Amb la dansa d'Arenys acabem la festa

Amb la fotografia d'en Xavi Salbanyà il·lustro aquest escrit sobre la diada de Sant Roc que, per diferents motius, he participat menys que mai, però sí que a darrera hora he pogut gaudir de l'alegria de tots els col·laboradors que des de diumenge han estat organitzant diferents actes al voltant del vot de vila a Sant Roc.

He tingut temps també de pensar en Cantonigròs, el poble dels estius de la meva infantesa, que té Sant Roc com a patró. La festa major i l'endemà la tornaboda a la font del faig. Han passat molts anys.

Tal com m'avançava un dia d'aquests, cal agrair a totes les persones el seu temps, enginy i treball perquè la vila d'Arenys s'ompli de festa aquests dies. La pedalejada del diumenge; la passejada nocturna dels gegants, la nit de dilluns; la festa de la pesta, el capvespre de dimarts, i avui els macips, són els actes més destacats, però no els únics, d'uns dies que comencen a escurçar-se i preparar-se per a l'arribada del nou curs.

El govern municipal de torn ha d'estar cofoi de la col·laboració ciutadana i ens hauria de donar un marge de confiança que serem més cívics i no embrutarem tant la nostra vila. Potser, amb l'ajuda de la nova normativa d'animals domèstics i amb una mica d'esforç a l'hora d'encertar quina bossa hem de treure per al porta a porta, aconseguirem una vila neta, que és el repte que ens cal superar. Gràcies a tots, però sobretot als joves que són el nostre futur.

La transformació dels estius en família

Per aquelles persones que tenim la sort de gaudir de vacances i que escollim fer-les el mes d'agost, ens queden un parell de setmanes d'activitat frenètica per deixar-ho tot llest i poder arribar el setembre amb la tranquil·litat que ho tenim tot a punt. No sé si us passa a vosaltres, però poc dies abans de l'inici de vacances tens la sensació que s'acaba el món i que et falten hores per poder-ho deixar tot tancat.
El darrer dia és aquell que et passa volant i et falten hores, però en el fons tens la sensació que et treus un pes de sobre i que per unes setmanes podràs oblidar-te del dia a dia de tot l'any. No sempre la desconnexió és total, però sí que t'ho mires de manera diferent i tens la tranquil·litat de pensar que ja n'hi ha d'altres que s'encarregaran de solucionar els petits problemes de cada dia. La resta s'hauran d'afrontar a la tornada.
Aquests dies el diari ARA parla de les vacances i et convida a explicar la història de les teves vacances d'infantesa. Fa notar la diferència entre les vacances dels anys seixanta i setanta, com serien les meves, i les actuals. Llavors érem moltes les famílies que, en acabar les classes, ens desplaçàvem al poble d'estiu, ja fos a la platja o a muntanya, com va ser el meu cas.
Aquells anys de bicicleta i sortida a la font; de passejada amunt i avall del bestiar, pel carrer sense asfaltar; de les batudes del blat i la construcció dels pallers, voleiant palla per tot el poble; de la festa major i el ball a l'envelat, i la tornaboda a la font del faig.
Eren unes vacances que et canviaven la rutina, i en construíem una altra que repetíem estiu rere estiu. Uns matins d'estudi amb l'estudiant de capellà, i la tarda a la font o jugant al "palé" i a la "canasta" els dies de pluja. El berenar de pa amb vi i sucre, i les apagades de llum al primer llampec.
Amb els anys tot canvia i també ho varen fer les nostres vacances. Les sortides de viatge a l'estranger varen arribar molt més tard, que en el meu cas es varen iniciar amb jornades cantants arreu d'Europa. De mica en mica deixaves de banda el poble dels estius, on hi continuaven estiuejant els pares, i hi tornaven els joves que acabaven de tenir fills. Els amics de l'estiu no els he tornat a veure mai més, però ja era això, a no ser que en sorgís algun enamorament. Sempre en queia un o altre.
Ara estic molt bé a casa, més hores de les que hi puc passar a l'hivern, aprofitant alguna sortida que a la resta de l'any t'és impossible. No és el mateix, però l'edat tampoc. Que passeu un bon estiu!

