El costum de mentir

Avui estava fent una llegida en diagonal a les xarxes socials i m'he adonat que estava farcit de mentides. Es tracta de mentides detectables a les quals caldria sumar totes aquelles que no has tingut manera de contrastar, o bé que per manca d'interès no t'hi pares a mirar.

Aquesta allau de mentides fa que desconfiïs de tot el que llegeixes. Ho poses en dubte i probablement la majoria de les coses són certes, però... És allò del gat escaldat. Perquè hi ha fonts de qui no te'n fies, però et trobes amb persones i entitats que reprodueixen informacions sense contrastar. D'elles te'n podries refiar, però com que no són curoses a l'hora de penjar una notícia, al final també en desconfies.

No obstant això, no podem pensar que només a les xarxes socials es menteix. Tots hem pogut comprovar mentides arreu. N'hi ha en seu plenària d'ajuntaments i parlaments. També en trobes davant dels tribunals de justícia, i a la boca de dirigents i magistrats que, en principi, haurien de ser molt escrupolosos, ja que la seva imatge embruta les institucions.

I és per això que trobo força inútil que es convoquin aquestes comissions d'investigació parlamentàries, perquè tots sabem que els compareixents no diran la veritat. Penso en l'operació Catalunya, però no només en aquesta. Podeu fer una repassada a l'hemeroteca i ja em direu a quina conclusió arribeu.

Si el nostre alcalde, o el nostre president, o el jutge suprem menteix descaradament, què en podem esperar? No parlo de mentides pietoses, sinó d'engany manifest, per exculpar-se de qualsevol responsabilitat, o per justificar un posicionament que, d'entrada, podria comportar polèmica.

Potser tots tenim la tendència a mentir, però si no vigilem aconseguirem crear un món fals, sense valors ni interès. No sé si vivim un moment gris de la història o aquesta és la tendència a seguir. A veure si sabem rectificar a temps, abans no sigui massa tard. 

Quim Torra, un irresponsable?

Alguns ens fem aquesta pregunta. Què pretén el president Torra amb la no convocatòria d'eleccions? Es tracta de buscar la pitjor situació per després sortir a reivindicar no sé què i continuar fent el paper de víctima? No seria més sensat convocar les eleccions al marge del que pugui passar amb la seva inhabilitació?

De fet Torra va desobeir per acabar obeint. El podran inhabilitar tot i que al final va acatar la decisió judicial. Per què no va mantenir el pols i va enretirar la pancarta? Si es fa una cosa es fa ben feta i no pas a mitges. Calia?

Però la convocatòria o no d'eleccions és força al marge de la probable inhabilitació, encara que aquesta agreugi la situació. Fa massa temps que reclamem aquesta convocatòria i dubtem entre catalogar el president de temerari, irresponsable, estratega o autista.

No sé quan es trigarà a sentenciar definitivament l'actitud del president amb la pancarta, però sí que sabem que permetrà que el nostre país es vagi empobrint sense un govern capaç de liderar-lo. Ens estem consumint per culpa d'una marraneria de president o de qui li belluga els fils. Tots sabem que darrere d'ell hi ha qui decideix i el manipula, i és per això una gran irresponsabilitat quan es fa dependre un país d'uns interessos partidistes o potser personals.

Perquè una cosa és prendre una decisió equivocada i tirar pel dret, i una altra no prendre cap decisió i deixar-ho morir, que s'extingeixi. He decidit no seguir ni el Ple del Parlament ni les sessions del Tribunal que l'ha d'inhabilitar. N'estic massa tip i tampoc hi puc fer res per millorar-ho. És molt clar que l'actual president ha empobrit la institució i ha posat en evidència la baixa qualitat de la política i polítics dels nostres dies.

Què esperem per consensuar la resposta a la sentència?

Cada dia es parla de la resposta a la sentència, però tot fa pensar que tornarem a improvisar. La història es repetirà, hi haurà soroll al carrer, potser nous presos, però els nostres presos polítics seran condemnats i hauran de complir la pena. Màrtirs?

A vegades sembla que el nostre poble desitgi poder tenir unes persones que ho han donat tot, la seva llibertat, per defensar uns drets pels quals sembla que hem deixat de lluitar. Es tractava de recapitular, però no de fer marxa enrere. Es tractava de planificar la continuació, i no adormir-se a l'espera de la gravetat de la condemna.

