I ara què?

Avui ha saltat la notícia de l'entrada dels rebels sirians a la capital Damasc i la fugida del tirà Al-Assad. Una vegada més es repeteix en aquella zona del món la caiguda d'un dictador en mans de forces rebels, amb un toc religiós que ho impregna tot. És la millor solució per a Síria?

Els fets d'avui no són fruit d'una casualitat. Fa massa anys que el país està en guerra, amb moltes morts, sigui pels combats o pel genocidi practicat pel tirà, avui fugit i que molt probablement no haurà de donar comptes de res de tot el que ha fet durant els anys de poder. Als espanyols no ens ve gens de nou. També el nostre dictador va morir tranquil·lament al llit, i encara rep homenatges i els seus hereus i simpatitzants continuen ocupant llocs de poder.

El meu pensament, quan he conegut la notícia, se me n'ha anat a l'Afganistan. Entenc que la situació pot no ser la mateixa. Ho desconec i no soc capaç de fer-ne cap valoració amb un mínim d'arguments que l'avalin. Tot són sensacions. També he pensat en l'Iran, que els de la meva generació l'havíem conegut com a Pèrsia, i vàrem observar la caiguda del tsar. Cada estat és diferent i, per tant, té les seves peculiaritats i el resultat final pot ser molt diferent, però d'entrada et fa pensar i témer el pitjor.

Mai he vist bé el tirà Al-Assad, però voldria pensar que tots els mals soferts per una bona part dels sirians s'hauran acabat i la democràcia i les llibertats s'hauran recuperat. L'experiència em fa témer que no tot és tan clar, i que el futur de Síria encara s'ha de començar a construir. 

Desitjo el millor al poble sirià, i que els dirigents que s'hagin de fer càrrec de reorganitzar el país actuïn democràticament, sense caure en el perill de la venjança ni voler simular tot el que ha fet el tirà amb els seus. No soc gaire optimista, i això no impedeix que celebri la caiguda del dictador, però...

Caldrà seguir de prop tot el que vagi passant, i desitjar-los encert i gens de fanatisme, encara menys si aquest està alimentat per una religiositat mal entesa. D'aquesta n'hi ha allà i també la tenim a casa nostra. Són diferents, però tenen en comú la irracionalitat i la manipulació dels innocents. Els desitjo sort!

Amagar el cap sota les ales

Confesso que aquesta setmana m'he comportat com un flamenc, o com popularment es diu de l'estruç, encara que no sigui cert. He amagat el cap sota les ales. No he obert la televisió, ni he escoltat les notícies. No volia saber res del que ha passat als EUA. Només vaig conèixer la victòria de Trump i ja no he volgut saber res més. 

Reconec que és una estupidesa, i segur que recuperaré tot el que m'he perdut, però aquests dies tenia la necessitat de rebre notícies positives, que m'alegressin una mica més la vida, i sabia que si m'entretenia observant i escoltant tot el que pot arribar dels EUA, em deprimiria. No em venia bé.

Em comprometo a posar-me al dia i intentar entendre-ho i acceptar la realitat. A més, procuraré buscar la part positiva perquè ben segur n'hi deu haver, encara que aparentment no ho sembli. Les eleccions dels EUA no ens deixen indiferents, perquè la repercussió és mundial, i és trist adonar-te que els humans som incapaços d'avançar d'una manera raonada, i d'excloure els exabruptes i els que els practiquen.

La vida continua, i espero que no anem gaire enrere en drets i llibertats. Hi ha el perill de destrossar encara més tot allò que ha costat tant de construir. El fanatisme, els insults, i la venjança són tres elements que estan a la vista, i voldria pensar que no es posaran en pràctica, però la meva intuïció és que el nou president estirarà aquests i les conseqüències poden ser molt negatives.

Els petits es tapen la cara o tanquen els ulls i es pensen que no els veiem. Són reaccions infantils, espontànies que ens fan gràcia. Quan som grans això no tindria sentit, però emprem altres tècniques per despistar, però en el fons el que estem fent és enganyar-nos a nosaltres mateixos. La realitat és la que és, tant si la mirem com si hi passem de puntetes. Hem d'afrontar-la i en la mesura que puguem, millorar-la. 

Confiem que les coses caiguin pel seu propi pes i que no ens trobem en una situació tan dramàtica com aparentment ens fa pensar. Segur que s'han viscut èpoques pitjors, i el temps passa i ho cura tot. Malauradament, hi haurà persones que no s'ho passaran bé, i això és trist i preocupant. Confiem que tot no estigui perdut, i que la bona gent prevalgui per sobre dels que poden fer mal.

Jugar net és important

Arran de l'atorgament de la pilota d'or, amb la sorpresa de darrera hora que ningú no s'esperava, crec que és important analitzar què ha passat. Sobretot per totes aquelles persones que vivim força al marge del futbol, però també per aquells aficionats que viuen l'esport amb il·lusió i passió, i que moltes vegades s'obliden del tercer element que es veu que ha fet perdre el premi al jugador brasiler del Real Madrid. 

