Tants caps, tants barrets!

Amb el caos de Rodalies ens hem adonat que amb tantes ganes d'informar bé, al final ens desinformen. Tots hi fiquen el nas: Adif, Renfe, el Ministeri, la Generalitat. Saben que s'ha estat fent malament la feina i volen posar-hi remei. Improvisen amb ganes d'acontentar la gent, però els hi surt al revés, i un per l'altre, la casa sense escombrar.

Demà es restableix el servei. Ai, no!, resulta que no tenim maquinistes! Ara hi ha una nova esllavissada! Ens ha caigut el sistema! I van succeint esdeveniments que només fan que perjudicar els soferts usuaris del tren, que malgrat estar acostumats als retards i cancel·lacions, no ho acaben d'entendre i, mesells, es presenten a l'andana amb la confiança que avui potser sí que passarà el tren.

Hi ha qui demana la dimissió del ministre, i també de la consellera. Per què no tot el govern? I si ens fan cas, aconseguirem que els trens funcionin? No és també culpa dels responsables d'Adif i Renfe? Què passa amb aquestes empreses estatals que no ofereixen un servei digne als ciutadans? Ja poden anar passant ministres i conselleres, dels partits polítics que sigui. També poden anar canviant els directors generals d'aquestes empreses... tot seguirà igual.

Ahir demanava que fóssim positius. Potser és molt demanar amb el que està caient, però també és cert que amb males cares i esvalotats tampoc no resoldrem els problemes. Seria bo que els responsables polítics es prenguessin més seriosament la comunicació i la informació. Amb tot el que s'ha avançat en aquest camp és una llàstima que una vegada rere l'altra hàgim de queixar-nos que no rebem la informació necessària per poder encarar les situacions, a temps, i correctament.

Aconseguir que els trens vagin a l'hora i, sobretot, que funcionin amb una certa normalitat avui per a demà és una utopia i ja hem dit que fa massa anys que no inverteixen a la infraestructura, però informar degudament de tot el que passa i com es pensa resoldre, sí que s'hi haurien d'escarrassar una mica més i no deixar-nos abandonat de la mà de Déu. Potser els actuals dirigents no tenen la culpa de tot el que passa a les vies, però sí que són responsables de la informació que donen i de com ho comuniquen. Que no busquin excuses de mal pagador!

Els sindicats també?

Diuen que no estan en contra del traspàs de les competències de Rodalies a la Generalitat, però convoquen vaga. A veure si ho entenc? Es tracta d'una mesura de pressió perquè el Ministerio de Transportes els convoqui per explicar-los com anirà la transferència, o simplement és anar al vaga i desestabilitzar el sistema?

He insistit moltes vegades de la necessitat que els nostres governants siguin seriosos, capacitats per liderar un país o una població, i això s'ha de fer extensiu als líders sindicals. La manca de rigor provoca moltes vegades la desconfiança, i en el cas dels sindicats, la poca afiliació es podria explicar per aquesta manca de confiança. El dret a la vaga va costar molts esforços aconseguir-lo, i és bo respectar-lo i defensar-lo davant de qualsevol intent de carregar-s'ho. No sempre tothom ho veu bé, i és fàcil criticar els vaguistes, sobretot quan ens fan anar malament. El cas del transport públic és un clar exemple, ja que provoca maldecaps als seus usuaris. És per això, perquè creiem en la importància de protegir aquest dret, que hem de ser, o han de ser molt curosos a l'hora de convocar una vaga. 

Al començament de l'escrit em plantejava entendre la convocatòria de la vaga de Renfe i Adif, quan desconeixen les condicions de la transferència de les competències. Si no ho coneixen de què protesten? Si no se'ls ha convocat per explicar-ho, potser és perquè tot és molt recent, i han de saber, també, que en cas de tirar endavant la transferència, no serà immediata i per tant hi haurà temps per parlar-ne. Per tant, si no se'ls hi ha explicat, que demanin audiència per rebre la informació. Perjudicar directament als usuaris quan no hi ha res escrit és prou seriós?

El sindicalisme, com la política, passa per uns moments molt baixos, i això no és bo. No és cosa d'ara, sinó que s'arrossega de fa temps. Hem de treballar per aconseguir uns sindicats ferms, que defensin realment els drets dels treballadors, i això no passa per organitzar una vaga lleugerament, sabent que perjudiquen a unes persones, que probablement serien les primeres a defensar-los. Siguem seriosos!

