Celebrar els cinquanta anys de què?

No acabo d'entendre els actes de celebració de la mort del dictador. Què volen que celebrem? La mort al llit d'un dictador que va reprimir-nos durant quaranta anys? Cinquanta anys de llibertat perquè el dictador va morir tranquil·lament al llit? Quin mèrit hi ha? Celebrar...

Franco va aconseguir mantenir-se al poder fins a la mort. Ningú va aconseguir fer-lo fora i reinstaurar la democràcia. Els fets varen ser purament naturals, i el successor va ser l'escollit pel dictador. On són els mèrits per celebrar alguna cosa?

Diuen que pretenen que els joves prenguin consciència de la història d'Espanya i valorin la llibertat que atorga un sistema democràtic. No acabo de veure que un reguitzell d'actes recordant la mort del dictador sigui el millor per enfortir els sentiments democràtics i fer obrir els ulls a la gent, sobretot a totes aquelles persones nascudes després de mort del dictador.

I amb això no em poso al costat dels detractors d'aquestes celebracions, PP i Vox. Aquests no ho volen perquè els agradaria continuar vivint en un sistema dictatorial, on uns pocs puguin dominar la resta. De fet, molts d'ells són hereus directes de les persones que varen fer possible que un sistema repressor es mantingués viu durant tants anys. Són hereus perquè de supervivents d'aquell període en quedem menys dels que veiem sortir al carrer amb el braç alçat, amb simbologia franquista i exaltant el dictador.

Difícilment em veureu en cap acte dels que es puguin programar per aquesta efemèride. Seria molt millor que es dediquessin tots els esforços per consolidar la democràcia al nostre país, millorant la situació de moltes famílies que continuen oblidades i que, com a molt, reben subvencions degradants, com li agradava fer al dictador.

També és cert que els catalans celebrem l'onze de setembre, una derrota que ens ha impedit avançar com a país lliure i sobirà. Potser és, seguint aquesta dinàmica, l'única manera que tenim de commemorar els fets històrics del nostre país. No m'hi veureu!

Un bon currículum!

Avui hem conegut la sentència que declara culpable l'expresident valencià, militant del PP. Un partit polític que declara escàndol sense precedents el cas de l'exministre socialista José Luis Ábalos. La veritat, però, em creia que ja l'havien sentenciat de tots els casos de corrupció que acumulava, i que vivia tan tranquil, com acostuma a passar al nostre país. Potser els únics que compleixen la pena són els polítics catalans.

El condemnen a 10 anys per uns fets del segle passat, si no vaig errat. I què passarà? Anirà a la presó? Podem fer una porra!

Una vegada més haig de manifestar la meva incredulitat amb la justícia d'aquest país. La confiança nul·la en ella, i el rebuig a les afirmacions sobre la igualtat de totes les persones davant la justícia. Ja sabem que això no inclou els reis, encara que ells siguin els primers de dir-ho. La mostra és que estem pagant el retir del rei emèrit, mentre ell va planejant l'herència perquè cap dels seus hereus hagi de pagar ni cinc. Un fet que nosaltres, els mortals, no podem ni imaginar. Potser sí, si ens afiliem al PP i fem favors que ens puguin gratificar.

Confiar en la justícia o en els polítics cada vegada és més complicat. I sap greu que sigui així, perquè no ens podem escapar ni de la justícia ni de la política. I n'hi ha d'honestos, però paguen justos per pecadors.

Tornant al cas Zaplana, ara caldrà esperar els recursos i altres moviments que endarreriran el compliment de la pena. Probablement, tot això arribi després del seu decés, que no li desitjo que es produeixi gaire aviat, però si han passat gairebé trenta anys, en poden passar uns trenta més, i potser llavors sí que ja no hi sigui.

La idoneïtat de l'impost de successions

L'article de Fernando Trias de Bes al diari ARA, "La casa dels pares", estic segur que generarà molts comentaris i també crítica. L'articulista sempre dona la seva opinió de manera franca i això acostuma a provocar recels i opinions contràries. Ell no se n'amaga, i penso que és d'agrair. Hi ha altres articulistes que procuren no definir-se del tot i evitar l'allau de crítiques. 

En aquest article critica l'impost de successions amb l'argument que els immobles que els fills reben dels pares ja han pagat tots els impostos haguts i per haver, i no té cap sentit haver de pagar pel simple fet de rebre'l en herència.

