L'augment de població té aturador?

Les darreres xifres que situen en vuit milions d'habitants a Catalunya ha posat els crits al cel. Tenim la capacitat per anar absorbint més població al nostre territori?, la pregunta té la seva cosa i la resposta no és senzilla.

El creixement vegetatiu que es calcula tenint en compte les defuncions i els naixements és negatiu des de fa molt temps. Per contra, el creixement migratori, tenint en compte el nombre d'emigrants i immigrants és positiu i va en augment. La suma dels dos càlculs ens dona un augment important de la població a Catalunya amb tot el que això representa, pel que fa a recursos, infraestructura i serveis.

Deixant de banda els discursos racistes i xenòfobs, aconseguir l'equilibri no és fàcil i les lleis que ens regeixen no han estat les més encertades per facilitar la inserció de la nova població al nostre sistema, laboralment i en temes d'habitatge, bàsicament. 

Els municipis, que al final són els que acaben rebent els problemes de la mala gestió i que tenen recursos escassos, com comentava ahir mateix, es queixen que no se'ls té en compte i això provoca que a vegades llegeixis segons quines declaracions de responsables municipals que grinyolen una mica i cal posar en context i separar el gra de la palla.

Avui llegia com un alcalde qüestionava l'obligatorietat d'empadronar tothom. Formar part del Padró municipal et dona dret a l'atenció sanitària i educacional, com a dos dels serveis bàsics del nostre sistema. Negar l'empadronament té conseqüències negatives que no podem discutir alegrament. 

Si tenim molt clar que en un equipament, d'acord amb els metres quadrats i els serveis que pot prestar té un límit d'aforament, és lògic que un alcalde, coneixent les característiques i serveis que pot oferir al seu municipi, tingui interès a mesurar bé quins són els límits de població que pot absorbir i es preocupi quan aquests límits se superen exponencialment. Però no podem oblidar-nos de què significa estar fora del Padró. No es poden denegar serveis bàsics.

És per això que l'administració de l'Estat, l'autonòmica i la local han de treballar plegats per evitar deixar persones al marge de la societat i trobar la manera que totes tinguin l'oportunitat de viure dignament i amb tots els seus drets assegurats.

Com em passava ahir, se m'ha acabat l'espai per tractar un tema tan transcendent i que caldria debatre seriosament, amb la presa de decisions que fa massa temps que queden en un calaix perdut.

El concepte de finestreta única

Llegint al diari ARA la notícia sobre el desplegament previst d'oficines d'atenció ciutadana arreu del territori, que impulsa el govern català, m'ha sorgit el dubte sobre quin concepte de finestreta única té aquest projecte. De si només es tracta de finestreta única per a tots els tràmits de competència autonòmica o també inclou aquells tràmits que són de competència municipal, supramunicipal i estatal i, per què no, també europea.

Sempre he defensat que l'administrat no té cap obligació de saber si aquells tràmits que necessita seguir són competència d'una administració o altra. Si la idea del govern català és tractar només aquells tràmits de la seva competència, entendré que queda curt i a mig camí.

Ja fa uns quants anys que es va començar a parlar del concepte de finestreta única, però encara ara, quan has de fer un tràmit, fins i tot en l'àmbit municipal, has d'anar d'un lloc a l'altre. Des del començament vaig impulsar que l'oficina d'atenció ciutadana de la meva responsabilitat assumís la recepció de documents dirigits a altres administracions. Era una manera de facilitar les coses a la ciutadania. Però encara s'ha d'anar més enllà.

Cal insistir en aquesta idea de la finestreta única total, al marge de qui en tingui les competències. Han de ser els responsables d'aquestes oficines d'atenció ciutadana els que han de distribuir les sol·licituds allà on calgui i fer de transmissors d'aquesta documentació entre el ciutadà i l'administració a qui correspongui.

No és tan difícil, i és una manera clara de facilitar els tràmits i la vida al ciutadà. Perquè hi ha moltes gestions que no es fan a voluntat de les persones, sinó que aquestes s'hi veuen obligades. Per més motiu, doncs, no podem complicar-nos la vida i hem d'ajudar que tot tingui un recorregut planer i senzill.

