Xantatge als metges?

La notícia que va aparèixer ahir on els titulars deien que el Departament de Salut bonificaria els Centres d'Atenció Primària (CAP) que reduïssin els dies de baixa dels seus usuaris va crear una alarma que probablement es podien haver estalviat. De qui va ser la culpa? Dels responsables dels titulars dels diaris? Del portaveu del Departament de Salut que no es va explicar bé?

La primera impressió va ser que la consellera volia reduir els dies de baixa, beneficiant aquells centres sanitaris que ho aconseguissin, donant a entendre que els metges s'inventaven baixes o les allargaven innecessàriament, provocant un absentisme molt gran al treball.

Sigui per l'error del missatge o per la reacció de la gent, Salut ha puntualitzat que la seva voluntat és reduir la durada del procés burocràtic de la gestió dels tractaments i aconseguir que les altes arribin abans. Reconeixen, doncs, que alguna cosa no funciona prou bé i alenteix el procediment, i els pacients estan massa temps a l'espera dels diagnòstics, dels tractaments i les cures.

Sigui com sigui el cas deixa clar que el sistema que sempre ens havien dit que era el millor, no ho és pas tant. Que el funcionament dels nostres centres sanitaris té molt que desitjar i potser caldria analitzar-ne les causes. Avui, per exemple, tenim convocada una vaga dels metges. Reclamen bàsicament una millora salarial i una reducció de les hores de permanència. 

És cert que els empresaris es queixen que es registren moltes baixes laborals per motius de salut. Els empresaris en surten perjudicats, però també els companys de treball que han d'assumir, moltes vegades, la feina que queda per fer. Probablement no es porta un control exhaustiu de tot el procés d'una baixa per prescripció mèdica i potser també hi ha molts metges que tenen el canell molt fàcil i signen alegrament baixes que no caldria. Això s'ha de regular i, si es constata que va per aquí, trobar solucions. 

Alleugerir els tràmits per als tractaments és una bona manera no només de reduir el temps de baixa, sinó també, i més important, oferir una bona atenció als pacients. Si volem un sistema sanitari modèlic, hem de trobar la manera de millorar aquest funcionament, que sembla que s'encalla per manca de personal, desinterès d'alguns i falta de previsió del Departament. Ens alegrem que no es tracti d'un xantatge als metges, però seria bo que les decisions i la informació que se'n dona fossin més clares i resolutives.

No només els polítics

Avui he llegit que el jutge instructor de l'anomenat cas Cerdán, el senyor Leopoldo Puente, ha retirat el passaport a dos empresaris investigats per suborn. Això és interessant de fer notar perquè acostumem a fixar-nos molt en els polítics implicats en els casos de corrupció, que ja està bé, però sovint ens oblidem dels civils. Si hi ha polítics corruptes és perquè també hi ha empresaris i ciutadans del carrer que ho són.

És una llàstima que tinguem tan poca confiança en els jutges i els tribunals de justícia del país, perquè hi ha molta feina a fer. Cal no ignorar la presumpció d'innocència de polítics, empresaris i veïns, però és cert que no hi ha un pam de net. En aquest cas, doncs, és bo que hi hagi control de tot plegat, i que en conèixer casos de corrupció, els jutges s'hi llencin al damunt. No podem viure amb el convenciment que estem voltats de corruptes.

Avui en tenim una bona colla d'exemples i el que és més greu és que algunes d'aquestes persones acusades de corrupció, amb prou evidències, surten al carrer a manifestar-se en contra de la corrupció. S'han de tenir nassos!

Fa pocs dies parlava en aquest blog de la tendència al frau fiscal, a treballar en negre, a no pagar l'IVA. No deixa de ser un acte corrupte, encara que pugui tenir un valor pràcticament insignificant. És, però, l'actitud i no podem ignorar que si aquesta és la nostra praxi, tenim pocs arguments per sortir a criticar els polítics corruptes. Ells, els que actuen de manera corrupta, que no són tots, segur que s'embutxaquen més diners, però el fet és el mateix.

Avui llegia que a Arenys de Mar s'ha descobert una xarxa d'empadronaments il·legals. Sabeu que el fet d'estar empadronat et permet rebre molts serveis, i és una cosa molt perseguida. M'imagino que al darrere hi ha persones estafades i estafadors. No els podem posar en el mateix sac, però cal fer bé les coses. Cal estar alerta i sancionar aquelles persones que s'aprofiten dels altres en temes tan essencials. 

