Més autogovern a canvi de respectar la Llei

Quan la cosa no estava tan enrarida com ara, sobretot arran de la sentència als condemnats pel Procés, et sorprenies com des d'Espanya no s'adonaven que els catalans necessitàvem ser estimats, i que millorant el tracte podien aconseguir qualsevol cosa de nosaltres, ja que la majoria del poble de Catalunya no és visceralment independentista. Molts s'hi han tornat arran de l'actitud de l'Estat espanyol.

Avui es fa més difícil pensar en això, perquè han passat massa coses, tot i que mai és tard per rectificar. Dic això perquè he llegit un titular sobre les declaracions del senyor Teodoro García Egea, que no tinc el gust de conèixer, però que segons diu la notícia, és el segon de Casado al PP. He llegit que se'ns podria millorar les condicions si ens comportéssim i no anéssim contra la llei. Aquestes paraules han indignat Rivera, que tots sabem que només desitja destruir-nos, amb tot l'odi que és capaç d'acumular dintre seu.

Amb això no vull dir que el PP hagi canviat de cop i volta, i en tot cas caldria mirar ben bé a què es refereix quan parla de millora, de concedir-nos més autogovern. Ho dic perquè en les mateixes declaracions ha defensat l'aplicació de la Llei de Seguretat Nacional a Catalunya, per tal que el Mossos d'Esquadra depenguin de Madrid. No us penseu que en el PP hagi succeït cap miracle.

Malgrat tot, estic convençut que si hi hagués un canvi d'actitud per part del govern espanyol, es produirien molts canvis i probablement el percentatge d'independentistes baixaria. Tenim massa a perdre i no ho posem tot a la incertesa d'un posicionament irreversible.

Haurem d'esperar que passin les eleccions del 10 de novembre, i observar quin és el comportament del partit o partits que assumeixin el govern. De moment tot es mou al voltant de les eleccions i de la repercussió que tenen les paraules i declaracions.

Peregrinació militar sufragada per nosaltres

Avui no només he recordat el pare perquè és Sant Jaume, el seu patró, sinó per una notícia que he llegit a l'ARA de la peregrinació a Lourdes d'una expedició de guàrdies civils, militars i capellans castrenses, el passat mes de maig, i que li va costar 73.000 euros a l'Estat, és a dir, que els hi vàrem pagar nosaltres.

El pare era un fervorós devot a la Mare de Déu de Lourdes; va aconseguir recuperar la visita anual del Bisbat de Vic, i va anar-hi cada any fins que les forces no el mantenien dret. Hi va deixar d'anar, no pas perquè hagués perdut la fe, o no li fes ilusió, sinó perquè no volia ser un càrrega per als altres.

Al pare ningú no li va pagar el que per a ell eren les úniques vacances, junt amb una setmana a Andorra. No ho hauria pas volgut. No sé què hauria pensat si hagués sabut que aquesta colla tenia la peregrinació pagada any rere any.

Estem parlant de pocs diners, però el què importa és la moralitat de tot plegat. Sembla que amb l'actual Papa l'Església es racionalitza, es moralitza una miqueta, però només ho sembla a estones. Quan t'assabentes de notícies com aquesta, o bé que el mateix Papa no permet les sagrades formes sense gluten, t'adones que estem molt lluny del camí que la paraula de l'Evangeli et predica.

El meu rebuig cap a aquests militars, guàrdies civils i capellans castrenses, que si un miracle podríem desitjar-los seria que obrissin els ulls a la caritat cristiana i s'avergonyissin de la seva immoralitat.

Un panorama polític molt depriment

El pitjor ministre de la història recent espanyola i candidat per Barcelona a diputat al Congrés continua donant mostres de la seva incompetència i, ara en campanya, de la seva verborrea i insults a la intel·ligència. És molt trist que un partit polític que ha governat i pot continuar fent-ho a Espanya tingui com a candidat de la segona capital espanyola a un candidat de la poca qualitat com el senyor Jorge Fernández Díaz. No tenen a ningú de millor?

Avui llegia comentaris sobre el cansament de molts amb aquesta campanya electoral que, de manera important, ha utilitzat els programes més casposos del panorama televisiu espanyol per fer sortir els candidats. Fins arribar a l'extrem que el candidat i actual president del govern desestimés presentar-se a un debat electoral i en canvi sortís a la televisió en programes tan prescindibles com el que presenta Bertín Osborne.

Diuen que és la manera de recaptar vots. Sembla ser que si els teleespectadors veuen els candidats fent bajanades com els mateixos presentadors, se'ls fan més propers i guanyen interès. Això, ja em perdonareu, dóna una imatge de la nostra societat que em produeix molta tristesa. Serà certa aquella típica frase de que ens mereixem els polítics que tenim.

Jo, tot i que no la segueixo gens, també tinc ganes que s'acabi la campanya, que pugui anar a votar, i esperar un miracle, perquè de la mateixa manera que no pots esperar guanyar la loteria si no hi jugues, en aquesta ocasió, encara que votis no aconseguiràs un resultat positiu per a Espanya. D'on no n'hi ha no en raja.

La crisi del PP no té aturador

El PP ha estat el gran derrotat d'aquestes eleccions municipals i també autonòmiques. Ha perdut perquè moltes persones han deixat de confiar en ells, però també perquè ha estat un partit que ha actuat sol, barallat amb tothom i incapaç de fer aliances. C's són els únics que li han fet de crossa a Espanya, però a Catalunya, els seus mals resultats no l'han pogut ajudar.