Desitjo que el ministeri corresponent convoqui els sindicats i els expliqui en quina situació està el procés de la transferència de competències, com es pensa dur a terme, i com tenen previst defensar tots els treballadors de les dues empreses, perquè no en surtin perjudicats. Desitjo al mateix temps, que els líders sindicals es comportin de manera responsable, acceptin la invitació a la reunió, i deixin la vaga per situacions extremes, quan no hi hagi possibilitat de diàleg. Si no és així, el nombre d'afiliats continuarà disminuint i el grau de satisfacció de la feina dels treballadors públics, en aquest cas del món del transport per ferrocarril, serà cada vegada més baix.

La ineficiència de la Generalitat

Llegint el diari ARA he trobat dos articles o informacions que d'alguna manera tractaven la burocràcia i ho feien en sentit negatiu, considerant-la causant de desencís als administrats, i en el cas de la notícia sobre les renovables, la culpable que les empreses es dirigissin a Madrid per saltar-se la Generalitat, per ineficient i gens resolutiva.

En el cas de l'article de Sira Vilardell, "L'excés burocràtic ofega les entitats socials", es fa una crítica per les dificultats que l'administració pública posa davant de qualsevol tràmit administratiu, sobretot tenint en compte que hi ha persones que tenen dificultats per dirigir-se a l'administració, i el suport que reben de les entitats del tercer sector es veu molt complicat per una manca d'agilitat en els tràmits.

Quant a la notícia de les renovables, que eviten la Generalitat i tramiten els permisos a Madrid, explicava com empreses energètiques decidien tramitar els seus projectes a Catalunya davant del ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Democràtic, esquivant la tramitació davant la Generalitat atesa la manca de resposta durant molt de temps.

Penso que ambdues notícies són preocupants i demostren una vegada més la ineficiència de la nostra administració autonòmica. No pot ser que el nostre govern posi tantes traves administratives que perjudiquen la ciutadania, però també el futur econòmic del nostre país.

Tot això passa mentre els nostres polítics s'omplen la boca de propostes i bones intencions, i critiquen les altres administracions d'usurpar-nos competències. Si les competències que tenim delegades som incapaços de gestionar-les, per què tant d'interès en conservar-les? 

Fa molt temps que denunciem la incompetència dels nostres polítics, i en l'agilitat dels tràmits administratius hi ha una demostració clara del saber fer. Estem cansats de moltes picabaralles i crítiques a Madrid, però en temes com les renovables, estem a la cua d'Espanya. Què més ha de passar perquè el nostre govern, els nostres polítics, obrin els ulls i busquin solucions a tanta ineficiència?

Em sap greu que passi tot això, que falti tanta sensibilitat vers les persones, però també s'actuï amb tanta incompetència a l'hora de fer avançar el nostre país. Estem perdent uns anys molt importants per al nostre futur com a país, i no sé veure la sortida d'aquest atzucac on ens hem quedat des de fa anys.

Relleu en el ministeri d'universitats

Ahir vàrem conèixer la notícia del canvi de ministre d'universitats. Se'n va Manuel Castells i entra Joan Subirats. Us haig de dir que em va alegrar el canvi, ja que tinc molt bon concepte d'en Joan Subirats, i en canvi penso que Manuel Castells no ha donat la talla durant el temps que ha estat actuant de ministre.

També haig de dir que el panorama que se li presenta a Joan Subirats no és gens plàcid. En plena negociació de la nova llei d'universitats, amb tothom en contra, no ho tindrà fàcil. No sé si podrà canviar alguna cosa i aconseguir un consens que semblava impossible amb Manuel Castells. Dic que no sé si podrà canviar res, perquè m'imagino que els ministres no tenen plena llibertat d'actuació, sinó que tenen les mans força lligades.

Malgrat tot, penso que en Joan Subirats té la capacitat suficient per encarar el repte i aconseguir el consens o bé la majoria favorable. El currículum del nou ministre és brillant, i el paper que ha jugat com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona ha estat bo i beneficiós per a la ciutat. Sempre hi haurà qui hi estarà en contra, però no se li pot negar la coherència en totes les seves decisions.

M'agradaria pensar que la nova llei d'universitats recuperarà la importància de la recerca, que el ministre Manuel Castells menystenia. Crec que una universitat sense recerca és una pèrdua de temps i diners. Em solidaritzo amb els rectors de les universitats catalanes, perquè tenen raó en la seva crítica a la proposta de nova llei, i desitjo que en Joan Subirats els sàpiga escoltar i recollir les seves aportacions.

Des d'aquí vull felicitar Joan Subirats, pel seu nomenament, i li desitjo tota la sort del món, que la necessitarà, per realitzar una bona tasca en el seu nou repte professional. 

Cop d'estat a Guinea Conakry

Acabem de conèixer el cop d'estat a Guinea Conakry per part de forces especials de l'exèrcit, que haurien detingut el president Condé. Hi ha de moment una mica de confusió ja que des del ministeri de defensa s'ha manifestat que el cop havia fallat i que es mantenia el control del govern. Haurem d'esperar unes hores per saber què hi ha de cert en la notícia.