Hi ha persones que tenen molt clar que els propietaris han de pagar, sigui el que sigui, però han de pagar, i per tant els nous propietaris també, però no entren en l'anàlisi del fet impositiu. Els nous propietaris ja pagaran els impostos corresponents quan gestionin la propietat, però pagar per rebre-ho?

Sempre he defensat que l'Estat ha de tenir recursos suficients per fer una de les tasques més importants, segons la meva manera d'entendre la vida, i que és la redistribució de la riquesa. La manera d'obtenir aquests recursos és una altra història i s'ha d'estudiar bé i trobar-hi una lògica, que amb l'impost de successions som molts que no li sabem trobar, sobretot quan estem parlant de l'habitatge principal.

És cert que molts municipis tenen rebaixes considerables quan es tracta dels habitatges on residien els pares difunts, però no sempre és així, ni tampoc en la totalitat dels impostos a satisfer en el moment de registrar la nova propietat, per parts dels hereus.

La discussió pot ser llarga i es poden trobar molt matisos, però m'agradaria que la gent opinés amb arguments sòlids i no amb plantejaments ideològics que a vegades no s'aguanten amb res. No caiguem en la trampa de rics i pobres, perquè l'impost no ho té en compte. Podem discutir si l'Estat ha de cobrar més o menys impostos per poder tenir els recursos necessaris per actuar. Ja sabem que hi ha qui voldria un Estat feble i que les diferències entre la població continuessin augmentant, però això ja és un altre tema que dona per a un debat encara més llarg i profund.

La discussió sobre l'impost de successions no és nova d'ara i em temo que tindrà un recorregut llarg. Algú hi veu competència deslleial per part de les comunitats autònomes que l'han suprimit. Puc entendre que la nostra Generalitat està mancada dels recursos suficients per donar un servei d'acord amb les necessitats creades al nostre país, però cal veure d'on han de sortir aquests recursos i si l'opció de l'impost de successions té lògica o no. Sempre, al marge de les ideologies, i sense entrar a valorar particularitat de si els hereus tenen recursos per fer-hi front. Parlem en genèric i raonadament.

Desencís per l'evolució dels partits polítics

Els que portem uns anys en aquest món, que hem nascut sota la dictadura franquista, que vàrem córrer davant dels grisos quan érem universitaris i que vàrem confiar que amb la mort del dictador arribaríem a respirar aires de democràcia, avalats per una Europa esperançadora, ens trobem en estat de xoc quan veiem el que està passant en aquest segle XXI, que sembla no haver après res de la història ni dels fets fatídics d'ara fa cent anys.

Si analitzem les forces polítiques, com han evolucionat amb els anys i en quina situació es troben avui, i descartant aquells partits polítics ocasionals, que han aparegut i desaparegut sense deixar res de positiu, sinó més aviat havent empitjorat la política i de retruc la vida en societat al nostre país, ens adonem que la degradació i la pèrdua de valors i el baix nivell dels seus dirigents és un senyal inequívoc de la crisi que estem patint i que de moment no hi veiem un final feliç.

La història de la Catalunya de la transició democràtica parla de dos grans partits que s'han repartit el poder a les institucions, amb èpoques més brillants i d'altres de fosques i encara pendents d'analitzar a fons. Em refereixo al PSC i CIU. Els primers, que han aconseguit superar la pitjor crisi amb l'embat d'un partit irreal i oportunista, com va ser Ciudadanos, es troben en una etapa que no té res a veure amb la dels seus fundadors i garants de l'esquerra catalana. Els segons, desapareguts en combat, no han trobat encara uns hereus que facin honor a la seva memòria, i així ens van les coses.

Avui, en plena campanya d'unes eleccions generals que ens poden canviar el discurs més bàsic de supervivència de la democràcia, no tenim cap esperança que representants del poble català puguin incidir en les polítiques que condicionen el nostre futur. El PSC ha abandonat el seu país, els seus principis i la seva ideologia, per entrar a formar part d'un partit polític espanyol que es té per progressista, però que ha estat incapaç d'aprofitar la seva majoria parlamentària per fer el canvi democràtic que necessita el país.

Només ens queda el dret de fer-nos sentir, de dir les veritats per intentar avergonyir aquells representants polítics que neguen els nostres drets com a poble sobirà. Ni el PSC, ni els Comuns, ara sota les sigles de SUMAR, ni cap altra força política catalana no independentista farà res per a nosaltres. I amb l'exemple dels darrers anys al Congrés de Diputats de Madrid, dels tres partits independentistes catalans, només em consola pensar que amb la força de tots i el nostre vot, la CUP serà l'única capaç de dir les coses pel seu nom. No és gaire, però de moment és tot al que podem aspirar.