Temo que la idea d'aquestes oficines de la Generalitat no van pel camí adequat. Probablement seria més senzill donar suport a les oficines d'atenció ciutadana municipals, que ja existeixen, i que fossin aquestes les encarregades de gestionar el concepte de finestreta única. El desplegament d'oficines mòbils ho podria complementar.

Tràmits impossibles amb l'Administració

Reconec que no tinc experiència en el funcionament d'altres administracions autonòmiques, però en tot cas la que a mi m'interessa, perquè és amb qui m'haig de relacionar, funciona cada vegada pitjor. Com més va, més difícil ho tenim per poder parlar amb una persona i es van creant xatbots que no et solucionen res. De fet, només serveixen per aclarir allò que acostumes a saber, però per al cas concret que t'interessa una solució, no tenen resposta i acostumes a entrar en un bucle de mai acabar.

    El principi que hauria de presidir tota administració pública és que el ciutadà no està obligat a saber a quina finestreta ha d'acudir. És per això que es varen crear les finestretes úniques, però sembla ser que la Generalitat de Catalunya no en fa ús, i el fet de dir-ho en plural, vol dir que d'úniques en tenen poc. Quan insisteixes en tenir una resposta, el més probable és que se't treguin de sobre i et dirigeixin a un número de telèfon de pagament. Això és una bona atenció al ciutadà?

    No em considero una persona incapaç de bellugar-me per Internet i fer consultes i tràmits online. Tampoc en soc un expert, i per això sempre començo dubtant de si soc jo qui no està al cas i que per això no aconsegueixo resoldre els problemes que em sorgeixen. A la llarga t'adones que la qualitat del servei i eficàcia de les respostes té molt que desitjar.

    Vaig formar part d'un projecte de millora de les gestions online i vaig participar en una consulta per millorar els tràmits de l'Agència Tributària Catalana. No sé si les meves aportacions hauran servit de res, però en tot cas vaig insistir en millorar les explicacions i, sobretot, deixar molt clar on s'iniciava un tràmit, evitar els bucles i utilitzar un llenguatge entenedor, sense pressuposar que tothom entén de tot.

    Resulta curiós que els avenços tecnològics no es tradueixin en la millora de la resposta de l'administració pública a les sol·licituds de la ciutadania. Al començament de la implantació de tràmits online es parlava de la bretxa digital pensant en la gent gran, però ara ens adonem que no només les persones d'una certa edat tenen dificultats per relacionar-se amb l'administració, sinó que està molt més generalitzat, perquè les instruccions no són clares, hi ha un excés d'informació que confon, i et veus obligat d'anar d'Herodes a Pilat sense treure'n l'entrellat. Als ciutadans només ens queda el recurs de la queixa. Malauradament no deixa de ser una crida al desert. 

La ineficiència de la Generalitat

Llegint el diari ARA he trobat dos articles o informacions que d'alguna manera tractaven la burocràcia i ho feien en sentit negatiu, considerant-la causant de desencís als administrats, i en el cas de la notícia sobre les renovables, la culpable que les empreses es dirigissin a Madrid per saltar-se la Generalitat, per ineficient i gens resolutiva.

En el cas de l'article de Sira Vilardell, "L'excés burocràtic ofega les entitats socials", es fa una crítica per les dificultats que l'administració pública posa davant de qualsevol tràmit administratiu, sobretot tenint en compte que hi ha persones que tenen dificultats per dirigir-se a l'administració, i el suport que reben de les entitats del tercer sector es veu molt complicat per una manca d'agilitat en els tràmits.

Quant a la notícia de les renovables, que eviten la Generalitat i tramiten els permisos a Madrid, explicava com empreses energètiques decidien tramitar els seus projectes a Catalunya davant del ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Democràtic, esquivant la tramitació davant la Generalitat atesa la manca de resposta durant molt de temps.

