Treballar contra la multireincidència

En unes declaracions de l'arenyenca (de Munt) Sílvia Catà, que assumirà aquesta setmana el càrrec de cap dels Mossos d'Esquadra, manifestava la voluntat de continuar treballant com fins ara, amb especial referència als projectes contra la multireincidència i les armes blanques. Realment, són moltes les notícies que ens arriben d'atacs, a vegades amb resultat de mort, de persones multireincidents amb un ganivet a les mans.

Hem de diferenciar les dades de la delinqüència que es produeix de la sensació d'inseguretat de la població. És cert que no sempre coincideix l'evolució dels actes criminals amb l'increment de la sensació d'inseguretat de la ciutadania. Potser la policia i els nostres polítics tenen unes dades que no es corresponen amb les que s'imagina la gent. Quan una majoria de ciutadans té pot de sortir de nit, de desplaçar-se amb transport públic a segons quines hores, o dirigir-se a uns punts determinats de la ciutat, no es pot menystenir ni deixar de considerar. La sensació que es té de poder acabar sent una víctima d'un agressor, és massa important per no tenir-la en compte.

És per això que resulta esperançador que la nova cap dels Mossos d'Esquadra parli de lluita contra la multireincidència i la proliferació d'armes blanques al carrer. Massa vegades hem sentit a dir que es detenen els delinqüents, que acumulen una gran quantitat de denúncies, i que surten per la porta al cap de ben poca estona. No es tracta de tancar a tothom a la presó, però si de trobar la manera que la reincidència disminueixi.

Perquè un mal moment el pot tenir, no diré tothom, sinó alguna gent, però que una persona visqui delinquint dia rere dia, no es pot consentir i s'ha de trobar remei. Les policies hi poden fer molt poc, i fins i tot els jutges estan força lligats de mans i peus. El Poder legislatiu hauria de reflexionar sobre el tema i assumir la seva part de responsabilitat. No podem permetre que la sensació d'inseguretat vagi creixent, i que les persones que es comporten i respecten els altres, visquin amb por per culpa d'uns quants.

Comprar amb confiança i seguretat

Llegia la notícia sobre la campanya que l'Agència Catalana del Consum (ACC) vol posar en marxa al sector de les ungles i l'estètica. És cert que aquests establiments han crescut com bolets. Acostumen a ser negocis de curta durada, que es posen de moda i no paren d'obrir locals. Això mateix va passar amb les botigues de venda de fundes de mòbils, o de cigarrets electrònics.

És bo que l'ACC inspeccioni que les empreses que donen serveis ho facin correctament, per evitar la indefensió dels consumidors. Tot i això, no hem de pressuposar que s'estigui fent malament, i malmirar aquests negocis sense tenir cap base que ho pugui demostrar.

A la mateixa notícia es parlava de les denúncies que s'interposen a les grans companyies, com poden ser les elèctriques, i aquí sí que cal dedicar-hi temps i energia. Són empreses que exerceixen un monopoli, que no en pots prescindir i que si l'Administració no ho controla, poden fer i desfer davant la impotència dels seus usuaris o clients.

Al nostre país la postvenda no està funcionant correctament, i s'ha de trobar la manera d'exigir que els serveis de les empreses, siguin del sector que siguin i al marge del seu volum de negoci, s'ofereixin amb totes les garanties i atencions. No tenim massa pràctica en la mediació entre empreses i clients, i caldria fer pedagogia al respecte, incorporant més empreses en el marc de la mediació i l'arbitratge, i donar-ho a conèixer a la ciutadania. Que sàpiguen que els seus drets són tinguts en compte i coneguin on han d'anar per reclamar allò que considerin que no s'ha realitzat correctament.

En un temps en què sospitem de tot i tothom, on la picaresca i l'engany tenen la seva presència, és bo que l'Administració procuri recuperar la confiança perduda i treballi perquè els professionals dels diferents negocis compleixin amb les seves obligacions.

Segur que hi ha molta gent que desconeix l'existència de la Junta Arbitral de Consum de Catalunya, i que els establiments adherits tenen un distintiu a l'entrada de la botiga. Comprar en aquestes botigues comporta un grau superior de confiança i és bo fixar-nos-hi sempre, sobretot quan hi anem per primera vegada.

Anar a contracorrent és perillós

Per una vegada que sembla que hi ha un jutge, en aquest cas una jutgessa, que està per la feina i no es deixa portar pel corrent conservador, per dir-ho fi, només fa que sortir entrebancs. M'estic referint a la jutgessa de Catarroja, la senyora Núria Ruiz Tobarra, que està investigant què va passar a València amb la DANA i la falta de resposta per part de les autoritats d'aquella comunitat. 

De moment el senyor Mazón, que no va poder resistir la pressió i mantenir-se en el càrrec, continua aforat i cobrant diners públics, malgrat tot el que va passar i la suspicàcia que no va actuar correctament, però que ho ha amagat amb tot el desvergonyiment i el suport del seu partit que només té paraules per acusar els altres.

