dijous, 30 de setembre del 2010

Calamarenys 2010

Acabo d'arribar de la Llotja del port d'Arenys on s'ha celebrat la inauguració de les XV jornades gastronòmiques del calamar d'arenys de mar i comarca. Després d'unes paraules protocolàries dels protagonistes de l'acte, amb l'alcalde inclòs, hem pogut degustar un menú dedicat exclusivament al calamar.
D'entrada ens han portat la conserva de calamar, molt ben presentat i amb un gust exquisit. El primer plat era Calamar en espagueti a la carbonara. Tal com podeu imaginar es tractava de cintes de calamar en forma d'espagueti a la carbonara. El segon plat ha estat una hamburguesa de calamar sobre fons d'all blanc de pistatxo. I per postres un pastís de xocolata, gentilesa de la pastisseria Danés.
L'elaboració del menú i el servei ha anat a càrrec del restaurant de Vil·la Minerva, de Sant Andreu de Llavaneres, a qui tots hem aplaudit per l'exquisidesa del menjar i el bon servei realitzat. Abans del sopar els he saludat, tot recordant bells temps del restaurant mataroní Sant Bernat, on hi anava a dinar cada dia, sortint de treballar i abans de venir cap a Arenys.
Quinze edicions diuen molt de la mostra i es pot dir que està totalment consolidada, la qual cosa no vol pas dir que no es puguin anar introduint canvis i adaptacions als nous temps. Enguany també ha estat encertat que el sopar es realitzés a la llotja, la casa del peix de la nostra població.
Des d'aquest meu blog vull felicitar els organitzadors any rere any d'aquesta mostra que porta el nom d'Arenys fora de la nostra comarca i que han sabut engrescar a restauradors de la vila i també de fora, a celebrar la degustació del calamar autòcton, durant el mes d'octubre. Ja ho sabeu! si voleu passar una estona agradable degustant un bon aliment, acosteu-vos a Arenys i comarca a tastar diferents presentacions del calamar.

dimecres, 29 de setembre del 2010

Piquets informatius i actes incívics

No seríem justos si definíssim d'incívics els sindicats perquè en un dia de vaga general, impulsada per ells, ha comptat amb actes d'incivisme. Tots sabem que hi ha unes persones que s'aprofiten de les concentracions i de les protestes, per fer destrosses i robatoris. Això és el que ha passat a Barcelona i en alguna altra població del nostre país.
Els sindicats no poden estar contents del resultat d'aquests actes perquè els posen a l'ull de mira dels afectats i de les persones a qui enutja aquestes actituds incíviques. Els sindicats haurien de denunciar aquests fets i deixar ben clar que els rebutgen. El problema, però són els piquets. En aquest aspecte estic segur que no coincidiré amb molts sindicalistes. Els piquets informatius, per ser més precisos, són uns grups de persones amb pamflets i banderes, que es dirigeixen als punts de concentració d'activitat econòmica per informar els treballadors que no han volgut afegir-se a la vaga, que el millor que poden fer és sumar-s'hi.
Els piquets són grups de persones que es col·loquen a les entrades dels polígons industrials i no deixen passar els treballadors que volen treballar al marge de la vaga. Són grups de persones que es col·loquen a les entrades de les ciutats grans i tallen el transit amb la crema de neumàtics i altres materials. Són grups de persones que quan no se'ls fa cas, empren actituds de força i violència...
Els actes d'incivisme que he vist per televisió no els promovien sindicalistes, o almenys aquesta és la meva impressió, però els talls de carretera sí que ho feien els piquets. És per això que m'agradaria que m'expliquessin com es justifica aquestes accions que van contra la llibertat de decisió dels treballadors? Quins drets pretenen defensar quan no respecten els drets dels que discrepen d'ells?
Puc entendre la pressió dels piquets a grups de treballadors, però no puc acceptar que es forci a actuar contra la pròpia voluntat. Escoltaré totes les explicacions i procuraré entendre i valorar els motius de la vaga i el perquè dels piquets informatius, però no podré valorar positivament el resultat d'una vaga general si no hi ha hagut llibertat ni s'ha respectat el dret a treballar de les persones. Una cosa és lluitar perquè els treballadors puguin exercir el dret a la vaga, però una altra és negar-los el dret a treballar en un dia de vaga.

dimarts, 28 de setembre del 2010

Discurs polític IV

El panorama polític pot canviar d'aquí al dia de les eleccions al Parlament de Catalunya, però de moment tot fa pensar que els defensors de la independència de Catalunya no aniran de bracet, sinó que competiran a veure qui queda més ben situat.
Les persones que m'heu seguit els escrits sabreu que m'he cansat de dir i repetir que els catalans tenim el defecte de no sumar mai, sinó d'anar cadascú pel nostre compte, desaprofitant els avantatges d'anar plegats. En el cas dels defensors de la independència ens trobem amb el mateix i, si bé en tot el procés de les consultes sobiranistes semblava que hi havia una sinergia i ganes d'anar junts, quan ha estat l'hora de preparar les eleccions autonòmiques, han sorgit els individualismes i ganes de figurar i estar a dalt. Massa galls per a un mateix galliner.
Carretero ja va sortir d'ERC i semblava que havia de congregar tots els seus desencisats, els que volien anar més de pressa a obtenir la independència. En aquesta línia varen aparèixer persones de dins, però també gent de fora per constituir un grup reivindicatiu de la independència, amb uns aires que semblava que s'ho havien de menjar tot. Es varen trobar amb un Laporta ambiciós, a qui tothom volia perquè figurés al seu cartell, i Carretero va fer el primer pas, convençut que era l'ocasió per treure vots dels seus ex.
L'ambició de Laporta era i és massa gran, com per compartir plat de segones menges i per això va decidir crear el seu propi grup, descartant anar junts amb Reagrupament. L'artífex de les consultes sobiranistes també va calcular malament el tret, i li haurà sortit per la culata, si no canvien les coses. No és el mateix ser l'únic grup revolucionari de l'estrat polític de sempre, que haver-ho de compartir amb uns altres.
A Carretero no se li pot negar tenacitat, ni a la seva gestió transparència, però el seu discurs es barreja amb el discurs de Laporta i aquest té l'avantatge del carisma i fama aconseguida durant la presidència del Barça. L'únic punt a favor d'una persona sense experiència ni programa polític.
Carretero, si finalment es presenta, haurà d'esperar més de la racionalitat dels votants que no pas de la seva capacitat d'atracció. Carretero té experiència de govern i, si vol, la pot utilitzar en benefici dels resultats.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Discurs polític III

Albert Rivera i el seu partit va irrompre al món polític català, quan aquest havia esdevingut cosa de cinc, amb una imatge trencadora perquè pretenia, precisament, trencar el bloc estàtic i acostar la gent desencisada i, per alguns, oblidada. Calia trobar un missatge atrevit que els diferenciés dels altres, per obtenir els vots dels abstencionistes i també dels votants desencantats amb la seva darrera opció.
Rivera tenia clar el missatge, però no hi havia cap programa que li permetés aguantar-se en el temps. El gran objectiu era entrar al Parlament, i el va aconseguir, després hem pogut veure com el partit feia aigües i els tres representants seguien camins diversos.
El fet de tenir paraula al Parlament, però, li ha permès fer present la llengua castellana, oblidada per la resta de forces polítiques, tot i que la realitat del nostre país ens ensenya que una bona part de catalans utilitza com a primera llengua el castellà. Li ha permès discutir totes aquelles lleis i projectes que potenciaven el català o especificitats catalanes, i si bé no ha esdevingut un fre, perquè el nombre de representants és ínfim, sí que presentat alternatives i posat en dubte projectes, i sense ells hauria estat com una bassa d'oli.
Caldrà observar quin és ara el seu missatge, sobretot després del nou enfoc del PP, que es mostra molt més bel·ligerant amb el català, davant la necessitat de posar fre a tanta empenta independentista. Ciudadanos ja no pot sorprendre'ns, i en tot cas haurà de justificar que el seu paper a dins el Parlament és necessari si es vol tenir representada tota la població catalana. De segur que hi haurà persones que dubtaran entre votar el PP, que probablement demani el vot útil, i Ciudadanos, i qui sap si no s'ho hauran de jugar també amb UPyD o la Montserrat Nebreda. De la mateixa manera que els independentistes, els espanyolistes es presentaran de manera fragmentada. 

