Una Constitució obsoleta que ens ve imposada

Una Constitució de 42 anys que ens imposen sense possibilitats d'adaptar-la a la realitat actual, i que serveix d'excusa al Tribunal Suprem per mantenir els presos polítics tancats, després d'un judici injust i una sentència desproporcionada.

Avui, festa en commemoració de l'aprovació de la Constitució espanyola és una jornada trista pel que significa per a molts. No és lògic que una llei sigui imposada i es rebutgi qualsevol possibilitat a actualitzar-la. A adaptar-la als temps que som, sobretot tenint en compte que quan es va aprovar hi havia una pressió externa que amenaçava amb la involució democràtica.

Curiosament, els que no hi varen votar a favor són ara els principals defensors, i això és una explicació prou clara del mal ús que se'n fa. En aquell moment ho trobaven un disbarat, un trencament de l'ordre establert que els afavoria, i ara els serveix de mur per evitar qualsevol modificació que representi més llibertat per als ciutadans de l'Estat.

Coincideix la celebració de la Constitució amb el moviment d'exmilitars atacant el govern de coalició fruit d'unes eleccions democràtiques. Uns exmilitars que conserven el seu esperit franquista, dictatorial i antidemocràtic, i que s'atreveixen a escriure al rei perquè intercedeixi a revertir el que el poble sobirà ha decidit a les urnes.

Una vegada més Espanya demostra que no es troba bé democràticament i que té un llast feixista que arrossega des de fa més de quaranta anys. La transició ha resultat un fracàs, i ens trobem desemparats i sense consol, per reeixir en el nostre intent d'esdevenir un país plenament democràtic. Caldrà veure si el govern progressista actua com a tal i no es deixa enfonsar per les proclames antidemocràtiques de la dreta més ultra del món occidental.

Quarantena a la tornada d'Espanya

Si divendres era França qui recomanava els francesos a no viatjar a Catalunya, avui és el Regne Unit qui imposarà quarantena als viatgers que arribin des d'Espanya, una mesura que frena les ganes de venir a casa nostra a passar les vacances. Per alguns es tracta d'una mesura innecessària i que ataca l'economia del nostre país. Hi ha qui diu que es fa més bondat a casa nostra que no pas a les illes britàniques, i troben la mesura desproporcionada.

Què hi ha de cert i d'amagat en tot això? No és aquesta l'única picabaralla que avui es podia llegir a la premsa. També l'arquebisbat de Barcelona vol portar als tribunals les mesures contra els rebrots del coronavirus. Avui diumenge hi ha programada una celebració litúrgica, a la Sagrada Família, en memòria de les víctimes del COVID-19, sense l'autorització del govern. L'arquebisbat diu que respecten totes les mesures de seguretat i aforament, i es queixa que se'ls va demanar obrir el temple als turistes i ara se'ls posa impediments per celebrar l'eucaristia.

Són aquest conjunt de contradiccions i mesures d'aplicació dubtosa les que fan posar nerviosa la gent, i que es judicialitzi tot, per la poca confiança en les autoritats públiques. En situacions de risc cal ser molt curós, i no deixar-se portar per la improvisació ni les diferències de criteri.

Està vist i comprovat que cal transparència en totes les decisions i actuacions del govern, però que aquesta no surt gratuïta. Si es dona a conèixer els rebrots i persones infectades facilita que els altres prenguin mesures de contenció, no sempre encertades, sinó probablement exagerades, però ningú no vol haver de penedir-se de no haver actuat. Malgrat tot cal aquesta transparència si no es vol perdre la confiança. En aquests moments el govern català té molts dubtes a sobre i això no li fa cap bé. Asserenem-nos tots plegats.

Un poble traït

M’he començat a llegir el llibre de Paul Preston “Un poble traït” i m’acaba de venir al cap arran de la notícia sobre els 100 milions que es va embutxacar el rei emèrit. Comença el seu llibre remarcant la incompetència i la corrupció com les grans característiques dels governants espanyols, i en dona referències. No és un dir per dir.

Nosaltres ho hem vist amb els propis ulls, els dos grans partits que s’han alternat en la governabilitat d’Espanya han donat mostra d’ambdues característiques. Els dos partits polítics, PP i PSOE, han tingut dirigents empresonats, i no n’hi ha hagut més perquè el sistema judicial espanyol, a més de lent els hi és favorable. Si les investigacions i les resolucions haguessin estat tan primmirades com en el cas dels partits independentistes, hauríem vist caure algun president del govern espanyol.