De fet, arran dels fets d'avui, ens han recordat que Guinea Conakry és un dels països més pobres de l'Àfrica i, com acostuma a passar, el govern es manté amb molta resistència, en un tercer mandat agafat en pinces, ja que la Constitució només en permetia dos de seguits. Aquesta resistència a deixar el poder, que és molt típic a molts països, afavoreix conflictes com l'actual.

També ens informen que el líder de la revolta s'havia anat distanciant del govern, la qual cosa també són punts a favor perquè pugui acabar passant una cosa com aquesta. Els personalismes pesen molt i a vegades ens pensem que les circumstàncies són casuals, però en el fons hi ha els interessos d'uns personatges que es posen per davant dels interessos de tota una nació. Això no treu que les proclames siguin en defensa del benestar de tothom.

És una llàstima que el coneixement que tenim de la realitat de molts països del món sigui a través de fets com l'actual de Guinea Conakry. La injustícia i desigualtat arreu del món és massa tràgica com perquè puguem viure sense perdre-hi ni un moment. Estem molt entretinguts amb els problemes propis, que no sempre tenen la magnitud d'altres, però que ens absorbeixen. Ara a casa nostra la principal obsessió és com afrontarem un 11 de setembre sense la feina feta, i amb molts interrogants presents.

En tràmit una nova llei d'educació

Govern nou, llei d'educació nova. Això és un lema que es repeteix a Espanya des de la reinstauració de la democràcia. Som incapaços de consolidar res, i en un país amb alternança política ens trobem que la llei es canvia d'un extrem a l'altre. 

El Congrés de Diputats ha aprovat tirar endavant la tramitació d'una nova llei d'educació, amb els vots en contra de la triple dreta, que hi han presentat una esmena a la totalitat. No ens ha de venir de nou, perquè aquesta és la tradició, però el problema de no consolidar cap llei, fa que no es pugui avançar com caldria.

Els principals problemes són ideològics, si més no aquesta és l'excusa, i no se centren tant en nivells tècnics i d'aplicabilitat. Aquesta inseguretat permanent de no saber el temps que una llei serà vigent, fa que no es confiï en la llei, i que no es treballi adaptacions de la mateixa, sinó simplement en derogar-la i posar-ne una de nova.

Llegia la notícia al diari ARA i destacava que el tema de la llengua, per a les comunitats amb llengua pròpia, no ha estat en aquesta ocasió motiu de polèmica. Ho ha estat més la pugna entre escola pública i escola concertada, i les mesures per tal de pal·liar els problemes on es concentra un alt grau d'alumnes desfavorits o de necessitats educatives especials.

En l'evolució ideològica de C's, en aquesta ocasió s'han posat en el bàndol de la dreta, marxant de la línia d'acostament al govern socialista que darrerament semblava haver encaminat. Per altra banda caldrà veure si els partits polítics que han donat suport a la tramitació de la llei, seguiran al costat del govern, per aconseguir aprovar la nova llei educativa.

El PP, un aparador de corruptes i mentiders

Resulta evident que els grans mèrits dels càrrecs del PP són la mentida i la corrupció. Tenim prou exemples per poder afirmar que la corrupció i la mentida estan suficientment adaptades a la manera de ser de la majoria de polítics del PP. Una altra cosa és si aquests acaben a la presó. Això són figues d'un altre paner. Ser del PP t'ofereix moltes garanties de no acabar a la presó, encara que et condemnin, gairebé el mateix que si ets gendre o cunyat del rei.

Per altra banda, el ministeri d'Interior té un bon historial de ministres. Fugint, amb molt poca vergonya i sí amb molta barra, l'exministre Fernández Díaz, a qui desitjo una prompta recuperació, apareix el mentider del regne, el senyor Zoido, que junt amb el ministre d'Exteriors, el senyor Dastis, fan una parella de ridículs i mentiders, que deixen el pavelló d'Espanya molt enlaire.

Ja em perdonareu que torni a parlar del ministre, però és que tot el que ha acabat de manifestar el ministre Zoido és tan fals, però expressat amb tanta convicció, que si no hi haguessin proves gràfiques fins i tot ens ho arribaríem a creure. És ridícul, però pervers, i fins i tot el podríem acusar de prevaricació i malversació de fons públics. Esclar que... amb el poder judicial al seu favor, no hi ha res a fer. Espanya continuarà en mans d'un partit corrupte, perquè no hi ha alternativa viable, sinó és afegint-s'hi C's, que pel poc que han remenat ja se'ls comença a veure el llautó.