diumenge, 26 de setembre del 2010

Un altre discurs polític

Si ahir parlava del PP i de la senyora Alicia Sánchez-Camacho, avui ho podria fer de Solidaritat Catalana i el seu impulsor, el senyor Joan Laporta. Quan ahir parlava del PP comentava l'ús de la immigració i l'independentisme per poder atraure votants. Avui parlo d'un partit que s'ha constituït per aconseguir la independència. De fet no tenen cap més objectiu que assolir la independència, però després... el que pugui venir després no els interessa o si més no, no tenen ni idea de què han de fer.
Si el PP juga amb la ignorància i el populisme més radical, el grup de Laporta juga amb els sentiments d'uns quants catalans. D'unes persones que no han reflexionat gaire sobre política i només queden enlluernats per la paraula independència. A més ho venen com una cosa tan fàcil, que només cal obtenir la majoria del Parlament i ja està.
Sap greu quan veus entre els seus seguidors a amics i coneguts, i no t'atreveixes a treure'ls la bena dels ulls. És una llàstima que després d'assaborir el gust de la fama com a president del Barça, ara hagi volgut entrar en política i ho faci com a messies salvador de la pàtria.
És cert que els partits tradicionals li han abonat el terreny, i s'ha trobat amb molta gent descontenta. S'ha trobat també amb una revifalla del sentiment independentista, il·lustrat amb la consulta independentista d'Arenys de Munt i tot el que ha vingut després, i s'ha trobat amb molta gent de cor, però poc reflexiva.
No he amagat mai els meus sentiments independentistes. No sóc, per tant, una persona que li desagradi la idea de la independència, però no vull caure en el parany de les al·lucinacions. No crec amb el camí que traça el partit de Joan Laporta, perquè no és ni seriós ni té objectius que es puguin assolir a partir de la realitat. No partim de zero, sinó d'un estat de dret i amb una població molt dividida quant a sentiments nacionalistes.
Però té poca importància el que em pugui agradar o no, sinó el que el conjunt de la ciutadania acabi valorant i votant. Aviat començarem a llegir les enquestes sobre les previsions dels resultats, i estarem atents per valorar les conseqüències de la fragmentació del vot atesa la concurrència de més d'una força política perseguint l'independentisme. Hi haurà Solidaritat Catalana, però també el partit de Carretero, el qual també se sosté a càrrec d'una figura que sempre ha volgut destacar, i també hi haurà ERC que fins ara eren els únics que ho defensaven, però amb un programa de govern, la qual cosa els fa més seriosos, encara que caldrà veure el cas que la gent els fa.
De la mateixa manera que veia que el PP jugava amb els possibles votants, penso que SI també ho fa, sense cap garantia de poder respondre a la fidelitat dels seus seguidors.

dissabte, 25 de setembre del 2010

Discurs polític

Alicia Sánchez-Camacho ha explicat quina serà la seva tàctica i quins són els seus objectius electorals. El PP des de fa unes quantes legislatures intenta recuperar un cert nom dins el món polític català, augmentant la seva representació al Parlament. Han estat diferents líders polítics que s'han anat succeint, però amb més o menys encert no han aconseguit esdevenir la tercera força política per sobre d'ERC i ICV.
En anys de crisi els partits al govern ho tenen difícil per convèncer els electors que la situació en què s'ha arribat no és culpa d'ells, sinó de la conjuntura, i són els partits de l'oposició que s'emporten la vianda al plat sense massa esforç ni mèrits. És així com el PP planteja la seva campanya, donant totes les culpes al PSC, principal força del tripartit, i a CIU, a qui les enquestes el donen com a possible alternativa de govern en les properes eleccions autonòmiques.
El PP, que utilitza regularment discursos populistes, ha vist com la immigració i la independència són dos elements importants a tenir en compte per atraure vots indecisos que cauen a la seva trampa, per debilitat, desconeixement o ignorància.
El PP vol recollir els vots de les persones contràries a la independència i que estan escarmentades amb el PSC que ha flirtejat amb ella, sense massa encert. El PSC ha tingut i té una batalla interna sobre el pes de la voluntat independentista, o més aviat de l'autoestima catalanista, que de cara a fora no l'afavoreix, atès que una bona part dels seus electors no tenen cap interès amb el tema. El PP vol emportar-se aquesta gent amb un discurs clarament espanyolista i crítica amb la gestió del tripartit a qui li dóna totes les culpes de la crisi que patim.
El PP, però, no és l'únic partit amb aquesta estratègia, sinó que compta amb altres partits minoritaris, com poden ser Ciudadanos, UPyD, o l'Alternativa de govern, que també busquen el mateix tipus d'electors per aconseguir entrar al Parlament. És per això que li caldrà portar les primeres figures del partit de la resta de l'Estat, per crear una imatge de partit fort i ben suportat, que aconsegueixi atraure el vot espanyolista en front del vot independentista, que per cert està molt fragmentat.
Des del meu bloc no faré una proclama de no votar el PP, sinó tan sols d'analitzar els efectes d'un vot dirigit a aquest partit, i dels motius per fer-ho. De no caure en el parany fàcil del desencant, sense veure-hi un projecte ben definit i que beneficiï el nostre país. D'observar bé què s'està dient de la immigració i quines diferències trobem respecte la Plataforma del senyor Anglada, de la qual molts reneguem. Estan tan lluny?
És cert que la imatge del tripartit no ha estat la d'un govern fort i amb caràcter i possibilitats per tirar el país endavant. Hem de mirar, però, tot el que s'ha fet i tenir en compte que veníem d'un govern compacte de 23 anys d'història, amb els seus avantatges i les seves servituds. És curiós com s'acusa el PSC d'haver cedit als impulsos independentistes i d'haver radicalitzat la posició identitària respecte als 23 anys de CIU. 
Són moltes les lectures que es poden fer, i és bo saber-les fer sense influències malèvoles, relativitzant les accions, els discursos i les hipòtesis. No carregant totes les culpes als actuals governants, tenint en compte la realitat econòmica mundial, la dependència econòmica i legal d'Espanya, i els pocs anys de democràcia real del nostre país.
Tot i que ja portem unes quantes campanyes electorals, no acabem de treure'n el profit que caldria, i passem de l'encegament per unes proclames populistes, al desencís total. Tenim l'obligació moral d'expressar democràticament la nostra opinió el dia de les eleccions, i de fer-ho a consciència, responsablement i amb convicció. Allunyem-nos de les falses promeses i sapiguem veure quina és la realitat i quin el camí per vèncer tots els paranys.

divendres, 24 de setembre del 2010

Moment de reflexió

Avui li diria al meu amic Manel, que em segueix regularment a través del bloc, que fes l'exercici de posar-se al meu lloc i sentir, com jo estic sentint en aquests moments, impotència i solitud. És una sensació de buidesa, de no trobar on agafar-te, ni què fer per avançar. Com si et trobessis enmig d'un temporal, sense poder fer-hi res, sortejant els llamps i la pedregada.
A tot això hi he arribat després d'estar parlant amb el col·lega de fatigues. Mentre parlava amb ell i m'explicava una anècdota rere l'altra, i tots dos ens miràvem i encongíem les espatlles. Al final ens preguntàvem: Què s'hi pot fer?
Farà quatre anys i hi ha coses que han resultat com impossibles, i jo estic segur que no ho són d'impossibles, però cal afrontar-les amb ganes, encert i fermesa. I això no s'ha fet, ni abans ni ara, no era cosa d'una persona, perquè som allà mateix.
No es tracta de repartir les culpes, sinó assumir-les, i per això la impotència, per això la buidor, la tristesa de no... Li deia l'altre dia a una companya, que és bo dedicar uns minuts al dia a repassar tot allò que hem fet i també allò que hem deixat de fer durant vint-i-quatre hores. A mi, encara que faci riure, em serveix el fet d'escriure el bloc, tant si en parlo com si ho deixo al calaix, però el repàs del dia ja l'he fet. Repassar un any o quatre, o ja no diguem cinquanta, és complicat i requereix molt de temps, fer-ho diàriament et simplifica la feina i, a més, et dóna peu perquè l'endemà ja corregeixis allò que has començat malament.
Em costa fer cara riallera quan a dins només hi trobo interrogants. Deu ser tot un art, una qualitat que jo no tinc. Quan pinten bastos el meu rostre no dissimula i, a vegades, m'he endut algun ensurt perquè les meves paraules no han agradat. Cadascú amb la seva consciència.