Però no tot s’acaba amb el govern i els partits polítics escollits per la ciutadania, sinó que també hi participa el rei, que ens és imposat i que gaudeix de total impunitat. Això no fa res més que permetre que pugui delinquir i no sigui jutjat ni condemnat. Ho és moralment, però en aquest país la moral està molt desprestigiada.

Un país que al llarg de la història ha demostrat que la picaresca, l’engany i la corrupció no només ha estat present entre la població, sinó que ha arribat al poder i ho han utilitzat per dirigir de manera autoritària la nació. Uns han succeït als altres, però sempre han mantingut el frau i l’engany com a denominador comú. Estic impacient per continuar la lectura del llibre de Preston, i anar observant les diferents maneres que tots els seus protagonistes han utilitzat per enganyar-nos, per trair la nostra innocència i bona fe.

El PP basc desautoritzat

Els partits polítics espanyols tenen la mania que s'està convertint en costum d'imposar els candidats locals des de Madrid. Ho hem vist amb el PP a Catalunya i també al País Basc, però es tractava d'eleccions generals, per anar a treballar a Madrid. Ara, però el PP va més enllà i imposa no tan sols els candidats al Parlament basc, sinó també la coalició amb C's, un partit que al País Basc no té representació.

Què passarà al País Basc? Els líders locals hauran de cedir el pas als escollits per Madrid? Això és el que sembla i penso que és un greu error. Forçar els candidats des del centre és la millor manera per desmotivar els militants i simpatitzants de la perifèria. Els que creiem en la representativitat i en la proximitat dels electors, i per això ens agrada el sistema britànic, no podem entendre aquesta aberració. Es converteix tot en una massa uniforme que només pensa en el partit, encara que hi surti perdent.

Greu error de la direcció central dels partits polítics espanyols, que espero i desitjo que els surti malament. Si ara C's no té representació al Parlament basc, podria molt ben ser que al PP li passés el mateix.

Manar o dirigir el govern municipal

He trobat interessant l'article d'Anna Petrus a l'ARA, "La fragilitat del poder", on diferencia manar de dirigir. El matís és important i et fa pensar que sovint utilitzem accepcions amb significats no prou precisos per allò a què ens volem referir. Els dos verbs es poden utilitzar com a sinònims, però és molt important la diferència que ens fa notar l'articulista.

Si visitem l'IEC, la primera definició de manar és el sinònim "imposar". Més endavant ja fa sortir el verb dirigir, com a matís i per no encasellar-ho amb aquesta definició tan taxativa de fer complir unes ordres. Per altra banda, si busquem el verb dirigir, ens trobem amb sinònims com "conduir", "comandar", fins arribar a trobar el verb manar.

És cert, doncs, que ambdues accepcions són vàlides, però cal fixar-se en el context de l'escrit per esbrinar quina li escau millor. Parlant de poder polític queda ben clar que ambdós verbs comporten un significat diferent, si més no en les eines que s'utilitzen per aplicar l'esmentat poder.

Les queixes que sovint he manifestat en contra de l'alcaldessa de la meva vila quedarien ben reflectides en aquesta anàlisi. Sempre he pensat que la meva alcaldessa no ha estat dirigint el govern municipal d'Arenys de Mar, sinó que ha estat manant, ja que ha oblidat massa sovint el diàleg, el saber escoltar els altres, la humilitat i el raonament, per imposar la seva voluntat sense donar opció a la crítica que ha confós en insult i ganes de posar pals a les rodes.

Us recomano l'article perquè, a més, parla d'una experiència d'uns alumnes de l'articulista, que de ben segur és interessant de conèixer.

Buscant per les xarxes he trobat una frase interessantíssima: Aprendre a dirigir significa deixar de manar.

El PSOE no ho té fàcil

El PSOE no ho té fàcil i Pedro Sánchez ho patirà. La força que tenen els partits autoritaris espanyols, Vox, C's i PP, no és fàcil de contenir perquè no hi ha racionalitat. L'actitud dels tres partits dretans espanyols no és l'actitud d'un partit demòcrata, sinó de partits que exerceixen la política de manera autoritària i que només pensen en guanyar per imposar. El diàleg, encara que en parlin, és inexistent i ni tan sols un objectiu, sinó un mal a evitar.