Em sap greu llegir les declaracions d'en Jordi Cuixart, afirmant que està disposat a complir tota la condemna, ell pensa de 14 anys, perquè continua pensant que no ha fet res punible i que es tracta d'un venjança política. Sabeu què són catorze anys a la presó? No en tinc l'experiència, però em sona molt fort. 

L'actitud dels partits independentistes sembla no correspondre al que es mereixerien totes les persones que estan esperant la sentència, i les exiliades. Ahir, el tros que vaig veure del programa Polònia a TV3, retratava la CUP i la resta de partits independentistes. Aquests renunciant a la lluita, fent un gir de 180 graus, i la CUP recriminant-los, però sense argumentar com continuar.

A vint dies de la sentència, que tots estem convençuts que serà condemnatòria, per no deixar en ridícul el Tribunal, encara estem pensant què tocarà fer. La decisió que prenguin els membres del Tribunal, i la que prenguem nosaltres, la societat civil i els nostres representants polítics, marcarà el futur de la nostra generació i la dels nostres fills.

La Junta Electoral Central amb un pam de nas!

Us heu fixat que quan algun tribunal dóna la raó als presos polítics, exiliats o independentistes, surten els constitucionalistes a dir que Espanya és un país democràtic, però quan els hi neguen callen i mutis?

Avui ho hem tornat a veure arran de la sentència contrària al postulat de la Junta Electoral Central, que impedia els nostres polítics exiliats presentar-se a les eleccions europees. Els entesos en lleis diuen que l'actitud de la JEC era un cas flagrant de prevaricació, perquè n'eren conscients i malgrat tot varen decidir prohibir que Puigdemont, Comín i Ponsatí es poguessin presentar a les eleccions, a més havent-hi un cas tan recent com és el del també conseller exiliat Lluís Puig, que es va presentar per senador fa vuit dies.

Arrimadas ha sobreactuat, com fa sempre, per recalcar que mira si són bons els espanyols que deixen que un delinqüent es presenti a representar-nos en una institució europea. Com veiem donen per fet que són culpables d'una cosa que encara no hi ha sentència, malgrat faci més d'un any que estan en presó preventiva. Casado també hi ha dit la seva i ha manifestat que presentarà un recurs al Tribunal Constitucional. Llavors diuen que accepten tots els veredictes. Es deixen el "que els són favorables".

Tot plegat és un desastre i no sé com encara hi ha catalans que no entenguin que en som uns quants que voldríem marxar-ne, però ni ens deixa l'Estat espanyol, ni el govern català que tenim n'és capaç.

On són les garanties d'un judici just?

Segueixo una mica de lluny el judici, no només perquè no puc fer-ho en directe, sinó tampoc me'l miro en diferit. Llegeixo els comentaris i informacions que apareixen a la premsa i a les xarxes socials, amb el risc que em perdi detalls verídics que potser algú s'encarrega de manipular.

Malgrat el risc, sí que em plantejo de quina manera es pot garantir que el judici sigui just, si per exemple el president del Tribunal no permet visionar vídeos que contradiuen declaracions dels testimonis de la fiscalia. O també, si no hi ha manera de comprovar que els testimonis hagin preparat molt bé les seves respostes amb els fiscals que porten el cas.

Qui s'encarrega de vigilar que els testimonis diguin la veritat i només la veritat? Si algú d'ells menteix, com es resol el tema? Què li podria passar al senyor Millo, havent deixat anar alguna mentida, més enllà de la parcialitat dels seus judicis? Algú l'ha de denunciar o bé ho pot fer el mateix jutge, d'ofici?

Sembla que alguns policies i guàrdies civils han declarat fets no contrastats amb imatges, precisament perquè el jutge Marchena no ho permet, segurament perquè deixaria els testimonis de la fiscalia amb el cul enlaire.

Si, segons sembla, cap institució espanyola és capaç d'assegurar-nos un judici just i una sentència justa, quants anys haurem d'esperar perquè la solució arribi d'Europa? Quina Europa hi haurà llavors, davant el panorama que es presenta en les eleccions del mes maig?

Fotut, molt complicat, i malauradament tenim unes persones preses des de fa massa temps, sense una raó justa, simplement per venjança política de l'Estat espanyol.

Manuel Marchena, amor de pare!

No em digueu que no és bonic i tendre l'amor de Manuel Marchena vers la seva filla Sofía. Què no faria un pare per acontentar la filla, per posar-la a dalt de tot, per treure-li tots els entrebancs que la vida t'ofereix?

