Postals de Nadal

 —Mare, a quina hora anirem al mercat de Santa Llúcia? Recorda que l’any passat se’ns va trencar Sant Josep i demà no podrem muntar el pessebre!

—Avui venen els avis a sopar i hem de ser aviat a casa. Ja hi anirem demà al matí. 

—També hem de comprar la molsa, perquè l’avi ara no en pot portar de l’hort. Es veu que està protegida i no es pot arrancar!

El dia és tan curt que de seguida es fa fosc i no tens temps de res. Els nois volen muntar el pessebre, perquè diuen que ja anem tard.

—Mare, a l'escola ens varen dir que el pessebre es munta per la Puríssima, la Mare de Déu fumadora, i això era la setmana passada, oi?

—Tant se val! El més important és que quan arribi Nadal el tinguem a punt i puguem fer cagar el tió al davant del nen Jesús, el bou i la mula.

A casa no havíem fet cagar mai el tió. Els regals apareixien davant del pessebre, quan tornàvem de la Missa del Gall. Hi anàvem abrigats i ben calçats. Quina il·lusió que ens feia sortir de l’església amb la neu caient lentament, en un silenci gairebé absolut. 

I aquell tocadiscs, que era una maleta que s’obria, i en un cantó hi havia l’altaveu i a l’altre el plat per al disc. No era estereofònic, i havies de canviar sovint l’agulla per no sentir aquell freginat tan típic i molest.

El pare ens feia la instal·lació elèctrica, i ens portava paper d’embolicar per tapar el sota de la taula. Llavors la molsa l’anàvem a buscar al bosc de darrere a casa. N’hi havia tanta com volies, i ningú et deia res. Com volies amagar el paper de diari, si no?

Aquell any el rector no va venir sol a veure el pessebre. Havia format un jurat per dictaminar quin era el millor, el més ben fet, i d’aquesta manera s’estalviava els maldecaps de decidir a qui donava el premi. Els responsables serien aquelles persones que no havíem vist mai ni tornaríem a veure.

Avui no hem necessitat la molsa. La sequera persistent i les bombes constants no han deixat ni un bri d’herba. La cova està mig enfonsada i no sonen les nadales, sinó la sirena que ens avisa d’un atac imminent. Jesús plora amb tristesa. A quin indret ha nascut que hi ha tant de neguit i dolor?

Efectes de la sequera

Recordo d'adolescent caminar fins a Tavertet i arribar a la cinglera per veure el pantà de Sau. Mira, només se li veu la punta! Era sempre una incògnita saber si el campanar de l'església de Sau sobresortiria més o menys de la superfície de l'aigua. Ens encantàvem veiem com alguna barca s'hi acostava... En èpoques de sequera es podia veure part de l'església, i fins i tot hi havia temporades que s'hi podia entrar tot caminant.

    Com ha canviat ara, oi? Ja fa temps que no ens ve de nou observar bona part del que havia estat el poble de Sau, ja no és el campanya que sobresurt, sinó que és tota l'esplanada i el Ter gairebé s'ha convertit en un rierol que travessa la vall camí de Susqueda.

    Les nostres aixetes continuen rajant, amb la mateixa pressió de sempre, però ens avisen que potser l'afluixaran, i qui sap si no ens hauran de tancar l'entrada d'aigua durant unes hores del dia. Ens ho prenem prou seriosament? Som conscients de la problemàtica que ens ve a sobre?

    Aquests dies passejant pels boscos t'adones de la sequera que també afecta els arbres i les mates. Ens hem habituat als arbres dels nostres carrers, i potser haurem d'imaginar-los sense i més pedregar. Haurem d'inventar-nos sistemes per fer ombra al carrer i que a l'estiu no tinguem tanta calor. També haurem de canviar el nostre llenguatge. Encara diem que fa bonança, quan no fa fred a l'hivern i fa tants mesos que gairebé no hem vist ploure. La neu ja és una altra història. Fins i tot el nostre govern ha deixat d'insistir en l'organització dels jocs olímpics d'hivern.

    Probablement ens adaptarem a la nova situació. No tindrem cap altre remei. Caldrà, però trobar la manera de fer-ho el menys desagradable possible, i potser aconseguirem uns hàbits que ja hauríem d'haver assolit fa temps, però la necessitat d'ara ens obliga.

    Malgrat tot, estic convençut que encara hi ha massa gent que no veu el problema, i no n'és conscient. Algú necessitarà que li tanquin l'aixeta per adonar-se que probablement no està fent bé les coses. La consciència ciutadana és molt important, i en casos com l'actual, s'ha de motivar per evitar el desastre.

