Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Masoquistes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Masoquistes. Mostrar tots els missatges

dijous, 4 d’abril del 2024

L'exemple a no seguir

Si fóssim una mica espavilats podria pensar que el fet que a comunitats autònomes com el País Valencià, les Illes Balears, l'Aragó o Castella i Lleó estiguin governades pel PP amb el suport de Vox, ens hauria de servir per no caure en l'error de donar-los els vots a la resta de l'Estat. Els ciutadans d'aquestes comunitats serien els conills d'índies, el laboratori que ens salvaria de caure a l'infern. El problema, però, és que o bé no som prou intel·ligents, o som uns masoquistes, i no seria res estrany que aquests partits arribessin a la Moncloa.

    S'ha pogut comprovar, a les comunitats amb llengua pròpia diferent al castellà, de quina manera estan lluitant per arraconar-la en pro del domini absolut del castellà. Que enlloc es valori el coneixement del català! Però no només són bel·licosos en qüestió de llengua, sinó també em memòria històrica, defensant el franquisme, que és d'on han mamat tots ells i en són uns declarats nostàlgics.

    Per educar els fills a vegades et referies a tot allò que no han de fer. Això és caca! I en el cas dels governs autonòmics governats per l'extrema dreta seria un exemple a seguir. Però no! Probablement no tenim a ningú que ens digui que allò és el que no s'ha de fer mai, i per això em fa témer que la mala experiència dels ciutadans sotmesos al govern de l'extrema dreta no ens salvarà de res.

    I amb això no intento dir, com alguns pretenen, que els ciutadans no sabem votar. El que passa és que estem tan desencisats, ens han enganyat tantes vegades, ens venen tantes promeses que no s'acaben complint, que ja no sabem a qui donar el nostre vot. Intentem votar el menys dolent, però no tenim un ventall gaire elegant on escollir. Ara, que estem en precampanya electoral, podem veure com es mouen alguns polítics en temes que durant tres anys han estat incapaços de fer, i que ara ens ho venen com la gran fita, la solució a tots els nostres mals.


dilluns, 17 de desembre del 2018

Hi haurà trobada o no?

Tan difícil és quedar per dialogar? Pel simple fet que ho demanin presoners polítics ja és motiu suficient com per acceptar la reunió entre presidents. Què carai espera el president Torra? Si no pensa dimitir, la qual cosa uns quants independentistes agrairien, que segueixi els consells de persones que són a la presó per defensar la independència de Catalunya.
Es tracta d'estratègia? No s'han fet prou disbarats al llarg d'aquest any de presidència de Quim Torra? No se li demana que accepti les propostes del president del govern espanyol, sinó que es trobin i parlin, i si poden desencallar alguna cosa, millor. Si no poden, cadascú a casa seva i tan trempats.
Als catalans se'ns ha batejat amb molts adjectius, però n'hi ha un que encara no s'ha dit, o si més no és poc popular. Em refereixo a masoquistes. Som masoquistes perquè escollim presidents com Quim Torra i encara somiem en solucionar marrons. 
La credibilitat era positiva abans de l'1-O de 2017, però des de llavors hem perdut molts punts i necessitem recuperar-los. Fins llavors els únics que pixaven fora de test eren els diputats i diputades de C's, però darrerament s'hi ha afegit els del PDeCat i ERC. Defensàvem el prestigi del nostre Parlament i ens feia molta ràbia que uns impresentables de C's actuessin d'una manera tan barroera, com si es tractés d'una bancada futbolera de baix nivell. Ha passat el temps i tampoc és que els diputats i diputades que donen suport al govern de la Generalitat tinguin un paper gaire lluït. Se saben comportar, però no han fet els deures i suspenen a cada Ple.
Desitjo que la reunió dels dos presidents acabi realitzant-se, i que no sigui per culpa del nostre president que no hi hagi el diàleg que tant demanem.

dimarts, 4 de setembre del 2018

Xavier Domènech, un fart de llop

Avui hem conegut la notícia de la retirada de Xavier Domènech de la política activa. Considero que es tracta d'una sorpresa, tot i que si s'analitza a fons resulta comprensible. No es tracta tant de conèixer o no la persona a fons, ni la seva família ni entorn social, sinó tan sols examinant tot el que ha ensenyat i demostrat Xavier Domènech durant aquests darrers anys.
Sempre he pensat que la política no és agraïda i que tard o d'hora crema les persones. Aquesta meva teoria, però, no sempre es compleix ja que hi ha persones que es passen tota la seva vida fent política, i la majoria d'aquests en surten prou bé. Tot i això, jo no me n'acabo de refiar d'aquests. O són uns masoquistes o tenen la filó d'or.
Fa quatre dies Xavier Domènech rebia queixes i va provocar dimissions pel que representava d'acaparament de poder, amb acumulació de càrrecs. A casa en dirien un fart de llop, i això potser li ha provocat aquest cansament i les ganes de baixar del tren.
Admiro les persones que són honestes i humanes. No em fio de les grans patums que a sobre alliçonen. No he escrit gaire sobre en Xavier Domènech, i reconec que el poc que he escrit tampoc ha estat gaire afalagador. De totes maneres se li ha d'agrair les hores dedicades, encara que hi poguessis estar en contra. Tenim prou polítics que ataquen la sobirania i el fet diferencial català, com per posar Xavier Domènech en el grup de persones que estima el país, el coneix i ha batallat per fer-lo millor.