dijous, 23 de setembre del 2010

Amb la confiança a uns bons professionals

Avui a casa pensem en la modernitat, en la comoditat dels serveis que tenim i que no hi parem atenció, perquè és allò més natural. Avui a casa tenim problemes elèctrics i estem a mitja llum, procurant no excedir en el consum perquè no falli definitivament i ens quedem totalment a les fosques.
Demà al matí ens vindrà l'electricista a solucionar el problema que sembla ser que tenim identificat. Avui ha vingut tot i que l'hem avisat a les 9h del vespre, i això és d'agrair. La modernitat ens ha portat a tenir uns serveis de manteniment que funcionen en un horari de matins i no tots per les tardes. És amb el petit industrial que conserves els avantatges dels nostres avantpassats, de poder trucar-los a casa, mentre sopen i, si ho consideren urgent, que et vinguin a casa sigui l'hora que sigui.
Mentre menjàvem un sopar una mica improvisat, ho comentàvem a taula i recordàvem que tots els nostres industrials són bones persones, de confiança i amb qui pots comptar a qualsevol moment. Només es tracta de no abusar-ne, no fer-los venir per qualsevol simplesa, que confiïn també amb tu, i la relació és una relació amical.
Ja em disculpareu si l'apunt d'avui és més curt del compte, però no puc abusar de la bateria de l'ordinador, perquè no em deixaria penjar el post. Demà serà un altre dia. Dintre de la desgràcia, o l'entrebanc, gràcies a Déu que tenim aquest professionals que estan per ajudar-te.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Onze anys servint el poble

Avui s'ha formalitzat la renúncia al càrrec de regidora de la representant del Partit Popular a l'Ajuntament d'Arenys, la Maria Rosa Zaragoza. Ho ha deixat ben clar, quan ha afirmat que no plegava per motius personals, sinó polítics, per desavinença amb el partit.
Durant aquest mandat hi ha hagut sis baixes, cinc de les quals eren caps de llista, és a dir, alcaldables l'any 2007. Els motius han estat personals o professionals, si més no això és el que han manifestat a l'hora d'acomiadar-se dels companys del Consistori. En el cas de la Maria Rosa Zaragoza no ha estat així, i crec que per això és una baixa més dolorosa, perquè no s'ha fet justícia al gran treball de la regidora durant onze anys, a govern i a l'oposició.
No se li ha fet justícia a nivell del PP d'Arenys, perquè des del Consistori, en les paraules d'agraïment dels diferents grups municipals, s'ha fet palès el reconeixement a la seva feina, per l'esforç i dedicació esmerçada, malgrat hi poguessin haver discrepàncies ideològiques. 
Escoltant les paraules de cada portaveu dels grups municipals, en situacions com la d'avui, s'evidencia la capacitat dialèctica, d'oportunitat i qualitat de l'orador i, per extensió, dels membres del grup municipal a qui representa. Podríem estar parlant molta estona d'alguna de les intervencions, que qualificaríem de penosa com en altres ocasions, i que demostra la incapacitat per adonar-se de la realitat i pixar fora de test.
Però avui el Ple ha estat tranquil, exageradament curt i amb la voluntat d'assolir la unanimitat, només trencada per una abstenció d'un grup municipal en l'aprovació de l'ordenança de sorolls i vibracions i el mapa de capacitat acústica. Entenc que per un error en la interpretació del que s'estava aprovant. De fet, la intervenció de la representant del PP, com en altres ocasions, ha deixat en evidència l'excusa plantejada pel regidor.
El record del Ple d'avui serà, però la sortida de Maria Rosa Zaragoza a qui desitgem el millor per a la seva vida familiar, laboral i social.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Ens hem d’estrènyer més el cinturó

Les notícies econòmiques d'avui preveuen un augment del preu de la llum d'un 2% i la necessitat, a curt termini, d'incrementar l'IRPF en tots els seus trams, i no només en els trams superiors, tal com s'apuntava i semblava que havia promès el govern espanyol. Són especulacions, però malauradament quan sents a parlar d'aquestes històries, penses que alguna cosa de cert hi deu haver.
L'augment de l'IRPF representa una reducció dels salaris, que per als funcionaris i treballadors de l'administració pública, vindria a ser una segona part en la història de les reduccions de sous. Generalitzar aquesta reducció, una vegada més, perjudica les classes populars en relació a les benestants, una política gens apropiada per un govern que es titlli d'esquerres i progressista.
Això faria pensar que els rumors no són certs, sinó malintencionats, però l'experiència ens ha demostrat que el PSOE té molt poc de partit d'esquerres quan es posa a legislar polítiques econòmiques, i fins i tot el partit de dretes, el PP, defensa millor la posició dels menys afavorits. És una pel·lícula a l'inrevés.
Haurem de seguir de prop els esdeveniments, si bé és cert que la intenció de reduir el dèficit públic requereix de mesures dràstiques, sobretot si s'ha d'aconseguir abans del 2013, que com aquell qui diu, és a girar de la cantonada.
I amb tot això, els ajuntaments estan preparant els pressupostos per al 2011, amb unes perspectives ben negres. Veurem quants ajuntaments aconsegueixen quadrar un pressupost sense incrementar les taxes i impostos municipals, i quants s'atreviran a apujar-los. La disminució dels ingressos municipals i de l'aportació del fons de l'Estat, obliga reduir la despesa, molta de la qual és fixe i difícilment suprimible. Els ajuntaments hauran de reduir serveis que presten a la ciutadania, i això no agradarà, però el mateix hauran de fer moltes famílies, si volen arribar a finals de mes. Tots estem al mateix vaixell, i no s'hi val a fer el distret.

dilluns, 20 de setembre del 2010

La incoherència d'alguns partits polítics

La llei que blindarà els correbous no deixa de ser una excusa per respectar una tradició, al marge de si s'està jugant amb animals, i les conseqüències per a la seva salut. Està molt bé que es reguli tot acte que pot comportar un perjudici per a persones o, com és en aquest cas, a animals. El problema està en la coherència dels legisladors i les justificacions o excuses per defensar una tradició i prohibir-ne una altra.
Sóc conscient que moltes persones no estaran d'acord amb la meva posició, però entenc que si les corrides de toros s'havien de prohibir, tampoc s'ha de permetre els correbous, encara que els seus defensors ho justifiquin perquè en aquest cas no hi ha la mort del bou.
Em sembla de molt poc civilitzats encendre una teia lligada a les banyes d'un bou, i fer-ne escarni. Suposo que qui ho ha vist tota la vida no hi dóna importància, però això no treu que es tracti d'una salvatjada. Si els defensors dels correbous són gent del PSC que també defensava les curses de braus, els entendré perquè són coherents, encara que no ho veuré bé, però si els defensors dels correbous, són d'ERC o CIU, que majoritàriament varen votar en contra de les curses de braus, manifestaré aquí i on faci falta, que són incoherents i només busquen un rèdit electoralista.
No em considero menys català perquè estigui en contra dels correbous, ni més català perquè vaig en contra de les curses de braus. És una qüestió de principis, que intento aplicar-los a tot arreu de la mateixa manera. Si la llei que s'aprovarà regula quins municipis poden continuar organitzant els correbous, també a Catalunya estaven regulades les places que podien organitzar curses de braus. La prohibició, als ulls de molta gent, es converteix en una prohibició política, a partir de la defensa dels correbous. Qui no ho vulgui veure així, que m'ho expliqui.