I podria acabar dient, una vegada més, que cal legislar bé. I és que mentre la llei d'estrangeria no tingui una lògica i sentit comú, estarem provocant accions il·legals, i maltractant persones vulnerables que no hi tenen cap culpa.

Verifactu

A mitjans de novembre, parlant d'habitatge en aquest blog, expressava la necessitat de legislar bé. No pot ser que s'elaborin lleis que grinyolen i que s'han de modificar al cap de poc perquè tenen escletxes importants per on s'escapen anomalies que es pretenien regular. Avui llegia la notícia de la rectificació del govern davant l'allau de queixes. Cal que la gent els faci veure que les coses no es poden improvisar?

Fa temps que el govern va decidir que a u de gener de 2026 les petites i mitjanes empreses i els autònoms haurien de canviar el sistema d'enregistrar les factures. Això no és una cosa que d'un dia per l'altre es pugui adaptar. Té la seva complexitat, a part del cost que representa. En aquest enrenou s'hi veuen implicades les empreses que ho hauran de facturar diferent, però també les empreses que han de proporcionar els programes i el manteniment del nou sistema.

Durant uns mesos, tothom que ha volgut fer bé la feina ha anat de bòlit per arribar a temps. Costos, nervis i nits sense dormir, que finalment no haurà servit de res perquè a darrera hora el govern ha decidit ajornar la data un any, per a les petites empreses, i un any i mig per als autònoms.

La pregunta que em faig és si els membres del govern són conscients de tot el que han provocat i si tenen la consciència tranquil·la. Què s'imaginen ara? Que tothom dirà que ho han fet molt bé, o tenen clar que els hauria de caure la cara de vergonya per no haver previst que els canvis no es poden improvisar?

Em sorprèn la mediocritat dels dirigents governamentals i la seva manca de responsabilitat a l'hora de prendre decisions que afecten tanta gent. Tenim un govern que avança molt lentament en la recuperació de la memòria històrica i trencar amb el passat, que encara ens colla, i, en canvi, es pren a la lleugera reglaments i lleis que són complexes i que afecten directament els seus administrats.

Governar vol dir donar serveis i facilitar la vida als ciutadans, en tots els àmbits, i no pas pressionar-los perquè un dia els passa pel cap una cosa, o bé reben un avís d'Europa. La decisió del Consell de Ministres d'avui alleugereix el patiment de molts petits empresaris, però no calia haver arribat a aquest extrem.

1 de maig, festa del treball

Enguany, a la festa del treball, la principal reivindicació ha estat la reducció de la jornada laboral, amb el lema: «la vida és per gaudir-la». Al llarg de la història la jornada laboral ha estat objecte de moltes lluites. Des de passar d'una vida on gairebé només es treballava i es parava just per descansar, a fer possible gaudir d'estones de lleure i dies de festa. Evidentment, no tothom està en la mateixa situació i, en aquests moments, tenir feina no és sinònim de tenir la vida assegurada. 

En la negociació, que considero important que hi sigui, entre empresaris i treballadors, s'ha de tenir molt en compte les persones, els drets adquirits i les millores que es puguin produir. Al meu entendre, en l'àmbit de xarxes socials i comentaris de bar, se simplifica massa la qüestió. En el món laboral no només s'ha de tenir en compte la quantitat d'hores, sinó també el nivell salarial, les condicions de treball i la productivitat, per dir-ne alguns exemples. 

El nostre país té un problema greu de productivitat i un altre de nivell salarial. No pot ser que treballant, com es treballa, la productivitat sigui tan baixa, ni tampoc que, cobrant un sou, hi hagi tantes dificultats per arribar a finals de mes.

La reducció de les hores de treball diari no té les mateixes repercussions segons quin sigui el tipus de feina i d'empresa. Hi ha qui els pot suposar greus desequilibris, fins al punt d'haver de tancar el negoci. Això s'ha de tenir present en les negociacions. No es pot anar pel carrer amb la bandera sense analitzar els pros i contres, i intentar trobar la millor solució per a tothom.

Si bé és cert que a la vida no hi hem de ser només per treballar, és clar que sense ingressos les famílies no podrien subsistir, i per això cal negociar com s'ha de reorganitzar el món laboral. Sisplau, que no es limiti només a reduir les hores de treball, que té la seva importància, sinó que s'analitzin tots els paràmetres que abans he exposat. Només amb un bon funcionament del treball, aconseguirem el bé per a tots, o si més no, per a la gran majoria de la població.

