dijous, 30 d’abril del 2020

El govern espanyol rectifica novament

Ningú no em podrà discutir si afirmo que el govern espanyol s'ha mostrat com un caga-dubtes, ordenant i rectificant a continuació les mesures a prendre. No es pot dir que siguin canvis fruit dels esdeveniments, sinó d'haver pres malament les decisions. A tot això s'afegeix el fet que en cada ocasió han negat la proposta del govern català i d'alguna altra comunitat autònoma, per acabar aplicant-ho. 
Això passarà ara amb la regulació horària de les sortides a passejar de la població. Algú podrà dir que es fa per evitar el que va passar diumenge, però era previsible i se'ls havia advertit, però en aquell moment el que calia era tenir criteri propi i menystenir les altres opinions.
El govern espanyol ha volgut quedar-se amb el control de tot, i decidir des de la distància. Fins i tot ha arribat a decidir que el territori ideal per al desconfinament eren les províncies. Potser és que només s'han fixat en Madrid, Múrcia o La Rioja. No deien que el coronavirus no era cosa de territoris? Doncs per què desconfinen per províncies? És el mateix Barcelona que Tavertet?
Caldrà veure si al final també canvien la decisió i permeten que les comunitats autònomes ho diversifiquen en funció d'altres criteris, com per exemple les àrees bàsiques de salut.
Al ministre de sanitat li ha tocat fer el paper del fill tonto, fins al punt de convocar i desconvocar rodes de premsa, i procurant inventar-se excuses per no fer més el ridícul, però no se n'ha sortit. La història el recordarà com el que ha estat, un personatge desbordat i incapaç de liderar un projecte amb sentit comú. Només ha tingut veu i protagonisme per imposició, gràcies a la declaració d'estat d'alarma.

dimecres, 29 d’abril del 2020

Un mercat municipal amb moltes mancances

El mercat municipal d'Arenys de Mar podria tenir un abans i un després del coronavirus si l'experiència d'aquests dies de confinament tingués una aplicació després quan es normalitzi la vida de tots plegats.
Recordo que fa anys, parlant amb un conegut empresari del comerç de la vila, em comentava que tenia molt clar que el mercat municipal s'havia de posar al dia i canviar hàbits que estaven obsolets. Un dels elements a tenir en compte era el tracte amb els clients. Feia massa temps que s'anaven buidant les parades i cada vegada resultava més incòmode anar-hi a comprar.
El mercat continua en una situació precària. La possibilitat d'incorporar-hi un supermercat, tal com s'ha fet en altres poblacions, va quedar descartada per diverses raons. No resultava atractiu, però també calia canviar la mentalitat dels paradistes.
Arran de l'epidèmia, uns quants paradistes s'han posat d'acord en servir a domicili productes de diferents parades i la valoració que en fan és positiva. Aquesta és una proposta que formava part de les idees de l'empresari citat. Com millorar l'atenció al client, facilitant la seva compra i rebent-ho a domicili.
Penso que una vegada arribi la "nova normalitat" seria bo que es desenvolupés aquesta nova manera de servir els clients, per millorar l'atenció i qui sap si ampliar el nombre de clients del mercat. Aquesta no hauria de ser l'única modificació. La incorporació de noves parades i l'ampliació horària serien dos elements també a tenir en compte. No és fàcil dinamitzar un mercat municipal, quan hi ha tanta competència, però no es pot tirar la tovallola tan fàcilment.

dimarts, 28 d’abril del 2020

Desconfinament per províncies

He estat tota la tarda concentrat en diferents qüestions i m'he perdut els acords del consell de ministres. Ara, abans de començar a escriure el post del dia, he intentat mirar a les xarxes quins comentaris sortien i només he vist que queixes per la manera com el govern espanyol vol fer el desconfinament per fases. Si no ho entès malament, la unitat presa per decidir com es desconfina és la província.
La veritat és que m'ho hauré de llegir bé, perquè sense veure-ho no ho puc comentar, i encara menys criticar. De totes maneres em sorprèn que s'agafi la província, perquè hi ha prou diversitat en una província com per prendre decisions diferents. 
M'imagino Tavertet, on no hi ha hagut cap cas de coronavirus, i al seu costat Igualada o la mateixa Barcelona. Totes tres poblacions són de la província de Barcelona, però la situació no té res a veure una de l'altra, ni per configuració, nombre d'habitants, ni pels efectes del coronavirus.
La qüestió és continuar manant des de Madrid, quan el que caldria seria fer-ho des de més a prop. Els socialistes catalans no ho criticaran, no pas perquè no ho pensin, sinó perquè qui ho decideix és el seu partit i el ministre que ho regula, no hi pintaria res, si no fos perquè el PSOE governa. En el cas que això ho decidís un govern del PP, l'actitud del PSC seria diferent. I de què se'n diu d'això? Sentit comú? NO! Objectivitat? NO! Això és partidisme, sense escrúpols. Un mal de tots els partits polítics. 
Ara em poso a llegir la notícia, a veure si l'entenc millor i els haig de donar la raó. Molt em temo, però... Gat escaldat...

dilluns, 27 d’abril del 2020

A Arenys, la Festa Major perilla!