He llegit, i suposo que és cert, que la jutgessa en qüestió ha rebut tota mena d'amenaces i pressions perquè deixi córrer el cas. Fins i tot denúncies per fer-la culpable de no sé què i que hagi d'abandonar la feina i el càrrec que ostenta. Sembla, doncs, que sortir de la dinàmica que domina en el Poder Judicial, comporta massa problemes. Tot està massa lligat per a permetre que algun jutge o jutgessa se li acudeixi acusar gent de la seva ideologia.

Tot això són suposicions i conclusions a què arribes llegint les notícies de cada dia. Resulta que hi ha càrrecs del partit en el govern que varen mentir. D'altres han perdut la memòria i no recorden res del que va passar ni varen fer. I els que la llei els empara per no dir la veritat, se n'aprofiten. L'única esperança que tenim és la dita que abans s'atrapa un mentider que no pas un coix. Malgrat tot, anem tard i ja fa massa temps que va passar tot, i hi ha gent amb responsabilitats que no assumeixen el pes de la mort de tantes persones.

És evident que si tot just ara s'està jutjant l'expresident Jordi Pujol i la seva família, trigarem temps a saber tota la veritat sobre l'amagatall i l'actuació del president de la Generalitat valenciana aquell fatídic dia.

Per què no ens fan cas?

Avui TV3 s'ha fet ressò d'un problema que patim els arenyencs i concretament les persones amb mobilitat reduïda a l'hora d'agafar el bus que arriba a l'hospital comarcal de Mataró. Des de fa anys s'ha anat reclamant a l'empresa concessionària que disposés de vehicles adaptats pensant en les persones que tenen dificultats de mobilitat, sigui perquè necessiten les crosses o bé perquè van amb cadira de rodes.

Avui és inimaginable que un servei públic de transport no compti amb accessibilitat per a tothom, sigui una empresa pública o una empresa privada amb concessió pública, com és aquest cas. Per què no ens fan cas?

La defensora del vilatà ha estat molt insistent en el tema, i crec que el govern municipal també hi ha intervingut, i malgrat tot el vehicle continua essent un obstacle perquè les persones amb dificultats de moviment hi puguin accedir. Què més s'ha de fer?

No és lògic que els veïns s'hagin de mobilitzar i convocar la televisió catalana per denunciar públicament aquesta anomalia. És un incompliment de la normativa més elemental i hi ha responsabilitats que no es poden defugir. 

La Generalitat, que és la responsable del servei, no pot mirar cap a un altre costat i ens ha de dir si és l'empresa que incompleix la normativa, privant una part de la població de l'ús del transport públic, o bé si en el contracte establert no s'especifica l'obligatorietat, la qual cosa requeriria una rectificació.

Caldrà veure si amb l'acció dels veïns afectats i molestos pel poc cas que l'empresa i l'administració els ha fet fins ara, una vegada fet públic per la televisió del país, es corregeix l'anomalia i s'hi posa remei. Ja és ben trist que les coses només puguin arribar a funcionar a base de denúncies i que no n'hi hagi prou amb notificacions, instàncies i preguntes. 

Benestar a les residències de la gent gran

He llegit l'article de Mònica Bernabé al diari ARA parlant d'una residència de gent gran. Tot i que haig de dir que l'articulista té treballs més reeixits, sí que m'ha servit per escriure aquest post.  El tema de les residències per a gent gran és molt delicat i encara que se'n parla, però no tant com seria necessari, i amb un esperit crític constructiu per animar la Generalitat a millorar el control i seguiment del servei que s'hi dona.

La pregunta que ens fem sovint és si les residències són un negoci o ha de primar el servei a un col·lectiu que cada vegada va augmentant i que, si no tenim cap desgràcia, també hi arribarem. Ja he dit moltes vegades que la societat és més sensible vers els infants que no pas amb la gent gran. Uns i altres necessiten un tracte especial per l'atenció que requereixen, ja que no es valen per ells mateixos. 

La gestió privada de les residències comporta l'obligatorietat de controlar el seu bon funcionament i allò que és més important: el bon tracte a les persones dependents. Si els humans no podem ser tractats com un número, encara menys les persones que tenen una dependència important. Que necessiten els altres per alimentar-se, netejar-se i sentir-se persones. No n'hi ha prou amb comprovar que les ràtios de personal atenent són les correctes, sinó també la manera com s'atenen i les condicions de salubritat i confort de les instal·lacions.

Es pot entendre que una empresa a qui se l'ha concedit la gestió d'una residència busqui minimitzar els costos, però això no ha de ser en detriment de les persones allotjades. I en això la Generalitat ha de ser molt curosa i expeditiva quan es detecten mals usos i tractes. Tenim exemples de residències que han estat denunciades i la resposta de l'administració no estat la que calia esperar. Si no tenim la sensibilitat d'atendre i respectar els nostres grans ja podem plegar.