Per un passeig Xifré ordenat

Celebro la reunió d'aquest matí, segons publica el web municipal, per parlar del passeig Xifré i l'ocupació de les terrasses que hi ha instal·lades. Entenc que hi pugui haver veïns molestos amb el funcionament dels darrers dies i probablement també amb el soroll que es desprén per la massiva ocupació de l'espai.

Precisament aquest dissabte vaig tenir l'ocasió de passar pel passeig, probablement a l'hora de més concurrència, i es feia difícil superar els diferents obstacles, ja fos per les taules i cadires allí instal·lades, per la gent fent cua per poder ser atesos, i altres elements col·locats com si es tractés d'un magatzem.

És bo que els restaurants puguin treballar, sobretot si tenim en compte els dos darrers anys, amb tantes dificultats degut a la pandèmia i al règim de confinament a què ens varen sotmetre. El bon temps ha fet que moltes persones sortissin a menjar a fora, i l'espai del passeig Xifré permet gaudir de bones estones assaborint el menjar. Tot i així no podem oblidar que es tracta de la via pública i que s'ha de poder compartir amb les persones que desitgen passejar-s'hi.

Els entrebancs comencen al final de la Riera, abans de girar cap al passeig Xifré, i no acaben fins ben bé al final, a l'alçada de la plaça Lloveras. En alguns restaurants hi ha taules a banda i banda, amb un petit espai entremig, a vegades ocupat per persones que s'esperen per poder ser atesos.

No cal dir que les dificultats per a les persones amb mobilitat reduïda s'agreugen, i això també s'hauria de tenir en compte. Hi ha persones amb poca visibilitat, que necessiten poder disposar d'un cantó lliure d'obstacles per poder circular, sense haver de necessitar de ser acompanyats.

Entenc, doncs, que la reunió que aquest matí s'ha celebrat a l'ajuntament de la vila servirà per consensuar unes mesures que permetin que els negocis de restaurants puguin atendre el més gran nombre de clients possibles, amb totes les comoditats, i que els vianants puguin passejar tranquil·lament, sense haver de demanar permís per fer-ho. El diàleg sempre és positiu, i segons es desprèn de la notícia, els empresaris implicats estaven predisposats a trobar solucions que beneficiïn a tothom.

Obrir en diumenge

La notícia de l'obertura dels comerços barcelonins els diumenges i festius ha tornat a encendre el debat sobre la conveniència o no d'aquesta mesura. El dilema de la conciliació familiar i laboral per a moltes persones. El benefici per a la ciutadania que pot anar a comprar en diumenge, i el perjudici per a qui haurà de treballar un dia festiu.

El debat no pot ser simplista i ha de contemplar totes les casuístiques. Els pros i contres s'han de posar damunt la taula i intentar valorar què pesa més si els punts favorables o els negatius. Els horaris dels comerços sempre han provocat molta discussió, i la reforma horària també ha estat present en moltes converses i debats. 

Hi ha qui sempre ha defensat la llibertat absoluta d'horaris comercials i qui ha lluitat per acotar-los i permetre una vida familiar més amable. Els grans supermercats sempre hi surten guanyant en front del petit comerç, a vegades familiar, que dubta entre obrir, sacrificant la família, o mantenir-se ferm en horaris restringits i poder gaudir de la vida en família.

Crec que el més important de tot és arribar a fons en el tractament de les persones implicades en l'obertura dels dies festius, o bé fins a última hora del dia. D'alguna manera s'ha de regular perquè aquesta llibertat d'hores i dies no resulti una explotació laboral per a les persones contractades. Els sindicats hi tenen moltes coses a dir i a defensar, perquè la mesura no resulti només beneficiosa per a les grans empreses i els treballadors en resultin escaldats.

Per la part dels consumidors o compradors, crec que la llibertat total d'horaris, també en dies festius, no és necessària, encara que pugui agradar a uns quants. La majoria de mortals som prou capaços d'organitzar-nos per trobar la manera d'anar a la botiga en un dia feiner, sobretot tenint en compte que al nostre país els comerços tanquen molt tard del vespre.

Per tot això penso que a l'hora d'opinar sobre la idoneïtat d'obrir el comerç els diumenges i festius, cal centrar-se en les condicions laborals dels treballadors afectats, que els seus horaris tinguin una regulació adequada i no s'espatlli el que tant ha costat de regular a través dels anys, quan veníem d'una situació perjudicial del treballador contractat.