Si no et fas amb ningú, només tens dues opcions: guanyar-ho tot o quedar-te al racó, tot sol. Si ets incapaç de fer amics no esperis que ningú sumi amb tu. El PSC ha salvat els mobles en alguns llocs gràcies a les dues opcions. Ha obtingut la majoria absoluta o bé té altres partits amb qui comparteixen alguns aspectes.

Fa dies que no sento l'Alícia i se'm fa estrany. Està molt acostumada a perdre i sempre tenia excuses per fer perdedors els altres i trobar alguna excusa per continuar satisfeta, o que ho semblés. Aquesta vegada, però li costa reaccionar. A Badalona i Castelldefels hi té excuses. Pot carregar-se els pactes de 'perdedors'. Potser s'adona que ja comencem a riure amb les seves ocurrències.

Recordo una pel·lícula que, de petits, vàrem veure diferents vegades, sempre en castellà "murieron con las botas puestas". La primera vegada la vaig veure a Cantonigròs, on el rector ens feia sessions de cinema els diumenges de l'estiu. Darrerament penso que el PP tindrà la mateixa mort.

No sé si Rajoy i companyia no s'adona que estan en regressió contínua i sense aturador, o bé ja ho dóna per perdut i només pensa en la jubilació. A Catalunya i als que estimem el nostre país i volem alguna cosa més que el que tenim, ens continua castigant i ho farà fins al darrer dia del seu mandat que, si no hi ha cap miracle, serà el mes de novembre d'enguany.

La situació de Sudan del Sud és d'emergència

No sé si heu tingut l'ocasió de llegir l'article de Xavier Aldekoa a La Vanguardia, "La fam de la por", però en tot cas us convido a fer-ho. M'imagino que no us vindrà de nou, però estic segur que coincidireu amb mi que aquestes notícies no poden passar desapercebudes, perquè sinó el nostre cor s'endureix i arriba a ser insensible a les penes dels altres.

No ens podem posar a la pell dels habitants del Sudan del Sud, perquè no podem ni imaginar-nos-ho. La crueltat de la seva situació resulta impossible d'entendre des del nostre món, fins i tot acceptant que a casa nostra hi ha misèria i injustícia.

Quan fem una mirada al món i ens fixem en l'esfera de la Terra al mig de la galàxia, ens hauríem de preguntar com és possible que en aquest mateix planeta hi hagi zones tan castigades, on la vida gairebé és un miracle. 

No vull posar l'exemple de Sudan del Sud per relativitzar els problemes que tenim a casa, perquè seria una excusa errònia, ja que a cada lloc hi ha d'haver justícia, encara que el nivell de vida i subsistència sigui diferent. De totes maneres sí que és cert que ens convé mirar cap a fora, si més no de tant en tant. Si ens mirem únicament el melic, perdrem perspectiva i no encertarem en el camí a seguir.

No és just que en el segle XXI hi hagi tants països amb persones que es moren de fam, i no sempre són països pobres, sinó que hi ha desigualtats extremes i interessos econòmics cruels. La situació de Sudan del Sud, com d'altres en trobaríem, no és culpa de NNUU, però sí que l'organisme hauria de prendre decisions humanitàries immediates i no deixar passar tants anys i, per tant, tantes morts injustes. El món occidental on pertanyem actua amb una capacitat de reacció molt lenta, que la converteix en inoperant. 

Avui hem sentit a parlar dels problemes de subsistència de Sudan del Sud, i en un parell de dies ja ens haurem centrat en un altre entorn i aquell ens quedarà lluny, però hem de saber que els problemes de Sudan del Sud continuaran existint, i les morts s'aniran produint.

Ernest Urtasun, l'aposta de futur d'ICV?

Després de la intervenció dels tres representants del Parlament català en la sessió del Congrés de diputats de Madrid, sol·licitant poder exercir el dret a decidir, tot i que aparentment podia semblar que era el punt i final de la bogeria sobiranista i que Espanya ens havia deixat clar que havíem de tornar enrere i deixar-nos de rucades, s'observen certs moviments, tal vegada inesperats, que com a mínim deixen entreveure que no s'acaben de creure que ens hagin convençut i que estiguem a punt de llençar la tovallola.

S'ha de reconèixer que hi ha partits polítics que els toca viure una papereta no gens fàcil. El PSOE de Rubalcaba, que necessita fer mèrits per guanyar el PP, s'està passejant per la maroma, amb un peu enlaire i l'altre mig segat per la corda. Tampoc el PSC viu moments senzills. El seu futur està en joc i trontolla entre la seva relació amb el PSOE i la centralitat política a Catalunya. Anar a raure a la perifèria podria ser el seu enterrament.

Però tampoc ho té fàcil ICV. La seva aposta per la consulta és una aposta valenta, perquè en les seves bases hi ha uns interessos més forts que el sobiranisme. Acontentar tothom resulta perillós, per no acabar d'acontentar a ningú. He tingut una sorpresa agradable en la figura d'Ernest Urtasun  a qui no coneixia ni havia escoltat mai a parlar. 

Els partits polítics s'han de renovar i això no és fàcil. Aconseguir que les velles glòries cedeixin terreny en benefici de nous valors, resulta gairebé un miracle, i això perquè hi ha massa dependència de la cadira, del sou del polític. Tornar a la vida diària fent de carter, no tothom hi està disposat. 

Aquesta generositat de cedir el lloc ha d'anar acompanyada de l'encert en els nous valors i en l'acompanyament. Probablement és aquí on el PSC hi té més problemes, res comparable, però amb el que li pugui representar a l'UDC de Duran i Lleida, que hi està ben instal·lat i no hi ha perill que deixa anar la butaca.

Potser és en la persona d'Ernest Urtasun que ICV aposta pel futur, esdevenint la veritable esquerra que necessita el nostre país. Passem pàgina al que hem viscut i preparem el futur.