Arenys compta amb un nombre important de residències, amb molts usuaris vinguts de fora. Haig de suposar que majoritàriament el tracte rebut és correcte i que en tot cas sentiríem parlar de queixes i denúncies. Tot i això, no podem abaixar la guàrdia i seria bo que, encara que no sigui competència municipal, existís un seguiment del seu funcionament, amb una coordinació entre les diferents residències, que sí que podria liderar la regidoria de Benestar Social. Els grans s'ho mereixen i la nostra societat també.

De qui és la culpa?

Aquests dies estic llegint molts comentaris a les xarxes socials parlant de la brutícia i desperfectes que pots trobar als carrers i places de la nostra vila. Els participants en el debat discrepen sobre la responsabilitat i les mesures a prendre perquè no es deteriori més la imatge d'Arenys. Ens estem acostumant a trobar-ho brut. Ja no ens ve de nou i arribem al punt de no immutar-nos. Està bé que se'n parli, perquè vol dir que encara hi ha sensibilitat. S'han de trobar solucions, perquè no es quedi tot en comentaris i crítiques, i la vila es renti la cara.

Si detectem bretolades, bosses mal tretes o andròmines escampades pel carrer, no hi ha dubte que els responsables són les persones que fan malbé el mobiliari urbà o no treuen la brossa com caldria. Una altra cosa és el paper que ha de jugar l'ajuntament per intentar trobar una solució i evitar que aquest desmanec es vagi ampliant i cada vegada siguin més les persones que incompleixen la normativa. De tots és sabut que si et trobes un lloc endreçat i net és més fàcil contribuir en la netedat. Si ho veus brut, tot i que no hi hauries de col·laborar, entenc que per algunes persones els sigui més fàcil ficar-hi cullerada.

Quan s'elaboren unes lleis, ordenances o reglaments, s'inclou l'apartat de les sancions, que pot fer molta mandra de posar en pràctica, però acostuma a ser la manera que la gent s'hi pensi dues vegades abans d'infringir la norma. Al nostre municipi, tradicionalment no s'acostuma a sancionar gaire i es dona la paradoxa que de denúncies se'n fan, però a l'hora de sancionar, es queden en un calaix.

No es tracta d'animar el govern municipal a sancionar a tort i dret, però si no s'aconsegueix posar una mica d'ordre, potser caldrà ser més exigent i coaccionar a base de multes els brètols, incívics i irrespectuosos amb l'espai públic i les seves normes.

Últimament, s'han elaborat i modificat ordenances amb elements que caldrà veure si es fan complir. De moment, els carrers van plens de patinets amb joves i no tan joves circulant sense casc, o per llocs prohibits. Els gossos continuen pixant a les façanes de les cases. Ara ens diuen que les platges seran zones lliures de fum. Els banyistes no hi podran anar a fumar, i la pregunta que em faig és quin grau de compliment hi haurà? També, quin control se'n farà? Les normes es fan per complir-les, i si no s'és capaç de controlar, potser és millor no elaborar-les. Tot això no ens eximeix de ser cívics i respectuosos. És massa fàcil donar la culpa als altres!

Prou genocidi!

És molt trist que després de tant temps denunciant el genocidi que està cometent el govern israelià contra el poble palestí, ens trobem en la mateixa situació. Tot queda en denúncies i exclamacions, però els morts continuen augmentant. A què esperem? 

S'amenaça amb represàlies sense tenir la certesa que es puguin complir, o fins i tot, sense que es vegin gaires ganes per part dels països europeus, de portar-les a la pràctica. Correm el perill de quedar-nos amb l'anècdota. Prohibir la participació d'Israel al festival d'Eurovisió? Tancar l'oficina comercial de la Generalitat a Tel-Aviv? 

Fa temps que el Tribunal Penal Internacional va emetre ordres d'arrest del president Netanyahu, i de què ha servit? No només perquè té aliats poderosos que l'emparen, com els EUA, sinó perquè no hi ha manera de fer-lo asseure a la cadira dels acusats de crims de guerra.

És indignant veure tot el que passa. I ara ens lamentarem dels trets que han rebut diplomàtics europeus en la seva visita als territoris ocupats. I dels milers de morts, víctimes de les bombes, però també de la fam? No es tracta de manca de sensibilitat, sinó de maldat injustificable, i emparada pel silenci de tots els estats. 

Qui es creu tot el que declaren els governs europeus quan es posen a la boca el govern israelià? Algú confia que es farà alguna cosa per fer desistir la crueltat de les autoritats israelianes? 

Se'ns acaben les paraules. Aquest odi que s'encomana i que no hi ha manera de fer fora. Ens resulta més fàcil pensar en tot el que va passar el segle passat, que no pas aguantar la mirada davant d'uns fets que estan succeint en aquests moments.

He acabat el vocabulari. Em repeteixo. És indignant! No ho podem aguantar més. Hem d'exigir els nostres governants que es deixin de discursos i passin als fets. Si necessiten el nostre suport que ens diguin què volen que fem, però nosaltres sí que sabem que han de fer: tallar tots els vincles amb els genocides, costi el que costi. Fora embuts!