El jugador en qüestió sembla que és molt bo jugant al futbol i que destaca, en aquests moments, per damunt de tothom. També és cert que gràcies a ell el seu equip, de la capital espanyola, ha conquerit bons títols, com la Lliga i la Champions. La tercera qüestió que es té en compte són els valors i jugar net, i aquí sembla que el nostre home no ho acaba de brodar.

No segueixo els partits de futbol i, per tant, no puc opinar gaire al respecte, però també és cert que no hi ha dia que a les xarxes socials o els telediaris no es parli d'enfrontaments del jugador amb el públic assistent als partits de futbol, amb els adversaris i els mateixos àrbitres. I això no agrada gaire, sobretot als simpatitzants dels altres equips. 

Vinícius Júnior acostuma a queixar-se que la gent se li tira a sobre, perquè som racistes i el color de la seva pell és negre. És ben cert que el racisme és molt present en moltes manifestacions i quan hi ha passió, nervis i fanatisme és fàcil observar gestos o insults de caràcter racista. Però no sempre és aquest el motiu. La seva manera de comportar-se irrita als adversaris, i provoca insults, que no podem justificar, però que es pot entendre. 

És un jugador jove que té moltes possibilitats de guanyar el premi més endavant, i potser la desil·lusió d'enguany el pot fer reflexionar i canviar d'actitud. Si continua jugant tan bé i fent guanyar més títols al seu equip, només li caldrà comportar-se amb educació i no estar tot el dia queixant-se que la gent li té mania. Segurament que si millora en aquest aspecte, podrem veure'l rebre una nova pilota d'or i oblidar-se del desengany d'aquesta ocasió. Aprofito per dir que, la cancel·lació del viatge a París, a la festa d'atorgament dels premis de futbol, sobretot per part de la institució madridista, no li fa cap favor, a ell, però tampoc a la seva afició i al món del futbol en general. El fet de saber comportar-se és important i és bo que es tingui en compte a l'hora de concedir els premis. I anar a la gala, també és una manera elegant d'encaixar les adversitats.

Si us plau, legislem bé!

Arran de la votació contrària de Junts, ahir al Congrés de Diputats, a la proposició de llei per regular els lloguers de temporada, que varen quedar sense regulació en la recent nova llei d’habitatge, crec que fora bo que es diguessin les coses amb claredat, sense enganyar la gent ni culpar els altres de tots els mals. Podem estar d’acord o no amb la decisió de Junts de votar-hi en contra, i analitzar les conseqüències del seu vot, però a mi m’agradaria anar més enllà, deixant de banda els colors polítics i fixant-nos, sobretot, en com s’està legislant. 

La impressió que jo tinc és que es treballa a les palpentes, errant en el text de les lleis i no aconseguint els propòsits que han motivat la seva modificació. La llei de l’habitatge no és l’única llei que ha nascut coixa i ha resultat inútil, o si més no insuficient per aconseguir el que pretenien els seus impulsors. Segurament no s’ha estat a l’altura i s’ha legislat sense tenir les idees prou clares, ni saber valorar, a priori, els efectes que podria tenir. Quan es legisla en contra d’algú s’acaba errant la jugada. Sempre cal legislar a favor de les persones.

Detesto la crítica quan es desconeix el contingut, només per interessos partidistes, i també creure’s tot el que es diu, només per proximitat ideològica. Les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha moltes tonalitats de gris, i negar-ho és una demostració d’ignorància o mala fe.

He dit que no entrava a valorar el posicionament de Junts. Probablement havien de permetre avançar en el procés d’elaboració de la normativa i intentar consensuar un text més elaborat, però qui es quedi només en la votació i es pensi que el text presentat era prou bo per ser aprovat, s’equivoca. 

Necessitem uns legisladors més intel·ligents, que no es quedin amb l’anècdota, que no només es moguin per la ideologia i encara menys pel fanatisme. Cal valorar bé l’arrel del problema, perquè realment el tema de l’habitatge, i tal com s’està gestionant, és un veritable problema, difícil de solucionar, però que s’ha de prioritzar, sense buscar culpables. Si legislen bé i s’inverteix en habitatge social es podran resoldre moltes situacions angoixants. Si només ens quedem a veure qui són els dolents de la pel·lícula no aconseguirem res de profit i anirà passant el temps sense trobar solucions. 

Probablement, els partits de dreta no tindran interès a legislar per als menys afavorits, però l’esquerra no es pot equivocar. Menys discursos ideològics, menys dimonis i més bona feina.  

Una mirada de reüll als Jocs Olímpics

Tot i que m'ho miro de lluny, ja que no soc aficionat a l'esport, tinc la impressió que els jocs olímpics de París estan voltats de polèmica. Segurament això és el que la premsa comenta, per fer una mica de safareig, i probablement no és representatiu del que està passant realment. Llegeixo notícies crítiques amb l'organització, càstigs a atletes, pel seu mal comportament, el Sena més brut del compte, actes xenòfobs, i molt patriotisme.

M'imagino que el context històric ajuda a radicalitzar el patriotisme malentès. Perquè una cosa és defensar un país, els seus representants, el seu treball i esforç per assolir les medalles, sempre amb esperit esportiu i net, i una altra les picabaralles i enfrontaments en defensa d'uns colors, menyspreant els altres, insultant-los i considerant-los enemics en lloc d'adversaris.