Cada acció que el PSOE fa per intentar acostar-se als partits independentistes, malgrat ser considerat insuficient per aquests, és atacat pel trio de dretes amb tot el populisme, demagògia i ràbia que poden. La seva voluntat és confondre la població i enemistar-la amb Catalunya. 

Ho dèiem fa anys que en lloc de posar-nos el caramel a la boca i intentar convèncer-nos que dins d'Espanya el nostre país hi tenia un paper a jugar i participar, el PP va exercir tot el poder per disminuir les nostres competències i tractar-nos com una colònia. Aquesta actitud ha provocat un fraccionament important de la societat, del qual se n'ha beneficiat C's, nascuts per atacar-nos, i ha provocat el creixement de l'extrema dreta, Vox.

Pedro Sánchez juga amb foc. No podem creure'ns que actua benèvolament perquè sí. Sabem que necessita el suport dels partits independentistes i dels crítics amb l'actuació del PP durant massa anys. És per això que el PSC juga amb aquestes cartes que fins ara ni ERC i el PDECat no han comprat. Tot el que faci Pedro Sánchez per asseure els partits independentistes a la mateixa taula, serà motiu de crítica embogida del trio de dretes, no pas perquè considerin una mala praxi, sinó perquè els tira per terra totes les seves aspiracions de venjança i submissió del poble català.

Mostra d'afecte o provocació?

El president del govern espanyol, el senyor Pedro Sánchez, considera la celebració del Consell de Ministres de divendres vinent a Barcelona, com una mostra d'afecte a Catalunya i els catalans. Des d'aquí, però, hi ha una bona colla de catalans que més aviat ho considerem una provocació. I tu?

La casualitat que tingui lloc just un any després de les eleccions autonòmiques imposades pel president M. Rajoy, gràcies a l'article 155 de la Constitució, en què es va rebutjar el nomenament de tres possibles presidents, més aviat no deixa un bon record. Esclar que no és només això, sinó tot l'embolic de situacions i injustícies creades.

Intento situar-me a una certa distància dels fets, procurant objectivar-ho al màxim i veig que el clima creat és molt tòxic. El problema no és tan l'independentisme o la unitat d'Espanya, sinó l'actitud dels protagonistes. No som capaços de moure'ns en el marc d'un sistema democràtic, amb les eines que proporciona, sinó que, cadascú pel seu cantó, busca la manera d'imposar a l'altre allò que creu i desitja que passi.

En una situació com aquesta, tot el que es fa té una doble lectura. No és casual que la celebració del Consell de Ministres s'interpreti de manera diferent en un i altre bàndol, però se'm fa difícil pensar que un i altre estiguin convençuts de la motivació que defensen i, com en tot en aquests moments, se n'aprofiten per crear encara més crispació.

Un govern mentider i corrupte sense oposició

Algú podrà dir que llegir el diari ARA i escoltar i veure TV3 et converteix en un adoctrinat incapaç de ser crític amb el Procés sobiranista. Qui cregui que la premsa o la televisió són objectius segurament viu feliç i un xic il·luminat, però que ningú caigui en l'error de pensar que ell sí que està ben documentat, perquè s'estarà enganyant. 

La importància de llegir opinió està relacionada amb la capacitat de reflexionar sobre allò que està escrit i l'encert en argumentar-hi a favor i en contra. Si el text no et convida a pensar-hi i opinar, i simplement entra a formar part del teu intel·lecte, estàs equivocat i perds capacitat de tenir la pròpia opinió de les coses, amb ample de mires.

A l'ARA d'aquest dissabte pots llegir l'article de Narcís Comadira, "Mes notes disperses", o bé "The Guardian i el delicte de rebel·lió", de Javier Pérez Royo. M'hi trobo llegint-los. Estic adoctrinat? No fa gràcia, perquè és massa seriós, llegir les propostes de qui acusa els mitjans de comunicació i les escoles d'adoctrinament, sobretot per part de C's, quan és el seu objectiu prioritari imposar allò que ells volen sense permetre la discrepància.