diumenge, 19 de setembre del 2010

A la mort de Labordeta

Hem rebut la notícia de la mort de José Antonio Labordeta, a qui molta gent coneix pel seu pas per la política activa, com a diputat a les Corts de Madrid, però que té una història molt més extensa i rica, en defensa de la llibertat i de les persones oprimides, a través de les seves lletres i la seva música.
Labordeta, per a persones de la meva generació, ens porta a la memòria uns temps molt grisos de la nostra història, amb una dictadura llarga i penosa, i unes ànsies per poder-ne sortir i alliberar-nos d'una força que es valia de la covardia de molts, també de l'església institucional, per continuar en el poder defensant la classe rica i submisa. Un poder que no havia emanat del poble, sinó usurpat en un moment de crisi política. 
Labordeta era la veu del poble que es feia notar a través de contes i cançons, amb un missatge punyent i directe. No és estrany doncs, que Labordeta fos una pedra a la sabata dels diputats i govern de Madrid, però sobretot per a la manera de fer i d'actuar de la dreta més conservadora i casposa, representada pel Partit Popular. Per a molts d'aquests avui ha mort un monstre que els va fotografiar i descriure com ells no haurien volgut mai, i per això no en senten pena, sinó que agraeixen la seva desaparició, al resultar-los tan incòmode. Per a moltes persones, però, s'ha mort una persona senzilla de cor, amb els seus defectes i virtuts, però que no va callar mai davant la injustícia i que ha defensat tota la vida els perdedors, la classe treballadora, els homes i dones que fan de la seva bondat una virtut i de la seva paciència una lliçó.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Imprevistos

Acabem d'arribar de Vic, on s'hi està celebrant el Mercat de música viva, de manera que et trobes grups musicals a cada cantonada, d'altres preparant els instruments per al concert de la nit. Molta gent forastera buscant un lloc per beure la cervesa i fer-la petar mentre fan temps per assistir als concerts i espectacles que comencen al vespre-nit.
No és perquè jo sigui vigatà de naixement i de cor, però la veritat és que la ciutat ha sabut trobar una excusa per a cada ocasió i engrescar la gent a visitar-la i participar dels seus actes. Avui mateix, feia goig passejar per la plaça i el passeig, i notaves vibrar la ciutat. Gent a les botigues i també als bars, donaven vida i color, malgrat el dia apagat que feia.
Però la tarda a Vic ha vingut precedida per una nit accidentada i un matí de treball no previst. Ahir el vespre la pluja i unes obres a mig fer varen causar una inundació a la residència geriàtrica, que va fer que estiguéssim fins ben tard de la nit traient aigua i fang. Sortosament, al ser tard del vespre, els usuaris del Geriàtric s'han estalviat el disgust i l'enrenou de la neteja, que gràcies a la bona feina dels treballadors i treballadores del Geriàtric, s'ha acabat a temps.
La por era que la previsió de noves pluges pogués repetir l'entrada d'aigua a la residència, i és per això que els bombers han construït un petit mur que evités, en cas de tornar a ploure de manera violent, la inundació del primer pis del Geriàtric.
La reunió del matí ha servit, una vegada més, per fixar la posició del grup davant de fets que succeeixen, no sempre de manera volguda, i que et posen contra les cordes. Són aquelles situacions en què facis el que facis, hi haurà motius per estar-hi en contra. En moments així jo sempre em decanto per la coherència, amb allò que es proclama, però també amb el que es fa.

divendres, 17 de setembre del 2010

Es trenca la coalició

El PSC ha manifestat la seva voluntat de no concórrer a les eleccions autonòmiques en coalició amb Cpc, tal com havia anat fent en les darreres ocasions. El PSC vol signar un acord polític amb Ciutadans pel canvi, per continuar treballant en tots aquells aspectes que els uneixen, sense entrar en acords electorals. La resposta de Cpc tindrà lloc aquesta setmana, després que es reuneixi la Coordinadora, o qui sap si caldrà esperar la Convenció del diumenge 2 d'octubre, a Barcelona.
La notícia ha deixat indiferent a molta gent perquè tampoc eren gaires els que havien seguit el funcionament de la coalició, el fruit que en treien uns i altres, ni els avantatges d'anar en coalició. En aquesta darrera legislatura, sobretot arran de la revisió dels objectius de Cpc i la seva conversió en Plataforma cívicosocial, la coalició perdia una mica la raó de ser. A més, Cpc ha prioritzat temes que el PSC no ha situat en el mateix nivell, i això ha fet que les diferències fossin més grans.
El gran dilema de Cpc, una vegada assolida la presidència de Maragall, ha estat la seva pròpia raó de ser, que ha comportat molt debat intern, amb força discrepància, però també ha servit per enfortir la plataforma i fer-li liderar iniciatives socials i polítiques d'abast nacional. La nostra societat necessita de moviments com Cpc, però és bo clarificar millor quins són els objectius i, a poder ser, la manera d'aconseguir-los.
Cpc té avui un debat important, que resumiria en la resolució d'una qüestió: arribar a un acord amb el PSC, o bé estendre aquest acord a altres forces polítiques amb qui ens puguem sentir units, encara que no sigui totalment, però sí en els aspectes més importants per a la població. 
El canvi en la manera de fer política, al nostre país, encara no ha tingut lloc. Des de Cpc es vol més transparència i participació de la ciutadania a la vida pública, i encara falta molt recorregut per assolir un nivell òptim. Aquests elements junt amb la voluntat ferma de defensar els drets de la nació catalana, poden ser els punts de confluència amb les forces polítiques que es presentin a les eleccions, per treballar des de l'endemà de les votacions, en pro d'un país pròsper, obert i aglutinador.

dijous, 16 de setembre del 2010

Visita al Sinera

Aquesta tarda hem fet una visita a la nova escola Sinera, inaugurada aquest curs escolar i per tant encara poc trepitjada. Tothom ens havia parlat molt bé de com havia quedat i per tant hi anàvem amb el convenciment que ens agradaria.
S'ha de dir que des de fora, la sensació que tens resulta estranya, perquè veus molt ciment i res et fa preveure el que et trobaràs un cop ets a dins de l'escola. Perquè precisament una de les coses en què destaca és en la lluminositat de tots els seus espais. És també una escola molt ben pensada, tant pel que fa a la seva distribució com en l'accessibilitat i la independència de les diferents dependències. 
L'arquitectura ha tingut en compte les necessitats dels seus usuaris, la mateixa organització de l'empresa, en aquest cas un centre educatiu infantil, i també els possibles usos per part d'altres entitats externes. Una població com Arenys no pot gaudir de molts equipaments com l'escola Sinera, i per això és important que tingui la màxima utilitat i se'n pugui treure el màxim profit per al més gran nombre de persones i entitats.
Els que visitàvem l'escola recordàvem en veu alta el nostre pas per centres, algunes vegades depriments, que tindrien moltes coses a envejar. El mateix gimnàs (que apareix a la fotografia), no tenia l'aspecte fred que esperes amb instal·lacions d'aquest tipus, sinó que resultava acollidor com tota l'escola.
Arenys pot estar content d'aquest nou equipament de què gaudim des d'aquest mes de setembre i ara caldrà que en sapiguem treure el màxim profit.