Vull pensar que tots els països estan més o menys en la mateixa situació, però els espanyols, que els tinc més a prop, tenen una gran necessitat de poder demostrar als altres que són els millors. És un orgull malaltís, perquè prioritza els resultats al treball de tota una vida, a les condicions en què es mouen els nostres atletes, a la formació i dignitat d'aquests.

Potser no ho estic mirant bé i em deixo portar per prejudicis, però la meva impressió és aquesta, i al final no sé si riure o plorar. Podríem pensar el mateix dels esportistes catalans. La nostra premsa, la pròpia, té molt interès a recalcar si els competidors, i encara més els guanyadors, són catalans o no ho són. Es pot entendre, però es porta a uns extrems que no són saludables.

No hi he perdut ni cinc minuts mirant cap competició, però trobo molt bé que una gran majoria hi dediqui hores. Res en contra de l'esport, i tot el que facin per potenciar-lo ho trobaré ben fet. Només faltaria que a tothom ens agradessin les mateixes coses i en la mateixa intensitat. Sí, però, que m'agradaria que es contemplessin els jocs sense tanta passió, valorant les actuacions dels esportistes al marge de la seva nacionalitat. I en tot cas que ens serveixi per analitzar què ens fa falta perquè al nostre país els atletes ho tinguin més fàcil per preparar-se i assolir millors marques. L'esport és sinònim de salut, però la passió desenfrenada pot comportar problemes greus.

Racisme i xenofòbia després del partit

A ningú no li ve de nou si parlant de futbol surt la paraula fanatisme. Podríem trobar molts adjectius lligats amb l'espectacle del futbol, més que no pas amb el simple esport. Els estats han utilitzat moltes vegades les seleccions per amagar molts problemes i despertar passions que fan oblidar-ho tot, fins i tot les dificultats que puguin estar passant les seves famílies.

Amb la celebració del mundial a Qatar han estat moltes les reaccions que han sorgit, descontentes la majoria d'elles per com es va arribar a decidir el lloc, i com s'ha preparat tot, amb les morts de molts obrers construint uns estadis que mai més s'ompliran.

Però hi ha hagut més coses que convé comentar i lamentar-nos-en. La confrontació entre el Marroc i Espanya va obrir uns canals d'exabruptes, insults i instints racistes i xenòfobs que no hauríem d'ignorar. No s'hi val a dir que és la passió per la selecció nacional el que fa manifestar coses que en situacions normals no es dirien. Més aviat podem pensar que surten a la llum pensaments i odis amagats que s'acostumen a evitar i que només emergeixen sota el paraigua de la massa i l'anonimat.

Hi ha molts espanyols que no han paït la derrota de la seva selecció pel fet que es creuen superiors als marroquins, amb un index important d'immigració al nostre país. Aquests espanyols no recorden o ignoren el passat del país quan molts espanyols es varen veure obligats a emigrar a Alemanya, Bèlgica i altres països europeus. Allà també eren tractats com a ciutadans de segona. Potser si féssim memòria pensarien diferent respecte a les persones que venen de fora a buscar-se la vida, la majoria dels quals són víctimes d'una llei d'estrangeria injusta i indigna.

No és estrany que l'extrema dreta avanci al nostre país, perquè té el camí llaurat i pla. Només cal encendre un llumí perquè exploti tot. La ràbia perquè la selecció pròpia perd en mans d'uns immigrants fa que l'odi reprimit surti a fora i escoltis frases i insults que ens avergonyeixen.

Desconec què passarà avui i els propers dies a Portugal, on la seva selecció també ha estat eliminada pel Marroc. No sé el pes de la immigració procedent del Marroc en aquell país veí, no sé si les coses poden anar pel mateix camí. De totes maneres Espanya té un greu problema i aquest no és el govern de torn només, sinó tota la societat que està malalta des de fa massa temps. Mentre no siguem capaços de valorar les persones pel que són i no per la seva procedència, raça, cultura o religió, no podrem anar bé. El futbol, en aquesta ocasió, ens ha mostrat una realitat maldestre de la nostra societat.

Els sabotejadors del Congrés

M'ha cridat l'atenció la informació de David Miró al diari ARA, parlant de la sala de premsa del Congrés de Diputats i l'actitud de suposats periodistes d'ideologia d'extrema dreta, que es dediquen a "assetjar polítics d'esquerra i sobiranistes", en paraules de l'articulista. Sembla ser que el codi deontològic és història passada i el que interessa és posar en compromís als polítics d'esquerres i exaltar les paraules de Vox. L'objectiu és portar-ho a les xarxes socials per provocar quants més conflictes millor, en benefici de la ultradreta.

La situació en general no és fàcil i si tenim un problema amb la Justícia i tot el Poder judicial espanyol, també el tenim amb la Premsa i el poder mediàtic, amb la repercussió que té sobre l'opinió de la gent. Manipular la gent és molt fàcil i ho podríem trobar en molts llocs. Avui, però és la premsa probablement qui s'emporta el premi. Hem arribat en un moment que no et pots refiar de res del que està escrit. No es tracta que els periodistes parlin de manera subjectiva, sinó que directament menteixen per enganyar la gent. És evident que això no ho fan tots, però cada vegada és més complicat saber qui diu la veritat, el que pensa, i qui et vol enredar.