El Montseny, a banda i banda

Si et passeges fins a l'espigó del port d'Arenys pots arribar a veure el Montseny, avui encara una mica emblanquinat. El mar als peus i la punta del turó de l'home per sobre dels edificis d'una vila, com la majoria de poblacions de la costa, víctima de l'especulació immobiliària que no va respectar gaire la seva fesomia ni ens permet conèixer l'evolució històrica de les seves construccions.

    A l'altra banda hi ha la plana de Vic, amb el Matagalls presidint-la. Amb la meva germana, que no ha de fer ni una passa per presenciar la majestuositat de la muntanya, ens hem intercanviat les imatges del Montseny d'aquesta tarda, banda i banda, on podem apreciar els tres cims més carismàtics. 

    Tot esperant la llevantada anunciada per a mitjans de setmana, ens acontentem veure com la neu ha fet acte de presència a prop de casa, amb les ganes que arribin les pluges de veritat per pal·liar, encara que sigui lleugerament, la sequera que estem patint. 

    Vivim uns temps on la sensibilitat està una mica absent. Contemplar la natura t'ajuda a conrear aquesta sensibilitat que es veu ferida per actes incívics, gamberrades i manca de consideració vers les persones i les coses. Una sensibilitat que necessitem treballar, tant a casa com a l'escola, o en el conjunt d'activitats que al cap del dia arribem a desenvolupar. Fa l'efecte que hi ha qui ho troba cursi i es creu molt important i madur si en prescindeix. Greu error.

    Confondre l'enginy, la creativitat, o la picaresca amb l'insult, la destrucció o la barroeria fa que algunes tradicions esdevinguin més una molèstia que no pas un element de significació i cultura. Hi ha qui ho barreja tot, i es creu que d'aquesta manera resoldran els problemes del món. Res més lluny de la veritat. Però les coses s'aprenen dia rere dia, amb l'exemple que dones als fills, amb les relacions amb amics i parelles, i res no passa per casualitat. 

    Contemplant el Montseny ja m'hi trobava. M'imaginava els diferents camins que en un moment o altre de la meva vida he seguit per arribar al cim, i agraïa els que em varen ensenyar a estimar les petits coses de la vida, a saber respectar-les i gaudir-ne. Tot això et distreu una mica del disgust que segons quines accions et produeixen. És una llàstima que hi hagi persones que no se sàpiguen comportar civilitzadament.

En alerta per la Glòria (el temporal)

Estem en alerta pel temporal que han batejat Glòria. Si ahir comentava que esperàvem la nevada, avui haig de dir que de neu res, però molt de vent i sembla ser que la pluja forta està per arribar. He hagut de sortir i he agafat el paraigües més fort que tenia, però el vent me l'ha torçat.

Diuen que cada vegada seran més habituals llevantades com la que estem vivint, i que per tant els ports del Mediterrani hauran de prendre mesures perquè els danys ocasionats siguin els mínims possibles. No és ja que desapareguin les platges, sinó que el mobiliari proper al mar se'n ressent i es fa malbé.

Com acostuma a passar, aquesta tarda la tenia plena d'activitats que no he pogut defugir. És més, ara mateix hauré de desplaçar-me uns quants quilòmetres i més aviat em fa mandra, i una mica la por al cos pels cops de vent que es produeixen de tant en tant.

Dies com el d'avui agraeixes estar a casa ben arraulit, però et vénen a la memòria aquelles persones sense sostre que avui tindran moltes dificultats per aixoplugar-se. Les desigualtats són cada vegada més significatives i això vol dir que no ho estem fent bé. No cal mirar només els països del tercer món, perquè a casa nostra hi ha molta gent que no té suficients recursos per viure el dia a dia, i n'hi ha d'aquests que treballen, però el sou és massa baix. A veure si amb un govern "progressista" a Madrid es notarà el canvi, o bé serà més del mateix.

Esperant la neu en plena ventada

Avui diumenge hem constatat que el vent pot provocar destrosses en el mobiliari urbà, però també a la natura i als nostres immobles. A Arenys de Mar, no hi estem gaire avesats i sempre que hi ha un temporal de vent ens ve de nou. Avui ha estat un d'aquests dies que et crida l'atenció i t'adones de quina manera la climatologia pot condicionar el dia. Els gats de casa han quedat ben esverats i sorpresos.

Les notícies del temps ja ho varen preveure, però malgrat això sempre et sorprèn, i ara estem a l'expectativa de què passarà amb l'aigua i la neu els dos propers dies. Arribarà a nevar a cotes tan baixes que arribi fins i tot a la línia del mar? Parlen de 200 metres d'altitud, però...