La Història s'encarregarà de posar cadascú en el lloc que li correspon, però entretant haurem patit injustament una època de manca de llibertats, d'usurpació de funcions i d'insults sistemàtics per part d'un poble, l'espanyol, que ha estat expressament influït per un govern mentider i corrupte. Per a la nostra desgràcia aquest govern no compta amb una oposició que pugui donar esperances a un projecte millor a mitjà termini.

Encara República Catalana

Segons he pogut llegir, l'ambaixador espanyol a Catalunya, el senyor Enric Millo, ha rebut el primer rebuig per part de l'alcalde de Viladomat, en què l'informa que el seu municipi no disposa de locals municipals per poder celebrar les eleccions del dia 21 de desembre.

Si no podem esverar-nos ni tensionar-nos més, el millor que podem fer és donar-li la volta i agafar-nos-ho bé. Sabíem que passaria si finalment es proclamava la República Catalana, llavors res no ens ha de venir de nou i podem fer tot allò que creiem oportú menys provocar violència ni actuar com han estat fent en aquestes darreres hores alguns fanàtics espanyolistes, conscients, nosaltres, que són una minoria i no representen la majoria dels espanyols, sinó que més aviat no els fan cap favor.

He trobat curiosa la resposta de l'alcalde de Viladomat i he pensat que probablement no serà l'única sortida, amb enginy i bon humor, que podrem escoltar els propers dies. En aquests moments alguns de nosaltres continuem tenint Puigdemont com a president, d'altres tenen Soraya Sáenz de Santamaría fent les funcions de presidenta. Cadascú que triï qui més li convingui, perquè el dia a dia no hauria de canviar tant, ni a les escoles, ni al treball, ni a la família. Seran, però, setmanes difícils i continuo pensant que ningú no té clar què acabarà passant.

Estic d'acord amb aquells que opinen que, després que Rajoy digués que les eleccions no podien celebrar-se fins que no s'hagués tornat a la normalitat, les convoca el 21 de desembre perquè no té clara l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. També és una manera de no deixar temps als sobiranistes a reaccionar davant l'opressió de l'Estat espanyol.

Sigui com sigui, continuem vivint en una República fins que no ens en facin fora i ens tornin a imposar el Borbó.

Tots plegats hem perdut els papers

Anem a pitjor! Jo no sé si tots plegats no ens hem begut l'enteniment i arribarà un dia que ja no sabrem què és normal ni on es troba l'extravagància. Digueu-me, sinó, què us suggereix aquest titular: "Un jutge obre una causa penal contra l'Ajuntament de Badalona per haver obert les portes avui", referint-se al 12 d'octubre, festa nacional espanyola.

No entraré a valorar si s'ha de fer festa, si és obligatori fer festa, ni si haurien reaccionat de la mateixa manera la delegada del govern a Catalunya i el PP, si s'hagués tractat d'una altra festa. Que cadascú pensi com vulgui. Jo només em quedo amb el titular, i em quedo amb la idea de què pensaria una persona de fora que llegís això al diari, sense saber de què va.

Entenc que la causa penal deu ser més per haver desobeït l'ordre d'un jutge que no pas per haver obert les portes, ja que en aquest darrer cas hi hauria altres ajuntaments catalans que haurien de ser jutjats perquè fa anys que no celebren la festa. Tot i així penso que hem perdut els papers.

És cert que tal com ens han presentat les coses el PP, per una banda, i Junts pel Sí i la CUP per l'altra, el camí ens porta cap a una desobediència rere l'altra, i les conseqüents obertures de causes penals. Potser és el camí que pensen seguir fins a la causa final, quan es declari la independència. 

Realment és una llàstima que no es pugui dialogar, que siguin tan incapaços de seure un al costat de l'altre i argumentar, no pas imposar. M'agradarà veure l'actuació del govern espanyol, especialment el ministre d'assumptes exteriors, amb el cas de Gibraltar. El ministre ho té molt clar, però s'asseuran a discutir-ho? Potser seria la manera d'aprendre'n!

Hi ha moltes coses que encara no hem vist i que ompliran les pàgines dels diaris. Esperem que totes elles siguin explicables i no s'hagi de lamentar situacions pitjors a l'actual. De moment els barons socialistes faran possible el nou govern de Rajoy, i el PSC té molts punts de caminar de la mà del PP i C's, en aquesta ocasió a Badalona. Llavors algú dirà... Déu els crea i ells s'ajunten!