De sorolls, molèsties i respecte als altres

L'altre dia em comentava una família d'Arenys que estaven farts de patir el soroll continuat, més accentuat els caps de setmana, i que ho havien intentat tot per tal de resoldre-ho, però que no se n'havien sortit. És cert que es troben en un punt molt concorregut, els vespres, amb molts bars i restaurants, que a l'estiu tenen les terrasses de fora ben plenes, i l'hivern no ho tenen prou insonoritzat per a estalviar les molèsties als veïns.

El primer que varen fer va ser aïllar bé les finestres. Avui és més usual col·locar tancaments amb doble vidre i ben estancs. Abans això era impensable, i moltes famílies han hagut de fer la reforma. Malgrat la inversió i la millora, no van aconseguir aïllar-se del soroll.

Han parlat amb els responsables dels establiments per intentar que facin pedagogia entre els seus clients, i també, per la seva part, abaixin la música i insonoritzin millor el seu local. Tampoc ha donat bons resultats. 

L'Ajuntament és conscient d'aquesta realitat i té una ordenança que regula els sorolls a la via pública, als establiments oberts a la gent, i als domicilis particulars. El fet de bordar dels gossos és un motiu de moltes queixes i denúncies, i em consta que la policia ha aixecat acta en algunes visites a domicilis particulars. Quan es tracta de negocis sembla que l'Ajuntament és més reticent a intervenir, però estic convençut, no en tinc dades, que també han rebut queixes i probablement han visitat els establiments denunciats.

Entenc que el tema és molt complex, i requereix la col·laboració de tots. Per una banda, cal més sensibilitat i respecte als veïns. Saber posar-se a la pell dels que pateixen les molèsties. Les ordenances han de ser-hi per ser exigides i respectades, i si fa el cas, per denunciar i multar qui les incompleix. Al mateix temps, però, han de ser clares i entenedores. L'ordenança en qüestió, que és molt tècnica, no hi ajuda, prou.

Viure en societat no és fàcil. Tothom ha de tenir la llibertat de moviments, però sense trepitjar l'altre. Els establiments han de fer el seu negoci, perquè també els necessitem, però no pot ser a qualsevol preu, no tenint en compte que al costat hi ha una família que, quan arriba a casa, necessita pau i tranquil·litat.

I no ens oblidem de les motos, amb un tub d'escapament manipulat, que fan fimbrejar els fonaments; els que improvisen espais nocturns de xerinola, i qui li agrada eixordar-se amb la música al màxim volum, i els finestrons oberts. En el fons, en totes les circumstàncies, el sentit comú i el respecte als altres és la clau de l'èxit.

El nyap del Servei Català de la Salut

Ahir a alguns vilatans d'Arenys de Mar, suposo que els que ja tenim una edat, ens varen sorprendre amb un missatge del Servei Català de la Salut que ens citaven al CAP de Sant Andreu de Llavaneres per anar a vacunar-nos contra la grip i la covid. Hem pogut veure la reacció d'alguns que varen penjar la notícia a les xarxes, tot protestant. Abans, però, innocent de mi!, vaig pensar que es tractava d'un error i vaig córrer a escriure al CAP d'Arenys de Mar, a través del portal de la meva salut, informant de l'error i demanant per què a l'app no hi figurava la cita.

Després hem vist que no es tractava d'un error, sinó d'una proposta, no sé si molt ben pensada, de desviar-nos cap a la població veïna, que tampoc és fàcil d'arribar-hi amb mitjà públic.

L'equip de govern municipal s'ha manifestat contrari a la mesura, com no podia ser d'una altra manera, i m'agradaria pensar que faran una denúncia per la iniciativa que no ajuda gens a què la ciutadania confiï en els serveis públics. Què està passant? En mans de qui estem? Qui és el cervell que se les pensa totes?

Fa temps que em barallo amb els responsables de la Generalitat de la implantació de l'app la meva cartera, on hi han de penjar diferents targetes, la primera de les quals és la targeta sanitària. Aquest sistema, que no difereix en res amb el que s'utilitza per a la Visa, no acaba de funcionar, ja que la targeta en qüestió no es manté permanentment a l'app, sinó que desapareix i l'has de tornar a baixar. Sempre passa quan la necessites.

El nostre país té un problema de funcionament, tant de l'àrea pública com la privada. No es fan les coses pensant correctament. Tot s'improvisa i es van solucionar, molt lentament, a partir de les queixes i les molèsties dels usuaris. Veient, doncs, el panorama, et venen ganes de plegar i ja s'ho faran. Hi ha qui creu que sols ens organitzaríem millor. Permeteu-me que ho posi en dubte. Estem lluny de l'eficiència mínima per considerar-nos un país organitzat i competent. 

