Una corrupció que entre tots hem anat alimentant

La història política del ministre de Defensa en funcions és realment dramàtica i molt lluny del que es pot esperar d'un Estat que es presenta com a democràtic. El que hem conegut aquests darrers dies és molt gros i la nostra apatia només s'explica per la saturació de corrupció que s'ha donat a conèixer, bàsicament a l'entorn del PP.

Fa molta ràbia escoltar el discurs del PP insistint que l'únic delicte és l'enregistrament i posterior difusió de la conversa telefònica entre el ministre i el ja exdirector de l'Oficina Antifrau. Se me'n fot  si l'enregistrament és il·legal i no serveix com a prova judicial. El que té transcendència és el contingut de la conversa i això sol hauria de ser motiu suficient com per cessar el ministre. La inacció en aquest sentit demostra el poc tarannà democràtic del president espanyol en funcions i del partit que presideix. I no té res a veure amb el resultat electoral.

Realment el ministre Jorge Fernández és l'espectre del franquisme del segle XXI i Espanya sembla que tingui nostàlgia de l'època franquista, i tot això és culpa de tots. No vulguem culpar els electors, ni els polítics d'un color, sinó que ens hem de posar tots en el mateix sac, per diferents circumstàncies i comportaments, però hem fallat des de fa molts anys.

Podem dibuixar i colorejar el mapa d'Espanya i fer els comentaris que vulguem, però el problema és més profund que uns resultats electorals. El problema és la pèrdua de valors, el que ens diferencia de moltes democràcies europees. Som com som, però podem canviar. Fa massa temps que vàrem llançar la tovallola i ens hem servit de la picaresca per dissimular les nostres misèries.

Qui és més constitucionalista?

Avui a Madrid es tractava de veure qui és més constitucionalista. Tothom parla de modificar la Constitució, encara que no tinguin ni idea de què haurien de canviar, perquè en el fons a la majoria de partits espanyols no els interessa. Modificar vol dir diàleg i consens, i això fa molta mandra, sobretot al PP, que sempre ha defensat que no calia fer canvis.

I com que avui és el dia de la Constitució, també tothom criticava els catalans que es volen independitzar i que proclamen que no l'acataran. Qui ho té més clar és C's, que com ja he anat dient en aquest bloc, té com a obsessió bàsica uniformar l'Estat i deixar, amb prou feines, el folklorisme de les autonomies.

És per tot això que avui les notícies que circulen per Internet, i que demà llegirem en paper, parlen del gran discurs del president del Congrés, i de les declaracions dels líders dels partits polítics que estan en campanya. Algú va dir que Catalunya no seria motiu de campanya, però entenc que volia dir que tothom parlaria de Catalunya, en campanya.

Les campanyes electorals serveixen per veure les tripes dels partits polítics. Adonar-nos de la seva incoherència i demagògia, i la manera com enganyen tothom qui es deixa. Els més esperpèntics aquesta vegada són en Duran i Lleida i la Camacho. El primer amb molts problemes per poder entrar, i la segona, a qui se li ha assegurat la cadira a Madrid, dissimulant el fracàs que es pronostica al PP català, la qual cosa, s'ha de dir, que tampoc li importa massa, perquè els seus ulls són a Madrid.

El més coherent és Rivera i el més fals Rajoy, i els socialistes amb la incògnita de si aconseguiran reduir la tendència a la baixa, per evitar que sigui massa dramàtica.

Majoria absoluta de les candidatures independentistes

L'enquesta encarregada pel diari El Punt Avui dóna majoria absoluta a la suma de les dues candidatures independentistes, Junts pel Sí i la CUP. Una majoria justeta que resta punts a l'hora de defensar mesures dràstiques per declarar la independència. No és el mateix dir que la vol el 80% de la població que només sigui el 50%, això sense tenir en compte el percentatge de participació.

Sigui quin sigui el resultat, ajustat per sobre o per sota del cinquanta per cent, les decisions a prendre caldrà mesurar-les bé. Ja sabem que hi ha qui espera arribar a 68 escons per impulsar una DUI, però també qui amb una majoria absoluta ajustada declararà la immoralitat de cap decisió secessionista.

Estem parlant d'enquestes i no podem oblidar el grau de fiabilitat que tenen. La mateixa empresa donava a CIU gairebé la majoria absoluta l'any 2012, i tots sabem què va passar. Fins al 27 de setembre llegirem moltes enquestes i la majoria d'elles seran interessades, motivades per qui les promou. No penso que ens haguem de decantar per a cap candidatura en funció dels resultats previstos, però ja sabem la tendència humana d'apuntar-se als guanyadors.