Penso que ambdues notícies són preocupants i demostren una vegada més la ineficiència de la nostra administració autonòmica. No pot ser que el nostre govern posi tantes traves administratives que perjudiquen la ciutadania, però també el futur econòmic del nostre país.

Tot això passa mentre els nostres polítics s'omplen la boca de propostes i bones intencions, i critiquen les altres administracions d'usurpar-nos competències. Si les competències que tenim delegades som incapaços de gestionar-les, per què tant d'interès en conservar-les? 

Fa molt temps que denunciem la incompetència dels nostres polítics, i en l'agilitat dels tràmits administratius hi ha una demostració clara del saber fer. Estem cansats de moltes picabaralles i crítiques a Madrid, però en temes com les renovables, estem a la cua d'Espanya. Què més ha de passar perquè el nostre govern, els nostres polítics, obrin els ulls i busquin solucions a tanta ineficiència?

Em sap greu que passi tot això, que falti tanta sensibilitat vers les persones, però també s'actuï amb tanta incompetència a l'hora de fer avançar el nostre país. Estem perdent uns anys molt importants per al nostre futur com a país, i no sé veure la sortida d'aquest atzucac on ens hem quedat des de fa anys.

La revolta dels ajuntaments

Sempre he dit que l'administració local és la més castigada de totes les administracions públiques. És la més propera a la gent, i per tant qui la coneix més gent, però també qui rep més crítiques quan les coses no van bé, i les altres administracions sembla com si li fessin un boicot, si més no la tenen molt desatesa.

Això es veu per poc que t'aturis a mirar el funcionament de l'administració pública en tots els seus àmbits i competències. La que li toca el rebre sempre és la local, i no val que polítics d'altres administracions hagin passat per un ajuntament i ho hagin patit. Quan es troben a l'administració autònoma o l'estatal ja no se'n recorden.

El repartiment de recursos no és just, i sempre hi ha manca de recursos als ajuntaments, que es deuen a la seva població per cobrir les necessitats bàsiques. Si es vol fer alguna cosa més, normalment ja consolidada, la dificultat per obtenir els nous recursos és impressionant, la majoria dels quals venen dels propis vilatans.

Aquests dies hem pogut observar la caradura del govern de l'Estat, el govern socialista, que amb l'excusa de la llei Montoro, que no deixa endeutar els municipis, s'ha inventat una trampa per recollir diners dels municipis, a retornar, i permetre'ls despesa per fer front al cost del COVID-19.

Una part de la polèmica ve originada per la picabaralla entre partits polítics, però no es pot acusar el PP, per exemple, d'obstruir les recomanacions del govern del PSOE. De fet, l'alcalde de Badalona ja ha dit que la llei Montoro no és la Bíblia. Per què no l'han abolit? Excuses de mal pagador. 

Defenso les protestes de molts ajuntaments a no enviar els seus estalvis al govern de l'Estat, i a lluitar per poder augmentar la despesa per sobre dels ingressos, sobretot aquells ajuntaments, com el d'Arenys de Mar, que el nivell de deute és ridícul.

La inoperància interadministrativa

L'organització administrativa a l'Estat espanyol no funciona perquè no s'entén com una manera de fer més eficaç i eficient la seva gestió, sinó més aviat com una disputa entres les diferents administracions per veure qui té més poder i qui condiciona la gestió de les altres. L'Estat no es fia de les administracions autonòmiques ni aquestes de les locals. Cadascuna fa el seu paper, segons està descrit, però sense posar cap facilitat a les altres administracions, sinó més aviat tot el contrari.

El problema descrit el pateix, com sempre, l'administrat que, en el fons, tant li és qui en té competències i l'únic que demana és ordre i rapidesa en les tramitacions, però amb l'afegit que qui acostuma a donar la cara és l'administració local, que per altra part és la que menys poder té per decidir.

Precisament ara, arran del coronavirus, els ajuntaments han fet inversió i han deixat d'ingressar per fer front a temes de primera necessitat i molts, els sanejats, no tenen autorització per poder utilitzar el superàvit per a aquestes despeses sobrevingudes. El més trist és que s'ha demanat amb insistència i l'administració de l'Estat no dona resposta. Aquesta inoperància la pateixen els ajuntaments, i sembla que a l'Estat no els és cap problema.