L'habilitat que es demana als polítics a l'hora d'expressar-se al Congrés o Senat espanyols, ara també cal tenir-la en compte per als caps de premsa de cada partit polític a l'hora de parlar a la sala de premsa d'aquestes institucions. Vivim uns moments de molt fanatisme, populisme i engany, que no només és patrimoni d'uns quants polítics, sinó que tenen els seus col·laboradors dins del món dels mitjans de comunicació.

Hem de confiar que serem capaços de superar aquest període de la història i que no caurem en trampes tràgiques com va succeir el segle passat. Avui llegíem la notícia de la victòria de l'extrema dreta a Itàlia, i per a molts és una molt mala notícia, encara que no ens hagi vingut de nou. La plaga, per dir-ne alguna cosa, l'haurem d'aguantar de la millor manera possible i esperar que, pel fet que no es basa en realitats, sinó en enganys, puguem recuperar el seny i la pau.

Aquests darrers dies llegíem que Vox estava fent passes enrere, amb més problemes dels que voldrien, però la victòria de Meloni a Itàlia els pot fer recuperar i això no és bo per a Espanya. El govern espanyol i també el català, amb els partits polítics que els configuren, haurien de reflexionar sobre què estan fent i com poden encarar una amenaça que no només els pot fer fora del govern, sinó que pot provocar un retorn a l'autoritarisme i un repunt de les injustícies socials. No podem badar!

L'escriptora Almudena Grandes

He llegit l'article de Xavier Bosch al diari ARA que parla d'Almudena Grandes, l'escriptora que ens va deixar fa pocs dies, i la iniciativa frustrada de les esquerres de Madrid, que volien nomenar-la filla predilecta de la ciutat, i posar el seu nom a una biblioteca. Les dretes varen dir que no, i com que tenen majoria, la iniciativa se n'ha anat a l'aire.

Aquest fet és molt indicador del nivell que tenen els partits polítics d'aquest país. Es tracta d'encasellar tothom en un bàndol, com molt bé diu Xavier Bosch, i a partir d'aquí decidir què es fa. Ho hem polititzat tot, però a més, amb un fanatisme extrem que no deixa viure.

No importa la qualitat de la persona, els mèrits aconseguits, el treball realitzat, sinó de quin bàndol és. Ho considero horrorós, i diu molt poc de la salut democràtica de la nostra societat. No pot ser que estiguem en aquesta situació, on només es té en compte la ideologia a l'hora de valorar una persona, i no la seva tasca. Sobretot tenint en compte que la classe política té molt que desitjar quant a intel·ligència i saber fer.

La radicalització de la dreta espanyola és molt perillosa, perquè no saps on et pot portar. És una dreta corrupta, populista i autoritària, que es val de la democràcia per assolir el poder i a partir d'aquí menystenir la ciutadania que els ha escollit. 

La cultura d'aquest país rep molt poc suport, perquè els polítics de torn estan en una altra òrbita. No la saben valorar, ni reconèixer que un món sense cultura és un món perdut. És per això que a l'hora de valorar les persones del món cultural, es té més en compte com pensen que no pas què fan, què aporten a la nostra societat.

No podem permetre que per ser reconegut per tothom s'hagi de renunciar a la pròpia manera de ser i pensar. Amb una dreta a l'extrem, el futur d'Espanya és molt negre.

Més que mai cal defensar la democràcia

La campanya electoral de les eleccions de Madrid la seguim de prop perquè d'alguna manera entenem que té la seva influència a la política espanyola, en general, i en conseqüència també a la catalana. El biaix que ha pres darrerament és preocupant, ja que no està en joc la lluita de partits polítics, la lluita entre la dreta i l'esquerra, sinó la mateixa democràcia.

El to de la campanya, amb l'actitud de Vox i del mateix PP, molt ubicat a l'extrem dret, preocupa els demòcrates de qualsevol sentit, perquè es posa en perill la democràcia que tant ens costa mantenir viva. Els diferents esdeveniments d'aquests darrers dies han qüestionat el sentit d'unes eleccions democràtiques i ha entrat en joc el fanatisme i l'autoritarisme, les mentides i enganys, l'auge del populisme, que s'aprofita d'una situació tocada per la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques i socials.

El PSOE finalment ha vist que no tenia al davant un adversari, el PP, sinó l'enemic, Vox, que ha agafat protagonisme i tacat la campanya electoral amb un fals discurs. La tàctica seguida pels partits polítics no ha estat la més encertada i d'alguna manera han afavorit el discurs de Vox. 

Pedro Sánchez també ha vist que no es tractava d'unes eleccions qualssevol, sinó que hi entrava en joc la lluita per la competència directa al govern socialista espanyol. L'ombra que el PP li pugui fer, acompanyada del suport que Vox els pugui donar, serà un repte a superar per mantenir estable el govern de  l'Estat.

És per això que darrerament s'ha començat a sentir la veu de persones mediàtiques, actors i gent de prestigi, d'ideologia esquerrana, demanant que la gent d'esquerres vaig a votar, que no permeti amb la seva abstenció, que la dreta més radical mai vista, s'apoderi de Madrid i faci ombra al govern estatal. No sé quina força tindran ni els efectes que la seva crida pot produir, però sens dubte les eleccions de Madrid poden marcar un itinerari que moltes persones, que vivim a cinc-cents quilòmetres voldríem defugir.