El turisme es recupera després de dos anys de pandèmia

Al marge de les notícies habituals d'aquests dies, entre les quals dissortadament hi ha Ucraïna a primera pàgina, ens trobem amb dades sobre turisme i la recuperació després de la pandèmia. Han estat dos anys que han afectat molt el turisme, tant a nivell de viatges com de despesa hotelera, i ara sembla ser que de mica en mica es va tornant a la normalitat.

Avui ens deien que a Barcelona, sense oblidar que hi ha un 17% dels hotels tancats, l'ocupació es calculava de l'ordre del 85%, unes dades força optimistes després d'aquests dos anys de pandèmia, que ha obligat a molta gent a quedar-se a casa. També ens diuen que a altres poblacions de Catalunya l'ocupació fregaria el 100%.

Sense entrar a valorar, de manera exhaustiva, la indústria del turisme a casa nostra, amb totes les mancances i, sobretot, l'especulació i la contractació precària, és bo veure que es recupera una de les fonts d'ingressos de bona part dels nostres empresaris, ja sigui hotelers o residències rurals, càmpings...

Seria bo no defugir la necessitat de reconsiderar com es treballa en el món del turisme, i intentar guanyar en qualitat i tracte, tant al client com al treballador. La poca qualitat de molts dels serveis turístics, fa que el concepte que es té del nostre turisme sigui tan baix. 

Hi ha molt camí a recórrer, i seria bo que ara que torna a haver-hi demanda, els professionals del turisme no es descuidessin d'estudiar la manera de millorar els serveis que ofereixen, aportant més creativitat i qualitat a les seves empreses.

Aquesta Setmana Santa serà probablement reconeguda que la tornada a la normalitat, i permetrà els desplaçaments a molts que no s'han pogut moure de casa durant molts mesos. D'alguna manera és important que la gent recuperi la llibertat de moviments, i que ho pugui fer de la millor manera possible. Seria bo que la situació pandèmica, amb les conseqüències que ha comportat de tot tipus, sigui, en el cas del turisme, motiu de reflexió per millorar l'oferta i afavorir una millora de la qualitat també dels clients que s'acosten al nostre país per gaudir de les seves vacances.

Fer complir les mesures que s'han pres és una responsabilitat

Davant les noves mesures contra la Covid, ara que ha arribat la variant òmicron a casa nostra, hem pogut observar una discussió entre el govern, la fiscalia i el TSJC, el qual ha donat la raó al govern i li ha avalat les mesures previstes, entre les quals destaquen la d'un màxim de 10 persones, tant en llocs públics com privats, i el toc de queda d'una a sis de la matinada.

El més important de tot, però, és si aquestes mesures es compliran i qui ho controlarà que així sigui. Ho dic perquè a Alemanya, per posar un exemple, els restaurants no permeten entrar si no s'acredita estar vacunat. Fan ensenyar el green pass i el dni. Aquesta manera de ser, no acostuma a ser usual a casa nostra. No crec que això funcionés de la mateixa manera.

Ara que han obligat durant quinze dies a tancar l'oci nocturn, el govern hauria de vetllar perquè es complissin totes les mesures dictades. Ja que, havent-hi uns empresaris perjudicats directament, no seria decent que tothom fes de la seva, sense cap tipus de control ni conseqüències.

És ben cert que els països del sud ens comportem d'una manera molt diferent a les del nord. Hi haurà excepcions, però majoritàriament som molt menys obedients, potser perquè tampoc rebem les instruccions amb prou rigidesa i coherència. Que el govern espanyol només faci obligatori l'ús de la mascareta al carrer, quan a Catalunya es prenen aquestes mesures tan restrictives, és una mostra més de la disbauxa. 

El govern català ha escoltat els assessors mèdics i ha pres una decisió agosarada, sabent que tindria molta gent enfadada. Ara el que caldria és que els empresaris perjudicats rebessin una compensació econòmica per les pèrdues que tindran. Les mesures s'han pres amb molt poc marge de temps, i això també ha deixat en estat de xoc el sector de la restauració i de l'oci nocturn.

C's, buscant un lloc on agafar-s'hi

C's té feina a retrobar el seu camí per evitar la seva total desaparició de l'espectre polític. Després del fracàs a les eleccions catalanes, on va passar de 36 a 6 escons, ara ha de mirar de situar-se i veure què queda més penjat que pugui atendre i agafar-s'hi per aguantar el tipus.