Com deia al començament, l'administrat es troba indefens davant de tanta ineficiència i sobretot aquesta lluita entre administracions, per malfiança i competitivitat. Llavors ens parlen de federalisme i descentralització. Tot és pura comèdia per anar passant el temps i viure de la rifeta.

Al conseller Miquel Buch el vestit li va gros

Si bé és cert que carregar tots els mals a una sola persona seria un error, no és menys cert que l'arribada del consell d'interior ha estat voltada de soroll i males cares. Des del primer dia es va posar la policia d'esquena i tot i les rectificacions posteriors, no ha aconseguit el diàleg necessari perquè les coses funcionin. Ara, al meu entendre, es fa difícil que la situació pugui millorar gaire, i probablement un canvi de conseller seria un bon pas en aquest objectiu.

La manifestació d'ahir, amb els detalls i moments discutibles, té a veure amb un cúmul d'errors de la direcció política de la policia autonòmica. Coneixem que els col·lectius policials no són fàcils de gestionar, i en això molts alcaldes ens donarien la raó, però no per això s'ha de deixar de treballar per fer les coses de la millor manera possible. La situació en què es va trobar la policia catalana en l'assalt al Parlament va resultar penosa i és lògic que ahir es manifestessin contrariats amb com s'havia gestionat.

Sovint els càrrecs públics es creuen més savis del compte i substitueixen a tècnics especialitzats en les funcions que no els correspon. El primer error del conseller va ser intentar dirigir el cos de policia políticament i el resultat va ser nefast, i l'obligà a rectificar immediatament.

Al conseller li falta prou coneixement de l'àmbit que dirigeix, i també empatia, la qual cosa provoca un enfrontament que no és bo per a ningú. Al conseller el vestit li va gros.

Més enllà de la independència dels poders

Ja fa temps que vàrem perdre la confiança en un principi que ens havíem après de memòria, com és la separació de poders i la seva independència. L'experiència al nostre país ens ha ensenyat que el Judicial, el Legislatiu i l'Executiu van de la mà i es polititza la Justícia i es judicialitza la política.

El ciutadà de peu té molts drets, sovint reconeguts de manera teòrica, però no a la pràctica, i moltes obligacions, i no ens queda sempre clar a qui hem de recórrer. Com més confús millor, com aquell que amaga el llibre de reclamacions.

Hem descobert que la justícia no és igual per a tothom, o si més no, no s'aplica de la mateixa manera a tothom. També hem observat que la política fa amics i aquests es beneficien d'aquesta amistat en detriment de la majoria. Tot això ho hem anat mamant fins al punt de creure'ns que no pot ser d'una altra manera.

A Espanya, però, hi ha un altre problema greu, que ve de l'arrel, i que ara s'ha accentuat. Em refereixo a la divisió de competències entre les diferents institucions: la local, l'autonòmica i l'estatal. Aquesta divisió que hauria de servir per fer més àgil la resposta a les necessitats de la ciutadania, ha esdevingut un camp de batalla política per aconseguir acaparar el màxim poder de decisió. Això ha portat a un enfrontament, sempre polític, entre l'administració local i l'autonòmica o l'estatal, i també entre aquestes dues últimes.

El que està passant avui amb el CIE a Barcelona és preocupant, sobretot perquè s'està jugant amb persones, i precisament les més vulnerables. Fa vergonya veure com s'està desenvolupant la gestió pública, i és molt trist que les baralles entre polítics les haguem de pagar les persones.

El ciutadà de peu vol rebre un bon servei, i l'importa poc si la competència és local, autonòmica o estatal. Si més no, no li hauria d'importar ni ho hauria de notar. Malauradament, en la majoria dels casos, només la municipal, la que és més propera al ciutadà, és la que dóna la cara i fa el màxim per solucionar els problemes de cada dia. Això s'agreuja quan els qui manen són menys sensibles a la vulnerabilitat de les persones, i el PP n'és un excel·lent expert.