Més radicalisme al Congrés de Diputats

Molts comentàvem que a Espanya l'extrema dreta era dins del PP i per aquest motiu no hi havia cap partit d'extrema dreta amb cara i ulls. Per a uns era bo perquè s'evitava que un partit d'extrema dreta s'envalentís i d'altres creien el contrari, i defensaven que el PP es mantingués com a força de dretes, i que els extremistes trobessin el seu espai.

Som doncs en el moment en què els extremistes estan formant un partit polític que a Andalusia ja ha entrat al seu Parlament i que a finals del mes d'abril passarà el mateix al Congrés espanyol. El que no hem encertat és que aquesta sortida comportés que el PP es consolidés com el partit de la dreta espanyola, sinó que el seu líder, el senyor Casado, està lluitant amb Abascal, de Vox, per veure qui les diu més grosses, a veure qui és més extremista.

I a tot això hi tenim un tercer partit polític, C's, que volia fer el paper de dreta moderada, però el seu fanatisme contra Catalunya i els sobiranistes, i aprofitant l'avinentesa dels vents favorables al populisme i a la radicalització de la dreta, també competeix amb els altres dos partits per guanyar adeptes en aquest mateix entorn polític.

On serà el centre? El paper el vol jugar el PSOE, que té la sort de no haver destacat mai gaire com a partit progressista, i això el fa més creïble per liderar aquest centre tranquil i civilitzat. Serà el PSOE el pal de paller de la política assenyada d'aquest Estat? És el vot socialista el vot útil contra la barbàrie radical d'Abascal, Rivera i Casado?

Catalunya tindrà l'opció radical amb Poble Lliure i els seus companys de llista d'aquestes eleccions generals. Podrà jugar algun paper? Hi haurà presència radical per l'esquerra?

Tot fa pensar que el Congrés de diputats es convertirà en un recipient farcit d'exabruptes i populisme barat, però ens falta saber si seran majoria, o bé simplement deixaran constància del seu fanatisme i nostàlgia franquista.

El PP ha perdut els papers i la decència

El joc democràtic no s'alimenta d'odi, venjança ni mort, sinó que presenta les diferents maneres d'entendre la vida i permet que els ciutadans expressin quina és la seva opció i la puguin defensar, amb arguments, conviccions i respecte. El model democràtic espanyol actual no segueix uns paràmetres honrats de confrontació d'idees, sinó que ha caigut en la trampa on tot s'hi val per aconseguir el poder i sotmetre els altres, els perdedors.

Vivim un temps difícil, perquè les regles del joc democràtic no s'han respectat i l'afany per aconseguir el poder no té aturador en les maneres. Hi ha un excés d'odi i fanatisme, que no permet que la societat avanci en respecte i justícia per a tots.

Fa uns anys no hauríem pogut imaginar-nos que un partit demòcrata com el PP fos capaç de propagar per les xarxes socials un missatge desitjant la mort del president del govern. Aquesta actitud reprovable, vingués d'on vingués, no podíem imaginar que sortís del Partit Popular. Ara tot és possible, no hi ha consciència ni pudor. L'objectiu és assolir el poder passant per sobre de qui sigui i com sigui.

Somiar que la situació pugui canviar és d'una innocència que ens agradaria fer possible, però que entenem que resulta molt complicat. S'han desfermat les feres i hem perdut el sentit de la vergonya. Potser és per això que ens trobem en aquest impàs on no veiem la sortida, ni ens agrada encomanar-nos a ningú, sense passar vergonya aliena.

Per un any nou de pau, justícia i llibertat!

Hem girat pàgina i hem deixat enrere l'any 2018, però nosaltres som víctimes del 2017 i encara no podem veure com podrà acabar tot plegat. Durant més d'un any uns i altres hem estat incapaços de resoldre els nostres problemes i només ens hem dedicat a culpar els altres de tots els mals, amb més o menys fanatisme. Per cert, llegiu l'article de Josep Ramoneda al diari ARA. Ens retrata.

Començarà un judici empastifat, que no hauria d'haver-se generat, però que la situació malaltissa de la democràcia espanyola ha provocat. Un comportament de desobediència a unes lleis que no sempre considerem encertades i encara menys la seva interpretació, s'ha convertit en rebel·lió i sedició, que no té cap sentit ni base jurídica.

Tenim uns polítics presos i uns altres a l'exili per haver posat en marxa allò que una gran majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya els va demanar i ha continuat invocant. Com a pals de paller han rebut un càstig que tard o d'hora en seran exculpats, però massa tard per estalviar-los tant de patiment. 

Desitgem un bon any nou, amb salut i joia, però sobretot amb justícia i llibertat. També llibertat d'expressió per combatre tant injustícia i corrupció, i per sobre de tot demanem que l'amenaça de l'extrema dreta, de la mà de Vox, amb el patrocini i consentiment de PP i C's, no prosperi i que el mes de maig, en les diferents eleccions que se celebraran, no obtinguin els vots necessaris per ser presents en les nostres institucions. Demano especialment que no seguim els mateixos passos del segle passat que va portar al desastre de la Segona Guerra Mundial. No cal ser catastrofistes, però hem de tenir la ment ben clara.