Avui llegia una anàlisi interessant, aprofitant la informació que hi ha sobre unes reunions dels dirigents catalans de C's amb membres de la societat civil que no és independentista. S'ha de tenir en compte que el fet que el PSOE hagi concedit els indults als presos polítics, fa que el PSC quedi una mica al marge del bloc constitucionalista. Això fa que C's es pugui desmarcar i agafar protagonisme, sobretot tenint en compte els discursos radicals de Vox i l'actual PP.

Semblaria que l'actitud d'aquests partits constitucionalistes, li deixarien un lloc al pensament serè de qui ataca l'independentisme, sense ser estrafolari. No hem d'oblidar que el discurs de Casado, i de retruc de tot el PP, ha derivat cap a posicions més típiques de Vox, amb els empresaris i els bisbes en contra, una cosa mai vista.

L'hereu d'Aznar ha de suportar el revés i la lluita interna que lidera la presidenta de la comunitat de Madrid, la senyora Ayuso. No ho té fàcil i l'única cosa que el pot salvar és el temps que falta per arribar a les noves eleccions, i el fet que té moltes forces a favor, com són els jutges, els militars i la premsa espanyola.

Si C's són intel·ligents, podran trobar la manera de fer-se un lloc a la política catalana, i evitar el que seria la seva desaparició del Parlament i per tant de la vida política catalana. Caldrà veure els favors que hauran de fer a entitats com Societat Civil Catalana, perquè els donin el suport que necessitaran el dia que es convoquin eleccions. Els interessa que tant Vox com el PP continuïn desbarrant, i d'aqueta manera assegurar una base de futurs votants que els doni suport.

Bisbes i empresaris donen l'esquena al PP

Pocs ens hauríem imaginat que un dirigent del PP arribaria a carregar-se la Conferència Episcopal o una entitat empresarial espanyola, sempre de la seva mà contra tot allò que fes falta, i encara més contra l'independentisme i els catalans en general. No s'havia vist mai i no es podia preveure. És molt fort i crec que convé parlar-ne.

El PP es queda sol al costat de fenòmens com Vox, atacant el govern del PSOE perquè vol indultar els presos polítics. Al PP no els cap al cap la possibilitat de cedir per aconseguir controlar l'economia i la societat en general. La postura de la dreta espanyola, sempre rancorosa, és de ciment armat i orgull patriòtic. No es concep el perdó ni cedir uns metres, encara que això els pugui portar a la glòria.

La dreta està massa acostumada que tothom els vagi a favor, amb un Poder judicial sempre a punt per castigar qualsevol intent de posar en perill la unitat d'Espanya, i fins ara ho ha aconseguit. Ara Casado es queixa de la societat civil i diu que són ells els representants del poble els que tenen la raó de la seva part i que no hi ha institució civil que valgui per posar en qüestió el que ells defensen.

Per primera vegada el PP es troba sol i ha de defensar una postura que afavoreix els presos polítics, encara que no sigui el que realment es voldria, però sí que un pas de cara a normalitzar la situació. Un primer pas. Aquesta derrota del PP els hauria de fer reflexionar i considerar la possibilitat d'esdevenir una dreta civilitzada com a la resta de la Unió Europea, i deixar de representar la ultradreta. El president Sánchez ho ha d'aprofitar i ho farà, i és per això que organitza tot un circuit d'actes preparatoris a l'indult, que ha fet que anés guanyant adeptes, tant a dins com fora del propi partit, arribant a les institucions que fins ara s'han mostrat més hostils al discurs socialista.

Aquesta nova normalitat

L'experiència del coronavirus ens fa ser més pessimistes. No sé si ho coneixem millor, però el cas és que cada vegada és més complicat ser optimista i mentre sembla ser que estem sortint de la segona onada ja ens estan anunciant una tercera que, en cas de no seguir les recomanacions de Salut, la podríem tenir a tocar.

Mentre les famílies estan pensant en com celebrar el Nadal, ja ens estan dient que si no fem bondat el Nadal el podríem passar confinats. A tot estirar un màxim de sis persones i només alliberades les nits de Nadal i Cap d'Any.