Trista és la vida d'aquest país, en mans d'uns aprofitats que només pensen en ells, i no en les persones que s'han compromès a servir, ni tan sols els seus votants. De la mateixa manera que la gent senzilla que ha fet president dels EUA, al senyor Trump, i ara veuen que només procura per als rics, aquí a Espanya passa el mateix, i rucs els continuen votant. Han de veure molt malament el PSOE per no desitjar un canvi!

Contenciós administratiu contra l'Ajutament de Llançà

Com que les notícies de casa nostra resulten un pèl avorrides, sobretot per la seva repetició dia rere dia, he mirat què passava més enllà dels Pirineus. No estic molt al dia de les últimes decisions del president dels EUA, però llegir avui el diari més aviat espanta un xic. Serà aquest home capaç de portar-nos a una nova guerra mundial?

Potser em direu tremendista, però la situació internacional la veig una mica crispada, amb protagonistes de qui no es pot esperar gairebé res de bo. Les discussions entre els EUA i Rússia per la situació de Síria; l'actitud de Trump davant de Corea del Nord, deixant de banda la Xina... I el més trist de tot continua sent el paper que juga la Unió Europea. Llastimós!

Però pensant en la guerra m'ha aparegut una curiosa notícia que té a veure amb un poble de l'Empordà, Llançà, perquè el Ministeri de Defensa ha presentat un contenciós administratiu contra l'Ajuntament per haver aprovat una moció de desmilitarització i la petició de no realitzar maniobres militars a la zona.

L'AMI considera que és una demostració més de la guerra declarada (no operació diàleg) pel govern espanyol contra les institucions catalanes, en aquest cas un ajuntament, i va més enllà afirmant que és una manera subtil d'aplicar l'article 155 de la Constitució espanyola.

Recordo la mobilització a Vic, els anys 70, protestant per la detenció d'un amic per negar-se a complir el servei militar. Un fet totalment diferent del que us explicava ahir, però també d'ara fa quaranta anys.

Podríem estar parlant d'una reacció del Ministeri de Defensa en contra de l'esperit antimilitarista del Ple municipal de Llançà i no relacionar-ho amb el procés, però... A hores d'ara tot és culpa del procés, i dels quatre beneits que l'impulsen. Sigui com sigui, però, veurem com continua i si hi haurà més poblacions afectades amb aquesta nova "maniobra" opressora de l'Estat.

Més enllà del procés sobiranista

Avui li ha tocat al regidor de la CUP a l'Ajuntament de Vic, en Joan Coma. Ha estat detingut pels Mossos d'Esquadra i lliurat a la Guàrdia Civil que el conduirà a Madrid a declarar per les seves paraules en un Ple municipal de finals de 2015. Sedició, crec que és l'acusació.

Estem en un país on la corrupció i la mala fe i les males arts del govern de l'Estat, l'exemple de qui ostentava el ministeri d'Interior, no són sancionades, però sí allò que pot dir un regidor, sobretot si és independentista. Sabent això, res ens pot sorprendre i només podem manifestar el nostre rebuig i res més.

El procés d'aquesta detenció passarà per la seva presentació davant de l'Audiència Nacional, que li farà un seguit de preguntes i que presumiblement no respondrà. Després caldrà esperar el judici i la sentència. Una peça més del trencaclosques del procés sobiranista.

Ahir ens notàvem cansats i amb ganes que es desllorigués tot plegat, i avui no podem dir el contrari, continua la cançó enfadosa i som conscients que en tenim per temps. Què podem fer?

Probablement ens podrem distreure observant els problemes interns dels partits polítics espanyols. Tots ells tenen en comú les dificultats dels seus líders per fer creure els seus militants. Rivera, a C's, vol fer fora els socialdemòcrates; Susana Díaz, al PSOE, ha de fer callar els partidaris de Pedro Sánchez; Pablo Iglesias, a Podemos, té molt a prop el seu rival intern, Íñigo Errejón, que no li posa fàcil. I també la gelosia de C's per les bones relacions entre PP i PSOE.

Tot això ens pot entretenir, però no ens podem distreure i oblidar-nos d'altres temes importants que ens poden colar d'amagat. El PP farà més difícil l'entrada d'immigrants a l'Estat, i no només els farà la vida impossible amb la paperassa, sinó que a més els voldrà submisos als valors dels espanyols. Espero que em diguin quin són aquests.

La llarga ombra de Jorge Fernández Díaz

Tal com les grans figures de la història, normalment de pèssima memòria, l'ex-ministre Jorge Fernández Díaz continua viu al món del ministeri d'Interior, en la persona del director general de la Guàrdia Civil, el senyor Arsenio Fernández de Mesa, que abans no sigui retirat del càrrec, si això creu oportú el nou ministre, s'ha fet pintar el quadre tradicional de tots els directors generals de la benemèrita, encara que, a diferència de la resta, s'ha fet retratar de general del segle XIX, tot i que no és militar.