S'han fet un tip de dir-nos que el desconfinament seria gradual i de manera lenta, probablement més lenta del que ens pensem, i és per això que de mica en mica es van cancel·lant actes multitudinaris, que quant més ens acostem a l'estiu més n'hi ha. 
Avui hem conegut que s'han cancel·lat tots els actes previstos per al mes de juny, entre els quals a casa nostra hi ha la crema de la bota i la festa de Sant Joan, amb revetlla i foguera. Recordo que fa anys, arran d'uns incendis importants al nostre país, alguns municipis varen suspendre el castell de focs, no pas a Arenys. Ara tot fa témer que no serà només el castell de focs que es suprimirà, sinó que ens podem trobar que la mateixa Festa Major quedi ajornada.
A Arenys, per als forasters, tenim dos dies assenyalats com a Festa Major, el 9 de juliol, i la festa petita, per Sant Roc, el 16 d'agost. Una festa, aquesta, que cada vegada és més gran i participada. De moment la Festa Major, a primers de juliol té tots els números per ser cancel·lada, si més no alguns dels seus actes, els més multitudinaris. L'agost encara el veiem lluny i som optimistes, però arribarà el dia que caldrà prendre la decisió, i convé pensar en qualsevol possibilitat, perquè no ens vingui de nou.
Les festes no són el més important, sobretot quan ho posem al costat dels problemes econòmics que es derivaran d'aquesta epidèmia, però no les podem deixar de banda, perquè són una manera d'animar la gent, entretenir i donar alegria, que sempre va bé.
Avui llegia a Guillem López Casanovas parlant de les conseqüències del coronavirus al turisme, i he vist que era molt optimista, encara que no parlava dels treballadors habituals que s'han quedat sense feina, i això comporta una manca d'ingressos a la família, i problemes per arribar a finals de mes.

diumenge, 26 d’abril del 2020

Encara estem confinats?

Veient les imatges d'avui, primer dia que els menors de 14 anys podien sortir a passejar pels carrers i places, m'entra el dubte si encara continua el confinament o bé ja s'ha acabat. Davant del dubte m'he quedat a casa. Jo no tinc cap menor per poder acompanyar i passo dels 60. Les imatges, però fan pensar que tothom ha sortit al carrer. Qui ho controla?
No vull entrar en la polèmica entre el govern de l'Estat i els diferents governs autonòmics que en discrepen, però la impressió que tinc és que això és xauxa. No hi ha qui ho controli, ni l'estona que els menors fa que ronden pels carrers, ni els quilòmetres que han recorregut. L'única cosa que es pot veure fàcilment és la distància entre les persones, i la veritat és que les imatges et diuen que no s'està respectant.
M'imagino ja la crítica del govern català dient que les decisions preses pel govern espanyol són imprecises, sense cap mena de sentit comú i que es valen del seu poder recentralitzador per manar i fer complir les seves ordres a tothom, encara que siguin ordres errònies.
És cert que les mesures del govern català eren més restrictives, afegint franges horàries segons les edats dels menors i a més incloïen els adolescents fins als 18 anys. No podrem dir si el resultat hauria estat millor o no. Només hem de parlar pel que hem vist, i com que al ministre Salvador Illa li sembla bé, doncs el govern quedarà satisfet. Tant de bo no tinguem un disgust abans de catorze dies!

dissabte, 25 d’abril del 2020

Lleixiu indigest

Si es confirma la notícia d'intoxicacions amb lleixiu als EUA després de les paraules del seu president, que injectar-se detergents podia ser una bona manera d'immunitzar-se del coronavirus, arribaríem a la conclusió que cada país té els dirigents que es mereixen, encara que ens faci ràbia haver-ho d'acceptar.
El president Trump va arribar a la lògica conclusió que si hi havia uns desinfectants que mataven el virus, una bona solució seria de prendre aquests desinfectants i per tant eliminar el virus de dins. Després que els científics i productors de desinfectants reaccionessin alarmats per les paraules del president, aquest va declarar que ho havia dit amb sorna, però no va ser aquesta la sensació que es va tenir durant la roda de premsa.
Sembla impossible, i això ho hem dit des del primer dia, que un país com els EUA pugui haver escollit president un personatge com Trump. Desconec la seva formació, però a vegades m'imagino que no pot tenir gaires estudis, i encara menys sentit de l'ètica i la moralitat. És evident que amb diners es poden aconseguir grans coses, com per exemple ser president dels EUA.

divendres, 24 d’abril del 2020

Per què volem ministres catalans?

Algú havia dit que era important tenir ministres catalans dins del govern de Madrid, però s'ha vist i comprovat que aquesta importància no es veu per enlloc. M'agradaria que algú em digués de què ens serveix que el senyor Illa sigui ministre de Sanitat. L'arraconada a qualsevol cosa que pugui suggerir el govern català és més evident que mai. L'altre ministre és com autista, ell només va a la seva i no s'assabenta de res del que passa més enllà del nas.
El problema rau en que té més importància pertànyer a un partit polític que no pas a un govern en representació del poble català. El senyor Illa es deu al seu partit i aquest al PSOE espanyol. És simplement això el que ho explica tot. 
Recordareu que sempre he dit que envejava el PP basc que sempre defensava el seu país, a diferència del PP català que posava per davant l'estratègia de partit, el de Madrid, a qualsevol interès per Catalunya. Ara això també passa amb el PSC, de fet és la secció catalana del PSOE, i els importa més què diu el seu president Pedro Sánchez, que no pas el que pot interessar al nostre país.
Ja sé que no és cosa d'ara, però quan succeeix tot això em venen a la memòria temps passats, amb Maragall i fins i tot amb Montilla. Era clar que amb Iceta això canviaria, i així ha succeït.

dijous, 23 d’abril del 2020

El poder acostuma a corrompre

No és la primera vegada que un personatge públic, en aquest cas un càrrec públic, reacciona de la mateixa manera quan la policia l'atura per alguna infracció. "Que no sap qui sóc jo?" Abusant del càrrec, que hauria de ser de servidor públic, per lliurar-se de complir amb les obligacions de qualsevol ciutadà.
De totes maneres, el fet que no sigui un cas inhabitual, no li treu tota la culpabilitat i responsabilitat de creure's superior als altres, com si es tractés del rei, qui pot actuar de manera corrupta i no li passa res. No és estrany que hi hagi tants casos de corrupció entre els polítics, perquè tenen poder i maneres de camuflar les seves accions, encara que moltes, a la llarga s'acaben descobrint. Una altra cosa és les conseqüències que se'n deriven. Malauradament tot acostuma a resultar força lleu i per això no serveix d'escarment.
L'actitud de l'ara exalcalde de Badalona és deplorable. No podem ficar-nos en la malaltia que patia o pateix, perquè això no ho voldries per a ningú, però sí en la manera de reaccionar. No crec que sigui només per culpa de l'alcohol, sinó que ja forma part de la pròpia manera de ser. Hi ha massa polítics que es creuen més que els altres pel fet d'haver guanyat unes eleccions. S'ha demostrat que ser polític, o exercir de polític és molt fàcil. El més complicat és fer-ho bé i, sobretot, amb esperit de servei a la comunitat, és a dir, amb humilitat i generositat.

