ventre. Això no es pot tornar a repetir, i si fa el cas, hem d'estar preparats per afrontar-ho millor. En serem capaços?

Està bé viure al dia, però no podem oblidar-nos del nostre passat, dels nostres principis i, si hem de rectificar, ho fem, però sense oblidar-nos d'on venim i recordar per què hem arribat fins aquí.

Tenir paraula!

Si hi ha una cosa que em desespera i em treu de polleguera és trobar-me amb persones que no tenen paraula. Que et diuen una cosa i després no responen. Considero que és una manca de responsabilitat i de respecte als altres. Si has quedat amb alguna persona per fer alguna cosa i en acabat no pots complir, el més correcte és que et disculpis i expliquis els motius que t'han impedit actuar segons la paraula donada. Fins i tot et pots inventar una mentida pietosa, però donar la cara.

Darrerament, m'hi he trobat en més d'una ocasió i intento entendre per què passa. Si només em passa a mi, o bé hi ha unes raons que puguin explicar aquest comportament que, de primeres, representa un trencament de la paraula donada i, per tant, una manca de respecte que genera desconfiança.

Com pots confiar en una persona que ha incomplert la paraula donada i no s'ha dignat, ni tan sols, a excusar-se? I això està passant en molts camps, també en el lleure, però quan t'hi trobes en el món empresarial, on un professional et fa perdre la confiança, el tema s'agreuja. Llavors ens queixem que som poc productius, que no hi ha bons professionals, que la postvenda o servei no funciona.

Davant l'augment d'aquestes situacions vaig proposar-me ser molt exigent en mi mateix i complidor. Tan bon punt acabaven un servei, els reclamava la factura i els feia la transferència a l'instant. Pensava que si eres bon client i pagaves sense espera, la seva resposta, davant de qualsevol altra petició de treball, seria també immediata. Estava equivocat. Ni sent un pagador exemplar, he aconseguit que els professionals amb qui m'he posat en contacte responguessin amb rapidesa, sense deixar-me a l'estacada.

Hi ha excepcions, i és bo reconèixer-ho, i els ho comento i felicito, però sí que cada vegada m'he trobat amb més situacions d'aquestes, arribant a la conclusió que potser anem tips. Segurament hi ha més demanda que possibilitats d'oferir el servei, però en tot cas, si aquesta és l'explicació, no queda justificat el silenci per resposta. Es pot incomplir la paraula donada per mil raons, però aquestes, per educació i bon fer, s'han d'explicar.

Recordant les víctimes d'ara fa dos anys

Tots, en algun o altre moment del dia, hem tingut un record pels fets d'ara fa dos anys a Barcelona i Cambrils. Va ser un cop que va colpir a molta gent i que encara ens manté d'alguna manera afectats. El fet en sí és suficient per trasbalsar-nos, al marge de tenir en compte les circumstàncies i tot allò que encara no hem pogut saber, ni nosaltres ni les persones més properes a les víctimes mortals i les ferides.

Avui calia fer un acte de manifestació de dolor per la mort de persones innocents, víctimes d'un atac terrorista que no havia de succeir. Que no es justifica, per més cridòria que vulguin fer, aquelles persones malaltes mentalment, ofuscades i manipulades. Avui no era dia de reivindicacions, encara que les tinguem presents perquè la nostra societat necessita explicacions, necessita respostes d'aquestes institucions, d'aquest Estat que diu fer tan bé les coses.

Han passat dos anys i encara cueja el mal afegit per interessos. La premsa espanyola, la policia espanyola i el mateix Estat es varen preocupar per trobar culpables més enllà de la seva responsabilitat. Els mossos varen estar al punt de mira. Tot per justificar que no estaven preparats i que la millor sortida era la gestió central de la policia. Qualsevol excusa és bona per voler recentralitzar el poder. Vergonya!

Avui recordem l'atac d'uns nois venuts, enganyats i manipulats per qui només s'alimenta d'odi vers els altres, vers aquells que són diferents. Hem de continuar creient que no tothom és igual, i que només en són uns quants els que estan afectats i impregnats d'aquest odi que els fa actuar d'aquesta manera. Hem de continuar lluitant per aconseguir una convivència rica en la diversitat.