Sembla ser que hi ha molts guàrdies civils emprenyats, però no sabem si això serà suficient per deixar ben retrat el personatge i enviar-lo a casa com l'ex-ministre. 

Diuen que el nou ministre té de semblança amb Jorge Fernández que és molt religiós. No sé si també disposa d'un àngel de la guarda que l'ajuda a aparcar, però en tot cas em pregunto si aquest ministeri condiciona les creences religioses dels seus titulars, o bé es tracta d'una simple casualitat.

La notícia de l'encara director general de la Guàrdia Civil m'ha fet gràcia i per això l'he escollit com a tema del dia del meu blog. Hi ha notícies que ja no sé si em fan gràcia o pena, però arriba un moment que tot t'avorreix i t'indigna al mateix temps. Estem cansats! Ho estem de tanta negligència, supèrbia, prepotència i al mateix temps tan poc esperit de servei i sacrifici. 

Tenim uns polítics que no són exemple per a ningú, i llavors ens estranyem que apareguin personatges tan friquis com el director general de la Guàrdia Civil. La llàstima de tot plegat és que si no exigim bon polítics cada vegada en tindrem de pitjors.

Actualitat de l'illa de Nauru

En el mots encreuats d'avui demanaven el nom de l'illa on, a part de l'anglès, es parla el nauruà. La solució ha resultat fàcil ja que, amb les paraules horitzontals, fàcilment deduïes que l'illa s'anomena Nauru. La gràcia estava en saber on cau aquesta illa que no havia sentit mai anomenar. 

La solució es trobava en el mateix diari ARA, a l'apartat de notícies, on es deia: "Austràlia al punt de mira per abusos en centres de refugiats a l'illa de Nauru". Ja l'hem situat! Després he hagut de llegir tota la notícia. Segons sembla Amnistia Internacional ha denunciat maltractaments reiterats a persones que demanen asil i resideixen al centre australià d'immigrants de l'illa de Nauru.

La notícia s'estén amb detalls del que passa al centre, amb abusos i maltractaments. Això m'ha fet pensar en la situació del CIE a Barcelona, on hi havia un enfrontament entre l'ajuntament de la ciutat i el ministeri d'Interior. No sé com ha acabat, però suposo que el futur ambaixador espanyol al Vaticà, es deu haver afanyat a treure pit i demostrar que ell és qui mana.

Per cert, he llegit que s'han recollit signatures demanant que no sigui designat ambaixador. Jo no he tingut l'oportunitat de signar, i no sé què faria. Per a mi que el portin allà on vulguin i que no emprenyi gaire. Em sabrà greu pel Papa, però no crec que l'hagi de rebre gaire sovint. Potser s'emportaria algun disgust. No cal dir que pressuposo que la manera de pensar de l'encara ministre de l'Interior en funcions i el Papa Francesc es troben a les antípodes. Però ja s'ho farà, jo no l'haig de jutjar, sinó suportar-lo, de moment, com a ministre del govern espanyol (en funcions).

Avui és la festa dels nostàlgics

Penso que amb bon criteri ni C's ni el PSC no han volgut participar a la manifestació de la plaça Catalunya de Barcelona, perquè avui no es celebrava la unitat d'Espanya, sinó que era, com cada any, una festa dels nostàlgics, aquells que voldrien que Franco continués manant a Espanya.

Si les manifestacions successives de l'Onze de setembre han tingut els seus més i menys entre el dret a decidir i la independència, com a lemes, la manifestació del 12 d'octubre, a Barcelona, sempre ha glorificat el passat feixista de l'Espanya del dictador, a càrrec d'un grapat de nostàlgics que la transició ha estat incapaç d'educar en democràcia. És la quota de predemocràtics que tenim, sense comptar els que s'amaguen dins del PP i també a C's.

Albiol, però ha estat fidel als seus principis i ha acudit a la plaça de Catalunya per fer-se notar i recordar tothom que, encara que vagin perdent suport electoral, continuen pensant en els seus antecessors feixistes que varen fer costat al dictador, i que Rajoy ha sabut mantenir en càrrecs tan importants com al front del ministeri d'Interior.

Ser més exigents en la gestió dels recursos públics

Avui la premsa, segons quina, s'escandalitzava per les trampes dels partits polítics en el govern quan elaboren els pressupostos. La notícia sortia arran del nou pressupost general per al 2016 on les partides del Ministeri de Defensa són molt moderades, encara que ja reconeixen que durant l'any s'aniran incrementant a través de crèdits extraordinaris.