dimecres, 22 d’abril del 2020

L'aigua que ens ha netejat la vila

He llegit les notícies del web de Ràdio Arenys sobre els estralls de la pluja d'aquests dies a la vila. Volia saber la quantitat d'aigua que havia caigut, perquè no recordava haver-ne vist tanta des de la meva arribada a Arenys. Han estat tres o quatre dies que m'han recordat la meva joventut al Collsacabra quan a finals d'estiu ensopegàvem dies plujosos, una pluja intensa i de llarga durada.
He vist que han estat 209 litres per metre quadrat els que han caigut i com efectes algunes esllavissades, però pel que sembla poca cosa, però m'agradaria saber a quantes cases els ha entrat aigua, ja sigui per alguna escletxa del sostre, d'alguna junta, de les portes i finestres... A casa, que no acostuma a entrar-hi aigua, en aquesta ocasió, suposo que per saturació, sí que ha fet acte de presència.
A mi m'agrada molt la pluja i quan passem llargs períodes de sequera m'ho passo malament. M'agrada conduir sota la pluja intensa, o veure-la caure darrere els vidres de casa, a aixopluc. És més molest quan t'has de desplaçar i a Arenys quan has de travessar algun rial. Aquests dies, doncs, m'han encantat, malgrat el confinament. No els he pogut gaudir circulant en cotxe, però si darrere les finestres.
I quan no fa mal, sempre és d'agrair, perquè l'aigua és vida. Aquells països que tenen poca aigua s'ho passen molt malament, però la meva pregunta és si com més anem més aigua tindrem o bé han estat uns dies fora del comú, i la sequedat anirà pujant hemisferi amunt tal com se'ns havia dit? A veure si algú ens ho explica. Jo signo on sigui perquè la pluja no es deixi, i ens visiti més sovint. Ja ajustarem més bé les cases.

dimarts, 21 d’abril del 2020

Comitè de seguiment del coronavirus

Sembla ser que ara no podem criticar les actuacions del govern espanyol si no volem exposar-nos a formar part d'una llista negra que confecciona la Guàrdia Civil. Jo sempre havia pensat que aquest cos policial servia per defensar les persones més que no pas els polítics, però anava equivocat. 
Avui podem dir mal del govern català, criticar totes les decisions que poden prendre i deixar-los com draps bruts, sobretot el president Torra, que és tan dolent, però no podem fer el mateix amb el govern de Madrid. Fins ara era el rei qui podia ser tan corrupte com volgués que no calia que patís, tot i que li podem cremar fotografies. Ara ja s'hi ha afegit el progressista Pedro Sánchez i el "comunista" Pablo Iglesias. De qui ha estat idea?
Diuen els membres del govern que no han estat ells, perquè creuen en la llibertat d'expressió i tothom té dret a dir el que vulgui i pensi. Llavors serà una iniciativa de la Guàrdia Civil, oi? Ells vetllen perquè tothom cregui i respecti allò que mana i dicta Pedro Sánchez i els seus ministres.
Es tracta de donar bona imatge, suposo que la mateixa que donen els del Comitè de seguiment del coronavirus, del govern espanyol, on només hi trobem a faltar el torero i la sevillana. Tots els tòpics junts. De qui va ser la idea de posar-hi els militars a les rodes de premsa? També de la Guàrdia Civil?
La veritat és que tot plegat fa molta pena, però la llàstima és que no podem riure, perquè és cert, i això ens dona la imatge real d'aquesta Espanya que odia els catalans, però no els deixa marxar. Ni fa ni deixa fer.

dilluns, 20 d’abril del 2020

Farmàcies col·lapsades

Les incidències amb els dispensadors de mascaretes i medicaments de les farmàcies aquest matí són una demostració més de com som tots plegats. Es va decidir que avui es començarien a repartir les mascaretes i es va demanar alhora que no hi anéssim tots a buscar-les, sinó només aquelles persones que realment les necessitessin. Que n'hi hauria per a tothom i no calia córrer. Que s'havia d'evitar fer cues. Que no sortíssim del confinament només per anar a buscar la mascareta...
Què ha passat aquest matí? Doncs, que tothom ha sortit de casa cap a les farmàcies a buscar la seva mascareta i el programa per enregistrar el seu lliurament ha petat, de manera que ja no es podien dispensar més mascaretes ni tampoc medicaments amb recepta. Això és el que hem aconseguit.
Aquí hi ha dos elements a tenir en compte. En primer lloc l'egoisme i poc cas que fem a les recomanacions i tirem pel dret, de manera que es foti l'altre, i també que els nostres sistemes informàtics no estan preparats per a grans volums. Massa gent col·lapsen el sistema.
És una altra cosa a tenir en compte a la llista dels disbarats d'aquests dies. No només comprem malament els productes de protecció contra l'epidèmia, sinó que a més no estem preparats per lliurar-ne grans quantitats, tot i que podíem suposar que la gent no faria cas a les recomanacions. País!