És cert que ens venen que tenim la vacuna a tocar, però aquest tocar són com a mínim tres o quatre mesos per als més afortunats, i això, després de tot el que hem passat, s'està fent molt llarg. Hem passat de tenir por i obeir fidelment a sentir-nos cansats i mal dirigits per qui ens ho hauria de resoldre. 

El coronavirus, si una cosa ha ajudat, ha estat que hem fet fàcil la vida dels nostres polítics locals. Considerant que eren víctimes com nosaltres, els hem permès que estiguessin aturats sense fer gairebé res. Tenen l'excusa per no haver complert les seves promeses electorals, algunes d'elles justificables, però no pas totes. 

El pitjor de tot plegat és que els problemes econòmics derivats de l'epidèmia ningú no vol fer-se'n responsable, i s'ha treballat molt prohibint activitats i molt poc compensant les pèrdues econòmiques dels petits empresaris i autònoms. Els ajuntaments, però, n'han quedat al marge, més enllà de compensació d'arbitris i alliberament de taxes. Veient que la cosa va per llarg, sobretot si es confirma una tercera onada, seria bo que algú mirés de trobar la manera de passar millor aquesta nova normalitat, i no agreujar més els problemes de la nostra societat.

Una col·lecta per a Juan Carlos I

Cada dia que passa ens assabentem de novetats que mai no ens ho hauríem imaginat. Ja només faltava que una colla d'empresaris fidels a Juan Carlos I facin una col·lecta per recollir diners per si el fan fora de la Zarzuela. No ha robat prou diners com perquè ara se n'hagi de recollir més per comprar-li una casa i tot el servei inclòs.

Ridícul i perillós a l'hora. Com pot ser que les coses vagin d'aquest color? Cal caure tan avall? Em pregunto si aquests empresaris samaritans tenen clar a qui volen ajudar i tenen present tot el que l'emèrit ha fet valent-se de la inviolabilitat de què gaudeix, o si més no gaudia mentre era rei. 

La notícia no em fa pena, sinó ràbia, en pensar com hi pot haver persones com aquests empresaris que donin suport públicament a un corrupte, per més rei que sigui, o precisament per això. Només es pot entendre per la corrupció que és innata al nostre país i domina tot el món empresarial, polític i judicial. No ens ha de venir de nou que tinguem un rei corrupte, veient com va el país. Qui pot, enganya la resta, per no perdre l'ocasió!

Per un moment he pensat que la notícia no era real, i que ens estaven aixecant la camisa, però a casa nostra, arriba un moment que tot és possible, per més inversemblant que pugui semblar. Se'ns rifen a la cara, i ja no els cal dissimular. És creïble que això passi a Espanya, i que tingui la complicitat directa o indirecta dels poders públics. Uns es perdonen la vida als altres, i d'aquest manera es va fent una bola. 

Seguirem la notícia i el fet de si finalment fan fora de la Zarzuela el rei emèrit, per salvar els mobles a la monarquia espanyola, amb un rei, el Felip VI, que no té ni empatia ni carisma per ser rei de tots els espanyols. El seu dia va marcar territori i ara no pot fer marxa enrere. Com es diu per casa nostra, nosaltres no tenim rei!

La dreta espanyola es decanta pels ultres

Llegint la premsa he vist, en titulars a la primera pàgina de l'ARA, que sembla ser que empresaris catalans que havien optat per C's, com a garants de la pau i el seny, se n'estan decantant pel radicalisme dels seus líders. Fins i tot s'afirma que internament hi ha una certa picabaralla per les conseqüències que això pot portar.

Haig de dir que no m'estranya. Els empresaris busquen pau i tranquil·litat, i és lògic que temessin pels seus negocis amb la irrupció de l'independentisme a gran escala. S'havien d'aferrar en algun lloc i el discurs de C's els tranquil·litzava, un partit polític capaç de pactar amb tothom. El que estem veient i sentint aquests dies per la boca de Rivera o l'Arrimadas no té cap explicació lògica més enllà d'observar que tot era un decorat de pedra-cartró. Només buscaven l'èxit i per a ells passava per atacar l'independentisme, però se'ls ha anat de les mans, i la seva obsessió per competir amb el PP i Vox, els està fent perdre tota la credibilitat que per a algunes persones encara tenien.

Avui, a mitja nit, comença la campanya per a les eleccions generals del 28 d'abril. En la precampanya s'ha pogut observar que es tracta d'una pugna esperpèntica sense límits en les propostes d'esclafar Catalunya. Sempre s'ha vist que a Espanya el fet de criticar Catalunya els donava vots, però ara ja necessiten prometre sang i fetge. 