Tot plegat et fa adonar que necessitem queixar-nos, però ho hem de fer organitzats, argumentant els motius i no limitar-nos a comentar-ho a les xarxes. Hem de tenir la paciència de denunciar les anomalies a través dels canals que tenim a disposició, i perseverar. A veure si aconseguim que el responsable d'aquest nyap, reconegui l'error i ho esmeni. Jo ja tinc hora per anar al meu centre d'atenció primària de referència!

Impunitat dels jutges

Avui les xarxes socials bullen amb l'enregistrament d'una conversa del jutge Joaquín Aguirre on es vanta de ser l'artífex de tots els problemes que està patint la llei d'amnistia, i ho fa d'una manera que al meu entendre s'hauria de considerar delictiva, amb prevaricació, i que probablement, en un país realment democràtic, tindria conseqüències. Se'l podria apartar de la seva professió de jutge?

    Sempre m'he preguntat qui jutja els jutges. Tenen total impunitat? Semblaria que si la seva ideologia és d'extrema dreta, com acostuma a ser habitual al nostre país, la resposta seria afirmativa. Hem pogut constatar la diferència de criteris entre jutges espanyols i europeus en el cas del Procés d'independència. D'alguna manera, els tribunals espanyols busquen qualsevol excusa per acusar la gent amb les penes més altes possibles. No hi ha coherència ni arguments objectius a l'hora de fer les seves denúncies. I allò que diu un jutge no té el mateix valor de què pugui dir jo.

    Avui volia parlar de què representa celebrar el darrer aniversari amb un sis al davant. Pensar que en un any entraràs al club dels setanta. La vida, realment, passa molt de pressa, però és cert que si t'atures a repassar tot el que has viscut t'adones que has necessitat una colla d'anys per encabir-ho tot.

    Aquest havia de ser el tema del post, i no deixo de comentar-lo encara que sigui d'esquitllada, però és cert que la difusió d'aquests comentaris del jutge prenen protagonisme perquè això ens afecta a tots, sobretot a aquelles persones que hem cregut en la justícia, en l'estat de dret i en la democràcia. Malauradament, a Espanya encara li falta molt recorregut per arribar a ser un país autènticament democràtic, i l'entorn europeu en aquests moments, amb l'auge espectacular de l'extrema dreta, tampoc ho facilita.

    Sigui com sigui, avui celebrarem els 69, amb l'esperança que col·loquin a cadascú en el lloc que li correspon, també als jutges que es prenen la justícia pel seu compte, sense objectivitat, sinó defensant una ideologia fanàtica i predemocràtica. Si l'estat espanyol és incapaç de resoldre aquest greu problema, veurem coses pitjors en un futur no gaire llunyà.

Tot l'esforç per millorar la convivència

La Regidoria de Drets Socials de l'Ajuntament d'Arenys de Mar ha convocat per avui a la tarda una reunió per parlar de civisme i convivència, amb la intenció de trobar els indicadors que permetin millorar-ho, i dissenyar una campanya de sensibilització vers el civisme i la convivència. Crec que és una molt bona idea i em sap greu no poder-hi assistir. Tot i així intentaré anar-ho seguint per l'interès que em desperta i la necessitat que hi veig de millorar el nostre comportament, que sovint és esclau de la desinformació.

    Avui mateix, abans de dinar, he anat a parlar a una senyora que es trobava al carrer de casa alimentant els coloms. Li he dit amb la màxima cordialitat possible que allò que estava fent no era permès i que calia deixar de fer-ho. He parlat de la possibilitat que alguna persona la denunciés, però que jo només em veia obligat a comentar-li per si ho desconeixia. La seva resposta ha estat, efectivament, que ho desconeixia, que no ho acostumava a fer, i que no ho faria més. No sé si m'ha mentit o no, però crec que he actuat com calia, sempre amb la màxima consideració.

    Estic convençut que hi ha moltes persones que no actuen correctament per ignorància, per desconèixer les normes de comportament que ens hem marcat com a societat, i per això són importants les campanyes informatives que des de l'Ajuntament cal endegar periòdicament, en tots els àmbits. En l'àmbit del civisme i també en l'àmbit de la mobilitat. I parlo de mobilitat perquè precisament aquest dissabte 16 de març entra en vigor la nova ordenança de mobilitat. Una ordenança que regula entre altres coses l'ús dels patinets elèctrics, i que deixa en evidència molts comportaments actuals que a partir d'ara s'hauran de canviar.

    Les ordenances són claus per regular la convivència en una vila com la nostra, però normalment es desconeixen, i encara que això no és excusa per no complir-les, sí que és important tot l'esforç que es pugui dedicar a informar a la gent, amb molta pedagogia, argumentant el perquè de la seva regulació, i animant a tothom a complir-les, per al bé de tots.

    Espero i desitjo que la convocatòria d'aquesta tarda sigui tot un èxit. Que les persones que hi puguin assistir hi puguin dir la seva, i arribin unes propostes a difondre a la resta de vilatans, amb l'únic objectiu de millorar la nostra convivència i sentir-nos encara més orgullosos de la nostra pertinença a Arenys de Mar.