diumenge, 19 d’abril del 2020

Abraçades a tot ca i quitxo

La gent que em coneix sap que no sóc home de grans petons i abraçades. És per això que aquests dies, quan llegeixo comentaris de persones que enyoren poder tornar a abraçar-se m'adono que és un fet que no he trobat a faltar en tots aquests dies de confinament.
Hi ha un programa de televisió que protagonitza en Joan Maria Pou, que he vist molt poques vegades, precisament perquè es dedica molta estona a abraçar a tot ca i quitxo, i més aviat em molesta de veure-ho, com si m'hi trobés al mig. Ho trobo molt poc natural, encara que probablement la gent que hi està acostumada ni se n'adona.
Recordo una vegada que em vaig trobar amb una comunitat creient en un local de Barcelona, quan hi vivia, que practicaven l'oració i cap al final tothom es va aixecar i es van dedicar a abraçar-se entre ells, i jo al mig. Us asseguro que m'ho vaig passar molt malament, i va ser el motiu per no tornar-m'hi a acostar.
Sempre he intentar mantenir la distància amb els meus interlocutors, distància física s'entén. Fins i tot em venia de nou el costum, molt arrelat a Barcelona, d'encaixar les mans en trobar-se. Jo sempre he pensat que amb la paraula i els gestos n'hi havia prou i no calia el contacte. La pandèmia actual em va a favor en aquest sentit. M'imagino que en el desconfinament progressiu demanaran que s'evitin els contactes. Per a mi no serà cap problema, ans el contrari. Em trobaré com peix a l'aigua.

dissabte, 18 d’abril del 2020

La revolució del teletreball

El confinament per al coronavirus ha revolucionat el procés d'accés i aprenentatge dels mitjans telemàtics que teníem força aparcats, si més no algunes persones. Les empreses, poques, que ja incorporaven el teletreball en el seu funcionament han tret rèdit de la seva experiència i coneixement, i les que ho tenien pendent, han hagut de córrer per posar-se al dia i poder incorporar el teletreball per no quedar-ne al marge.
A nivell personal i en clau familiar i d'amistats també s'ha avançat i l'enginy ha fet acte de presència. No ha estat només el coneixement tècnic, sinó la seva aplicabilitat a la realitat que tenim al nostre voltant.
Penso que d'aquesta lliçó de la pandèmia n'aprendrem poques coses i tot el sacrifici i dolor que haurem patit, uns més que d'altres, no ens servirà per avançar i evitar que això pugui tornar a passar. Si hi ha alguna cosa que potser haurà estat un trampolí serà l'experiència en l'ús de les tecnologies per comunicar-nos, crear debats i formació online. Des de la comunicació entre familiars a distància, fins a les sessions formatives dels professors i els seus alumnes confinats, seran probablement la llavor d'una manera diferent de comunicar-se, més enllà de les xarxes socials, que abusen sovint de l'anonimat per desinformar.
El que tinc més proper és la presentació de llibres a través del web municipal de la meva vila, o les activitats promogudes per l'ajuntament on treballo, amb especial dedicació a la festa confinada de Sant Jordi. Veurem si a partir d'aquí anem més enllà i aprofitem l'experiència per treure'n més profit.

divendres, 17 d’abril del 2020

Eficiència absent en la gestió del coronavirus

Ahir parlava del ball de xifres arran del nou mètode de la Generalitat per calcular el nombre de morts i de persones infectades pel virus. Fins ara només es comptabilitzaven les persones que morien en els hospitals, però ara també es pot saber les víctimes en residències i domicilis particulars, és a dir, totes les víctimes. Aquest canvi va ser motiu de crítica del govern de l'Estat, acusant la Generalitat de desorientar la població. Jo defensava que si es mantenia la informació inicial, no era cap problema pels sumatoris, si el govern espanyol no volia fer el canvi. La notícia d'avui és que allò que criticava ahir el govern de Madrid, avui és el que obliga que totes les comunitats autònomes l'informin. Ens posem a riure?
Una mostra més del desgavell en la gestió del govern dels millors. Dels que en saben més que tothom, encara que les estadístiques col·loquin Espanya en la darrera posició dels estats europeus en eficiència en la seva gestió del COVID-19.
Aquí no s'acaba tot, perquè els problemes van més enllà. Sembla ser que hi ha seriosos dubtes que es pugui multar les persones acusades d'haver fet cas omís al confinament. Segons he pogut llegir, la mateixa advocacia de l'Estat ho posa en dubte. Caldria demostrar que realment han desobeït el confinament, i que han posat en perill la salut de la resta de la població. És a dir, M. Rajoy ens va posar en perill pel fet de sortir a caminar de pressa als voltants de casa seva?
Si ara resulta que no hi ha motiu legal per imposar la sanció, ens farem tots plegats un altre tip de riure, sobretot tenint en compte que es basaven en la famosa llei mordassa del PP, que ni PSOE ni Podemos hi donaven suport. Com es pot veure, d'eficiència res de res!

dijous, 16 d’abril del 2020

Ball de xifres

El govern de la Generalitat de Catalunya ha decidit donar les dades de les morts i infectats pel coronavirus que no han passat pels hospitals. Són aquelles persones que s'han detectat en residències i a les pròpies cases. Donen les noves dades, però també mantenen la informació de les víctimes i contagiades als hospitals. Quin és el problema?
Des del primer dia, aquí i arreu s'ha criticat que les dades que es donaven de morts i infectats no era real, sinó que n'hi havia tota una colla que no es contemplaven, la qual cosa distorsionava la realitat. Ara la Generalitat ha trobat la manera de poder comptabilitzar la totalitat dels morts, a partir de les dades que proporcionen les empreses funeràries. Al govern de l'Estat no li agrada.
La portaveu del govern espanyol diu que la Generalitat, donant aquestes noves dades, desorienta la població. No ho veig així. Entendria que amb les noves dades s'estaria complicant el seguiment de l'epidèmia si la Generalitat deixés d'informar sobre les víctimes dels hospitals catalans, i no es pogués sumar amb la resta d'Espanya, però la Generalitat les continua donant. On és el problema?
Al meu entendre és bo conèixer la magnitud del problema i saber que més enllà de les víctimes que han fet estada als hospitals, n'hi ha tota una colla que han mort a fora, sobretot tenint en compte que en són tantes. Les xifres s'han doblat, la qual cosa reafirma l'encert de comptabilitzar-les. Que Espanya no vulgui fer el mateix pot ser comprensible, però molestar-se perquè la Generalitat ha anat més enllà, sense afectar les xifres que els continuen proporcionant, és un error, o simplement una rebequeria perquè potser la Generalitat se'ls ha avançat. Tot plegat no deixa de ser una picabaralla més entre els dos governs. N'hi haurà més!