El fanatisme d'Albert Rivera no té límits

Cada vegada resulta més evident que Albert Rivera es mou per ràbia i venjança, contra tot aquell que no pensi igual que ell, actuant amb un fanatisme desesperat que no té límits. El gran perill per a Espanya és si mai arriba a governar. Que ningú no es pensi que això només va dirigit a Catalunya, sinó que també per a la resta d'Espanya.

El seu dia ja va avisar als bascos, i han de tenir clar que si es converteix en president del govern espanyol farà tots els passos que siguin necessaris, legals i il·legals, per tal de treure'ls-hi el concert econòmic.

Sí que és cert que la bogeria li ve del seu instint natural d'atacar Catalunya, però això s'impregna a la resta de les coses. Ningú amb el cap clar no pot deixar de veure-hi rancúnia i ràbia profunda contra la nostra llengua, que també és la seva, la nostra cultura, la nostra manera de fer, diferent d'altres parts d'Espanya. 

Ahir llegia Ramoneda, a la contraportada de l'ARA, i pensava quanta raó te quan afirma que l'esquerra ha desaparegut a Espanya. És totalment cert que el PSOE no ha sabut utilitzar l'actuació tan desastrosa del PP, sinó que ha permès que fos C's qui se'n beneficiés. És per això que els espanyols i també nosaltres, haurem de recordar i culpabilitzar els desastres que estan a punt d'arribar a Espanya, al mal fer del PSOE i particularment de Pedro Sánchez. 

Teníem moltes coses a recriminar Zapatero, no com a catalans, sinó també com a espanyols compromesos en el progrés i en la justícia social dels més afeblits, però ara hem pogut comprovar que encara hi ha pitjors polítics, com és el cas de Pedro Sánchez. El futur de Catalunya és molt fosc, però el d'Espanya en la seva totalitat no ens té res a envejar.

L'odi és el sentiment més de moda, que gira al voltant de C's

Aquests dies es parla molt d'odi. En parlen els unionistes, i des d'Espanya, per acusar els catalanistes i independentistes d'odiar Espanya i els espanyols, però també podem llegir que tots els moviments en contra dels independentistes són fruit de l'odi que desprenen els unionistes, sobretot pensant en C's.

La banalització de les paraules provoca que s'arribi a un punt que ja no saps com definir unes actituds que, en el cas de l'odi, potser no caldria anar tan enllà i ens quedaríem amb fanatisme i ofuscació contra qui pensa diferent de nosaltres.

A mi també se'm pot escapar emprar la paraula "odi" quan parlo de responsables polítics que es mouen massa per impulsos venjatius, probablement per una acumulació de fracassos i decepcions, i per això m'haig de controlar.

No puc negar que C's no em mereixen cap tipus de simpatia i sempre ho dit i ho he intentat explicar. No m'agrada el PP, per la seva manera de pensar i d'obrar. Em molesta i em fa ràbia que els seus mals es perdonin i continuï governant Espanya. Malgrat tot, des del PP se segueixen uns ideals determinats en defensa de les classes poderoses, i és cert que utilitzen l'engany i la corrupció, amb discursos totalment populistes per mantenir-se al capdamunt, però tenen uns objectius i aprofiten com sigui per aconseguir-los.

C's és diferent. El partit va néixer per atacar Catalunya, en totes els seus fronts: llengua, cultura, drets... La seva obsessió era desfer el camí emprès de sortida de la dictadura franquista, amb la recuperació de certs drets, i tot això des de dintre perquè és quan fa més mal. És més fàcil defensar-se dels atacs de fora que dels que et fan des de dins.

Aquesta obsessió malaltissa els fa ser els més mentiders de tots, els més populistes, amb signes evidents de sistemes feixistes i que amb la força dels resultats a nivell estatal, però també darrerament a Catalunya, pretenen aconseguir els seu gran objectiu: trencar Catalunya i manifestar que són els altres qui ho han fet.

El fracàs de fins ara, tot i haver estat la força més votada a Catalunya, però que els manté a l'oposició, fa que la seva actitud i discursos tinguin tons i efectes molt semblants als que desprenen odi, i potser per això els ho critiquem.

La intocabilitat dels arbres idealitzada per l'alcaldessa

Estava mi adormit i m'han despertat sobtadament tot dient-me "mira, mira què diu en Martí Boada!" Parlava de l'analfabetisme de la cultura urbana sobre la intocabilitat dels arbres com a ideal i de com se'n reia Chomsky. A l'acte m'ha vingut al cap l'alcaldessa i algun assessor que té a prop. Què passa amb els arbres a Arenys?

Ve de molt lluny, de quan compartíem govern. Ja llavors no entenia que arrencar un arbre urbà massa gros per substituir-lo per un de més jove i prim no era cap crim! que un arbre massa gros i amb unes arrels massa llargues i fortes, que destrossava un mur, aixecaven llambordes i entraven a les cases buscant el clavegueram, feia temps que havia d'haver estat substituït, com s'havia fet sempre.