L'autoestima d'ERC

La història acostuma a posar les coses al seu lloc, i penso que això és el que passarà amb ERC, després del que estem veient a casa nostra des del moment que van aconseguir superar en vots als hereus de CIU. Era un tema que els tenia traumatitzats. Feia molts anys que hi anaven al darrere i no hi havia manera d'aconseguir-ho. A la meva vila d'adopció passava una cosa semblant amb el PSC. Va arribar un dia que ho varen aconseguir, també.

Després d'aquesta gran victòria, i de poder tenir un president del seu partit, molts dels seus dirigents no han pogut frenar-se, i s'han dedicat a criticar i insultar els seus companys de viatge. No seré jo qui surti a defensar els polítics de JxCat, ni els seus expresidents. Aquesta no és la meva voluntat, sinó només deixar constància de quina és la realitat dins d'ERC.

Que ningú dubti que l'èxit d'ERC té els dies comptats. Seran els seus adversaris o ells mateixos els que provocaran que una vegada més trontollin i comencin a tenir veritables problemes d'identitat. Entretant es mostren molt alegres i amb el cap ben alt, però no s'adonen que la ciutadania en comença a estar molt cansada.

De moment encara és l'hora que ens demostrin les seves qualitats per dirigir amb èxit el nostre país, i la seva coherència amb les promeses fetes. Tenen prou feines per justificar-se, però sempre hi ha qui ho resol atacant els altres, sense adonar-se dels mals propis. A Madrid hi hem tingut alguns exemples, com Joan Tardà i ara Rufián. També els arribarà l'hora d'abaixar el cap. Ara ens toca aguantar els improperis.

El que està més clar de tot és que els nostres polítics catalans no necessiten dels espanyols per desprestigiar-se. Ho fan solets ells mateixos. Enyorem els temps d'aquells polítics que ens varen il·lusionar. Avui passem per un període massa gris. Ells en són els culpables.

Primeres tasques de la nova etapa

Una d'aquelles coses que sempre deixes per a quan tinguis temps és l'ordenar les fotografies. Abans, però, has de tenir-les en l'aparell adequat i si no és així, es tracta de traspassar-les, amb molta paciència, procurant no deixar-te'n pel camí.

El primer dia de jubilat aquesta ha estat una de les tasques que hi he dedicat més temps. Un dia estrany en què trobava a faltar la consulta al correu electrònic de la feina per si havia arribat algun missatge que fos urgent a respondre. Em semblava impossible que això no passés, després de tants anys d'estar-hi enganxat, també en període de vacances. Suposo que aquest costum no el perds d'un dia per l'altre i que encara trigaré uns dies a fer-me'n la idea. Això sí, és molt descansat!

No he tingut ni temps per mirar les notícies i saber si hi ha alguna novetat. M'imagino que els comentaris polítics deuen anar al voltant del Tribunal de Comptes, i de la qualitat democràtica del nostre país. Sembla impossible que hagin passat tants anys des de la mort del dictador, i que encara tinguem problemes de salut democràtica. Tant que ens pensàvem que havíem superat aquella maleïda etapa!

Sembla estrany que la dreta franquista espanyola estigui tan arrelada i liderada per joves que varen néixer després de la mort del dictador. Es tracta dels hereus d'aquells que varen viure gràcies a l'autoritarisme i els privilegis dels que varen guanyar la guerra i varen estar al costat de Franco.

La meva generació ha viscut una involució que poc ens pensàvem. Alguns havíem cregut que amb l'entrada a Europa s'haurien acabat tots aquests mals, però ja veiem que no és així. I que no és amb la mort dels franquistes que aconseguirem la democràcia real del nostre país, perquè ja han nascut aquells que mantindran viva la lluita contra els drets humans, contra els més febles, alguns dels quals inconscientment els voten, empassant-se el seu discurs populista i fals.

Quaranta-cinc anys després

Han passat quaranta-cinc anys i em pregunto com pot ser que hi hagi tants nostàlgics, i encara més, com pot ser que n'hi hagi tants que varen néixer després de la mort del dictador. Què els fa recordar-lo i enyorar-lo? Tan bé ho han sabut fer els nostàlgics, els seus hereus?

És cert que qui surt al carrer acostuma ser una persona jove i que la gent gran es queda a casa, sobretot quan es tracta de manifestacions que fan preveure violència, però estranya que qui surt amb banderes franquistes, preconstitucionals, siguin joves que no han coincidit mai amb el dictador, i no tots són joves benestants. A què es deu?