dimecres, 15 de setembre del 2010

L'edat de jubilació

El Parlament francès acaba d'aprovar l'endarreriment en dos anys de l'edat de jubilació. França passarà dels 60 als 62 anys gràcies als vots favorables del partit conservador del president Sarkozy. A casa nostra ja fa temps que corre el rumor que també s'endarrerirà, encara que el nostre punt de partida són els 65 anys, és a dir, cinc anys més tard que els francesos.
Aquestes decisions no es prenen perquè sí, sinó que es basen en la intranquil·litat que suposa garantir les pensions per a més endavant. El tema és, però, que la decisió és massa fàcil i jo diria injusta per a molta gent. Si el motiu són les pensions, probablement seria més just allargar en funció del nombre d'anys cotitzats que no pas per l'edat del treballador. No és el mateix haver començat a treballar als 18 anys que haver-ho fet als 30. Quan arribin als 65 anys, el primer haurà cotitzat durant 47 anys mentre que el segon ho haurà fet 35 anys. 
Aquests 12 anys de diferència cotitzant són significatius i podrien ser la referència a l'hora de modificar l'edat de jubilació. A l'hora de posposar l'edat de jubilació, resulta molt més injust per a la persona que ha cotitzat més anys, per la qual cosa trobaria més correcte que no s'allargués a tothom de la mateixa manera, sinó en funció del nombre d'anys cotitzats. En definitiva estem dient que el motiu és assegurar les pensions, doncs que es tingui en compte les quantitats aportades per a cada persona.
Veurem si la decisió presa a França, que ara ha de passar pel Senat, tindrà efectes al nostre país, i el president Zapatero planteja una excusa més per justificar la vaga general del dia 29 de setembre. Les persones que ja comencem a tenir una edat, tenim el costum de practicar el compte enrere. Ara, si ens allarguen el temps de la jubilació, patirem l'efecte d'una galleda d'aigua freda i haurem d'endarrerir l'inici dels nostres projectes per a la jubilació.

dimarts, 14 de setembre del 2010

La responsabilitat de decidir

França darrerament és notícia per temes relacionats amb altres cultures, com són els gitanos romanesos i els musulmans més ultres, concretament els que vesteixen el burka o el niqab. El govern francès ha adoptat una actitud molt decidida contra la comunitat gitana romanesa enfrontant-se a Brussel·les per la seva expulsió. Ara ha fet un nou pas que provoca discrepàncies, com és la prohibició de l'ús del burka i el niqab a l'espai públic.
No és fàcil opinar sobre aquestes decisions, sobretot si tens la honradesa de posar-te al lloc de qui les pren, amb tot el que això comporta. No costa res dir que no es pot ser racista i que tothom té dret a fer el que vulgui amb la seva vida personal, cultural i religiosa, però s'han de considerar totes les variables i la vida en societat, i encara més en un societat multicultural, és complexa.
Personalment em costa acceptar l'expulsió dels ciutadans d'origen romanès, sobretot tractant-se d'una expulsió massiva. Tot i que no vull sentir a parlar de comparacions amb passats obscurs de la vella Europa, sí que em produeix un cert regust i no em semblaria bé que aquesta pràctica esdevingués habitual, perquè no considero que sigui la manera de resoldre els problemes socials, perquè em resigno a equiparar immigració i delinqüència.
Més dubtes tinc amb la prohibició de l'ús del burka i el niqab, perquè si bé existeix la llibertat personal de vestir-se com un vol mentre no fereixi la susceptibilitat dels altres, i que no crec que aquesta indumentària sigui feridora, no és tan clar que pugui representar un perill per a la seguretat pública. La possibilitat d'ocultar-se darrera la vestimenta no es pot descartar i tota mesura que previngui possibles atemptats és benvinguda. Llavors... hem de respectar la indumentària d'acord amb la seva cultura i religió? Si es presenta l'ocasió de votar-hi a favor o en contra... per on ens decantarem? 
Qualsevol resposta té arguments a favor i en contra, i això comporta desgast i risc a qui té l'obligació d'assumir la responsabilitat de decidir. Qui opta a governar, assumeix la responsabilitat d'encertar o errar amb les seves decisions, però en cap cas l'allibera de prendre-les. És per això que és difícil opinar, perquè l'opció comporta conseqüències. Que cadascú reflexioni i decideixi.

dilluns, 13 de setembre del 2010

La Diada, segona part

Aquest  vespre tenim problemes amb l'electricitat i no sé si podré escriure i penjar el meu post. Un post en què volia parlar de la intervenció del president Montilla a Madrid, dins dels actes de la Diada de l'Onze de setembre a la capital d'Espanya.
Montilla recupera el missatge que fa temps va iniciar, de fer veure a Espanya que Catalunya no es queixa perquè si, sinó que hi ha un cert cansament i sensació de frustració, que condueix a que surtin les proclames independentistes. Un discurs que vol fer veure que no es pot jugar amb foc sense perill de cremar-se, i que els sentiments independentistes no són fruit d'una casualitat.
Montilla parla com a president d'un país en què la seva opció, la federalista, potser no és la majoritària, però que si més no en aquests moments, està molt poc considerada pels defensors de l'opció de moda, la independentista. Una moda que hi ha qui pretén que ho arrasi tot al seu pas, fent sentir culpables els que no pensen de la mateixa manera, com si se n'haguessin d'amagar. Una moda que avergonyeix fins i tot a qui s'ha sentit independentista, però amb projecte de futur, amb respecte a tots i acceptant l'opinió majoritària.
Però també cal parlar del recorregut de la campanya electoral en què cada partit polític està dirigint els canons, preparant les estratègies per superar l'obstacle del 28 de novembre. El principal adversari no és tal altre partit, sinó l'abstenció, el desencís, la desafecció política.
Els partits polítics i els seus dirigents ho han fet prou malament, com per allunyar la ciutadania de la política, convertint-la en una cosa estranya, com si no tingués res a veure amb ells. I ara, que surt una idea força compartida, no són ni capaços d'anar junts, per allò de sumar, sinó que es deixen portar per l'ànsia de protagonisme. Ningú cedeix terreny i això és el que podreix la política.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Pactes post electorals

El president Montilla diu que no refusa res, cap pacte post electoral, amb l'excepció del PP a qui acusa de tenir una visió d'Espanya molt diferent, i de ser el causant de la crispació que hi ha entre Catalunya i Espanya. Estic d'acord amb ell, tant pel que fa a l'opinió sobre el Partit Popular, com al fet de no fer escarafalls a cap pacte, en funció dels resultats electorals. I és bo dir-ho ara, perquè després no surtin els de sempre dient que es fan pactes contra natura.
El nostre sistema democràtic és un sistema parlamentari i té sentit que la suma de vots defineixi i marqui el camí a seguir. No es tracta de que governi el partit amb més representants parlamentaris, sinó el partit que aconsegueix reunir més parlamentaris siguin d'un, de dos o tres partits diferents. Repeteixo que és bo recordar-ho ara, perquè ningú, després, pixi fora de test.
El pacte PSC-PP a Catalunya no tindria cap sentit, a diferència del País Basc. El PP català ha manifestat ben clarament quina és la seva voluntat i el seu concepte de catalanitat, i aquesta no s'assembla en res al PSC, encara que molts voldríem que la diferència fos més clara i la catalanitat del PSC més manifesta en tots els seus components, militants i simpatitzants.
La renúncia de Castells de seguir en un lloc avançat dins el PSC s'ha de contrarestar amb l'auge de les altres persones significatives d'aquesta línia catalanista, com pot ser l'actual consellera Tura, o la consellera Geli, per posar dos exemples, i també per una aliança més acurada amb Ciutadans pel Canvi (Cpc), que en tot moment han defensat la sobirania catalana en un marc federalista, d'una manera més clara i contundent que el propi PSC.
No sé si això s'ha de manifestar a través de la inclusió de membres de Cpc a les llistes del 28 de novembre, o amb un pacte de col·laboració per aconseguir objectius comuns, com és el cas del model federalista a Espanya, o la millora de la transparència i participació ciutadana en la política activa. 
La sortida de Maragall del capdavant del PSC va refredar les relacions amb Cpc, que en tot moment han estat al seu costat i que tenien com una de les raons d'existir, encara que no l'única, el fet d'aconseguir que Maragall arribés a la presidència de la Generalitat i es produís el canvi tan anhelat després de 23 anys de govern de Convergència i Unió. Seria bo, doncs, que les relacions entre PSC i Cpc recuperessin la força per fer front posicions més il·lusionistes, però irreals.
Mas advertia els seus que no hi ha res guanyat i que la derrota del Barça en el partit d'ahir la tarda podien veure què pot passar quan no es té tot al sac i aquest ben lligat. Les estadístiques els donen un fort avantatge, però el PSC no pot perdre la il·lusió ni l'orgull d'haver fet, malgrat les dificultats del pacte i del temps de crisi, uns canvis en la manera de governar al nostre país, que feia molts anys que estàvem anhelant. La política a vegades és injusta i no recompensa qui s'ho mereix, però el temps ho cura tot i acaba donant la raó els que la tenen. Com diu el president Montilla, cap pacte post electoral és rebutjable si hi ha coincidències de base en el plantejament polític i aquestes hi han de ser si es vol el millor per Catalunya i els catalans, tots els catalans.