Polítics amb l'ànim d'imposar

Els que em coneixeu sabeu que detesto la calor, i sóc un gran amant del fred, del fred de veritat. Doncs, us dic que n'estic fart! No suporto tanta calor, sobretot aquesta calor de la costa, que és enganxosa, fins i tot de nit. No hi ha dret que, no havent fet gairebé hivern, haguem de suportar aquestes altes temperatures, i això que a casa s'hi està bé i a la feina disposo d'un aire condicionat que a mig matí ja comença a fer efecte.

Però si a aquesta calor hi afegim personatges com la Fiscal General de l'Estat o bé el president del Tribunal Suprem, amb aquests discursos sobre la no politització de la Justícia, i de la Llei per sobre de tot, ja us dic que tot plegat fa fàstic.

Espero que tinguem tots molt de seny, que no vol dir renunciar als nostres drets, i ajudem a educar aquests monolingües que ens volen fer trilingües, no per la importància de saber un tercer idioma, sinó per diluir el coneixement del català, que això és el que més desitgen.

Em varen dir que un regidor de Rubí, de C's, havia manifestat que si volíem conèixer i parlar el català anéssim a una acadèmia. Avui, hem pogut observar que el coneixement del català no és suficient, sobretot en ambients de C's catalans, i confonen les atxes amb les destrals. És important que abans de fer el ridícul, un es documenti, però ja s'ha vist que molts polítics no tenen ni vergonya.

Un NO el 14-J és un NO a Duran i Lleida

L'última estratègia de Duran i Lleida per imposar la seva voluntat és l'amenaça a dimitir si el NO guanya el 'referèndum' convocat per Unió Democràtica aquest diumenge 14 de juny. A falta d'arguments, l'amenaça.

Dir que la pregunta plantejada per Duran i els seus és clara i a més afirmar que votar SÍ és votar a favor del dret a decidir dels catalans, és un insult a la intel·ligència. Ja sé que és un tema intern d'Unió, però cal tenir present que junt amb CDC és un partit de govern i per tant s'espera més d'ells.

En un país normal es fa al revés. Primer es convoquen les consultes i una vegada comprovat que l'opció defensada ha perdut, es presenta la dimissió. Aquí no es presenta mai la dimissió i, en tot cas, s'amenaça amb la dimissió. És una versió del victimisme.

Per cert, la data escollida per fer la consulta forma part de l'estratègia de Duran: el dia després de la constitució dels ajuntaments. Després dels pactes.

A qui interessa la visita de Rajoy a Catalunya?

El problema de Rajoy en les seves visites a Catalunya és que només el van a veure els quatre militants i simpatitzants del PP català. El fet que a Catalunya sigui un partit residual, menor, no fa possible que les seves arengues siguin multitudinàries. Per això no val la pena tant d'esforç i ho podria continuar fent darrere una pantalla de plasma.

Ara diu que vindrà a Catalunya a explicar-se millor, però ja ens avisen que el seu discurs no canviarà res, simplement utilitzarà altres paraules. És per això que el que ens pugui venir a dir no ens interessa gens i s'ho podria estalviar. Rajoy està acabat i durarà el que allargui la legislatura, i això ho sap.

Patètic tot el que està passant amb el PP i el fiscal general, que no troben la manera de presentar la querella. Tots sabem que poden imposar allò que vulguin, però fins i tot en això no estan de sort, no ho poden dissimular: la seva actuació sempre és a base d'imposicions i de valer-se de la majoria absoluta. Després s'afarten de proclamar que estan oberts al diàleg, però tenen els conceptes equivocats, per al PP diàleg és monòleg. Estan disposat a escoltar tothom amb una única condició, i és que parlin d'allò que el president vol, i demanin allò que el president està disposat a donar. Aquest és el diàleg del PP i del senyor Rajoy.

Sumant corrupció, incompetència i trets dictatorials, obtenim el sistema polític espanyol, i llavors es lamenten que arribin veus crítiques com les de Podemos, i que a més la gent se'ls cregui. Al PP i al PSOE se'ls està acabant el viure de la rifeta. Ja hi ha qui busca amistats dins de Podemos, simplement per continuar vivint de la política, encara que no es tinguin capacitats ni ganes de treballar. El futur d'Espanya no és gens clar, mantinguin o no Catalunya subjectada.

