La toponímia d'Eivissa

A la nostra visita a l'illa d'Eivissa em va cridar l'atenció que la gran majoria de pobles tenien el nom d'un sant o santa. De fet, la capital és una de les poques excepcions. Els grans municipis són, a part d'Eivissa, Santa Eulària, Sant Antoni, Sant Josep i Sant Joan. A més, aquestes poblacions tenen dins del seu terme municipal altres petits pobles que també amb nom de sants o santes: Sant Rafel, Sant Miquel, Sant Jordi, Sant Josep, Santa Agnès, Santa Gertrudis, Sant Llorenç, Sant Agustí, Sant Carles, Sant Mateu... 

És per això que un cop a casa he volgut conèixer la raó d'aquesta proliferació de sants i santes, que també passa a la petita illa de Formentera, amb Sant Francesc Xavier, el meu patró, i Sant Ferran. 

L'explicació rau en el fet que antigament hi havia una gran dispersió a l'illa i amb la construcció de les parròquies, els pobles es varen anar formant al seu voltant i adoptant els noms d'aquestes esglésies. De fet, a casa nostra tampoc no ens ha de venir de nou. Si gratem una miqueta i anem enrere, ens adonarem que moltes poblacions es varen constituir al voltant d'una parròquia. Arenys de Mar en seria un bon exemple.

Potser Catalunya ha corregut a secularitzar-se, tot traient el nom del sant de les seves poblacions. Segur que tots en tenim algun exemple al cap. A mi, el que em ve a la memòria de seguida és el cas de l'Esquirol, que sempre s'escrivia entre parèntesis, després del nom oficial de Santa Maria de Corcó. Al Maresme tenim els exemples de Vilassar de Dalt i de Mar, i també de Premià de Dalt i de Mar, tots ells amb noms de sants. D'altres són Ripoll, La Ràpita, Besalú, i podríem seguir.

És important conèixer la història perquè a vegades volgudament o inconscientment en reneguem. Em sembla molt bé que es vulgui secularitzar, però això no ens pot fer oblidar que històricament la religió, i en el nostre cas la catòlica, ha tingut un pes molt important i decisiu, i que no ens ha de fer vergonya reconèixer. És per això que dol tant quan s'utilitzen les creences religioses per insultar o menystenir les persones. Tothom és lliure de creure o deixar de creure, però s'ha de ser molt ignorant no conèixer d'on venim. 

S'inicia el conclave

Aquesta tarda, els 133 cardenals que hauran de decidir qui serà el successor del papa Francesc, s'han reclòs a la Capella Sixtina a deliberar. La fumata blanca serà la que anunciarà l'acord pel nomenament, que pot trigar uns dies, si tenim en compte tot el que s'ha dit sobre els candidats i els posicionaments encontrats entre seguidors de Francesc i aquells que s'hi han afrontat, i que faran el possible per evitar un candidat continuista.

De totes maneres, a vegades penso que això és parlar per parlar, ja que la història ens ha ensenyat que després de moltes especulacions, el resultat ha estat totalment contrari als pronòstics i, al mateix temps, tampoc els papes han respost sempre a les expectatives creades.

És curiós veure tota l'expectació creada en un món cada vegada més allunyat de la fe catòlica. Un signe de la importància de la figura del papa, al marge de creences religioses. La premsa i televisions d'arreu hi han enviat els seus corresponsals, per tal de posar a la primera plana dels diaris i l'inici de les retransmissions informatives, les notícies que es puguin desprendre des del Vaticà.

S'ha parlat molt de la pressió que el corrent més conservador ha exercit per tal d'evitar un papa continuista. En un món cada vegada més ancorat a la dreta, temen que la màxima autoritat de l'Església catòlica pugui deixar en evidència actituds poc humanitàries, en contra de la immigració i la població més vulnerable. Es tracta que ningú aixequi la llebre, i procurar mantenir el poder d'uns pocs.

Seguirem tot el que ens arribi des del Vaticà, esperant conèixer qui serà el nou papa, però sobretot, mantindrem la nostra atenció per analitzar no només el seu perfil, sinó també quins canvis proposa i executa. Massa sovint tot queda en la intencionalitat dels canvis, però aquests no acaben d'arribar mai.

La salut del papa Francesc

Una de les antenes que tenim instal·lades aquests dies està situada al Vaticà, pendents de l'evolució dels problemes de salut del papa Francesc. S'ha de dir que varen esclatar totes les alarmes, no només perquè la seva figura és única, sinó pel que ha representat per a l'Església catòlica l'actual papa, després de Joan Pau II i Benet XVI. Som molts els que pensem que en unes altres circumstàncies, el papa Francesc hauria seguit l'exemple del seu predecessor i hauria presentat la seva renúncia. La por a una involució potser ha estat el motiu que no fes el pas.