Pots entendre que partits polítics com el PP, i ja no diguem Vox, enyorin temps passats, quan tothom havia de passar per l'adreçador. Els dirigents actuals no han viscut la dictadura, però n'han sentit a parlar, i bategen els altres com a comunistes i causants de la guerra civil, i veuen amb Franco la persona que els va alliberar. 

Probablement la culpa de tot és que el dictador va morir al llit i amb tots els honors, i que la normalitat democràtica ha estat supeditada a la voluntat dels hereus, de la dreta més dura, la més radical d'Europa. A diferència d'Alemanya, aquí va guanyar el dictador i ho va col·locar tot al seu favor. Vàrem entrar a Europa i vàrem passar la transició disculpant el mal de la dictadura, i demanant permís per canviar les coses, a la mínima expressió, just per sortir del pas.

A l'aniversari de la mort del dictador no hi ha copa de cava que hi valgui, perquè no hi ha res a celebrar. La transició democràtica no va ser cap trencament amb res del que estava imposat, sinó un acolorir l'Estat perquè des de fora ens deixessin jugar a la democràcia, una democràcia feble amb molts defectes, corrupció i poc penediment. I així ens va. Fins i tot els socialistes de la transició, s'escandalitzen davant fets tan normals com el pacte amb un partit polític democràtic, o el respecte a la llengua d'un país sobirà.

Partit Nacionalista de Catalunya

Fins ara tots els hereus i desnonats de Convergència Democràtica de Catalunya anaven creant partits polítics sense estripar els carnets. Era una acumulació de carnets que feia que les mateixes persones participessin en els diferents partits, sense acabar d'entendre què diferenciava uns dels altres, ni a les eleccions a qui realment representaven. La ciutadania anava a votar-los sense saber ben bé quin era el seu programa ni la gent que en formava part, més enllà dels que figuraven a les llistes.

El nou episodi post CDC ha estat la creació d'un nou partit, el Partit Nacionalista de Catalunya, amb la referència del PNB molt present. Un partit polític que deixa ben clar que no creu en la unilateralitat, la qual cosa és el mateix que dir que no pensa en la independència. No és estrany doncs que l'exconseller Ramon Espadaler, amb tota la seva colla, es pugui presentar de la mà en les properes eleccions.

En aquesta ocasió, una de les dirigents que ha manifestat de manera més clara el seu pas al nou partit, la Marta Pascal, ha informat que ha trencat el carnet del PDECat, cosa que marca una diferència a tot el que havia passat fins ara. Pascal ja no formarà part ni de CDC, ni del PDECat, ni de la Crida, sinó únicament i exclusiva del PNC. Caldrà veure, però si tots els membres d'aquest nou partit polític trencaran els lligams amb els partits anteriors, o bé si els estatuts permetran que continuïn sent militants d'altres partits com ha passat fins ara. Seria bo que definitivament deixessin clares les coses i ens expliquin les diferències respecte als partits que han abandonat.

La lacra de la dreta espanyola

Els fets de Turíngia demostren el distanciament entre la dreta europea i l'espanyola. La dimissió del primer ministre de Turíngia per haver assolit el càrrec gràcies als vots de l'extrema dreta deixa en evidència el PP i C's que s'han servit dels vots de Vox per aconseguir governar a Madrid, Andalusia o a Múrcia. Aquí a Espanya no hi ha manies. La qüestió és sumar, perquè ni valors ni principis ètics tenen cap consideració.

Quan vaig llegir que el lliberal alemany seria primer ministre gràcies a la ultradreta, em vaig espantar. Em vaig imaginar que Alemanya havia caigut en el mateix parany de blanquejar l'extrema dreta. L'ensurt no va durar ni vint-i-quatre hores, amb la dimissió per responsabilitat democràtica.

Ho tenim fotut a casa nostra, perquè ni el PP ni C's són una dreta democràtica, sinó que tenen el pòsit del franquisme. Per a ells tot s'hi val per governar. No hi ha principis democràtics que valguin si el poder està en joc. Ho hem vist des del primer dia, però ens ha semblat que podia tractar-se d'imaginacions nostres, que potser els infravaloràvem... Una vegada més ha quedat demostrat que la salut democràtica espanyola és molt precària. Contínuament estem lluitant entre la dignitat democràtica i l'autoritarisme més salvatge d'uns hereus del franquisme que han persistit, i que avui reben una gran ajuda del poder judicial.