dimecres, 15 d’abril del 2020

M Rajoy demostrant quin personatge és

Les imatges de M. Rajoy fent exercicis a la via pública desafiant el confinament total demostren la categoria d'aquest personatge. No és l'únic que s'haurà saltat el confinament, però es tracta d'una persona que va dirigir el país i que com a mínim hauria de donar exemple als que no tenen la seva formació, ni recursos ni poder com ell.
També un altre expresident del govern espanyol va fer cas omís del confinament i se'n va anar a la segona residència, amb la seva dona, que va ser alcaldessa de Madrid. Aznar i Botella també haurien de donar exemple d'obediència, però en aquest cas, Aznar ja no és la primera vegada que se salta les normes.
Tot plegat demostra en quin país vivim i amb quines persones compartim la vida en societat. No és estrany que la imatge d'Espanya sigui tan fosca als ulls dels països occidentals. No ens ha de venir de nou que no es fiïn de nosaltres i ens tinguin per gent amb qui no es pot confiar.
Tot aquell orgull que ens predica la ultradreta i els militars, de sentir-nos espanyols, no és sinó una manera de dissimular i ignorar cridant més fort, el baix concepte que ens tenen els nostres veïns europeus. No cauré en la trampa de dir que nosaltres els catalans som millors. Jo només puc respondre de mi mateix i esforçar-me per donar exemple, encara que la meva influència és ben escassa, però mai m'he sentit orgullós de ser espanyol, perquè això vol dir acceptar moltes actituds que em provoquen fàstic i vergonya aliena.

dimarts, 14 d’abril del 2020

Què esperem d'una residència de la gent gran?

Un dels temes que caldrà analitzar a fons, després de tot el que hem viscut aquests dies de pandèmia, són les residències de gent gran. És on han tingut més problemes amb les infeccions i de resultes d'elles moltes defuncions. Som conscients que es tracta d'espais amb uns residents amb moltes patologies, poques defenses i edats avançades, però això no treu que no s'hagi d'estudiar bé què ha passat i valorar com s'ha de canviar perquè uns fets com els actuals no tornin a succeir.
Però no només cal pensar en prevenir fets com els actuals, sinó també estudiar si el seu funcionament és correcte, fins i tot en temps de bonança, en temps favorables. I en això segur que anirem a raure si el tracte que la nostra civilització ofereix a les persones grans és el més apropiat. I no cal culpabilitzar les famílies que hi tenen familiars propers, es tracta d'analitzar si tots plegats ho estem fent prou bé.
Ara encara patim el xoc de les defuncions i de la precarietat en què s'han trobat els nostres avis, però també els seus cuidadors. Hem d'esperar que passi més temps i que tinguem el cap serè per jutjar els fets, però també la realitat viscuda fins abans de la pandèmia.
Una pregunta sí que m'agradaria fer-me i deixar-la a l'aire. Tenim prou coneixement de l'oferta de les residències, la preparació dels cuidadors i de les possibilitats dels locals on es troben? Hem vist exemples de grans equipaments al costat d'altres de molt petits i amb poques possibilitats de fins i tot aïllar les persones infectades pel coronavirus. Hem exigit que la resposta fos com si es tractés d'hospitals, amb infermeres i metges en plantilla, però ens hem adonat que no sempre això ha estat així.  No són centres sanitaris, sinó socials. Reflexionem-hi i parlem-ne més endavant.

dilluns, 13 d’abril del 2020

Reduir víctimes, l'única xifra important

Dins de la polèmica entre govern català i espanyol en la interpretació de les dades sanitàries i les decisions preses sobre la tornada al treball a les empreses no essencials, demà a Catalunya després de les festes (?) de Setmana Santa es reobriran moltes de les empreses que han estat quinze dies aturades, amb tots els treballadors que no ho poden fer a través del teletreball.
Algú pot pensar que ara es tracta de mirar què passa amb les possibles noves infeccions per poder donar la raó a un o altre govern. Jo desitjo que l'expectativa no se centri en aquestes dades, sinó que, sigui perquè ja es podia acabar amb el confinament total o perquè es prenen mesures severes per evitar-ho, no es produeix aquest increment d'afectats pel coronavirus.
Els que tenim la sort de poder disposar del teletreball continuarem quinze dies més confinats, amb moltes ganes que s'acabi aviat. Les xifres que sí que ens mirarem són les del infectats diàriament i malauradament també en les morts diàries. Qui s'hagi de reincorporar a la feina presencialment, li demano que respecti tots les instruccions preventives, que sigui responsable en benefici propi, però també dels seus familiars, amics i companys de feina.
És important passar pàgina el més aviat possible, i hem de demanar que l'esforç de totes les persones que estan a primera línia salvant vides humanes sigui recompensat pel nostre esforç en seguir les pautes dels experts per fer fora d'una vegada el coronavirus de les nostres vides.

diumenge, 12 d’abril del 2020

Els fets obliguen a la solidaritat

Avui s'han referit al darrer discurs televisat del president alemany on manifesta que els alemanys estan obligats a sentir-se solidaris amb els països europeus més castigats per la pandèmia. Un discurs emotiu que avui ens ve de nou, sobretot tenint en compte els discursos que acostumem a escoltar.
L'individualisme que predomina a la societat occidental ve acompanyada per un fort nacionalisme excloent, no només per part dels partits de la ultradreta, sinó força comuns en la resta de partits polítics. Un nacionalisme que ens fa tancar barreres i pensar només en nosaltres. Un nacionalisme que molt critiquem, sense tenir en compte el nostre.
És cert que davant de crisis humanitàries ens manifestem més solidaris i disposats a col·laborar i ajudar els altres, i això s'ha fet evident aquests dies, però no treu que en el fons es mantingui un esperit individualista que mantenim en suspensió a l'espera de resoldre els conflictes més evidents. L'experiència viscuda no ens acostuma a servir per millorar, sinó que passat un temps tornem a caure en els mateixos errors, en la mateixa manera de ser i actuar.
El conflicte sorgit a nivell europeu entre els països del nord i del sud, és una mostra evident de la diferent manera d'entendre la vida en societat. Uns i altres defensem la nostra posició i som molt poc autocrítics. Hauríem de practicar més l'exercici de posar-nos en la pell de l'altre i preguntar-nos quina seria la nostra resposta. No costa tant d'entendre que els països del nord no es fiïn dels del sud i per això siguin reticents a crear eurobons. No poden acceptar que el nivell d'ingressos fruit de la taxa d'impostos que pateixen sigui tan superior al nostre, i per això l'endeutament. 
Entenc les paraules del president alemany, però també la malfiança del nord, quan no som capaços de demostrar el nostre compromís per evitar l'excés d'endeutament i una bona gestió econòmica per part dels nostres dirigents.