Què passa amb els partits polítics?

Darrerament estem llegint un seguit de trifulgues dins dels partits polítics que no són gens favorables a mantenir la confiança de la ciutadania vers qui els ha de representar a les institucions. Des de sempre he estat molt crític amb els partits polítics i he defensat un canvi a la llei electoral (de fet som l'única comunitat autònoma sense una llei electoral pròpia) que primés les persones. Un sistema de votació de llistes obertes on decideixes la persona que vols que et representi, a la qual t'hi puguis dirigir si no està complint les seves promeses, o aportar-li suggeriments i que saps que t'escoltarà. Amb les llistes tancades et veus obligat a votar un partit polític, siguin quins siguin els seus membres, i la responsabilitat és compartida, amb un pes massa important del partit. Votar en contra de la direcció del partit et pot comportar una sanció.

    Veient què passa t'adones que les ànsies de protagonisme dels seus membres està derivant en uns problemes de convivència fins al punt que et fan fora o marxes cansat. Junts ha expulsat del seu partit una diputada que havia gosat denunciar una situació de violència que no es pot admetre. Podemos s'ha separat de Sumar, amb qui s'havien presentat a les eleccions del Congrés de Diputats, i no només això, sinó que a sobre ara els denuncien perquè els hi han tret els mobles al passadís. Tan difícil és el diàleg? L'exemple que donen els partits polítics no és bo per a la democràcia, que necessita del diàleg entre totes les parts, al marge de les possibles discrepàncies. Si no s'entén això, poca cosa podem esperar d'ells. 

    La llàstima de tot plegat és que la ciutadania no és prou exigent i té una memòria efímera de tot el que passa durant una legislatura. Arriben les eleccions i ningú no s'enrecorda. Probablement, si tots plegats hi paréssim més atenció i exigíssim una mica als nostres representants polítics, el seu comportament seria diferent. Si s'adonessin que les seves trifulgues tenen conseqüències més enllà de mantenir o no la cadira, potser s'hi pensarien una mica més a l'hora de prendre segons quines decisions.

    Els equilibris que estan fent els partits polítics avui són força complicats, i potser per això s'obliden massa dels objectius i de la feina que han vingut a fer, i dediquen una bona part del temps a assegurar l'estabilitat del partit, perdent l'oportunitat de fer avançar el nostre país, que ja porta un grapat d'anys estancat i perdent pistonada. 

Per inversemblant que sembli resulta creïble

Cada vegada és més evident la demagògia en la política i la mala fe en moltes de les declaracions i manifestacions de polítics espanyols, sobretot els que estan ancorats a la dreta, que cada cop se situa més a l'extrem. Això ens hauria de fer creure que tothom s'adona de la ridiculesa de les denúncies que per exemple es fan sobre les dificultats per parlar el castellà a l'escola, i semblaria que la pròpia evidència és la manera de salvar-nos de la injustícia, però no!

Resulta que tot i aquesta evidència la gran majoria s'ho creu i fa que les víctimes ens convertim en botxins als ulls dels espanyols, però també d'una part important de catalans. És per això que ens ha de preocupar la tendència actual de la política espanyola, i de retruc les conseqüències per a nosaltres, sobretot si la triple dreta arriba al poder, com tot fa pensar que així serà.

És cert que quan s'exageren les declaracions o es falsegen de manera flagrant, hauríem de pensar que això ens beneficia, ja que ningú s'ho creurà, però no és així. Hem arribat a uns límits de l'acusació contra tot allò que és català, ja sigui la llengua, la cultura, la terra... que qualsevol denúncia, per inversemblant que sigui esdevé creïble i, evidentment, reprovable.

La gota malaia en temes de llengua i cultura catalana, ha fet molt mal i, com deia aquí mateix fa uns dies, Ciudadanos ha aconseguit el seu propòsit. És cert que amb prou feines subsisteixen políticament, però el mal ja està fet i perdurarà més enllà de la seva existència. 

Les declaracions del nou líder del PP, el gallec Feijóo, sobre l'apartheid del català són molt greus i en un món civilitzat i on es practiqués correctament la justícia, s'haurien de denunciar i penalitzar, perquè són dites amb tota la mala fe, sabent que no és cert, però que això comporta augmentar el nombre de vots. Però no vivim en una societat justa i democràtica, sinó amb un Poder Judicial manipulat i parcial contra nosaltres, que mai farà res per aplicar la justícia. 

A vegades ens ve al cap culpabilitzar-nos per haver estat massa agosarats en la reivindicació dels nostres drets, però després t'adones que això és un error, com també ho és per una dona pensar que la seva manera de vestir provoca els violadors. El problema és que existeixen violadors, i el problema és que existeix una força nacionalista espanyola que no accepta la diversitat ni la riquesa de la diferència. El problema és que hi ha opressors que només busquen sortir airosos, encara que sigui fent mal als altres.