Marchena, com a bon pare, ha aconseguit allò que tu i jo no aconseguiríem mai. Potser perquè no som tan bons pares? Potser perquè els nostres amics i col·legues no ens estimen prou? Manuel Marchena, president del tribunal que haurà de jutjar els acusats de l'1-O ha demostrat que sap estimar fins al límit, i que té uns molt bons amics.

Algú pot pensar en el tema dels favoritismes, però això seria mal pensar d'unes persones, uns jutges, que decideixen qui és bo i qui és dolent. Unes persones que imparteixen la Justícia de manera imparcial i objectiva. Unes persones que només procuren pel bé dels altres i empresonen els dolents, els que no estimen la Pàtria, els que volen trencar la sagrada unitat d'Espanya.

I això es fa de manera transparent. No se n'amaguen perquè tenen la consciència adormida i no els molesta, perquè qui li pot prendre els privilegis viu també gràcies a ells. Aquesta és la història real de l'Espanya del segle XXI. La corrupció és a tot arreu, però sobretot on hi ha el poder, sigui polític o judicial.

Un judici de paper maixé

Aquests dies escoltem quina serà la posició i en què basaran la defensa dels nostres polítics empresonats, de com els traslladaran a Madrid per tenir-los a prop del Tribunal que els haurà de jutjar, i jo només penso en tot el sideral, aquest muntatge tan complex per acabar ser un circ, una atracció amb final conegut.

Potser hi ha persones que, malgrat tot el que ha passat i hem conegut del Poder Judicial, encara creu que el judici serà seriós. Com pot ser seriós un judici que parteix d'uns delictes inexistents? Com potser just un judici amb un tribunal que no actua de manera imparcial? Com podem imaginar que la sentència serà justa si es tracta d'un judici venjatiu?

Jo sí crec que la sentència final serà absolutòria, però aquesta no vindrà de Madrid, sinó que ho farà des d'Europa, però d'aquí a uns quants anys. Massa tard per la pena que hauran de complir entretant uns polítics que no van fer res més que seguir el mandat de les urnes i d'acord amb la majoria parlamentària. Ser fidels a les urnes és democràcia. Imposar la conducta a través de tribunals corromputs és autoritarisme.

Un Messies de Händel reivindicatiu

Qualsevol activitat és bona per solidaritzar-nos amb els nostres presos polítics i reivindicar la nostra ferma actitud per aconseguir un referèndum pactat i conèixer d'una vegada quantes catalanes i catalans volen la independència de l'Estat espanyol.

La cantada del Messies davant la presó de Lledoners ha estat una curiosa iniciativa que ha tingut un gran resposta. Un exemple de fins on estem disposats a defensar la nostra llibertat i la justícia al nostre país. És molt trist constatar dia rere dia que la Justícia a Espanya està corrompuda i manipulada.

És una llàstima que haguem d'esperar uns quants anys perquè el Tribunal Europeu dictamini que l'actitud del govern i dels tribunals judicials espanyols és injusta i que la raó està a favor dels independentistes, no pas per aconseguir la independència, sinó la celebració d'un referèndum. Una cosa tan simple com aquesta, i que mai ha existit rebel·lió ni sedició, sinó com a molt desobediència a un Tribunal Constitucional corromput i gens imparcial.

Espanya una vegada més ha sacrificat unes persones, de manera injusta, i s'ha valgut de la lentitud de la justícia de veritat, per entretant mantenir suspesos drets fonamentals i presoners innocents. No podem deixar d'exigir justícia, però sense oblidar-nos d'exigir als nostres polítics que governin i caminin amb pas ferm, sense tants dubtes ni declaracions imprudents i innecessàries.

Què passa, però amb els presos polítics?

Aquests dies hem estat parlant de la decisió del tribunal alemany de no extradir Puigdemont pel delicte de rebel·lió. Hem comentat la decisió del jutge Llarena de fer retirar l'euroordre per a tots els polítics exiliats. Hem discutit si havia fet el ridícul, si havia claudicat, si... però què els passarà als presos polítics? Els deixaran lliures o bé encara els mantindran més temps tancats?

No podem oblidar que tenim unes persones preses injustament, perquè no han estat jutjades. Unes persones que es varen presentar a declarar davant del jutge i se'ls va empresonar. I ara què? Com que els polítics exiliats els han deixat de reclamar, els presos se'ls continuarà privant de llibertat?

Quant a sortir a l'estranger o presentar-se davant del jutge tothom hi ha dit la seva. Jo sempre he defensat que estratègicament ha estat un encert, però pensant en les persones creus que és injust que ho hagin de patir uns pocs, quan n'érem molts que els donàvem l'empenta.