dissabte, 11 d’abril del 2020

Diu el PSC que el govern espanyol és clar i precís

Els missatges del PSC d'aquests dies a les xarxes socials em provoquen vergonya aliena, fins al punt de posicionar-me a favor del nostre govern, la qual cosa em ve de nou. Crec que uns i altres tenen moltes coses a desitjar i, per tant, seria bo que uns no fessin valoracions dels altres perquè no se'ls vegi el llautó.
La defensa aferrissada del PSC a tot el que diu i fa el govern de Madrid no és sinó una mostra de partidisme sense escrúpols. He arribat a llegir en contra del govern català de la poca claredat dels seus missatges, com si els ministres del govern espanyol, amb Salvador Illa com a exemple, donessin les notícies de manera clara, coherent i amb la suficient antelació com per poder complir les seves ordres.
Hem sabut que la decisió de no continuar amb el confinament total no ha vingut per consell del comitè científic, com escrivia ahir, sinó per decisió política, m'imagino que per pressions que no volen detallar. El pitjor de tot és que ja busquen excuses per si els números no surten. Per una banda culparan de l'increment dels contagis a les empreses que no faran bé la feina, i a més al fet de realitzar més tests. La culpa no serà mai del govern espanyol. Això ho practiquen tots els governs, siguin del color que siguin.
La veritat és que em provoquen fàstic perquè confiança ja fa molt temps que l'han perduda i respecte, només com a persones, no com a polítics. El partidisme és un mal que ens acompanyarà sempre, i el PSC n'és un bon exemple. Només cal repassar l'hemeroteca.

divendres, 10 d’abril del 2020

El govern espanyol no escolta el consell de científics

Jo també sóc dels que pensen que un govern de dretes no ho hagués pas fet millor, però això no vol dir que no puguem afirmar que els partits en el govern espanyol no se n'han sortit i estan navegant, creant molts dubtes perquè no prenen decisions fermes i generen molta inseguretat.
Avui s'ha sabut que la decisió d'acabar amb el confinament total obligatori no ha estat consensuat amb l'equip mèdic assessor, sinó que és una decisió política del govern espanyol. Una decisió molt discutida per experts en epidèmies que provoca malfiança i por. 
Aquesta decisió qüestionada va paral·lela amb la manca de resposta en termes econòmics. Qui es creia que avui cobraria no ha cobrat i això també provoca problemes de liquiditat a les famílies afectades i desconfiança total amb el govern de l'Estat.
Ja ho he dit aquests dies que la situació no és senzilla a l'hora de prendre decisions, però això no lleva responsabilitats. Quan una persona està al capdavant d'un govern ha de prendre decisions difícils i així demostra la seva capacitat per exercir el càrrec. No seré tan brusc com Xavier Roig en els seus articles, però sí que penso que el govern actual no és el millor govern que podríem aspirar a tenir.
Davant de les dificultats presentades per l'epidèmia, el govern no ha estat a l'altura i generat desconfiança i inseguretat, que és el pitjor que es pot generar. No se l'ha vist convençut de les decisions que anava prenent i la imatge que dona és que l'epidèmia desapareixerà per la seva pròpia naturalesa, però que haurà deixat més morts de les inevitables. Parlant de vides humanes, no importa la seva edat, és massa greu per deixar-ho en mans de la inconsciència. 

dijous, 9 d’abril del 2020

La intolerància de Trump

Amb la música de fons del coronavirus i confinats a casa després de quatre setmanes, no hi ha moltes anècdotes a comentar. Anem seguint les notícies que no és que siguin gaire variades, amb una forta càrrega de crítiques sobre les mesures que pren el govern i el temps que triga per fer-ho.
No sé si a vosaltres us passa, però hi ha un apartat de les notícies que em posa furiós. Em refereixo als moments que es parla del president dels EUA, el senyor Trump. No puc amb ell! Trobo injust que un personatge com ell ocupi un lloc tan important d'abast mundial. 
Aprofita qualsevol excusa per eliminar el que ha estat fruit de molts anys i esforços. La solidaritat no és un valor que conreï, sinó tot el contrari. Avui escoltava les seves amenaces a l'OMS de retirar-li el fons nord-americà. Crec que ja s'ha carregat tots els organismes internacionals, i ha deixat de complir en més d'un dels acords presos amb moltes dificultats.
El seu to de prepotència, com si entengués de tot, menystenint els que pensen diferent d'ell, és abominable. El pitjor de tot plegat és acceptar que tenim Trump per a un altre mandat, perquè avui el populisme ven molt i ell d'això en té per donar i per vendre.
Haig de fer esforços per acabar d'escoltar les notícies i no desitjar-li el pitjor. Ho pateixo i m'indigno. Tot això sense ser el meu president, el que dirigeix els passos del meu país, si més no directament, perquè la influència seva no es queda a l'altra banda de l'Atlàntic.