Més sobre espies

Ahir sorgia la notícia de les espies a polítics catalans i avui el tema ha continuat acaparant l'espai dels noticiaris, amb les declaracions dels propis afectats, però també de membres del govern espanyol que, com era d'esperar, neguen qualsevol relació amb l'empresa i a més afegeixen que no poden revelar secrets d'estat. Aquesta és l'excusa que des de temps immemorials utilitzen els governs per amagar les trampes i fins i tot delictes emprats.

Els catalans estem molt acostumats a ser l'esca del pecat i no obtenir-ne cap tipus de resposta, normalment per la protecció que els diferents tribunals de justícia practiquen en favor del govern de l'estat. Ja ho deia ahir en el meu post, que tot acabarà en no-res, malgrat totes les denuncies que els nostres polítics i líders socials puguin arribar a fer. Sembla ser que també des de Brussel·les s'ha demanat una investigació, però ja sabem quina és la resposta del govern espanyol, sigui del color que sigui.

Aprofitant que tenim persones espiades voltant per Europa, els advocats presentaran denúncies a diferents estats europeus, amb la confiança que els seus tribunals siguin més justos que no pas els espanyols, que ja sabem quin peu calcen.

Aprofitant l'avinentesa, l'expresident Torra i també polítics de JxCat han demanat al president Aragonès que deixi de confiar en els socialistes espanyols i la famosa taula de diàleg que no hi ha manera de què es reuneixi. Certament no es pot esperar res de bo d'un govern que espia els seus interlocutors, utilitzant mitjans il·legals. De totes maneres m'agradaria pensar que el descobriment d'haver estat espiats no servirà d'excusa per queixar-se i prou, sinó que s'intentarà anar avançant en la governabilitat del país.

A nivell espanyol la notícia m'imagino que passarà força desapercebuda, i més aviat servirà per riure's dels catalans a qui sembla que ja ens han pres el número, i que se'ns veu derrotats des de fa temps. Com deia ahir, la falta d'empatia és cada vegada més gran, i per més mal que ens facin, ningú es compadirà de nosaltres, ni tant sols la gent de Podemos, que ara ha reaccionat demanant una investigació. 

Desconnexió a mitges

Les vacances serveixen, entre altres coses, per desconnectar una mica de tot, canviar els hàbits i intentar fer alguna cosa fora del normal. Això no vol dir que t'aïllis totalment del dia a dia, de les notícies que circulen per les xarxes socials. Ho podries fer, però hauries d'endreçar el mòbil i anar viure com un anacoreta. Potser seria prou bo!

Per tant, encara que desconnectis t'arriben les notícies del dia, i encara que no les llegeixis a fons, t'assabentes més o menys d'allò que està passant. Haig de dir que faig l'exercici de no aprofundir-hi, i probablement això fa que se'm barregin les notícies i ja no sé qui denuncia a qui. Crec que tothom presenta denúncies i sempre són els mateixos els ignorats i els que veuen acceptades les seves. El món no canvia i els que el dirigeixen tampoc.

Malgrat demà comencem el mes d'agost hi ha polítics que continuen a les primeres pàgines dels diaris. Aquest mes d'agost i el setembre el PSOE i Podemos hauran de mirar de posar-se d'acord per evitar les eleccions generals del novembre. Puigdemont continua generant notícies entre proclames i denúncies, i tots desitgem que Torra no surti als diaris perquè per a bé no serà.

Les lleis estan fetes per complir-les, però també per canviar-les

L'acumulació de denúncies, querelles i sentències condemnatòries contra els responsables polítics que defensen el procés a la independència pot arribar a ser tan exagerada que pugui tornar-se en contra dels instigadors. Quan són quatre els querellats es fa més difícil la seva defensa que no pas quan es tracta de multitud. La bola es fa més grossa i incentiva més gent a posicionar-s'hi en contra, defensant els sentenciats.

El final de tot és incert i no crec que ningú pugui tenir clar quin serà, però és cert que a cada decisió del govern espanyol i els seus aliats, la resposta és més enèrgica i agosarada. Només així es pot aconseguir que les resolucions quedin en paper mullat. Si s'abaixa el cap una vegada, després és complicat plantar-hi cara, i això crec que ho tenen ben entès.

El paper de la fiscalia és clau en aquests moments en que el poder polític ha claudicat definitivament i ho deixa tot en mans de la justícia. La Fiscal General ordenant al fiscal de Catalunya la presentació d'una querella contra Carme Forcadell estava cantat, però tinc els meus dubtes de la bondat dels seus efectes. Forcadell no està sola i aquesta és la seva defensa. La legalitat li estarà en contra, però la força de la ciutadania és més important.

La llei està feta per complir-la, però també per canviar-la. És per això que l'única sortida a tot plegat és asseure's a dialogar, sense prejudicis ni línies vermelles.

Causar un incendi és negligència o delicte?