Ja sé que ens solidaritzem amb els presos i els exiliats, i que de tant en tant ens manifestem, però som conscients de què significa estar pres injustament? És gros! I els nostres polítics es van barallant per crear crides a la República, ensenyar pit per veure qui és més valent, qui té més simpatitzants, qui ha de liderar aquesta terra en hores baixes. 

Hi ha algun pla establert que vagi de principi a final, i que no s'aturi a mig fer? Ens podem fiar dels polítics catalans? Tindrà raó la CUP quan parla de desobeir? De moment la desobediència és entre els independentistes. Ens trobem dins d'un altre sainet? Podem avançar sense haver de proclamar més màrtirs?

D'injustícia n'hi ha a Catalunya, però no només

Entre ahir i avui hem parlat molt de la reacció dels polítics espanyols a la decisió del tribunal alemany (de províncies, segons ells) de no extradir el president català per rebel·lió. No hem rigut més perquè la cosa és massa seriosa. Com volen que no desitgem sortir d'aquest Estat tan estrafolari que encara no ha entès què vol dir democràcia!

Entretant, però el món continua i hi continuen havent morts injustes sense que ningú faci res per evitar-ho. Morts que probablement poden responsabilitzar el món occidental, que només obrim els ulls quan ens toquen de prop. 

He llegit que en un atac suïcida, al Pakistan, almenys han mort unes 85 persones. Aviat és dit! Parlem de persones, eh! De famílies destruïdes, de pares que han perdut els seus fills, i fills que hauran perdut els seus pares. És molt fort!

No es tracta de deixar de fer tot allò que correspon a casa nostra, però sí que hem de pensar-hi i exigir que les autoritats del nostre món siguin conscients del mal provocat en el passat, per culpa de decisions estúpides i criminals, amb els peus sobre la taula? Dividint els estats asiàtics des d'un despatx?

És molt important saber que les famílies de l'Alguer podran escolaritzar els seus fills en català, però no podem deixar de pensar què passa amb els nois i noies que no estan escolaritzats per culpa de la guerra. Hem de ser conscients que no massa lluny de casa nostra hi ha persones que viuen amb moltes dificultats. Que la ràbia contra la injustícia que pateixen els nostres presos polítics no ens faci oblidar les penes de la resta del món.

Els polítics espanyols provoquen vergonya aliena

No hi ha manera, i per més que diguem, s'escrigui i es ridiculitzi les reaccions de polítics espanyols, aquests continuen provocant vergonya aliena. Avui, amb la resolució del tribunal alemany, rebutjant l'extradició del president Puigdemont per rebel·lió, hem tornar a posar-nos vermells tot llegint les manifestacions dels polítics espanyols. No tenen vergonya i cap sensació del ridícul.

Quantes més coses hauran de passar perquè s'adonin que estan equivocats, que insistir en acusar d'allò que no ha estat no farà canviar qui actua de manera objectiva i amb justícia pura i dura. No veuen més enllà del nas, i encara es creuen que el món gira al voltant d'Espanya. Pensen el mateix que ens volien fer creure en temps del dictador. No són tots els altres els equivocats, sinó ells tots solets.

El jutge Llarena ha volgut triomfar en el món de la Justícia, i només ho ha aconseguit a casa, on els jutges són parcials, i marcats de prop pel poder polític. Tots fan conxorxa i per això aconsegueixen tirar les coses endavant, però a la que travessen els Pirineus s'adonen, o s'haurien d'adonar, que tot és mentida, que a Espanya la Justícia no funciona!

El més trist de tot és que per culpa d'aquesta colla de prevaricadors i que s'asseguren el cul entre ells, hi ha unes persones que estan injustament tancades a la presó i unes altres a l'exili, i amb ells totes les seves famílies i amics.

Segur que la història explicarà el món d'injustícia que hem estat vivint tot aquest temps, però la llàstima que llavors serà massa tard per retornar-los tot el dolor i sofriment causat injustament. 

El president Puigdemont es mou lliurement per l'Europa democràtica

Avui no podem deixar de parlar de la resolució de l'Audiència Territorial de Schleswig-Holstein a l'acusació de rebel·lió al president Puigdemont. Una decisió que a molts ens ha satisfet, jo diria per dos motius, un per a la persona del president, i l'altre perquè deixen clar que no hi va haver violència com per tractar l'actuació del govern català de rebel·lió. 