El discurs de l'odi de C's

Té tota la raó Albiach, de Comuns, quan diu que "es pot fer una oposició ferma sense tanta gesticulació, discurs d'odi i banalització del terrorisme", referint-se a C's. Perquè realment és això el que han practicat des del primer dia, desmereixent el respecte que hauria de tenir per a qualsevol ciutadà, el Parlament.

Però C's no sap fer res més que soroll, insults i mentides, perquè no té un objectiu clar per a Catalunya més enllà de posar pals a la roda i desprestigiar-la. C's també a nivell d'Espanya patirà una davallada important perquè la ciutadania no és ignorant i ha pogut veure que els ha mentit, que només han procurat créixer per arribar al poder i exercir-lo despòticament. No són un partit amb saba democràtica, sinó uns hereus de l'autoritarisme.

Les picabaralles internes de Podemos i l'excés d'orgull de C's farà tornar el bipartidisme anhelat pel PP i PSOE. Està vist i comprovat que aquest país no està preparat per a les coalicions, i els governs només funcionen si disposen de majoria, siguin de dretes o d'esquerres.

No he volgut seguir la jornada parlamentària de la moció de censura que ha presentat C's al president Torra, perquè no puc sofrir veure perjudicada la dignitat del Parlament, i això no té res a veure amb l'encert o no de la mesura, sinó a com acostuma C's a plantejar les coses des dels seus escons.

El rei o els sindicats acosten Sánchez a Podemos

No sé si ha estat el rei o els líders sindicalistes que han fet canviar d'opinió a Pedro Sánchez a l'hora d'iniciar una nova tanda de converses i un acostament a Unides Podem. O potser forma part del joc orquestrat pel PSOE per anar donant voltes sobre el mateix tema i anar fent perdre el temps. 

Queda clar que ni PP ni C's estan per la labor d'abstenir-se i d'aquesta manera fer-lo president. S'ha vist molt clar que es troben més a gust amb els feixistes de Vox. Suposo que tenen més trets en comú. Vénen de les mateixes famílies franquistes, amb evolucions una mica diferents, però no tant!

Ara Sánchez diu que sí que parlarà amb els independentistes catalans. Suposo que ja no ve d'aquí, i tancant-se en banda PP i C's, és l'única possibilitat per fer cas al rei, que té corda per estona, encara que molts li desitjaríem una jubilació anticipadíssima.

No sé si la trobada amb ERC i JxCat li ve gaire de gust, però en tot cas haurem de veure què passa, ja que ambdós partits els veig força desorientats. Amb un Tardà canviant de discurs, no sé si li afecta l'edat o la jubilació, i amb el desori a què ens tenen acostumats els hereus de CIU. Un president que no funciona i un altre esgargamellant-se des de Brussel·les. Entre els dos no em fem ni un de sencer.

La societat civil representada per l'ANC també la veig desorientada, enfrontada amb els partits independentistes i volent fer una manifestació apartidista. No sé si compten en què molts comencem a estar-ne ben tips.

Continuarem vivim de vacances un mes d'agost molt tranquil, amb corregudes a última hora perquè la diada de l'onze de setembre no sigui un fracàs, i les negociacions un altre.

A la recerca de la dreta catalana

Llegint l'ARA l'anàlisi que fan la Núria Orriols i l'Anna Mascaró sobre la pugna per ocupar l'espai del centredreta catalanista, he pensat que realment hi ha força persones que han perdut el seu referent polític. Votants de tota la vida de Convergència i Unió s'han trobat que en pocs anys no han sabut qui volien votar perquè el relleu ha estat rar i complicat. No és estrany que fins i tot en les eleccions municipals s'hagi notat aquest fet, amb la gran davallada que ha patit JxCat, qui pròpiament ocupava el lloc dels Convergents.

La deriva del PP també ha fet que la dreta catalana, poc nacionalista, s'hagi trobat perduda tret de qui ha vist amb bons ulls el camí cap a l'extrem. L'alternativa de C's tampoc ha acontentat tothom, sobretot aquelles persones que no volen caure en la confrontació constant. 

Aquestes persones que es troben perdudes necessiten una força política que els representi, i que ho faci amb un certa credibilitat i possibilitats de sortir airosa en unes properes eleccions. La creació del partit polític Lliga Democràtica intentaria arreplegar desencisats del PP, C's i PDECat, persones que volen un partit de dretes català, no independentista, però sí que defensi els drets dels catalans. Són persones que han vist que ni el PP ni C's fan res per a Catalunya, i que el PDECat s'ha embolicat amb l'independentisme, que no volen ni sentir-ne a parlar.