Aquest frau legal l'he vingut denunciant fa molts anys i passa arreu, però no per això no s'ha d'intentar canviar-ho. El govern de torn elabora un pressupost que és als ulls i a la boca de tothom, sobretot dels partits polítics de l'oposició. Durant l'any el pressupost pateix multitud de modificacions que al final no s'assembla en res en allò que es va aprovar inicialment. Després, la premsa en prou feines es fa ressò del pressupost liquidat, quan precisament és el que importa conèixer.

Confeccionar un pressupost amb una despesa important en Defensa no queda bé. Cal dissimular partides, que semblin que tenen destinacions diferents, però que a l'hora de la veritat s'utilitzen en el Ministeri de Defensa, i a més realitzar modificacions de crèdit a favor de partides de Defensa. Segons les xifres que presentava el diari ARA, durant la legislatura de Rajoy la despesa final ha estat 8.737 milions més del previst.

En el cas de les inversions a Catalunya ha estat d'escàndol comprovar els imports que no s'han invertit sobre la previsió inicial, és a dir, si ens queixàvem que la previsió d'inversió era baixa, imagineu-vos quina ha estat la inversió final.

Ens falta, doncs, més control del govern de torn, a nivell estatal, autonòmic i local, i denunciar la mala praxis perquè després no ens haguem de lamentar d'una mala gestió pública. 

Al ministeri s'hi va per feina, senyor ministre!

El ministre més inútil de la història d'Espanya encara no ha entès que si es vol trobar amb amics, ho ha de fer a casa seva o en un local públic, però mai en un despatx ministerial. Al ministeri s'hi va per feina. És tan difícil d'entendre?

És cert que molts polítics confonen les coses i barregen temes personals amb professionals, en el seu cas càrrecs públics. Això ha fet molt mal a la política i el continua fent. No és estrany que quan perden les eleccions els sembla que els treuen de casa seva. Estem molt cansats d'inútils dirigint el nostre país. Ja no és només corrupció, que és prou greu, sinó també ignorància i molta cara dura.

Fa molt temps que demano i desitjo que cessin aquest ministre tan nefast per a la història d'Espanya, però ja sabem que a Espanya en lloc de cessar els inútils se'ls promociona, com seria el cas de l'exministre Wert. Ja poden queixar-se els diplomàtics espanyols que no aconseguiran res de Rajoy, perquè el president del govern espanyol s'ha de refiar dels seus pocs amics per mantenir-se al lloc. Són favors mutus que els permet viure a costa nostra.

Indignat i amb moltes ganes de poder-los enviar a dida. Seria un somni poder prescindir de tota aquesta colla de polítics que no han demostrat res més que la seva incultura (llegiu les declaracions del nou ministre de Cultura), incompetència per presidir ni l'escala del seu pis, i amb tendència a enriquir-se personalment a costa dels petits contribuents, amb el beneplàcit de les grans fortunes espanyoles, que ja estan ben untades.

Amics, avui la indignació m'ha corprès, per culpa d'un ministre que Espanya no es mereix.

Els Núñez tornen a casa per Nadal

Tal com ja s'havia comentat, pare i fill han sortit de la presó per poder celebrar el Nadal en família. La seva estada a la presó ha estat de 38 dies, gairebé tants anys com ha durat el procés, i ja han obtingut el tercer grau. De fet, el senyor Millet encara no hi ha entrat i tot fa pensar que, sense desitjar-li res de dolent, abans entrarà a la caixa.

Ahir ens va sorprendre la notícia que Fiscalia demana explicacions a alts càrrecs del govern Zapatero pel cas Castor. A bona hora! no sé si les reaccions de Fiscalia són sempre fruit de la pressió social i política, o bé és una pura coincidència. La llàstima és que el govern espanyol anés tan de pressa a pagar la indemnització. Esclar que no la pagarà el govern, sinó tots nosaltres, per això tanta pressa, s'ha de quedar bé amb els grans empresaris que el dia de demà et poden col·locar en un consell d'administració.

I després que ens vinguin a dir que vivim en un Estat seriós, amb aquesta colla de lladres i incompetents que des de fa molts anys ens governen. No estic parlant només dels actuals del PP, que són un cas extrem, sinó també dels ministres i governs anteriors. Ministres com el senyor Clos que quan jurava ni sabia quin ministeri li corresponia.

Si Podemos entra amb tanta força és perquè defensa un sistema totalment antagònic amb el del PP i que el PSOE no ha estat capaç de portar a terme mai. L'analogisme entre la incursió de Felipe González i Pablo Iglesias em fa témer el pitjor, que tot quedi en grans discursos sense cap base ni molt menys resultats.