La notícia diu que els empresaris desencisats amb C's tornen a veure amb bons ulls el PSOE de Pedro Sánchez. El president socialista ho ha d'aprofitar, i és per això que combat l'independentisme amb elegància, amb duresa, però de manera assenyada, sense dir disbarats ni amenaces. Davant de la situació política a Espanya, ara és el moment del seny i l'esperança. Només el PSOE sembla ser l'únic partit que pot aportar estabilitat. Els tres partits de la dreta espanyola han perdut els papers i es resignen a quedar-se amb els més fanàtics, els més ultres. Caldrà veure si aquests són majoria.

Avís a la dreta unionista catalana

La dreta unionista catalana hauria de tenir en compte, a l'hora de donar el seu vot el proper 28 d'abril, què li ofereixen. La confecció de les llistes del PP, per posar un exemple, ha demostrat què pretén el partit polític i l'interès per a Catalunya. No es tracta de presentar catalans en desacord amb l'independentisme i defensors de la unitat d'Espanya, sinó espanyols que mai faran res per a nosaltres.

Avui, tal com ens ho presenten, votar el PP és votar contra Catalunya, contra els treballadors i treballadores de Catalunya, però també contra els empresaris, els que estimen el país i no volen un greuge respecte a la resta de l'Estat.

La dreta espanyola, esbiaixada a l'extrem, fa d'aquestes eleccions un atac contra la regió que ha gosat aixecar-se contra la unitat, i no distingeix els catalans entre bons i dolents, sinó que ens posa a tots en el mateix sac, en el sac dels perillosos que cal destruir.

No és estrany que els candidats, vinguts de fora, que ni tan sols trepitjaran Catalunya l'endemà de les eleccions, clamin per suprimir tot allò que ens fa diferents, la llengua, la cultura, els mitjans de comunicació, les tradicions. Com molt bé diu l'articulista Francesc Vilanova, a l'ARA, "Un Día de la Victoria que durarà dècades", repeteixen la història, ara sense armes, sinó que ens volen imposar per la força de la llei, per la via de la "mayoría constitucional".

No vull tornar a parlar del vot útil, cadascú ha de pensar molt bé a qui diposita la confiança perquè el nostre país tiri endavant, ja sigui independent o lligat amb Espanya, però sempre endavant sense deixar-nos trepitjar per aquesta dreta autoritària que no es presenta per servir la ciutadania, sinó per imposar els seus principis i la seva voluntat i interessos.

El trist paper dels partits polítics a Espanya

Una vegada més ens trobem amb una mobilització ciutadana, en aquests cas els jubilats i pensionistes, on els partits polítics l'única cosa que fan és solidaritzar-s'hi, però són incapaços de liderar el canvi de polítiques socials injustes des del seu lloc, des del Congrés de Diputats on els dos partits d'extrema dreta, PP i C's, no tenen majoria absoluta.

És una vergonya que el PP pugui fer el que està fent, que no és res més que afavorir el gran capital a costa de polítiques nefastes per a la classe treballadora. És una política d'extrema dreta consentida pels partits polítics de l'oposició, el PSOE com a primer culpable.

Es rescaten bancs i autopistes per afavorir banquers i grans empresaris i s'apuja un 0,25% les pensions, d'unes persones que no reben els diners suficients per sobreviure. Tot això passa mentre l'oposició només parla i es queixa, però no fa res efectiu per fer fora un govern corrupte i explotador de la classe obrera i dels pensionistes. 

L'excusa de "no hi ha diners" no serveix quan comprovem que es malgasten diners en altres àmbits, els que afavoreixen els acumuladors de diners. El més trist de tot és que el populisme del PP és capaç de dissimular i aconseguir els vots d'aquelles persones contra qui es programa tota la seva política. 

Cal fer una crida als partits polítics de l'oposició perquè s'encarin d'una vegada amb el PP i el facin fora del govern d'Espanya.

Les promeses de Rajoy, un insult a la intel·ligència

Rajoy ve a Barcelona a fer promeses d'inversió i demanar ajuda als grans empresaris escollits, i a primera fila el senyor Florentino Pérez, que hi té molts interessos personals, però sentit de país, res de res, interès col·lectiu, cap ni un. És que tot això no interessa als qui tenen els calers i només deixen anar engrunes a la majoria que, estoicament, escoltem una vegada i una altra aquelles promeses que no s'acaben complint.

