Dos anys perduts pel nostre mal cap

Junqueres es lamenta que tot el que s'ha dit durant el judici acabi sense servir per a res. El pitjor és, penso jo, que tot el sacrifici dels exiliats i els empresonats no hagi servit per a res. Aquesta és la impressió que tenim molts des de fa dies. Els culpables som tots plegats, per no parlar d'uns quants noms. Ni es va planejar bé, ni es va saber respondre adequadament l'embat de l'Estat, ni el govern català sorgit de les eleccions convocades per M. Rajoy ha estat a l'alçada que se n'esperava.

Tot plegat ha estat un cúmul de disbarats, dubtes i trets al peu que ens ha deixat gairebé fora de combat. Estem a l'espera de la sentència del judici, convençuts que serà dura per als nostres presos polítics, i que nosaltres, els que ens ho mirem des de fora serem incapaços de moure cap fitxa. La història parlarà d'una temptativa fallida al voltant dels tres-cents anys de l'efemèride i de la reculada en drets i benestar per un mal fer d'uns quants polítics de pega, animats per uns insensats i il·lusionats que sortírem al carrer.

Posem-nos en la pell de Junqueras i els altres presos polítics i mirem cap a fora, cap al govern català. Què en poden pensar? El teatre que representa Torra és tot el que pot fer? No en sap més? No hi ha ningú que doni la cara amb els peus ferms a terra i el cap ben aclarit?

Passat l'estiu, haurem perdut dos anys de mal govern i de lenta recuperació dels drets aconseguits fins llavors, i encara no tenim clar què volem ser de grans. Trist, molt trist el paper que li ha tocat jugar a Catalunya des del 2017

Al Tribunal Constitucional se li ha girat feina

Sempre ens hem queixat que les decisions del Tribunal Constitucional s'allargaven molt en el temps. Els veredictes o sentències es feien esperar, i entretant tot quedava aturat. Criticàvem aquesta lentitud i no sabíem a què es dedicaven. Darrerament, però les coses semblen haver canviat i potser seria hora de reclamar alguna comissió atès que tenim entretinguts els jutges del Tribunal, que arribarà un dia que justificaran el sou que reben. Fins i tot han agilitat els tràmits.

La vicepresidenta espanyola ja ha avisat que portarà al Tribunal Constitucional, la Comissió pel dret a decidir, creada recentment pel Parlament català, i tot el que vingui. Si el govern català i la força majoritària del Parlament mantenen el tipus, no ens cansarem de veure circular amunt i avall els recursos, i els jutges del Tribunal els ho agrairan.

En aquest pols entre institucions espanyoles i catalanes hi ha un fet que no passa desapercebut. Amb amenaces no es va enlloc, i encara menys no s'aconsegueix encaixar i avenir-se amb qui no et respecta. Entre bandes i als patis dels col·legis pot funcionar aquest estira i arronsa, però quan estem parlant de governs democràtics, tot trontolla.

Mentre el poble doni el suport majoritari al govern català, aquest podrà enfrontar-se a qualsevol embat de l'espanyol, encara que compti amb el vistiplau del Tribunal Constitucional. Amb el poble al darrere no hi ha qui ho faci caure. Aquesta actitud és l'única garantia d'èxit amb què compta el president Mas.