En un país normal Iceta tindria raó

Si Espanya fos un país normal, amb un govern normal i un president normal, Miquel Iceta tindria raó. Les coses s'han de fer a partir del diàleg i les negociacions. El problema que tenim és que no vivim en un país democràtic normal i corrent, ni tenim un govern que accepti el diàleg i les negociacions. El PP va obtenir la majoria absoluta i ha cregut que això li dóna dret a tot i no té cap tipus d'obligació a negociar res.

Algú amb dos dits de front, i Iceta és molt intel·ligent, haurà vist quina és l'actitud del govern del PP respecte a Catalunya. Des de que va assumir el govern d'Espanya no ha parat d'aprovar lleis en contra del nostre país, llimant encara més les competències del Parlament català i la Generalitat. ¿Algú honestament pot pensar que Rajoy té la voluntat de negociar res amb Catalunya? Cal que posi exemples?

Senyor Iceta, jo estic d'acord en que el meu president no hauria de fer cap pas en fals ni cometre cap il·legalitat, però vostè creu que si Mas anuncia que no convocarà la consulta, Rajoy el cridarà per solucionar els problemes que tenim de competències, finançament, llengua...? Jo no ho crec i vostè tampoc.

Aquí rau el gran problema. El PP no ens permet actual d'acord amb la legalitat, perquè aquesta s'interpreta políticament sota l'excusa de la llei, i vostè sap més bé que jo que les lleis es poden canviar i s'han de canviar quan no estan a favor de la democràcia, a favor de la majoria del poble.

És per això que després que el PP recollís signatures contra l'Estatut aprovat pel Parlament català i el Congrés de Diputats, i referendat pel poble català, i presentés un recurs al Tribunal Constitucional, aquest va fer una sentència totalment política, perquè és un tribunal polític al servei dels interessos del PP, i provoqués els primers moviments independentistes que ens han portat on som en aquests moments.

M'agradaria que tots els passos fossin consensuats i d'acord amb la llei, però el PP no ens ho permet i el PSOE tampoc ho té clar, ja que ens vol imposar una alternativa, que de ben segur és millor a l'actual, però no vol saber què en pensem, i això tampoc és democràtic. Sé que una part del PSC s'ho creu i desitjo que sigui capaç de convèncer la resta del partit i també la gent del PSOE.

Novament el PP trepitja els drets del poble a qui diuen servir

Senyora Alicia Sánchez-Camacho m'agradaria que m'expliqués en què consisteix el tarannà del seu partit. El considera un partit demòcrata? Està d'acord amb l'atac sistemàtic del seu partit al català, valencià, el menorquí, o el nom que vostè prefereixi anomenar-lo?  Ho considera normal?

Sense entrar a parlar del que estan fent a les illes Balears, o el ridícul d'Aragó a la Franja, el PP ha aconseguit que a València no hi hagi mitjans de comunicació on es parli català o valencià. L'única possibilitat que quedava era Catalunya Ràdio, però avui han clausurat l'estudi que en feia la reemissió.

Vostès no defensen Catalunya ni València, en aquest cas, vostès imposen la seva filosofia que té més semblança en un règim dictatorial que no pas democràtic. Negar l'ús de la llengua pròpia és una aberració. S'estranya que els catalans, una bona majoria, vulguin separar-se d'Espanya, on el PP té un gran poder, per independitzar-se i constituir un nou estat on vostès són residuals?

Em fan pena, ràbia i m'indignen. Vostès només defensen els seus interessos per mantenir-se en el poder i fer i desfer, més aviat desfer, al seu caprici, sense tenir en compte a ningú. Espero que algun dia Europa conegui la realitat de la seva manera de ser i pensar, i veurà que no hi trobaran gaires diferències respecte al règim polític que crèiem haver oblidat.

El Papa bateja una filla d'una parella casada pel civil

M'imagino que més d'un cardenal es devia posar les mans al cap i lamentar no haver-s'ho pensat dues vegades abans de votar el cardenal Bergoglio. Batejar una filla del mal, d'una parella sense casar-se per l'Església. 