Quan una persona s'obsessiona en una cosa és molt difícil fer-la raonar, perquè no escolta arguments, ho defensa irracionalment víctima d'un fanatisme erroni. Aquestes situacions a vegades acaben quan ha passat una desgràcia o s'han destinat molts diners per esmenar els efectes contraris. Serà el cas del Rial? No ho voldria pas, però té tots els números!

El nostre carrer pateix el problema dels arbres massa vells, pateix els passejadors de gossos incívics que no recullen els seus excrements, o bé no porten l'ampolla de la regidora Real per netejar les pixarades a les nostres façanes. 

L'Ajuntament també ens perjudica amb la seva esporàdica neteja del carrer. No és gaire sovint, però quan passen tots en rebem les conseqüències. Un sistema de neteja que escampa la porqueria del carrer i ens l'enclasta a les façanes i portes. La blanca façana de casa ja no és com era, i no és únicament pel pas del temps, sinó bàsicament pel pas de la brigada netejadora del nostre Ajuntament.

No molestaré, però el defensor del ciutadà, ni el Síndic de greuges per l'embrutada de les cases, potser tampoc pels perjudicis d'uns arbres massa grans, sinó que hauré d'esperar a patir problemes més greus per mobilitzar-me. Tan fàcil que seria una mica més de comprensió per part d'una alcaldessa obsessionada en conservar uns arbres destructors.

La nostra responsabilitat en la mort de 126 persones avui a Sanà

La mort d'almenys 126 persones a Sanà per l'atac d'Estat Islàmic a dues mesquites xiïtes és una nova tragèdia provocada per aquest grup terrorista que no respecta la vida de la població innocent, amb l'excusa d'instaurar un sistema polític radical i gens d'acord amb l'esperit i la lletra de l'Islam.

Ahir llegíem la notícia de l'atac a Tunis, amb la mort d'una vintena de persones, la majoria turistes, passavolants, en un dels països del Magrib més occidentalitzats, on va néixer la primavera àrab. Avui, a la capital de l'Iemen la xifra provisional de morts és de 126, unes víctimes que es trobaven pregant.

Aquesta magnitud de víctimes només l'entenem després d'haver viscut experiències en el nostre món. La repercussió mediàtica és més forta si els atacs es produeixen a casa nostra, com si el que pugui passar en un país del món islamista no tingui la mateixa importància, potser perquè la freqüència d'aquests atacs ens deixa a tots insensibles, ja no ens sorprèn.

Por, impotència i molta ràbia s'acumula en tots nosaltres, sense saber què hi podem fer. Es tracta d'una situació nova en què els espavilats de sempre encara no hi hem sabut trobar remei. Les desigualtats del món han estat una de les principals causes del desori, però també l'error de tancar-nos en nosaltres mateixos i oblidar-nos que no estem sols. El fanatisme religiós ha existit sempre, i les conseqüències han anat de la mà i de la força i capacitat destructiva de les armes del moment.

Algú com Bush, Aznar o Blair es creia que tenia la solució per mantenir a ratlla els malvats terroristes que gosaven encarar-se a les grans potències mundials. És impossible saber què hauria passat si en lloc de decidir atacar Iraq s'ho haguessin pensat dues vegades, però el que sí que sabem és que l'atac va ser un nyap i que ho estem pagant i no sabem fins on ens portarà. És per això que no suporto el fatxenda del senyor Aznar, el més proper a nosaltres, que ha estat incapaç de reconèixer que el seu exercici de xuleria i orgull ens ha perjudicat enormement.

Atac terrorista a París

Avui la ràbia ens obliga a parlar de l'atac terrorista a la redacció de la revista Charlie Hebdo, a París. Estem parlant d'un atac terrorista i per tant sense cap tipus de justificació. No hi cap el rebuig que pugui provocar una sàtira contra sentiments, creences i ideologies. El fanatisme és deplorable i no condueix a res de bo, però l'assassinat és l'expressió més radical de la indignitat humana.

No s'hi val analitzar els errors de la història per justificar una reacció com la d'avui a París. L'assassinat dels dotze treballadors de la revista i policies s'acompanya de l'assassinat de 33 persones al Iemen. Si bé és cert que París és més proper, no podem oblidar les morts que es produeixen diàriament a tot el món.

Han estat moltes les reaccions de musulmans d'arreu, preocupats perquè aquests assassinats no els fan cap favor. La reacció fàcil i equivocada és la de posar tothom en el mateix sac i culpar tot el món islàmic d'uns fets que han estat obra d'uns terroristes assassins, que no representen ningú més que a ells mateixos, uns individus que no es mereixen viure en llibertat.

Per tot això, en defensa de la llibertat d'expressió, en solidaritat amb les víctimes i els seus familiars, i acompanyant en el dolor de tots els meus amics musulmans, deixo constància del meu rebuig total a qualsevol tipus d'acció assassina com les que hem conegut el dia d'avui.

Pels segles, dels segles. Amén

Atenció! Ho ha dit el ministre d'Exteriors, el senyor García-Margallo, i jo he començat a tremolar. Com pot ser que tot un president d'un país que vol ser independent, vulgui posar-lo en perill per la seva obsessió en la independència? Quina frivolitat!