dissabte, 11 de setembre del 2010

La coherència dels partits polítics

Si una cosa s'ha de demanar als partits polítics i als seus militants i dirigents, és coherència. Només així podrem garantir afecció pública a la seva tasca i representativitat política. És la manca de coherència el que avorreix la ciutadania i els allunya de l'activitat pública i engreixa l'abstenció electoral. No pot ser que el discurs polític divergeixi de la pràctica política, sinó que s'ha de donar exemple amb el dia a dia, sense trair els principis i objectius establerts.
Avui el Partit Popular, encara que amb excuses discutibles, ha estat coherent amb el seu tarannà polític. El seu poc interès perquè Catalunya recuperi el grau de sobiranisme que es mereix, no justificaria la seva presència als actes d'homenatge als combatents de 1714. Enguany no s'ha presentat a l'ofrena a Rafel Casanova i ho ha explicat per l'aire independentista que ha pres la Diada. No és estrany que el PP es trobi fora de joc després de la sentència del Tribunal Constitucional i el rebrot independentista amb els seguidors de Carretero i els de Laporta. La realitat, però no s'inventa, sinó que es dibuixa dia a dia, amb la col·laboració de tots, dels que defensen els interessos de Catalunya i també dels que posen pals a les rodes.
Hi ha persones que voldrien situar el PSC en el mateix bàndol del PP, per interès partidista, però sense cap tipus de justificació. El fet de no demanar la independència no es motiu per considerar-lo contrari als interessos de Catalunya. El federalisme, que defensa el PSC, és una opció que pot permetre un rellançament del sobiranisme català, caminant al costat de la resta de nacions espanyoles, defensant els interessos propis sense que aquests hagin d'anar en contra de les relacions bilaterals amb l'estat espanyol.
Si la defensa de la independència es fa amb ofuscació de la realitat i de les possibilitats reals d'avui dia, difícilment aconseguirem un acord global de país per avançar, i continuarem marejant la perdiu sense aconseguir l'objectiu ni treure'ns de sobre l'espoli que en aquests moments estem patint.
Si bé la defensa de la independència és legítima i fins i tot saludable, l'opció al federalisme no pot ser menystingut, a no ser que sigui per interessos partidistes o de protagonisme polític. És per això que ara més que mai cal actuar amb coherència per fer creïbles les nostres paraules i no desencisar més la ciutadania.

divendres, 10 de setembre del 2010

Onze de setembre


La vida ens ensenya que tot és relatiu i que ens equivoquem quan ho mirem des d’una sola perspectiva i no tenim amplitud de mires. Mentre nosaltres celebrem una efemèride, a l’altra punta del món en celebren una altra, i més a prop també. La vida ens ensenya, sí, que no podem jutjar els altres a partir de nosaltres, perquè els altres són diferents.
Avui pensava en la diada de demà, l’onze de setembre, que els catalans aprofitem per recordar la pèrdua dels nostres drets com a poble, en temps de Felip V. Però pensava amb els xilens que tenen molt present el cop d’estat del dictador Pinochet, i els nord-americans, que recordaran els atacs terroristes a les torres bessones de Manhattan .
Realment l’onze de setembre no ens aportat bons records, sinó més aviat desgràcies que durant molts anys després hem continuat patint. Els anys de dictadura a Xile, la dependència frustrant d’Espanya, o els records dels familiars i amics de les víctimes de New York i les guerres iniciades posteriorment als atacs.
Malgrat tot, segur que trobaríem esdeveniments positius d’aquesta data, al llarg de la història. Fets que moltes persones recordaran, ja siguin personals o de petites comunitats... Seran els grans titulars els que ens repetiran any rere any els fets més luctuosos d’una data: l’onze del nou, que almenys per a mi no serà mai una data qualsevol.
Demà els partits polítics, sobretot aquest any que som a les portes d’unes eleccions, faran l’ofrena floral, amb més o menys convenciment segons siguin els seus anhels sobiranistes. Sembla ser que el PP ha donat instruccions a totes les seves delegacions, perquè no assisteixin a l’acte, i s’estalviïn, molts d’ells, monumentals xiulades per part de gent d’amplitud de mires ben escassa.
Jo assistiré a l’ofrena floral de la meva vila, amb el convenciment que podem anar avançant en l’assoliment de la sobirania, si som intel·ligents i no ens deixem il·luminar per quatre embogits, que va bé que hi siguin, però no porten enlloc, i treballem fort per convèncer els espanyols que la diversitat és riquesa i la uniformitat és pobresa.

dijous, 9 de setembre del 2010

Val la pena?

Hi ha dies que em vénen moltes ganes de retirar-me a casa i deixar de treballar per a la vida pública. Dies que em sento molt distant de l'aire majoritari que es respira, o potser no és majoritari, però sí el que es fa notar i passa per ser el que domina el món de la política. No és perquè es faci més o menys bé, sinó per la incoherència i interessos en la presa de decisions i declaracions.
Deixant de banda la pràctica rectificadora del govern espanyol, a què ens té acostumats, hi ha actituds de polítics rellevants (no tant per la seva virtut com per la responsabilitat política que tenen) que no mereixen cap tipus de reconeixement ni consideració. I tot s'encomana i arribes a tenir por de convertir-te en un d'ells, si ja no ho ets.
El govern va decidir, massa de pressa, anul·lar la possibilitat d'endeutament dels ajuntaments per a l'any 2011. Fa trenta anys que venim reclamant la modificació del finançament de l'administració pública, que perjudica els ajuntaments, i l'única modificació que obtenim és la prohibició a endeutar-nos. Ara el govern espanyol, una vegada més, ha rectificat i diu que modificarà el decret anti crisi perquè els ajuntaments més sanejats es puguin endeutar.
Estic d'acord en què s'ha de regular l'endeutament, i no es pot permetre que es converteixi en una espiral que no s'acabi mai. Trobo lògic que es fixi un topall a partir del qual s'ha de controlar rigorosament el grau d'endeutament, però el que no es pot fer és anar prenent decisions i rectificant a continuació, perquè el que s'aconsegueix és la desorientació de tots, però també l'enuig dels que surten perjudicats.
Gallardón i Barberà, alcaldes de Madrid i València, han protestat la modificació perquè se senten discriminats. No recordo quines varen ser les seves declaracions quan la mesura del govern abastava tothom. És ara, que hi haurà ajuntaments que podran continuar endeutant-se, que protesten enèrgicament.
Ja entenc que cadascú ha de defensar el seu, però demano seny i coherència. Si el nostre país ha de reduir l'endeutament, hem de fer passes per aconseguir-ho i col·laborar tots. Ningú recorda que els treballadors de l'administració han vist reduït el seu sou un 5% de mitjana? Són els únics afectats per la reducció? N'hi ha prou amb el seu sacrifici?
Tots hem de col·laborar, però no era just que els ajuntaments no poguessin endeutar-se el 2011, perquè significava el caos per a l'administració local. Un ajuntament sense possibilitat d'endeutar-se és un ajuntament sense inversió, i sense poder invertir, la maquinària administrativa local no funciona. El govern va cometre un greu error amb la decisió presa, però ara hauria de vigilar de no tornar a equivocar-se. El deute no es pot tallar en sec, sinó que s'ha de conduir.
No és tan difícil tot plegat si hi ha voluntat d'entesa i d'avançar, al marge de les discrepàncies ideològiques. El que passa és que no tots i no sempre tenim la voluntat d'actuar responsablement i amb esperit de servei. Hi ha dies que això em preocupa tant, que només tinc ganes d'engegar-ho a rodar.