Probablement aquesta seria la posició amb més possibilitats d'èxit, però no n'hi hauria suficient. Continuo pensant que Catalunya necessita un partit polític de dretes independentista, per no deixar-ho tot en mans de l'esquerra. Aquí hi haurien de jugar fort els hereus de Convergència i Unió que es mantenen amb la idea del referèndum com a solució de tots els mals del país, però ho haurien de fer de manera assenyada, sense deixar-se portar per les picabaralles ni les ganes de protagonisme. Si no són capaços d'asseure's a planificar bé el futur, el país continuarà coix, perquè li faltarà una pota per sentir-se equilibrat.

Un camí pel desert amb molt poca esperança

La vida continua, però tenim una orella parada a punt per escoltar què passa més enllà de l'entorn més proper. No oblidem que hi ha una sentència pendent que serà injusta si no és absolutòria, però que tots pensem que no ho serà, que aniran més enllà per fer mal, per escarmentar haver gosat aixecar-se contra la unitat de la pàtria. Celebrem la festa de Sant Joan i celebrarem les festes que l'estiu ens porta, però sempre amb una orella distreta esperant rebre notícies sobre el procés, sobre la maleïda sentència. 

Llegim que Mas està preparat per tornar-hi, que el PDCat i Junts per Catalunya estan mirant a veure si s'acaben d'entendre i aconsegueixen d'una vegada definir com han de ser els hereus de l'antiga Convergència, i que ERC busca com recompondre's per determinar com avança en el camí cap a la llibertat.

Volem pensar que el món avança i que nosaltres no estem aturats, però és un miratge. Des de fa dos anys que no movem fitxa. Anem donant voltes sobre un mateix punt, però no avancem, i quan els altres ho fan, vol dir que estem quedant enrere. Ens varen empresonar un govern i no hem estat capaços de substituir-lo més enllà del nomenament d'unes persones que no saben com fer-nos avançar.

Vivim del record i no hem après la lliçó. Esperem què passa amb la sentència per reaccionar, però quan arribi l'hora no haurem decidit què fer, més enllà de sortir al carrer a manifestar el nostre rebuig. Així no anem enlloc! No és estrany, doncs, que molts desitgin unes noves eleccions per treure'ns de sobre els polítics actuals i confiar que en puguin venir de millors.

La persistència de les clavegueres de l'Estat

Està completament demostrat que quan la fiscalia de l'Estat es proposa anar contra una causa, tot el poder judicial es posa en marxa i en conxorxa per portar-la a judici. El cas del procés per a la independència n'és una bona prova, però no només. Es tracta de proposar-s'ho. Si és així, doncs, per què hi ha tants casos de corrupció política que estan distrets, sinó amagats entre despatxos? La resposta és clara i rotunda: perquè no interessa!

Aquests dies hem pogut seguir el cas del líder de Podemos, el senyor Pablo Iglesias, i com es comprovava la implicació de les clavegueres de l'Estat per desprestigiar-lo i apartar-lo de la política competitiva. Ha passat amb el procés català, però aquí hi havia massa interessos com per trobar suport a la seva denúncia. En el cas de Pablo Iglesias ja s'hi ha afegit més gent. Passarà res?

La resposta, malauradament, també és força evident: els culpables continuaran vivint tranquil·lament. Aquest és el resultat que es va donant en tots els casos investigats. No parlem d'aquells que no s'inicien, perquè no hi ha objectivitat i el poder de decisió continua en les mateixes mans.

Durant molts anys ens hem queixat que a l'Estat no hi hagués una separació de poders real, i que els governs del PP i el PSOE tenien el coixí que els permetia fer i desfer sense haver de preocupar-se de res. No podem oblidar-nos, però que els governs de Madrid han disposat d'altres reforços i col·laboracions tan o més importants, com ha estat la policia i l'aparell de l'Estat. Els dos organismes són els que han permès que la transició no fos tal, sinó la perpetuació del poder dels mateixos que l'ostentaven dins del franquisme, i els seus hereus.

El ministre d'Interior ha assegurat que no existeixen clavegueres de l'Estat. Sabem, però que n'hi ha hagut sempre, al marge de qui governava, ens ho hem de creure ara?

Prohibir l'estelada

Llegeixo que el PP vol presentar una proposta de llei per prohibir llaços grocs i estelades a l'espai públic i fer-ne responsable qui ho permeti, amb penes de fins a la inhabilitació per a càrrecs públics. No em ve de nou perquè tots coneixem què hi ha al darrere i qui hi ha també. En una societat democràtica aquesta llei no hi tindria cabuda, però ja sabem que la nostra societat està malalta i encara hi ha massa hereus del franquisme, un sistema dictatorial on les prohibicions estan a l'ordre del dia.