Una majoria absoluta de Junts pel Sí, no seria el mateix que si es necessités la CUP. Aquests tenen molt clar quin ha de ser el camí a recórrer, encara que la ruptura seria molt més dramàtica i probablement més difícil d'aconseguir.

De l'enquesta es pot deduir que la candidatura Catalunya sí que es pot no aconsegueix els seus objectius i es fa difícil endevinar quina seria la seva posició davant la majoria liderada pel president Mas. Han estat molt crítics amb ell, la qual cosa té tota la lògica, però no han aportat cap alternativa viable. Carregar-se el govern sense alternatives palpables no té cap sentit. Això és el que ha vingut fent ICV durant els darrers anys, i sembla que la candidatura que l'integra ha seguit el mateix camí.

Ajuntaments disposats a acollir refugiats sirians

Estem massa acostumats a viure en funció de la moda i en segons quins temes caldria evitar-ho, però molt em temo que siguem tan insensibles que caiguem en el parany. Penso en l'acollida de refugiats sirians promoguts per alguns ajuntaments catalans, i no només.

Sens dubte que la tragèdia que pateix el poble sirià ens recorda un passat que varen patir els nostres avis i que hem reviscut a través de les seves narracions o documents històrics. És comprensible, doncs, que sorgeixi la idea d'ajudar en l'acolliment d'aquestes persones que han deixat feina, casa i amics, per culpa d'una guerra, injusta com totes, però que caldria analitzar qui l'ha provocat.

Serà consciència col·lectiva, sentiment de culpa compartida, aflorament dels nostres sentiments davant de tanta injustícia, però hem de vigilar que no tot s'acabi amb unes manifestacions, més o menys reals, de la nostra humanitat, però que durin quaranta-vuit hores.

Molts ajuntaments han manifestat aquest desig de col·laboració i d'alguna manera han demostrat ser la institució pública més sensible davant del sofriment de les persones. Perquè són els ajuntaments, amb competències o sense, els que afronten els problemes de la gent, amb recursos insuficients, mentre altres ens públics malgasten el diner en inversions deficitàries i innecessàries.

La política municipal, amb els seus errors i defectes, i també amb els seus corruptes i excepcions, no deixa de ser l'activitat pública més directa i eficient, sobre la qual es recolzen les institucions supramunicipals per gestionar la vida col·lectiva de la població. És per això que tantes vegades hem reclamat un repartiment del finançament més favorable als ajuntaments que, malgrat tot, s'ofereixen per reduir el sofriment de la població que està en aquests moments patint una situació dramàtica. Fem que les accions no siguin fruit d'una simple moda i no quedin en un no-res.

El PSC s'apunta a les llistes fantasmes

Diuen que el PSC s'ha afegit al carro del PP en la seva pràctica habitual de confeccionar llistes fantasmes en les eleccions municipals (parlen d'un centenar de municipis). Fins ara havíem vist com les llistes del PP de petits municipis perduts a la muntanya o al pla de Lleida estaven formats per persones de la capital o zona d'influència. Eren municipis on no hi havia candidats, però convenia presentar-se a les eleccions per sumar vots, i d'aquesta manera beneficiar-se de la subvenció i del repartiment de consellers als consells comarcals i diputats a les diputacions.

Aquest pràctica legal, però poc ètica, ja no és una exclusiva del PP, sinó que el PSC també l'ha posat en pràctica, per evitar una davallada encara més dramàtica en el nombre de candidatures. No n'ha tingut prou en amagar la marca, que en molts casos ni l'ensenyen, sinó que ha corregut a confeccionar llistes en pobles sense candidats.

És molt trist comprovar com en alguna població hi ha llistes que obtenen menys vots que el nombre de persones de la llista, o fins i tot on ningú els vota. Serà molt legal i s'entendrà molt bé la intencionalitat del partit polític que ho practica, però des del punt de vista ètic és una vergonya i penso que els ha de fer mal. Qui pot confiar en un partit que utilitza aquesta estratègia? Ens prenem seriosament les eleccions municipals? Quina manca de respecte!

Sens dubte que hi trobaríem altres pràctiques criticables a l'hora de confeccionar les llistes, però la que comento, al meu entendre, supera els límits de la tolerància. Ara que s'està elaborant una llei electoral catalana (portem més de 30 anys sense), potser seria bo tenir-ho en compte i evitar aquests excessos. Potser no cal residir en el mateix municipi, però com a mínim s'ha de conèixer, treballar-hi i viure-hi a prop. Jo preferiria que la residència al municipi fos una condició indispensable, sobretot pel cap de llista, però si això és demanar massa, com a mínim evitar els extrems d'avui que avergonyeixen al més tranquil.