dimecres, 8 d’abril del 2020

Disposats a ajudar on faci falta

Aquests dies de convivència amb el coronavirus s'ha posat de manifest una evidència que sovint tenim mig oblidada, com és la franja d'edat d'una part del voluntariat, el més constant i organitzat. Em refereixo al voluntariat de Creu Roja i Càritas, sobretot aquest darrer. Es tracta normalment de gent gran, que en moments d'epidèmia com l'actual, són població de risc, amb el que això significa a l'hora d'aportar la seva participació.També hem comprovat la reacció d'una bona part de la població, que només ha faltat dir que es necessitaven persones voluntàries, que han corregut a apuntar-se. Això corrobora l'opinió que jo tinc que en el fons les persones són bones i solidàries.
Els dos fets es complementen i fan possible que les necessitats en temps de crisi com l'actual, es puguin satisfer entre uns i altres. Això diu molt de la societat que vivim, una societat que titllem d'individualista, però que quan fa falta tothom es posa les piles per ajudar.
Arran d'aquesta experiència, convindria reflexionar com podem fer possible que el club de voluntaris baixi el llistó de la mitjana d'edat. Com aconseguim que Càritas i Creu Roja, per posar dos exemples, disposin de voluntaris més joves, sense renunciar als actuals, però afegint-los per facilitar les coses en situacions com l'actual. 
Tinc la creença, i crec que en aquest cas també és compleix, que les persones reaccionem davant les circumstàncies puntuals, que som capaços de crear moltes coses, però ens falta la constància, saber mantenir-les. Sense ganes de menystenir el voluntariat del moment, sí que considero important aquest esforç afegit, perquè de ben segur que hi ha sempre necessitats encara que no cridin tan l'atenció ni siguin tan emergents com l'actual.

dimarts, 7 d’abril del 2020

Oriol Mitjà elaborarà l’estratègia del desconfinament

He llegit que el govern català ha designat el metge Oriol Mitjà perquè elabori l'estratègia del desconfinament a Catalunya, però em sorgeix un dubte. Si les competències durant l'estat d'alarma són del govern espanyol, de què servirà el treball que pugui fer Oriol Mitjà si no coincideix amb el que es dicti des de Madrid?
Tot i haver passat tot el que ha passat arran del Procés, els catalans ens entestem en creure que podem anar per lliure, i no ens adonem que no és possible, que per més que vulguem, hem d'anar de la mà de Madrid i creure, que no ens deixen decidir ni ens escolten.
Veig en la decisió del president de la Generalitat una mesura que només pot comportar crispació i més enfrontaments. No dic que no ho hagi de fer, però sí que és bo tenir-ho present i no viure enganyats. Les declaracions a la xarxa per part de l'epidemiòleg Oriol Mitjà no han agradat a Madrid, i per això no hi ha mèrits que valguin si aquests venen d'un independentista perillós.
Escoltarem què proposa el doctor, però estarem atents a què ordenen des de Madrid. Perquè ara qui mana és el ministre de Sanitat, que és català perquè entrava en la quota, encara que no en té ni idea i només fa el paper que li fan jugar, balla al so de la cançó i del vent que bufa per a les espanyes.

dilluns, 6 d’abril del 2020

Obren hospitals de campanya en detriment dels CAP

Entre el col·lectiu de metges hi ha una discussió sobre la decisió de la conselleria de salut de tancar la majoria de Centres d'Atenció Primària (CAP) que es troben repartits per la geografia i concentrar els metges en hospitals i les seves ampliacions en pavellons diversos. Els metges de família consideren que els CAP fan d'aturador de moltes persones que sense ells aniran directament als hospitals, amb la possibilitat de saturar-los. 
Des de la conselleria es vol concentrar els metges de família per atendre els malalts que s'ubicaran en aquestes ampliacions dels hospitals. Entenc que la conselleria ha calculat que aquesta és la millor manera d'atendre els contagiats pel coronavirus, i deixen de banda la política en èpoques normals, de prioritzar els CAP per evitar la saturació dels hospitals.
Uns i altres tenen els seus motius per defensar la seva postura, però com a persones que en algun moment o altre som atesos pels metges de família, entenem molt bé la posició d'aquests i valorem la feina que fan, tant per proximitat, com per coneixement dels usuaris.
Hem de confiar que les decisions es prenen observant els criteris de donar la millor resposta a la crisi actual, però a vegades costa d'entendre i d'acceptar el que des de la distància, encara que en ple coneixement dels fets, decideix aplicar en cada moment.

diumenge, 5 d’abril del 2020

Les directrius no són prou clares

Potser és que no miro prou la televisió i em perdo les notícies, però no sé què em passa que acabat de parlar el president del govern espanyol i m'entren més dubtes. Ara, per exemple, sabem que el confinament s'allargarà quinze dies més, però algú ha entès com serà aquest confinament o és que no ho ha dit? Actualment tenim confinament total, però a partir del dia 13 no serà total, sinó parcial, i no sé què significarà. Qui podrà anar a treballar? Qui es podrà moure pels carrers?
Ja he dit que potser no escolto prou les notícies i per això no me n'assabento, però em fa l'efecte que les directrius no són prou clares i que més aviat s'improvisen a última hora, quan gairebé no tens temps de posar-les en pràctica. Llavors apareixen les vint-i-quatre hores de demora.
Comprenc que no estem vivint una situació fàcil i que no ho resulta prendre segons quines decisions, però és precisament en aquests moments quan es pot valorar la capacitat de dirigir un país o no. Ens queixem de la mediocritat de la majoria de polítics que tenen poder de decisió, i així ens va el país. No es té prou nivell ni la humilitat suficient com per deixar-se assessorar per qui està preparat i en té coneixement, al marge de les seves idees polítiques.
Ara sabem que durant vuit dies continuarem confinats de manera total, és a dir, totes aquelles persones que no exercim tasques essencials o podem fer-les des de casa, però què passarà després de Pasqua, ja ens ho deuran dir a la vigília.