Algú que m'expliqui què hi ha més democràtic que poder expressar els teus sentiments, ja sigui a través d'una estelada o d'una espanyola amb el pollastre. Per què no els podem permetre manifestar-se tal com són i pensen? La notícia deixa clar que el PP es refereix en tot moment a l'espai públic i no pas el privat. O sigui que al balcó podrem posar allò que ens doni la gana, i a dins de casa també. No em deixaran anar pel carrer amb el llaç groc a la solapa?

Tinc l'esperança que la proposta no avançarà perquè en aquesta ocasió el PSOE no es posarà al bàndol de l'extrema dreta espanyola, però no poso la mà al foc, perquè els socialistes des de fa temps no paren de sorprendre'ns.

Sincerament crec que el nivell polític espanyol és molt mediocre i no aconseguirem repuntar fins que no arribin polítics dialogants, amb un mínim de serietat per tractar els temes i no deixar-se portar per instints primaris i irracionals.

Cada vegada més vergonyant

Quant més avancem en la situació política a Espanya i Catalunya més vergonya em fa. La incapacitat d'actuar com a persones civilitzades i portar-ho tot a base de retrets, insults i mentides, em fa desesperar. Passi el que passi al final de tot aquest embolic, la situació resultant serà diferent. Tot el que hem viscut fins ara no ho oblidarem mai més. Cap confiança en els polítics i partits que han demostrat ser un niu de corrupció i desvergonyiment.

Avui pensava en els estudiants de la Universitat Joan Carlos I de Madrid, els estudiants de veritat, aquells que les seves famílies han invertit per una carrera, quines sensacions han tingut, com es consideren tractats per les autoritats acadèmiques. El currículum de la Universitat ha quedat tacat per sempre, i els universitaris i les seves titulacions totalment desacreditades.

I tot això ha estat possible perquè a Espanya la corrupció ho empastifa tot. El sistema polític és víctima d'unes manipulacions del poder real en benefici dels de sempre, dels hereus del franquisme. La dreta espanyola que no només es troba dins del PP i C's, sinó que es camufla a les files socialistes, no ha buscat mai el bé per al país, sinó els guanys per a la seva gent, i el pitjor de tot és que ho han aconseguit gràcies a les seves pròpies víctimes.

Sento vergonya d'Espanya, dels seus dirigents que no en tenen prou en fer el ridícul davant del món, sinó que gaudeixen torturant els seus adversaris, gràcies a l'engany i els poders que els donen suport. El poder judicial i la policia. Mai em podré sentir espanyol d'aquesta Espanya que m'avergonyeix.

El ressorgir del feixisme a Espanya és de qui l'alimenta

He llegit que Pablo Iglesias culpa els independentistes per fer ressorgir el fantasma del feixisme. Això és el mateix que culpar les noies que amb els seus vestits provoquen els violadors. En això també hi està d'acord? 

El problema, senyor Iglesias no són els independentistes, el problema són els feixistes, i una bona mostra han estat les manifestacions d'uns i altres. Mentre els primers no han causat danys, els segons sempre han acabat amb trencadisses i cremades de banderes i altres objectes. Aquesta és, entre altres, la gran diferència entre uns i altres.

Estic segur, senyor Iglesias, que esteu més a prop dels independentistes, encara que no us agradi la idea, que no pas dels feixistes, però les vostres afirmacions són molt perilloses i injustes. No hi ha res que pugui justificar les accions dels feixistes, i per tant no hi ha dret que vulgueu donar les culpes a qui no en té.

És cert que tota acció provoca una reacció, però cadascú ha de ser responsable dels seus actes, i no la dels altres. De la mateixa manera que el govern del PP és responsable, o ho hauria de ser, de la seva política recentralitzadora i restrictiva vers Catalunya, els independentistes, molts dels quals se n'han fet per culpa de la política del PP, són responsables dels seus actes. De moment, crec que queda molt clar qui actua amb responsabilitat, encara que no us agradi, i qui no ho fa, que tampoc us agrada. El ressorgir del feixisme a Espanya és de qui l'alimenta. Passi, doncs, la culpa als hereus del franquisme.

Qui nega la vulneració de drets civils?