Però com que avui és Nadal, acabem el post amb un bri d'il·lusió i confiança en el futur. Us desitjo una bona nit de Nadal i, si és possible, que també neixi en vosaltres una nova il·lusió en el futur que ens espera, que no sabem quin és, però desitgem que sigui de felicitat, pau i bona salut. Bon Nadal!

Torna Wert a l'atac

Sembla ser que feia massa temps que Wert no era notícia i ja en tenia ganes. De fet, el ministre Wert només troba sentit en la polèmica i és això el que sempre ha acompanyat les seves actuacions i decisions. Dissortadament les seves decisions, beneïdes pel govern de l'estat, són lleis que ens imposen gràcies a la seva majoria absoluta.

Avui, doncs, es tornava a parlar de Wert per la presentació de la seva llei del patrimoni cultural immaterial. Com tothom sap el govern de l'Estat va traspassar totes les competències en Cultura a totes les comunitats autònomes, però això no va suposar la desaparició del ministeri, sinó que fins i tot amb l'arribada de Wert aquest ministeri ha pres protagonisme, sempre treballant en contra de les autonomies, dictant lleis que regulen matèries traspassades que provoquen retallades a les competències de l'Estatut, en el cas de Catalunya.

Els grups polítics de l'oposició veuen en aquesta llei l'objectiu de protegir la festa dels toros i, en el cas de Catalunya, forçar que es restaurin les 'corrides' que el nostre Parlament va prohibir. No s'ha de ser gaire espavilat per saber que el tema és aquest, sobretot perquè des del primer dia el senyor Wert s'ha dedicat a inventar-se lleis per retallar l'Estatut i desautoritzar el Parlament català, ajudats des de dins pel Partit Popular català i C's. Llavors aquests partits s'estranyen que no se'ls consideri catalans, perquè se'ls en fot les institucions catalanes i signarien ara mateix poder eliminar-les.

De totes maneres la llei del patrimoni cultural immaterial no ha estat l'única polèmica del Congrés de diputats, sinó que l'ha acompanyat la llei de seguretat ciutadana que als ulls de l'oposició representa un retorn a l'estat policial i que s'han compromès a abolir-la quan el PP no governi o no tingui majoria absoluta. 

Quina responsabilitat té el ministeri de Sanitat en el contagi per Ebola?

Avui ha saltat la notícia del contagi per Ebola d'una infermera que va cuidar el missioner mort a Madrid. És el primer cas de contagi a l'Estat i el més trist de tot plegat és que un infermer de Madrid va denunciar fa mesos les deficiències en el protocol contra l'Ebola elaborat pel ministeri de Sanitat.

Esperant que es pugui recuperar i deixar enrere la malaltia, s'està analitzant totes les persones que han estat en contacte amb la infermera que assegurar-se que ningú més ha quedat contagiat per la malaltia.

Es pot considerar un accident o bé hi ha responsabilitats per un mal ús de les mesures de prevenció? Tindria raó l'infermer que havia denunciat que el protocol del ministeri no era correcte? per què no se li va fer cas?

Cada dia que passa estem veient que el govern espanyol té moltes limitacions i comet molts errors. En aquest cas és greu perquè hi ha en joc la vida de la persona contagiada i la por i malestar de totes les altres persones que estan sent estudiades.

Avui la vicepresidenta criticava al govern català de voler ser Estat quan era incapaç de ser un bon govern. Potser que la senyora Sáenz de Santamaria es dediqui a mirar què passa en el seu govern abans de criticar els altres. Jo puc estar molt d'acord que el govern català no és el dels millors, i que estem perdent el tren per solucionar problemes greus que afecten la nostra societat, però el govern de l'Estat no els ajuda gens, i de fet ja li està bé.

La queixa de l'alcaldessa de l'Hospitalet de Llobregat perquè la Generalitat no li paga el deute és lícita i molts altres ajuntaments, per no dir quasi tots, podrien denunciar el mateix, però el que no té perdó és l'actitud del govern de Madrid, i especialment el ministre Montoro, de la manera com juga amb els ajuntaments per desacreditar la Generalitat. El més trist de tot és que al darrere de tota aquesta picabaralla els que hi sortim perdent som els ciutadans, i especialment els catalans. Els que defensem la consulta i els que no la volen. Tots en sortim malparats.

Juncker aparca Cañete de candidat a comissari europeu

Juncker, el futur president de la Comissió Europea gràcies als vots de populars i socialistes, ha demanat a Rajoy que li doni alternatives a Cañete. Aquesta persona, per a molts impresentable, va deixar el ministeri per aconseguir ser nomenat comissari europeu, i ara no el volen. 