dimecres, 8 de setembre del 2010

Perdre els papers o els militants

Hi ha polítics que perden els papers, que la política els puja al cap i comencen a delirar. També hi ha partits polítics que perden militants que hi han deixat la pell, quan més els necessitarien. Tremosa i el Partit Popular podrien ser els protagonistes dels meus exemples.
Us haig de confessar que mai m'ha agradat el senyor Tremosa i per tant no sóc objectiu parlant d'ell. Malgrat tot, crec que molts coincidiran amb mi en dir que les declaracions que ha fet sobre el president Montilla, són propis d'una persona que s'ha begut l'enteniment. No pot ser que amb l'excusa de fer campanya electoral, es pugui dir qualsevol cosa. Què sap de Franco i el seu temps, si amb prou feines era un marrec amb mocs a la cara? M'indigna la poca qualitat de persones que exerceixen la política. El senyor Tremosa serà el que serà, però jo mai el podré considerar com una persona a escoltar i seguir, no pas per la seva afiliació política, sinó per la seva categoria personal.
I el PP es deixa perdre persones que han demostrat la seva honestedat i dedicació, en defensa dels seus principis. Penso amb la Rosa Zaragoza, regidora experimentada de la nostra vila, que ha treballat molts anys per servir la població, tal com ella sap, i que properament deixarà el seu càrrec, i també la seva militància al partit. Un partit polític ha de tenir cura dels seus militants, sobretot d'aquells que han dedicat moltes hores de la seva vida per defensar la ideologia del partit, mossegant-se la llengua quan ha calgut, i rebent bufetades sense merèixer.
Ideològicament probablement estic més a prop del senyor Tremosa que no pas de la Rosa Zaragoza, però em mereix molt més respecte i reconeixement la senyora regidora popular que no pas l'eurodiputat convergent.

dimarts, 7 de setembre del 2010

Comença el compte enrere

Avui s'ha sabut oficialment que les eleccions autonòmiques seran el diumenge 28 de novembre, i els partits polítics ja poden començar a quadrar el calendari i la seva agenda. Són uns vuitanta dies que cal planificar minut a minut, per aconseguir brodar una campanya que venci el gran enemic de l'abstenció.
C's ja ha fet el primer pas amenaçant portar als tribunals Montilla i Maragall, si no deixen d'aplicar la política d'immersió a l'escola, d'acord amb la sentència del Tribunal Constitucional. Unes declaracions que poden conduir C's a repetir representació al Parlament. Un Parlament que pot veure créixer el nombre de partits, sobretot si els nous grups independentistes aconsegueixen engrescar suficients persones. Un Parlament que pot veure canviar els pactes de govern i deixar enrere set anys de canvi que havien de suposar un revulsiu després de 23 anys de govern de CIU.
El mateix dia que La Vanguardia publicava dades estadístiques sobre el grau de suport a la independència que, de manera estranya, ha baixat en set punts. Dic que és estrany perquè tot feia pensar que ens trobàvem en un boom independentista, però sempre la realitat sorprèn a qui només mira en una sola direcció, on hi ha els seus.
M'estic acostumant a llegir els fòrums que s'originen a partir de les notícies dels diaris virtuals, i avui em fixava en la notícia de l'amenaça de C's, que comentava abans, i es bo adonar-se que una mica més enllà del nostre entorn més immediat, hi ha opinions totalment contràries a les que molts ens volen fer creure que són majoritàries. Unes opinions que poden engreixar la maquinària de l'anticatalanisme que caldrà observar en què es converteix de cara als resultats electorals.
Montilla demana missatges clars i joc net, en una campanya que serà llarga, però que ningú podrà negar l'herència d'uns anys molts complicats, en què hi ha hagut joc brut i tampoc s'han sabut explicar bé les coses. Seguirem la campanya de prop i l'anirem comentant.

dilluns, 6 de setembre del 2010

Ètica i dignitat

Remenant entre notícies he anat a parar a la que parlava del senyor Jesús Neira, i m'ha semblat que era bo fer una parada i escriure alguns comentaris. Ja sé que és perillós opinar a partir d'una sola notícia, perquè s'ha de conèixer la intencionalitat, si n'hi ha, i la subjectivitat de l'articulista. Si les coses són tal com es diuen a la crònica, realment aquest home seria despreciable, orgullós i fins i tot perillós.
Hi ha una frase que m'ha fet pensar amb el senyor Aznar. Tots dos argumenten, en el seu moment, que beuran les copes que ells vulguin, venint a dir que ningú ha de decidir per ells, les copes que poden beure. Quan ho va dir el senyor Aznar ja em va semblar que era típic d'una persona mediocre o prepotent, i ara penso que la frase està en joc amb la descripció que se'n pot fer de la seva persona, després de llegir la notícia.
Desconec l'afiliació del senyor Neira, però m'imagino que si treballa per a la senyora Esperanza Aguirre, deu ser proper al PP. Llavors ja tindria raó de ser la frase semblant a la de l'Aznar, com també el to en dir les coses i l'orgull que desprèn.
No pots dir mai que a tu no et passarà això o allò, però almenys has de tenir la humilitat de reconèixer els errors i demanar-ne perdó. Neira assegura que no pensa demanar perdó a ningú, ni renunciar al seu càrrec, perquè es considera "éticamente intachable". Podríem parlar d'ètica i no sé si estaríem afirmant que conduir begut és ètic o no ho és, però el que no té perdó és no voler demanar perdó. 
Probablement no cal dimitir d'una responsabilitat després d'haver comès una irresponsabilitat, però el que trobo totalment necessari és que es dimiteixi després d'una demostració tan clara de prepotència i orgull. Perquè el fet d'anar begut (i em considero condescendent) pot no perjudicar la seva tasca al capdavant de l'Observatori, però exercir amb prepotència i excés d'orgull, sí que és incompatible amb una tasca de servei i responsabilitat. La senyora Aguirre farà molt bé de cessar-lo, per al bé de la Institució i de la societat.

diumenge, 5 de setembre del 2010

L’ala catalanista del PSC

La tornada del ministre Celestino Corbacho a la política catalana ha provocat moltes lectures i comentaris. Jo mateix en parlava en aquest blog no fa massa dies. El president Montilla està convençut que l'efecte serà un increment de vots i ho deu pensar més per la seva campanya com alcalde de l'Hospitalet de Llobregat que no pas per la seva etapa de ministre. L'oposició de seguida ha irromput assegurant que el retorn aniria en contra dels interessos del PSC, la qual cosa resulta estrany atès que això hauria de ser motiu d'alegria i no pas de preocupació, o simplement ocupació.
No insistiré amb els meus dubtes sobre els efectes, sinó que em referiré a les declaracions del president Montilla quan se li parla de l'ala catalanista del PSC. La seva resposta és totalment lògica, que no vol dir que se la cregui ni que sigui real, però és el que toca dir. Si ens deixem de romanços i analitzem la història i components del PSC, veurem clarament que hi ha hagut unes famílies catalanes que no tenen res a veure amb, perquè ho entengui tothom, els militants socialistes del Baix Llobregat. I amb això no faig cap tipus de valoració.
És normal, doncs, que les persones estranyes al PSC vegin diferències entre Nadal, Tura, Castells, Obiols o Geli, i altres destacats socialistes com poden ser el mateix president Montilla, Corbacho, Manuela de Madre o Chacon.
Serà encertat o no, però la imatge i, sobretot, el seu discurs difereix, i en uns moments en què el fet independentista està de moda, resulta lògic que els observadors polítics dediquin comentaris a les diferències observables, de cara a preveure possibles complicitats en l'anhelada consulta sobiranista. És lògic que tingui lloc en un moment que s'estan elaborant les llistes per a les properes eleccions autonòmiques, en què totes les estadístiques preveuen un canvi de color en el govern de Catalunya, propiciat, sobretot, per la crisi econòmica que estem patint i el posicionament del PSOE, a nivell espanyol, davant els problemes d'encaix de Catalunya dins l'estat espanyol.
Respecto, doncs, les paraules del president, però hi discrepo, la qual cosa no és cap disbarat, ja que en un col·lectiu sempre hi ha matisos o principis que no són acceptats per tots, sense que això debiliti les seves forces, sempre i quan es reconegui i es tingui en compte.