Negar que s'estan vulnerant drets civils i atacant la llibertat d'expressió és una bestiesa que es pot entendre si ve del PP i C's, perquè tots sabem de qui són hereus, però es fa molt difícil d'entendre i alhora entristeix, si t'arriba dels socialistes. La primera pregunta que et fas és com poden haver caigut tant avall? Tan malament estan que hagin de liderar aquestes declaracions? No seran ells els abduïts de qui parlava l'altre dia el fiscal general?

Oblidem-nos del motiu de tot aquest aldarull, no creieu que hi ha una extralimitació per part del govern i la fiscalia? Estic totalment convençut que la història donarà la raó als que en aquests moments denuncien una pràctica il·legal i destructora dels drets civils. La història ho dirà quan tot això haurà acabat, però així va el món.

I la història també situarà a cadascú en el lloc que es mereix. Cada partit polític haurà d'arrossegar i empassar-se les actuacions que en aquests moments ha dut a terme, i adonar-se de l'encert o error en el seu posicionament. Tots han actuat pressionats i probablement amb el cap calent i amb poca racionalitat, però els que s'ho miren des de l'altra banda de la barrera, en una posició còmode, com són C's i PSOE, tenen menys perdó que el PP que es mou per ràbia, orgull i autoritarisme. A aquests la còlera els encega i no veuen més enllà del nas.

Activitat frenètica per avortar el referèndum

L'altre dia vaig estar a punt d'escriure un tuit sobre la semblança entre la imatge del fiscal general amenaçant els ajuntaments favorables a la celebració del referèndum i la que ens va oferir Carlos Arias Navarro anunciant la mort del dictador.

Avui hi ha massa coses que ens recorden els temps del franquisme i això vol dir que la nostra democràcia no ha avançat tant de com ens volen fer creure. De fet els governants espanyols actuals, amb el suport de C's, són els hereus d'aquells anys que alguns crèiem superats, però no.

Arran de la tenacitat del govern català, amb el president Puigdemont al capdavant, les mesures que va prenent el govern espanyol i el fiscal general resulten patètiques, i farien riure si no fos que ho pensen de veritat i han perdut el seny. Només el seu orgull els permet anar buscant la manera de posar impediments. Crec que mai s'havien imaginat que els costaria tant i a costa de deixar la seva reputació molt tocada, tant a nivell espanyol com internacional.

Independentment del que arribi a succeir el dia 1 d'octubre, l'endemà la situació no tornarà a la normalitat que voldria el govern espanyol. Els deures quedaran per fer i ningú no podrà abaixar la guàrdia, perquè el procés no haurà mort.

Sembla estrany que el PSOE, i evidentment el PSC, no s'adonin que han equivocat el camí. I amb això no vull dir que haguessin de defensar el referèndum, que ja m'agradaria, sinó simplement haver marcat distàncies amb el PP i C's. D'ara en endavant, tot el que puguin fer serà a remolc del lideratge del PP i la possibilitat de ser una alternativa de govern a Espanya, encara s'allunyarà més. És una llàstima!

Una setmana per recuperar la normalitat

A casa ens reincorporem al treball i l'estudi a partir de divendres i la setmana vinent. Les vacances, si tot et va bé, són esplèndides, però la tornada a la feina es fa feixuga, molt feixuga. La gran sort és que al cap d'unes hores d'estar treballant ja no te'n recordes que és tant bo desconnectar de tot allò que fas durant onze mesos l'any.

Enguany, a Catalunya, el mes de setembre serà especial, no dic ni bo ni dolent, sinó especial. Els independentistes, amb el govern català al capdavant, confiant poder organitzar el referèndum del dia 1 d'octubre. Els unionistes amb l'esperança que tot quedi en no-res i el dia 1 d'octubre sigui un diumenge normal i corrent, però no serà així. Tant si hi ha referèndum com si no n'hi ha, el diumenge 1 d'octubre no serà un dia normal.

Aquests dies de vacances si d'alguna cosa he desconnectat força ha estat de la política. Ara, amb la lectura dels diaris dels darrers deu dies d'agost suposo que em posaré al corrent, però us confesso que amb moltes ganes que el que hagi de passar, passi de pressa i retrobem l'estabilitat política i social, que fa falta.

Aquesta setmana és important perquè serà de transició de les vacances al treball, i una mala transició pot portar conseqüències molt desastroses, i sinó fixem-nos en la transició política espanyola. En un primer moment no es podia exigir gaire, però aquesta concessió ens ha portat on som, molt lluny del que calia esperar després de quaranta anys de dictadura, per acabar tenint els seus hereus als grups de poder econòmic i polític de l'Estat. Desfer-ho és pràcticament impossible.