És cert que tothom diu el que millor li sembla per guanyar adeptes. Avui Borrell ens explicava a TV3 que els 16 mil milions que ens promet Mas en una Catalunya independent, es converteixen en poc més de 700 milions, i una despesa a cobrir de més de 13 mil milions d'euros. Tot plegat una ruïna.

El senyor García-Margallo no entén que el que demanem es poder decidir. Si ens deixen decidir, llavors que ens expliquin les conseqüències del sí i del no, però el problema que tenim ara no és si volem la independència o no, sinó que volem votar.

Tot plegat fa una mica de riure, però seria bo que regnés la serietat i no frivolitzéssim tant. A la xarxa social es poden llegir moltes ximpleries, deduccions simplistes i molt fanatisme. Això no és bo. Tan ridícul fa el senyor ministre afirmant coses que no són, perquè el futur no el coneix ningú, i menys quan es tracta de política, on tothom tira l'aigua al seu molí, com aquelles persones que només tenen ulls per una decisió massa important com per prendre-se-la a la lleugera.

Hem d'animar tothom a prendre partit, però sense enganyar, ni fer somiar paradisos idíl·lics. En tot cas la primera fita és aconseguir exercir el nostre dret a decidir.

El govern espanyol dóna la majoria absoluta a Mas

A ningú no hauria de sorprendre que el conjunt d'actuacions i joc brut del govern espanyol i els seus col·laboradors afavoreix la majoria absoluta de CIU. Sempre s'ha vist que la víctima genera compassió i suport, i en el cas d'una campanya electoral és la millor manera d'augmentar els votants. Si fins ara CIU es quedava a prop de la majoria absoluta, amb aquesta ajuda dels nacionalistes espanyols, pot molt ben ser que l'aconsegueixi.

No sé en què acabarà tot plegat, però hi veig més avantatges per a Mas que no pas per als seus oponents, sobretot els de la franja espanyolista. El fet que un diari com El Mundo, que la majoria té ben apresa la seva tendència i el seu fanatisme nacionalista espanyol, no els dóna cap mena de credibilitat. El paper que hi juguen els ministres Montoro i Fernández Díaz, acaben de brodar allò que comentava ahir de la monarquia bananera, en aquest cas no pas per decisions rares, sinó per inconsistència i incapacitat de lligar amb coherència i autoritat quatre paraules seguides.

Ens queden quatre dies de campanya, però molts més d'atacs sistemàtics per part dels espanyols casposos. La gran sort és que les seves campanyes siguin tan barroeres. Patiríem molt més si l'enemic fos més intel·ligent i la seva estratègia més elaborada. Desconfiem dels que no diuen gaire res, no fos cas que n'estiguessin preparant una d'important. No patiu pels que borden a tothora, sinó pels que se us poden saltar a sobre sense que us n'adoneu. Seny, paciència i picardia és el que necessitem per aconseguir els nostres objectius. No badem!

No hi ha dia que no m’indigni

Després que els indignats hagin desaparegut de les primeres pàgines dels diaris, m'he proposat fer una llista de les notícies que em provoquen indignació. Les decisions polítiques, les reaccions ciutadanes, les injustícies evidents... No sé si vosaltres heu fet aquest exercici, que en tot cas us hi convido. 

Avui la notícia que m'ha provocat indignació ha estat la que parlava de l'Imam de Terrassa, a qui els Mossos d'Esquadra van enregistrar un sermó, un adoctrinament d'acord amb la seva interpretació de l'Alcorà. "...sens dubte la dona ha nascut d'una costella torta, i el més tort d'una costella és la part davantera". "Si no acata (la dona) aquestes obligacions, el pas següent és que l'home deixi sola la seva esposa al llit, nomes al llit, i li negui les relacions sexuals. I si amb aquest mètode no se soluciona el conflicte, doncs has de recórrer als cops (...) han de ser discrets, que ningú no en sàpiga res fora de la vida conjugal..." N'hi ha prou, oi? 

A casa nostra hi ha fanatisme religiós, encara que és més dissimulat, i us haig de dir que també em treu de polleguera, m'indigna i m'avergonyeix. Tot i que respecto la diversitat i la defensaré arreu, no puc acceptar cap tipus de lesió als drets fonamentals, en aquest cas de la dona. No hi ha tradició ni doctrina que pugui justificar una salvatjada com la que predicava l'Imam de Terrassa, i s'ha de denunciar i castigar sense cap eximent. 

Per altra banda... ¿No us indignen les declaracions fatxendes de Francisco Camps, després que un jurat popular no el considerés culpable? O l'actitud del periodista Alemany, a qui el president autonòmic Jaume Matas li pagava un dineral, perquè li escrivís els discursos, i després el posés als núvols en articles a la premsa?

¿No us indigna veure que per més que declarin culpables de robatori o malversació de fons, ningú torni els diners? O la notícia d'avui en què la ministra espanyola ha vist com tot Europa li deia que foradar els Pirineus per acontentar els aragonesos i fotre els catalans no era prioritari ni viable, i encara no s'ha donat per vençuda?

I què us sembla quan els polítics que han perdut el govern exigeixen el que ells no han sabut fer?  I aquests alcaldes i càrrecs públics que han permès endeutaments per sobre del 200%?

N'hi ha més, però ho deixaré per un altre dia.