dissabte, 4 de setembre del 2010

Final de festa

Arribant al final de les festes d'estiu, ens trobem la celebració del Pla dels frares, vuit dies abans de la festivitat de l'Onze de setembre. La tradició arenyenca de les festes de carrer s'inicia a principis d'estiu amb el carrer del Tossol i s'acaba quan arriba la tardor. Una bona manera de conrear les relacions de veïns, per evitar que la vida en societat ens deixi indiferents.
No hi ha cap secret ni cal buscar-hi valors artístics, fantàstics grups municipals... és la simplicitat plena de valors socials, de sentir-se membres de l'entorn, veïns amb les pròpies febleses i riqueses, que tenen ganes de compartir una estona per parlar del que més els plagui, sense cap guió preestablert.
Aquest vespre-nit he participat de la festa del Pla dels frares, convidat per la Cinta que és una de les ànimes de la Festa, on hi dedica molt esforç, perquè s'ho estima i perquè estima molta gent que mai li agrairà prou. 
La crisi econòmica ens farà canviar alguns hàbits i caldrà reduir despeses, però les festes de carrer podran continuar celebrant-se perquè els únics recursos que requereixen són els humans i aquests estan garantits per la il·lusió i entrega de tothom. Si mai predominessin els econòmics, faríem un flac favor a la festa i seria el principi del seu final.

divendres, 3 de setembre del 2010

Corbacho, suma o resta

La notícia del dia, o com a mínim jo me n'he assabentat avui, és la marxa del govern de Madrid, del ministre del Treball, Celestino Corbacho, perquè es vol presentar a les eleccions autonòmiques a la llista de Montilla. Avui corria el rumor que un tercer exministre, el senyor Borrell, podria també formar part de la llista del PSC-PSOE a les eleccions d'aquesta tardor.
La pregunta que ens fem és si el fet de presentar-se Corbacho a les llistes farà augmentar el nombre de vots al PSC o serà motiu perquè hi hagi més persones desencisades i per tant es rebin menys vots. S'ha de dir que el currículum aconseguit com a ministre de Treball no ha estat massa positiu, i amb això vull ser just i posar en evidència que els temps no l'han ajudat gens. Que ningú vulgui ser més papista que el Papa, i es pensi que ell hauria evitat la gran taxa d'atur. Sigui com sigui, però, no en pot lluir, i la crítica fàcil el farà responsable, per tant no rebrà, popularment, gaires afalagaments, sinó tot el contrari.
Jo no sé si s'ho ha pensat bé, tant el ministre com Montilla, ni conec l'estratègia (algú, aquest matí, entenia perquè Castells havia decidit no presentar-se). L'entrada de Corbacho als primers llocs de la llista és un avís important per al clan catalanista del PSC, que està en hores baixes, però que es resisteix a aixecar la veu i reivindicar el seu paper dins el partit. Aquesta reorientació del PSC, si més no electoralment, els col·loca en una posició més difícil per aconseguir la centralitat necessària per liderar el govern del país. La veig una posició més propera a una bona falca per a les eleccions generals de 2012, però menys apta per governar la nostra nació.
Probablement jo estigui equivocat i resulti que els estudis que haurà fet el partit, els hagi portat a fer aquest plantejament, com a solució per implicar més simpatitzants socialistes, que es mobilitzen en les eleccions generals, però es queden a casa en les eleccions catalanes. Segurament no hi havia manera d'aconseguir mobilitzar més socialistes catalanistes, i en canvi hi hagi molt camp a córrer a l'hora d'implicar els menys motivats per a unes eleccions autonòmiques. 
L'encert o no d'aquestes decisions es podrà constatar a finals de novembre, si es confirma la data que en aquests moments es rumoreja. Coneixerem si Corbacho haurà tret les lleganyes als més mandrosos i l'hauran ajudat a donar un empenta a Montilla, a qui les estadístiques el donen com a gran perdedor. Tindrem temps per anar-ho comentant.

dijous, 2 de setembre del 2010

La Pau

La pau a Palestina ha estat, per a les persones de la nostra generació, una reivindicació constant, omplint, de manera cíclica, totes les pàgines dels diaris i telenotícies. Les negociacions han començat i s'han aturat moltes vegades, i les dificultats per arribar a una solució han estat, fins ara, impediment per aconseguir-la.
La situació no ha estat exempta de curiositats com l'atorgament de premis Nobel de la Pau a negociadors, que en algun cas han sorprès i fins i tot s'ha posat en dubte la seva idoneïtat. Diferents personatges hi han deixat la pell per aconseguir el que en molts moments s'ha previst impossible, i d'altres han manifestat prou motius com per pensar que, en el fons, no hi havia voluntat de solució.
El paper dels EUA ha estat fonamental, i per això la importància del personatge resident de la Casa Blanca. L'altra curiositat és el paper que han desenvolupat els ex-presidents, tots ells ambaixadors de la Pau, malgrat que durant el seu govern hagin impulsat la guerra. M'agradarà veure què fa el senyor Bush.
Amb l'arribada d'Obama a la presidència dels EUA, es varen generar expectatives de canvis en la manera de governar el país, però també de cara l'exterior. Canvis més enllà dels petits detalls que es podien observar entre republicans i demòcrates. Els humans som més innocents del que aparentem.
Obama ha forçat una nova negociació entre Israel i els palestins, que aquests dies comença a caminar. Un nou intent d'aconseguir la convivència de jueus i palestins en una terra reivindicada per tots. Voldria creure que Obama té prou força com per garantir que aquesta vegada vagi seriosament i s'aconsegueixi un acord de pau. El problema no són tant els negociadors, com les parts interessades en que no s'arribi a cap acord, i d'aquests n'hi ha a cada bàndol.
Crec que és important que dediquem una estona de la nostra existència a pensar en el problema palestí, perquè forma part de la nostra vida i no ens en podem desentendre si volem exercir com a persones compromeses amb la societat que ens ha tocat viure. I hem d'atrevir-nos a prendre partit, no pas per veure amb qui estem d'acord, sinó en l'anàlisi de la situació i el rebuig als interessos d'uns pocs que perjudiquen a molts.

dimecres, 1 de setembre del 2010

El Diari de la Música

Avui m'ho he pogut combinar i, encara que amb un quart de retard, he assistit a la darrera sessió dels vespres digitals d'enguany, que han tingut lloc els dimecres d'agost a l'hotel Sa Voga d'Arenys de Mar.
Això de parlar d'hotel d'Arenys fa una certa gràcia perquè és l'assignatura pendent, i en aquest cas estem parlant d'un hotel amb unes poques habitacions que busca l'encant i el tracte familiar dels seus hostes.
A la sessió d'aquest dimecres ens han presentat El Diari de la Música, com a medi de promoció digital de la cultura i la música. La xerrada, presentada per l'arenyauta mataroní Xevi Galceran, ha anat a càrrec de Joan Salicrú i Eloi Aymerich.
Segons els seus creadors, Diari de la Música és el primer mitjà informatiu multimèdia sobre l'actualitat musical de Mataró i el Maresme. El seu secret és la implicació en el territori, i amb la gent de la comarca, a diferència d'altres productes que són més generalistes, però en els quals molts grups locals no hi tenen accés ni promoció.
Sintetitzar què s'ha dit durant la xerrada seria difícil, però hi ha algunes idees que resulten significatives del seu projecte. Una d'elles ja l'he esmentat, i és el convenciment de la força que Internet i tots els seus rostres té per arribar a multitud de persones. També el coeficient de voluntariat del projecte, sense el qual seria difícil sobreviure, sense treure protagonisme a la seva professionalitat. La idea de xarxa virtual i d'aconseguir la màxima implicació en el projecte, i el fet de no limitar les vies per aconseguir els seus objectius, sinó que contínuament estan treballant noves maneres i vincles.
Ha estat una xerrada d'hora i mitja que ha passat lleugerament, perquè la seva explicació era molt natural i arribava fàcilment a la vintena de persones que l'hem seguit. L'Enric l'ha enregistrat i de ben segur que tindrem l'oportunitat de visualitzar-la.