Què diu el diccionari sobre negligència? Una de les accepcions diu: "Actitud o comportament de la persona que manca de la deguda cura o diligència". Si em faig la pregunta és arran dels incendis que cada estiu es produeixen al nostre país. Després de tantes experiències a mi m'agradaria més que s'emprés el mot delicte "Acció prohibida per la llei, segons l'ordenament jurídic de cada estat, sota l'amenaça d'una pena. ".

Tirar cigarretes enceses des de la finestra del cotxe està prohibit per la llei? Com a mínim per sentit comú ho hauria d'estar. Quants de vosaltres no heu vist conductors davant vostre llençant cigarretes enceses per la finestra del cotxe? És cert que en la majoria de les vegades no ocasionen cap incendi, però qui no et diu que aquell mateix conductor en alguna ocasió posi en risc la vegetació i tot el que hi ha a prop?

No es tracta de posar en marxa una campanya de denúncies als automobilistes que posen en perill els nostres boscos, encara que el que només estiguin fent és embrutar les nostres carreteres, però a vegades crec que som poc exigents, primer amb nosaltres mateixos, però després amb els altres. Quan veiem una persona que actua incívicament hauríem d'actuar, sempre i quan no ens exposem a un risc de rebre una garrotada.

Alguna cosa hem de fer, si més no amb els nostres amics que sempre n'hi haurà algú que no ho tindrà tan clar això de les cigarretes per la finestra, i si anem escampant aquesta actitud com si es tractés d'una taca d'oli, segur que podrem reduir el nombre de persones poc curoses que tenen actuacions negligents, però que jo les batejo de delictives.

Responsables de les nostres paraules

Aquests dies estem vivint un seguit de denúncies a polítics, sobretot, que en el passat han fet declaracions poc apropiades. Una vegada obtingut l'escó al Parlament o Ajuntament, apareix tot el seu historial. L'hemeroteca és una eina molt emprada darrerament i deixa en evidència les persones que ja sigui en un blog o en un twitter o facebook, han travessat la línia vermella de la dignitat i el respecte.

Quan escrius en obert t'exposes a molta crítica, ja sigui per part de les persones a qui critiques o no deixes prou bé, o d'aquelles que només esperen llegir-te qualsevol cosa per saltar-hi a sobre. Tot això és normal i no acceptar-ho seria una estupidesa. 

Una cosa diferent és l'insult personal o l'atac a la dignitat de les persones i col·lectius. En això cal ser molt curós, perquè no hi tens cap dret. Estic d'acord que a vegades resulta difícil separar la persona de l'exercici polític, però és important destriar-ho i quedar-te en l'exercici de la política i la seva ideologia, respectant la persona tal com desitges que et respectin.

Últimament hem vist cessar a més d'un regidor o candidat, per les seves paraules a la xarxa social. No ho veig malament. En tot cas, però, em sap greu que no cessin altres càrrecs polítics, amb responsabilitat, no pas pel que diuen, que també, sinó pel mal que provoquen. 

Resultarà que un país on mai ningú no dimiteix pel propi peu després de demostrar-se activitat corrupta, esdevinguem el primer país que castiga les expressions a la xarxa social. Tot plegat una situació ben curiosa.

La ultradreta contra la família Pujol

Avui s'ha tornat a parlar de l'afer Pujol per l'anunci de PxC de presentar-se com a acusació popular. La premsa l'ha presentat com 'la ultradretana plataforma per Catalunya'. Per altra banda, fa pocs dies que aquella entitat que es fa dir 'Sindicat', els de 'Manos Limpias', també va presentar acusació per diferents delictes, a la família Pujol. 

La ultradreta espanyola i la catalana coincideixen, doncs, en l'interès per acusar la família Pujol per tota una sèrie de delictes. 'Manos Limpias' presenta querelles i denúncies a tot aquell que es mou en direcció oposada i PxC necessita protagonisme per no perdre punts de cara les properes eleccions municipals.

Amb això no pretenc justificar res, ni estalviar cap tipus d'investigació ni judici a qui presumptament ha actuat de manera fraudulenta i que pot haver fet més del que fins ara s'ha conegut. Una altra cosa és la manera com ho fan aquests dos col·lectius, de qui m'agradaria pensar que estan lliures de qualsevol tipus de sospita de corrupció.

És trist que no puguem tenir prou confiança en les nostres institucions per estar segurs que obren correctament i que els seus judicis són justos. És trist que apareguin grups com 'Manos Limpias' que es creguin els únics capaços de fer justícia, els únics que obren correctament, els que tenen raó i els únics que procuren per a la societat, en aquest cas espanyola.

Seguiran més capítols, però a mi m'agradaria que el protagonisme fos per al Parlament català, i per als tribunals de justícia a qui correspongui jutjar la història dels fets relacionats amb la família Pujol. Tot el que es mogui per uns interessos desconeguts i tèrbols, no ens pot fer cap bé, ni ens pot ajudar a conèixer tota la veritat de la història.