Cantonigròs, balcó de la plana de Vic

Aprofitant la darrera llum del dia he fixat la mirada a l'horitzó i he copsat la imatge del Pedraforca, lluny, molt lluny del Collsacabra. Cantonigròs es fa estimar i qui el coneix i ha gaudit de la seva tranquil·litat, la seva vegetació, de la seva gent, no se n'obliden mai, i quan poden hi tornen o s'hi instal·len.

Avui, amb l'Ignasi, ens hi hem apropat i hem gaudit del paisatge, del bon temps, de la bellesa dels paratges, la majoria dedicats a la pastura de vaques i ovelles. Amb prou gent per no sentir-te sol, però sense la massificació que de molts indrets darrerament es queixen.

Records d'infantesa i una certa melangia pel temps transcorregut sense gairebé contacte. Aquell carrer llarg i ple de sorra, amb les bicicletes de protagonistes, les botigues que ara són història, la perruqueria que al mateix temps era una pseudo-farmàcia, la pastisseria i gelateria... Can Molas i Can Canal, Ca la Filomena i Can plats i olles...

Han passat molts anys i tot ha canviat força, menys camps i més pastura, però amb gent nova que s'estima el poble, que se l'ha fet seu sense que tu te n'adonessis, perquè ja fa massa temps que en vares marxar. 

Es fa estrany que no et recordin que ets aquell de Can Mateu, sense ser-ne; totes aquelles persones grans que et mereixien tant de respecte i que ara ja no hi són. Potser els fills o fins i tot els néts... 

El senyor Jaime, a Can Rifà i a Cal carreter. El senyor "Pesseta" i a Cal Sastre. Les 'ties', Can Gavarró, i els francesos... La Rat i en Jan assegut al balcó gronxant les cames. El senyor Màrius, Can Muntaner i Can Vidal, i els xalets que encara carenegen la pujada al camp de batualolla.

Un dia aniré fins a la font del rajolí i la font del faig per veure si encara raja l'aigua. La tornaboda... encara es reuneixen les famílies per compartir el berenar, al so de la cobla? en uns segons circulen molts pensaments que et fan adonar que ha plogut molt des de la primera tómbola de la parròquia, o el muntatge dels esquellots al local de la parròquia, les classes de llatí per poder fer d'escolanet o la pujada a Cabrera i la baixada a la Foradada o el Nàutic... 

De la calçotada a la constitució catalana

A casa nostra no menjàvem calçots. Ho vèiem a la televisió i ho situàvem a Valls, Vilanova i la Geltrú... a l'altra banda de Barcelona, dèiem. Nosaltres fèiem la matança del porc i anàvem a berenar a la font del faig el dia de la tornaboda. La calçotada s'ha popularitzat i la pots organitzar arreu, com també les arrossades, les graellades de carn...

Els castellers també els situàvem a la Catalunya nova, al Tarragonès. A tots ens sonaven els xiquets de Valls. Per cert, una ciutat que hi vaig anar per primera vegada amb la Coral Canigó. Hi vàrem interpretar "El pagès del llamp", del senyor Sanahuja, compositor de la ciutat.

Ara et trobes castellers a Vic, a Mataró, a la mateixa Barcelona. També s'ha popularitzat i ha substituït les ballades de sardanes que, tot i que encara se'n celebren, cada vegada escassegen més. I tot plegat no és una crítica, sinó la meva constatació, que potser vaig errat.

La nova moda és redactar constitucions. Mentre a Espanya no es pot canviar ni una coma, a casa nostra tothom vol redactar constitucions. Qui en dóna més! Va començar el jutge Vidal, i ara ja li ha sortit competidors. Avui llegia que s'ha constituït una entitat anomenada Grup Promotor per la Convenció Constitucional Catalana, que pretén impulsar un procés d'interacció entre la societat civil i càrrecs electes, per tal de debatre quins són els pilars fonamentals sobre els que s'ha de recolzar la Catalunya independent.

Com que queda bé, la base és un procés participatiu perquè tothom hi digui la seva. On s'és vist que un jutge i uns quants experts redactin la Constitució, decidint que serem una república, sense senat i no sé quantes coses més! Això ho hem de redactar entre tots. Sobretot ara que ja es publiquen llibres compartits amb diferents autors.

Jo, mireu, penso que potser vaig equivocat, però tinc la mania que no acabem d'afinar massa. Ens compliquem massa l'existència i potser som massa savis. Com a mínim, el que sí som, és una colla d'individualistes, cadascú pel seu cantó, amb massa ego i ganes de protagonisme. Algú hi pot posar ordre?