Amb Francesc l'Església catòlica ha recuperat sentiments i il·lusions que ens va oferir el Concili Vaticà II, però amb molta lentitud i no sempre s'ha entès bé. De fet, ens passa una mica com en el món de la política del nostre país. Quan l'esquerra aconsegueix governar, sempre lamentem la lentitud en la presa de decisions que beneficien les classes mitjana i baixa, sobretot si ho comparem amb la rapidesa amb què la dreta pren les seves decisions, algunes de les quals no s'acaben revertint mai.

Desconeixem com acabarà aquest període de la malaltia del papa Francesc, que ens genera incerteses, però encara que se'n surti, que tots ho volem, cal començar a pensar que no passaran gaires anys que arribarà el canvi i, veient com està el món, tot fa témer que el més probable sigui la marxa enrere i tornar a l'estancament o la involució.

Donant una ullada a l'Església catòlica d'arreu ens adonarem que la dona encara es troba en un segon pla. Encara destaquen discursos ultres en molts sermons, sobretot a l'Espanya profunda, que poc tenen a veure amb el missatge i el fons de l'evangeli. Francesc ha trencat alguns murs, però la majoria es troben mig apuntalats i molt fàcilment es poden recuperar i tornar a barrar el pas.

La lluita dins d'una institució per fer-la més transparent i alliberadora no és fàcil. Hi ha massa impediments, massa interessos i poques ganes de bellugar-se. No és estrany, doncs, que tot plegat descrigui el moviment del pèndol, i així van transcorrent els anys, i nosaltres que ho puguem veure.

Recordem els jordis i tots els membres del govern empresonats

Avui, diada de Sant Jordi, no seré gens original si parlo dels jordis empresonats injustament i de la resta de persones que pateixen la repressió i venjança dels responsables de l'estat espanyol. Se'm fa molt estrany que hi pugui haver persones assenyades que vegin bé que els mantinguin a la presó, fins i tot persones que no volen ser independentistes i no han vist mai bé allò que el govern de la Generalitat ha fet fins ara.

Una cosa és defensar uns principis, unes opinions, unes raons... i una altra molt diferent és estar d'acord en l'empresonament sense judici, sobretot en un país en què hi ha persones declarades culpables i que estan lliures. És això tan difícil d'entendre i saber apreciar?

Puc comprendre que fanàtics a cada banda n'hi ha, i que aquests defensin l'empresonament dels jordis i dels membres del govern català, però no m'entra pel cap que hi pugui haver persones de bona fe que hi estiguin d'acord. Encara menys persones que diuen creure en Déu i practicar la religió catòlica. És una contradicció!

No es tracta de perdonar, perquè encara no se'ls ha declarat culpables. Encara s'està buscant sota les pedres com aconseguir les penes més grosses. La injustícia s'ha apoderat de les nostres institucions. Els jutges prevariquen, i també ho fan els polítics, que alhora s'ha demostrat que són corruptes. Ens vénen a donar lliçons de moral i bon comportament ministres que han cobrat doble sou i no el retornen, ni tenen cap tipus de vergonya per haver-ho fet.

Avui, diada de Catalunya, recordem especialment aquelles persones que estan empresonades lluny de casa, sense haver estat jutjats, sinó simplement per venjança, ja que a Catalunya hi va haver urnes, i referèndum, i no-violència, malgrat el senyor M. Rajoy proclami que no hi va haver referèndum i sí violència. S'oblida de matisar que la violència la varen protagonitzar els seus policies, i que la malversació la va exercir el govern de l'estat, enviant els policies a Catalunya.

Fernández Díaz, la vergonya d'Espanya i de l'Església catòlica

No és mania persecutòria el que em passa amb el ministre d'Interior en funcions, sinó que ens ho posa en safata. A vegades dubto del seu estat psicològic i em fa una mica de pena, però de seguida m'adono que no és pena el que haig de sentir, sinó indignació.

He escrit molt d'ell en aquest blog, però és que no hi ha dia que no prengui alguna decisió que mereixi ser recollida per la seva incapacitat, a vegades, arrogància altres vegades, o indignació i ràbia en la majoria dels cops.

Llegeixo a la columna d'en Carles Capdevila, a l'ARA, que el ministre d'Interior, en funcions, ha condecorat els guàrdies civils que varen torturar un immigrant camerunès que pretenia entrar a Espanya. És per això que es mereixen la Creu al Mèrit de la Guàrdia Civil, "per defensar la sobirania nacional".