No només monsenyor Rouco Varela s'escandalitza, sinó que de ben segur que n'hi ha uns quants més que no s'ho acaben de creure, i fins i tot hi haurà molts agnòstics que han quedat descol·locats i que poden aprendre molt del Papa Francesc. Els polítics, per exemple, podrien seguir el seu exemple i no dogmatitzar tot el dia. 

Algú li pot demanar al ministre Gallardón què en pensa del Papa? L'Església, ja ho deia l'altre dia, no defensarà mai l'avortament, però amb el tarannà de l'actual Papa, de ben segur que les decisions i actitud del ministre no serien les mateixes.

Tot és qüestió de no estar tot el dia prohibint i castigant els que no segueixen la doctrina de l'Església, sinó argumentar i defensar les pròpies creences sense imposar-les. No hi estem acostumats.

La colla de Gallardón decideixen per nosaltres. Com que tenen majoria absoluta, podem fer tot allò que volen, i els seus amics jutges no hi posen cap trava. 

La culpa del desmanec d'aquest post la té en Pepe Rubianes. Escriure el post i escoltar-lo a la tele, no és gens fàcil. Bona nit.

Senyor Jorge Fernández, quina pena de ministre!

No només és incompetent, ruc, indecís i avorrit, sinó que a més és llastimós. Ja no es tracta de criticar-li la seva visió política, sinó la pena que fa quan pretén criticar l'anhel sobiranista amb uns arguments tan ridículs. Segur que es pensa que així la gent tirarà enrere, però està ben equivocat, perquè el que provoca són més ganes de marxar d'aquesta Espanya de ministres patètics que només hi són per amistat i no pas per mèrits.

A la meva família sempre hem pensat políticament de manera diferent, i mai hem deixar de sopar plegats, perquè hi ha una cosa que s'anomena respecte, que predomina a casa, i ningú està per sobre de ningú quant a pensaments, ideologia i preferències.

La teoria del ministre, si és que podem parlar d'alguna teoria, és que amagant el cap sota l'ala, sent submís i creient a tot el que dicta el poderós, ens fa viure més units, encara que això suposi renunciar als nostres drets com a persones lliures i sobiranes.

De fet jo el podria entendre si estigués d'acord amb ell en que en temps d'en Franco, el dictador, es vivia més bé perquè hi havia un pensament únic. El problema és que només podien pensar uns quants, els que tenien el poder, i la seva unanimitat els salvava. Tot això demostra el seu poc sentit democràtic i les seves arrels franquistes, conreades dins d'un partit polític, el PP, que passarà a la història com el partit que va imposar la involució democràtica i social a l'Espanya del segle XXI.

La festa de la Sagrada Família

A falta de bones notícies ens hem d'acontentar amb allò que podem, i avui, si em permeteu, insistiré en la desconfiança del Papa Francesc vers el cardenal arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, monsenyor Rouco Varela. No pretenc llançar les campanes al vol, però d'alguna manera em satisfà, com a creient, que el Papa Francesc es miri amb més bons ulls l'Església catalana que no pas l'espanyola que presideix un franquista nostàlgic, com és Rouco Varela.

Tampoc no ens confonguem. L'Església no defensarà mai l'avortament, i defensarà el model clàssic de la família, però una cosa és creure-hi i defensar-ho i una altra de ben diferent és pretendre imposar-ho a una societat laica. Aquí hi ha el greu error dels bisbes i capellans seguidors de Rouco Varela.

És precisament que en algun moment vaig protestar contra les persones que posaven en el mateix sac la jerarquia eclesiàstica. Amb tots els matisos que vulgueu, errors i omissions, a Catalunya l'Església va jugar un paper molt diferent. Avui, caldria matisar-ho una mica més, però sens dubte no té res a veure amb el que passa a l'Espanya ultraconservadora que té amb el PP, el gran aliat polític.

En tot cas, per als que no hagueu llegit la informació, el Papa Francesc ha enviat un representant a la celebració de la Sagrada Família, que ha tingut lloc a la basílica de la Sagrada Família de Barcelona, cosa que no ha fet en la mateixa celebració de Madrid. Com ja vaig dir l'altre dia, el Papa Francesc està molt lluny de Rouco Varela de qui només esperem la propera jubilació.