Haig de confessar que la neu m'agrada, encara que no he anat mai a esquiar. M'agradava quan la neu acostumava a caure lleugerament, en silenci i cobria la ciutat amb un mantell blanc, que et convidava a guaitar sense dir ni piu. Semblava que tot es paralitzés i quedés supeditat als flocs de neu escampats per terra i teulats.

D'Arenys només en tinc una experiència a destacar, la de 1984, potser la darrera vegada que hi va nevar amb ganes i que ens va glaçar els tubs dels dipòsits de l'aigua, que els tenim a la intempèrie. Des de llavors ens hem quedat amb les ganes, més enllà d'alguna ocasió que hem arribat a veure flocs de neu voleiant, sense més conseqüències.

Ara, al captard el vent entra en calma i el cel es torna grisós. És quan diem: a muntanya això és neu. Però la temperatura no és prou baixa. Ja no fa el fred de la nostra adolescència i juventut.

A l'expectativa dels lletrats del Parlament

No sé si la pluja d'aquests dies frenarà la sequera que patíem des de fa mesos i podrem tornar a veure els nostres pantans mig plens. Les darrers fotografies que ens havien ofert feien pena i probablement haurà de ploure molt més per aconseguir que el nivell torni a la normalitat.

És curiós que tots estem força conscienciats amb la necessitat de ploure, però quan fa dos dies seguits que cau aigua, ja ens molesta. Tenim molt poca memòria, o ens sabem sacrificar molt poc. Tinc la sort que jo prefereixo un temps plujós i fred a la color que acostumen a regalar-nos darrerament els mesos d'estiu.

Estic pendent del temps per aprofitar unes gestions administratives per fer una escapadeta entre setmana, quan la majoria de la gent treballa i et trobes les poblacions de muntanya gairebé buides. Tot sigui que no hi hagi excés de neu i gel.

La setmana ha començat amb les mateixes incògnites en què acabàvem l'altra, però expectants per les notícies que poden sorgir demà dimarts. Els lletrats del Parlament català han de presentar l'informe sol·licitat pel seu president, per conèixer si el compte enrere d'unes noves eleccions està en marxa o bé ho tenim tot congelat. Sigui quina sigui la resposta, JxCat i ERC han de desencallar la situació en què ens trobem, i no crec que la resposta arribi més enllà d'aquesta setmana. 

Hem de reconèixer que tenim més resistència que la suposada, i tenim molt clar que res no ha acabat, encara que ens costi veure la continuació del camí. A veure si demà es resol alguna cosa, o sinó aprofitarem el dimecres per fer una pausa, que ja va sent hora.

Nit de reis, naps i cols

Nit de reis i també, a Arenys de Mar, de naps i cols. Avui al TN ens han recordat que fa 30 anys de la nevada fins arran de mar, amb imatges de la cavalcada de Vic, retransmesa per TV3, i la neu a la platja i port d'Arenys. A mi m'ha recordat que l'endemà al matí vaig haver de treure la neu de sobre els dipòsits d'aigua, que va glaçar tots els flexors i inutilitzar el circuit d'aigua de casa. Avui estem més ben preparats, però no neva. Tret d'algun dia que vàrem veure algunes volves, no n'hem tornat a veure més, sempre el límit ha quedat uns metres per sobre.

Els reis treballaran tota la nit, però a Barcelona, al club de futbol que porta el seu nom, ja els hi han passat carbó. Zubizarreta i Puyol ja han agafat les maletes i sortit del club, un acomiadat i l'altre per decisió pròpia. Ara ja n'hi ha molts que es fixen en Luís Enrique per veure què li passa després de la desfeta de diumenge.

A Arenys hi haurà també molta feina a fer. Caldrà omplir els balcons de naps i cols i decorar alguna plaça de la vila, amb crítiques més o menys enginyoses. No s'espera incivisme ni travessar la línia vermella, com ara està de moda dir. Mantenir les tradicions és bo, però respectant les persones i el mobiliari urbà. La disbauxa no és dolenta si es fa amb seny.

De les nits de reis guardo el record de la majestuositat de la cavalcada de Vic i l'emoció continguda veient com els nens i nenes de la residència Mar i Cel rebien els regals de la mà dels mateixos reis a Arenys de Mar. Segur que m'ho sentireu a dir sempre més. La innocència i les criatures alegres sempre m'han emocionat. Per això vaig plorar rodejat de criatures cantant el Tirant lo Blanc.

Demà Arenys no es despertarà blanc de neu, sinó amb alguna sorpresa en més d'una casa i el reporter oficial de la vila ens oferirà els treballats elaborats pels joves, abans que la brigada municipal ho enretiri. Que els reis us portin moltes coses.