Senyor ministre, no tantes misses i més amor. Em permeto indicar-li que no ha entès el missatge de Jesús. Segur que el perdonarà, encara que no hagi fet prou mèrits per merèixer-ho. La seva bondat és infinitat fins a l'extrem de perdonar una persona que es fa dir creient, però que actua d'una manera hipòcrita i gens humanitària.

Sisplau, senyor ministre en funcions, llegeixi el Nou Testament, faci'n un bona lectura i després mediti, i s'adonarà que no n'hi ha prou en anar a missa i escandalitzar-se per segons quines poesies menors, com el seu germà. Parli amb el Papa Francesc, vostè que ho tindrà més fàcil, i li explica com tracta les persones. Estic segur que el farà canviar d'estratègia. 

Per més espanyol que em sentís, li asseguro que mai acceptaria un reconeixement com el que acaba d'oferir a maltractadors de persones.

Malgrat tot i a uns quants, Bon Nadal

Alguna vegada havia sentit dir que el pitjor de l'església catòlica eren els capellans. Sona fort i caldria saber per què s'afirma de manera tan contundent. M'imagino que n'hi ha de tots colors i segur que tots n'hem conegut un grapat, i interessants. Potser la frase més que referir-se als pobres capellans, caldria aplicar-la més amunt, als bisbes, per exemple. En aquest cas hi hauria més coincidències.

Espanya ha estat una reserva important en moltes coses, i en el cas de bisbes amb mentalitat absoluta i passada de moda, d'ultradreta fins i tot, en trobaríem una bona colla. N'hi ha hagut, i encara en queden, i el que és pitjor és que n'hi ha de ben joves. 

"Un aquelarre de laboratori", ha dit el bisbe de Còrdova, referint-se a la fecundació 'in vitro'. N'ha dit més, perquè quan es posen a xerrar no els ve d'aquí. "La dona dóna escalfor a la llar. Quant més dona i femenina sigui, millor per a tothom a la família".

Si no creus en res, aquests discursos són interessants per provocar tot tipus de burla i crítica als drets de l'institució, no sempre ben vistos per tothom. Si creus i tens fe, et resulta dur haver d'aguantar aquestes miserables paraules de la boca d'un personatge que es diu representant de Crist al món. Jo no sé si des de dalt Jesús es fa un tip de riure o simplement ens ho proposa com a prova de superació.

Avui celebrem el naixement de Jesús, que va venir a la terra a salvar-nos, però convé que tingui en compte que ens ha deixat cada deixeble, que ens el podria estalviar.

Que tingueu tots un Bon Nadal.

Déu no li tindrà en compte al cardenal de València

Fa un temps, quan escoltava o observava segons quines manifestacions i actuacions de bisbes i capellans, em dolia fortament, pel mal que provocaven a la mateixa Església, i corria a deixar clar que es tractava d'unes declaracions i accions d'unes persones que interpretaven erròniament el missatge de Jesús.

La història de l'Església Catòlica té passats foscos, però també de brillants. El missatge de Jesús s'ha interpretat de mil maneres, i no sempre correctament. Cada vegada que l'Església s'ha posat al costat del poder, ha fallat en l'essència del veritable sentit de l'Església, i això ho ha fet sovint. És per això que personatges com l'actual Papa, engresquen multitud de creients que continuen pensant que l'Església veritable és l'Església dels pobres.

Espanya té una tradició molt viva d'utilització de l'Església per manipular les persones. Això ha passat en temps del dictador, però també en democràcia, amb uns bisbes i cardenals polititzats i molt allunyats de la població menys afavorida.

Deia al començament que fa temps, quan escoltava missatges com el del cardenal Cañizares, em dolia fortament. Ara, però, ja no em passa. Les meves creences religioses estan molt per sobre d'aquestes anècdotes absurdes, i confio fermament en la intel·ligència dels catòlics, i la seva bondat i generositat per perdonar aquest pobre cardenal, que un dia s'adonarà de l'error, i Déu també el perdonarà.

La política regressiva del PP no té límits

Com a creient, que porto els meus fills en una escola catòlica, amb assignatura de religió, em dol especialment la decisió del govern espanyol sobre l'adoctrinament furibund dels espanyols, al marge de les seves creences, religions i ideologies. És lamentable i totalment detestable l'actitud del Partit Popular i els seus màxims responsables, amb el senyor Rajoy al capdavant.