No està tot decidit, sinó que encara queden moltes batalles per anar trampejant, i aconseguir la justícia que no se'ns ha brindat des dels tribunals judicials espanyols. Europa sí que ha respost i, encara que ens han fet patir molt, si no hagués estat per ells, la nostra situació seria molt pitjor.

L'estat espanyol ha quedat retratat, però no només les institucions i els seus dirigents del PP, sinó també el PSOE i C's, que des del primer dia s'han posicionat en contra dels independentistes. Han xerrat massa, havien de ser més discrets, perquè ara s'han d'empassar tot el que han dit. És cert que la majoria de polítics tenen molt poca vergonya i en un parell de dies hi tornaran. Avui no cal rebobinar gaires anys per visionar contradiccions. En tenim prou amb vint-i-quatre hores per deixar en evidència els polítics que hem de suportar.

Sens dubte el nivell dels nostres polítics és molt baix, ridícul i vergonyós. No cal parlar ni de corrupció ni de prevaricació ni d'altres delictes que cometen molts d'ells, simplement veient com actuen, què diuen i quin respecte tenen per a les persones ja n'hi ha prou per arribar a aquestes conclusions tan negatives. 

Avui ens entretenim amb les cues per autoinculpar-nos

A vegades els gestos tenen importància i això és el que ha pretès l'ANC convocant els catalans sobiranistes a autoinculpar-se en solidaritat al president Mas i les dues conselleres, després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya admetés a tràmit la querella presentada pel Fiscal General de l'Estat a instàncies del govern de Rajoy.

Suposo que mentre Junqueras i Mas estudien la millor manera de sortir ben parats de la situació en què ens trobem, cal anar fent bullir l'olla i aquestes cues d'avui poden ser una bona excusa. El fons de la qüestió no té cap importància, però d'aquesta manera mantenen la gent engrescada.

Si l'ANC s'encarrega d'engrescar la gent, ja hi ha qui ens avorreix amb discursos repetits sense cap possibilitat d'èxit. Avui tornàvem a llegir els grans arguments i la defensa de l'encaix català a Espanya per part de Joan Herrera.

Fa uns mesos ens queixàvem de la innocència (o engany) del PSC quan defensava el model federalista. No és que sigui un mal model, sinó que amb els interlocutors que hi ha a Espanya (PP i PSOE), no hi ha cap possibilitat d'aconseguir-ho. Quan una cosa és impossible resulta absurd defensar-ho com a alternativa. Ara és quan l'estimat Herrera, divagant contínuament, arriba a la conclusió que s'ha de treballar amb Espanya per trobar l'encaix de Catalunya. És cert que ens avisa que ho veu difícil, però s'hi ensopega. La sortida: aliar-se amb Podemos.

Podemos no és cap garantia de canvi per a l'encaix del nostre país. Ara que no tenen cap responsabilitat ja no ho veuen bé, imagineu-vos si mai arriben a tenir poder decisori. Podemos, de moment, serveix per anar clavant batzegades a tothom. A Espanya a PP i PSOE i a Catalunya qui rep també és la CUP. Potser és la millor manera perquè tothom obri els ulls i actuï amb coherència i determinació. El millor exemple de que Podemos no és cap solució per a Catalunya és que el líder indiscutible és a Madrid i la resta només obeeix. El poder està tant o més centralitzat que en el cas del PSOE i el PP. Potser... m'he passat de ratlla, perquè quin poder té el PP català?

Si els únics arguments en contra són jurídics, anem bé

920 dels 947 municipis de Catalunya estan equivocats i no tenen dret a aspirar a poder votar perquè la Constitució no ho permet. Aquest és el gran argument per fer callar el poble i... la Sánchez-Camacho i el Rivera s'hi apunten. Es tracta de no permetre saber què volem. Aquest és el model de democràcia que ens brinda el país, i molts no hi estem d'acord.

L'acte d'aquest matí al Palau de la Generalitat ha estat una pallassada sense cap valor ni futur. Ja poden anar demanant que els 12 jutges del Tribunal ho tenen molt clar. Ells decideixen per nosaltres. Ells són els jutges imparcials que diuen el que és bo i el que no per a Espanya i per a tots els espanyols. Aquest és el nostre model de democràcia. La participació només cada quatre anys. Després... a callar i veure com els errors dels polítics els paguem nosaltres, com el Castor, oi?

És per això que volem votar, per dir si volem continuar com ara o ho canviem. Si la Constitució no ho permet, que la canviïn, però nosaltres hem de poder votar. Si els únics arguments en contra són jurídics, anem bé, perquè ho podem canviar. Si són polítics...