Em diuen que a hores d'ara ens deuen 10.000 milions i ens en prometen 4.000 fins al 2020. Suposo que, si arriben, ho faran al final del període. Disculpeu-me, però no me'ls crec. Un govern insensible als problemes de Rodalies, a les morts de la carretera nacional pel seu pas per les terres gironines; un govern que posa entrebancs al corredor mediterrani, només pel fet que Madrid és al centre i Catalunya en sortiria beneficiada; un govern que per afany de poder centralista permet que el port de Barcelona no pugui créixer com seria possible, o l'aeroport...

Les promeses de Rajoy tenen aire de xantatge, de voler-nos enredar conscient que no ens ho creiem, i amb la intenció de ferir-nos i menysprear-nos una vegada i una altra. Rajoy sap que si promet més, si promet tot allò que ens deu, la resta de l'Estat se li posarà en contra, i és per això que ve a Catalunya a tirar-nos per la cara la burla d'unes promeses que tot Espanya sap que no es portaran a terme, i que per això no ho criticaran.

Rajoy ve a dir-nos que ens arreglarà els problemes d'infraestructura, però no accepte a escoltar-nos quan li diem que ja ens ho sabem fer nosaltres, sigui amb un estat federal o amb la independència. Que ens ho deixi fer i de ben segur que ho solucionarem millor i molt abans. És per tot això que les seves paraules no són consol de ningú, sinó un insult a la intel·ligència.

Empresaris catalans i valencians pressionen Rajoy

Per què el govern espanyol no desencalla el corredor mediterrani? Algú podria pensar que no tenen clar que sigui tan important per a Espanya, però els més malpensats diem que no els interessa afavorir catalans i valencians, perquè només pensen en Castella.

Del govern de Madrid sempre he pensat aquella tria que fa un quan sap que l'altre n'obtindrà el doble. Opta perquè li treguin un ull i deixar cec l'adversari. En el cas del govern de Madrid prefereix frenar el creixement econòmic d'Espanya per evitar que els pobles de la mediterrània en surtin beneficiats.

I no penso que tingui res a veure amb les aspiracions independentistes de Catalunya, perquè també es perjudica València i Múrcia. Espanya no ha avançat i encara creu amb l'eix radial, reforçant una sola capital en detriment de possibles equilibris territorials.

El més greu de tot plegat és que no només no es fa res a favor del corredor del mediterrani, sinó que sembla ser que es gasten diners europeus per a l'eix central, a Madrid, entre Chamartin i Atocha.

La trobada d'avui a Tarragona d'empresaris catalans i valencians reivindicant l'acceleració dels treballs del corredor, per no continuar asfixiant on més es produeix i, encara que no ho vulguin reconèixer, salven el global d'un país que encara té reminiscències del passat.

S'haurà de veure si amb aquesta trobada empresarial el govern de Rajoy mou peça, encara que tots coneixem el president i és massa orgullós com per fer alguna cosa pressionat. Aquest orgull tan marcat és el que ha perdut Espanya al llarg de la història.

Exhaurides les vacances

Aprofitant que els partits polítics ens avorreixen amb el mateix de cada dia, parlaré de les vacances que avui s'acaben. Dic que ens avorreixen perquè no afegeixen res de nou. Cap d'ells. Joan Herrera es dedica a atacar per evitar que es fixin massa en ell, que cada dia resulta més patètic. Albiol fent d'home fort del PP intentant treure alguna cosa dels empresaris, encara que sigui fent-los por. Iceta marcant distàncies de tothom, crec que de manera molt intel·ligent, i de Junts pel sí... no podem dir res de nou.

Demà recuperem la normalitat, i ho fem amb l'agenda plena, per treure'ns la son de les orelles. En pocs dies, doncs, oblidarem tot el que hem fet aquests dies. La capacitat de desconnectar, de posar-hi distància, de canviar el ritme i la rutina, i recuperar les ganes de treballar en nou projectes, amb nova il·lusió i amb professionalitat.

Acostumem a fer propòsits a primers d'any, però d'alguna manera és després de vacances quan seria més idoni. Després d'haver gaudit d'uns dies de repòs que també ajuden a mirar en perspectiva el futur, el nou curs.

Demà, doncs, primer dia de la setmana, primer dia del nou curs. Agafem-nos-ho bé!