Darrerament hem pogut observar que tota la política del PP és regressiva arribant a límits insospitats després de trenta anys de transició. El que no va poder aconseguir el mal recordat Aznar, ho està aconseguint l'incompetent i gens demòcrata Rajoy. I afirmo la seva manca de sentit democràtic pel mal ús que fa de la majoria absoluta, incomplint les seves promeses electorals, i negant qualsevol intent de diàleg i reflexió.

Faig responsable de la situació social a totes les forces polítiques que han actuat amb complicitat o sense lluitar suficientment contra les males arts del PP. Només podem fer costat a les agrupacions polítiques i socials que combatin aquest càncer polític que ha esdevingut el PP. Si no som capaços d'oposar-nos a tanta injustícia serem igualment responsables de tot el mal que el PP està ocasionant a la societat espanyola i de retruc la catalana.

El papa Francesc s'enfronta als cardenals més conservadors

Aquest matí s'ha inaugurat la III Assemblea General Extraordinària del Sínode dels bisbes que parlarà de la família. Es tracta d'un esdeveniment que servirà per confirmar l'esperit reformista del papa Francesc o bé adonar-nos que tot plegat s'hagi tractat d'un miratge. La forta resistència dels cardenals més conservadors pot frustrar l'empenta del papa Francesc per posar al dia l'Església catòlica i evitar el progressiu abandonament dels fidels.

Sempre s'ha dit que les organitzacions van endarrerides respecte la realitat, i en el cas de l'Església és totalment cert. Amb l'excusa de dogmatitzar-ho tot ens hem trobat que el dia a dia no té res a veure amb el formalisme de l'Església, que confon el missatge de Jesús amb el discurs tradicional.

La família d'avui, amb molts problemes, no té res a veure amb la família dels nostres pares i avis. Aquest canvi que, en molts casos, és profund, no ha estat abordat pels màxims responsables de l'Església i ha provocat que les famílies anessin abandonant, sense aturador, l'assemblea de catòlics. Ha mancat l'esforç de l'Església per posar-se al dia i que en lloc de castigar i amenaçar, ajudés les famílies davant les noves circumstàncies.

La por a deixar sense efecte la indivisibilitat del matrimoni en benefici de les persones que han errat en el seu primer matrimoni espanta massa gent i esdevé un dels reptes importants d'aquest Sínode inaugurat avui, on el papa Francesc haurà de convèncer del conegut lema "renovar-se o morir".

La clau de l'èxit de tota institució és saber distingir l'essencial del farciment, i la jerarquia eclesiàstica en moltes ocasions s'equivoca. El repte està en prendre decisions importants amb el perill de no acabar-ho d'encertar. L'immobilisme, aparentment segur, mai és una bona solució.

Amb el papa Francesc arriba el reconeixement a Joan XXIII

Haig de confessar que, tot i la meva creença religiosa, això de les canonitzacions no em van, i les veig més com a farciment que res més, encara que accepto que pot ajudar en la fe a altres persones i per això ho respecto. El mateix que deia sobre les processons de Setmana Santa.

És per això que l'acte de demà, en si mateix, no em motiva especialment, però sí que em sap greu una cosa, i és que es posi en el mateix nivell els dos papes. No sé si heu llegit l'article "De sant, res de res", de Maureen Dowd, periodista premi Pulitzer, de The New York Times, amb traducció de Lídia Fernàndez Torrell, al diari ARA. Hi estic força d'acord.

El reconeixement a Joan XXIII li arriba tard, per culpa de la marxa enrere que els papes Joan Pau II i Benet XVI, sobretot el primer, varen ocasionar a l'Església Catòlica. El papa polonès va arribar amb un component de repressió molt fort, per tot el que va haver de patir la religió catòlica al seu país, i això va fer que s'abracés al conservadorisme extrem i evités qualsevol posició que li pogués comportar canvis difícils d'acceptar personalment. Un autoritarisme exagerat, permès per tot la Cúria romana i l'església en general.

Els que vàrem viure i creure en el Concili Vaticà II i en el seu artífex, ens va saber molt greu l'evolució posterior i va deixar moltes persones fora de l'Església. Amb l'arribada del papa Francesc ha brotat una certa esperança, potser més volguda que real, però amb ganes de recuperar tot el temps perdut.

Francesc no podia evitar la canonització de Joan Pau II, ni tampoc sé si aquesta hauria estat la seva intenció, però sí que ha volgut desencallar la del papa Joan XXIII. Al marge, doncs, de si creiem o ens agrada o no les canonitzacions, ens podem fixar en el reconeixement a la persona del papa Joan XXIII, i com a mal menor la de Joan Pau II. A fi al cap personatges prou reprovables del món mundial han rebut honors immerescuts i no ens hem esquinçat les vestidures.