No sabem si les alternatives seran pitjors que l'original i si Cañete acabarà aconseguint el premi perseguit, però en tot cas, per donar més prestigi a la institució europea, valdria la pena que se'l deixés arraconat. No és el millor polític per representar Espanya. No s'ho mereixen.

I avui el senyor Iceta ha lliurat a la premsa la seva pregunta a la seva consulta. Jo crec que hi ha polítics que s'haurien de jubilar perquè encara no han entès res del model de democràcia. Hi ha polítics que es creuen que una vegada els han elegit poden fer tot el que volen durant tota la seva vida. Però el que encara és pitjor és que es creuen que tenen la raó i que tooooots els altres estan equivocats. 

El senyor Iceta que s'ha presentat com el salvador del PSC es podria trobar que l'acabés d'enfonsar. De fet, fins ara, no pot eludir la seva responsabilitat en el retrocés del partit, ja que s'ha fet tot el que ell ha volgut. Ell, ajudat pel senyor Balmón.

Tornant, però, amb el senyor Cañete, sempre he pensat que a la vida tothom recull el que ha sembrat i un fracàs europeu del senyor Cañete (sempre parlo políticament i mai com a persona), seria el que es mereixeria, i a nosaltres ens estalviaria passar més vergonya.

Una finestra al Montseny

Tot esperant els resultats de les eleccions europees d'aquest diumenge, us volia parlar del Montseny. Tot això perquè avui, quan era a Vic he sentit per la ràdio que hi havia un tap a la C-17, a l'alçada del Figaró i hem decidit tornar a Arenys per Collformic.

Hi he passat moltes vegades, encara que últimament no ho acostumo a fer, però tot i així cada vegada que segueixo el trajecte m'enamora el paisatge. És ben bé que no sabem valorar allò que tenim i sempre envegem els altres. Sense caure en el parany de només mirar-nos el melic, és bo que reconeguem allò que molts voldrien per a casa seva. El Montseny és únic.

A més, a l'hora que hi he passat no hi veies a ningú. Sovint l'aglomeració de visitants desllueix el paisatge i et fan nosa, sense adonar-te que tu també els en fas. La sequera que veus a través de la finestra del cotxe, que vèiem aquest matí entre Arenys i Vic, al Montseny desapareix i, sense llençar les campanes al vol, t'atrau i d'alguna manera t'assossega. A vosaltres no ho sé, però a mi em preocupa quan veig aquesta manca d'aigua. És sinònim de pobresa.

D'alguna manera enyoro les passejades pel Montseny sota el guiatge d'en Ramon Verdaguer. Ara potser no podria seguir de la mateixa manera que ho feia, però agafant-ho amb més calma...

Per ara només sabem el grau de participació, que dóna a Catalunya 10 punts per sobre respecte a les eleccions de fa cinc anys, però d'aquí a un parell de minuts ens donaran dades des del Ministerio. Les valoracions les farem en el post de demà dilluns.

Jorge Fernández espantant els policies?

Digueu-me desconfiat, però si ahir desconfiava de la notícia de Ràdio Arenys sobre els mediadors que podien sancionar, avui dubto de la notícia de l'ARA sobre la intimidació per part del Ministeri d'Interior, als policies que investiguen el PP.

Haig de dir que em resulta difícil desconfiar de l'ARA, perquè fins ara no m'han donat motiu per fer-ho, però és que la notícia, si fos certa, és molt greu. Esclar que avui tot és possible i, de la mà del ministre Jorge Fernández, ja res no ens pot sorprendre.

La notícia de l'ARA afirma que els policies encarregats d'investigar el PP varen ser cridats a declarar davant d'afers interns. Per intimidar? Per posar-los a ratlla? M'imagino que la notícia no s'acabarà aquí i podrem saber-ne més detalls per fer-nos la idea del què ha passar realment. El cert és, però, que el PP no és un símbol de la bona praxis política i que si una vegada el va fer perdre les eleccions, això podria tornar a passar, malgrat tota la xarxa que tenen muntada de la mà de jutges, diputats i ministres.

I tot això beneït pel cardenal arquebisbe de Madrid, monsenyor Rouco Varela, que hauria de ser rellevat aviat perquè el seu fanatisme l'ha portat a un estat de salut que no és el més idoni per estar al capdavant de l'església espanyola. Encara que ja no sigui president de la Conferència Episcopal, l'arquebisbat de Madrid és massa rellevant i permet presidir actes com els funerals de l'expresident Suárez, i vomitar disbarats, com si volgués que es complissin les amenaces més terribles.

Espanya continua ensenyant la seva cara franquista i endarrerida, a ple segle XXI. D'aquesta Espanya, millor marxar-ne.