dissabte, 4 d’abril del 2020

La por és una protagonista temible

Ja fa uns dies que, arran de l'epidèmia del coronavirus, es fa memòria de la grip espanyola d'ara fa cent anys i també de la pesta del segle XVI, que a Arenys de Mar rememorem cada any per Sant Roc, a qui se li atribueix que ens en salvés. Suposo que enguany, quan és d'esperar i confiar que ja haurà passat tot, no hi podrà faltar algun tipus de referència.
No podem comparar uns fets amb els altres perquè les circumstàncies són molt diferents, però sí que m'imagino que hi ha un element que s'ha repetit en un i altre cas: la por. He detectat molta por entre les persones davant el que es considera una amenaça de contraure la malaltia. Una por que ens diuen que és protagonista dins dels hospitals. No és només cautela i respecte, sinó també por.
Diuen que la por guarda la vinya, i que aquesta ha fet que la humanitat hagi persistit, però hem de trobar la manera de poder-la dominar. No és senzill, perquè intervenen els sentiments, també la imaginació i sovint la desconfiança davant d'allò que és desconegut.
No tenim doncs un sol repte, com és el coronavirus, sinó que se'ns hi afegeix la por, que a vegades ens pot jugar una mala passada. Jo voldria animar tothom a vèncer aquesta por, que no vol dir despreocupar-nos de com va evolucionant tot, sinó sense perdre-li el respecte, seguir les pautes que els científics ens indiquen, i confiar que podrem sobreviure a la malaltia. Això és el que desitjo al més gran nombre de persones possible, amigues i desconegudes.

divendres, 3 d’abril del 2020

El coronavirus dona descans a uns quants polítics

L'epidèmia del coronavirus fa que els polítics que no hi tenen una implicació directa puguin estar vivint unes setmanes de molta tranquil·litat. El fet que ho tinguem tot centrat als efectes de la malaltia deixa en un pla molt secundari la gestió política que altra hora ocuparia llocs importants de la premsa i mitjans de comunicació. Aquest és el cas també dels polítics locals, que més aviat si se'n parla és per a bé, ja que no se'ls exigeix cap tipus de responsabilitat. Està tot centralitzat a Madrid.
Avui l'article de Xavier Roig a l'ARA és dur contra la capacitat i competència dels nostres polítics i els deixa prou malament. Haig de dir que estic molt d'acord amb el que diu, jo potser no seria tan agressiu i explícit, però el puc entendre perfectament.
A la nostra vila ja no es parla de l'acció de govern ni l'oposició aixeca la veu, perquè estem tots aclaparats per les notícies que ens arriben de manera continuada de l'evolució de l'epidèmia. Fins i tot hem deixat de parlar de la brutícia dels carrers i de la recollida selectiva de la brossa. És que som ara més nets? No tenim motius per queixar-nos?
Pot ser que en estar confinats no embrutem tant i la neteja de carrers i places resulti molt més senzilla que en situacions normals. Reciclem, però bé la brossa? El divendres continua essent el dia que ho traiem tot, sigui plàstic, rebuig, paper o orgànic?
Ho desconec, perquè, obedient com el primer, he deixat de passejar per Arenys i em trobo totalment confinat, esperant que ens deixin sortir de casa. Tampoc he vist fotografies que mostrin quin és actualment el comportament dels vilatans, i si finalment el servei de recollida de la brossa passa per tots els carrers sense deixar-se'n cap.
Un repòs per al nostre equip de govern, que ja tindrà temps de demostrar si realment està capacitat per gestionar l'administració pública de la nostra vila.

dijous, 2 d’abril del 2020

Feia dies que no li llegia cap acudit

Ja feia massa dies que el senyor José Zaragoza no obria la boca i m'imagino que no podia aguantar-ho més. Havia de piular i, per tant, insultar a qualsevol persona que pensi diferent d'ell. No en té prou amb criticar, sinó que ha de ferir l'altra persona i, col·locar-se alguna medalla. En aquesta ocasió li ha tocat el rebre al president.
Els que em seguiu sabeu que el president Torra no és sant de la meva devoció, i que fa molt temps que m'hauria agradat que ja hagués plegat, però això no treu que el respecti com a persona i en tot cas pateixi el fet que continuï sent el nostre president.
El senyor José Zaragoza, amb l'historial que arrossega el millor que podria fer seria callar i intentar passar desapercebut. No ha fet res per al país, sinó tot ho ha supeditat al partit, també l'entrellat que se li ha descobert. No ha estat mai aigua clara i probablement el seu cinisme el fa insultar els altres com a pròpia defensa. Ja on diuen que aquesta és una bona tàctica.
Criticar el senyor Zaragoza no és aplicar una postura partidista, encara que ell ho acostumi a fer, perquè en el seu cas les seves paraules van més enllà d'una opinió política. Tracten de desmerèixer l'altre i proclamar-se com una persona exemplar. Ell defensa els sanitaris, els altres no ho fan.
És molt trist adonar-se de quin tipus de persones es mantenen a la política del nostre país, amb una manca de valors i una aureola tan grisa.

dimecres, 1 d’abril del 2020

Les amenaces del Tribunal Suprem als funcionaris de presons

Avui encara podíem llegir les reaccions a les amenaces del Tribunal Suprem als funcionaris de presons que han de plantejar si proposen que el presos amb disposició de l'article 100.2, entre els quals hi ha els presos polítics, poden passar el confinament a casa seva, atès l'estat d'alarma declarat pel govern espanyol. Un article que tots en parlem sense pràcticament conèixer-lo.
Aquestes amenaces d'acusar-los de prevaricació si decideixen atorgar-los aquest permís són una demostració del nivell dels membres del Tribunal Suprem, i del seu ànim de venjança més que no pas de justícia, com hauria de ser.
No ens ve de nou, perquè tot el procés ha seguit les mateixes pautes. En cap moment hem cregut en la seva capacitat d'administrar justícia, perquè l'únic objectiu era posar-los la pena més gran possible com a escarment per haver gosat fer front i deixar en ridícul l'Estat espanyol.
Som molts que fem aquests comentaris, però sabem que no porten enlloc, perquè tot està bloquejat per les forces de l'Estat, les judicials, les policials i les polítiques, però també de tot el seu aparell. En una situació normal, en una situació de democràcia real, això no hauria succeït. Ja no es tracta dels fets condemnats, sinó de la manera de fer el seguiment dels condemnats i de tractar-los diferent per ser presos polítics, per la seva ideologia.